Illa potencia Orriols com a cap de l'oposició? Analitzo al Punt Avui si Salvador Illa aprofita l'absència dels líders de Junts i ERC al Parlament, per potenciar Orriols, replicant-la, fent que ella acabi ocupant l'espai de cap de l'oposició

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, divendres 10 de juiol 2026

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

Fa un any, després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.

 Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Xavier Rius Sant, periodista´

Llegeix al Punt Avui

              

                    després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.erò Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà.

Netanyahu i Putin els únics que de moment surten guanyant, Analitzo al Triangle la guerra d'Isarel i Estats Units contra l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 10 de març de 2026

Després que Trump declarés ahir dilluns en una entrevista a CBS i a la roda de premsa que va fer a Miami que la guerra amb l’Iran gairebé s’havia acabat en haver-se aconseguit els objectius d’evitar l’atac que suposadament l’Iran preparava per destruir Israel i d’haver eliminat els arsenals de míssils, tota la seva marina i aviació i haver destruït també el programa nuclear, la Guàrdia Revolucionaria iraniana ha replicat avui dimarts afirmant que Trump no ha guanyat i que serà l’Iran qui decidirà quan acabarà la guerra. De moment l’Estret d’Ormuz continua tancat mentre l’Iran segueix llençant míssils cap a Israel i els països veïns on hi ha tropes o bases americanes.

En dir Trump des de fa dotze dies una cosa i la contrària, ningú no sap, ni el seu Secretari de la Guerra, el presentador de televisió, Peter Brian Hegseth, ni el Secretari d’Estat, Marco Rubio, quins objectius realment tenia. I si no sabem quins objectius tenia, no es pot saber tampoc si s’han aconseguit i si s’està guanyant. Probablement Trump, en contra dels analistes i caps del Pentàgon i la CIA, va decidir sumar-se a la guerra eterna a la que aspira Netanyahu. Potser també ho va fer per debilitar, més que acabar amb el programa armamentístic i nuclear iranià. Segurament Trump també aspirava a aconseguir el control del petroli d’Iran sense derrocar el règim, encara que va dir que era l’hora que els iranians aprofitessin la situació i el fessin caure. També va dir que després de matar al líder Suprem Ali Khamenei, el seu successor havia de fer com la veneçolana Delcy Rodríguez que, mantenint intacte l’aparell de l’estat, actua ara com a virrei de Trump sota l’amenaça de ser capturada o assassinada.

Siguin quins siguin els objectius d’aquesta guerra, més enllà de sotmetre’s Trump al que demana Netanyahu, l’Iran no sembla haver perdut la seva capacitat ofensiva, ni que el règim s’hagi debilitat i estigui a punt de caure. Per més que hi hagi una majoria de la població iraniana que, carregada de raons, detestava a Alí Khamenei i detesta també al seu fill Mojtaba, nomenat per l’Assemblea d’Experts nou Líder Suprem, no sembla que hi hagi cap grup d’aiatol·làs ni de comandants de la Guàrdia Revolucionaria disposats a pactar amb els Estats Units per fer caure el règim. I encara que existissin, necessitarien del suport de tropes terrestres dels Estats Units per combatre els que es mantinguessin lleials. El règim ha vessat massa sang de civils i sap que si es rendeix, molts d’ells poden acabar afusellats o penjats de les mateixes grues que ells utilitzaven per escarmentar els qui protestaven.

No se què diria el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski si fos viu, del que està passant a l’Iran, país que coneixia molt bé i del que va escriure el llibre “El Sha o a la desmesura del poder” on mostrava la ferotge repressió del règim de l’últim sha, Reza Pahlavi, que fugí l’any 1979, pare del qui ara es presenta com l’abanderat de la llibertat i la democràcia i voldria tornar-hi com a salvador. Kapuscinski, en els seus llibres sobre la caiguda de dictadors i tirans, descrivia amb la seva ploma magistral com podien enfonsar-se d’un dia a un altre molts règims assassins. La policia i l’exèrcit disparava contra els manifestants, els enterraments i funerals dels morts esdevenien dies després noves manifestacions que l’exèrcit i la policia intentava dissoldre a força de fer més morts i més sang. Amb més morts les protestes després d’un dies de calma ressorgien incrementant-se fins que un dia la guàrdia presidencial, quan la massa avançava cap el palau del rei o del president, es negava a disparar, o es quedava sense munició, la multitud la superava, i el dictador si encara era palau, fugia o intentava fugir.

Altres vegades, sobretot una força guerrillera deixava de trobar oposició, els soldats es treien els uniformes per camuflar-se amb els civils, i el dictador si tenia temps i mitjans, fugia, però si no el tenia era capturat i executat. I la força guerrillera que es feia amb el comandament del país, provocava sovint un purga de funcionaris, cosa que generava un temps de caos i terror. La fugida fa setze mesos de Baixar al-Assad i l’enfonsament del seu règim segueix aquest esquema si bé els insurgents gihadistes que es van fer amb el poder, alliçonats pel seu mentor Turquia i també pels Estats Units i coneixedors dels errors de la caiguda de règims com el de Gaddafi a Líbia, un cop Assad fugia cap a Moscou van pactar amb membres del règim el traspàs de poder sense combats a la capital ni execucions sumàries. Al Assad, a diferència del règim del aiatol·làs, no tenia les mesquites ni els líders religiosos en favor seu ja que ell era alauita, una branca diguem més laica del xiisme, en un país on les mesquites i la majoria de la població són sunnites.

Sembla que Mojtaba Khamenei, fill d’Alí Khamenei, nou Líder Suprem de l’Iran triat pels vuitanta-vuit membres de l’Assemblea d’Experts, té un perfil dur o continuista similar al del seu pare assassinat fa uns dies per bombes dels Estats Units. I encara que Trump aconsegueixi matar-lo, l’entramat constitucional iranià no s’elimina o neutralit

za assaltant un palau ni matant a un grup de generals o aiatol·làs que creuen fermament en el poder del martiri consubstancial amb el xiisme, en espera de que torni a la terra el dotze imam, el Mahdi, l’ocult o l’esperat, que creuen que portarà la pau i la justícia.

No sabem si algú ha guanyat, però Trump va parlar fa uns dies amb Vladimir Putin, aliat de Teheran. Van pactar potser desescalada? No ho sabem. El que està clar és que amb una Europa dividida, i una Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea que afirma que l’ordre internacional construït amb l’ONU després de la Segona Guerra Mundial ha mort, sembla que Netanyahu aconsegueix més impunitat i Putin, sí que seran dos dels guanyadors. La guerra d’Ucraïna ha deixat de ser una prioritat, i com més s’allargui el conflicte d’Iran amb el tancament d’Ormuz i danys a les instal·lacions petrolieres d’uns i altres, més fàcil ho tindrà Putin per superar les sancions i tornar a exportar el seu petroli i gas. I Ucraïna en el nou ordre o desordre internacional lamentablement serà abandonada per molts.

            

                                             

Leer en castellano en El Triangle

LES GUERRES DE TRUMP. El Triangle, últim article de l'any

 

Xavier Rius, El Triangle, dimarts 30 de desembre de 2025

Encara no fa un any que Donald Trump torna a ser a la Casa Blanca, tot i no haver posat fi a la guerra d’Ucraïna com havia promès, ni tampoc a les d’Israel amb el veïns, afirma que ell ha acabat vuit guerres mentre ataca militarment el seu nou enemic, Veneçuela. Diu que ha posat fi a les guerres d’Índia amb Pakistan, la d’Armènia i l’Azerbaitjan, la de la República Democràtica del Congo i Ruanda, la de Cambodja amb Tailàndia, la de Sèrbia i Kosovo, el conflicte d’Egipte i Etiòpia, el d’Isarel amb l’Iran, i els d’Israel amb Gaza i el Líban. I fa uns dies tornava a dir que estava a punt de tancar la d’Ucraïna.

Més enllà que en alguns d’aquests conflictes només ha aconseguit signar un nou alto al foc, la majoria continuen oberts. I està clar que el d’Ucraïna no acabarà fins que Putin, que té tot el temps del món i més capacitat militar i humana que Zelenski, aconsegueixi els territoris que aspira reintegrar a la Gran Rússia. A diferència del seu primer mandat en que anaven dimitint o sent cessats els col·laboradors de Trump, ara el president enviant aquí i allà al seu amic, l’empresari Steve Witfkoff, el seu gendre Jared Kushner i el Secretari d’Estat, Marco Rubio, està dissenyant una caòtica diplomàcia mundial en la que es barregen negocis privats, humiliació dels adversaris, i promeses milionàries de reconstrucció i càstigs amb aranzels i fer que es comprin més armes als Estats Units

Trump governa retolador en mà signant ordres executives, algunes de les quals, com les dels aranzels després modifica o li son qüestionades pels tribunals com les relatives a deportacions o al desplegament de la Guàrdia Nacional. La seva egolatria és tal, no només per exigir el Premi Nobel de la Pau o fer-se guanyar la medalla de la pau de la FIFA, sinó que malgrat que la situació a Palestina no millora, amb bombardejos diaris a Gaza i el Líban i atacs indiscriminats a Cisjordània, és capaç d’atribuir-se haver aconseguit per primera vegada en tres mil anys la pau al Pròxim Orient. Uns conflictes que lamentablement continuen oberts en tots el seus fronts. Rep a Volodomir Zelenski a Mar-a-Lago diumenge passat, que ha cedit en alguns dels punts exigits per Putin, i veu com l’acord de pau continua lluny ja que es vol la seva capitulació. I l’endemà Trump va rebre a Benjamin Netanyahu a qui tàcitament va donar permís per tornar a bombardejar l’Iran. Un Netanyahu que ocupa amb els seves tropes part de Síria, continua bombardejant cada dia el Líban, s’apropia de més i més terres palestines i cases a Cisjordània i Jerusalem, mentre continua ocupant militarment la meitat de Gaza amb els seus soldats que han matat des de l’inici de l’alto al foc a més de 400 palestins.

El segon estadi del pla de pau per Gaza, que hauria d’haver començat amb la creació d’una administració internacional amb participació palestina per administrar la franja, està totalment postposat amb excuses que Hamás incompleix l’alto el foc en no haver aconseguit recuperar el cadàver que manca d’un ostatge i no haver-se desarmat. I Netanyahu, que necessita victòries i el suport de Washington per afrontar les eleccions que hi haurà d’aquí a un any, aquesta setmana ha rebut de nou totes les lloances de Trump. No només en no ser censurat pel que fa a Cisjordània, sino que encén encara més la regió i es posa en contra també als seus aliats de les monarquies àrabs en contra en ser el primer país del món que reconeix diplomàticament el territori de Somalilàndia independitzat unilateralment de Somàlia. El somni de molts independentistes catalans que creien ingènuament que Israel reconeixeria unilateralment la independència de Catalunya, Netanyahu sí que ho ha fet amb aquest territori de la banya d’Àfrica.

Tan trist com que Trump s’atribueixi haver acabat amb les guerres del Pròxim Orient és la submissió que mostren cap a ell molts líders europeus començant per Mark Rutte, secretari general d’una OTAN, que veu com el seu membre més potent s’ha aliat amb Putin per desballestar els sistema de seguretat compartida creat després de la Segona Guerra Mundial. Així la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units, aprovada per Trump, situa a Rússia ja no com una amenaça, sinó com un aliat, a la vegada que mostra una absoluta desconfiança vers els fins ara aliats europeus. I com a mostra d’aquesta prepotència nega visat a Thierry Breton, ex comissari europeu de Mercat Interior, en represàlia per haver impulsat la regulació digital a Europa front la deriva gens innocent dels algoritmes de xarxes socials com X d’Elon Musk.

I mentre Trump humilia Europa i lloa a Putin, potser provocarà que el veritable guanyador d’aquestes guerres i aquests canvis sigui la Xina, que no pateix l’ofec que significa la guerra i les sancions per Rússia, ni tampoc de l’increment armamentístic i les amenaces de Rússia per la Unió Europea. Xina es modernitza mentre expandeix mercats arreu i la seva influència sobretot a l’Àfrica.

Leer en castellano en El Triangle.

Aliança Catalana i el seu desig de conquerir l'Eix Transversal. Nació Digital, NacióManresa

                                      

Xavier Rius Sant, NacióDigital, Nació Manresa, divendres 12 de desembre de 2025

Catalunya té 947 municipis i a les properes eleccions municipals Aliança Catalana valora presentar-se a un màxim de 150 o 200 i evitar que les llistes se li descontrolin o s'omplin de descartats per Junts o Esquerra, de frikis i d'arribistes d'última hora. Hi ha també la dificultat per un partit amb poca estructura i on tot ho vol controlar la presidenta i que no té ni Secretari General, ni Vicepresident, de gestionar la tria de candidats. Vox a les municipals de 2019 només va presentar-se a 729 municipis del total de 8.132 de l'Estat espanyol. I el partit va encarregar a uns anomenats "homes de negre" vinculats a Ortega Smith, que a l'estil d'una empresa de selecció de personals, miraven xarxes socials i teclejaven els noms, un a un a Google, per comprovar els noms proposats de tots i cadascun dels membres de les llistes, més enllà que des del Comitè Executiu es donés el vistiplau als caps de llista de les capitals de província i municipis importants. Un altre problema dels partits novells i sense gaire estructura és el finançament de la campanya a cada municipi que es presenten. Sent Aliança un partit parlamentari, ja està auditat pel Tribunal de Comptes i no es pot finançar la campanya de cada localitat com ho havia pogut fer Plataforma per Catalunya fa catorze o vint anys en plan, el cap de llista posa dos mil euros, el segon en posa mil, el partit mil més, i el que falta es paga amb donacions de militants, simpatitzants i d'altres membres de la llista i del que es recapti a la paradeta dels dissabtes.

El partit vol presentar-se no només on tingui un o una cap de llista potent, acceptant militants o regidors i ex regidors d'altres partits, sobretot de Junts, ERC o d'alguna candidatura independent com el BeGI de Berga, sinó que també vol focalitzar allà on va obtenir bons resultats en les eleccions catalanes de maig de 2024. I confia que en molts municipis potser passarà com a Ripoll el maig de 2023, i ser la llista més votada. Per això aposten per viles, ciutats i capitals de comarca del que seria amb mirada ample l'Eix Transversal. Des de Figueres, Olot i Girona, passant per Berga, Vic i Manresa, fins Tàrrega, Cervera i Lleida. I evidentment també a algunes ciutats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i els Vallesos, Reus, Tarragona i certs municipis de les Terres de l'Ebre.

Però en el cor de l'Eix Transversal Aliança té dos municipis significatius on l'espai electoral d'Aliança potser ja està ocupat. No em refereixo a Vox, que certament tem que a ciutats com Terrassa se li vagin votants cap a la formació d'Orriols, ja que a les passades municipals va rebre el vots de ciutadans que van triar el partit espanyol perquè demanava mà dura amb la immigració, l'incivisme i la multireincidència, tot i que no combregaven amb l'espanyolisme centralista, ni amb l'ultra catolicisme d'Ignacio Garriga que acabava els míting dient en castellà "¡Que Dios os bendiga!". Em refereixo a les candidatures que impulsen els regidors Sergi Perramon a Manresa i Josep Anglada a Vic.

A les eleccions al Parlament de maig de 2024 Aliança Catalana va quedar en quart lloc a Manresa amb 2.812 vots, un 9,42%. Però té el problema que a les municipals de 2023 s'hi va presentar l'antic partit de Sílvia Orriols, el Front Nacional de Catalunya, amb Sergi Perramon de cap de llista que va aconseguir 1.618 vots i dos regidors. Ell i Maria dels Àngels Cutrich. Perramon ben aviat es distancià del Front, però va rebutjar integrar-se a Aliança Catalana, fins i tot quan va ser sondejat per encapçalar la llista d'Aliança a la demarcació de Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya. I des dels plens municipals de Manresa i les xarxes Perramon ha moderat una mica el seu discurs relatiu a la immigració. En canvi, el cap de Junts a Manresa, Ramon Bacardit, ha anat incrementant un discurs centrat en la delinqüència, la immigració i la problemàtica de joves multireincidents.

La setmana passada Perramon va presentar a la sala El Voilà la marca Avenç Nacionalista com una plataforma que vol aglutinar una candidatura o coalició de centre dreta que ell s'ofereix a encapçalar, a la que vol que s'hi sumin Junts i Aliança. Deixant de banda que és impensable que la direcció de Junts autoritzi coaligar-se amb la formació de Sílvia Orriols, Avenç Nacionalista legalment no és el nom d'una plataforma o futura coalició, ja que Perramon va registrar el juny passat la seva legalització com a partit polític, tal com consta en la web del Registre de Partits del Ministeri de l'Interior en el que va quedar inscrit i legalitzat amb data del 8 d'agost de 2025, constant com a Secretari General d'aquest nou partit, Avenç Nacionalista (AVN), qui va ser número tres a la llista del FNC a Manresa les passades municipals, Jordi Puig Ros.

Veig viable que Junts pogués oferir a Perramon que anés de número dos en una llista o coalició que encapçalaria evidentment Bacardit, però en cap cas veig a Junts acceptant coaligar-se amb Aliança, i en el cas que ho fes només amb Perramon, cedir-li a ell ser cap de cartell. I més enllà que Vox es torni a presentar a Manresa, si finalment Perramon ho fa en solitari o fins i tot acompanyat de Junts, la candidatura d'Aliança quedarà lluny de ser la força més votada a la capital del Bages.

L'altra capital de comarca de l'Eix Tranversal on Orriols ho pot tenir difícil per treure bons resultats és Vic, ja que Josep Anglada, que amb el seu partit Som Identitaris té dos regidors, ell i Marta Riera, pensa tornar a presentar-se. I d'altra banda l'alcalde Junts, Albert Castells, ha assumit alguna de les propostes d'Anglada com endurir l'empadronament. I en un municipi altament conservador com Vic, Aliança no té de moment un candidat o candidata amb carisma i popularitat per competir amb Castells i Anglada.

Llegir a NacióDigital                                             

ACUSAR ISRAEL DE GENOCIDI NO ÉS NI ANTISEMITISME NI ANTISIONISME. Ho explico al Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 7 de setembre de 2025

Des de 1996 he escrit dotzenes d’articles a diaris, sobretot a  El País i l’Avui i també a revistes i al meu blog sobre els delictes d’incitació o justificació del genocidi, negació de l’Holocaust i promoure la rehabilitació de règims que van cometre genocidis. Delictes tipificats des de 1995 als articles 510 i 607 del Codi Penal, que després de sentències dels tribunals Suprem i Constitucional sobre els casos de les llibreries Europa i Kalki de Barcelona, fent prevaldre la llibertat d’expressió, van tombar parcialment el redactat d’aquests articles que van haver de ser reformulats l’any 2015 amb un nou redactat. Redactat que aviat haurà de tornar a passar la revisió per part del Tribunal Constitucional després de la nova condemna de presó imposada per l’Audiència de Barcelona ara fa un any a l’editor neonazi, Pedro Varela.

El primer article sobre la qüestió el vaig publicar a El País 14 de desembre de 1996 quan els Mossos d’Esquadra van escorcollar la llibreria. Procés que va portar al judici que es va celebrar, el el 16 d'octubre de 1998, al qual vaig assistir i en el que juntament amb SOS Racisme feien d’acusació particular diverses associacions jueves a les que acompanyava Simon Samuel, president del Centre Wiesenthal a Europa. La sentència va condemnar per primera vegada al propietari de la llibreria Europa, Pedro Varela, que la va recórrer al Constitucional que finalment li donaria parcialment la raó argumentant que negar l’Holocaust era legítim ja prevalia la llibertat d’expressió i el dret a interpretar la història. Sobre aquella patacada del Constitucional que contradeia el que s’estava regulant a la resta d’estats de la Unió, també vaig escriure diversos articles en els que abordava la qüestió des d’un punt de vista jurídic. Un d’aquests articles, el titulat “Odio racial con impunidad" el vaig publicar a El País el 8 de març de 2008, era molt crític amb la sentència. I va motivar que poc després ho parlés personalment amb el vicepresident del Tribunal Constitucional que havia estat ponent de la sentència, que m’argumentà de nou la llibertat d’expressió.

El maig de 2009 vaig assistir als actes de commemoració de l’alliberament del camp de Mauthausen en un viatge de quatre dies en el que també hi eren persones destacades de la comunitat jueva catalana, com Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l’any 1944, gràcies a l’actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l’italià Giorgio Perlasca. Vándor m’explicà el seu periple i sobre ell vaig publicar un emotiu article amb motiu de la seva mort el 21 de març de 2014 al Periódico, republicat a diverses webs de comunitats jueves. També venia amb el grup o delegació catalana a Mauthausen el publicista jueu Lluís Bassat amb qui vaig conversar llargament i m’explicà la història de la seva família sefardita, part de la qual va ser víctima de la Shoà o Holocaust.

Pel seguiment que vaig fer sobre la qüestió, l’any 2013 vaig rebre de diversos diputats i de la mateixa Fiscalia els esborranys de nou articulat que estudiava el Ministeri de Justícia en els que, recollint una directiva europea, instava a penalitzar la negació de l’Holocaust dels sis milions de jueus, i evitar que prosperessin els recursos de futurs condemnats que al·legarien de nou el dret a la llibertat d’expressió. I un dels esborranys que va estar a punt d’aprovar el Consell de Ministres per remetre a les Corts, tipificava com a delicte la negació d’actes perpetrats des de la Segona Guerra Mundial i que tribunals internacionals com el de Nuremberg i altres posteriors com els específics per les guerres de l’antiga Iugoslàvia, Rwanda i la nova Cort Penal Internacional qualifiquessin els fets com a genocidi. Si aquell redactat hagués prosperat seria delicte avui a Espanya negar l’Holocaust jueu i el genocidi perpetrat per les milícies sèrbies a Srebrenica el 1995, però no el dels armenis de començaments del Segle XX. Finalment però, el redactat aprovat va ometre aquest tall històric i castiga genèricament “aquells que públicament neguin, trivialitzin o enalteixin delictes de genocidi i lesa humanitat o contra les persones i bens protegits en cas de conflicte armat, o enalteixin els seus autors quan s’haguessin comès contra un grup o un part del mateix”.

Aquesta passada setmana l’Associació Internacional d’Experts en Genocidi (IAGS) va anunciar que la conducta d’Israel a Gaza compleix la definició legal establerta a la convenció de l’ONU sobre el genocidi, detallant una sèrie d’accions empreses per Israel durant la guerra de 22 mesos que l’associació reconeix com a constitutives de genocidi, crims de guerra i crims de lesa humanitat. La IAGS és l’associació professional d’experts en genocidi més gran del món i inclou nombrosos especialistes en l’Holocaust perpetrat pels nazis contra jueus, gitanos i homosexuals.

He defensat reiteradament que l’Holocaust sí que va existir i que negar-ho o minimitzar-lo ha de tenir persecució penal, i em dol que per posicionar-me primer contra la negativa d’Israel a desenvolupar els Acords d’Oslo i permetre la creació d’un estat palestí viable, per rebutjar l’expansió del assentaments, i qualificar ara de genocidi el que fa Israel a Gaza, com he escrit diverses vegades a EL TRIANGLE, des d’entitats de l’anomenada Comunitat Jueva de Catalunya i associacions catalanes d’amics d’Israel, se m’acusi d’antisemita, ignorant i filonazi.

Aquest anys per posicionar-me contra els grups ultres neonazis he rebut tota mena d’amenaces, pintades i piulades dient-me diverses vegades “jueu i maricón”. Fins i tot un cop em vaig trobar una bala entre el capó i el parabrises del meu cotxe, que evidentment no hi va arribar volant com les fulles dels arbres que s’hi posen. Res d’això m’espanta. Però em dol aquesta manca d’autocrítica de les entitats jueves i pro Israel de Catalunya.

A Israel hi ha veus minoritàries però importants, com la de l’ex president del Parlament, Avraham Burg, entrevistat fa uns dies per TV3, que diu que s’ha de portar a un Tribunal Internacional els actuals líders del país pels crims de guerra que estan cometent. I també a Catalunya hi ha ovelles negres jueves que es manifesten contra la política criminal d’Israel. Però les entitats jueves que s’atribueixen la representació dels jueus catalans i les associacions catalanes amigues d’Israel no només continuen negant que el que es fa avui a Gaza és molt semblant al que feien les SS al gueto de Varsòvia o la Creu Fletxada a Hongria. No qüestionen que “Obrir les portes de l’Infern a Gaza” com anunciava fa uns dies un dirigent israelià que deixava clar que no hi quedaria en peu cap casa, és un delicte de genocidi. I més enllà del mal que fan als palestins amb la fam i les bombes, no s’adonen que amb això només aconseguiran més odi i motius per noves venjances. I els que executen o aplaudeixen els crims que Ben Gvir i Netanyahu dissenyen son corresponsables del genocidi i d’un odi cap a Israel que creixerà i perdurarà durant generacions.

Leer en castellano en  El Triangle  

                                 

En Mauthausen en mayo de 2009

Ni Tunísa ni Líbia són estats on deportar migrants. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 2 de juny de 2025

La Comissió Europea està intentant establir acords amb tercers països als que desplaçar, retornar i internar immigrants que arriben il·legalment a Europa i també a persones que demanin asil i siguin originaris de països considerats per Brussel·les segurs com Marroc, Colòmbia, Bangladesh, Egipte, Índia, Tunísia i Turquia. El que ha legislat Meloni de traslladar migrants a centres de la veïna Albània, decisió que ha patit diversos entrebancs judicials, s’intenta regular des de Brussel·les, més enllà que en el cas que finalment Itàlia se’n surti amb els seus camps a Albània, el nombre d’immigrants que hi podria internar serà anecdòtic front el nombre d’immigrants sense visat i sol·licitants d’asil que arriben al país.

Turquia, país veí de Grècia, ja acull més de tres milions de refugiats i rep diners d’Europa per que ho continuï fent i impedeixi les sortides. Espanya té una tensa relació amb Marroc que utilitza els fluxos de migrants i el control o no de les pasteres que van cap a Canàries com a xantatge en relació a qüestions com la pesca, el Sàhara, Ceuta i Melilla. Algèria manté una tensa relació amb França, la seva antiga metròpoli i és l’únic país que dona suport als sahrauís de l’antiga província espanyola i no està per acceptar deportacions massives ni d’algerians ni d’altres nacionalitats. I Egipte, país d’on no surten les pasteres i que podria complir el requisit com Albània, de ser territoris per on no han passat els que es vol expulsar, ja té prou feina resistint la pressions de Netanyahu i Trump per tal que obri la porta del pas de Rafah i es quedi per sempre els dos milions de palestins que volen expulsar de Gaza.

És impensable tècnicament i econòmicament solucions com les va intentar el regne Unit de d’establir centres d’internament a Ruanda. Així doncs, sigui per establir-hi camps de retenció d’immigrants, tant si son expulsats des d’Europa, com retinguts quan intenten pujar-se a una barca cap el nord, o per ubicar-los transitòriament mentre s’estudia la seva petició d’asil només queden dos candidats, Tunísia i Líbia. Els dos estats on es va viure amb més intensitat el 2011 l’anomenada Primavera Àrab amb el derrocament dels dictadors Ben Ali i Moammar Al-Gaddafi. Però catorze anys després estan molt lluny de ser una democràcia on es garanteixin els drets humans.

A Tunísia, després de reformar la Constitució i esdevenir efímerament una democràcia en la que els islamistes moderats guanyaven algunes les eleccions o obtenien una important representació, el president Kaïs Saïed va donar el juliol de 2021 un autocop d’estat dissolent el Parlament. Sense fer res diferent al que feia fins el 2010 el dictador Ben Alí, ha retallat la llibertat de premsa i manifestació i empresona adversaris. I està imposant un discurs moralment ultraconservador i xenòfob acusant els europeus i les xarxes socials d’expandir l’homosexualitat, que considera una plaga, a la vegada que acusa als immigrants subsaharians que arriben al país fugint de la fam i la sequera del Sahel, amb la voluntat de quedar-s’hi o de fer el salt a Europa, de pretendre canviar la composició demogràfica del país. El racisme no es només un mal dels blancs europeus, sinó com també passa per exemple al Marroc, on l’expressió col·loquial per referir-se una persona negra és “esclau de merda”, a Tunísia està creixent el racisme contra els subsaharians impulsat pel president del país que assumeix un discurs semblant al de l’extrema dreta europea.

L’altra país clau, Líbia, mai va esdevenir ni una democràcia ni un estat unitari des de la mort de Gadafi. Continua tenint dos governs. El reconegut per l’ONU amb seu a Trípoli, la capital, liderat per Abdul Hamid Dbeibeh, que només controla un terç del país i té el suport de Qatar i Turquia i cada dia perd més adeptes. I el del mariscal Khalifa Haftar, amb seu a Bengasi, que controla l’est i el sud del país, i bona part dels pous de petroli i està recolzat pels Emirats, Aràbia Saudita, Rússia, Estats Units i Egipte. I com ja va fer Gaddafi, s’ha guanyat la fidelitat de les tribus tuaregs i “tubus”, el que li ha permès combatre amb èxit l’Estat Islàmic. Tant un govern com l’altre, mentre accepten diners d’Europa per aturar les sortides de migrants, conviuen amb els traficants de persones, i en cap cas pot ser un país candidat perquè Europa hi instal·li camps pels retornats, ni tampoc com a punt de sortida per empènyer cap el sud, és a dir el desert, el camí del retorn com vol Europa. A Líbia les violacions de dones estrangeres, la prostitució forçada, el tràfic d’òrgans i la venda de menors, xacres lucratives presents en la majoria de xarxes de traficants, és molt més present que en altres rutes

Llegeix al Triangle en català

Lee en El Triangle en castellano

                       

Rahola i Puigdemont forcen canvi de guió a Ripoll i Orriols guanya. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 18 de febrer de 2025

Jordi Turull ha dit a la roda de premsa que Junts ha celebrat aquesta tarda a Ripoll per justificar el seu gir de guió, rebutjant sumar-se a la moció de censura vers Sílvia Orriols que, com diu la dita “hi ha mil moments per debatre, però només n’hi ha un per decidir”. Jo no crec que aquest argument serveixi per explicar el que ha fet de nou Junts a Ripoll després de marejar la perdiu durant tres setmanes fent pensar que se sumaria a un govern de coalició fort amb el suport d’onze regidors per desbancar Sílvia Orriols de l’alcaldia, que governava en minoria amb només sis dels disset regidors del consistori. Dic que ha marejat la perdiu de nou per acabar fent el contrari del que anunciava ja que això mateix va passar fa vint mesos des de la nit de les eleccions municipals fins el dia que es va constituir l’ajuntament.

Tinc clar que ahir dilluns al migdia els regidors de Junts de Ripoll es decantaven, al menys de portes en fora, per sumar-se a la moció de censura que els 11 regidors de l’oposició anaven a registrar aquesta mateixa setmana per fer fora de l’alcaldia a Sílvia Orriols i formar un govern de Junts, ERC, PSC i potser amb l’independent ex convergent, Joaquim Colomer. Govern que tindria des de fora el suport dels dos regidors de la CUP que votarien en favor de la moció però que no exigien entrar en el govern per no tornar a ser ells l’excusa amb la que sectors empresarials del Ripollès van pressionar Junts el juny de 2023 per tal que no se sumés ni donés suport a un govern quadripartit alternatiu al de Sílvia Orriols.

Si una capacitat té Orriols és que com altres líders de la ultradreta saben marcar els temps de l’agenda i el debat polític, aconseguint estar sempre en el centre de la polèmica, cosa que electoralment els beneficia. Si Junts no hagués marejat la perdiu entre la nit del diumenge 27 de maig de 2023 i el dissabte 17 de juny, quan es van constituir els nous consistoris que escollien els alcaldes, deixant clara dies abans la seva postura, l’accés d’Orriols a l’alcaldia de la capital del Ripollès no hagués generat tanta expectació ni tensió mediàtica similar al d’aquell thriller que fins l’última escena l’espectador no coneixerà el desenllaç. I si Junts, a qui la resta de partits li donaven ara l’alcaldia, hagués deixat clar a què jugava des de feia un mes, Orriols no hagués acabat sentint-se tant victoriosa com se sent ara després d’acaparar durant setmanes titulars i opinions de tota mena.

La possibilitat de presentar fins dilluns vinent un moció de censura per desbancar Sílvia Orriols, havia estat provocada legalment per l’alcaldessa d’Aliança Catalana que va exercir un mecanisme que la llei dona als ajuntaments per gaudir d’estabilitat quan, estant en minoria, els hi tomben els pressupostos. Orriols hagués pogut prorrogar de nou els pressupostos de 2023 però va decidir sotmetre’s a un qüestió de confiança vinculada als mateixos que si la guanyava significava que com diu la llei, s’aprovaven els comptes. Però si la perdia, com va passar, aquests quedarien aprovats en trenta dies si l’oposició no aconseguia posar-se d’acord amb un candidat alternatiu que amb el suport de la majoria absoluta encapçalés una moció de censura. I senzillament no entenc com si Junts no volia fer més forta Orriols i tampoc no volia fer-la fora de l’alcaldia en creure que podia ser contraproduent, no li va aprovar els pressupostos el passat 20 de gener. Em consta que el gener, precisament per evitar que Orriols quedés reforçada amb tota la polèmica que hem viscut d’una possible moció de censura que podia fracassar com així ha estat, o que en sortís victimitzada i beneficiada si prosperava, Junts va valorar que a canvi d’alguna petita modificació dels pressupostos, votaria a favor i que Esquerra s’hi abstindria. Vot positiu i abstenció que es justificarien amb l’argument que Ripoll no podia continuar eternament sense pressupostos, prorrogant any rere any els de 2023.

Si Junts les tres setmanes i mitja que portem no hagués donat gairebé com segur que lideraria la moció de censura si es donava a la número tres de la llista, Maria Soldevila, l’alcaldia -els números u i dos van renunciar fa mesos- formant un govern en el que hi serien ERC, PSC, potser l’independent Joaquim Colomer, amb la CUP donant suport però quedant-se a l’oposició per no espantar l’empresariat convergent, ara Orriols no se sentiria tant forta. Però fent aquesta marxa enrere quan tot semblava encarrilat amb el PSC que havia confirmat que també entraria el govern per corresponsabilitzar-se del possible desgast, que Junts anunciï que es fa enrere, el que ha provocat és reforçar Sílvia Orriols.

Tot i que potser trigarem dies en saber com van anar exactament les coses ahir a la nit per fer el canvi de guió anunciat aquest migdia, el que es cert és que després de setmanes amb Pilar Rahola clamant des de les xarxes contra la pretensió de fer plegar Orriols i de fer una enquesta entre veïns de Ripoll, ahir al vespre va haver-hi una reunió a Ripoll a la que hi va assistir Jordi Turull, els regidors actuals i l’ex alacalde Jordi Munell, i on probablement hi va intervenir telemàticament Carles Puigdemont, en la que Turull va notificar als tres regidors de Junts de Ripoll que no s’havien de sumar a la moció. Avui el jove regidor Ferran Raigon i Jordi Turull han explicat la decisió en roda de premsa i ja s’ha insinuat que probablement alguna de les dues regidores, potser Montsina Llimós, sisena de la llista, potser la tres, Maria Soldevila plegaran, com també plegarà d’aquí uns dies el cap de llista de la CUP, Dani Vilaseca, mentre Orriols potser taral·leja de nou la cançó “Deu pometes té el pomer, de deu una de deu una van caient”.

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de febrero de 2025

Jordi Turull ha dicho en la rueda de prensa que Junts ha celebrado esta tarde en Ripoll para justificar su giro de guión, rechazando sumarse a la moción de censura a Sílvia Orriols que, como dice la dicha «hay mil momentos para debatir, pero solo hay uno para decidir». Yo no creo que este argumento sirva para explicar lo que ha hecho de nuevo Junts en Ripoll tras marear la perdiz durante tres semanas haciendo pensar que se sumaría a un gobierno de coalición fuerte con el apoyo de once concejales para desbancar a Sílvia Orriols de la alcaldía, que gobernaba en minoría con solo seis de los diecisiete concejales del consistorio. Digo que ha mareado la perdiz de nuevo para acabar haciendo lo contrario de lo que anunciaba ya que eso mismo pasó hace veinte meses desde la noche de las elecciones municipales hasta el día que se constituyó el ayuntamiento.

Tengo claro que ayer lunes al mediodía los concejales de Junts de Ripoll se decantaban, al menos de puertas a fuera, por sumarse a la moción de censura que los 11 concejales de la oposición iban a registrar esta misma semana para echar de la alcaldía a Sílvia Orriols y formar un gobierno de Junts, ERC, PSC y quizá con el independiente ex convergente, Joaquim Colomer. Gobierno que tendría desde fuera el apoyo de los dos concejales de la CUP que votarían en favor de la moción pero que no exigían entrar en el gobierno para no volver a ser ellos la excusa con la que sectores empresariales de El Ripollès presionaron a Junts en junio de 2023 para que no se sumara ni apoyara un gobierno cuatripartito alternativo al de Sílvia Orriols.

Si una capacidad tiene Orriols es que como otros líderes de la ultraderecha saben marcar los tiempos de la agenda y el debate político, consiguiendo estar siempre en el centro de la polémica, lo que electoralmente les beneficia. Si Junts no hubiera mareado la perdiz entre la noche del domingo 27 de mayo de 2023 y el sábado 17 de junio, cuando se constituyeron los nuevos consistorios que escogían los alcaldes, dejando clara días antes su postura, el acceso de Orriols a la alcaldía de la capital del Ripollès no hubiera generado tanta expectación ni tensión mediática similar al de aquel thriller que hasta la última escena el espectador no conocerá el desenlace. Y si Junts, a quien el resto de partidos le daban ahora la alcaldía, hubiera dejado claro a qué jugaba desde hacía un mes, Orriols no hubiera acabado sintiéndose tan victoriosa como se siente ahora después de acaparar durante semanas titulares y opiniones de todo tipo.

La posibilidad de presentar hasta el próximo lunes una moción de censura para desbancar a Sílvia Orriols había sido provocada legalmente por la alcaldesa de Aliança Catalana que ejerció un mecanismo que la ley da a los ayuntamientos para gozar de estabilidad cuando, estando en minoría, les tumban los presupuestos. Orriols hubiera podido prorrogar de nuevo los presupuestos de 2023 pero decidió someterse a una cuestión de confianza vinculada a los mismos que si ganaba significaba que, como dice la ley, se aprobaban las cuentas. Pero si la perdía, como pasó, estos quedarían aprobados en treinta días si la oposición no conseguía ponerse de acuerdo con un candidato alternativo que con el apoyo de la mayoría absoluta encabezara una moción de censura. Y sencillamente no entiendo como si Junts no quería hacer más fuerte y tampoco quería echarla de la alcaldía al creer que podía ser contraproducente, no le aprobó los presupuestos el pasado 20 de enero. Me consta que en enero, precisamente para evitar que Orriols quedara reforzada con toda la polémica que hemos vivido de una posible moción de censura que podía fracasar como así ha sido, o que saliera victimizada y beneficiada si prosperaba, Junts valoró que a cambio de alguna pequeña modificación de los presupuestos, votaría a favor y que Esquerra se abstendría. Voto positivo y abstención que se justificarían con el argumento de que Ripoll no podía continuar eternamente sin presupuestos, prorrogando año tras año los de 2023.

Si Junts las tres semanas y media que llevamos no hubiera dado casi como seguro que lideraría la moción de censura si se daba a la número tres de la lista, Maria Bofarull, la alcaldía -los números uno y dos renunciaron hace meses- formando un gobierno en el que estarían ERC, PSC, quizá el independiente Joaquim Colomer, con la CUP apoyando pero quedándose en la oposición para no espantar al empresariado convergente, ahora Orriols no se sentiría tan fuerte. Pero haciendo esta marcha atrás cuando todo parecía encarrilado con el PSC que había confirmado que también entraría el gobierno para corresponsabilizarse del posible desgaste, que Junts anuncie que se echa atrás, lo que ha provocado es reforzar Sílvia Orriols.

Aunque quizás tardaremos días en saber cómo fueron exactamente las cosas ayer por la noche para hacer el cambio de guión anunciado este mediodía, lo que es cierto es que después de semanas con Pilar Rahola clamando desde las redes contra la pretensión de hacer caer a Orriols y de hacer una encuesta entre vecinos de Ripoll, ayer por la noche hubo una reunión en Ripoll a la que asistió Jordi Turull, los concejales actuales y el ex alacalde Jordi Munell, y donde probablemente intervino telemáticamente Carles Puigdemont, en la que Turull notificó a los tres concejales de Junts de Ripoll que no debían sumarse a la moción.

Hoy el joven concejal Ferran Raigon y Jordi Turull han explicado la decisión en rueda de prensa y ya se ha insinuado que probablemente alguna de las dos concejalas, quizá Montsina Llimós, sexta de la lista, quizá la tres, Maria Bofarull dimitirán, como también dimitirá dentro de unos días el cabeza de lista de la CUP, Dani Vilaseca, mientras Orriols quizá tararea de nuevo la canción «Deu pometes té el pomer, de deu una de deu una van caient«.

Leer en castellano en El Triangle

Intervenció meva a la cadena SER al programa "Aquí Catalunya" d'avui. Poso també algunes entrevistes o articles de desembre on se'm cita: El País, Crónica Global y Diari de Barcelona

Escolta entrevista amb Gisela Rodriguez i Marina Fernández, a partir minut 1,23 

També ho pots escoltar aquí, minut 1, 23

ARTICLES DE DESEMBRE  DE DIVERSOS MITJANS ON EM CITEN I EM DEMANEN LA MEVA OPINIÓ:

"La ultraderecha se acerca al viejo sueño de una “internacional nacionalista”".Ángel Munarriz. El País, domingo 15 de diciembre de 2024

"La extrema derecha (Aliança Catalana) se relame ante el retorno de Junqueras y Puigdemont" Crónica Global. Alba Carnicé, 22 de diciembre de 2024.

"El gir de l'extrema dreta arriba al Parlament", Abril Morata i Martí Mus Tur, Diari de Barcelona, dissabte 28 de desembre de 2024

Pujol, de nou a Castellterçol amb la independència llunyana. NacióManresa, NacióDigital

 

Xavier Rius Sant, NacióManresa, NacióDigita, 30 de novembre de 2024

Aquest divendres l'expresident Jordi Pujol acompanyat d'Artur Mas i de bona part de dirigents de l'antiga Convergència, alguns d'ells càrrecs públics de Junts, ha rebut un emotiu homenatge a Castellterçol, poble del Moianès on va néixer Prat de la Riba. Precisament en els primers anys de desterrament públic que va partir Pujol després de la confessió feta el 2014 dels diners de la deixa que tenia a l'estranger, Castellterçol va se un dels pocs llocs on Pujol es va deixar veure en públic, assistint als actes anuals de l'1 d'agost en memòria de Prat de la Riba. L'ex alcalde convergent Manel Vila, que sent una gran estima ver l'expresident, s'encarregava que de convidar-lo i li feia passar a Pujol la mandra de deixar-se veure en uns anys que els aplaudiments i reconeixements cap a la seva persona havien estat substituïts per xiulets i retrets.

Però mentre la seva assistència en qualitat de públic acompanyat de la seva esposa Marta Ferrusola aquest anys de travessa del desert a alguns dels homenatge a Prat de la Riba no tenien cap missatge polític, sí que en va tenir el fet que participés assegut a primera fila en l'acte del centenari de la mort de Prat a Castellterçol de l'1 d'agost de 2017, dos mesos abans del referèndum de l'1 d'octubre. La presència de Pujol a Castellterçol l'agost de 2017 tenia un sentit diferent ja que en aquell homenatge al fundador de la Mancomunitat, amb la presència de Carles Puigdemont i bona part dels dirigents del PDECAT i d'Esquerra Republicana, tots els parlaments que es van fer des de la tribuna no només es va dir que Prat de la Riba si visqués seria independentista, sinó que es va donar com a segur el fet que es votaria vuit setmanes després, i que Catalunya ben aviat seria independent. Pujol amb la seva presència a primer a fila escoltant i aplaudint, donava d'alguna manera la benedicció a aquell viatge incert cap a Ítaca. Aquell dia Pujol estava assegut al costat del conseller Lluis Puig, el següent en aquella primera fila era Joaquim Forn, el següent Toni Comín, en aquell moment militant d'ERC, i al costat de Comin seia el president Carles Puigdemont. Puigdemont, que rebé els aplaudiments de Pujol, donà per segura la victòria.

Acabat aquell acte els dirigents d'ERC van marxar, però una seixantena de militants i dirigents del PDECat, entre ells Joaquim Forn, el diputat Carles Campuzano i la president de la Diputació Mercè Conesa, van participar en el sopar al retaurantr La Plaça contigu al Museu casa Natal de Prat de la Riba. Sopar en el que Forn i Conesa no van parlar de Prat de la Riba, sinó de la independència que creien propera. Pujol, en canvi, acompanyat de l'ex alcalde convergent, Manel Vila, de la militant díscola Sílvia Requena i de cinc militants locals del partit,  van anar a sopar al bar restaurant El Xup ubicat a la carretera de Barcelona.  I mentre en el sopar de La Plaça tot era emoció i optimisme pel que havia de passar l'1 d'octubre i la consegüent Declaració Unilateral d'Independència, en el sopar del Xup l'ex alcalde convergent, l'expresident del "peix al cove" i de "l'ara això no toca" i la díscola Requena van expressar les seves pors de que el país l'endemà de l'1 d'octubre prengués mal.

I mirant de nou ara la foto dels que eren a primera fila a Castellterçol l'1 d'agost de 2017 al costat de Jordi Pujol, alguns sí que van prendre molt de mal. Puig va patir el que va patir i encara és a l'exili. Forn va passar més de tres anys a la presó. Comín roman ara a Brussel·les i Estrasburg sense aconseguir la butaca al Parlament Europeu que li pertoca. I Puigdemont continua a Waterloo, lloc on Napoleó va perdre la batalla decisiva, esperant si els tribunals espanyols li concedeixen o no l'amnistia després d'un llarg exili.

Avui Jordi Pujol ha dit que no veu la independència possible en els propers anys i que si arriba no serà abans de deu o quinze anys. I els qui titllaven de traïdors als qui s'atrevien a dir això el 2017, l'han escoltat i aplaudit. Pujol ha estat sense dubte el president que va reconstruir l'autogovern de Catalunya i dirigir-lo amb encerts i errors i alguna pàgina fosca de la que encara cap jutge ha dictat sentència. El seu pragmatisme va fer que més enllà dels seus aplaudiments a Puigdemont l'1 d'agost de 2017 a Castellterçol, no amagués la seves pors que el procés no acabés com s'anunciava. I bé no va acabar. Però avui ha rebut de l'espai nacionalista de Convergència, el PDECat i Junts l'agraïment pel que va fer i el perdó pels errors seus o dels fills.

El que no fa encara ningú, ni els dirigents d'Esquerra que s'esbatussen, ni els qui eren avui a Castellterçol homenatjant Pujol, és autocrítica per haver fet un referèndum d'independència sense un pla per l'endemà, ni suports internacionals, ni estructures d'estat per implementar-la. I discrepant de Jordi Pujol, la qüestió no és si la independència es podrà tornar a intentar aconseguir-la d'aquí deu o quinze anys.

La qüestió és que fins que no es reconegui que el 2017 no podia acabar perquè el pla de desconnexió o la transició de legalitat a legalitat no s'aguantava per enlloc en no tenir suficients suports interns i no tenir-ne d'externs, serà impossible que el que s'intenti en el futur tingui millor recorregut que el que es va fer el 2017.

Lllegir a NacióDigital-NacióManresa

Desitja Sílvia Orriols que li facin moció de censura, per poder centrar-se en el Parlament? Publico a El 9 Nou

 

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 30 de setembre de 2024

Aquest setembre, un cop el Parlament ha començat a funcionar amb normalitat i s’han posat en marxa les diferents comissions, s’ha publicat que a la majoria de comissions ha quedat buida la cadira del diputat del Grup Mixt que hi havia d’assistir. Recordem que molta de la feina dels parlaments no es fa en les sessions plenàries sinó en les comissions. En començar la legislatura la CUP, que va baixar a només quatre diputats, i els dos d’Aliança van quedar integrats en el Grup Mixt, cosa que els obligava a repartir-se les comissions a les quals assistirien i els temps de paraula en els plens, més enllà de repartir-se també diners i assessors i compartir espais. Però donat l’antagonisme entre els dos grups, el Parlament va modificar el reglament per tal que la CUP formés el seu propi. Canvi que va tenir la irònica resposta en el ple de Sílvia Orriols dient: “Senyores de la CUP, no fugin esperitades del Grup Mixt, que juntes ens ho passarem d’allò més bé!”.

Però ironies a part, això ha significat que els dos diputats d’Aliança, Ramón Abad, de Lleida, i Orriols, de Ripoll, han d’assistir a totes les comissions. En legislatures passades quan la CUP o el PP només tenien tres diputats, que per cert es dedicaven exclusivament a la cambra catalana, era habitual que un mateix diputat hagués d’estar alhora a dues o tres comissions i anés entrant i sortint d’una i l’altra per exercir el seu torn de paraula i ser a les diverses votacions. I la realitat és que Sílvia Orriols, que sí que intenta assistir a tots els plens del Parlament i aprofitar els seus minuts per abocar un discurs xenòfob, encara que el que es parli no tingui res a veure ni amb immigració ni amb seguretat –recordem la rèplica relativa a les sancions de l’Agència Catalana de l’Aigua que ho va barrejar amb el fet que s’omplien les piscines a les presons catalanes–, donat que és alcaldessa i presideix l’equip de govern més minoritari de totes les capitals de comarca catalanes i més a més no té possibilitat de amb el seu propi cotxe plantar-se de Ripoll a la Ciutadella en 90 minuts, se li està fent molt difícil complir amb la seves responsabilitats parlamentàries. Per més que certament és llevi a les 5 de la matinada cada dia, no té el do de la ubiqüitat.

A Orriols, de qui discrepo en gairebé tot, li reconec una virtut: que habitualment no enganya. I en el ple de constitució de la cambra catalana del 26 de juny, afirmà que havia aconseguit allò que anhelava, el micròfon, l’altaveu del Parlament. Rectifico, sí que va enganyar o mentir una vegada, declarant després de prendre possessió de l’alcaldia que no repetiria el que ella creia que era un error que van fer anteriors alcaldes de Ripoll com Jordi Munell i Eudald Casadesús de ser a la vegada alcaldes i diputats, per la dedicació que exigia la batllia. I mentre aquests dos eren alcaldes amb un equip de govern format per més regidors, cosa que els permetia fàcilment delegar i, sobretot, eren diputats del primer o segon grup més nombrós de la cambra, pel que no havien d’anar a totes les comissions. Aquesta no és la situació ni del grup municipal d’Aliança a Ripoll, amb només sis regidors, ni del Grup Mixt al Parlament, amb només dos diputats.

Com sabem, el ple municipal de gener va tombar els pressupostos de l’Ajuntament de Ripoll per al 2024, i dimarts passat per 11 vots contra 6 Orriols va veure com li tombaven el pla de sanejament econòmic. Com li van dir regidors d’altres grups, el que ha de fer el govern municipal és presentar i pactar un pressupostos per al proper any, i resulta evident que en l’actual context de manca de voluntat d’entesa els hi tornaran a tombar.

L’actual legislació municipal ja preveu un mecanisme per tal que equips de govern que estan en minoria aprovin en segona volta els pressupostos. Un mecanisme al qual han acudit a Barcelona Trias, Colau i també Collboni quan estaven en minoria. Un cop t’han rebutjat els pressupostos demanes la confiança del ple municipal, i si no te la donen els grups de l’oposició tenen un mes per presentar una moció de censura vers l’alcalde amb una proposta de candidat alternatiu. I la llei fixa que si aquesta moció no es presenta o en cas de presentar-se fracassa, els pressupostos queden aprovats automàticament. Colau, Trias i Collboni ho van fer, ja que sabien que era improbable un pacte entre Ciutadans i Vox amb Esquerra i CUP per proposar un candidat i un programa comú. Però Orriols al gener no ho va fer perquè era com demanar a la resta de grups que acabessin amb les diferències que van impedir un govern majoritari el juny de 2023 encapçalat per Chantal Pérez o Manoli Vega.

Ara que plega Vega de regidora, s’està especulant si Junts, ERC, el PSC i la CUP es posaran d’acord per fer una moció de censura a Sílvia Orriols. I penso que en el fons la mateixa Orriols ho desitja. Ja que si la moció de censura hagués vingut incitada per ella mateixa quan li van tombar el pressupostos, ella hagués reconegut el seu fracàs, ara serien la resta de grups, “els del processisme i el 155”, que la farien fora. Podria victimitzar-se i sobretot dedicar més temps al Parlament que, com diu, és l’altaveu que desitjava per fer créixer el seu projecte amb el qual creu que salvarà Catalunya. De fet, crec que el seu subconscient la va trair al ple del dimarts 24, i en un moment de rifi-rafe va exclamar: “Jo encara soc l’alcaldessa de Ripoll!”, com si ja tingui assumit que aviat, per sort també per ella mateixa, deixarà de ser-ho. Personalment penso que tot i aquesta victimització que ella sacsejaria ja ha arribat l’hora de fer-ho, perquè ni Ripoll ni cap municipi pot passar-se quatre anys sense pressupostos. Però si Orriols acaba sent apartada de l’alcaldia, si us plau que no passi com a Badalona amb Xavier García Albiol. Que la incapacitat d’entendre’s dels altres grups va provocar que Albiol tornés per la porta gran amb majoria absoluta.

Llegir a El 9 Nou

ELS MOSSOS, A 7 ANYS DELS ATEMPTATS. SENSE ELS ATEMPTATS NO HAGUÉS NASCUT ALIANÇA CATALANA. Ho analitzo al Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 16 d'agost de 2024

Es compleixen set anys dels atemptats de La Rambla i Cambrils del 17 d’agost de 2017, que van tenir lloc setmanes abans del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Atemptat de Barcelona en el que Younes Abouyaaqoub va decidir atropellar els vianants que anaven per La Rambla, matant-ne catorze i deixant un centenar amb ferides. Acció que improvisà després que per culpa de l’explosió d’Alcanar, fallés el pla de fer detonar a la Sagrada Família, el Camp del Barça o potser també a París sota la Torre Eiffel, unes furgonetes carregades de bombones de butà i centenars de quilos de Triperòxid de Triacetona (TATP) conegut com la “Mare de Satan”.

Younes és Jonàs en àrab. La història de Jonàs de la Bíblia es recull amb algunes diferències a l’Alcorà i també al Llibre dels Profetes de la Tanaj o Micrà del jueus. A la Tanaj, la Bíblia i l’Alcorà se’ns narra que va rebre el mandat de Déu d’anar a Nínive, l’actual Mossul a l’Iraq, per avisar als seus ciutadans que serien castigats pels seus pecats. Segons la Bíblia, Jonàs va tenir por, desobeí Déu i fugí en un vaixell. Vaixell que es va veure sorprès per una gran tempesta. Els mariners el llençaren per la borda, sent engolit per una balena dins de la qual Jonàs es penediria d’haver actuat amb covardia i fugir. Després de viatjar dins la panxa de l’animal, Jonàs retornà a Nínive on anuncià als seus habitants que la ciutat seria destruïda en quaranta dies com a càstig col·lectiu pels seus pecats. Un càstig que Déu finalment perdonà. L’Alcorà en canvi ens diu que Younes no va fugir i sí que va anar a Nínive, va advertir als seus ciutadans que si continuaven adorant estàtues i deus equivocats, Al·là els castigaria. Però no li van fer cas, deixant Younes la ciutat i embarcant en un vaixell. Llavors el cel canvià de color, es va posar vermell com el foc i la sang, i els habitants de Nínive, recordant el que els havia dit Younes, convençuts que una gran bola de foc cauria sobre d’ells, es penediren de la seva idolatria. I quan Younes tornà a Nínive, els seus habitants el triaren com el líder que els ensenyà a adorar l’únic deu, Al·là, i a abandonar el desig de representar-lo en dibuixos o escultures.

La cèl·lula de Ripoll, creada per l’imam, Abdelbaki Es-Satty, es va dissenyar seguint les crides de l’Estat Islàmic fetes des de Mossul per tal d’atemptar a Europa. A Mossul, Nínive, Abu Baker al-Bagdadi s’havia proclamat el nou califa que anunciava que faria renéixer l’Islam, exportant a la pràctica sense matisos una visió de la religió que, interpretant literalment l’Alcorà, proposa tornar a la societat del segle VIII.

El dissabte 26 d’agost a la tarda, a la mateixa hora que es feia la manifestació de repulsa a Barcelona en la que Felip VI va ser escridassat, es celebrà una concentració a Ripoll en la que una de les que hi va intervenir va ser Hafida Oukabir, germana de Moussa Oukabir, abatut a Cambrils, i de Driss Oukabir, detingut pels Mossos, en ser qui va llogar les furgonetes i que es va fer enrere a última hora d‘immolar-se com a màrtir. La germana del Moussa i Driss va fer una intervenció des de l’escenari en la que gairebé donà part de la culpa dels crims comesos pels nois a la societat d’acollida. I en acabar molta gent se li va abraçar demanant-li perdó per la nostra islamofòbia, que hauria provocat que el seus germans haguessin agafat el camí equivocat. Aquell 26 d’agost mentre Hafida Oukabir parlava des de la tribuna a Ripoll es feia la manifestació a Barcelona encapçalada per Mariano Rajoy, Felip VI, Carles Puigdemont i Ada Colau. I a primera fila entre el President espanyol i el Rei, els organitzadors hi posaren una nena musulmana coberta amb el vel i doble màniga llarga, i al costat de Colau una altra adolescent també amb vel i màniga llarga. Potser es volia comunicar que les nenes i noies musulmanes condemnaven els atemptats, però la imatge reforçava la tendència integrista que una nena musulmana s’ha de cobrir tot el cos.

Durant el judici a l’Audiència Nacional que començà el novembre de 2020 es va fer públic un vídeo gravat pels nois de Ripoll a la casa d’Alcanar en el que apareixen Younes Abouyaaqoub, el conductor assassí de la Rambla, Mohamed Hichamy, mort a Cambrils, i Youssef Aalla, mort a l’explosió d’Alcanar, preparant armilles explosives mentre en català, castellà i àrab fan tota mena d’amenaces i mostren el seu odi vers Occident. A Younes se’l veu somrient amb una armilla explosiva senyalant al cel i Youssef embolica amb cinta aïllant un cilindre d’explosius. “Al·là ens ha promès el Paradís, a vosaltres l’Infern”, diu Youssef Aalla mirant a càmera. Hichamy, que està en segon pla assegut sobre un matalàs intervé: “us penedireu d’haver nascut, sobretot vosaltres, Mossos d’Esquadra mal parits!” Younes en àrab afegeix “Protegirem la nostra religió”. Però a diferència de vídeos habituals de gihadistes en els que justifiquen els atemptats que es disposen a fer, sovint immolant-se, no hi ha cap referència als musulmans morts a Palestina o a Síria. Es disposen a matar pel simple fet de ser una societat infidel com explica la història de Younes-Jonàs a l’Alcorà.

La manera com es va gestionar l’endemà dels atemptats, on molta gent a Ripoll va tenir la sensació que es culpava més a la societat d’acollida que a les idees de l’Estat Islàmic i que s’empatitzava més amb les famílies dels assassins que amb les víctimes dels seus crims, va tenir molt a veure amb que Sílvia Orriols aconseguís entrar com a regidora el 2019. I l’impacte d’aquelles imatges fetes públiques tres anys després durant el judici, va tenir molt a veure amb que Sílvia Orriols ja com a líder d’Aliança Catalana guanyés les eleccions amb sis regidors el juny de 2023. Els dubtes sobre el paper dels serveis secrets espanyols o no haver-se respost perquè quan l’imam va sortir de la presó es va anul·lar l’ordre d’expulsió, evidentment van reforçar allò que va dir el comissari Villarejo que potser es volia donat un petit ensurt abans de l’1 d’octubre i se’ls en va anar de les mans. Sense els atemptats, Aliança Catalana no hagués arrelat políticament, però també ha tingut molt a veure en el seu èxit la frustració de molts independentistes per no haver-se culminat el viatge a Ítaca promès. Si Vox va necessitar afegir al discurs euroescèptic, xenòfob i ultracatòlic, l’element que els independentistes anaven a trencar Espanya, per enlairar-se electoralment, Aliança Catalana no hagués entrat al Parlament si només fos una nova versió de la desapareguda Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. Aliança ha necessitat de dos elements més. “Espanya ens envia islamistes per destruir-nos”, com diu Orriols, i el desengany per no haver culminat la independència.

Però més enllà que sense els atemptats no hagués irromput Aliança Catalana, el 17-A va ser l’inici d’un període convuls pels Mossos d’Esquadra. Primer desarticulant la cèl·lula, si bé sense fer autocrítica de perquè no es va intentar ferir sense matar -tècnicament hagués estat possible- a alguns dels seus membres per poder aclarir millor els dubtes i teories conspiranoiques sobre les seves autories. Però amb aquella desarticulació Mariano Rajoy i el ministre Zoido van agafar ganes als Mossos per haver deixat fora de joc a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Trapero es convertí en un símbol.

Després el paper del Mossos l’1 d’octubre, el 155 i el judici al Major del cos que finalment seria absolt en convèncer al tribunal que tenien un pla per detenir Puigdemont si ho ordenava un jutge. Després un canvi de consellers amb Joaquim Forn, Miquel Buch, Miquel Sàmper i Joan Ignasi Elena amb un procés de nomenament del Comissari Eduard Sallent com a nou Major suspès judicialment a petició dels sindicats. I uns Mossos emprenyats per les concessions fetes des del Palau de la Generalitat per no castigar penalment als manifestants que van actuar amb violència contra agents durant la Batalla d’Urquinaona i altres episodis de protesta. La Tocata i Fuga de Puigdemont de la setmana passada ha estat l’últim cop pel cos que, agradi o no, ara sí tenia una ordre judicial que havia de complir. Les cares de circumstàncies o de pomes agres de la cúpula dels Mossos amb la nova consellera Núria Parlon i el President Salvador Illa de dimecres al Complex Egara, parlen per elles soles. Ara el president Illa ha posat a l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, com a nova consellera i a Josep Lluís Trapero com a nou Director de la Policia de Catalunya. Considero encertat el retorn de Trapero. Tinc en canvi els meus dubtes que Parlon sigui la persona que necessita el Departament i el Govern per tornar l’estabilitat al cos i per governar amb dos partits ultres al Parlament als que es voldrà fer dins i fora de la Cambra cordons sanitaris, Vox i Aliança, que buscaran la polèmica. En tot cas set anys després dels atemptats i de l’1 d’octubre, toca ja que els Mossos deixin de ser motiu de controvèrsia política i puguin fer sense ensurts ni interferències la seva feina.

                              

2  6 4  5 jjl