L'1-O no va haver-hi una plaça Maidan com a Ucraïna o una plaça
Tahrir com Egipte. El xoc –pacífic per part dels manifestants- es va
donar als col·legis que reberen la visita de la
Policia o Guàrdia Civil. Es va socialitzar entre milers i milers de
persones la responsabilitat de protegir les urnes i, per dir-ho en
termes psicològics, assumit tots la culpa del suposat delicte
El moviment social i polític que viu Catalunya, primer per aconseguir un referèndum vinculant,
i ara senzillament per la independència, no es pot comparar amb cap
dels moviments independentistes pacífics o violents viscuts arreu del
món els últims trenta anys.
No es pot comparar amb els del Quebec i Escòcia, donat que allà el referèndum fou pactat. Tampoc es pot comparar amb el de les independències de les antigues repúbliques soviètiques o iugoslaves, aconseguides unes pacíficament, altres amb conflictes armats, donat que eren dos estats que es col·lapsaven i les seves repúbliques federades exercien el dret a autodeterminar-se que amb més o menys condicions, els hi donaven les seves constitucions. Tampoc es pot comparar amb revoltes que han acabat malament pels que la van començar, com la d'Ucraïna, que perdria Crimea annexionada Rússia i una franja del territori ara en mans de les milícies prorusses. I no té res a veure amb els conflictes ara pacificats d'Irlanda del Nord o Euskadi, donat que a Catalunya a ningú li passa pel cap crear un grup armat.
No es pot comparar amb els del Quebec i Escòcia, donat que allà el referèndum fou pactat. Tampoc es pot comparar amb el de les independències de les antigues repúbliques soviètiques o iugoslaves, aconseguides unes pacíficament, altres amb conflictes armats, donat que eren dos estats que es col·lapsaven i les seves repúbliques federades exercien el dret a autodeterminar-se que amb més o menys condicions, els hi donaven les seves constitucions. Tampoc es pot comparar amb revoltes que han acabat malament pels que la van començar, com la d'Ucraïna, que perdria Crimea annexionada Rússia i una franja del territori ara en mans de les milícies prorusses. I no té res a veure amb els conflictes ara pacificats d'Irlanda del Nord o Euskadi, donat que a Catalunya a ningú li passa pel cap crear un grup armat.
Hi ha una diferència significativa entre el que passa a Catalunya i la majoria d'aquests altres conflictes.
La seva transversalitat i que no ha estat impulsat des de la cúpula
dels partits sinó des de la gent. I això és el que no ha entès ni el PP
de Mariano Rajoy, ni la direcció del PSOE, ni certa premsa, ni una
cúpula judicial que fa temps que va perdre la imparcialitat. Es presenta
l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart com un escapçament del
moviment sediciós i genera tot el contrari. Els dos Jordis no eren els
estrategs messiànics que encenien les masses, sinó les dues persones que
es posaven públicament al capdavant.
No sé com analitzaran els llibres d'història, els sociòlegs i els politòlegs el moviment que es viu aquests mesos a Catalunya més enllà de com acabi a mitjà termini. Però hi ha un fet que el diferencia de tots els altres conflictes comentats. La total descentralització dels punts de conflicte o xoc l'1 d'octubre en el moment de ruptura, quan la revolució dels somriures dels onzes de setembres va topar amb les porres dels nou mil agents vinguts de fora de Catalunya.
La majoria de revoltes i protestes independentistes, autonomistes, per un canvi de règim o per reivindicacions socials tenen sempre l'epicentre a la plaça o avinguda principal d'una gran ciutat on són presents els seus líders amb unes manifestacions reprimides o no, al marge que altres ciutats hi hagi també manifestacions molt menors. Però l'1-O amb desenes de milers de persones repartides per tots els col·legis electorals de Catalunya i una repressió sense precedents a tot el país i retransmesa en directe per algunes televisions i les xarxes socials, la gent no es fes enrere. La repressió aconseguí empoderar la gent que era allà en arribar els antidisturbis, i als milers que decidiren llavors anar als col·legis en tenir notícia de les càrregues policials.
Mentre des de la Moncloa es demanava al president Puigdemont que aturés la consulta il·legal, la gent s'aplegava amb una fermesa inigualable, cos a cos, amb qui tenia al costat i intentava barrar el pas als antiavalots. L'1 d'octubre no va haver-hi una plaça Maidan com a Ucraïna o una plaça Tahrir com Egipte. El xoc –pacífic per part dels manifestants- es va donar al centenar de col·legis electorals que reberen la visita de la Policia o Guàrdia Civil. Es va socialitzar entre milers i milers de persones la responsabilitat de protegir les urnes i, per dir-ho en termes psicològics, assumit tots la culpa del suposat delicte, aconseguint el suport també de molta gent que no pensava votar o que havia previst votar no. De ser espectadors d'un conflicte o manifestants anònims, la gent que era els col·legis es va empoderar.
El mateix va generar l'empresonament de Cuixart i Sànchez, donat que tots els que el 20 de setembre van sortir al carrer manifestant-se molta o poca estona als voltants de la Conselleria d'Economia o la seu de la CUP, van assumir ser partícips del suposat delicte. I això a Madrid no volen o no ho poden entendre, com veiem amb les mesures d'aplicació de l'article 155. ¿Creu algú que amb el cessament del President, dels consellers i directors generals, la maquinària administrativa de la Generalitat funcionarà com si res i les manifestacions s'acabaran?
Estem en una setmana decisiva i no sabem com acabarà. Sí que hi ha dues decisions que, més enllà de les pressions que rebi, estan només en mans del President. Declarar o no la DUI, i convocar o no eleccions per desactivar el 155. Hi ha un element que estranya a molts analistes de conflictes, la imputació penal reiterada del Govern, diputats i més de 700 alçades i l'empresonament per sedició de Sànchez i Cuixart. Aquesta persecució judicial que anuncia presó, inhabilitacions i embargaments, dificultaria un hipotètic acord polític, donat que la maquinària judicial un cop posada en marxa és difícil aturar-la. En algun moment des de Madrid ha plantejat guardar-se l'as dels catorze condemnats a quatre anys de presó per Blanqueria -sis d'aquests entraran a la garjola d'aquí a vuit dies- com una torna en cas d'una hipotètica negociació que hagués d'atorgar l'arxivament de les causes o l'indult als imputats o condemnats pel 9-N i l'1-O. I és que és poc intel·ligent deixar en un carreró sense sortida a aquells amb qui s'hauria de negociar, cosa que fa pensar que no hi ha cap voluntat de fer-ho.
Evidentment que el moviment polític i social que viu Catalunya ha comès errors i té punts febles, com no haver-se pogut guanyar a aquella part important de la ciutadania que per sentiments o pragmatisme no veu clara l'opció de la independència, i la por de molta gent a escenaris econòmics i socials incerts. Però hi ha una base social mobilitzada i empoderada a cops de porra que vol continuar endavant. I ben segur que això ho tindrà present el President a l'hora de decidir si anem cap a la DUI i el 155 o si convoca eleccions i ens donem una pausa.
No sé com analitzaran els llibres d'història, els sociòlegs i els politòlegs el moviment que es viu aquests mesos a Catalunya més enllà de com acabi a mitjà termini. Però hi ha un fet que el diferencia de tots els altres conflictes comentats. La total descentralització dels punts de conflicte o xoc l'1 d'octubre en el moment de ruptura, quan la revolució dels somriures dels onzes de setembres va topar amb les porres dels nou mil agents vinguts de fora de Catalunya.
La majoria de revoltes i protestes independentistes, autonomistes, per un canvi de règim o per reivindicacions socials tenen sempre l'epicentre a la plaça o avinguda principal d'una gran ciutat on són presents els seus líders amb unes manifestacions reprimides o no, al marge que altres ciutats hi hagi també manifestacions molt menors. Però l'1-O amb desenes de milers de persones repartides per tots els col·legis electorals de Catalunya i una repressió sense precedents a tot el país i retransmesa en directe per algunes televisions i les xarxes socials, la gent no es fes enrere. La repressió aconseguí empoderar la gent que era allà en arribar els antidisturbis, i als milers que decidiren llavors anar als col·legis en tenir notícia de les càrregues policials.
Mentre des de la Moncloa es demanava al president Puigdemont que aturés la consulta il·legal, la gent s'aplegava amb una fermesa inigualable, cos a cos, amb qui tenia al costat i intentava barrar el pas als antiavalots. L'1 d'octubre no va haver-hi una plaça Maidan com a Ucraïna o una plaça Tahrir com Egipte. El xoc –pacífic per part dels manifestants- es va donar al centenar de col·legis electorals que reberen la visita de la Policia o Guàrdia Civil. Es va socialitzar entre milers i milers de persones la responsabilitat de protegir les urnes i, per dir-ho en termes psicològics, assumit tots la culpa del suposat delicte, aconseguint el suport també de molta gent que no pensava votar o que havia previst votar no. De ser espectadors d'un conflicte o manifestants anònims, la gent que era els col·legis es va empoderar.
El mateix va generar l'empresonament de Cuixart i Sànchez, donat que tots els que el 20 de setembre van sortir al carrer manifestant-se molta o poca estona als voltants de la Conselleria d'Economia o la seu de la CUP, van assumir ser partícips del suposat delicte. I això a Madrid no volen o no ho poden entendre, com veiem amb les mesures d'aplicació de l'article 155. ¿Creu algú que amb el cessament del President, dels consellers i directors generals, la maquinària administrativa de la Generalitat funcionarà com si res i les manifestacions s'acabaran?
Estem en una setmana decisiva i no sabem com acabarà. Sí que hi ha dues decisions que, més enllà de les pressions que rebi, estan només en mans del President. Declarar o no la DUI, i convocar o no eleccions per desactivar el 155. Hi ha un element que estranya a molts analistes de conflictes, la imputació penal reiterada del Govern, diputats i més de 700 alçades i l'empresonament per sedició de Sànchez i Cuixart. Aquesta persecució judicial que anuncia presó, inhabilitacions i embargaments, dificultaria un hipotètic acord polític, donat que la maquinària judicial un cop posada en marxa és difícil aturar-la. En algun moment des de Madrid ha plantejat guardar-se l'as dels catorze condemnats a quatre anys de presó per Blanqueria -sis d'aquests entraran a la garjola d'aquí a vuit dies- com una torna en cas d'una hipotètica negociació que hagués d'atorgar l'arxivament de les causes o l'indult als imputats o condemnats pel 9-N i l'1-O. I és que és poc intel·ligent deixar en un carreró sense sortida a aquells amb qui s'hauria de negociar, cosa que fa pensar que no hi ha cap voluntat de fer-ho.
Evidentment que el moviment polític i social que viu Catalunya ha comès errors i té punts febles, com no haver-se pogut guanyar a aquella part important de la ciutadania que per sentiments o pragmatisme no veu clara l'opció de la independència, i la por de molta gent a escenaris econòmics i socials incerts. Però hi ha una base social mobilitzada i empoderada a cops de porra que vol continuar endavant. I ben segur que això ho tindrà present el President a l'hora de decidir si anem cap a la DUI i el 155 o si convoca eleccions i ens donem una pausa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada