LA ULTRADRETA TROBA EL SEU ESPAI. Publico al Periódico. Els grups ultres s'han mobilitzat i trobat espai amb el conflicte català deixant de banda el tema migratori

LA ULTRADRETA TROBA EL SEU ESPAI
El Periódico, (dissabte 4) diumenge 5 de novembre de 2017 
L’absència d’un partit ultra contrari a la immigració amb representació parlamentària és un fet que diferencia el mapa polític espanyol i català de la resta de països europeus. Això es deu a les eternes lluites caïnites que viuen aquests grups, la falta de líders i la seva incapacitat per allunyar-se del franquisme. L’únic grup que va poder fer el salt va ser Plataforma per Catalunya el 2010, que va estar a punt d’entrar al Parlament. Mesos després PxC va obtenir 67 regidors.
Però ja sigui perquè el procés sobiranista va apartar el tema de la immigració de l’agenda, ja sigui per les lluites internes que van provocar l’expulsió del seu líder, Josep Anglada, a les municipals del 2015 només va obtenir vuit regidors, al marge d’Anglada que, per lliure, va mantenir la seva cadira a l’ajuntament de Vic. I en les eleccions europees del 2014 en què la ultradreta va créixer a la majoria de països, a Espanya es van presentar per separat cinc candidatures que van aconseguir menys de 80.000 vots.
Un dels intents de reconstrucció de la ultradreta va ser L’Espanya en Marxa que agrupava partits com la Falange, Aliança Nacional i Democràcia Nacional, que com a acció més coneguda va ser atacar o irrompre al centre Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, l’Onze de Setembre del 2013. Però mesos després aquesta coordinadora es va trencar. Els autors d’aquella acció van ser condemnats a quatre anys de presó pel Tribunal Suprem, però ja han obtingut tres ajornaments al seu ingrés a la presó, i tot sembla que, o bé el Constitucional anul·larà aquella sentència o, potser, el Consell de Ministres els oferirà l’indult. L’indult o suspensió de la sentència es donava per segur, al ser la torna perfecta, en el cas que hagués tingut èxit l’acord que va estar a punt d’acceptar Carles Puigdemont per no fer la DUI, que hagués implicat una disminució de la pressió a l’independentisme. 

Important presència als carrers

Fins fa uns mesos la presència a Catalunya de la ultradreta era pràcticament irrellevant, més enllà de la seva participació explícita en els actes del 12 d’octubre a Montjuïc i diluïda en el de la plaça de Catalunya. Però des de finals de setembre ha tingut una important presència als carrers, oposant-se al referèndum i de la declaració d’independència. Societat Civil Catalana inclou avui gent de diverses ideologies, però va ser impulsada als seus inicis per membres del grup ultra Somatemps. Ara es limita a demanar que s’eviti lluir a les seves convocatòries banderes amb l’escut preconstitucional.
«Els carrers seran sempre nostres» es va cridar el 20 de setembre al costat de la seu de la CUP i la Conselleria d’Economia, però la ultradreta deixant de banda el tema de la immigració també va voler marcar el seu propi espai als carrers. La primera manifestació important que va fer va ser la concentració que va convocar Democracia Nacional amb altres grups sota el lema Per Espanya m’atreveixo el 22 de setembre davant la seu de l’Assemblea Nacional Catalana, en la qual van participar mig miler de persones, incloent-hi militants de PxC i Somatemps, que va acabar davant la caserna de la Guàrdia Civil de travessera de Gràcia. En aquella manifestació es van viure moments de tensió amb veïns que tenien estelades penjades als balcons.

Altercats a la plaça de Catalunya

En les posteriors manifestacions contràries al procés sobiranista del 9, 12 i 29 d’octubre, consignes exclusives fins llavors de les manifestacions ultres de Montjuïc, com ara España es una y no cinquenta y una o Puigdemont a prisión, van ser corejades per milers de persones. En l’acte constitucionalista de la plaça de Catalunya del dia 12,  al qual van assistir grups ultres vinguts de diversos llocs, es van produir altercats, com ara la batalla campal de la cafeteria Zuric, i els Mossos d’Esquadra van confiscar bengales, barres i punys americans que portaven els neonazis del Hogar Social Madrid.
En l’última manifestació multitudinària del diumenge 29 d’octubre, es van produir diverses agressions a mossos, immigrants i transeünts. I si bé no es pot responsabilitzar els convocants d’una manifestació en la qual participen desenes o centenars de milers de persones dels actes violents d’uns quants, aquesta violència també s’ha produït en actes més minoritaris, convocats especificament per la ultradreta, com la manifestació davant de Catalunya Ràdio del passat dia 27, en què es van trencar els vidres de l’emissora. I davant aquests comportaments els convocants no poden eludir la seva responsabilitat.
 Llegir al Periódico

 LA ULTRADERECHA ENCUENTRA SU ESPACIO
 El Periódico, sábado 5 (domingo 6) de noviembre de 2017

Xavier Rius

La ausencia de un partido ultra contrario a la inmigración con representación parlamentaria es un hecho que diferencia el mapa político español y catalán del resto de países europeos. Ello se debe a las eternas luchas cainitas que viven dichos grupos, la falta de líderes y su incapacidad para alejarse del franquismo. El único grupo que pudo dar el salto fue Plataforma per Catalunya en el 2010, que estuvo a punto de entrar en el Parlament. Meses después PxC obtuvo 67 concejales.

Pero fuera porque el proceso soberanista apartó el tema de la inmigración de la agenda, sea por las luchas internas que provocaron la expulsión de su líder, Josep Anglada, en las municipales del 2015 solo obtuvo ocho concejales, al margen de Anglada que, por libre, mantuvo su silla en el ayuntamiento de Vic. Y en las elecciones europeas del 2014 en las que la ultraderecha creció en la mayoría de países, en España se presentaron por separado cinco candidaturas que consiguieron menos de 80.000 votos. 

Uno de los intentos de reconstrucción de la ultraderecha fue La España en Marcha que agrupaba a partidos como La Falange, Alianza Nacional y Democracia Nacional, cuya acción más conocida fue su ataque o irrupción en el centro Blanquerna, sede de la Generalitat en Madrid, el 11 de septiembre de 2013. Pero meses después esta coordinadora se rompió. Los autores de dicha acción fueron condenados a cuatro años de cárcel por el Tribunal Supremo, pero han obtenido ya tres aplazamientos a su ingreso en prisión, y todo parece que, o bien el Constitucional anulará dicha sentencia o, tal vez, el Consejo de Ministros les ofrecerá el indulto. El indulto o suspensión de la sentencia se daba por seguro, al ser la torna perfecta, en el caso que hubiera cuajado el acuerdo que estuvo a punto de aceptar Carles Puigdemont para no hacer la DUI, que hubiera implicado una disminución de la presión al independentismo. 

Importante presencia en las calles

Hasta hace unos meses la presencia en Catalunya de la ultraderecha era prácticamente irrelevante, más allá de su participación explícita en los actos del 12 de octubre en Montjuïc y diluida en el de la plaza de Catalunya. Pero desde finales de septiembre ha tenido una importante presencia en las calles, oponiéndose al referéndum y de la declaración de independencia. Sociedad Civil Catalana incluye hoy a gente de diversas ideologías, pero fue impulsada en sus inicios por miembros del grupo ultra Somatemps. Ahora se limita a pedir que se evite lucir en sus convocatorias banderas con el escudo preconstitucional.

«Els carrers seran sempre nostres» se gritó el 20 de septiembre junto a la sede de la CUP y la Conselleria d’Economia, pero la ultraderecha dejando de lado el tema de la inmigración también quiso marcar su espacio en la calles. La primera manifestación importante que hizo fue la concentración que convocó Democracia Nacional con otros grupos bajo el lema Por España me atrevo el 22 de septiembre ante la sede de la Assemblea Nacional Catalana, en la que participó medio millar de personas, incluidos militantes de PxC y Somatemps, que acabó delante del cuartel de la Guardia Civil de Travesera de Gràcia. En dicha manifestación se vivieron momentos de tensión con vecinos que tenían esteladas en sus balcones.

Altercados en la plaza de Catalunya

En las posteriores manifestaciones contrarias al proceso soberanista del 9, 12 y 29 de octubre, consignas exclusivas hasta entonces de las manifestaciones ultras de Montjuïc, como España es una, no cincuenta y una o Puigdemont a prisión, fueron coreadas por miles de personas. En el acto constitucionalista de la plaza de Catalunya del día 12,  al que acudieron grupos ultras venidos de diversos lugares, se produjeron altercados, como la batalla campal de la cafetería Zúrich, y los Mossos d’Esquadra se incautaron de bengalas, barras y puños americanos que llevaban los neonazis del Hogar Social Madrid.

En la última manifestación multitudinaria del domingo 29 de octubre, se produjeron diversas agresiones a mossos, inmigrantes y transeúntes. Y si bien no se puede responsabilizar a los convocantes de una manifestación en la que participan decenas o cientos de miles de personas de los actos violentos de unos pocos, esta violencia también se ha producido en actos más minoritarios, convocados especificamente por la ultraderecha, como la manifestación ante Catalunya Ràdio del pasado día 27, en la que se rompieron sus cristales. Y ante tales comportamientos esos convocantes no pueden eludir su responsabilidad.