Opinions, anàlisis, informacions i notícies sobre immigració, ultradreta, drets humans, seguretat, gihadisme i política internacional, en aquests temps d’incerteses. També escric sobre el Moianès i política catalana (contacte:xrius1@gmail.com)
Vuitanta anys després de laderrota del nazisme, l’extrema dretaressorgeix amb forçaaEuropa. Desafia ladeclaració universal dels drets humansi fa trontollar elspilars de la democràcia. I en aquest marc,el periodisme afronta el repte de la seva cobertura informativa.
Com informar de l’extrema dreta sense fer-los d’altaveu? Viuen de la polèmica? Utilitzen els mitjans periodístics o fan servir els seus propis canals? Què en sabem dels exemples de França i Itàlia?
Hi participaran Nico Tomás, periodista polític de l’ACN, autor del llibre “El gall ferit”, Alba Sidera, corresponsal a Roma d’El Punt Avui, autora d'”El feixisme persistent” i Xavier Rius Sant, periodista free-lance, autor d'”Aliança Catalana: els nostres ultres”.
La moderació anirà a càrrec de la periodista Anna Balcells, membre de la Junta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya.
Dia: 8 maig 2025
Hora: 18h
Lloc: Col·legi de Periodistes / Rambla de Catalunya, 10 Barcelona
Divendres dia 4 participo al debat al Col·legi de Periodistes amb Joan Palomés i Maria Dantas sobre com ha de tractar la premsa l'auge de l'extrema dreta, l'equidistància i la regulació de continguts.
El Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya organitza un tercer debat sobre els actuals reptes de la comunicació per abordar l’auge de la ultradreta a Europa. L'acte tindrà lloc el dijous 4 de juliol, a les 18.30 hores, a la sala d’actes de la seu de Barcelona del Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10). Acte obert al públic general amb inscripció prèvia.
Com
haurien de tractar els mitjans de comunicació locals els partits que
fomenten valors antidemocràtics sense convertir-se en altaveu del
discurs de l’odi, la xenofòbia i el racisme? Aquesta és una
pregunta recurrent a moltes redaccions des de fa temps, però a hores
d’ara, i amb unes eleccions municipals d’aquí uns mesos, la reflexió es
fa més necessària que mai. I sobretot en els mitjans de comunicació,
públics i privats, a nivell local.
Aquesta és la pregunta que va centrar la jornada del passt dimart al Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya s’han fet diferents sessions
per donar pautes i aconseguir el repte de cobrir les forces polítiques
que posen en dubte o ataquen obertament els valors democràtics, sense
blanquejar els seus discursos.
La ultraderecha política y mediática española, continúa aprovechando la crisis del Covid-19 para desgastar al Gobierno, generar incertidumbre y miedo entre la población, avalando explícita o implíctamente las Fake News y la amplia gama de teorías conspirativas. Unas iniciativas son realizadas por Vox como partido político, responsabilizando al Gobierno del alto índice de muertes, "masacrar a los mayores" por no ingresarlos en las UCI, no actuar a tiempo y por mentir a los españoles. Y a la vez que sus 52 diputados son capaces de saltarse el confinamiento y dar un pésimo ejemplo, como ocurrió el 6 de abril que la mayoría de ellos acudieron a sus despachos del Congreso de los Diputados. Y después de acusar al Gobierno por no actuar, Vox recurrió ayer al Tribunal Constitucional el decreto de Estado de Alarma, alegando que ha suspendido derechos fundamentales y se ha utilizado para aplicar el Estado de Excepción. Y ahora quiere cambiar los aplausos a los sanitarios de las 20 horas por caceroladas contra el Gobierno.
Cristina Seguí, es mucho más útil a Vox atacando al Gobierno desde fuera del partido que desde dentro En este contexto, comunicadores del entorno de Vox, como Cristina Seguí, fundadora del partido que lo abondonó tras el batacazo de las elecciones europeas de 2014 en las que ocupó el número 5 de la lista, y otros periodistas del ámbito Alt-Righ como Javier Negre, Alvise Pérez o Carlos Cuesta de Distrito TV, impulsores de la manifestación digital del 8 de abril, atacan con todo tipo de calificativos al Gobierno y a los medios de comunicacuión, permitiéndose usar expresiones que desde Vox tal vez no se pueden usar. Por ello, como ya he manifestado anteriomente, Cristina Seguí, que continua en OK Diario es mucho más útil a Vox intoxicando desde fuera, despachándose con afirmaciones como que Pedro Sánchez es "un miserable y un cerdo sinvergüenza", que si lo hicera como dirigente del partido. Unas expresiones que tal vez dudarían en pronunciar los diputados y abogados del estado Jorge Buxadé o Macarena Olona.
El PSOE ha denunciado ante la Fiscalía General del Estado a Cristina Seguí, por vertir adjetivos hacia los miembros del Gobierno del PSOE y Podemos como como "criminales", "mengueles", "sinvergüenzas", "miserables", "cerdos", "mataviejas", y acusarles de la "ocultación de sus indicios delictivos". Y de querer "meterla en la cárcel". Expresiones que utilizó Seguí en tuits publicados entre el 29 de marzo y el 16 de abril. Y en la denuncia le atribuyen delito de incitación al odio y u delito contra el honor. Hastags #GobiernoCriminal o #SanchezaPrisón o #SanchezelSepulturero se han difundido y reuiteado desde el entorno de Vox. El
también se ha querellado "por calumnias graves" contra la diputada y portavoz adjunta de
Vox en el Congreso,
Macarena Olona, porque acusó al Ejecutivo de practicar la "eutanasia" por la vía de los hechos con las muertes de ancianos en residencias por
Covid-19.
Jorge Buxadé, eurodiputado de Vox que ayer anunció el recurso al Tribunal Constitucional del decreto del Estado de Alarma
El PSOE también ha denunciado ante la Fiscalía a Vox por una serie de tuits realizados desde las cuentas del partido los dias 2, 6 y 7 de abril, por un supuesto delito de injurias y calumnias tipfificados en los ártículos 205 y 206 del Código Penal, y por un posible delito de incitación al odio, tipificado como delito en el artículo 510, y como agravante en el 22.
Y como ya he afirmado diversas veces aquí en el blog, mientras el nuevo redactado del 510 y del agravante de la motivación de odio en el artículo 22, está siendo muy útil para elevar las penas en casos de agresiones o amenazas. Pero en los casos que se trata de una simple acción de opinión, sin una incitación a la agresión física, es decir que no va acompañada de otra acción delictiva concreta, sobretodo si no va dirgido hacia colectivos vulnerables, los tribunales por lo general acaban absolviendo más allá que califiquen de mal gusto o desproporcionadas las afirmaciones. Y los que son denunciados en muchas ocasiones suelen crecerse haciéndose las víctimas y alegando que quienes les han denunciado no supieron entender el sentido no literal, es decir metafórico o irónico de sus afirmaciones. Y es que me consta que tanto los dirigentes de Vox como su musa o ex musa, Cristina Seguí, desean ser llamados a los tribunales para declarar por dichas denuncias, presentarse como víctimas de la inquisición progre, y ser ellos de nuevo quienes dominen los tiempos, marquen la agenda y dominen el relato.
Y por lo que se refiere al recurso de Vox al Constitucional contra el decreto de Estado de Alarma del 14 de marzo y sus tres prórrogas declaradas con posterioridad, que el potavoz del partido, Jorge Buxadé, en la rueda de prensa telemática de ayer afirmó que ha ido más allá de sus atribuciones” y “ha suprimido de
facto derechos como el de reunión, el de manifestación o el de
educación”, solo busca de nuevo notoriedad mediática. Es cierto,
desde mi punto de vista, que la Ley de 1981 que regula el Estado de Alarma ha quedado desfasada para la panemía actual. Pero tampoco se adaptan a la situación y las medadas actuales el Estado de Excepción que regula la misma ley. Estado de Excepción que suspende los derechos fundamentales, y no es cierto que se hayan suspendido, como dice Vox, derechos como el de educación, reunión o manifestación en el sentido que los restrige un estado de excepción. Y es que mientras el Estado de Alarma permite decretar confinamientos en caso de pandemia o catástrofe, como se ha decretado, que evidentemente llevan aparejados no poder juntarse en una plaza para manifestarse, no recorta la posibilidad de manifestarse en las redes sociales o desde el balcón, ni restringe la libertad de expresión o de disdencia política como sí haría el estado de excepción.
LA METEDURA DE PATA DEL GENERAL SANTIAGO, EL INFANTIL PROTAGONISMO DE UNIFORMES EN LAS RUEDAS DE PRENSA Y LA PROBLEMÀTICA DE LAS FAKE NEWS LANZADAS DESDE CUENTAS ANÓNIMAS, WEBS Y COMUNICADORES COMO SEGUÍ, ALVISE PÉREZ Y JAVIER NEGRE
He manifestado en reiteradas ocasiones lo vergonzante y ridículo que ha sido durante más de 40 días, tener a los máximos responsables del Ejército, la Guardia Civil y la Policia Nacional en las ruedas de prensa diarias del Gobierno en las que se daban los datos de la evolución de la pandemia. Mezclar en una rueda de prensa cifras de cientos de muertos diarios en las UCI con 30 kg de naranjas "devueltos gracias a Dios a su legítimo propietario" es un insulto a la inteligencia, una falta de respecto al dolor de las víctimas y sus familiares, y una muestra del complejo de inferioridad de sectores de las Fuerzas Armadas (la Guardia Civil es un cuerpo militar) por no haber ganado ninguna guerra en los útinmos 300 años, excepto la de 1939 contra su propio pueblo y gobierno legítimo.
Pero la guinda la puso el mismo general José Manuel Santiago cuando afirmó el pasado 19 de abril que entre las tareas que hacía la Guardia Civil estaba la de luchar contra los bulos para “minimizar el clima contrario a la gestión de crisis por parte del Gobierno”. Porque una cosa es desmentir los bulos y desinformaciones que se vierten desde cuentas públicas o ficticias y redifundidas por bots que generan miedo y confusión, y otra cosa es decir que se hace por el bien del Gobierno.
Com decía antes lo importante para los partidos como Vox, medios digitales, youtubers y comunicadores del ámbito ultra o Alt Right es controlar los tiempos y el relato, y en este contexto normalizar propuestas autoritarias propias de la ultraderecha. Boris Johnson utilizó durante la campaña del referéndum del Brexit la mentira que el Reino Unido
aportaba semanalmente a la UE 350 millones de libras que se quedarían en el país si se abandonaba la UE. Luego él mismo reconoció que no era cierto y no pasó nada. Otras mentiras fueron difundidas por los medios ultras o populistas en la campaña del Brexit como que se prohibirían los plátanos curvados o que se regularía el tamaño de los ataudes. Todo falso, pero acosta de que se retuiteará y repitiera, caló en la gente. Lo mismo hicieron Trump y Bolsonaro para ganar las elecciones. Casualmente Jhonson, Trump y Bolsonaro han sido los tres principales dirigentes mundiales neagcionistas sobre la pandemia. Jhonson cambió de opinión al ingresar grave en la UCI.
Pero para entender el papel de Vox y la ultradrecha ante la pandemia vale la pena volver al hecho que es la ultraderecha quien potencia y controla la mayoría de plataformas de afecatdos por el Covid-19 que desea que se persenten miles de pleitos contra el Gobierno. Como explica el periodista Ángel Muñarriz en Infolibre, hay al menos ocho iniciativas de supuesta "ayuda" a los afectados, cuyos promotores han tenido o tienen vínculos con la derecha radical. Una de estas iniciativas la que impulsó el diputado andaluz y juez Francisco Serrano. La llamadaPlataforma de Afectados por el Covid-19, creada por el ex juez y abogado, diputado de Vox, que
dirigía en su página web a su propio despacho de abogados. Hecho ha
motivado diversas denuncias ante el Consejo General de la Abogacía por
práctica desleal para captar clientes.
En otros artículos me he referido a la "Plataforma Nacional de Afectados por el Coronavirus" quen tiene detrás a la asociación Pasión por España, cuya web PasiónxEspaña.es llava varios días crerrada o "en obras". Web que denunciaba "la peste roja" y se incitaba a hacer que los culpables (PSOE y Podemos) pagaran por sus crímenes. También está inactiva la web de la falangista y franquista Pilar Gutiérrez Vallejo. Sí que está activa la web Del día después, que acusa al Gobierno y los políticos de su nefasta gestión pero no aclara que medidas o alternaticas propone. Y detrás de la mayoría de estas plataformas de afectados por el coronavirus están personas o grupos contraios al matromonio homosexual, y a la ideología de género. Unos ubicados claramente con Vox, otros con sectores ultracatólicos del PP y otros que van por libre. stos. l único proyecto que parece
brillar con luz propia, e
Aquesta ni passada, a la seu electoral de Vox, quan es començaven a conèixer els bons resultats del partit, sonava per megafonia l'himne de la Legión, Soy el novio de la muerte. I en acabar la compateixença de Santiago Abascal i altres líders del partit, el seguidors que eren al carrer, han cantat l'himne d'aquest cos creat el 1920 per Millán Astray.
Millán Astray i la Legión tenen un paper determinant a la pel·lícula "Mientras dure la guerra" d'Alejandro Amenábar que narra les contradiccions de Miguel d'Unamuno a l'inici de la guerra civil a Salamanca, el paper cabdal de Millán Astrall per nomenar cap de l'estat i Caudillo al general Franco, i com Franco, davant l'opció de guanyar la guerra en pocs mesos, decideix fer una guerra llarga per tenir temps de fer neteja a fons i evitar que a Espanya torni en poc temps "la gresca". En el discurs que fa Unamuno a la Universistat de Salamanca proclamant allò de "vencereís, pero no convencereís" retreu l'obsessió dels qui són allà amb Catalunya i Bascònia.
Han passat vuitanta anys des de llavors, i un partit que reivindica els idearis i el llegat e Millán Astray, de Primo de Rivera o de Francisco Franco, s'ha convertit en tercera força política menjant-se a Ciudadanos. Un Vox al qui el partit conservador espanyol -PP- i el dit lliberal -Ciudadanos- li han posat l'alfombra vermella des de la seva irrupció fa un any a Andalusia a ajuntaments, parlaments i comunitats autòmomes governades per la dreta. Mentre a la majoria de països europeus d'evitar pactar amb els ultres, aquí el PP i Ciudadanos no han tingut problemes per fer-ho arreu sense ni tan sols guardar les formes d'esperar a segones votacions o justificar-ho com un mal menor per evitar anar a repeticions d'eleccions.
La clau de l'éxit de Vox és que després de tretze anys que el PP fes la recollida de signatures contra l'Estatut i sorgís Ciudadanos, i aquest dos partits no han parat de repetir que la majoria de catalans som insolidaris, discriminem, volem privilegis i perseguim a qui no parla català, un 15% dels votants, enlloc d'optar per PP i Ciudadanos que es limiten a demanar un nou 155, han triat pels qui com Franco el 1939, creuen que cal anar fins el fons per evitar que al cap de poc torni la gresca. I creuen que només s'aconseguirà suprimint les autonomies i il·legalitzant els partits sobiranistes bascos i catalans.
Més enllà que certament en campanya Vox ha intentat imitar el llenguatge i l'estil de Matteo Salvini i que els hi ha funcionat el tàndem Abascal, més campetxano a programes com l'Hormiguero, i Ortega Smith més brutal dient que les noies de les Trece Rosas afussellades el 1939, eren violadores i torturadores, la seva claredat de missatge de que no serveix de res un nou 155 com volen PP i C'S, i que cal arrencar la mala herba més a fons, així com el descontent dels que creuen que Franco va fer coses bones, ha estat la clau del seu èxit electoral i del fet inaudit, de passar en un any de cero a cinquanta-dos diputats en mig any. Vox també ha tingut un missatge més social-falangista, amagant les idees de liberalisme econòmic de Rocio Monasterio i Iván Espinosa. I com a mostra d'això, en el debat de candidats de dilluns Abascal digué aquell frase de Ramiro Ledesma, fundador de les JONS que s'unificarien amb la Falange, de que "només els rics poden permetre's no tenir pàtria".
Ara Pedro Sánchez haurà de decidir de si opta per intentar un govern amb Podemos i Más País, amb el suport de PNB i ERC, i aprofita quatre anys per destensionar el problema català, desfent-se de la influència de persones com Irene Lozano i Josep Borrell, molt properes a les propostes de Ciudadanos pel que fa a Catalunya, o es fa cas als que no volen cap acord amb ERC i PNB, i sent molt improbable un acord PSOE-PP, anar a unes terceres eleccions on sense cap mena de dubte encara perdria més vots.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya va fer dijous passat un debat sobre com
els mitjans de comunicació han de cobrir el fenomen de l'extrema
dreta. Primer va intervenir la politòloga, Helena Castellà, i després una taula rodona amb Joan Rusiñol, cap de
política de Catalunya Ràdio, Maribel Izcue, redactora en cap de la
revista 5W's, Milagros Pérez Oliva de El País, i jo mateix, Xavier Rius Sant, moderat per Carles Prats del Telenotícies de TV3,
membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes. Poso el vídeo de la meva intervenció i debat posterior, el de les preguntes fetes abans per la Núria Segura i el vídeo complert de l'acte.
Vídeo complert xerrada d'Helena Castella i intervencions al debat de Joan Rusiñol, cap d'informatius de Catalunya Ràdio, Maribel Izcue, redactora en cap de la
revista 5W's; Milagros Pérez Oliva de El País, Xavier Rius Sant, moderat per Carles Prats
Un 10%. Això és el que va incrementar en vots l’extrema dreta en les
passades eleccions europees. Malgrat que els pronòstics no es van
complir, ja que s’esperava que arribessin a ocupar una tercera part del
Parlament Europeu, es van imposar com a primera força al Regne Unit,
França, Itàlia i Polònia. A més, a Hongria, Fidesz, la formació del
primer ministre Víktor Órban, va guanyar amb contundència amb un 52%
dels vots.
D’altra banda, aquests comicis van posar punt final a l’hegemonia del
bipartidisme. Els populars van obtenir prop del 24% dels vots i els
socialistes gairebé un 19,5%, així que entre els dos sumen un 43%, fet
que els impedeix formar una gran coalició i, per tant, els obliga a
pactar amb altres formacions. En aquest context, quin poder real té
l’extrema dreta dins del Parlament? I com han d’informar els mitjans
d’aquests grups? Precisament aquestes qüestions van portar al Col·legi
de Periodistes a organitzar el passat 30 de maig el debat Com hem de cobrir l’extrema dreta.
Xavier Rius, periodista especialitzat en l’extrema dreta i un dels
participants de la taula rodona, va atribuir l’increment de l’extrema
dreta als diversos atemptats de caràcter islamista, a “la sensació que
falta seguretat”, a l’arribada de refugiats, la pèrdua de sobirania dels
Estats enfront de la Unió Europa (UE) i a les mesures d’austeritat
aplicades per Brussel·les durant la crisi econòmica.
Per la seva part, Helena Castellà, politòloga i assessora al
Parlament Europeu, va assenyalar, però, que el marge d’influència
d’aquestes formacions en aquesta cambra és limitat perquè estan molt
dividides. De fet, estan repartides en tres formacions diferents: els
conservadors i reformistes europeus (ECR), Europa per la Llibertat i
Democracia Directa (EFDD) i Europa de les Nacions i de la Llibertat
(ENF). A més, va apuntar que també hi ha hagut un canvi de concepció en
la seva mentalitat, ja que mentre abans volien sortir de la UE, ara
volen utilitzar les seves institucions per reformar-la.
Elements comuns
Tant Castellà com Rius van coincidir que no es pot posar tots els
partits en el mateix sac. Per exemple, mentre que Vox defensa uns valors
monàrquics, catòlics i té un discurs antifeminista i contrari a la
comunitat LGTBI, Marine Le Pen, del Front Nacional francès, es dona i
representa clarament una postura republicana i laica mentre que Alice
Weidel, del Partit d’Alternativa per Alemanya, és lesbiana. També hi ha
divergències en la manera d’entendre la política ja que mentre alguns
defensen mantenir l’estat del benestar només per a la població local, i
no l’estrangera, altres són partidaris d’aplicar les tendències
neoliberals.
Llavors, què tenen tots aquests partits en comú i per què se’ls posa
en el mateix sac? Doncs perquè tots són antieuropeistes i defensen els
que ells consideren “els autèntics valors europeus” enfront de la
migració musulmana, aclareixen aquests experts.
Per què són influents?
Un dels principals èxits dels grups d’extrema dreta és que han
aconseguit identificar-se amb el poble en contra de “l’establishment
polític”. En aquest context, la redactora en cap de la revista 5W’s,
Maribel Izcue, va posar com a exemple el Front Nacional francès i la
relació que manté amb la premsa. Primer es va optar per criticar les
seves propostes, fet que els va servir per defensar que se’ls
menyspreava perquè no formaven part de la “casta” dirigent. Després,
se’ls va fer un cordó sanitari, van deixar d’aparèixer als mitjans de
comunicació i se’ls va silenciar. Davant d’això, els dirigents del
partit van utilitzar el mateix argument, que no se’ls donava veu perquè
ells eren els verdaders representants del poble contra l’establishment.
Però, sens dubte, un dels seus grans èxits ha estat marcar l’agenda
política i dels mitjans de comunicació, fins i tot, quan no tenien
representació en espais institucionals, com en el cas de Vox. Un exemple
és quan van posar damunt la taula que si ells guanyaven les eleccions,
legalitzarien l’ús de les armes com una eina de defensa personal.
Malgrat que no tenien representació al Congrés dels Diputats, aquesta
afirmació va omplir planes i minuts en tots els mitjans de comunicació i
els principals líders de la resta de formacions van donar la seva
opinió al respecte, va explicar Castellà.
El sandvitx de la veritat
Internet i les xarxes socials han estat una plataforma clau perquè
aquests partits poguessin fer arribar el seu discurs a la ciutadania.
Ara bé, aquestes plataformes es caracteritzen per la immediatesa i la
simplicitat del discurs. Un fet que, precisament, aprofita l’extrema
dreta, per donar una informació poc precisa, esbiaixada o que apel·la a
les emocions. “Donen solucions simples a problemes complexos”, va
matisar Izcue.
Íntimament lligat a això, està el fenomen de les fake news. A
l’altre costat de l’Atlàntic, tant el president dels Estats Units,
Donald Trump, com el del Brasil, Jair Bolsonaro, van arribar a governar
els seus països gràcies, sobretot, a la fabricació de notícies falses.
Per això, aquest punt va ser un dels temes centrals durant el debat. En
aquest context, tant Castellà com Izcue van ressaltar que per cobrir
aquest tipus d’informació s’ha d’utilitzar la fórmula del sandvitx de la
veritat. “No expliquem primer la mentida -va argumentar Castellà- “sinó
diem primer la veritat, després el que és mentida i després reforcem la
veritat. D’aquesta manera, dins de l’imaginari queda el que és veritat i
no mentida”.
En aquest sentit, Milagros Pérez Oliva, periodista d’El País,
va exposar que la finalitat dels partits d’ultra dreta és “colonitzar
els mitjans de comunicació” a través de discursos agressius i rumors. No
obstant això, va apuntar que el seu rotatiu ha optat per parlar-ne
d’ells només quan facin propostes polítiques o per explicar d’on venen,
quina és la seva militància, qui els vota o com es financen, entre
altres, però en cap cas quan fan córrer rumors o apliquen un to
agressiu.
Un dels temes que també es van posar sobre la taula va ser com evitar
que l’extrema dreta marqui l’agenda política dels partits o dels
mitjans. Per Castellà un clar exemple és quan es parla de la crisi dels
refugiats quan, realment, la crisi és de la UE, que no ha sabut
gestionar l’entrega d’asil a les persones que arriben a Europa
provinents de països en conflicte. En aquest context, aquesta politòloga
assenyala que s’ha d’evitar utilitzar el mateix to agressiu que
aquestes formacions i que no s’ha de “blanquejar” els seus discursos
posant-los en centre del debat polític.
Per la seva part, el cap de política de Catalunya Ràdio, Joan
Rusiñol, va reflexionar sobre si s’ha de fer un cordó sanitari i evitar
de parlar de l’extrema dreta en els mitjans. Una iniciativa que creu que
és contraproduent, ja que afavoreix que puguin fer-ne un discurs
victimista. “En parlem amb la màxima rugositat i màxima atenció, som més
exigents”, va assegurar.
Finalment, segons Rius, la clau és que el periodista estigui molt ben
informat, conegui el discurs dels partits d’ultra dreta i, així, els
pugui rebatre amb dades i xifres. Una cosa amb la qual coincideixen tots
els ponents que van participar al debat del Col·legi de Periodistes és
que, davant d’aquestes postures polítiques, s’ha de rescatar l’essència
del periodisme: corroborar i contrastar detalladament la informació.
En les eleccions del 28 d’abril al Congrés, a Catalunya, Vox va
aconseguir 148.481 vots, el 3,6%, cosa que els va donar un escó per
Barcelona. Després que les enquestes els auguressin un suport més ampli
-fins i tot hi havia pronòstics que parlaven de tres escons-, ara
s’haurà de veure quin suport recullen finalment les 45 candidatures que
ha presentat la formació de Santi Abascal a Catalunya pel comicis del 26
de maig. En declaracions a l’ACN, el periodista i expert en ultradreta
Xavier Rius ha explicat que molts dels candidats que presenta Vox eren
militants de l’extinta Plataforma per Catalunya, un partit que ara només
tenia vuit regidora a tot Catalunya, però que va estar a punt d’entrar
al Parlament a les eleccions del 2010. De la seva banda, l’exlíder de
PxC, Josep Anglada, es presenta amb un nou partit a Vic, Som
Identitaris, i ha aconseguit configurar quatre llistes més arreu del
territori.
La dissolució de Plataforma per Catalunya de fa uns mesos i el
posterior traspàs de molts dels seus militants a Vox ha nodrit les files
del partit de Santiago Abascal de gent del territori. Candidats com
Pablo Barranco (Hospitalet de Llobregat) o Mónica Lora (Mataró) són alguns dels pesos pesats que després de sortir de
PxC han decidit abraçar les idees de Vox.
El periodista i expert en moviments d’ultradreta i extrema dreta,
Xavier Rius, en declaracions a l’ACN, ha explicat que amb la dissolució
de PxC es van produir dues sorpreses. D’una banda, líders que van
decidir no integrar-se a Vox perquè creien que un discurs “tan
espanyolista” els podia perjudicar, com els militants del Vendrell. I,
de l’altra, persones que esperaven entrar a les llistes de Vox, però el
partit d’extrema dreta va decidir vetar-los perquè va estratègicament va
triar no incloure a les seves llistes perfils amb vinculacions a grups
neonazis. “Això es deu a l’aposta que fa Vox per Israel, i les persones
amb aquest perfil s’escombren, les quals després se senten enganyades”,
explica Rius.
Segons l’expert, d’entrada, Vox aspira a captar el vot de l’elector
castellanoparlant, que s’ha sentit menystingut pel procés català, que
potser abans havia votat el PP o Ciutadans, i ara opta per Vox perquè
creu que tant Rajoy com Ciutadans haurien d’haver aplicat “més mà de
ferro”. Per Rius, Vox fa propostes “molt més radicals”, com suprimir les
autonomies, voler canviar les euroordres per capturar Puigdemont o
pretendre tancar TV3. “El meu dubte és si la gent això s’ho acaba de
creure, o votaran Vox als ajuntaments simplement perquè és un partit
nou, ‘el partit follonero’, com ho va ser en el seu moment Podemos”, ha
reflexionat Rius. També quina incidència poden tenir els discursos
contra l’avortament, per exemple, en gent jove. Amb tot, i després del
precedent dels darrers comicis, caldrà veure com actua ara el votant a
les municipals. I més tenint en perspectiva que el sentiment patriòtic
espanyol no es va recollir en la magnitud amb què s’esperava en les
eleccions generals i on el partit constitucionalista que va recollir més
vots va ser el PSC.
Anglada i el seu nou partit Som Identitaris
Rius ha explicat que qui va sortir més beneficiat de l’estratègia de
Vox per instal·lar-se a Catalunya va ser Josep Anglada, l’antic líder de
Plataforma per Catalunya a qui el partit va fer fora el 2014 després
d’anys de lluites internes. Anglada, regidor del projecte Plataforma
Vigatana que li va permetre presentar-se a l’Ajuntament de Vic-, va
decidir crear un partit nou d’abast territorial amb el nom de Som
Identitaris. Inicialment només hi havia una llista a Vic i una segona a
Manlleu.
El periodista ha explicat que Plataforma per Catalunya té dos pares, un
és Anglada i l’altre és August Armengol, molts anys cap de llista del
Vendrell. “Quan Plataforma desapareix, Armengol diu que no vol entrar a
Vox i es retira”, ha explicat Rius. Però un altre dels regidors, Juan
Carrasco, “decideix tornar amb Anglada”. Gràcies a això, el fundador de
PxC ha aconseguit estendre la seva nova marca i presentar-se a les
eleccions a cinc municipis: Vic, Manlleu, el Vendrell, Roses i Badalona.
Josep Anglada es presenta com “l’única referència identitària seriosa
capaç de fer front a la islamització de Catalunya”. L’expert posa en
dubte que Anglada pugui continuar essent “l’etern regidor de Vic”
perquè, “afortunadament”, la immigració ha deixat de ser present a
l’agenda política com anys enrere. “Per sort, el sentiment racista aquí
no aconsegueix el suport que té en altres llocs d’Europa. A l’Estat Vox
ha crescut i ha entrar a les institucions no pel tema de la immigració,
sinó per la qüestió de la unitat d’Espanya”, ha recordat.
A la Catalunya Central Vox es presenta a Manresa i a Solsona, però no a Vic
A Vic, el lloc on va néixer i créixer Plataforma per Catalunya de la mà
de Josep Anglada, Vox no ha presentat cap candidatura. La nul·la
implantació de la formació d’Abascal en un territori on Anglada té la
seva parròquia des de l’any 2001 – on encara fa gala del seu eslògan més
famós ‘Primer els de casa’- podria haver contribuït a la decisió del
partit d’Abascal.
A Manresa, en canvi, Vox concorre a les eleccions amb una excandidata
de PxC al capdavant, Immaculada Cervilla, qui havia encapçalat les
llistes de plataforma a les municipals del 2015 per Sant Joan de
Vilatorrada, però que finalment no va aconseguir prou suport per entrar
al consistori. A la capital del Bages, les diferents entitats que
organitzen debats per ajudar els electors a decidir el vot a les
eleccions municipals – com el Col·legi de Periodistes, la Plataforma
dels pensionistes o la revista el Pou de la Gallina – han descartat
convidar Vox als seus actes.
A Solsona el partit ultradretà també ha presentat candidatura per
sorpresa de molts veïns i ho han fet amb el candidat Jorge Peña. A la
capital del Solsonès, VOX rivalitza per entrar al consistori amb
Esquerra Republicana – formació que ostenta l’alcaldia-, Junts per
Solsona, Alternativa per Solsona-CUP, el PSC i Ciutadans.
Vox al Vendrell
Al Vendrell, els vots de Plataforma per Catalunya previsiblement es
repartiran entre Vox i Som Identitaris (SOMI), formació liderada per qui
va ser fundador de PxC, Josep Anglada. La capital del Baix Penedès va
ser un dels primers grans municipis on Plataforma per Catalunya va
obtenir representació el 2003, i ha estat la tercera força més votada
des del 2011. La formació va viure el seu punt més àlgid fa vuit anys,
amb cinc representants, mentre el 2015 es van quedar amb tres regidors.
PxC va anunciar que bona part de membres del partit se sumarien a Vox.
Amb tot, en el cas del Vendrell la llista de la formació ultradretana no
inclou ningú del partit dissolt i la llista l’encapçala Jordi
Fernández, veí de Torredembarra. En paral·lel, diversos vendrellencs
vinculats a Plataforma han impulsat la candidatura de SOMI, “defensant
exactament els mateixos principis, valors i programa de l’antiga PxC”.
Qui no formarà part de cap llista municipal serà el fins ara líder de
Plataforma per Catalunya al Vendrell des del 2003, August Armengol, que
ha plegat de la política.
La concurrència de dos partits de perfil tant específic obre diversos
interrogants al Vendrell. El principal, és veure si predomina la
presència i popularitat que ja tenen els regidors de SOMI –fins ara,
membres de PxC- o bé si guanya la partida la marca que té Vox al conjunt
de l’estat espanyol, impulsada per la presència als grans mitjans de
comunicació amb motiu de les eleccions generals i europees. En aquest
frec a frec, els dos partits s’arrisquen a què la divisió els jugui en
contra a l’hora d’aconseguir el percentatge mínim de vots per obtenir
representació.
Mataró, el bastió metropolità de PxC
Mataró és l'única ciutat de l'àrea metropolitana de Barcelona on PxC va
aconseguir mantenir representació institucional en les eleccions de
2015, en un moment de desplom del partit en relació als grans resultats
obtinguts el 2011 en diversos municipis. Tot i això, dels tres
representants que aconseguiria vuit anys enrere a la capital del
Maresme, actualment PxC només compta com a regidora amb la seva líder,
Mònica Lora, i el partit és vuitena força política a la ciutat.
Ara, d'ençà de la desintegració de PxC com a partit, Lora s'ha posat a
disposició del nou projecte de Vox i encapçala la llista de la formació
d'Abascal a la ciutat, juntament amb un dels líders del moviment
unionista de Mataró, José Casado, que és el seu número dos. Casado és
l'impulsor del grup 'Mataró es queda a Espanya', que en els darrers anys
ha organitzat grans manifestacions espanyolistes a la ciutat, i ha
liderat els 'Segadors del Maresme' per a la retirada de llaços grocs de
la via pública.
En el seu intent d'influir en la política local més enllà del debat
ideològic, Lora i Casado també han estat el protagonistes de la
manifestació en contra de les polítiques de seguretat de l'Ajuntament en
alguns dels barris amb uns índex d'immigració més alts, com Cerdanyola o
Rocafonda. Tot i l'intent de polititzar el debat sobre la seguretat,
aquestes accions han tingut molt més seguiment mediàtic i policial, que
no pas ciutadà. El número tres de Vox a Mataró és també un nom conegut a
la ciutat, l'exregidor de Cs Víctor Paramés.
Tot i que els membres de l'Hogar Social desmentien que tinguessin previst legalitzar-se com a partit polític i entrar en política, com s'apuntava aquí al blog des de fa temps, i que l'entrada de Vox al Parlament andalús i la entrada en bloc a Vox de militants i grups ultres ha deixat sense espai electoral als que no ho han fet, la líder d'Hogar Social Madrid, Melisa Domínguez Ruiz, ha inscrit amb data de 28 de febrer al registre de partits dels Ministeri de l'Interior l"HOGAR SOCIAL", amb ella com a presidenta, amb seu social al local del carrer Zaida número 4 de Granada, on té la seu l'Hogar Social Granada (HSG). El portaveu del HSG és Alfonso Salinas, abans líder del grup ultra “Nucleo Joven”. Ara caldrà veure si Melisa presenta candidatura a Granada o també a Madrid, sigui per les municipals, les autonòmiques o les generals. Per les municipals no es necessiten avals, però per les autonòmiques i generals els grups extraparlamentaris necessiten uns 5000 signatures, el 0,1% del cens. La legalització també els pot ser útil per llogar un local, si decidissin no fer més ocupacions pel desgast que representa buscar un edifici idoni, ocupar-lo i acondicionar-lo. Crec que volen recollir diners per llogar un local estable.
La ultradreta ja és aquí amb dotze diputats al Parlament andalús i
preparada per obtenir-ne al Congrés dels Diputats tan aviat se celebrin
eleccions generals. I abans eleccions municipals, europees i en algunes
comunitats també autonòmiques. Un cop oberta la síndria, és imprevisible què
pot passar a les properes eleccions catalanes.
L’Estat espanyol era una de les poques excepcions a Europa que no tenia ni
en el seu parlament estatal ni els cantonals o regionals, diputats ultres. El
novembre de 2010 Josep Anglada de Plataforma per Catalunya, amb 75.321 vots, va
estar a punt d’entrar al Parlament català. Però l’expulsió dos mesos abans del
secretari general de PxC, Pablo Barranco, que ja s’encuidà durant la campanya de
ventilar draps bruts d’Anglada, sumat als errors garrafals de màrqueting de PxC, com
permetre que un cap rapat amb l’esvàstica tatuada al coll s'assegués a primera fila en l´únic acte que
TV3 va anar durant la campanya i que els telenotícies traguessin profit de la
imatge, li van fer perdre uns vots que el van deixar Plataforma fora del
Parlament. Després, a les municipals de
2011, PxC va obtenir 67 regidors a tot Catalunya a la vegada que Albiol
guanyava a Badalona. Però des del primer dia van haver-hi pugnes internes i
desercions en cadena de regidors a molts municipis. I el febrer de 2014 Anglada
fou destituït de la presidència del partit i expulsat, acabant d’enfonsar-se
PxC a les municipals de maig de 2015 que només va obtenir 8 regidors a tot Catalunya.
Sembla, també, que el Procés català va treure el fenomen migratori de l’agenda
política, i el sentiment identitari a Catalunya no basculava entre els “de casa
i el de fora”, com argumentava Anglada, sinó al voltant del debat
independentista. Pel que fa al PP, li va anar bé tenir Albiol governant Badalona,
però no podia assumir a nivell estatal el seu discurs de que els immigrants eren
incívics, no paguen impostos i tenen masses privilegis, perquè era tirar-se
pedres a la teulada en aquells llocs que governava.
La resta de grups ultres de l’estat van continuar amb les seves lluites
caïnites, i amb un discurs lligat a l’enyorança del franquisme, parlant més de
la unitat d’Espanya que d’immigració. A
la vegada el PP deixava orfe l’espai
ultracatòlic, quan Rajoy incompleix la promesa electoral de derogar la llei de
l’avortament de Zapatero. I aquí és on
entra Vox, un partit nou el 2014 fundat per l’expopular, Santiago Abascal, que
posa de cap de llista a les europees l’ex-president
del Parlament Europeu, Alejo Vidal Quadras. Però en aquell moment el discurs de
Vox no era antieuropeista ni antisistema, sinó més aviat centrat en el rebuig a
l’estat autonòmic i amb unes primeres pinzellades xenòfobes. L’ex-Secretari General de PxC, Pablo Barranco hi va entrar i
va anar a la llista al número 47, mentre Ariadna Hernández, vinculada al Casal Tramuntana
i parella d’un regidor de PxC, esdevenia la delegada de Vox a Barcelona, i anava
de número 7. Però a Vox li van mancar
quatre mil vots per obtenir escó a Estrasburg, el partit es va desinflar i va perdre la major part de la militància.
Hernández i Barranco també van plegar.
Però tot canvia fa dos anys, després de la detenció i empresonament del
Secretari General de Manos Limpias, Miguel Bernad, que es personava com
acusació popular en tota mena de casos mediàtics. Vox ocuparà hàbilment aquest
espai, denunciant o personant-se en tots els casos referents al Procés català,
i l’advocat José Ortega Smith agafa una gran rellevància pública. S’ha dit
sovint que els partits i moviments ultres necessiten un “mascle alfa” que el
lideri. I aquest és sense cap mena de dubte Ortega Smith. I Vox té l’habilitat
d’entroncar aquella realitat intrínseca de la ultradreta espanyola que és, per
sobre de tot, franquista i defensora a mort de la unitat d’Espanya, demanant no
només més mà dura amb Catalunya, sinó derogar totes les autonomies, amb un
discurs que no condemna el franquisme i proposa la derogació de la llei de la
Memòria Històrica. És ultracatòlic, qüestiona el matrimoni homosexual i demana
la derogació de la llei de l’avortament. I en sintonia amb referents com Trump
o Salvini assumeix un discurs masclista, demana la derogació de la llei contra
la violència de gènere, i agafa sense complexos un discurs contrari a la
immigració i en favor d’una defensa de les fronteres front l’arribada de
migrants i refugiats. Les demandes sobrevingudes d’Albert Rivera i Pablo Casado
d’aplicar de nou el 155, però de veritat, i de més duresa amb la immigració, no
fa més que donar la raó a Vox que criticarà que el PP no ho hagués fet fa un
any quan governava.
Ara, més enllà de com evolucioni el Procés català i de com reaccionin el PP
i Ciutadans, que podran governar Andalusia gràcies a Vox, el partit d’Abascal i
Ortega Smith es prepararà per assaltar els ajuntaments, obtenir diputats als
parlaments autonòmics que fan eleccions al maig i a Estrasburg. I per tenir
bons resultats a les municipals sacsejaran sens dubte la por a la immigració. I
els lacònics precs fets ahir per Susana Diaz i altres líders del PSOE de fer
cordó sanitari als ultres, ni el PP ni Ciudadanos els escoltaran.
Els Boixos Nois, que tenen prohibit el seu accés al Camp Nou, però sí que entren en grup a altres estadis espanyols, han tornat a provocar incidents a la Travessera de les Corts de aquest migdia, on prop de mig miler de seguidors s'han concentrat, seguint la convocatòria d'un "Corteo" que es va fer fa uns dies des de les xarxes socials.
Si bé inicialment no s'han produït incidents mentre corejaven les seves consignes, encenien bengales i tallaven la Travessera de les Corts, poc abans de les dues s'ha produit una baralla, cosa que ha fet intervenir a la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra que ha fet diverses càrregues.
El 6 de maig, amb motiu també del clàssic van fer una marxa o "corteo" similar als barris de Sants i Les Corts de Barcelona. El 21 d'abril van provocar incidents als voltants de l'estadi del Metropolitano a Madrid, amb motiu de la final de la Copa del Rei, agredint a seguidors del Sevilla i apedregant una autobús. Al Wanda Maetropolitano, on no tenen prohibida l'entrada van seguir el partit des del Fondo Sur.
Vídeo de la manifestació o "Corteo" dels Boixos el 6 de maig a Barcelona, també amb motiu del clàssic
Los Boixos Nois se
concentraron este domingo antes del clásico del Camp Nou, donde FC
Barcelona y Real Madrid se ven las caras en partido de Liga. El grupo
radical tiene prohibido el paso al estadio desde hace más de una década,
cuando el entonces presidente, Joan Laporta, les expulsó.
Sin embargo, los Boixos aprovecharon la gran cita deportiva del fin de
semana en la capital catalana para hacerse visibles. Para ello, no
escatimaron humo ni bengalas, como se puede apreciar en varios vídeos
publicados en las redes sociales. La concentración se produjo en
Travessera de Les Corts, vía de acceso al coliseo azulgrana.
Tampoco faltaron petardos, pancartas de autorreividicación (“No Boixos,
no party”, en alusión a su destierro) y cánticos contra el eterno rival;
incluso se prendió fuego a una bufanda blanca con el escudo madridista.
