Una de les conseqüències de la guerra que va
enfrontar l’Iraq i l’Iran entre el 1980 i el 1988, va ser l’enfonsament
de petroliers que s’abastien d’un d’aquests països en guerra o de
mercants que topaven amb mines al golf que uns anomenen Pèrsic i altres
Aràbic. El juny del 1984 van morir set mariners espanyols d’un vaixell
amb bandera liberiana per l’atac d’un coet iraquià prop de la terminal
iraniana de l’illa de Jarq, i quatre anys després morien quatre mariners
del petrolier Barcelona atacat per l’aviació iraquiana al port
de l’illa de Larak. Si l’autoria iraquiana era clara quan els vaixells
eren enfonsats prop d’algun port iranià, en altres casos, sobretot a mar
obert, l’autoria no s’aclaria. Però aquell conflicte va generar
nombrosos episodis d’increment del preu del cru i va perjudicar també
Kuwait, Qatar o els Emirats Àrabs, que, tot i estar políticament més a
prop de Bagdad que de Teheran, patien les conseqüències del conflicte,
donat que els seus vaixells només podien sortir per aquelles aigües.
L’episodi
del conflicte actual entre l’Iran i els Estats Units, amb l’abatiment
per l’Iran d’un dron espia nord-americà, té lloc després dels sabotatge a
quatre petroliers en aigües dels Emirats Àrabs. Sabotatges dels quals
Washington va responsabilitzar l’Iran, i que van tenir lloc el mateix
dia que el primer ministre japonès, Shinzo Abe, era a Teheran reunint-se
amb el president, Hassan Rouhani, per mitjançar en la tensió generada
per l’anunci de Washington que sancionaria els països que encara
continuen comprant cru iranià. Una mediació que l’Iran necessita, donat
que és el principal perjudicat del trencament de l’acord nuclear. I més
enllà que aquest context prebèl·lic pugui beneficiar els conservadors
que no volen que el regim s’obri, l’abatiment del dron, reconegut pel
nou comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària, Hussein Salami, ha
estat aplaudit també pels sectors més moderats i prooccidentals del
règim.
L’Iran,
que fins ara ha complert segons l’Organisme Internacional de l’Energia
Atòmica (OIEA) tot el que establia l’acord, ha gallejat anunciant que la
setmana vinent començarà a superar la quantitat d’urani emmagatzemat i,
uns dies més tard, aquest urani superarà el límit d’enriquiment de
3,67% que fixa l’acord. Un moviment previsible en la partida d’escacs
que juguen Washington i Teheran.
No
està clar si la decisió d’avortar l’atac a instal·lacions iranianes que
va ordenar Trump com a represàlia a l’abatiment del dron es va prendre
per pressions del mateix Pentàgon, que considera un error obrir aquest
front, o de Trump, que diu que s’ho va repensar després de saber que
podria morir molta gent. Però, si s’obre aquest front al golf, no només
perjudicarà l’Iran i el tràfic marítim internacional com als anys
vuitanta, sinó que també afectarà la fràgil situació de Síria i l’Iraq.
Trump i l’Aràbia Saudita volen debilitar l’Iran. Però si continua
aquesta escalada ningú no podrà controlar els danys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada