Trump, el jugador de beisbol encallat a Ormuz. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle dissabte 2 de maig de 2026   

S’ha escrit molt sobre com funciona el cervell de Donald Trump, de que es considera un escollit i un guanyador. També es diu que es una persona amb poca o nul·la capacitat per empatizar. Hi ha qui diu que està boig, però més enllà que aquesta terminologia és rebutjada pels psiquiatres i psicòlegs, ja que englobaria persones amb diferents patologies i trastorns mentals, de conducta o de personalitat, si fos senzillament un boig, hauria arruïnat en pocs anys l’imperi immobiliari i empresarial que va heretar del seu pare.

Fa ja dos mesos que va començar de la mà de Netanyahu la seva guerra contra l’Iran que probablement arruïni el seu mandat i el seu llegat polític davant la història. I ha destituït generals, canviant la cúpula de l’exèrcit i els caps dels serveis d’intel·ligència que li portaven la contrària, quelcom no s’ha de fer en començar una guerra.

Diuen que polítics i generals que al llarg de la història van guanyar importants batalles militars o polítiques eren bons jugadors d’escacs. Com Napoleó Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Per afrontar exitosament una campanya militar el que la comença o el qui s’hi veu abocat perquè l’ataquen, ha de tenir qualitats pròpies del jugador d’escacs. Conèixer les seves pròpies forces, saber quines peces te l’adversari i plantejar-se com les gestionarà. Cal conèixer l’adversari, saber com pensa i sobretot intuir com reaccionarà davant de cada jugada, cada derrota o victòria i què estarà disposat a sacrificar a curt termini per intentar guanyar després. Alguns presidentes dels Estats Units com George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Woodrow Wilson, també eren bons jugadors i políticament van tenir presidències exitoses. Donald Trump mai va jugar a escacs, ja que cal pensar massa, qüestionar-se a un mateix i saber esperar. Però a la universitat Trump sí que va jugar a beisbol, ocupant posicions com primera base i receptor o catcher, també com a llançador o pitcher. Era molt veloç, però li costava treballar en equip si no manava ell. Però la seva alçada, poc més de metro noranta, i el seu poder econòmic i la seva no pietat amb els dèbils, l’han ajudat en els negocis i la política. I sobretot no reconèixer mai els seus errors davant els electors i la premsa, culpant als altres del que ha sortit malament.

Fa cinc mesos Trump va tenir una victòria amb la captura de Nicolás Maduro, un líder populista i coneixedor com ell de les tècniques de manipular les masses, amb qui, per cert, comparteix la mateixa alçada. I amb Maduro en una presó de Nova York, tot i que en aquells moments Marco Rubio mantenia negociacions a Oman amb l’Iran per recuperar l’acord nuclear que Trump mateix havia trencat, es va deixar enganyar per algú més llest que ell, Benyamin Netanyahu. Va començar la guerra amb l’Iran, matant al Líder Suprem, Alí Khamenei i altres dirigents del règim. Trump pensava que el règim teocràtic cauria i la Guàrdia Revolucionaria es plegaria a les seves ordres com han fet els germans Delcy i Jorge Rodríguez a Veneçuela. Però al cap de dos mesos de començar aquesta guerra de la que tampoc va aclarir quins objectius tenia, les coses no li estan sortint bé. El règim no només continua fort, tot i que no sapiguem realment qui està al front ja que el nou Líder Suprem, no se l’ha vist en públic. L’Iran bloqueja l’estret d’Ormuz, fent pujar el preu de petroli arreu del món i aturant el comerç mundial i cadenes de producció, també als Estats Units. Si Trump sapigués jugar a escacs potser hauria pensat com respondria l’Iran a l’atac, i sabria que el règim té un nombre indefinit de peons, alfils, cavalls i també rei disposats a ser sacrificats. I que és capaç de reemplaçar sense problemes les 32 peces del tauler si són mortes o sacrificades.

Hi ha qui diu que a Trump se li hauria d’aplicar la vint-i-cinquena esmena de la Constitució i destituir-lo. També ho diuen molts que el van ajudar a arribar al poder convençuts que compliria el que prometia de treure el país de guerres alienes, no començar-ne cap mes fora de casa, i posar Amèrica primer. Però el que ha posat per davant de tot són els interessos de Benjamin Netanyahu i el seu desig de guerra eterna per no anar a la presó i sobretot fer Israel més gran, controlant ja el sud del Líban, parts de Síria, i expulsant cada dia més palestins de les seves terres a Cisjordània.

A Trump se li acosten les eleccions de mig mandat al novembre, i les enquestes diuen que la guerra amb l’Iran és ja més impopular que la del Vietnam o les d’Iraq i Afganistan. I després d’anunciar diverses vegades que la guerra ja estava gairebé guanyada, dubta si fer allò que va dir que mai no faria, l’enviament de tropes de terra. Però no es pot guanyar una guerra si tampoc se sap quin és l’objectiu. Fer caure el règim teocràtic xiïta? El règim, tot i tenir molta gent en contra, no caurà perquè no hi ha cap estructura militar, civil o social per substituir-lo i fer una transició no sabem cap a on. Sembla que ignori que la base del xiisme és acceptar el martiri com va tenir l’imam Hussein a Kerbala poc després de la mort de Mahoma, per defensar els xiïtes el veritable islam, i sense por a res, els xiïtes esperen el retorn del dotzè imant, el Mehdi, el Messies o l’Esperat que portarà la pau i potser també, creuen, la fi del món.

Repeteixo que no es pot guanyar una guerra que no saps quin objectiu té, per més que la comencis amb la força i la velocitat d’un jugador de beisbol, i amenacis de destruir amb bombes convencionals o nuclears un civilització com la persa. Poc coneix Trump l’orgull dels perses fent aquesta amenaça. I si l’objectiu era aconseguir un nou compromís nuclear, això és el que s’estava negociant dies abans de començar aquesta guerra. L’objectiu ara no pot ser només obrir Ormuz, perquè ja estava obert abans de començar-la. El problema és Trump, que com una balena que, tot i la seva força, li falla el sònar o sentit d’orientació i no sap d’on ve ni on va, i queda embarrancada a la sorra esperant la mort. Trump està embarrancat a Ormuz, i l’Iran amenaça de tancar també amb l’ajut dels houthis del Iemen, el Mar Roig per Bab el Mandab, que en àrab significa “Porta de les lamentacions o del penediment”. I amb Ormuz tancat, el petroli i la inflació puja, mentre les eleccions s’acosten i els votants de Trump potser no perdonen.

             

Trump, el jugador de béisbol encallado en Ormuz

Xavier Rius, periodista

Leer en castellano en El Triangle   

Se ha escrito mucho sobre cómo funciona el cerebro de Donald Trump, de que se considera un elegido y un ganador. También se dice que es una persona con poca o nula capacidad para empatizar. Hay quien dice que está loco, pero más allá de que esta terminología es rechazada por psiquiatras y psicólogos, ya que englobaría a personas con diferentes patologías y trastornos mentales, de conducta o de personalidad, si fuera sencillamente un loco, habría arruinado en pocos años el imperio inmobiliario y empresarial que heredó de su padre.

Hace ya dos meses que comenzó de la mano de Netanyahu su guerra contra Irán que probablemente arruine su mandato y su legado político ante la historia. Y ha destituido generales, cambiando la cúpula del ejército y los jefes de los servicios de inteligencia que le llevaban la contraria, algo no debe hacerse al iniciar una guerra.

Dicen que políticos y generales que a lo largo de la historia ganaron importantes batallas militares o políticas eran buenos jugadores de ajedrez. Como Napoleón Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Para afrontar exitosamente una campaña militar el que la empieza o el que se ve abocado a ella porque le atacan, debe tener cualidades propias del jugador de ajedrez. Conocer sus propias fuerzas, saber qué piezas tiene el adversario y plantearse cómo las gestionará. Hay que conocer al adversario, saber cómo piensa, y sobre todo intuir cómo reaccionará ante cada jugada, cada derrota o victoria y qué estará dispuesto a sacrificar a corto plazo para intentar ganar después.

Algunos presidentes de Estados Unidos como George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln y Woodrow Wilson, también eran buenos jugadores y políticamente tuvieron presidencias exitosas. Donald Trump nunca jugó a ajedrez, ya que hay que pensar demasiado, cuestionarse a uno mismo y saber esperar. Pero en la universidad Trump sí jugó a béisbol, ocupando posiciones como primera base y receptor o catcher, también como lanzador o pitcher. Era muy veloz, pero le costaba trabajar en equipo si no mandaba él. Pero su altura, poco más de metro noventa, y su poder económico y su no piedad con los débiles, le han ayudado en los negocios y la política. Y sobre todo no reconocer nunca sus errores ante los electores y la prensa, culpando a los demás de lo que ha salido mal.

Hace cinco meses Trump obtuvo una victoria con la captura de Nicolás Maduro, un líder populista y conocedor como él de las técnicas de manipular a las masas, con quien, por cierto, compartía la misma altura. Y con Maduro en una cárcel de Nueva York, aunque en aquellos momentos Marco Rubio mantenía negociaciones en Omán con Irán para recuperar el acuerdo nuclear que Trump mismo había roto, se dejó engañar por alguien más listo que él, Benyamin Netanyahu. Comenzó la guerra con Irán, matando al Líder Supremo, Alí Khamenei y otros dirigentes del régimen.

Trump pensaba que el régimen teocrático caería y la Guardia Revolucionaria se plegaría a sus órdenes como han hecho los hermanos Delcy y Jorge Rodríguez en Venezuela. Pero a los dos meses de empezar esta guerra de la que tampoco aclaró qué objetivos tenía, las cosas no le están saliendo bien. El régimen no sólo sigue fuerte, aunque no sepamos realmente quién está al frente ya que al nuevo Líder Supremo no se le ha visto en público. Irán bloquea el estrecho de Ormuz, haciendo subir el precio de petróleo en todo el mundo y deteniendo el comercio mundial y cadenas de producción, también en Estados Unidos. Si Trump supiera jugar a ajedrez quizás habría pensado cómo respondería Irán al ataque, y sabría que el régimen tiene un número indefinido de peones, alfiles, caballos y también rey dispuestos a ser sacrificados. Y que es capaz de reemplazar sin problemas las 32 piezas del tablero si están muertas o sacrificadas.

Hay quien dice que a Trump se le debería aplicar la vigésimo quinta enmienda de la Constitución y destituirlo. También lo dicen muchos que le ayudaron a llegar al poder convencidos de que cumpliría lo que prometía de sacar al país de guerras ajenas, no empezar ninguna más fuera de casa, y poner América primero. Pero lo que ha puesto por delante de todo son los intereses de Benjamin Netanyahu y su deseo de guerra eterna para no ir a la cárcel y sobre todo hacer Israel más grande, controlando ya el sur del Líbano, partes de Siria, y expulsando cada día a más palestinos de sus tierras en Cisjordania.

A Trump se le acercan las elecciones de medio mandato en noviembre, y las encuestas dicen que la guerra con Irán es ya más impopular que la de Vietnam o las de Irak y Afganistán. Y después de anunciar varias veces que la guerra ya estaba casi ganada, duda si hacer lo que dijo que nunca haría, el envío de tropas de tierra. Pero no se puede ganar una guerra si tampoco se sabe cuál es el objetivo. ¿Hacer caer el régimen teocrático chií? El régimen, a pesar de tener mucha gente en contra, no caerá porque no hay ninguna estructura militar, civil o social para sustituirlo y hacer una transición no sabemos hacia dónde. Parece que ignore que la base del chiismo es aceptar el martirio como tuvo el imán Hussein en Kerbala poco después de la muerte de Mahoma, por defender los chiíes el verdadero islam, y sin miedo a nada, los chiíes esperan el regreso del doceavo imán, el Mehdi, el Mesías o el Esperado que traerá la paz y quizás también, creen, el fin del mundo.

Repito que no se puede ganar una guerra que no sabes qué objetivo tiene, por más que la empieces con la fuerza y la velocidad de un jugador de béisbol, y amenaces con destruir con bombas convencionales o nucleares una civilización como la persa. Poco conoce Trump el orgullo de los persas haciendo esta amenaza. Y si el objetivo era conseguir un nuevo compromiso nuclear, eso es lo que se estaba negociando días antes de comenzar esta guerra. El objetivo ahora no puede ser solo abrir Ormuz, porque ya estaba abierto antes de empezarla. El problema es Trump, que como una ballena que a pesar de su fuerza le falla el sónar o sentido de orientación y no sabe de dónde viene ni dónde va, y queda embarrancada en la arena esperando la muerte. Trump está embarrancado en Ormuz, e Irán amenaza con cerrar también con la ayuda de los houthis del Yemen, el Mar Rojo por Bab el Mandab, que en árabe significa «Puerta de las lamentaciones o del arrepentimiento».

Y con Ormuz cerrado, el petróleo y la inflación sube, mientras las elecciones se acercan y los votantes de Trump quizás no perdonen.

ORMUZ, EL LÍBAN I EL SUPREMACISME SIONISTA. El Triangle

                  

Xavier Rius Sant, El Triangle dimecres 8 d'abril de 2026

“Avui és un dia històric que serà recordat i vosaltres formareu part de la història”, diu a la pel·lícula La llista de Schindler el comandant Amon Göth, responsable del camp de concentració de Płaszów a Polònia, personatge que encarna Ralph Fiennes, un matí del març de 1943 a les seves tropes, minuts abans d’iniciar l’assalt al gueto de Cracòvia per assassinar allà mateix o deportar a camps d’extermini tots els seus habitants i reduir-lo a cendres. “Fa sis cents anys —afegeix Göth— Casimir el Gran va permetre als jueues venir a Cracòvia, on van prosperar en els negocis, la ciència, l’educació i les arts. Durant sis segles hi ha hagut una Cracòvia jueva. Aquesta nit aquest sis segles seran només un rumor”. Cito aquesta escena de la pel·lícula de Steven Spielberg que molts tenim a la memòria que narra la persecució i extermini del jueus, en ser un referent històric proper al que amenaçava de fer fa tres dies Donald Trump, quan advertia que si l’Iran no reobria l’Estret d’Ormuz faria desaparèixer en una sola nit una civilització, la persa.

Tot i que Trump es va contradir diverses vegades sobre quins eren els objectius de l’ofensiva batejada com “Fúria Èpica” iniciada el passat 28 de febrer, si només la fi del programa nuclear i de míssils balístics iranians o també la caiguda del règim teocràtic dels aiatol·làs. O potser només que el règim, un cop assassinada tota la seva cúpula política i militar, es mantingués en el poder, però liderat per membres del règim que s’avinguessin a obeir ordres de la Casa Blanca com ha passat a Veneçuela. Però en cap moment a l’hora de justificar l’ofensiva contra un règim teocràtic i militar es va parlar d’aniquilar o fer desaparèixer la civilització persa. Al contrari, Trump i el mateix Netanyahu, apel·lant a la història mil·lenària de Pèrsia, van cridar els iranians a rebel·lar-se i fer caure el règim. Una caiguda del règim que unànimement la CIA i els estrategues de defensa i intel·ligència del Pentàgon insistien que no seria possible sense una desaconsellable i duradora intervenció militar com la que es va fer a l’Irak i en la que perdrien la vida molts soldats americans. I precisament per discrepar-ne, Trump ha cessat o forçat a dimitir a la cúpula de la intel·ligència i les forces armades, l’últim el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Randy George, quelcom inaudit a la meitat d’una guerra.

La matinada d’aquest dimecres 8 d’abril, s’ha confirmat que els Estats Units i l’Iran, gràcies a la mediació pakistanesa havien acordat un alto el foc de quinze dies en base a una proposta de deu punts presentada per l’Iran i acceptada com a punt de partida per negociar pels Estats Units. L’estret d’Ormuz s’obriria immediatament al pas de vaixells de totes les banderes i nacionalitats i divendres es trobarien negociadors de màxim nivell a Islamabad per arribar a un acord de pau definitiu. Però poc després s’ha sabut no només que Israel negava que l’alto el foc a tota la regió afectés també la invasió que l’estat jueu fa al Líban. I per deixar-ho clar Israel ha donat l’odre d’evacuació de la ciutat mil·lenària de Tir, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, que es disposa a bombardejar-la, i ha portat a terme diverses onades de bombardejos massius tant al sud del Líban com a la capital, Beirut, provocant en un sol dia prop de tres-cents morts. Fets que han motivat que l’Iran anunciés que tornava a tancar l’Estret d’Ormuz.

Més enllà de la volatilitat de la situació i que hi hagi dubtes que si continua l’ofensiva al Líban la trobada al Pakistan es faci en la data prevista, és evident que si algú de moment ha guanyat no és Trump, que està sent fortament criticat per bona part dels líders mediàtics del moviment MAGA que el van potenciar, liderats pel periodista televisiu Tucker Carlson. Qui ha guanyat és, d’una banda, el règim dels aiatol·làs que continua fort, capaç de reemplaçar als líders caiguts, sense que se li hagi confiscat els 400 quilos d’urani enriquit ni destruït el seu arsenal i programa de míssils balístics. I d’altra banda Netanyahu i els seus ministres d’extrema dreta, Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, que ja no s’amaguen de defensar el Gran Israel que per un suposat dret bíblic s’annexionaria tot Cisjordània i tot el Golan, i aniria des del Nil fins a l’Èufrates. I mentre el Parlament israelià aprova la pena de mort pels palestins que podran ser penjats després de tortures i judicis sense garanties, els colons supremacistes cremen de dia i de nit pobles i cases palestines i maten els seus habitants sabent que tenen plena immunitat per fer-ho sense que l’exèrcit israelià faci res per impedir-ho.

Tornant a l’inici de l’article, en relació a l’Holocaust perpetrat pels nazis que sí va existir, jo em pregunto quina diferència hi ha entre els joves de les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes que el novembre de 1938, vestint camises pardes assaltaven i cremaven cases, temples i botigues de jueus a Alemanya, i apallissaven o mataven als qui trobaven a dins, amb els colons que aquests últims mesos, emparats pel govern de Netanyahu, Ben-Gvir i Smotrich, portant la quipà jueva i trenes, amb armes, pals, pedres i torxes assalten i cremen pobles i cases palestines de Cisjordània matant o ferint als seus habitants? Penso que cap, si bé Alemanya llavors ja havia deixat de ser una democràcia, no hi havia llibertat de premsa ni independència del poder judicial, mentre que Israel formalment encara ho és. Cosa que atorga a la població sionista que vota aquests líders una responsabilitat davant la història.

Ormuz, el Líbano y el supremacismo sionista

Xavier Rius, El Triangle

«Hoy es un día histórico que será recordado y vosotros formaréis parte de la historia», dice en la película La lista de Schindler el comandante Amon Göth, responsable del campo de concentración de Płaszów en Polonia, personaje que encarna Ralph Fiennes, una mañana de marzo de 1943 a sus tropas, minutos antes de iniciar el asalto al gueto de Cracovia para asesinar allí mismo o deportar a campos de exterminio a todos sus habitantes y reducirlo a cenizas. «Hace seiscientos años —añade Göth— Casimiro el Grande permitió a los judíos venir a Cracovia, donde prosperaron en los negocios, la ciencia, la educación y las artes. Durante seis siglos ha habido una Cracovia judía. Esta noche estos seis siglos serán sólo un rumor». Cito esta escena de la película de Steven Spielberg que muchos tenemos en la memoria que narra la persecución y exterminio de los judíos, al ser un referente histórico cercano al que amenazaba con hacer hace tres días Donald Trump, cuando advertía que si Irán no reabría el Estrecho de Ormuz haría desaparecer en una sola noche una civilización, la persa.

Aunque Trump se contradijo varias veces sobre cuáles eran los objetivos de la ofensiva bautizada como «Furia Épica» iniciada el pasado 28 de febrero, si sólo el fin del programa nuclear y de misiles balísticos iraníes o también la caída del régimen teocrático de los ayatolás. O quizá sólo que el régimen, una vez asesinada toda su cúpula política y militar, se mantuviera en el poder, pero liderado por miembros del régimen que se avengan a obedecer órdenes de la Casa Blanca como ha pasado en Venezuela. Pero en ningún momento a la hora de justificar la ofensiva contra un régimen teocrático y militar se habló de aniquilar o hacer desaparecer la civilización persa. Al contrario, Trump y el propio Netanyahu, apelando a la historia milenaria de Persia, llamaron a los iraníes a rebelarse y hacer caer al régimen. Una caída del régimen que unánimemente la CIA y los estrategas de defensa e inteligencia del Pentágono insistían en que no sería posible sin una desaconsejable y duradera intervención militar como la que se hizo en Irak y en la que perderían la vida muchos soldados americanos. Y precisamente por discrepar de ello, Trump ha cesado o forzado a dimitir a la cúpula de la inteligencia y las fuerzas armadas, el último el jefe del Estado Mayor del Ejército, el general Randy George, algo inaudito a mitad de una guerra.

La madrugada de este miércoles 8 de abril, se ha confirmado que Estados Unidos e Irán, gracias a la mediación pakistaní habían acordado un alto el fuego de quince días en base a una propuesta de diez puntos presentada por Irán y aceptada como punto de partida para negociar por Estados Unidos. El estrecho de Ormuz se abriría inmediatamente al paso de barcos de todas las banderas y nacionalidades y el viernes se encontrarían negociadores de máximo nivel en Islamabad para llegar a un acuerdo de paz definitivo. Pero poco después se ha sabido no sólo que Israel negaba que el alto el fuego en toda la región afectara también a la invasión que el estado judío hace en el Líbano. Y para dejarlo claro Israel ha dado la orden de evacuación de la ciudad milenaria de Tiro, declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO, que se dispone a bombardear, y ha llevado a cabo varias oleadas de bombardeos masivos tanto en el sur del Líbano como en la capital, Beirut, provocando en un solo día cerca de trescientos muertos. Hechos que han motivado que Irán anunciara que volvía a cerrar el Estrecho de Ormuz.

Más allá de la volatilidad de la situación y de que haya dudas de que si continúa la ofensiva en Líbano el encuentro en Pakistán se haga en la fecha prevista, es evidente que si alguien de momento ha ganado no es Trump, que está siendo fuertemente criticado por buena parte de los líderes mediáticos del movimiento MAGA que lo encumbraron, liderados por el periodista televisivo Tucker Carlson. Quien ha ganado es, por un lado, el régimen de los ayatolás que sigue fuerte, capaz de reemplazar a los líderes caídos, sin que se le haya incautado los 400 kilos de uranio enriquecido ni destruido su arsenal y programa de misiles balísticos. Y por otro lado Netanyahu y sus ministros de extrema derecha, Itamar Ben-Gvir y Bezalel Smotrich, que ya no oculta su defensa del Gran Israel que por un supuesto derecho bíblico se anexionaría toda Cisjordania y todo el Golán, e iría desde el Nilo hasta el Éufrates. Y mientras el Parlamento israelí aprueba la pena de muerte para los palestinos que podrán ser colgados tras torturas y juicios sin garantías, los colonos supremacistas queman de día y de noche pueblos y casas palestinas y matan a sus habitantes sabiendo que tienen absoluta inmunidad para hacerlo sin que el ejército israelí haga nada para impedirlo.

Volviendo al inicio del artículo, en relación al Holocausto perpetrado por los nazis que sí existió, yo me pregunto ¿qué diferencia hay entre los jóvenes de las SA, las SS y las Juventudes Hitlerianas que en noviembre de 1938, vistiendo camisas pardas asaltaban y quemaban casas, templos y tiendas de judíos en Alemania, y apaleaban o mataban a quienes encontraban dentro, con los colonos que estos últimos meses, amparados por el gobierno de Netanyahu, Ben-Gvir y Smotrich, llevando la quipá judía y trenzas, con armas, palos, piedras y antorchas asaltan y queman pueblos y casas palestinas de Cisjordania matando o hiriendo a sus habitantes? Pienso que ninguna, si bien Alemania entonces ya había dejado de ser una democracia, no había libertad de prensa ni independencia del poder judicial, mientras que Israel formalmente todavía lo es. Lo que otorga a la población sionista que vota a estos líderes una responsabilidad ante la historia.

Leer en castellano en El Triangle

Netanyahu i Putin els únics que de moment surten guanyant, Analitzo al Triangle la guerra d'Isarel i Estats Units contra l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 10 de març de 2026

Després que Trump declarés ahir dilluns en una entrevista a CBS i a la roda de premsa que va fer a Miami que la guerra amb l’Iran gairebé s’havia acabat en haver-se aconseguit els objectius d’evitar l’atac que suposadament l’Iran preparava per destruir Israel i d’haver eliminat els arsenals de míssils, tota la seva marina i aviació i haver destruït també el programa nuclear, la Guàrdia Revolucionaria iraniana ha replicat avui dimarts afirmant que Trump no ha guanyat i que serà l’Iran qui decidirà quan acabarà la guerra. De moment l’Estret d’Ormuz continua tancat mentre l’Iran segueix llençant míssils cap a Israel i els països veïns on hi ha tropes o bases americanes.

En dir Trump des de fa dotze dies una cosa i la contrària, ningú no sap, ni el seu Secretari de la Guerra, el presentador de televisió, Peter Brian Hegseth, ni el Secretari d’Estat, Marco Rubio, quins objectius realment tenia. I si no sabem quins objectius tenia, no es pot saber tampoc si s’han aconseguit i si s’està guanyant. Probablement Trump, en contra dels analistes i caps del Pentàgon i la CIA, va decidir sumar-se a la guerra eterna a la que aspira Netanyahu. Potser també ho va fer per debilitar, més que acabar amb el programa armamentístic i nuclear iranià. Segurament Trump també aspirava a aconseguir el control del petroli d’Iran sense derrocar el règim, encara que va dir que era l’hora que els iranians aprofitessin la situació i el fessin caure. També va dir que després de matar al líder Suprem Ali Khamenei, el seu successor havia de fer com la veneçolana Delcy Rodríguez que, mantenint intacte l’aparell de l’estat, actua ara com a virrei de Trump sota l’amenaça de ser capturada o assassinada.

Siguin quins siguin els objectius d’aquesta guerra, més enllà de sotmetre’s Trump al que demana Netanyahu, l’Iran no sembla haver perdut la seva capacitat ofensiva, ni que el règim s’hagi debilitat i estigui a punt de caure. Per més que hi hagi una majoria de la població iraniana que, carregada de raons, detestava a Alí Khamenei i detesta també al seu fill Mojtaba, nomenat per l’Assemblea d’Experts nou Líder Suprem, no sembla que hi hagi cap grup d’aiatol·làs ni de comandants de la Guàrdia Revolucionaria disposats a pactar amb els Estats Units per fer caure el règim. I encara que existissin, necessitarien del suport de tropes terrestres dels Estats Units per combatre els que es mantinguessin lleials. El règim ha vessat massa sang de civils i sap que si es rendeix, molts d’ells poden acabar afusellats o penjats de les mateixes grues que ells utilitzaven per escarmentar els qui protestaven.

No se què diria el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski si fos viu, del que està passant a l’Iran, país que coneixia molt bé i del que va escriure el llibre “El Sha o a la desmesura del poder” on mostrava la ferotge repressió del règim de l’últim sha, Reza Pahlavi, que fugí l’any 1979, pare del qui ara es presenta com l’abanderat de la llibertat i la democràcia i voldria tornar-hi com a salvador. Kapuscinski, en els seus llibres sobre la caiguda de dictadors i tirans, descrivia amb la seva ploma magistral com podien enfonsar-se d’un dia a un altre molts règims assassins. La policia i l’exèrcit disparava contra els manifestants, els enterraments i funerals dels morts esdevenien dies després noves manifestacions que l’exèrcit i la policia intentava dissoldre a força de fer més morts i més sang. Amb més morts les protestes després d’un dies de calma ressorgien incrementant-se fins que un dia la guàrdia presidencial, quan la massa avançava cap el palau del rei o del president, es negava a disparar, o es quedava sense munició, la multitud la superava, i el dictador si encara era palau, fugia o intentava fugir.

Altres vegades, sobretot una força guerrillera deixava de trobar oposició, els soldats es treien els uniformes per camuflar-se amb els civils, i el dictador si tenia temps i mitjans, fugia, però si no el tenia era capturat i executat. I la força guerrillera que es feia amb el comandament del país, provocava sovint un purga de funcionaris, cosa que generava un temps de caos i terror. La fugida fa setze mesos de Baixar al-Assad i l’enfonsament del seu règim segueix aquest esquema si bé els insurgents gihadistes que es van fer amb el poder, alliçonats pel seu mentor Turquia i també pels Estats Units i coneixedors dels errors de la caiguda de règims com el de Gaddafi a Líbia, un cop Assad fugia cap a Moscou van pactar amb membres del règim el traspàs de poder sense combats a la capital ni execucions sumàries. Al Assad, a diferència del règim del aiatol·làs, no tenia les mesquites ni els líders religiosos en favor seu ja que ell era alauita, una branca diguem més laica del xiisme, en un país on les mesquites i la majoria de la població són sunnites.

Sembla que Mojtaba Khamenei, fill d’Alí Khamenei, nou Líder Suprem de l’Iran triat pels vuitanta-vuit membres de l’Assemblea d’Experts, té un perfil dur o continuista similar al del seu pare assassinat fa uns dies per bombes dels Estats Units. I encara que Trump aconsegueixi matar-lo, l’entramat constitucional iranià no s’elimina o neutralit

za assaltant un palau ni matant a un grup de generals o aiatol·làs que creuen fermament en el poder del martiri consubstancial amb el xiisme, en espera de que torni a la terra el dotze imam, el Mahdi, l’ocult o l’esperat, que creuen que portarà la pau i la justícia.

No sabem si algú ha guanyat, però Trump va parlar fa uns dies amb Vladimir Putin, aliat de Teheran. Van pactar potser desescalada? No ho sabem. El que està clar és que amb una Europa dividida, i una Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea que afirma que l’ordre internacional construït amb l’ONU després de la Segona Guerra Mundial ha mort, sembla que Netanyahu aconsegueix més impunitat i Putin, sí que seran dos dels guanyadors. La guerra d’Ucraïna ha deixat de ser una prioritat, i com més s’allargui el conflicte d’Iran amb el tancament d’Ormuz i danys a les instal·lacions petrolieres d’uns i altres, més fàcil ho tindrà Putin per superar les sancions i tornar a exportar el seu petroli i gas. I Ucraïna en el nou ordre o desordre internacional lamentablement serà abandonada per molts.

            

                                             

Leer en castellano en El Triangle

No són bolivarians, són xiïtes sense por al martiri. El Punt Avui

                        

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimarts 3 de març de 2026

Els Estats Units i Israel tenen bons serveis d’intel·ligència i una capacitat militar i tecnològica absoluta. Trump va capturar el president veneçolà, Nicolás Maduro, i ara amb Israel han matat el líder suprem iranià, Ali Khamenei. Però aquesta superioritat pel que fa a les capacitats dels seus agents i sistemes d’espionatge ha d’anar acompanyada de l’altra pota dels serveis d’intel·ligència. La dels analistes que valoren què pot fallar, quines respostes tindrà tota acció i quin pla es té per a l’endemà. George W. Bush l’any 2003 en derrotar Saddam Hussein i dissoldre l’exèrcit i les institucions iraquianes, va provocar una guerra en què van morir molts nord-americans. Ni Trump ni Netanyahu, moguts per l’arrogància d’un i la necessitat de l’altre d’allargar totes les guerres per perpetuar-se en el poder, no escolten gaire els qui qüestionen el que han decidit

A l’Iran no hi ha una vicepresidenta amb plens poders com a Veneçuela que pugui desmuntar el règim i sotmetre’s a Trump. A l’Iran hi ha diverses institucions sòlides i col·legiades com l’Assemblea d’Experts, el Consell de Guardians, el clergat xiïta, l’exèrcit, el Parlament i sobretot la Guàrdia Revolucionària que controla l’economia. I per sobre de tot hi ha el sentiment de ser xiïtes, que creuen que l’Islam va ser traït després del tercer califa. Els seus successors els imams Alí, Hassan o Hussein van patir el martiri i esperen amb una fe de ferro el retorn del dotzè imam, l’“imam ocult” el Mahdi, desaparegut l’any 874, que retornarà en un moment de gran confusió per restablir la justícia.

La societat iraniana està dividida entre els que tenen com a model un Occident laic que fa un mes i mig protestaven demanant la fi del règim teocràtic i corrupte, i els xiïtes convençuts que van a la mesquita i ploren ara la mort d’en Khamenei, l’últim màrtir. I encara que els atacs s’allarguin i matin des de l’aire més líders iranians, no hi ha una oposició que, com vol Trump, pugui prendre el poder. Una part de l’oposició gira a l’entorn del fill del xa Reza Pahlavi, que no té ni militars ni aiatol·làs esperant-lo per obrir-li les portes del poder. I l’altra, també a l’exterior, el Consell Nacional de Resistència de l’Iran, creat pels antics mujahidins comunistes que ajudaren Khomeini a fer caure el xa, però després foren perseguits. Estan liderats per Maryam Rajavi, la qual, per a desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel cobrint els cabells. I més enllà del que duri la capacitat de resposta de l’Iran llençant míssils cap a Israel i les bases nord-americanes o bloquejant l’estret d’Ormuz, només amb una operació terrestre i una ocupació que Trump rebutja el règim podrà ser derrotat.

h

L'Iran no és Veneçuela ni Khamenei és Maduro. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026   

Leer en castellano en El Triangle.

Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.

Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.

Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.

Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.

Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.

L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.

I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.

Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.

La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.

Leer en castellano en El Triangle

                                              

Fotos que vaig fer el 2009 a L'Iran a Teheran i Isfahan flagel·lant-se durant la celebració de l'Ashura  يوم عاشوراء o conmemoració de la batalla de Kerbala i la mort de l'imam Hussein   الحسین بن علی (3r imam) o derrota dels xiïtes front els sunnites. Els xiïtes esperen el retorn del 12 imam, el Mahdi, molt similar a la vinguda del Messies del judaisme i al Judici Final del cristianisme.

Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

 

  Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

    Llegir en català al Triangle

  

                                  

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025    

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui

                        

Netanyahu i els que esperen el Messies no tenen res a perdre. Analitzo al Triangle atac d'Israel a l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 14 de juny de 2025

Dilluns s’havia de celebrar a Masqat, la capital d’Oman la sisena ronda de negociacions entre els Estats Units i l’Iran per refer l’acord nuclear. Un acord signat el 2016 amb Obama i que Trump va trencar el 2018, que establia que Teheran reduiria la seva capacitat d’enriquir urani i renunciaria a fabricar l’arma nuclear a canvi de la retirada de les sancions. Nou acord que Israel ha dinamitat amb l’atac de divendres a instal·lacions nuclears i contra la vida de caps de l’exèrcit, científics i de la Guàrdia Revolucionaria, que ha estat respost 24 hores més tard amb una pluja de míssils cap a Israel que ha provocat tres morts i nombrosos ferits.

Netanyahu, que necessita la guerra total per continuar en el poder ha derrotat o debilitat aquest últim any els aliats del règim dels aiatol·làs a Gaza, el Líban, Iemen, l’Iraq i Síria, se sent fort, i no ha escoltat les peticions del mateix Donald Trump, que certament ara desitja l’acord amb l’Iran i vol evitar una escalada total a la regió que també rebutja Aràbia Saudita, Jordània i Egipte. Però Netanyahu té el suport de bona part de la societat israeliana que, perdent la més mínima capacitat humana d’empatitzar, camina desbocada per aconseguir el que s’anomena el Gran Israel o morir en l’intent.

Amb l’esquerra desapareguda, i els partits àrab israelians desacreditats, la Kenésset o parlament israelià continua donat suport a Netanyahu malgrat la seva gestió genocida de destrucció total de Gaza amb el cost de no recuperar amb vida la major part d’ostatges i haver arrasat tota la franja provocants uns danys materials que algú haurà de pagar i reconstruir en no haver aconseguit la deportació cap Egipte de dos milions de persones.

Tres son el sectors que donen suport a la política de guerra total de Netanyahu. Un és el de partits racistes d’extrema dreta, com el que lidera Itamar Ben-Gvir, que creu que els àrabs només tenen dues opcions, marxar o morir. Alguns d’aquests viuen a les colònies de Cisjordània i els colons, siguin o no religiosos, creuen que ara és el moment d’expulsar els palestins de Cisjordània i també de Gaza als que no consideren persones amb cap mena de drets. La Judea i Samaria bíblica i el Gran Israel és, per la voluntat de Jahvé, la terra dels jueus i ara és l’hora de recuperar-la al complert. I un tercer sector, que molts també viuen a les colònies o assentaments, és el dels ultrareligiosos que no fan el servei militar ni lluiten a l’exèrcit, ni tampoc treballen, i a sou de l’estat es dediquen a estudiar les escriptures i a pregar per que es faci efectiva ja la vinguda del Messies que s’està demorant massa. Segons algunes corrents judaiques aquesta vinguda del Messies es produirà en un moment de forta violència i confrontació i serà seguida pel Judici Final i la fi per a tots de la vida terrenal.

O sigui que la guerra total i l’argamedon nuclear no els espanta, tot el contrari. I si el govern de Netanyahu ha estat a punt de caure diverses vegades aquest últim any no ha sigut per discrepàncies amb la seva gestió dels ostatges i de la guerra a Gaza o el Líban, sinó per intentar abolir l’exempció de fer el servei militar i de treballar dels ultrareligiosos. Sí que hi ha ciutadans polítics i militars que creuen que Netanyahu aboca Israel a la catàstrofe però cada cop són més minoritaris. I, mentrestant, qui dia passa, any empeny, Netanyahu s’allarga en el poder i demora els judicis que l’haurien de portar a la presó per corrupció.

Certament el règim iranià ha patit ara un cop molt fort, i té des de fa tres anys, després de la mort de la jove kurda, Mahsà Aminí, un front d’oposició interior, sobretot de dones i joves que no decau. Però bombardejant les ciutats i plantes nuclears i imposant més sancions, els opositors i les dones que rebutgen el vel, no surten reforçades ni fan més factible un canvi de règim des de dins. Recordem que també dins del xiisme hi ha un corrent ultraconservador, abraçat per part del aiatol·làs, que creu que l’imam ocult, molt semblant al Messies dels jueus, vindrà a portar la salvació al món després d’un període de forta confrontació. I per això dins del règim iranià hi ha a qui no espanta aquesta guerra total, fins i tot nuclear.

La qüestió serà veure si l’Iran té capacitat o no per continuar atacant amb míssils Israel. Israel, sense el suport dels Estats Units, no pot destruir totalment el programa nuclear, ja que moltes instal·lacions són en búnquers sota terra. Però ningú no sap si Trump, potser ni ell mateix, intentarà de veritat que Netanyahu accepti aturar les hostilitats a canvi de signar l’acord nuclear. Unes hostilitats que si continuen poden portar tot el Pròxim Orient a un escenari de guerra desconegut en el que l’únic que hi sortirà guanyant serà Netanyahu.

El lunes se iba a celebrar en Masqat, la capital de Omán la sexta ronda de negociaciones entre Estados Unidos e Irán para rehacer el acuerdo nuclear. Un acuerdo firmado en 2016 con Obama y que Trump rompió en 2018, que establecía que Teherán reduciría su capacidad de enriquecer uranio y renunciaría a fabricar el arma nuclear a cambio de la retirada de las sanciones. Nuevo acuerdo que Israel ha dinamitado con el ataque del viernes a instalaciones nucleares y contra la vida de jefes del ejército, científicos y de la Guardia Revolucionaria, que ha sido respondido 24 horas más tarde con una lluvia de misiles hacia Israel que ha provocado tres muertos y numerosos heridos.

Netanyahu, que necesita la guerra total para continuar en el poder ha derrotado o debilitado este último año a los aliados del régimen de los ayatolás en Gaza, el Líbano, Yemen, Irak y Siria, se siente fuerte, y no ha escuchado las peticiones del propio Donald Trump, que ciertamente ahora desea el acuerdo con Irán y quiere evitar una escalada total en la región que también rechaza Arabia Saudita, Jordania y Egipto. Pero Netanyahu tiene el apoyo de buena parte de la sociedad israelí que, perdiendo la más mínima capacidad humana de empatizar, camina desbocada para conseguir lo que se llama el Gran Israel o morir en el intento.

Con la izquierda desaparecida, y los partidos árabe israelíes desacreditados, la Kenésset o parlamento israelí continúa apoyando a Netanyahu a pesar de su gestión genocida de destrucción total de Gaza con el coste de no recuperar con vida la mayor parte de rehenes y haber arrasado toda la franja provocando unos daños materiales que alguien tendrá que pagar y reconstruir al no haber conseguido la deportación hacia Egipto de dos millones de personas.

Tres son los sectores que apoyan la política de guerra total de Netanyahu. Uno es el de partidos racistas de extrema derecha, como el que lidera Itamar Ben-Gvir, que cree que los árabes solo tienen dos opciones, marcharse o morir. Algunos de ellos viven en las colonias de Cisjordania y los colonos, sean o no religiosos, creen que ahora es el momento de expulsar a los palestinos de Cisjordania y también de Gaza a los que no consideran personas con ningún tipo de derechos. Judea y Samaria y el Gran Israel es, por la voluntad de Jahvé, la tierra de los judíos y ahora es la hora de recuperarla al completo. Y un tercer sector, que muchos también viven en las colonias o asentamientos, es el de los ultrarreligiosos que no hacen el servicio militar ni luchan en el ejército, ni tampoco trabajan, y a sueldo del estado se dedican a estudiar las escrituras y a pelear para que se haga efectiva ya la venida del Mesías que se está demorando demasiado. Según algunas corrientes judaicas esta venida del Mesías se producirá en un momento de fuerte violencia y confrontación y será seguida por el Juicio Final y el fin para todos de la vida terrenal.

O sea que la guerra total y el argamedon nuclear no les espanta, todo lo contrario. Y si el gobierno de Netanyahu ha estado a punto de caer varias veces este último año no ha sido por discrepancias con su gestión de los rehenes y de la guerra en Gaza o el Líbano, sino por intentar abolir la exención de hacer el servicio militar y de trabajar de los ultrarreligiosos. Sí hay ciudadanos políticos y militares que creen que Netanyahu aboca a Israel a la catástrofe pero cada vez son más minoritarios. Y, mientras tanto, Netanyahu va trampeando la situación, se perpetúa en el poder y demora los juicios que deberían llevarlo a la cárcel por corrupción.

Ciertamente el régimen iraní ha sufrido ahora un golpe muy duro, y tiene desde hace tres años, tras la muerte de la joven kurda, Mahsà Aminí, un frente de oposición interior, sobre todo de mujeres y jóvenes que no decae. Pero bombardeando las ciudades y plantas nucleares e imponiendo más sanciones, los opositores y las mujeres que rechazan el velo, no salen reforzadas ni hacen más factible un cambio de régimen desde dentro. Recordemos que también dentro del chiismo hay una corriente ultraconservadora, abrazada por parte del ayatolás, que cree que el imán oculto, muy parecido al Mesías de los judíos, vendrá a traer la salvación al mundo después de un periodo de fuerte confrontación. Y por eso dentro del régimen iraní hay a quien no espanta esta guerra total, incluso nuclear.

La cuestión será ver si Irán tiene capacidad o no para seguir atacando con misiles a Israel. Israel, sin el apoyo de Estados Unidos, no puede destruir totalmente el programa nuclear, ya que muchas instalaciones están en búnkeres bajo tierra. Pero nadie sabe si Trump, quizá ni él mismo, intentará de verdad que Netanyahu acepte detener las hostilidades a cambio de firmar el acuerdo nuclear. Unas hostilidades que si continúan pueden llevar a todo Próximo Oriente a un escenario de guerra desconocido en el que el único que saldrá ganando será Netanyahu.

Leer en castellano en El Triangle