Amb la decisió d’un jutge de tombar el decret del
ministre de l’Interior i vicepresident Matteo Salvini, que prohibia als
vaixells d’ONG entrar en aigües italianes, i el reconeixement per part
de la Comissió Europea i dels governs d’Espanya i Alemanya que hi ha un
acord entre sis estats per repartir-se i acollir els 147 immigrants de
l’Open Arms, s’encarrila aquesta crisi humanitària que va
començar fa més de dues setmanes. I tot fa pensar que se solucionarà de
la mateixa manera el destí dels immigrants de l’Ocean Viking, de Metges Sense Fronteres i SOS Méditerranée.
Afortunadament
s’ha imposat la Convenció Internacional de Dret del Mar, que està per
sobre del decret de Salvini que penalitza els rescats i el
desembarcament en ports italians. Però el líder ultradretà ha aconseguit
marcar l’agenda política i mediàtica d’aquest agost en clau interna i
externa.
En
l’actual context preelectoral i de ruptura de la coalició de govern amb
el Moviment 5 Estrelles, es mostra davant de l’opinió pública italiana
com el mandatari que, amb la seva negativa a deixar entrar ara l’Open Arms i, a finals de juny, el Sea Watch-3,
de Carola Rackete, forçant altres estats de la Unió a acollir-los,
deslliura Itàlia de l’obligació de fer-se càrrec d’aquests immigrants,
als quals deshumanitza en considerar-los part d’una suposada invasió i
un perill per a la sobirania, l’estat del benestar i la identitat
d’Itàlia.
El
març passat, Salvini va aconseguir que la Unió Europea desmantellés
l’operació naval de salvament Sofia, en quedar reduïda gairebé a un
sistema de vigilància aèria amb l’única responsabilitat d’advertir els
guardacostes libis de les barques que sortien de les seves costes per
tal que fossin interceptades i retornades a Líbia. I una de les coses en
què coincideixen els immigrants que han arribat a Europa des de Líbia
és que, allà, pateixen tota mena d’abusos, també sexuals, no només de
les màfies que trafiquen amb persones, sinó també dels membres de la
policia i de milícies d’aquest estat fallit. Pretendre gestionar la
crisi migratòria i de petició d’asil que arriba des de Líbia com es va
fer fa quatre anys amb els que venien per Turquia, no és possible, donat
que Líbia no és un estat, sinó un país fallit. I tampoc es pot aplicar
la política del pal i la pastanaga amb què Rodríguez Zapatero va
gestionar la crisi dels cayucos que arribaven a les Canàries
l’any 2005, per la qual es van signar acords amb el Senegal, Gàmbia o
Mali, acceptant aquests un nombre de deportacions a canvi d’ajuda al
desenvolupament i l’obertura d’una via legal de contractacions en
origen.
Per això el que cal, més enllà d’acords de distribució a la desesperada per a l’Open Arms,
és que la Unió Europea adopti un mecanisme permanent per a aquestes
arribades. Lamentablement, amb el creixement del populisme en molts
països, no sembla que això pugui ser acceptat per tota la Unió.
No
s’ha solucionat l’acollida dels milers de sol·licitants d’asil que
estan retinguts en condicions infrahumanes a Grècia, perquè es considera
vigent el sistema de Dublín, un mecanisme que preveu que l’asil es
tramiti al primer país que trepitgen.
Confiem, però, que les
negociacions iniciades entre França, Alemanya, Espanya i altres estats
europeus per distribuir els immigrants a bord de l’Open Arms hagin fixat algun sistema permanent de repartiment i s’eviti aquest patiment innecessari de persones en alta mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada