EL ASCENSO DE ALIANÇA y VOX. Analitzo en La vanguardia la ecuesta de que augura un subida de 2 a 19 escaños a Aliança

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia 24 de septiembre de 2025

La encuesta publicada por La Vanguardia que pronostica un espectacular ascenso de Aliança Catalana, que pasaría de dos a diecinueve escaños, y una subida de Vox que pasaría de once a dieciséis, confirma la tendencia de lo que ha ocurrido los últimos años en muchos otros estados de la Unión Europea en los que ha ultraderecha euroescéptica y xenófoba ha ascendido vertiginosamente llegando a gobernar en algunos países. 

Si Vox dio el salto a partir de las elecciones andaluzas de diciembre de 2018, para consolidarse en noviembre de 2019 como la tercera fuerza política, no fue por clamar contra la inmigración, ni por manifestarse contra el aborto, sino por sus acción judicial contra el procés ganando un protagonismo y cuota televisiva que tuvo su momento más álgido ejerciendo la acusación en el Tribunal Supremo. 

Aliança en cambio, que surgió de la candidatura local encabezada por Sílvia Orriols en 2019, recogió el malestar de parte de la ciudadanía de Ripoll tras los atentados perpetrados por unos jóvenes de origen marroquí a los que se consideraba integrados. La gestión que se hizo tras los mismos con el acto de repulsa en Ripoll en el que intervino la hermana de dos miembros de la célula, en el que se dio la percepción que Ripoll mostraba más su solidaridad con las familias de los terroristas que con las propias víctimas, supo ser rentabilizado por Orriols. Después Junts se equivocó permitiendo que se hiciera con la alcaldía y le dio una visibilidad que le abrió la puerta al Parlament.

Pasado el procés Vox necesita agitar el miedo a la inmigración que guste o no seguirá llegando y asentándose con o sin papeles dada la caída de la natalidad. Y las expulsiones masivas que proponen Abascal y Orriols son inviables técnica y jurídicamente como le ha ocurrido a Meloni en Italia. Aliança en cambio todavía puede crecer mucho a costa del procés, argumentando la supuesta cobardía de sus líderes y como voto de castigo a Junts, ERC y la CUP. 

Es de la autocensura que impone el 'wokismo' de dónde se alimenta la ultraderecha, más allá del miedo a la inmigración

Pero si las dos ultraderechas crecen y se ganan la simpatía de muchos jóvenes es también porque solo la ultraderecha monopoliza el rechazo a otras cuestiones como ciertos discursos de género que muchos jóvenes varones sienten que les criminaliza injustamente, al entender que debería calificarse sencillamente violencia machista lo que ahora se denomina violencia de género, o muchas chicas y mujeres que discrepan de determinados aspectos de la ley Trans, y si lo expresan en voz alta son censuradas o canceladas. 

Hace unos días La Vanguardia entrevistaba al corresponsal de guerra y escritor David Rieff, nada sospechoso de simpatizar con la ultraderecha con motivo de su último libro relativo a la ortodoxia moralista, en el que afirmaba que “El wokismo es una guerra contra la gran cultura europea”. Rieff, como también lo hacen tres mujeres de origen marroquí crecidas en Catalunya, Mimunt Hamido, Najat el Hachmi o Hanan Serrouk, lamentan que la izquierda calle o sea cómplice de la islamización y la pérdida de libertades que padecen las hijas de inmigrantes musulmanes, creándose lo que denominan “contracomunidades”. 

Lamentan que las izquierdas defiendan que casi todos podamos ser bisexuales o transexuales, pero callan ante la persecución que sufren por parte de su entorno aquellas mujeres hijas de musulmanes que en Europa, por ejemplo, osen mantener una relación con un no musulmán, o a expresar en público que han abandonado el islam. 

Rieff explica que el “wokismo” con la cancelación y criminalización de ciertos debates, ha sustituido la política tradicional, impidiendo que se pueda hablar de todo. Y es de esta autocensura que crece, de dónde se alimenta la ultraderecha, más allá del miedo a la inmigración o del “España se rompe” o “España nos mata” del que se han nutrido y se nutren Vox y Aliança.

Leer el artículo en La Vanguardia

MOCIÓ DE CENSURA AMB MIRADA LLARGA. Analitzo a El 9 Nou la possible moció de censura a Sílvia Orriols. Si els partits, no actuen pensant a llarg termini, evitant personalismes estratègics i donant la imatge de ser un govern de coalició dividit, Orriols sortirà guanyant

 

Moció de censura amb mirada llarga

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 27 de gener de 2025

Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l'endemà del seu nomenament com alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi han hagut converses en les que no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanismediferent al dels parlaments autonòmics i  al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat. 

Si a un alcalde li tomben els pressupostos no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anterior com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera, fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme quevan fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, els quals perdien la qüestió de confiança però en no ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens, l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciudadanos, i després amb Vox, juntament  amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys delegislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.

En el llibre “Aliança Catalana, els nostres ultres” que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 dejuny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al restaurant Canaules, brindis interruptus,cafès fins les cinc de la tarda als que s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whastapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en que una seqüencia temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les que els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a les que arribo és que per al menys dos dels grups implicats, es va fer servir la CUP com excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar a alguns empresaris o al sector immobiliari i de l’Hosteleria. I al menys un altre partit, es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern. Tinc clar que qui va posarmés obstaclesi canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts que el 29 demaig,després de la patacada debaixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern, donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que, com ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari, es va nomenar alcalde en minoria a Orriols, com a cap de llista més votada en dia de les eleccions.

Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada al 9 Nou que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesúso Jordi Munell, de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I tot i això Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferencia de Munell i Casadesús que eren un diputat més del primer o segon grup dela cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do dela ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.

Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia, com si no es presenta, Orriols podria sortir reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol que,després de ser desallotjat del’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podriadedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit.Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències.I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com alcadessa, podrà erigir-se com a victoriosa front la casta, i amb el pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creures predestinada a salvar Catalunya, ningú no la pot abatre.

Xavier Rius Sant, periodista.

Llegir al 9 Nou

Netanyahu sempre guanya. Analitzo al Punt Avui com el primer ministre israelià ha provocat l'escalada bèl·lica com uns estratègia per continuar amb la seva reforma judicial que li donarà impunitat

  

                                                      

El Punt Avui, diumenge 9 d'abril de 2023

Xavier Rius Sant, periodista 

Fa 12 dies, quan el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, després de setmanes de protestes multitudinàries als carrers contra la reforma judicial que li ha de garantir immunitat enfront les causes judicials que pesen sobre ell i que eliminava la separació de poders, va anunciar que ajornava la tramitació de l’esmentada reforma fins després de la Pasqua jueva, els crítics amb Netanyahu es preguntaven quin seria el seu pròxim moviment per aconseguir el seu objectiu de perpetuar-se en el poder i evitar unes probables condemnes de presó. Interessos personals que han provocat una situació d’inestabilitat al país amb cinc convocatòries electorals des del 2019.

De les últimes eleccions, les del novembre, va sortir un govern presidit per Netanyahu amb suport dels colons radicals que volen més i més assentaments i deportar no se sap a on els palestins de Cisjordània i Jerusalem. I també dels ultraortodoxos que demanen més privilegis i ni fan el servei militar ni han de treballar, concentrats en l’estudi de la Torà i la pregària, esperant la vinguda d’un Messies que, segon alguns corrents del judaisme, es produirà després d’un període apocalíptic.

Potser no es pot qualificar el moment actual d’Israel d’apocalíptic, però viu la situació d’inestabilitat, pel que fa a la seguretat, més gran dels últims anys. Atacs amb coets des del Líban, als quals Israel respon atacant amb míssils i avions el país veí, que pateix l’escala bèl·lica més intensa des del 2006. Llançament de coets des de Gaza cap a Israel i represàlies israelianes bombardejant la franja. El Jerusalem Est i Cisjordània incendiats per protestes, i atemptats mortals fins i tot a Tel-Aviv, ciutat habitualment absent del conflicte palestí. Tempesta perfecta que va esclatar després de les dues incursions de les forces de seguretat israelianes de dijous en ple ramadà a l’Esplanada de les Mesquites, i l’assalt de la mesquita d’Al-Aqsa, tercer lloc sagrat dels musulmans.

Netanyahu va paralitzar transitòriament la reforma judicial, no només per la pressió del carrer, sinó també de caps de l’exèrcit i dels serveis de seguretat i intel·ligència que advertien que el país estava a punt de trencar-se i que molts militars i policies podrien negar-se a obeir. Una reforma judicial que anava acompanyada de concessions que no han estat aturades als sectors més radicals de l’actual gabinet, com ara el del líder de l’ultradretà Partit Sionista Religiós, el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, que ha creat una nova guàrdia nacional, formada per militants ultradretans i colons que tindran immunitat per disparar foc real als palestins quan protestin, sigui contra l’expulsió de les seves terres, sigui contra actuacions de les forces de seguretat, l’exèrcit o aquesta mateixa milícia. Fa dues setmanes les gotes que van fer vessar el got, forçant Netanyahu a ajornar les seves reformes, van ser la crítica del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments. Ara tots plegats obeeixen Netanyahu, que continua sortint-se amb la seva.

                   

Confinaments i línies invissibles. Qüestiono al Triangle que es pretengui que la gent compleixi unes normes de confinament en base a unes línies invisibles que la majoria desconeix, o que prohibeixi trepitjar el carrer, parc, bosc o botiga de davant de casa, donat que pertany a un altre municipi. En cas que hi hagi un rebrot i nous confinaments, caldria regular-los amb sentit comú

El Triangle, 2 de juny de 2020
Xavier Rius Sant, periodista

Hi ha un principi jurídic que diu que la ignorància de la llei no eximeix de complir-la. Un no pot al·legar, quan és enxampat fent un delicte o una infracció, que no sabia que estava prohibit. I amb la declaració de l’estat d’alarma tots vam saber que no podríem sortir de casa si no era per anar a comprar o anar a la feina.

Jo, que visc a Moià, en cap moment vaig entendre que no es podia sortir del municipi, i a la gent que viu en urbanitzacions o carrers situats al límit de dos municipis, no se’ls va dir que no podien creuar el carrer i passar al municipi veí per comprar o passejar el gos. Al Moianès molta gent continuava anant a comprar fora de la comarca, a Vic o a Caldes de Montbui, fora de l’àrea sanitària. 

Però va arribar el 2 de maig i es va permetre sortir una estona a caminar o córrer, amb ordres canviants, com que havia de ser dins del municipi i que estava prohibit agafar el cotxe per anar a fer esport. I llavors va sorgir la problemàtica de municipis molt petits, com Caldes d’Estrac o Badia del Vallès, de menys d’un quilòmetre quadrat, en què, si la gent sortia de cop a la seva franja, col·lapsava els carrers, amb perill de contagi. Per no parlar dels veïns de la ciutat de Cornellà que viuen davant del parc de la Remunta, que pertany a l’Hospitalet i que ells no podien trepitjar, o de municipis com Navarcles, de 6.000 habitants i només 5 quilòmetres quadrats, dels quals una part és un llac pel qual no es pot caminar, una altra és la llera del Llobregat, on tampoc es pot anar, i una altra la zona industrial. I així que s’allunyen uns metres de casa entren al terme de Talamanca, de només 206 habitants i 30 quilòmetres quadrats, o Calders, de 970 habitants i 33 quilòmetres quadrats.

I els precs d’alcaldes que es flexibilitzés poder sortir del municipi en casos de localitats de poca extensió, o que es permetés entrar al municipi veí per comprar o fer esport, especialment als veïns de nuclis allunyats del centre urbà, no van ser escoltats per Salvador Illa. Cosa inaudita per part d’algú que ha estat alcalde de la Roca del Vallès. El ministre coneix, gràcies a les seves pròpies vivències, l’absurditat de les fronteres administratives.

La Roca del Vallès té un nucli de blocs de pisos, la Torreta, que és de fet un barri de Granollers, on està unit. No hi ha cap ruta de vianants que permeti arribar al centre urbà de La Roca, que està a uns dos quilòmetres de distància. Amb les noves instruccions, ja no es podia anar a comprar fora del municipi el que podies trobar al teu. Evidentment, els veïns de la Torreta van continuar comprant a Granollers, cosa castigada amb una sanció d’un mínim de 600 euros.

Pel que fa a fer esport, es va dir que els federats en esports com ciclisme, atletisme o senderisme podrien fer-lo sense límit d’horaris agafant el cotxe per tota la província, com passa a Madrid. Però l’endemà es va canviar la norma i es va dir que només ho podien fer dins l’àrea sanitària, cosa que volia dir que els ciclistes, corredors o excursionistes de arcelona només podien fer esport al terç de Collserola que és Barcelona i no podien trepitjar la llera del Besòs, perquè fins i tot la banda que toca a Barcelona pertany a Santa Coloma. I repeteixo que ignorar la llei, o on acaba el teu municipi, no eximeix de complir-la.

Si camines pel barri de Vallbona, però, només saps que has infringit la llei i deixat la zona sanitària de Barcelona ciutat i entrat a Montcada perquè els contenidors d’escombraries són diferents. D’altra banda, si passes pels accessos al riu Besòs, per sota la via del tren, res et diu que aquella estreta franja de terra és Santa Coloma. Podem dir que Barcelona es descongestionava gràcies al fet que molta gent, sabent-ho o no, creuava la invisible línia del terme.

I és que és més facilitador de contagis pretendre contenir tota la població de la capital catalana darrere la línia del seu terme que permetre circular per les tres zones metropolitanes, encara que la gent faci uns quilòmetres en cotxe o metro, o travessi línies invisibles al Besòs o a Collserola. 

Per això, si d’aquí a uns mesos hi ha un rebrot i retrocedim de fase, estaria bé no obligar a vulnerar normes absurdes de no sortir de l’àrea sanitària com ha fet cada dia molta gent que viu a la Riera Blanca o al Besòs, o ha sortit a córrer deu quilòmetres. Però si es volen fer complir, llavors que se senyalitzi on acaben els termes i que per als barris allunyats es regulin excepcions que permetin als ciutadans fer el que han fet ara sense sentir-se delinqüents. 

Hay un principio jurídico que dice que la ignorancia de la ley no exime de cumplirla. Uno no puede alegar, cuando es pillado cometiendo un delito o una infracción, que no sabía que estaba prohibido. Y con la declaración del estado de alarma todos supimos que no podríamos salir de casa si no era para ir a comprar o ir al trabajo.
Yo, que vivo en Moià, en ningún momento entendí que no se podía salir del municipio, y a la gente que vive en urbanizaciones o calles situadas al límite de dos municipios, no se les dijo que no podían cruzar la calle y pasar al municipio vecino para comprar o pasear el perro. En el Moianès mucha gente continuaba yendo a comprar fuera de la comarca, a Vic o a Caldes de Montbui, fuera del área sanitaria.
Pero llegó el 2 de mayo y se permitió salir un rato a andar o correr, con órdenes cambiantes, como que tenía que ser dentro del municipio y que estaba prohibido coger el coche para ir a hacer deporte. Y entonces surgió la problemática de municipios muy pequeños, como Caldes de Estrac o Badia del Vallès, de menos de un kilómetro cuadrado, donde, si la gente salía a la vez a su franja, colapsaba las calles, con peligro de contagio. Por no hablar de los vecinos de la ciudad de Cornellà que viven ante el parque de la Remunta, que pertenece a l'Hospitalet y que ellos no podían pisar, o de municipios como Navarcles, de 6.000 habitantes y sólo 5 kilómetros cuadrados, de los que una parte es un lago por el queno se puede andar, otra es el cauce del Llobregat, donde tampoco se puede ir, y otra la zona industrial. Y cuando se alejan unos metros de casa entran en el término de Talamanca, de sólo 206 habitantes y 30 kilómetros cuadrados, o Calders, de 970 habitantes y 33 kilómetros cuadrados.
Y los ruegos de alcaldes para que se flexibilizase el poder salir del municipio en caso de localidades de poca extensión, o que se permitiera entrar al municipio vecino para comprar o hacer deporte, especialmente a los vecinos de núcleos alejados del centro urbano, no fueron escuchados por Salvador Illa. Cosa inaudita por parte de alguien que ha sido alcalde de la Roca del Vallès. El ministro conoce, gracias a sus propias vivencias, la absurditad de las fronteras administrativas.
La Roca del Vallès tiene un núcleo de bloques de pisos, la Torreta, que es de hecho un barrio de Granollers, ciudad a la que está unido. No hay ninguna ruta de peatones que permita llegar al centro urbano de La Roca, que está a unos dos kilómetros de distancia. Con las nuevas instrucciones, ya no se podía ir a comprar fuera del municipio lo que podías encontrar en el tuyo. Evidentemente, los vecinos de la Torreta continuaron comprando en Granollers, cosa castigada con una sanción mínima de 600 euros.
En cuanto a hacer deporte, se dijo que los federados en deportes como ciclismo, atletismo o senderismo podrían hacerlo sin límite de horarios y cogiendo el coche por toda la provincia, como pasa en Madrid. Pero al día siguiente se cambió la norma y se dijo que sólo lo podían hacer dentro del área sanitaria, cosa que quería decir que los ciclistas, corredores o excursionistas de Barcelona sólo podían hacer deporte en el tercio de Collserola que es Barcelona y no podían pisar el cauce del Besòs, porque incluso la banda que toca a Barcelona pertenece a Santa Coloma. Y repito que ignorar la ley, o dónde acaba tu municipio, no exime de cumplirla.
Si caminas por el barrio de Vallbona, sin embargo, sólo sabes que has infringido la ley y dejado atrás la zona sanitaria de Barcelona ciudad y entrado en Montcada porque los contenedores de basura son diferentes. Por otro lado, si pasas por los accesos al río Besòs, por debajo la vía del tren, nada te dice que aquella estrecha franja de tierra es Santa Coloma. Podemos decir que Barcelona se descongestionaba gracias al hecho de que mucha gente, sabiéndolo o no, cruzaba la invisible línea del término.
Y es que es más facilitador de contagios pretender contener toda la población de la capital catalana detrás la línea de su término que permitir circular por las tres zonas metropolitanas, aunque la gente haga unos kilómetros en coche o metro, o atraviese líneas invisibles en el Besòs o en Collserola.
Por eso, si dentro de unos meses hay un rebrote y retrocedemos de fase, estaría bien no obligar a vulnerar normas absurdas de no salir del área sanitaria cómo ha hecho cada día mucha gente que vive en la Riera Blanca o en el Besòs, o ha salido a correr diez kilómetros. Pero si se quieren hacer cumplir, entonces que se señalice donde acaban los términos y que para los barrios alejados se regulen excepciones que  permitan a los ciudadanos hacer lo que han hecho ahora sin sentirse delincuentes.
 Leer en castellano en El Triangle

Analitzo a NacióDigital els 4 requisits que s'han de tenir en compte per que un procés d'independència tingui èxit i que no es van valorar suficientment en el Procés català, i per això no ha acabat bé. Criticar l'independentisme màgic no vol dir creure o defensar el el federalisme esotèric.

Xavier Rius Sant, periodista

NacióDigital, diumenge 2 de febrer de 2020 

Sigui en format de llibre, de compareixença dels presos polítics a la comissió del Parlament sobre el 155, en forma de retrets expressats per dirigents dels partits independentistes o com a declaracions dels testimonis o acusats a l'Audiència Nacional, s'estan fent d'una manera o d'altra anàlisis, crítiques i autocrítiques de la legislatura que va culminar amb la celebració del referèndum de l'1 d'octubre i va acabar, no amb l'anunciada desconnexió, sinó amb l'aplicació del 155.
Per a uns va faltar coratge. Altres reconeixen ara que era evident que no hi havia ni la força, ni les eines ni les majories per implementar el resultat o mandat del’1-O. Es culpa els partits per anar dividits. També hi ha qui retreu que es van fer unes comparacions força esbiaixades amb altres processos d'independència, donant per segurs uns suports internacionals que no van existir i imposant una mena de relat que s'ha anomenat "independentisme màgic".

 Per veure les possibilitats d'èxit d'un procés d'independència i creació d'un nou estat, cal valorar quatre elements i deixar de banda allò que a cadascú li agradaria. Si l'independentisme no té a favor algun d'aquests quatre elements, necessitarà els altres amb més força. 
1. El marc jurídic

 El primer element que cal és tenir clar quin és el marc jurídic intern que es vol trencar o que s'ha d'aplicar per separar-se. Espanya, a diferència de la URSS i Iugoslàvia, no és jurídicament una federació de repúbliques agermanades como ho eren aquests dos estats (si més no sobre el paper). Més enllà que a Eslovènia, Croàcia o Bòsnia hi hagués una guerra, i Belgrad no reconegués els nous estats, quan els presidents d'Eslovènia, Croàcia o Bòsnia enviaven al Secretari General de l'ONU una carta informant que, en aplicació de la constitució, havien exercit el seu dret a separar-se, eren reconeguts per l'ONU de manera gairebé automàtica. Agradés o no a Rússia, que era membre del Consell de Seguretat. Catalunya no és una república federada dins d'una unió d'iguals. La Constitució atribueix la decisió que una part del territori se separi a tota la ciutadania de l'estat espanyol, que hauria de ratificar en referèndum els canvis que afectessin a la unitat d'Espanya. Ens agradi o no.

2. El dret internacional
El segon element és assumir allò que estableix el dret internacional vigent. Digui el que digui l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics sobre l'autodeterminació dels pobles, l'ONU només reconeix aquest dret a 17 territoris colonials, com Nova Caledònia, la Polinèsia francesa, les Malvines, Gibraltar o l'antic Sàhara espanyol.
El dictamen de la Cort Internacional de Justícia sobre la declaració d'independència de Kosovo -que era província, no república- no diu que executar una declaració d'independència unilateral encaixi amb el dret internacional, com es va afirmar per justificar la declaració d'independència de Catalunya. Com es pot veure en els apartats 51, 82 i 83 d'aquella resolució, el secretari general de l'ONU i l'Assemblea General no van preguntar sobre la legalitat de l'execució de la DUI que va aprovar el parlament kosovar, ni com es va fer, ni si s'havia fet. Només els va preguntar si la declaració votada per 109 dels 120 diputats que proclamava la independència del territori vulnerava el dret internacional.
Així mateix, també remarcava que, a diferència d'altres casos on sí que els havien preguntat per la legalitat d'un fet i les conseqüències d'executar-lo, en el cas de la DUI de Kosovo només es qüestionava al tribunal sobre la legalitat d'haver votat la declaració. No pas sobre si l'havien feta efectiva o com l'havien feta efectiva. L'alt tribunal va resoldre que aprovar aquella declaració d'independència no vulnerava el dret internacional, i va deixar clar que no es pronunciava en cap cas sobre la seva execució. Va ser un dictamen salomònic, i avui Kosovo encara no és un estat reconegut per l'ONU.

3. Suports i adversaris externs
El tercer element a tenir en compte són els suports i adversaris externs. El Sàhara té el dret internacional al seu favor amb desenes de resolucions de l'ONU per fer el referèndum d'autodeterminació, i està reconegut com a estat per una setantena de països. Però té adversaris de pes: ni França, ni Espanya, ni els Estats Units volen crear problemes a Mohamed VI.
Catalunya, com vam veure després de l'1-O, no té suports internacionals, més enllà de les crítiques a la repressió policial i la negativa a concedir extradicions, en no considerar que allò que es va fer l'1-O hagués estat ni rebel·lió ni sedició.

4. Suports i adversaris interns
I el quart element, que si flaquegen els altres com passa amb Catalunya és d'importància cabdal. Consisteix a valorar i ser conscient de quins suports i adversaris interns té el moviment, així com la capacitat repressiva de l'Estat, de cara a forçar una negociació per tal d'aconseguir un referèndum o una ruptura pactada.
Si el suport intern és molt majoritari, el moviment té més legitimitat de cara a aconseguir suports internacionals. Quan Artur Mas va dir l'any 2013, després de viatjar a l'Índia, que l'independentisme faria com Gandhi, Luther King o Mandela, va ser una temeritat. Gandhi, Luther King i Mandela tenien el suport absolutament majoritari de la població índia, afroamericana o sud-africana negra, i no només d'una meitat molt mobilitzada com passa a Catalunya. La comparació també era desafortunada, perquè és qüestionable que algú vulgui que els líders del procés acabin assassinats com Gandhi o Luther King.
En resum, només quan el suport a la independència sigui molt més majoritari del que és ara s'estarà en condicions de tornar a intentar un pols amb l'Estat, aconseguir suports internacionals i poder afrontar amb més força la possible repressió. Per això, fent aquesta anàlisi, de la mateixa manera que es pot estar d'acord a afirmar que els sahrauis ho tenen malament i, segons com juguin les cartes, només aconseguiran anar a pitjor (això no vol dir donar la raó al Marroc), dir que l'independentisme català no podia guanyar la partida a l'Estat l'any 2017 no vol dir posar-se de banda de la repressió. Ni desautoritzar les aspiracions legítimes d'esdevenir una república independents.
Negar l'existència d'allò que s'ha anomenat com independentisme màgic no és defensar o creure tampoc en el federalisme esotèric.

 Llegir a Nació Digital

Analitzo a NacióDigital els resultats de Vox i quin paper jugarà aquesta legislatura

NacióDigital, 13 de novembre de 2019 (Clica per llegir l'article des de NacióDigital)

Xavier Rius Sant, 13 de novembre de 2019 

La forta irrupció de Vox, que a l'abril va obtenir 24 escons al Congrés i ahir 52, no és comparable a la de cap altre partit ultra europeu. Una pujada de la que no hi ha precedents a Europa, en passar en sis mesos de zero escons al Congrés dels Diputats a ser la tercera força política en les eleccions d'aquest diumenge.

No és pot comparar amb l'ascens i evolució d'altres partits ultres europeus, no només per la seva rapidesa sinó perquè Vox, a diferència de la majoria de grups ultres europeus, no ha patit  "cordons sanitaris" per aïllar-los. Tant en la seva irrupció al Parlament d'Andalusia fa un any, com a les autonòmiques i municipals del 26 de maig, el Partit Popular i Ciutadans no van tenir cap problema per pactar amb el partit de Santiago Abascal de cara a constituir governs i definir programes.

I Vox tampoc es pot comparar ni amb els ultres més racistes, ni amb els més euroescèptics, ja que l'eix nuclear de la seva existència és negar el fet diferencial de determinats territoris de l'Estat (aquest mateix dilluns ho ha recordat Abascal), combatre les seves reivindicacions, demanar la il·legalització de partits de llarga trajectòria democràtica i proposar la supressió del model autonòmic. L'enfrontament territorial podria recordar a la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Però Bossi no demanava empresonar, sinó obtenir més autonomia o la independència de la Padània, on va convocar un referèndum que no va tenir conseqüències penals.

 

El principal fet diferencial del creixement de Vox amb els dels altres partits ultres europeus és que des del primer dia, tots els escons de Vox als parlaments d'Andalusia, Madrid, Múrcia o Castella i Lleó, han estat utilitzats per formar majories de govern i definir el programa. Mentre els nombrosos escons que ha obtingut aquest últims quatre anys Alternativa per Alemanya a la totalitat de lands només han servit per quedar-se a l'oposició i han motivat pactes sovint a tres entre CDU, socialdemòcrates, liberals, verds i els esquerrans de Die Linke, a Espanya els diputats i regidors de Vox han estat acceptats.

Els altres dos partits de la dreta, Cs i el PP, no han fet ni la comèdia d'esgotar als parlaments el termini de la repetició electoral aparentant que els pactes amb Vox eren a contracor. En ser els escons de Vox un vot útil i legitimitat per partits de govern,  era de preveure que es normalitzaria i seguiria creixent.

Certament hi ha algunes excepcions pel que fa als cordons sanitaris i a alguns països europeus, com fa uns anys a Àustria o recentment a Itàlia amb Matteo Salvini, on la ultradreta ha governat. Però l'evolució de l'antiga Lliga Nord no es pot comparar a l'ascens de Vox, tant per la progressiva mutació ideològica i territorial de la Lliga com perquè prèviament, com a partit regionalista, ja va formar part de l'àmplia coalició conservadora que liderava Silvio Berlusconi.

Al Parlament Europeu els eurodiputats de Vox no van entrar al grup Identitat i Democràcia on hi ha els del FN de Le Pen, l'FPO austríac, Alternativa per Alemanya o els italians de la Lliga, sinó que formen part del grup Conservadors i Reformistes amb dels ultracatòlics de Llei i Justícia de Polònia. Són partits que no comparteixen els punts de vista favorables al matrimoni homosexual o l'avortament dels ultres francesos o holandesos.

Però no sembla que Vox, més enllà dels seus discursos contra la "ideologia de gènere" faci ara des del Congrés bandera principal del no a l'avortament o al matrimoni homosexual, donat que sap que l'han votat dones favorables a l'avortament i gais que comparteixen amb Vox la visió que Espanya és una i no cinquanta-una. Sí que si es tornen a produir repunts d'arribada d'imnigrants per mar denunciarà una suposada invasió i demanarà que Espanya actuï com ho feia Salvini negant-los l'acollida.

Però la qüestió que sacsejarà Vox per sobre de tot serà que no es faci cap concessió real o imaginaria a l’independentisme català. Si bé la seva estratègia dependrà de l’escenari que sorgeixi. Si Pedro Sánchez és investit amb el suport de Podemos, PNB, Más País i altres grups, amb el vot favorable o l’abstenció d’ERC, en base al preacord signat ahir entre PSOE i Podemos, denunciarà suposats pactes amb l’independentisme. I aquí caldria veure si el PP i el que queda de Ciudadanos calcaran o no els arguments de Vox. Però si l’acord fracassa i s’entra en una legislatura agònica amb els agents econòmics demanant un pacte amb el PP que Pablo Casado es plantegés valorar, el principal adversari de Vox serà llavors el PP, al que acusaria de traïdor. I en monopolitzar Vox l’oposició des de la dreta, també hi sortiria guanyant.

 

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista

ENYORAREM LLEDONERS? Publico a NacióDigital. Com coneixedor de conflictes per la independència d'altres territoris, no compartia l'optimisme majoritari, en creure que no es van valorar el suports d'uns i d'altres. Ara crec que la situació pot empitjorar més per l'anàlisi que considero equívoc que fa part de l'independentisme

Xavier Rius Sant, periodista. Dilluns 7 d'octubre de 2019
Llegir a NacióDigital/NacióManresa

Fa dos anys, després dels empresonaments dels Jordis i del primer de l'empresonaments de 32 dies dels membres del Govern, hi havia una sensació a les manifestacions i al carrer que, abans de Nadal, tots, també els Jordis, serien al carrer i la resposta judicial seria si fa o no fa com la del 9N. Després la majoria, amb Carme Forcadell, van tornar a la presó. Però al cap de poc van ser traslladats a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric en espera del judici, i molta gent creia que aviat sortirien en llibertat provisional.
Ara, esperant una sentència que sembla que serà dura, a les mobilitzacions l'optimisme s'ha esvaït, mentre creixen les diferències estratègiques i polítiques dels partits independentistes. Uns creuen que s'ha jugat i s'ha perdut, donat que la resposta de l'estat va ser molt més dura del que es pensava, i caldria evitar una nova intervenció de la Generalitat. I altres creuen que cal continuar endavant, intentant bloquejar l'estat, proposant una mobilització permanent anomenada Tsunami Democràtic que, al menys a un sector d'ERC i a molts exdirigents del PDECAT espanta, més en l'actual context que l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil, Ciudadanos i el PP desitgen encolomar al moviment independentista l'etiqueta de terrorista. Sigui com sigui, les concentracions que es fan els caps de setmana a Lledoners ja no es viuen amb l'esperança de fa un any. També l'entorn d'alguns presos temen que, si Quim Torra continua anunciant que no acatarà la condemna, el presos siguin traslladats a presons espanyoles. Una situació de talls de carreteres continuats i bloqueig d'infraestructures i comunicacions i una suposada falta de lleialtat al poder judicial de la Generalitat i dels caps del Mossos, podria ser utilitzat, també, com s'ha parlat la setmana passada, per aplicar la llei de Seguretat Nacional.

 Mai he amagat que discrepava de l'optimisme amb que molta gent veia el Procés. L'1 d'octubre, en viure les càrregues policials en directe a l'Escola Ramon Llull de Barcelona, i veure-les al cap d'una estona per televisió arreu del país, vaig incrementar el meu escepticisme. Porto molts anys escrivint de conflictes arreu del món, molts d'ells conflictes per separar-se o per formar un nou estat. Vaig viure els conflictes de Bòsnia i Kosovo, he estat moltes vegades al Sàhara –també quan el referèndum de l'ONU semblava imminent- he estat i conec la situació a Palestina. I he aprés a que més enllà de les simpaties personals o ideològiques, cal fer l'anàlisi del conflicte sense menysprear la força de qui té el poder, els cossos policials i militars, i qui té més suports internacionals. I quan dic suports, no parlo de resolucions del parlament de Catalunya o Canàries, d'una subcomissió del Consell d'Europa, d'una comissió del Parlament danès o d'una associació de juristes alemanys o suecs en favor del Sàhara, el Kurdistan turc o Palestina.
   Ara tenim un Pedro Sánchez que s'allunya del diàleg i s'acosta a Ciudadanos, un Tsunami Democràtic que anuncia mobilitzacions a varis mesos vista amb talls de carreteres i d'infraestructures, i uns membres de CDR a la presó acusats judicial i mediàticament de presumptes terroristes. I hi ha uns aparells policials i judicials de l'estat esperant que hi hagi la més mínima violència o que els Mossos tinguin dificultats per gestionar les protestes, per criminalitzar el sobiranisme i les mobilitzacions per la llibertat els presos, i aplicar la llei de seguretat nacional o proposar un nou 155. 
Jo des de la meva experiència estudiant i escrivint de conflictes d'aquesta índole amb o sense violència, vaig creure que l'independentisme havia perdut la partida el 8 de novembre de 2017 quan la vaga general va tenir molt poc seguiment. A Moià es van tallar unes hores les carreteres, però els mateixos que les tallaven explicaven per quin camí rural podia passar si algú havia d'anar al municipi veí, i es deixava passar algun cotxe que al·legava algun motiu personal. Una cosa es protestar cinc hores, i l'altra no poder arribar a treballar a la residència d'avis del poble del costat, no poder anar a fer la químio a Sabadell o Manresa, o no poder engegar a la granja de porcs la cinta mecànica que dóna de menjar al bestiar o aturar un dia la línia de producció d'una empresa alimentària amb el producte que es fa malbé. I al vespre d'aquell 8 de novembre em va sorprendre a la concentració de Barcelona a la Catedral no fóssim més quinze mil persones i que, amb tots els bars de l'entorn oberts, acabada la concentració central de la vaga o aturada general, molta gent anés a fer una cervesa. 

Aquests dies, a les portes que es faci pública la sentència, tinc aquella sensació estranya d'estar vivint un moment històric en que passarà quelcom important, però a diferència dels dies de l'1-O, analitzant-ho com si fos un conflicte a milers de quilòmetres d'aquí, penso que la cosa anirà a pitjor. Se'm fa difícil creure que una mobilització com el Tsunami Democràtic pugui anar incrementant la força i guanyar adeptes amb el pas de les setmanes i els mesos. I entenc com força, que s'hi sumi cada vegada més gent, a mida que passen les setmanes malgrat la repressió que hi haurà.
Per això em fa por que si hi ha condemnes que allarguin per uns anys l'estada a presó dels presos polítics, la resposta de l'estat o del mateix poder judicial, sobretot si el 10-N guanyen les dretes o amb Pedro Sánchez que hagi de pactar amb Ciudadanos, que els presos siguin traslladats de nou a presons de Madrid per la manca de confiança entre el òrgans judicials de l'Estat i la Generalitat de l'altra. I potser aviat molts enyorarem quan els presos eren a Lledoners. I ells i les seves famílies ho patiran de veritat. 

Concentració per la llibertat dels presos a Lledoners

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista 

    

CAL UN SISTEMA PERMANENT. Analitzo al Punt Avui la problemàtica dels rescats al Mediterrani central per la negativa de Salvini a que els vaixells humaniaris atraquin a ports italians

El Punt Avui, divendres 16 d'agost de 2019

Amb la decisió d’un jutge de tombar el decret del ministre de l’Interior i vicepresident Matteo Salvini, que prohibia als vaixells d’ONG entrar en aigües italianes, i el reconeixement per part de la Comissió Europea i dels governs d’Espanya i Alemanya que hi ha un acord entre sis estats per repartir-se i acollir els 147 immigrants de l’Open Arms, s’encarrila aquesta crisi humanitària que va començar fa més de dues setmanes. I tot fa pensar que se solucionarà de la mateixa manera el destí dels immigrants de l’Ocean Viking, de Metges Sense Fronteres i SOS Méditerranée.

Afortunadament s’ha imposat la Convenció Internacional de Dret del Mar, que està per sobre del decret de Salvini que penalitza els rescats i el desembarcament en ports italians. Però el líder ultradretà ha aconseguit marcar l’agenda política i mediàtica d’aquest agost en clau interna i externa.

En l’actual context preelectoral i de ruptura de la coalició de govern amb el Moviment 5 Estrelles, es mostra davant de l’opinió pública italiana com el mandatari que, amb la seva negativa a deixar entrar ara l’Open Arms i, a finals de juny, el Sea Watch-3, de Carola Rackete, forçant altres estats de la Unió a acollir-los, deslliura Itàlia de l’obligació de fer-se càrrec d’aquests immigrants, als quals deshumanitza en considerar-los part d’una suposada invasió i un perill per a la sobirania, l’estat del benestar i la identitat d’Itàlia.

El març passat, Salvini va aconseguir que la Unió Europea desmantellés l’operació naval de salvament Sofia, en quedar reduïda gairebé a un sistema de vigilància aèria amb l’única responsabilitat d’advertir els guardacostes libis de les barques que sortien de les seves costes per tal que fossin interceptades i retornades a Líbia. I una de les coses en què coincideixen els immigrants que han arribat a Europa des de Líbia és que, allà, pateixen tota mena d’abusos, també sexuals, no només de les màfies que trafiquen amb persones, sinó també dels membres de la policia i de milícies d’aquest estat fallit. Pretendre gestionar la crisi migratòria i de petició d’asil que arriba des de Líbia com es va fer fa quatre anys amb els que venien per Turquia, no és possible, donat que Líbia no és un estat, sinó un país fallit. I tampoc es pot aplicar la política del pal i la pastanaga amb què Rodríguez Zapatero va gestionar la crisi dels cayucos que arribaven a les Canàries l’any 2005, per la qual es van signar acords amb el Senegal, Gàmbia o Mali, acceptant aquests un nombre de deportacions a canvi d’ajuda al desenvolupament i l’obertura d’una via legal de contractacions en origen.

Per això el que cal, més enllà d’acords de distribució a la desesperada per a l’Open Arms, és que la Unió Europea adopti un mecanisme permanent per a aquestes arribades. Lamentablement, amb el creixement del populisme en molts països, no sembla que això pugui ser acceptat per tota la Unió.

No s’ha solucionat l’acollida dels milers de sol·licitants d’asil que estan retinguts en condicions infrahumanes a Grècia, perquè es considera vigent el sistema de Dublín, un mecanisme que preveu que l’asil es tramiti al primer país que trepitgen.

Confiem, però, que les negociacions iniciades entre França, Alemanya, Espanya i altres estats europeus per distribuir els immigrants a bord de l’Open Arms hagin fixat algun sistema permanent de repartiment i s’eviti aquest patiment innecessari de persones en alta mar.

Llegir al Punt Avui

UNS PLANS FORÇA UTÒPICS. Anàlitzo al Punt Avui les eleccions d'Israel que donaran a Netanyahu un cinquè mandat i, amb el suport de Trump, vol fer inviable cap solució al problema palestí

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dijous 11 d'abril de 2019 

Tot i que l’empat a 35 escons entre el Likud del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i la llista opositora, Blanc Blau, que lidera l’excap de l’estat major Benny Gantz, en les eleccions d’abans-d’ahir podria trencar-se quan es facin públics els resultats definitius, l’únic que té suports parlamentaris per formar govern és l’actual primer ministre, que superarà en anys els que va dirigir el país el laborista Ben-Gurion, fundador d’Israel. El general Gantz no té possibilitats d’obtenir la confiança de la cambra, donat que li caldria, a més a més del suport dels diputats àrabs, el d’algun dels partits religiosos. Els laboristes li donarien suport, però s’han enfonsat i només han aconseguit sis diputats. I és improbable que els diputats de la minoria àrab israeliana, sense concessions importants, donin suport a un general que en campanya, per mostrar la seva lleialtat, es va enorgullir d’haver comandat ofensives recents a Gaza que, segons ell, l’han fet tornar a l’edat de pedra. Gantz hauria de negociar a fons amb els àrabs, els pacifistes i el que queda de l’esquerra, i a la vegada amb centristes i algun religiós. I si alguna idea ha aconseguit Netanyahu que cali en la societat israeliana és que les esquerres, els àrabs i els pacifistes són un cavall de Troia que vol destruir Israel. I tot i que només va obtenir el suport de seixanta-dos dels cent vint diputats, Netanyahu va aconseguir aprovar fa nou mesos la llei que defineix Israel com l’estat nacional dels jueus, cosa que converteix en ciutadans de segona els àrabs i altres minories.

Netanyahu amb els ultrareligiosos, l’extrema dreta i els ultraconservadors disposarà d’una majoria de seixanta-cinc escons. I farà que Israel entri ja sense eufemismes en una nova era que enterra la utopia dels sionistes, laics i laboristes que van fundar Israel. Netanyahu vol consolidar el seu projecte, no sé si de fer gran Israel –en sintonia amb el que diu el seu aliat Donald Trump– o si consolidar el Gran Israel des del Golan i el riu Jordà fins al mar. Netanyahu en deu anys ha convertit en inviable qualsevol intent de ressuscitar el pla de pau que va portar als Acords d’Oslo i la solució dels dos estats que avalava l’ONU. La decisió de Trump de reconèixer la sobirania israeliana al Golan i de traslladar l’ambaixada a Jerusalem ha estat el millor suport que podia obtenir Netanyahu, que en campanya va dir que el proper pas serà annexionar-se per llei bona part de Cisjordània, ignorant els Acords d’Oslo, que només li donaven la tutela compartida o no de certes zones i de les colònies jueves, en espera que conclogués el full de ruta que havia de portar a la creació d’un estat palestí.

Netanyahu ha aconseguit, amb la seva política, tapar els casos de corrupció pels quals està investigat. Però l’optimisme de fer gran Israel, aprofitant la complicitat de Trump, de Bolsonaro i dels milions d’evangèlics dels Estats Units i el Brasil que els donen suport, xoca amb la realitat que a part del 1.300.000 àrabs israelians, que signifiquen el 20% de la població amb ciutadania de l’estat, hi ha 4.800.000 palestins a Gaza i Cisjordània, i aviat seran majoria. I si Israel no els ofereix cap alternativa, el futur no podrà ser pacífic.

 Llegir al Punt Avui

EL MEU CANAL DE YOUTUBE. Donat que molts vídeos de programes de TV en els que intervenia, de presentacions de llibres o de xerrades o debats que eren a les webs o canals del mitjà o l'entitat s'han perdut, he obert aquest canal de Youtube on estic recopilant els vídeos dels últims anys on intervinc. També hi penjaré els nous

Aquest és l'enllaç del meu canal de Youtube.

Donat que ja s'han perdut els vídeos d'entrevistes i intervencions meves a El 9 TV, 8TV, L'Hospitalet Televisió i la majoria d'entrevistes i notícies a les TV de la Xarxa amb motiu de la presentació de llibres meus, he recopilat en aquest canal de Youtube "Xavier Rius Sant" que he obert la majoria   dels que hi havia dispersos en diverses webs dels mitjans o diferents canals de Youtube. També hi posaré els nous videos amb intevencions meves a TV3 o altres mitjans, alguns actes en els que participi  així com anàlisis, notícies o opinions que faré expressament pel Canal de vídeos.

 Canal de Youtube de Xavier Rius Sant

Dado que se estaban perdiendo o eliminando videos de intervenciones, entrevistas o presnetaciones de libros míos de las webs de televisones locales de La Xarxa, El 9 TV, 8TV, etc, he colgado en el en mi canal de Youtube Xavier Rius Sant, que he creado aquellos que continuaban en la red. Alguno de La Sexta Equipo de Investigación no ha sido posible por la propiedad del medio que no permite que se copien en canales de Youtube. A partir de ahora iré colgando, publicando aquí mis nuevos vídeos 
tanto de entrevistas e intervenciones televisivas en TV3 y otros medios, como de algunas de las charlas o coloquios en los que intervenga, así como otros que realzaré exprés con opiniones, noticias o análisis para mi canal de YouTube. Aquí iré colgando mis últimos videos.

---------

entrevista, escriptor, escritor, fotógrafo, periodista, article, debat, opinió, notícies, de, a, sobre, què pensa?, qui és? ¿Quién es Xavier Rius?, Xavier Rius Sant, a, o, e, i, -, Canal de, Youtube, vídeos google, video, videos google, videos de youtube, charla, presentación, biografía, currículum, libros, debat, investigación, equipo, TV3, 

EL REI EL PROCÉS «Per què hauria de canviar el rei la seva mà dura amb el sobiranisme català, si gràcies a aquest moviment es va coronar de veritat?» Publico a NacióDigital

Xavier Rius Sant, Nació Digital, 8 de novembre de 2018

 El pitjor que li pot passar a un monarca és que generi indiferència entre els seus súbdits o només es parli d'ell per referir-se a escàndols de corrupció de la seva família, les seves caceres o les aventures amoroses. Això era el que li passava al rei Juan Carlos, més enllà que entre la gent de més de cinquanta anys n'hi hagués molts que li valoraven el seu paper davant l'intent de cop d'estat del 23-F, tot i que alguns quan en parlaven, es preguntaven si el Rei hi havia estat o no implicat.

El seu successor el rei Felipe, fins fa tretze mesos resultava indiferent a la majoria de la població i gairebé només es parlava d'ell i la seva dona a les pàgines i programes de societat i salsa rosa i, indirectament, a les de política pel procés judicial del cas Urdangarin.

 Tot va canviar el 3 d'octubre de l'any passat quan va fer un discurs televisiu legitimant l"A por ellos!", la mà dura policial i judicial contra l'independentisme català, sense fer cap autocrítica per la desproporció de les càrregues, ni cap referència, missatge o proposta directa o indirecta per destensionar el problema català tipus "no marxeu que us estimem" o "podem trobar un millor encaix de Catalunya dins d'una Espanya diversa".

El Ministeri de l'Interior i el Tribunal Suprem afinaven l'argumentació que hi havia hagut un aixecament tumultuari i violent per poder engarjolar i inhabilitar per rebel·lió i sedició als dirigents polítics i socials independentistes. I mentre els balcons de moltes ciutats de l'Estat s'omplien de banderes espanyoles, el PSOE retirava al Congrés dels Diputats la moció de reprovació al Ministre de l'Interior per la brutalitat de les càrregues policials, i molta gent, en una Espanya en què l'himne nacional no té lletra, assumia d'alguna manera com a propi aquell fragment del de la Guàrdia Civil que diu: "¡Viva España, viva el Rey, viva el orden y la ley!".

Sembla, pel que diuen molts dels dirigents independentistes, ara per ara no es tirarà pel dret. Amb el 47% no n'hi ha prou, diuen uns, que si cal acabar amb l'independentisme màgic, diuen altres, o que cal fer autocrítica del que s'ha fet, arribant més lluny que mai, per recuperar forces i esperar per tornar-ho a intentar quan hi hagi una base social molt més àmplia. Altres també diuen que cal esperar que el Tribunal Europeu de Drets Humans d'aquí a uns anys tombi les sentències condemnatòries del Suprem, si són dures com sembla que seran.

Així doncs, d'aquí deu o quinze anys, ens podem trobar amb altres majories parlamentàries, Pablo Llarena ja serà història, Carlos Lesmes i la Brigada Aranzadi ja no controlaran el Tribunal Suprem, i hi haurà una jurisprudència europea que no permetrà tornar a engarjolar a aquells que posen urnes. I potser hi haurà a Catalunya una majoria social més àmplia, sigui pel dret a decidir, sigui per la independència.

Però qui continuarà al seu tron serà Felipe de Borbón que es va guanyar el suport de milions d'espanyols gràcies al discurs del 3 d'octubre de 2017. Un suport que les reprovacions a la seva persona fetes des de Catalunya i d'alguns ajuntaments governats per Podem no faran minvar.

La persona del monarca serà, doncs, un escull a afrontar. Per què hauria de canviar ell la seva postura de mà dura amb el sobiranisme català, si gràcies a aquest moviment es va coronar de veritat? Com s'ha escrit tantes vegades al llarg de la història, tenir un enemic genera suports i lleialtats. 

 Clica per llegir a Nació Digital

EXPLICO AL PUNT AVUI, QUÈ VA SIGNIFICAR PER MI L'1-O

El Punt Avui pregunta a 50 persones de diferents àmbits què va significar a nivell personal i a nivell de país l'1 d'octubre d'ara fa una any. Sóc un dels preguntats i aquesta és la meva resposta:

"Era a l'escola Ramon Llull de Barcelona i em va impactar veure centenars de persones fent resistència pacífica enfront de la brutalitat policial. Una brutalitat que superava molt la que recordava

dels grisos. Jo, que durant els anys vuitanta i noranta vaig publicar articles molt durs contra ETA cada cop que matava un policia, vaig tenir un xoc emocional, i em preguntava si des de Madrid estaven interessats que sorgís a Catalunya una violència similar. A nivell de país, crec que van provocar una ferida que costarà molt de tancar."

Clica per veure més imatges de l'1-O al Ramon Llull de Barcelona

EUROPA CONTRA EUROPA. Analitzo al Punt Avui les divisions sobre gestió de les migracions i asil a la cimera europea d'ahir a Brusel·les i la que es farà dijous dels 28 al Consell Europeu. Si s'imposen les propostes que vol Itàlia, Àustria o el Grup de Visegrad, o els camps d'internament a Albània o Tunísia, més enllà que es vulnerin tractats i valors de la Unió, l'extremadreta sortirà enfortida

 Xavier Rius, periodista. El Punt Avui, 25 de juny de 2018

La Unió Europea afronta, amb la cimera d’ahir de 16 dels seus membres i l’oficial del Consell Europeu dels 28 caps d’estats o de govern de la setmana vinent, un triple repte. Necessita pactar una sèrie de mesures comunes per tal de gestionar i disminuir el flux de migrants i refugiats que arriben per la Mediterrània arriscant la vida. Voldria fer-ho amb uns protocols d’actuació que no vulneressin les convencions de drets humans i refugiats de l’ONU, de salvament marítim i de protecció dels menors, cosa que sembla difícil. I, en tercer lloc, pretén evitar no aconseguir cap acord i que els països de l’anomenat Grup de Visegrad –Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia–, a més d’altres com ara Àustria, que al juliol assumirà la presidència del Consell, es desvinculin encara més de les polítiques comunes d’immigració i asil. I tant si s’arriba a cap acord com si no, l’extrema dreta, amb Itàlia al capdavant, que ja governa o condiciona els governs d’una dotzena d’estats, podria sortir enfortida i debilitar, encara més, moralment i políticament el projecte europeu.

Revisar o no els anomenats acords de Dublín sobre asil, que estableixen que és el primer estat que trepitja el demandant de protecció el que ha de tramitar l’expedient i fer-se’n càrrec, és sobre la taula des de l’arribada de més d’un milió de refugiats via Turquia que van acabar majoritàriament a Alemanya. En aquella crisi, va resultar impossible aplicar aquest principi, cosa que va ser aprofitat per la ultradretana Alternativa per Alemanya i que ara fa que els socis bavaresos d’Angela Merkel posin les coses difícils a la cancellera. I les quotes de repartiment i solidaritat pactades llavors van fracassar pel rebuig de la majoria d’estats i la predeterminació dels migrants i refugiats d’instal·lar-se a Alemanya i altres països on tenien amics o familiars.

Sobre la taula hi ha la proposta anunciada pel president del Consell, Donald Tusk, de crear zones d’arribada, internament o contenció, per destriar qui és susceptible d’asil o protecció internacional i qui hauria de ser retornat com a immigrant il·legal. Es pretén que aquests camps s’ubiquin a estats com ara Albània o Tunísia. D’alguna manera, es vol reproduir el que va funcionar a mitges amb Turquia, aturant el flux cap a Grècia, fa tres anys. Però difícilment seria aplicable, ja Turquia és frontera amb Síria i era el camí d’arribada a Grècia. Atorgar aquest rol a Tunísia o Albània resulta impensable, perquè aquests no són al mig de la ruta, i s’haurien de fer trasllats massius i desviament dels vaixells interceptats, creant-se camps d’internament per a desenes de milers de persones, vulnerant-se drets com ara els dels menors i la no separació de famílies i després executar per la força repatriacions massives, sovint inviables, cap a països llunyans o cap la caòtica Líbia. I aquestes repatriacions massives que demana l’extrema dreta europea vulnerarien, sens cap mena de dubte, la legislació i els valors de la Unió Europea.

 Llegir al Punt Avui

EL KURDS TORNEN A PERDRE, Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià i la cimera de Sotxi sobre Síria

 

Xavier Rius, El Punt Avui, 30 de gener de 2017

Un cop derrotat Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, les diferents potències regionals i els països veïns tornen a castigar o a abandonar els qui amb més coratge i sense matisos han lluitat aquest darrers tres anys contra els soldats del califat: els kurds. Si el passat mes d’octubre el kurds iraquians van ser expulsats per l’exèrcit iraquià de l’àmplia franja de territori que havien arrabassat als gihadistes o que havien defensat dels atacs del califat quan l’exèrcit iraquià va fugir en desbandada, ara pateixen a Síria, a la zona d’Afrin, l’atac combinat de l’exèrcit turc i les milícies rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià, enfrontades amb Damasc.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, que durant anys va donar suports als rebels àrabs que lluitaven contra el règim de Baixar al-Assad, ha aconseguit la quadratura del cercle afegint-se al pla de pau de Moscou, Damasc i Teheran, que rehabilita, de fet, el règim d’Al Assad, a la vegada que obté el permís de Rússia i Síria per aliar-se militarment amb els rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià en aquest racó del Kurdistan sirià per expulsar-ne les forces kurdes, armades pels Estats Units i amb el seu suport, de les Unitats de Protecció Popular (YPG).

Amb aquest ofensiva Erdogan no només aconseguirà evitar que els kurds sirians controlin aquesta franja de la frontera amb el Kurdistan turc, d’on podrien ajudar els guerrillers del Partit del Treballadors del Kurdistan turc, d’Abdullah Ocalan, sinó que infla pit davant els Estats Units i provoca un perillós i inèdit enfrontament amb el membre més fort de l’OTAN, que ha ajudat els kurds i que desitjava que aquests controlessin part de la frontera.

Així el soldà-president Erdogan dona ales a l’històric nacionalisme turc, mostrant-se fort davant els seus socis de l’OTAN i contradiguent-los en la seva estratègia. Amb la seva aliança amb Rússia i Damasc, obté una victòria contra l’enemic real, que no era Estat Islàmic, sinó els kurds de dins i de fora de Turquia, i facilitant que els rebels anti-Assad de l’Exèrcit Lliure Sirià aconsegueixin el control d’aquest racó del Kurdistan els ofereix una zona segura on situar-se, amb el permís de Damasc, si Al-Assad recupera la província d’Idlib.

En aquests context van començar ahir a Sotxi, a la mar Negra, una nova tanda de negociacions impulsada per Rússia, que no pot acabar amb cap acord acceptat per tots els actors, atès que l’oposició siriana de l’exterior, agrupada en l’anomenada Comissió Suprema Negociadora, no hi participa, com tampoc no hi participen els kurds del Partit de la Unió Democràtica (PYD). A Sotxi només se cerca de legitimar la victòria militar de Damasc, aconseguida amb el suport rus, i la continuïtat d’Al Assad.

La cimera de Sotxi té lloc tres dies després de la darrera tanda de negociacions impulsades per l’ONU a Viena, sota la tutela del mediador Staffan de Mistura, en les qual sí que hi va ser l’oposició de la Comissió Suprema Negociadora. A Viena, els Estats Units, la Bretanya, França i Jordània van presentar un document en què demanaven la convocatòria d’eleccions lliures, proposició que va ser rebutjada pel representant de Damasc.

De Mistura, que assisteix també a la cimera de Sotxi, s’haurà de resignar a veure com Rússia imposa per l’evolució de la guerra la continuïtat del règim d’Al-Assad, i com Turquia obté la seva petita victòria al Kurdistan amb una intervenció militar que vulnera la legalitat internacional.

En aquest context, els kurds sirians, que tan eficaçment havien lluitat contra Estat Islàmic, són de nou derrotats, sense que ni els Estats Units ni els altres membres de l’OTAN puguin aturar el peus a Turquia, no fos cas que se senti ferida i s’acosti encara més a l’adversari històric de l’OTAN, Rússia.

 Llegir al Punt Avui

-----

El Punt Avui, article, notícies, qui són? kurds, articles, opinió, Xavier Rius, de, a, sobre, e, Síria, -