Esperant l'estiu. Analitzo a NacióDigital-NacióManresa, com gestiona el govern de la Generalitat i el Govern central, la crisi del Covid-19, i discrepo dels que diuen que "estem en una guerra que guanyarem", com diuen generals de la Guàrdia Civils i l'Exèrcit. Crec que el conseller Buch que es donava per maortitzat després de la Batalla d'Urquinaona i Ada Colau, són els que millor transmeten i gestionen la crisi

Xavier Rius Sant, NacióDigital NacióManresa, 1 d'abril de 2020, 19è dia d'estat d'alarma

Estem a la tercera setmana de confinament i el mal temps i les temperatures baixes han buidat els patis i jardins que ajudaven a molts veïns del Moianès i dels municipis petits o mitjans de moltes altres comarques catalanes a gestionar el dia a dia. Un confinament que no és una presó, perquè es pot sortir a comprar, es pot sortir a llençar les escombraries i els que tenen gos, treure'l uns minuts. Fets que a cada casa ho administren o gestionen com poden. I si bé ja s'ha acabat allò d'anar amb el gos a caminar un parell d'hores per fora dels pobles allà on comença el bosc o els conreus, el tenir la possibilitat de sortir a llençar les escombraries i anar a comprar, alleugera el sentiment d'estar engarjolat.

Una sensació semblant a la d'aquell que fa dieta per aprimar-se i sap que només pot menjar una porció de xocolata al dia. Cada cop que va a la cuina es mira la rajola embolicada, i content per la seva capacitat d'autocontrol, es diu a ell mateix, me la guardo per la tarda. I quan per fi l'agafa, l'assaboreix amb el sibaritisme d'un gourmet. La situació no és la mateixa als blocs de pisos, sigui a un poble o a una ciutat, que s'han de conformar amb el balcó aquells que en tenen. I segons els nombre de persones que conviuen les vint-i-quatre hores del dia tancades a dins, si hi ha menors, el nombre d'ordinadors, tauletes o televisions que hi hagi, la bona o mala maror que hi hagi ja de per sí dins la casa, i les relacions amb els veïns o lo gruixudes que siguin les parets que separen cada pis i cada habitació, el dia a dia pot ser més fàcil o més difícil de passar. 

Ara ja tothom té clar que la cosa va per llarg, i la data optimista de retorn a la normalitat podria ser a primers de maig, després del pont de l'1 de maig del que, si continuem confinats, ningú no podrà gaudir com un pont normal en el que tots volem desconnectar del dia a dia laboral o estudiantil. Perquè el que tots volem és tornar a connectar-nos. Connectar-nos a les rutines laborals o acadèmiques i a les rutines de les relaciones socials, el gimnàs, el sopar amb amics del divendres, i la sortida, l'excursió o el dinar familiar del diumenge. I si a l'estiu el virus s'ha esvaït, poder fer escapades de dos o tres dies, no gaire lluny. Per poder tornar ràpid si venen mal dades.

No anirem gaire lluny quan acabi el confinament, perquè la majoria no ens creiem les promeses de victòria que es fan dia a dia des de la Moncloa. La situació no és més dramàtica que altres estats del nostre entorn, però a l'Estat espanyol les rodes de premsa del Govern central les fan tres uniformats plens de medalles, un científic i algun o alguna ministra. Mentre el científic, Fernando Simón, aportava dades i rigor, el caps de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit, no han fet més que dir que aquesta guerra la guanyarem i derrotarem a l'enemic. Ho diuen els caps d'un Exèrcit que l´única guerra que ha guanyat en tres-cents anys ha estat la de 1939 contra la seva pròpia gent. I mira per on dos dels quatre compareixents, Fernando Simón i el tinent general Laurentino Ceña han caigut, utilitzant termes castrenses, i tenen la malaltia. I la gestió del ministre Salvador Illa, centralitzant la compra de material, quan els canals de proveïdors els tenen les comunitat autònomes, ha estat una mostra de la més absoluta incompetència.

Tampoc és que ho estigui fent gaire bé el govern de la Generalitat, amb la picabaralla del president Quim Torra demanant a Pedro Sánchez el confinament total de Catalunya, però a la vegada pretenent mantenir en marxa les obres públiques de la Generalitat. No sóc capaç de valorar a la consellera Alba Vergés, a la que, més enllà del seu to de veu que potser no transmet seguretat, se la veu, en ser d'Igualada i separada de la família, massa implicada emocionalment.

Sí que des del meu punt de vista ho està fent força bé l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que sense rebutjar l'ajut de ningú, de cara a fer els hospitals de campanya, ha buscat l'assessorament de Metges Sense Fronteres que d'això sí que en saben i molt, a diferència de l'Exèrcit espanyol que, en no ser per bé o per mal con el francès, que es desplega per qualsevol racó d'Àfrica en 24 hores per defensar la "francofonia" o ajudar en crisis humanitàries, no té gaire bagatge en desplegaments logístics d'avui per demà. I crec que qui està salvant els mobles de la Generalitat, és el conseller d'Interior Miquel Buch. Un conseller al que pocs li veien gaire futur després de la Batalla d'Urquinaona, i ara més enllà dels retrets que faci o deixi de fer cap el govern de l'Estat, a diferencia d'altres membres estratègics del Govern, no ha caigut malalt i sap donar la sensació que hi ha algú al timó del vaixell.

Un vaixell que no arribarà a port derrotant l'enemic, com ens diuen els generals espanyols, sinó quan després de l'anunciada treva de l'estiu, sapiguem si ens em immunitzat perquè potser molts l'hem passat sense símptomes, o perquè els científics ja han trobat fàrmacs eficaços per passar-la fent-la més lleu. La vacuna trigarà més. Però parlar de victòria, quan cada dia moren centenars de persones i l'economia i l'estat del benestar s'abocaran cap una crisi que mai no haguéssim imaginat, és enganyar-nos a nosaltres mateixos. 

Llegir a Nació Digital.