Conversa amb Xavier Gual, L'Estació, Canal Taronja. Qui és Xavier Rius Sant? Analitzant conflictes internacionals i la ultradreta.

 

Conversa amb Xavier Gual, L'Estació, Canal Taronja. 

Conversa sobre qui és Xavier Rius Sant. Els meus orígens als moviments pacifistes i el Casal de la Pau, els primers llibres, els meus viatges a Bòsnia, Kosovo, el Sàhara o l'Iraq, i els meus llibres analitzant conflictes internacionals i la ultradreta.

Inauguració del faristol de memòria dedicat al Casal de la Pau del carrer Cervantes, 2 de Barcelona, Ciutat Vella, des d'on es van impulsar les campanyes paficistes i antimilitaristes dels anys vuitanta, contra la mili i la OTAN

Josep M Moragriega, Gabriela Serra, el regidor Albert Batlle i Xavier Rius

Gabriela Serra, Elisenda Ortega, Xavier Rius Sant, Abel Lacoma, Quico Porret, Xavier Subias  

El regidor de Ciutat Vella, Abert Batlle, fent el seu parlament

Vaig començar a militar al Casal de la Pau l'any 1977, que llavors s'ubicava al carrer Bruc número 26 de Barcelona on tenien la seu l'efímer Col·lectiu d'Acció No Violenta (CANVI) que impulsaven persones com l'Àngel Colom, l'Arcadi Oliveres o Lluís Maria Xirinacs, el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), els Amics de l'Arca, el Comité Antinuclear de Catalunya, les campanyes contra la joguina bèl·lica, el Grup d'Acció No Violenta  (GANVA) que després canviaria a Grup Antimilitarista de Barcelona (GAMBA), els Comités Anti-OTAN, els Mili KK i altres grups. L'any 1984 el Casal canvià de seu, ubicant-se al carrer Cervantes número 2, a prop de la Plaça Sant Jaume. I allà es centralitzà a Catalunya la campanya anti-OTAN amb motiu del referèndum de 1986, i les campanyes d'insubmissió al servei militar i la prestació social.

Aquest matí s'ha inaugurat al carrer Cervantes davant d'on va tenir la seu el Casal, el faristol de la memòria fet per l'Ajuntament de Barcelona, similar a altres que s'han posat els últims anys a llocs de la ciutat, a petició d'entitats del barri, per tal reconèixer aquestes lluites que ja formen part de la història social i política de Barcelona i Catalunya. En l'acte ha intervingut l'insumís, Josep Maria Moragriega i el regidor de Ciutat Vaella, Albert Batlle.    

Josep Maria Moragriega ha recordat la importància que va tenir aquest casal, “que volia construir un futur per a la ciutat i que va ser una escola per a la defensa dels drets socials i civils dels ciutadans”. El regidor, Albert Batlle, també ha destacat els valors de cultura de la pau que defensaven aquells col·lectius i que avui dia continuen vigents per “les amenaces que vivim a Europa i al món sencer”. L’homenatge ha estat impulsat per l’Associació de Veïns i Veïnes del Gòtic, que l’estiu passat va aconseguir que la Ponència del Nomenclàtor de l’Ajuntament aprovés la iniciativa

Albert Batlle i Josep Maria Moragriega

Clica per veure informació a Betevé

Llegir informació a la web de Memòria Democràtica de l'Ajuntament. També hi ha fotos

A TU, ARCADI OLIVERES, AMB AGRAÏMENT

 

 

Et vaig conèixer, Arcadi Oliveres, l’estiu de 1977 al Casal de la Pau de Barcelona, que tenia la seu al segon pis del número 26 del carrer Bruc. Era un local on ens trobaven els grups pacifistes catalans, els objectors de consciència —n’hi havia una colla empresonats aquells dies al Castell de Figueres—, els seguidors de Lluís Maria Xirinacs i Captaires de la Pau, el grup d’Amics de la Comunitat de l’Arca de Lanza del Vasto. I era la seu de l’anomenat Col·lectiu d’Acció No Violenta dels Països Catalans, CANVI. Un dels seus líders era l’Àngel Colom. El CANVI era un col·lectiu que, vivint ja les tensions entre independentistes i no independentistes i, sobretot, entre les diferents maneres de fer, era un pou de divergències que va portar poc després a la seva desaparició. Masses contradiccions i diferents punts de vista de persones diverses que, més enllà de  tenir idees pacifistes, creure en la no-violència i admirar a  Luther King, Gandhi i Joan Báez (quins merders pel concert de la Báez al Palau d’Esports de 1977, recordes, Arcadi?) feien inviable una línia d’acció comuna entre independentistes i no independentistes, partidaris de la ruptura i de la transició tranquil·la, comnistes i anarqusites,seguidors del Partito Radicale de Marco Panella defensor de l’avortament i era homosexual, i seguidors de la moral de Gandhi i Lanza del Vasto contraris a l’avortament i als que no entenien la defensa de l’homosexualitat.

En el CANVI i el Casal de la Pau hi estaven persones com el Vicenç Fisas, l’Aurora Moreno, el Martí Olivella (que aviat sortiria de la presó de Figueres), la Lourdes Magent, l’Anna Portella, l’Eugenio Ruesga, el Toni Soler, la Pia Ferrer, el Francesc Riera, el Lluis Fonollosa,el Saxa la Núria Breu, la Núria Martorell, el Robert Ramos, el Quim Sicília, el Jaume Codina, el Pepe Beunza i molta, molta més gent que no citaré, perquè me’n deixaria a molts. I com el CANVI en aquell moment no tenia personalitat jurídica i legal, el lloguer del local anava a nom teu, Arcadi, i de l’Àngel Colom i el Frederic Roda.

En Roda no hi era mai per allà i de fet n’estava desvinculat —ell estava a l'Institut Víctor Seix de Polemologia—. L’Àngel Colom era sense dubte un dels puntals del Casal de la Pau, però el maig de 1978, en un moment que el CANVI, col·lectiu promotor del Casal s’enfonsava, va marxar a Suïssa. Un any més tard també deixa el Casal el Martí Olivella, i desapareix tota la vella guàrdia de l’època Xirinacs-Colom-Olivella, quedant allà una colla de joves de vint anys entre els que em trobava, i de fet només tres o quatre col·lectius. Els objectors, el Comitè Antinuclear de Catalunya que tenien rellogada la seva sala, i els Amics de l’Arca. I a mitges Pax Christi de tu, Arcadi, que de fet no tenia allà el despatx. I evidentment tu, Arcadi, eres el nostre referent per continuar amb el local i  —quin remei!— confiaves en nosaltres perquè es mantingués obert aquell pis que legalment anava a nom teu i es pagués el lloguer. Però eres també el referent de moltes més coses. Ah! I recordo com ens explicaves els teus viatges a Suïssa amb la Janine i els teus fills. Tu Arcadi vas ser, també, un dels impulsors de les primeres campanyes d’objecció fiscal al percentatge de l’Impost sobre la Renda que anava al Ministeri de Defensa.

I amb el Frederic Roda vas ser l’impulsor i ànima de la Universitat per la Pau de Sant Cugat del Vallès iniciada el 1984, i eres l’home de confiança a Catalunya del Premi Nobel de la Pau 1980, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel. Recordo la roda de premsa que va fer Pérez Esquivel acompanyat de tu (hi era també el Francesc Riera?) a Barcelona al Casal de la Pau, el migdia del 25 de març de 1980, en que Esquivel feia una ruta per diverses ciutats europees, promocionant sense dir-ho la seva candidatura al Nobel que obtindria mesos més tard. I minuts abans de començar la roda de premsa, Pérez  Esquivel s’assabenta de l’assassinat del seu amic i referent, el bisbe salvadoreny Óscar Arnulfo Romero, defensor de la teologia de l’alliberament com Pérez Esquivel i com tu, Arcadi.

Però tu, pels qui estàvem moviment pacifistes d’aquella època eres —i ets!— per sobre de tot un referent ideològic, de persistència i de continuïtat.

Després de marxar tanta gent del Casal de la Pau, hi sorgiren altres col·lectius com el grup antimilitarista GANVA O GAMBA, i fou la seu del Comitès Anit-OTAN on vaig tenir el privilegi de conèixer i treballar amb la Gabriela Serra o el Rafael Grasa

Desvinculant-me jo del Casal l’any 1987, vaig seguir coincidint amb tu Arcadi a Justícia i Pau, on feies un bon tàndem amb el Joan Gomis, i després a tants altres llocs i tantes campanyes. Ara fa deu o dotze anys ens trobàvem de vegades, a ara la per mi enyorada COM Ràdio. On coincidíem en tertúlies radiofòniques i de vegades ens creuàvem als passadissos o entrant i sortint de l’estudi els dijous que jo tenia la secció Conflictes del Món, al Tots per Tots del Siscu Baiges i Ramon Company. I recordo que un dia, entrant o sortint de l’estudi em vas explicar amb tota normalitat i gens amoïnat l’evolució de les teves malalties.

Crec que l’última que vam parlar va ser fa tres anys al Parlament de Catalunya el 17 d'abril de 2018  quan et van lliurar el premi Constructor per la Pau, on rebies un reconegut i merescut reconeixement rodejat d’amics i d’abraçades. Rep, ara que no podem fer abraçades, aquestes ratlles  desordenades escrites a corra cuita (segur que demà quan el rellegeixi hi trobaré errades i m’adonaré d’haver-me oblidat de moltes coses i molta gent) com la més sentida de les abraçades.

Xavier Rius Sant

Pots enviat el teu missatge a l'Arcadi en aquest enllaç 

        

Fotos de dia que et van lliurar el Premi Constructors de la Pau a Parlament

DOLORS SABATER, LA NOIA QUE PORTAVA UN CAMIÓ PER BADALONA

Llegir en català al Periódico (clica) 

 Llegir en castellà al Periódico

Dissabte al migdia el Ple Municipal de Badalona nomenarà per majoria absoluta a Dolors Sabater nova alcaldessa, gràcies al pacte acordat entre Guanyem Badalona en Comú, PSC, ERC, ICV-EUiA i CDC. Així es posaran punt i final als quatre anys de mandat del popular Xavier García Albiol, el qual no ha parat de denunciar des del 25 de maig, el que anomena pacte de perdedors, donat que el PP va ser la llista més votada. Des del seu entorn s’ha convocat una concentració el dia del ple per intentar evitar que Sabater sigui alcaldessa.

La llei electoral i de règim local és com és i, evidentment, pot modificar-se. Però cada sistema té els seus pros i contres i s’han d’acceptar les regles del joc. Hi ha països on hi ha una segona volta que, si s’apliqués a Badalona, Sabater com a segona que va quedar, hi hagués concorregut amb el suport dels altres partits “perdedors” que ara li fan costat, pel que, probablement, seria la guanyadora. Hi ha països com Itàlia, amb una gran pluralitat de partits, en que la llista que té més vots rep per llei uns escons de regal que li ajuden a aconseguir una majoria més estable per a la governabilitat; i aquest fet obliga sovint a fer coalicions electorals, donat que junts, si es guanya, es té molts més escons que per separat. Tot sistema és modificable i de vegades beneficia a uns i en altre moment o en un altre lloc als altres. Però amb la campanya d’agitació mediàtica que ha fet Xavier García Albiol contra els pacte de cinc forces per investir Sabater alcaldessa, i després fer un govern de coalició de tres o quatre forces, pretén deslegitimar quelcom que és plenament legal. I qüestionar-ne la legitimitat, fent sortir gent al carrer, és una repetició d’allò que Albiol sap fer tan bé: trencar la cohesió, dividir la ciutadania i intentar enfrontar uns veïns contra els altres. També es critica des de l’entorn d’Albiol el fet que al nou equip de govern hi haurà una regidora musulmana, la Fátima Taleb. Quina paradoxa! Primer des de l’oposició, i aquest quatre anys batallant per impedir que a Badalona els musulmans visibilitzin i normalitzin el seu culte, i ara n’hi haurà una amb vel al govern municipal.

Albiol va guanyar les eleccions fa quatre anys gràcies a sacsejar problemes, identificant certs comportaments a certs orígens ètnics, negant el dret a practicar en espais públics o privats el culte religiós a una part de la ciutadania. I ja en el govern, fent actuacions com precintar acompanyat de la premsa, una sèrie de comerços d’estrangers per l’incompliment d’alguna normativa o alguna irregularitat que, en la majoria de casos i de municipis es resol amb un advertiment o una multa acompanyada d’un termini per solventar aquella deficiència. I encara que els comerços precintats reobririen al cap d’uns dies en resoldre el problema, Albiol aconseguia el que volia, presentar-se com un justicier cap una part de la ciutadania, que, casualment, no pot votar, front una altra que sí que pot fer-ho.

Dolors Sabater, la dona que encapçalarà el govern de coalició de Badalona, no és una dona feble a la que, l’avui alcalde en funcions pugui doblegar fàcilment. És una dona forta i sensible, que fa com ningú allò que creu. Tossuda i generosa, que defensa el que pensa que és just, solidària amb els altres, que considera el treball en equip un valor en si mateix, i profundament vinculada al teixit social, associatiu i polític de Badalona, més enllà de sigles i consignes.

Vaig conèixer a Sabater a finals dels anys setanta al Casal de la Pau de Barcelona i el Moviment d’Objectors de Consciència on tots dos militàvem. Ella era de les poques noies que hi havia, donat que la mili, com el conyac Soberano, era coses d’homes. I ella no era allà per ser la parella d’algun objector. Hi militava perquè creia en la lluita pacifista i antimilitarista, i la coneixíem tots com “la noia del camió de Badalona”. I és que aquella noia de dinou anys portava el camió de l’empresa del seu pare i, conduït per ella, l’utilitzàvem sempre que ens feia falta. Per les primeres rues de carnestoltes que es van fer a Barcelona els anys vuitanta, temps que a Europa hi havia la lluita contra la instal·lació de míssils americans, disfressàvem el seu camió de blindat llança míssils i carrossa pacifista. Un any, crec que va ser el 1983, vam guanyar un dels premis de millors carrossa, que ens el va lliurar la llavors regidora de Cultura, Maria Aurèlia Capmany. Dos anys abans, aquell mateix camió el vam fer servir, no per disfressar-lo de vehicle militar, sinó per fugir-ne. El 23 de febrer de 1981, el dia del cop d’estat, ella va venir de Badalona amb el camió en el que vam carregar i amagar tots els arxius del Casal de la Pau. Si el cop militar triomfava els que dèiem no a la mili teníem molt a perdre.

Recordo que ella llavors ja ens parlava amb tendresa del seu germà gran, Frederic, que tenia una minusvalia de naixement, i que només era capaç de dir una vintena de paraules. I Miozz, manera com ell pronunciava Maria Dolors i se li dirigia, era una d’aquestes. I precisament Miozz és el nom que la Dolors Sabater va posar al seu blog digital fa uns anys.

I combinant la seva vida laboral com a professora d’institut, la vida familiar de mare i esposa, i la social en diferents entitats i projectes, dedicava –i dedica- moltes hores al seu germà gran.

La vida de vegades sorprèn repetint cops dolorosos, i el seu altre germà, Daniel, ara fa dotze anys va patir un íctus que el va obligar a necessitar una cadira de rodes. Ell també estava molt vinculat al món associatiu, era membre dels Castellers, i ella el portava a actes socials i culturals. La invisibilitat i inactivitat és una patologia afegida amb la que els familiars i l’entorn acostuma a castigar als discapacitats –com també ho fa amb els que viuen en la pobresa- i ella hi lluitava cada cap de setmana per trencar-la. I el fet de dedicar molt del seu temps als dos germans amb discapacitat fa que conegui molt bé els murs de la burocràcia i la incomprensió administrativa que sovint pateixen, com també coneix el carrers, els parcs i els equipaments de Badalona on una persona amb cadira de rodes hi pot accedir fàcilment i aquells que no. Quan el germà petit va morir ara fa mig any, els Castellers de Badalona li van aixecar un pilar de dol. La Dolors reconeix aquests dies que, quan li van proposar fa quatre mesos la bogeria d’encapçalar la candidatura de Guanyem Badalona en Comú, hagués dit que no si aquest germà fos viu.    

Ara es fa difícil saber si el govern de coalició que ella encapçalarà des de dissabte a Badalona, estarà en el seu dia a dia més o menys encertat. En els governs de coalició s’ha d’escoltar, dialogar, negociar, pactar, fixar un rumb i acceptar l’acord final. Però per sobre de tot l’alcaldessa i el plenari municipal tenen l´última paraula, encara que sigui d’una candidatura que porta el procés participatiu en el seu ADN. Probablement l’alcalde sortint, Xavier García Albiol continuarà amb la seva estratègia de desqualificació personal cap a ella i cap els partits que han fet pacte. Ella ha encapçalat la llista de Guanyem Badalona en Comú que agrupa a la CUP i Podem, i tindrà el ple d’investidura el suport, també, del regidor i diputat de CDC, Ferran Falcó, el qual ha deixat clar que tot i les seves diferències ideològiques amb aquests dos grups, donarà suport a Sabater per la seva trajectòria i la seva capacitat de treballar i aglutinar.

Que sàpiga Albiol si continua amb la campanya de desqualificació i deslegitimació del nou equip de govern, que tindrà davant una dona que, a diferència d’ell, que no té el suport de ningú més tret del PP, sap teixir complicitats i suports, i que creu que el que divideix a la gent de Badalona no és l’origen ètnic, sinó les desigualtats i la pobresa que molts pateixen o poden patir. Tindrà al davant aquella noia forta i sensible, que amb dinou anys portava un camió per Badalona.

Sabater portant el camió a la Rua de Carnestoltes de Barcelona el 1983

Convocatòria del PP no signada per ningú "per evitar que Badalona caigui en mans de la CUP"

Tanques publicitàries del PP negant la legitimitat de l'acord

 Llegir en castellà al Periódico