"LA EMBAJADA", JUICIO EN BANGKOK, ENTRE LA SERIE DE ANTENA3 Y LA PETICIÓN DE PENA DE MUERTE PARA ARTUR SEGARRA

Xavier Rius, El Periódico, 12 de juliol de 2016

“LA EMBAJADA”, JUSTÍCIA A BANGKOK

La causalitat va fer que coincidís ahir el trepidant final de la sèrie de Antena3, La Embajada, ambientada a Tailàndia, en què és condemnada a mort per tràfic de drogues en un judici sense garanties i gairebé executada Ester, Úrsula Corberó, filla de l'ambaixador espanyol, amb l'inici de judici a Bangkok del català Artur Segarra, acusat a Tailàndia de l'assassinat de l'empresari David Bernat, les restes del qual van aparèixer trossejades al riu Chao Phraya.

Segarra, natural i resident a Terrassa, que va fugir a Tailàndia després de ser perseguit a Espanya per la seva participació al costat d'un notari, en una xarxa que estafava a gent gran que, creient que contractaven una hipoteca inversa, acabaven cedint i perdent el seu pis, era un vell conegut dels grups ultres i neonazis catalans. En 2007 va formar part de la candidatura de Plataforma per Catalunya (PxC) a Manresa i va donar una conferència a l'ara clausurada Llibreria Europa del barri de Gràcia, sota el títol "¿Es menjaria el seu gat?", en la què va defensar el vegetarianisme de Hitler i els principis ecologistes del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany d'Adolf Hitler. Un ecologisme que predicava el respecte a certs animals nobles, però que pel que fa a l'espècie humana, propugnava una justificable i predeterminada supremacia dels forts, enfront dels febles i inferiors. També va formar part durant un temps dels Boixos Nois.

Els que coneixen a Segarra coincideixen que és una persona amb una gran capacitat dialèctica capaç de convèncer a l'altre de qualsevol cosa i, fins fa poc, qui sap si per aquesta predeterminació evolutiva en què creia Hitler, s'havia sortit sempre amb la seva. I sorprèn de les fotos i imatges que van arribar, primer de la seva detenció i ara l'inici del judici a Bangkok, que aparegui somrient com si la cosa no vagi amb ell. Mostrant els seus tatuatges al coll i pit de la Sagrada Família i Barcelona, ​​sembla convençut que, en contra del que apunten les proves i testimonis, ell no va matar ni esquarterar a Bernat, i els diners del difunt que va arribar al seu compte corrent no va ser gràcies a les tortures que algú li va infringir perquè donés les contrasenyes dels comptes corrents.

Segarra, que pertanyia fa menys d'una dècada als cercles ultres de Terrassa, va ser candidat de PxC a Manresa, per què hi havia un gran distanciament entre els ultres de Terrassa amb els de la resta del Vallès Oriental. Mentre els ultres de Sabadell o Barberà eren de Brigades Blanquiazules de l'Espanyol, castellanoparlants i fills de la immigració andalusa, els de Terrassa eren majoritàriament de famílies catalanes i aficionats del Barça i els Boixos Nois, i consideraven "quillos" a la resta d'ultres vallesans. Es relacionaven amb els ultres de Manresa que per molt de Plataforma que fossin, tenien els vuit cognoms catalans.

A Segarra se li demana la pena de mort, com a la que es va condemnar ahir en la ficció d'Antena3 a Ester, en una trama que deu minuts abans del final de la sèrie semblava que anava a condemnar a tots els innocents, i mentre els diplomàtics i empresaris espanyols corruptes es sortien amb la seva, el sistema judicial espanyol i tailandès castigaven cruelment a Luis, l'ambaixador que encarna Abel Folk, i a la seva filla Ester rebent ja la injecció letal a la sala d'execució.
Deia ahir Abel Folk, en una entrevista emesa després del final de la sèrie, que molta gent li comentava que s'indignava amb l'evolució de la trama per com era d’injusta i la facilitat amb què triomfava el mal encarnat entre d'altres per Eduardo, el Ministre Conseller de l'ambaixada, que interpreta Raúl Arévalo. I és que en mentre a l'Espanya real, els polítics, empresaris funcionaris i diplomàtics corruptes, a poc a poc van caient, a la trama de la legació diplomàtica a Bangkok, només queien, morien o acabaven en presons espanyoles o tailandeses els honestos.

La sèrie, que se suma així a les excel·lents produccions televisives de ficció espanyoles produïdes aquests dos últims anys, com El Príncipe, El Caso -quina pena que no continuï! -, Bis a bis, o la catalana Nit i Dia, va acabar ahir encongint l'estómac a l'espectador fins l'últim segon, amb la brillant Úrsula Corberó -que tant ha crescut des Física i Química- rebent resignada, però en pau, la injecció letal. Va ser un final similar al de "Execució imminent" de Clint Easwood, que en la realitat no hagués estat així, atès que a Tailàndia sí que hi ha a les presons nombrosos occidentals condemnats per tràfic de drogues, però des de fa uns anys, per millorar la deteriorada imatge del seu sistema judicial, no s'executa cap pena de mort que són commutades per la cadena perpètua. I, de vegades, l'expulsió del país de traficants occidentals condemnats al cap d'uns anys de presó, és un element més de les negociacions comercials de Bangkok.

Evident la pena de mort no és desitjable ni justificable en cap cas. Segarra sempre somriu davant les càmeres, jutges i policies, creient-se les seves raons i el seu discurs com quan presumptament estafava ancianes. Però per més que somrigui, res fa pensar que hagi de ser absolt de l'assassinat, tortures, extorsió de l'empresari David Bernat. I en el cas probable que la condemna quedi en cadena perpètua o trenta anys, si hi ha un hipotètic indult i extradició a Espanya, el seu destí serà complir la pena per l'estafa per la qual va fugir d'Espanya. Llavors haurem de confrontar el seu etern somriure amb les llàgrimes de les persones que per creure en ell i la seva capacitat de paraula, ho van perdre tot a la vida real.

Xavier Rius

          

  Imatges de l'inici de l'execució d'Ester, ahir dinal de La Embajada, Antena3

Artur Segarra, somrient ahir al judici on se li demana pena de mort

  Segarra defensant el vegetarianisme de Hitler a la Llibreria Europa

 "LA EMBAJADA", JUICIO EN BANGKOK, ENTRE LA SERIE DE ANTENA3 Y LA PETICIÓN DE PENA DE MUERTE PARA ARTUR SEGARRA

La causalidad hizo que coincidiera ayer el trepidante final de la serie de Antema3, La Embajada, ambientada en Tailandia, en el que es condenada a muerte por tráfico de drogas en un juicio sin garantías y casi ejecutada Ester, Úrsula Corberó, hija del embajador español, con el inicio de juicio en Bangkok al catalán Artur Segarra, acusado en Tailandia del asesinato del empresario David Bernat, cuyos restos aparecieron troceados en el río Chao Phraya.

Segarra, natural y residente en Terrassa, que huyó a Tailandia después de ser perseguido en España por su participación junto a un notario, en una red que estafaba a ancianos que, creyendo que contrataban una hipoteca inversa, acababan cediendo y perdiendo su piso, era un viejo conocido de los grupos ultras y neonazis catalanes. En 2007 formó parte de la candidatura de Plataforma per Catalunya (PxC) en Manresa y dio una conferencia en la ahora clausurada Librería Europa del barrio de Gràcia, bajo el título “¿Se comería su gato?”, en la que defendió el vegetarianismo de Hitler y los principios ecologistas del Partido Nacional Socialista Obrero Alemán de Adolf Hitler. Un ecologismo que predicaba el respeto a ciertos animales nobles, pero que en lo referente a la especie humana, propugnaba una justificable y predeterminada  supremacía de los fuertes, frente a los débiles e inferiores. También formó parte durante un tiempo de los Boixos Nois

Los que conocen a Segarra coinciden en que es una persona con una gran capacidad dialéctica capaz de convencer al otro de cualquier cosa y, hasta hace poco, quién sabe si por esta predeterminación evolutiva en la que creía Hitler, se había salido siempre con la suya. Y sorprende de las fotos e imágenes que llegaron, primero de su detención y ahora del inicio del juicio en Bangkok, que aparezca sonriente como si la cosa no fuera con él. Mostrando sus tatuajes en el cuello y pecho de la Sagrada Familia y Barcelona, parece convencido que, en contra de lo que apuntan las pruebas y testigos, él no mató ni descuartizó a Bernat, y el dinero del difunto que llegó a su cuenta corriente no fue fruto de las torturas que alguien le infringió para que diera las contraseñas de las cuentas corrientes.

 Segarra, perteneciente hace menos de una década a los círculos ultras de Terrassa, fue candidato de PxC en Manresa, porqué había un gran distanciamiento entre los ultras de Terrassa con los del resto del Vallès Oriental. Mientras los ultras de Sabadell o Barberà eran de Brigadas Blanquiazules del Espanyol, castellanoparlantes e hijos de la inmigración andaluza, los de Terrassa eran mayoritariamente de familias catalanas y forofos del Barça y los Boixos Nois, y consideraban “quillos” al resto de ultras vallesanos. Se relacionaban con los ultras de Manresa que por muy de Plataforma que fueran, tenían los ocho apellidos catalanes.

A Segarra se le pide la pena de muerte, como a la que se condenó ayer en la ficción de Antena3 a Ester, en una trama que diez minutos antes del final de la serie parecía que iba a condenar a todos los inocentes y, mientras los diplomáticos y empresarios españoles corruptos se salían con la suya, y  el sistema judicial español y tailandés castigaban cruelmente a Luis, el embajador que encarna Abel Folk, y a su hija Ester, recibiendo ya la inyección letal en la sala de ejecución.

Decía ayer Abel Folk, en una entrevista emitida tras el fin de la serie, que mucha gente le decía que se indignaba con la evolución de la trama por lo injusta que era y la facilidad con que triunfaba el mal encarnado entre otros por Eduardo, el Ministro Consejero de la embajada, que interpreta Raúl Arévalo. Y es que en mientras en la España real, los políticos, empresarios funcionarios y diplomáticos corruptos, poco a poco van cayendo, en la trama de la legación diplomática en Bangkok, sólo caían, morían o acababan en cárceles españolas o tailandesas los honestos.

La serie, que se suma así a las excelentes producciones televisivas de ficción españolas producidas estos dos últimos años, como El Príncipe, El Caso –¡qué pena que no continúe!-, Bis a bis, o la catalana Nit i Dia, terminó ayer encogiendo el estómago al espectador hasta el último segundo, con la brillante Úrsula Corberó –que tanto ha crecido desde Física y Química- recibiendo resignada, pero en paz, la inyección letal. Fue un final similar al de “Ejecución inminente” de Clint Easwood, que en la realidad no hubiera sido así, dado que en Tailanda sí que hay en las cárceles numerosos occidentales condenados por tráfico de drogas, pero desde hace unos años, para mejorar la deteriorada imagen de su sistema judicial, no se ejecuta ninguna pena de muerte que son conmutadas por la cadena perpetua. Y, en ocasiones, la expulsión del país de traficantes occidentales condenados al cabo de unos años de cárcel, es un elemento más de las negociaciones comerciales de Bangkok.

Evidente la pena de muerte no es deseable ni justificable en ningún caso. Segarra siempre sonríe ante las cámaras, jueces y policías, creyéndose sus razones y su discurso como cuando presuntamente estafaba ancianas. Pero por más que sonría, nada hace pensar que vaya a ser absuelto del asesinato, torturas, extorsión del empresario David Bernat. Y en el caso probable que la condena quede en cadena perpetua o treinta años, si hay un hipotético indulto y extradición a España, su destino será cumplir la pena por la estafa por la que huyó de España. Entonces deberemos confrontar su eterna sonrisa con las lágrimas de las personas que por creer en él y su capacidad de palabra, lo perdieron todo en la vida real.

Xavier Rius, periodista    
 Leer en El Periódico

"NIT I DIA", I EL CASO, comento al Periódico les dues sèries de TV, que mostren la complexitat humana i interpelen a l'espectador què faria

Leer en castellano en El Periódico

Fer que l'espectador entengui a l'assassí que asfixia dones grans per venjar-se de la seva mare, interpel·lar-lo sobre si seria capaç d'actuar de la mateixa manera en cas de veure’s acorralat per les circumstàncies; preguntar-se què seria capaç de fer un pare per controlar la seva filla que va perdre la mare en un atemptat; mostrar la doble cara de l'executiu d'èxit que humilia els seus subordinats i és un ésser menyspreable. I tot això unit per una sèrie en la que la trama criminal es barreja amb la vida del jutge o la forense, és l'èxit de Nit i Dia. La sèrie que emet TV3 situada a la Barcelona actual, amb uns personatges que sentim molt propers, que tenen uns problemes similars als nostres, i una cara molt diferent segons si són a casa, al bar o la feina, si és de dia o de nit.
Després d'anys de sèries nord-americanes d’il·limitats capítols com CSI, Mentes criminales o Hawai 5.0, en què cada episodi comença i acaba una nova història, en la que els policies i forenses descobreixen l'assassí sense implicació emocional i sense que aquests crims els facin evolucionar, sent les esporàdiques aventures sentimentals  entre els agents, l'única trama que arrosseguen, TV3 ens ofereix des de febrer la sèrie Nit i Dia, creada per Jordi Galceran i Lluís Arcarazo, que s'emet els dilluns. Estrena que ha vingut acompanyat del Caso a Televisió Espanyola, que retrata els crims d'aquesta Espanya dels anys seixanta que investigava aquest peculiar i irrepetible setmanari amb uns mètodes que avui infringirien totes lleis.

Les dues sèries han tingut una excel·lent acollida al sentir-les l'espectador properes i en què la trama dels crims que investiguen es creua amb les vides dels agents, jutges i forenses. Però mentre el Caso és el retrat d'uns crims, i uns mètodes policials i periodístics d'investigació d'una Espanya ja passada, que als que tenim certa edat ens evoca moltes coses, i permet als més joves conèixer com funcionaven les coses a la Espanya dels seixanta, Nit i Dia, més enllà de la trama, interpel·la en tot moment a l'espectador amb la pregunta de què faria si es trobarà en les mateixes circumstàncies.
Tenim al jutge Cases, que interpreta magistralment un Mario Gas que feia temps que no es deixava veure a la petita pantalla, acorralat per la invàlida de la seva esposa, una Viki Peña amargada que ha sorprès pel seu registre convincent. Hi ha el forense Aitor Otxoa (Miquel Fernández), que va perdre a la seva dona assassinada per ETA, i desitjós de protegir equivocadament a la seva filla, traspassa una porta de la qual no podrà fer-se enrere, creant un perfil fals de Facebook amb el qual xatejará amb ella nit rere nit. Una cosa que molts pares i mares potser haurien desitjat fer sense ser, afortunadament, capaços de fer-ho. Tenim a la freda forense Sara Grau, que interpreta una enigmàtica Clara Segura, que es venja del desamor del seu marit, l'executiu Lluís Forés (Pablo Derqui), amb relacions noctàmbules turbulentes. Tenim l'assassí, el bomber Marc Ramos, que viu amb la seva mare, una lúgubre Carme Sansa, que salva ancianes de dia i les mata de nit, interpretat per un enigmàtic i cruel Marc Martínez, que quan està a punt de ser atrapat a l'ascensor després el seu últim crim, arriba a generar l'empatia del telespectador perquè no ho agafin.

Una sèrie de 13 capítols, amb moltes escenes rodades a l'Institut de Medicina Legal de la Ciutat de la Justícia i els seus voltants. Un organisme que mai no s'atura i en el que cap dia és festiu, exigint una gran cooperació de l'esmentat organisme i els seus treballadors, i en el que es van donar situacions com haver d'interrompre i repetir escenes, en sonar el telèfon de la Guàrdia d'Urgències i Incidències, que sempre ha d'estar operatiu.

Quan es va presentar la sèrie, el seu creador Lluís Arcarazo, va remarcar que "no és un CSI a la catalana. No s'estudien els processos científics, sinó l'impacte d'estar en contacte permanent amb l'horror." Afegint que "el contrast és fonamental en la sèrie: entre el que som i el que mostrem. És una sèrie de forenses, de jutges, de policies, de delinqüents, però també una sèrie de personatges que no ensenyen exactament com són". I certament que ho ha aconseguit, i no serà estrany veure aviat la sèrie doblada al castellà o l'anglès a altres cadenes i que els tretze episodis tinguin continuació amb una segona temporada.

També hi ha forenses i cadàvers a El Caso que emet Televisió Espanyola. I mentre a Nit i Dia veiem ancianes assassinades i com la forense se'n va a dormir al dia següent amb l'autor dels assassinats, al Caso la periodista Clara López (Verónica Sánchez) es cola al dipòsit de cadàvers un cop i un altre amb el seu company Jesús Expósito, interpretat sensacionalment per Fernando Guillén Cuervo, fan fotos de cos sencer de les víctimes, i com Expósito, davant el cadàver, es besa apassionadament amb la forense Rebeca Martínez (Natalia Verbeke), amb la qual té una relació secreta.

En El Caso, que situa per ara els seus capítols a Madrid, també es barreja la investigació periodística i policial amb les vides del periodista Expósito i la del comissari Garrido (Antonio Camacho), ja que hi ha un crim de vint anys enrere, mal resolt, d'una jove de la que tots dos eren amics. I veiem evolucionar molt ràpid a la jove reportera que encarna Verónica Sánchez, la vida matrimonial de la qual rep un cop molt fort, i el supera investigant, analitzant i narrant els crims i misèries dels altres. Sorprèn la capacitat narrativa amb la qual en la ficció en redacten els seus articles, analitzen, especulen i s’interpel·len perquè l'assassí en un oment va perdre el seny. Però és que la premsa d'aquesta Espanya franquista, totalment sotmesa a la censura no podia analitzar, especular ni qüestionar res, excepte els motius pels quals algú, fins llavors aparentment normal, matava amb un estilet, una soga o una destral el seu veí o a una prostituta.
És d'agrair que El Caso reprodueixi el personatge de la degana de la premsa de successos a Espanya, Margarita Landi, que fumant la seva pipa, encarna l'actriu Blanca Apilánez, la mateixa que fa de directora del CNI en El Príncipe. Però potser trobarem a faltar a l'altre gran periodista de successos d'aquella època, Enrique Rubio, que malgrat viure a Barcelona, ​​va ser part fonamental del dia a dia del Caso.

Xavier Rius, periodista

NIT I DIA Y EL CASO

Hacer que el espectador comprenda al asesino que asfixia ancianas para vengase de su madre, interpelarle sobre si sería capaz de actuar de igual modo en caso de verse acorralado por las circunstancias; preguntarse qué sería capaz de hacer un padre para controlar su hija que perdió a la madre en un atentado; mostrar la doble cara del ejecutivo de éxito que humilla a sus subordinados y es un ser deleznable. Y todo ello unido por una serie en la que la trama criminal se entremezcla con la vida del juez o la forense, es el éxito de Nit i Dia. La serie que emite TV3 ubicada en la Barcelona actual, con unos personajes que sentimos muy cercanos, que tienen unos problemas similares a los nuestros, y una cara muy distinta según si están en casa, el bar o el trabajo, si es de día o de noche.

Tras años de series estadounidenses de ilimitados capítulos como CSI, Mentes criminales o Hawai 5.0, en las que cada episodio comienza y termina una nueva historia, en la que los policías y forenses descubren al asesino sin implicación emocional y sin que estos crímenes les hagan evolucionar, siendo esporádicos romances entre los agentes, la única trama que arrastran, TV3 nos deleita desde febrero con la serie Nit i Dia, creada por Jordi Galcerán y Lluís Arcarazo, que se emite los lunes. Estreno que ha venido acompañado del Caso en Televisión Española, que retrata los crímenes de esa España de los años sesenta que investigaba este peculiar e irrepetible semanario con unos métodos que hoy infringirían todas leyes.

Ambas series han tenido una excelente acogida al sentirlas el espectador cercanas y en las que la trama de los crímenes que investigan se cruza con las vidas de los agentes, jueces y forenses.  Pero mientras el Caso es el retrato de unos crímenes, y unos métodos policiales y periodísticos de investigación de una España ya pasada, que a los que tenemos cierta edad nos evoca muchas cosas, y permite a los más jóvenes conocer cómo funcionaban las cosas en la España de los sesenta, Nit i Dia, más allá de la trama, interpela en todo momento al espectador con la pregunta de qué haría si se encontrará en las mismas circunstancias.

Tenemos al juez Cases, que interpreta magistralmente un Mario Gas que hacía tiempo que no se dejaba ver en la pequeña pantalla, acorralado por la inválida de su esposa, una Viki Peña amargada que ha sorprendido por lo convincente de su registro. Está el forense Aitor Otxoa (Miquel Fernández), que perdió a su mujer asesinada por ETA, y deseoso de proteger equivocadamente a su hija, traspasa una puerta de la que no podrá hacerse atrás, creando un perfil falso de Facebook con el que chateará con ella noche tras noche. Algo que muchos padres y madres habrá deseado hacer sin ser, afortunadamente, capaces de ello. Tenemos a la fría forense Sara Grau, que interpreta una enigmática Clara Segura, que se venga del desamor de su marido, el ejecutivo Lluís Forés (Pablo Derquí), con relaciones noctámbulas turbulentas. Tenemos al asesino, el bombero Marc Ramos, que vive con su madre, una lúgubre Carme Sansa, que salva ancianas de día y las mata de noche, interpretado por un enigmático y cruel Marc Martínez, que cuando está a punto de ser atrapado en el ascensor tras su último crimen, llega a generar la empatía del televidente para que no lo cojan.

Una serie de 13 capítulos, con muchas escenas rodadas en el Institut de Medicina Legal de la Ciutat de la Justícia y sus alrededores. Un organismo que nunca se detiene y en el que ningún día es festivo, exigiendo una gran cooperación de dicho organismo y sus trabajadores, y en el que se dieron situaciones como tener que interrumpir y repetir escenas, al sonar el teléfono de la Guardia de Urgencias e Incidencias, que siempre debe estar operativo.

Cuando se presentó la serie, su creador Lluís Arcarazo, remarcó que "no es un CSI a la catalana. No se estudian los procesos científicos, sino el impacto de estar en contacto permanente con el horror." Añadiendo que "el contraste es fundamental en la serie: entre lo que somos y lo que mostramos. Es una serie de forenses, de jueces, de policías, de delincuentes, pero también una serie de personajes que no enseñan exactamente como son". Y ciertamente que lo ha conseguido, y no será de extrañar ver pronto la serie doblada al castellano o al inglés en otras cadenas y que los trece episodios tengan continuación con otra temporada.

También han forenses y cadáveres en El Caso que emite Televisión Española. Y mientras en Nit i Dia vemos ancianas asesinadas y como la forense se acuesta al día siguiente con el autor de los asesinatos, en El Caso la periodista Clara López (Verónica Sánchez) se cuela en la morgue una y otra vez con su compañero Jesús Expósito, interpretado sensacionalmente por Fernando Guillén Cuervo, toman fotos de cuerpo entero de las víctimas, y cómo Expósito, ante el cadáver, se besa apasionadamente con la forense Rebeca Martínez (Natalia Verbeke), con la que tiene un romance.

En El Caso, que ubica por ahora sus capítulos en Madrid, también se mezcla la investigación periodística y policial con las vidas del periodista Expósito y la del comisario Garrido (Antonio Camacho), pues hay un crimen de veinte años atrás mal resuelto de una joven de la que ambos amigos. Y vemos evolucionar muy rápido a la joven reportera que encarna Verónica Sánchez, cuya vida matrimonial recibe un golpe muy fuerte, y lo supera y se curte investigando, analizando y narrando los crímenes y miserias de otros. Sorprende la capacidad narrativa con la que en la ficción al redactar sus artículos  analizan, especulan y se interpelan porqué el asesino perdió la cordura.  Pero es que la prensa de esa España franquista totalmente sometida a la censura no podía analizar, especular ni cuestionar nada, excepto los motivos por los que alguien, hasta entonces aparentemente normal, mataba con un estilete, una soga o un hacha su vecino o a una prostituta.

Es de agradecer que El Caso reproduzca el personaje de la decana de la prensa de sucesos en España, Margarita Landi, que fumando su pipa, encarna la actriz Blanca Apilánez, la misma que hace de directora del CNI en El Príncipe. Pero tal vez encontraremos a faltar al otro gran periodista de sucesos de esa época, Enrique Rubio que pese a vivir en Barcelona, fue parte fundamental del día a día del Caso.

Xavier Rius, periodista    
Leer en castellano en El Periódico