La derrota del sahauís? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 3 de novembre de 2025

Cinquanta anys després de la Marxa Verda amb la que el Marroc va ocupar bona part del territori de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar divendres una resolució que, contradient les seves anteriors resolucions partidàries de la lliure determinació del territori amb la celebració d’un referèndum, afirmava que el pla d’autonomia proposat pel Marroc era la proposta més viable per acabar el conflicte. Així doncs la integració al Marroc deixa de ser una de les dues opcions possibles, per esdevenir l’avalada pel Consell de Seguretat de l’ONU.

Un Consell de Seguretat que des de 1992, en signar-se l’alto el foc entre Marroc i el Front Polisario, proposava la celebració d’un referèndum en el que els sahrauís havien de triar entre la independència o la integració al Marroc. I a tal efecte es desplegava una missió civil i militar, anomenada Missió per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, MINURSO que, a més de garantir l’alto el foc havia d’organitzar-lo. Un referèndum acceptat inicialment pel rei Hassan II del Marroc en el que votarien tant els sahrauís que eren als camps algerians de Tinduf, com els que vivien a la part ocupada pel Marroc.

Però quan s’havia de fer, l’any 1997 o el 1998, Marroc el va rebutjar en exigir que hi poguessin participar també els colons que Rabat hi va desplaçar després d’ocupar el territori. Quan el 2003 el Front Polisario va acceptar que els colons marroquins i els seus fills poguessin votar, el nou rei, Mohamed VI se’n va desdir, rebutjant el referèndum en no fiar-se dels colons i dels seus fills, ja que molts havien abraçat la causa independentista.

A partir de llavors tot quedà bloquejat amb el Marroc controlant la major part de territori, mentre el Polisario que controla poc més d’una quarta part a l’est del mur construït pel Marroc, demanava que Espanya exercís el seu lideratge com antiga metròpoli. Però els governs de Madrid, governés qui governés, estava collat pel Marroc amb els fluxos migratoris, els acords de pesca, la pressió vers Ceuta i Melilla, les pasteres a Canàries i la necessària col·laboració antiterrorista, en ser marroquins la majoria de terroristes islàmics autors d’atemptats a Espanya.

La cosa es complicarà més pels sahrauís quan el 2020 Donald Trump, desmarcant-se del que deia la ONU, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara a canvi que Marroc se sumés als anomenats Acords d’Abraham i reconegués l’estat d’Isarel. Simultàniament el Polisario va considerar que la construcció per part del Marroc d’una carretera i deixar-hi allà tropes, en una franja de territori que havia de ser neutral, trencava l’acord, anunciant que tornava a la guerra. Però Algèria, protectora dels sahrauís no va facilitar armament, com havia fet fins 1991, per que tornessin a la guerra i aquest retorn a la guerra no ha estat tal, sinó només bombardejos esporàdics i escaramusses que certament han provocat morts de marroquins, sahrauís i mauritans.

Entre 1998 i 2004, vaig entrevistar tres vegades pel diari Avui a Mohamed Abdelaziz, líder del Polisario i president de la República Sahrauí, i em consta que ell estava convençut que el referèndum es faria. Però a partir de la dimissió de l’ex Secretari d’Estat americà, James Baker, com a mediador o enviat especial del Secretari General de l’ONU, i l’increment del terrorisme gihadista, el Marroc va convertir-se en un país i un règim que havia de ser protegit ja que Europa i el Estats Units van considerar prioritari que la monarquia de Mohamed VI no perillés. Mentre, els sahrauís van anar perdent suports i aliats. Simultàniament s’ha produït un altre element estratègic a la regió. L’increment de la activitat gihadista a la veïna Mali i la pèrdua de la influència francesa, retirant París fa dos anys les tropes mentre Rússia amb tropes o mercenaris es feia amb el control de bona part del Sahel. Potser un dels motius pel que Rússia no va vetar i bloquejar divendres la resolució de l’ONU que avala la proposat marroquina pel Sàhara és que potser a canvi rebia el vistiplau tàcit per continuar expandint la seva influència al Sahel en un moment que el regim militar de Mali podria caure assetjat per les milícies islamistes del Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans (JNIM) que són prop de la capital de Mali, Bamako.

Ara el Marroc, on fa uns parell de mesos van esclatar fortes protestes espontànies dels joves per la manca d’oportunitats laborals, governat per Mohamed VI de qui es diu que pateix una malaltia greu, haurà de detallar el seu pla d’autonomia i com gestionaria el retorn de prop de dos cents mil sahrauís al territori, on bona part de la població va ser reemplaçada per colons marroquins. I pel que fa al Polisario, liderat des de la mort de Mohamed Abdelaziz per l’històric Brahim Gali sembla que es mantindrà ferm rebutjant la proposta, i potser intentarà que hi hagi alguna mena d’intifada a les ciutats de l’Aaiun, Smara i Dajla de la població sahrauí autòctona.

Cal veure què pensa fer el règim algerià del president Abdelmadjid Tebboune. L’enviat de Donald Trump, l’empresari Steven Witkoff, ha augurat que en dos mesos Marroc i Algèria faran les paus i obriran la frontera que està tancada des de fa dècades i es posaran d’acord pel que fa al Sàhara. Dubto, però, que Algèria abandoni ara els sahrauís. I aquí el pla de pau, a diferència del que volen Trump i Witkoff per Gaza i Ucraïna, no implica grans negocis immobiliaris, ni facilita els seus negocis amb les monarquies petrolieres.

Imatge de la ciutat de l'Aaiun

Leer en castellano en El Triangle

Publicat a l'edició de paper del 12 de novembre de 2025 una mica retallat

Sàhara, el conflicte oblidat. El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de desembre de 2023

Llegir en català al Triangle

Una de les conseqüències de la guerra de Gaza és que ha deixat en l’oblit altres conflictes i vulneracions dels drets humans. Conflictes que han desaparegut de l’actualitat informativa i veuran retallat l’ajut del que depenen. És el cas dels desplaçats de les la guerra del Sudan, dels Rojinyes a Bangladesh o dels sahrauís a Tinduf, Algèria.

En el cas dels campaments de refugiats sahrauís de Tinduf, l’ajuda ja havia disminuït fa quatre anys a causa de la Covid quan van deixar-se de fer tant les vacances d’estiu de milers de nens sahrauís a Espanya que eren acollits per famílies com els viatges de Setmana Santa i desembre en vols xàrters amb els que moltes d’aquestes famílies d’arreu de l’Estat es desplaçaven als campaments per veure els nens. I tant al setembre en tornar els nens cap al Sàhara com quan arribava la visita de les famílies acollidores rebien un important donatiu. Després del parèntesis de de 2020 i 2021, l’estiu de 2022 es van reprendre les vacances de nens a l’Estat espanyol, però per un nombre menor.

Fa tres setmanes vaig viatjar als camps de refugiats de Tinduf amb seixanta catalans que anaven a veure als nens sahrauís. Uns nens i nens que són néts dels habitants de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental que van haver de fugir cap Algèria quan el 1975, aprofitant l’agonia del general Franco que s’havia compromès amb l’ONU a descolonitzar el territori, fou ocupat pel Marroc, iniciant-se una llarga guerra. Com al Marroc li era impossible controlar el desert, construí un mur de més de dos mil quilòmetres amb el que es quedà amb el 70% del territori i el Front Polisario el 30 restant. Però tot i això els soldats marroquins, que no s’adaptaven al clima, queien en reiterades emboscades i es rendien. La guerra durà fins 1991 quan els independentistes sahrauís del Front Polisario i el rei Hassan II del Marroc acceptaren un pla de pau pel que l’ONU organitzaria un referèndum en el que tant els refugiats del Tinduf com els sahrauís que es quedaren en el territori que ocupava Marroc decidirien si volien ser independents o formar part del Marroc. I es declarà un alto el foc que va durar 30 anys amb una força de pau, la Missió de Nacions Unides per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) que s’encarregà de fer el cens pel referèndum previst per 1997 i verificar el compliment de l’alto el foc.

Lamentablement la MINURSO no va actuar per verificar el compliment dels drets humans al territori ni protegir als sahrauís que lluitaven pacíficament per la independència. El Polisario com a mostra de bona voluntat alliberà els més de dos mil presoners. Però a l’hora de la veritat Marroc es va fer enrere posant més obstacles i presionant Espanya amb Ceuta i Melilla o deixant sortir més pasteres, si feia algun gest en favor del referèndum. Demanà que els colons marroquins també poguessin votar, cosa que el Polisario acceptà, però llavors Marroc tornà a rebutjar el referèndum en adonar-se que molts d’aquests havien acabat simpatitzant amb el Polisario i els seus fills liderant les protestes a les ciutats de l’Aaiun i Smara. I fa tres anys quan Marroc, sense que la MINURSO ho impedís, desplegà tropes en una franja al sud, més enllà del mur de separació, el Polisario donà per trencat l’alto el foc i va tornar a la guerra. Una tornada a les hostilitats que no ha capgirat la situació. L´únic canvi ha estat un acostament de Pedro Sánchez al Marroc.

Quan vaig ser als campaments el 1997, any que s’havia de fer el referèndum, vaig trobar un poble vivint en haimes esperançat. Anys més tard a mida que el referèndum es demorava, el panorama dels campaments de Tinduf va canviar construint-se al costat de cada haima una petita casa de totxos de tova. Ara quan hi he tornat m’he trobat que la uralita i el ciment està substituint les haimes i molta gent ha obert una botiga o taller, cosa que vol dir que pensen que no tornaran a curt termini a la seva terra. Vaig conversar sobre aquests canvis amb el president del Parlament Saharauí, Hamma Salama, i reconeixia que el Polisario no podia interferir en aquest canvi econòmic perquè si volgués regular-ho o cobrar impostos als qui inicien activitats hauria de donar drets com la seguretat social. I de moment l’únic que fa el Front Polisario es gestionar amb la Mitja Lluna Roja el repartiments de l’ajut humanitari de manera igualitària. Un ajut que ha disminuït un 25%, però a conseqüència de la pujada de preus i la disminució dels donants aviat serà menor.

Sáhara, el conflicto olvidado. El Triangle 27/12/2023

Una de las consecuencias de la guerra de Gaza es que ha dejado en el olvido a otros conflictos y vulneraciones de los derechos humanos. Conflictos que han desaparecido de la actualidad informativa y verán recortada la ayuda de la que dependen. Es el caso de los desplazados de las la guerra de Sudán, de los Rohingyas en Bangladesh o de los saharauis en Tinduf, Argelia.

En el caso de los campamentos de refugiados saharauis de Tinduf, la ayuda ya había disminuido hace cuatro años a causa de la Covid cuando dejaron de hacerse tanto las vacaciones de verano de miles de niños saharauis en España que eran acogidos por familias como los viajes de Semana Santa y diciembre en vuelos chárteres con los que muchas de estas familias de todo el Estado se desplazaban a los campamentos para ver a los niños. Y tanto en septiembre al volver los niños al Sáhara como cuando llegaba la visita de las familias acogedoras recibían un importante donativo. Tras el paréntesis de 2020 y 2021, en verano de 2022 se reanudaron las vacaciones de niños en el Estado español, pero por un número menor.

Hace tres semanas viajé a los campos de refugiados de Tinduf con sesenta catalanes que iban a ver a los niños saharauis. Unos niños y niñas que son nietos de los habitantes de la antigua provincia española del Sáhara Occidental que tuvieron que huir a Argelia cuando en 1975, aprovechando la agonía del general Franco que se había comprometido con la ONU a descolonizar el territorio, fue ocupado por Marruecos, iniciándose una larga guerra. Como a Marruecos le era imposible controlar el desierto, construyó un muro de más de dos mil kilómetros con el que se quedó con el 70% del territorio y el Frente Polisario el 30 restante. Pero sin embargo los soldados marroquíes, que no se adaptaban al clima, caían en reiteradas emboscadas y se rendían. La guerra duró hasta 1991 cuando los independentistas saharauis del Frente Polisario y el rey Hasan II de Marruecos aceptaron un plan de paz por el que la ONU organizaría un referéndum en el que tanto los refugiados del Tinduf como los saharauis que se quedaron en el territorio que ocupaba Marruecos decidirían si querían ser independientes o formar parte de Marruecos. Y se declaró un alto el fuego que duró 30 años con una fuerza de paz, la Misión de Naciones Unidas por la celebración del Referéndum en el Sáhara Occidental (MINURSO) que se encargó de realizar el censo por el referéndum previsto para 1997 y verificar el cumplimiento del alto el fuego.

Lamentablemente la MINURSO no actuó para verificar el cumplimiento de los derechos humanos en el territorio ni proteger a los saharauis que luchaban pacíficamente por la independencia. El Polisario como muestra de buena voluntad liberó a los más de dos mil prisioneros. Pero a la hora de la verdad Marruecos se echó atrás poniendo más obstáculos y presionando a España con Ceuta y Melilla o dejando salir más pateras, si hacía algún gesto en favor del referéndum. Pidió que los colonos marroquíes también pudieran votar, cosa que el Polisario aceptó, pero entonces Marruecos volvió a rechazar el referéndum al darse cuenta de que muchos de ellos habían acabado simpatizando con el Polisario y sus hijos liderando las protestas en las ciudades de Aaiún y Smara. Y hace tres años cuando Marruecos, sin que la MINURSO lo impidiera, desplegó tropas en una franja en el sur, más allá del muro de separación, el Polisario dio por roto el alto el fuego y volvió a la guerra. Un retorno a las hostilidades que no ha modificado la situación. El único cambio ha sido un acercamiento de Pedro Sánchez a Marruecos.

Cuando estuve en los campamentos en 1997, año en que debía hacerse el referéndum, encontré un pueblo viviendo en jaimas esperanzado. Años más tarde a medida que el referéndum se demoraba, el panorama de los campamentos de Tinduf cambió construyéndose junto a cada jaima una pequeña casa de ladrillos de adobe. Ahora cuando he vuelto me he encontrado con que la uralita y el cemento está sustituyendo a las jaimas y mucha gente ha abierto una tienda o un taller, lo que quiere decir que piensan que no volverán a corto plazo a su tierra. Conversé sobre estos cambios con el presidente del Parlamento Saharaui, Hamma Salama, y reconocía que el Polisario no podía interferir en ese cambio económico porque si quisiera regularlo o cobrar impuestos a quienes inician actividades debería dar derechos como la seguridad social. Y de momento lo único que hace el Frente Polisario es gestionar con la Media Luna Roja los repartos de la ayuda humanitaria de forma igualitaria. Una ayuda que, ha disminuido un 25% pero que a consecuencia de la subida de precios y la disminución de los donantes en breve será menor.