Analitizo al Telenotícies com l'extrema dreta extraparlamentària (Núcleo Nacional, Falange, Frente Obrero), Vox, Vito Quiles i l'eurodiputat Alvise Pérez han intentat rendabilitzar la crisi de Ceuta

 

Analitizo al Telenotícies de TV3 com l'extrema dreta extraparlamentària (Núcleo Nacional, Falange, Frente Obrero), Vox, Vito Quiles i l'eurodiputat Alvise Pérez han intentat rendabilitzar la crisi de Ceuta

Ceuta i Melilla de nou amb Marroc pressionant. El Triangle

 

Xavier Rius, periodista. El Triangle, dijous 30 de juliol de 2026 

Ceuta torna a viure un assalt per mar de les seves fronteres amb milers de joves i no tan joves arribant nedant pel Tarajal, comparable amb el de maig de 2021. Però a diferència del de fa cinc anys, que fou instigat per les autoritats marroquines com a resposta a que Espanya hagués acollit i hospitalitzat el líder independentista sahrauí, Brahim Gali, que estava greument malalt de la Covid, ara no crec que hagi estat el Makhzen o entorn del poder que governa el país d’acord amb el rei Mohamed VI, ni molt menys els serveis d’intel·ligència els que hagin donat el tret de sortida a aquest salt massiu. Tampoc les xarxes de tràfic de persones perquè en aquestes entrades nedant ells no hi guanyen res.

Això no vol dir que la Gendarmeria, el rei i els aparells de l’estat no hagin fet res per impedir-ho o frenar-ho, ja que els va bé pe advertir a Espanya, després que Pedro Sánchez visités la setmana passada Alger, amb qui normalitzava relacions després de distanciar-s’hi pel canvi de postura de Madrid vers el Sàhara. També els va bé que hi hagi una certa pressió vers Espanya en un moment que el Marroc, intensificant les seves reivindicacions territorials sobre Ceuta y Melilla, ha avortat la reobertura de la duana comercial per vehicles de mercaderies a les dues ciutats, ofegant el seu comerç que depèn molt del que exporta cap el sud. Recordem que es va posar fi al pas indigne de les dones portadores que passaven cada dia milers de tones de productes espanyols cap al Marroc, i a canvi s’acordà normalitzar aquestes exportacions espanyoles per la duana. Però Rabat, amb diferents excuses, ha torpedinat la normalització comercial de les places espanyoles cap el Marroc, ofegant l’economia de les dues ciutats autònomes.

Dic que crec que l’entorn del rei no tenia interès que un salt d’aquesta magnitud passés aquesta setmana, ja que se celebra la Festa del Tron en la que Mohamed VI commemora els vint-i-set anys de regnat amb el seu tradicional discurs. Un discurs en el que ha parlat de modernització i prosperitat. Però la imatge de milers de joves i famílies senceres fugint, algunes desenes morint ofegats a poc metres de la costa, no confirma aquesta estabilitat, benestar i progrés al que s’ha referit el rei en el seu discurs. Un discurs televisat en el que el rei no amagava el seu deteriorament físic per alguna malaltia greu que pateix des de fa uns anys, cosa que motiva que cada cop més es visibilitzi el príncep hereu, Mulai Hassan.

Jo més aviat penso que aquest salt massiu ha sigut una resposta espontània viralitzada a les xarxes, que la Gendarmeria no ha volgut aturar exercint violència,després que fa un mes el Tribunal Suprem dictaminés que no es poden aplicar les anomenades “devolucions en calent” a les persones que arriben nedant a Ceuta i Melilla. I des de l’endemà que es fes pública la sentència van començar a multiplicar-se les arribades nedant a les dues ciutats autònomes de sobirania espanyola.

Caldrà veure què farà el Marroc els propers dies i com intentarà Espanya retornar aquests milers que han entrat en deu dies. Els menors teòricament no els pot expulsar i tard o d’hora els haurà de traslladar a la Península, amb unes comunitats del PP que, ostatges de Vox rebutgen trasllats massius. Uns trasllats que el president de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas, torna a demanar. I pel que fa als adults, no sabem si començaran els tràmits d’identificació individual, escoltar si demanen o no asil i iniciar els tràmits de l’expulsió individual o si com fa cinc anys, Espanya i Marroc pactaran unes devolucions col·lectives massives. Expulsions individuals o massives que només es poden dur a terme si Marroc es mostra disposat a acceptar-los.

I acabi quan acabi aquesta entrada massiva i de si les autoritats marroquines intenten o no els propers dies aturar des de dins el que vulgui passar, hi ha un fet. El Marroc, que ja té bastant guanyat el conflicte del Sàhara, ara pressiona amb la reivindicació de moment subtil i intermitent sobre la sobirania de Ceuta i Melilla. Per Espanya, amb Marroc pressionant, li serà cada cop més difícil mantenir tancat el pas a aquestes dues ciutats africanes, que són de fet dues portes d’Europa a la que volen arribar tant molts joves marroquins, que veuen que al seu país no tenen garantida ni una feina ni una vida on poder prosperar, com homes i dones de l’Àfrica subsahariana que, fugint de les sequeres, el canvi climàtic i les guerres, somnien en emigrar a Europa.

Evidentment hi ha un altre element a valorar. El paper que jugarà Estats Units en el cas que la crisi no s’aturi. Recordem que el secretari d’Estat Collin Powell va fer de mediador a la crisi de Perejil. I ara no veig ni a Marco Rubio ni a Donald Trump intercedint en favor del govern d’Espanya de Pedro Sánchez a qui retreuen que gasta poc en defensa.

Ceuta y Melilla de nuevo, con Marruecos presionando

Ceuta está experimentando una vez más un asalto marítimo a sus fronteras, con miles de jóvenes y no tan jóvenes nadando a lo largo del Tarajal, comparable al de mayo de 2021. Pero a diferencia del de hace cinco años, que fue instigado por las autoridades marroquíes en respuesta a que España acogió y hospitalizó al líder independentista saharayaní, Brahim Gali, que estaba gravemente enfermo de Covid, ahora no creo que haya sido el Makhzen ni el poder que gobierna el país de acuerdo con el rey Mohamed VI, y mucho menos los servicios de inteligencia los que hayan dado el disparo de salida para este salto masivo. Tampoco las redes de trata de personas, porque en estas entradas nadando no ganan nada.

Esto no significa que la Gendarmería, el rey y el aparato estatal no hayan hecho nada para impedirlo o detenerlo, ya que les conviene advertir a España, después de que Pedro Sánchez visitara Argel la semana pasada, con quien normalizó las relaciones tras distanciarse de ella debido al cambio de posición de Madrid hacia el Sahara. También les va bien que haya cierta presión sobre España en un momento en que Marruecos, intensificando sus reclamaciones territoriales sobre Ceuta y Melilla, ha abortado la reapertura de las aduanas comerciales para vehículos de mercancías en ambas ciudades, asfixiando su comercio que depende mucho de lo que exporta al sur. Recordemos que se puso fin al paso poco digno de las mujeres poeteadoras que pasaban cada día miles de toneladas de productos españoles a Marruecos, y a cambio se acordó normalizar estas exportaciones españolas mediante aduanas. Pero Rabat, con diferentes excusas, ha torpedeado la normalización comercial de las plazas españolas hacia Marruecos, asfixiando la economía de las dos ciudades autónomas.

Digo que creo que el entorno del rey no tenía interés en que se produjera un salto de esta magnitud esta semana, ya que se celebra la Fiesta del Trono en la que Mohamed VI conmemora los veintisiete años de reinado con su tradicional discurso. Un discurso en el que ha hablado de modernización y prosperidad. Pero la imagen de miles de jóvenes y familias enteras huyendo, unas decenas ahogándose a pocos metros de la costa, no confirma esta estabilidad, bienestar y progreso a los que se refería el rey en su discurso. Un discurso televisado en el que el rey no ocultó su deterioro físico debido a una grave enfermedad que lleva padeciendo durante varios años, lo que motiva que se visibilice cada ves más al príncipe heredero, Mulai Hassan.

Más bien creo que este salto masivo ha sido una respuesta espontánea viralizada en las redes sociales, que la Gendarmería no ha querido parar ejerciendo violencia, después de que hace un mes el Tribunal Supremo dictaminara que las denominadas «devoluciones en caliente» no pueden aplicarse a las personas que llegan nadando a Ceuta y Melilla. Y desde el día siguiente a la publicación de la sentencia, las llegadas nadando a las dos ciudades autónomas de soberanía española comenzaron a multiplicarse.

Tendremos que ver qué hará Marruecos en los próximos días y cómo España intentará devolver a esos miles que han entrado en diez días. Teóricamente, los menores no pueden ser expulsados y tarde o temprano tendrán que ser trasladados a la Península, con algunas comunidades PP que, rehenes de Vox, rechazan traslados masivos. Traslados que el presidente de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas, vuelve a solicitar. Y en cuanto a los adultos, no sabemos si comenzarán los procedimientos de identificación individual, si solicitarán asilo y comenzarán los procedimientos de expulsión individual o si, como hace cinco años, España y Marruecos acordarán devoluciones colectivas masivas. Expulsiones individuales o masivas que solo pueden llevarse a cabo si Marruecos está dispuesto a aceptarlas.

Y no importa cuándo termine esta entrada masiva y si las autoridades marroquíes intentan o no parar desde dentro lo que pueda pasar en los próximos días, hay un hecho. Marruecos, que ya tiene bastante ganado el conflicto del Sahara, presiona ahora con la sutil e intermitente reclamación de la soberanía de Ceuta y Melilla. Para España, con Marruecos presionando, será cada vez más difícil mantener el camino cerrado hacia estas dos ciudades africanas, que en realidad son dos puertas a Europa a la que quieren llegar tanto muchos jóvenes marroquíes, que ven que en su país no tienen garantizado ni un empleo ni una vida en la que puedan prosperar, como hombres y mujeres del África subsahariana que, huyendo de sequías, cambio climático y guerras, sueñan con emigrar a Europa.

Evidentemente hay otro elemento a valorar. El papel que jugará Estados Unidos en el caso que la crisis no se detenga. Recordemos que el secretario de Estado Collin Powell hizo de mediador en la crisi de Perejil. I ahora no veo ni a Marco Rubio ni a Donald Trump intecediendo en favor del gobierno de España de Pedro Sánchez a quin achacan que gasta poco en defensa.

                                   

La derrota del sahauís? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 3 de novembre de 2025

Cinquanta anys després de la Marxa Verda amb la que el Marroc va ocupar bona part del territori de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar divendres una resolució que, contradient les seves anteriors resolucions partidàries de la lliure determinació del territori amb la celebració d’un referèndum, afirmava que el pla d’autonomia proposat pel Marroc era la proposta més viable per acabar el conflicte. Així doncs la integració al Marroc deixa de ser una de les dues opcions possibles, per esdevenir l’avalada pel Consell de Seguretat de l’ONU.

Un Consell de Seguretat que des de 1992, en signar-se l’alto el foc entre Marroc i el Front Polisario, proposava la celebració d’un referèndum en el que els sahrauís havien de triar entre la independència o la integració al Marroc. I a tal efecte es desplegava una missió civil i militar, anomenada Missió per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, MINURSO que, a més de garantir l’alto el foc havia d’organitzar-lo. Un referèndum acceptat inicialment pel rei Hassan II del Marroc en el que votarien tant els sahrauís que eren als camps algerians de Tinduf, com els que vivien a la part ocupada pel Marroc.

Però quan s’havia de fer, l’any 1997 o el 1998, Marroc el va rebutjar en exigir que hi poguessin participar també els colons que Rabat hi va desplaçar després d’ocupar el territori. Quan el 2003 el Front Polisario va acceptar que els colons marroquins i els seus fills poguessin votar, el nou rei, Mohamed VI se’n va desdir, rebutjant el referèndum en no fiar-se dels colons i dels seus fills, ja que molts havien abraçat la causa independentista.

A partir de llavors tot quedà bloquejat amb el Marroc controlant la major part de territori, mentre el Polisario que controla poc més d’una quarta part a l’est del mur construït pel Marroc, demanava que Espanya exercís el seu lideratge com antiga metròpoli. Però els governs de Madrid, governés qui governés, estava collat pel Marroc amb els fluxos migratoris, els acords de pesca, la pressió vers Ceuta i Melilla, les pasteres a Canàries i la necessària col·laboració antiterrorista, en ser marroquins la majoria de terroristes islàmics autors d’atemptats a Espanya.

La cosa es complicarà més pels sahrauís quan el 2020 Donald Trump, desmarcant-se del que deia la ONU, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara a canvi que Marroc se sumés als anomenats Acords d’Abraham i reconegués l’estat d’Isarel. Simultàniament el Polisario va considerar que la construcció per part del Marroc d’una carretera i deixar-hi allà tropes, en una franja de territori que havia de ser neutral, trencava l’acord, anunciant que tornava a la guerra. Però Algèria, protectora dels sahrauís no va facilitar armament, com havia fet fins 1991, per que tornessin a la guerra i aquest retorn a la guerra no ha estat tal, sinó només bombardejos esporàdics i escaramusses que certament han provocat morts de marroquins, sahrauís i mauritans.

Entre 1998 i 2004, vaig entrevistar tres vegades pel diari Avui a Mohamed Abdelaziz, líder del Polisario i president de la República Sahrauí, i em consta que ell estava convençut que el referèndum es faria. Però a partir de la dimissió de l’ex Secretari d’Estat americà, James Baker, com a mediador o enviat especial del Secretari General de l’ONU, i l’increment del terrorisme gihadista, el Marroc va convertir-se en un país i un règim que havia de ser protegit ja que Europa i el Estats Units van considerar prioritari que la monarquia de Mohamed VI no perillés. Mentre, els sahrauís van anar perdent suports i aliats. Simultàniament s’ha produït un altre element estratègic a la regió. L’increment de la activitat gihadista a la veïna Mali i la pèrdua de la influència francesa, retirant París fa dos anys les tropes mentre Rússia amb tropes o mercenaris es feia amb el control de bona part del Sahel. Potser un dels motius pel que Rússia no va vetar i bloquejar divendres la resolució de l’ONU que avala la proposat marroquina pel Sàhara és que potser a canvi rebia el vistiplau tàcit per continuar expandint la seva influència al Sahel en un moment que el regim militar de Mali podria caure assetjat per les milícies islamistes del Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans (JNIM) que són prop de la capital de Mali, Bamako.

Ara el Marroc, on fa uns parell de mesos van esclatar fortes protestes espontànies dels joves per la manca d’oportunitats laborals, governat per Mohamed VI de qui es diu que pateix una malaltia greu, haurà de detallar el seu pla d’autonomia i com gestionaria el retorn de prop de dos cents mil sahrauís al territori, on bona part de la població va ser reemplaçada per colons marroquins. I pel que fa al Polisario, liderat des de la mort de Mohamed Abdelaziz per l’històric Brahim Gali sembla que es mantindrà ferm rebutjant la proposta, i potser intentarà que hi hagi alguna mena d’intifada a les ciutats de l’Aaiun, Smara i Dajla de la població sahrauí autòctona.

Cal veure què pensa fer el règim algerià del president Abdelmadjid Tebboune. L’enviat de Donald Trump, l’empresari Steven Witkoff, ha augurat que en dos mesos Marroc i Algèria faran les paus i obriran la frontera que està tancada des de fa dècades i es posaran d’acord pel que fa al Sàhara. Dubto, però, que Algèria abandoni ara els sahrauís. I aquí el pla de pau, a diferència del que volen Trump i Witkoff per Gaza i Ucraïna, no implica grans negocis immobiliaris, ni facilita els seus negocis amb les monarquies petrolieres.

Imatge de la ciutat de l'Aaiun

Leer en castellano en El Triangle

Publicat a l'edició de paper del 12 de novembre de 2025 una mica retallat

El ciment substitueix les haimes al Sàhara. Article al Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, 17 de desembre de 2023. El Punt Avui

L’antiga província espanyola del Sàhara, la major part ocupada pel Marroc, és el més gran dels 17 territoris pendents de descolonitzar segons l’ONU, i és l’únic d’aquests on hi ha conflicte armat i que pateix una greu crisi humanitària. Des del 1997, any en què s’havia de fer el referèndum d’independència, he estat reiterades vegades als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf, Algèria, on he passat una setmana aquest desembre i he comprovat com les construccions de ciment i d’uralita substitueixen cada cop més les haimes, fet que és una confirmació que tenen clar que el conflicte va per llarg. I la situació que m’he trobat és pitjor de la que esperava. Fa tres anys el Marroc trencà l’statu quo amb el qual s’arribà el 1991 al pla de pau, i va ocupar i desplegar tropes en un tram al sud del mur de separació, fronterer amb Mauritània. El Polisario ho va denunciar i, en no recular el Marroc, va donar per trencat l’alto el foc. Una decisió que, per justificada que fos, a curt termini podria haver estat un error. Ara els sahrauís ja no lluiten contra soldats marroquins desmotivats que queien en emboscades, sinó que s’enfronten a drons contra els quals no poden protegir-se. I el retorn a la guerra ha obligat milers de nòmades que vivien amb els seus ramats a la part de l’antic Sàhara espanyol que controla el Polisario a marxar cap als camps de refugiats on han mort moltes cabres i camells per manca de pastures. 

El president del Parlament sahrauí, Hamma Salama, m’explicà: “Malgrat el silenci informatiu sobre el retorn a les hostilitats que hi ha al Marroc, hem iniciat una guerra a llarg termini per demostrar al Marroc que el conflicte que deia que havia resolt va llarg.” Però el principal problema que es pateix als campaments de Tindouf no ve donat per la guerra, sinó per la disminució de l’ajuda humanitària. La covid va tallar en sec el desplaçament de nens sahrauís a passar l’estiu a l’Estat espanyol, pràctica que s’ha recuperat en part des del 2022 però amb un nombre molt menor de nens. I aquests nens quan tornaven al Sàhara ho feien amb un donatiu de les famílies acollidores, moltes de les quals viatjaven després als campaments amb més ajuts. Però el que ha fet disminuir més l’abastament ha estat la pujada de preus dels aliments amb la guerra d’Ucraïna, fet que ha coincidit amb la disminució d’aportacions dels països donants. Segons m’explicà Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Sahrauí, la cistella mensual de menjar aportat per l’ONU i els donants s’ha retallat una quarta part, però el pitjor vindrà ara amb les noves pujades de preus i el desviament que faran els donants per afrontar el desastre de Gaza. De moment el 30 d’octubre el Consell de Seguretat de l’ONU va instar de nou a aconseguir una solució política acceptada per les parts. Però, cada cop que Espanya fa un petit gest en favor dels sahrauís, el Marroc respon amb la immigració, a Ceuta i Melilla. Recordem que quan el maig del 2021 Espanya va acollir el president sahrauí, Brahim Ghali, malalt de la covid, el Marroc llençà sis mil joves cap a Ceuta que saltaren la tanca o arribaren nadant. El conflicte va per llarg i potser per això la uralita i el ciment substitueix cada cop més les haimes.

 Llegir al Punt Avui

Hamma Salama

Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Roja Sahrauí,

 

Un nòmada que va haver de deixar les pastures a causa del retorn a la guerra i el ramat se li va morir

SÁNCHEZ, DE CRIMEA AL SÀHARA. Analitzo al Punt Avui el posicionament de Pedro Sánchez en favor de Marroc en el conflicte del Sàhara

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 23 de març de 2022

Llegir l'article al Punt Avui

Discrepo dels que diuen que el govern espanyol ha canviat de posició en el conflicte del Sàhara, perquè des que el Marroc va començar a obstaculitzar el 1996 el pla de l’ONU per fer un referèndum, Espanya mai havia volgut incomodar-lo. Un Marroc que podia qüestionar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, els acords de pesca, tenia l’aixeta del flux de migrants, i la col·laboració del qual era necessària per combatre el terrorisme gihadista.

Quan Espanya es va desentendre del territori el 1975 va començar una guerra que es va aturar amb la Resolució 690 del Consell de Seguretat del 1991, que establia que els sahrauís es pronunciarien amb un referèndum fet per l’ONU sobre si volien ser independents o part del Marroc. El pla desplegava una missió, la MinursoI, que va fer el cens en què es van incloure unes 80.000 persones residents als camps de refugiats de Tindouf o al territori ocupats pel Marroc. Però aquí es va estancar tot perquè Rabat va exigir que s’incloguessin els marroquins desplaçats cap al Sàhara a partir del 1976. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va enviar el 1997 l’exsecretari d’estat nord-americà James Baker per desencallar-ho. I després d’un infructuós pla Baker I, es va aprovar el pla Baker II, acceptat pel Front Polisario, pel qual mantenint-se inicialment el territori en mans del Marroc, retornarien els refugiats de Tindouf i s’atorgaria una administració autònoma. I al cap de quatre anys se celebraria un referèndum en el qual podrien votar tots els residents al territori. Però llavors el nou rei Mohamed VI s’hi va oposar, ja que es donava la paradoxa que molts dels fills dels colons marroquins també apostaven per la independència. 

En aquells anys vaig entrevistar tres vegades per a l’Avui el president del Front Polisario i la República Àrab Sahrauí, Mohamed Abdelaziz, i se’m queixava que Espanya havia abandonat el seu paper com a potència que legalment encara en tenia la sobirania. I tan cert que diputats i regidors de tots els colors anaven als campaments de Tindouf a mostrar la seva solidaritat, tant els governs del PP com els del PSOE donaven l’esquena a la celebració del referèndum. Perquè la posició del govern de torn era dir que la solució més realista, amb un referèndum improbable o amb una negociació factible, havia de ser un Sàhara amb autonomia dins del Marroc. Però amb això el Marroc no en tenia prou. I després que Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara, va empènyer milers de joves a saltar cap a Ceuta com a resposta al fet que el líder del Polisario, Brahim Ghali, estava hospitalitzat a Espanya. Però resulta incomprensible que Pedro Sánchez hagi enterrat el referèndum en plena guerra d’Ucraïna, no només perquè ha incomodat Algèria, necessària per garantir el gas, o pel fet de ser mal moment per legitimar annexions com la de Crimea, sinó sense el vistiplau del Polisario i  amb Rússia membre del Consell de Seguretat sembla difícil que s’aprovi una resolució que liquidi el referèndum.

El cost d'una descolonització pendent. Analitzo al Punt Avui el conflicte del Sàhara Occidental, la ruptura de relacions entre Algèria i Marroc i les conseqüències pel subministrament del gas

 

 El Punt Avui, dilluns 10 d'octubre de 2021

 Xavier Rius Sant, periodista

Si no fos perquè el gas és un dels elements del conflicte entre Algèria i el Marroc, i entre el Marroc i els sahrauís del Front Polisario, amb Espanya a punt de perdre els bancs de pesca sota Canàries i amb la incertesa de si patirem un increment del preu del gas, podríem dir que la situació és més explosiva que mai. Els sahrauís que fa un any van donar per trencat l’alto el foc amb el Marroc tornant a les hostilitats, van aconseguir fa tres setmanes una victòria diplomàtica amb la sentència del Tribunal de Luxemburg que anul·lava els acords de pesca entre la Unió Europea (UE) i el Marroc. Acords anul·lats per haver-hi inclòs les aigües i el territori de l’antic Sàhara Occidental. Sentència que, sense tenir-hi relació, va dictar-se després que el Marroc llancés milers de joves a les aigües de Ceuta amb la voluntat d’emigrar a Europa, com a resposta a l’acollida a Espanya del líder del Front Polisario, Brahim Gali, que va ser ingressat en un hospital.

El Marroc creia fa un any que ho tenia tot a favor per consolidar l’ocupació de l’antiga província espanyola. Sense el vistiplau de l’ONU s’havia apropiat d’un tram de carretera que comunica amb Mauritània, i Donald Trump, desmarcant-se de la consideració que fa l’ONU de l’antiga província com un dels disset territoris pendents de descolonitzar, va reconèixer l’annexió marroquina amb l’anunci que hi obriria un consolat. Simultàniament amb les negociacions a les Nacions Unides, totalment aturades, feia dos anys que el representant del secretari general de l’ONU, l’expresident d’Alemanya Horst Köhler, havia renunciat al càrrec, vetant Rabat tots els candidats a substituir-lo. Joe Biden no s’ha fet enrere de moment al reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara però va forçar el Marroc que acceptés com a nou representant l’italià Staffan de Mistura, que anteriorment ha estat representant de l’ONU a Síria, l’Iraq i l’Afganistan.

Brahim Gali

 

Coincidint amb l’anul·lació dels acords de pesca amb la Unió Europea, el president d’Algèria, Abdelmajid Tebboune, en el context de la propera commemoració de 60 aniversari de la independència del país, ha marcat perfil davant França protestant per unes declaracions del president Macron que va considerar ofensives, i va trencar relacions diplomàtiques amb el Marroc. Trencament de relacions amb Rabat que coincideixen amb la caducitat de l’acord de vendre gas al Marroc que Alger no renovarà. I el tancament del gasoducte que va cap al Marroc i Espanya pot provocar un desabastiment d’Espanya, ja que el gasoducte que va directe d’Algèria a Almeria no podrà absorbir el que arriba passant pel Marroc.

Després d’anys amb el conflicte del Sàhara estancat, les peces tornen estar en joc. I mentre el Polisario no renunciï a una autodeterminació que l’ONU li reconeix, el conflicte continuarà. Espanya fa cinquanta anys no va fer el que havia de fer, i continua presonera del xantatge marroquí. Però més enllà del perjudici que representarà l’encariment del gas o noves pressions a la frontera de Ceuta, els fets són que mentre el Polisario no es rendeixi, hi haurà per completar la descolonització d’un territori que, com ha recordat el Tribunal de Luxemburg, no pertany al Marroc.

 

EL COST DE TENIR CEUTA. El Punt Avui. La anormalitat geogràfica d’aquestes ciutats dites europees, Ceuta i Melilla, ès un bon taló d’Aquil·les per imposar el Marroc les seves condicions a Espanya i Europa

                                                 

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dimarts 25 de maig de 2021 

El juliol del 2016 després de la la mort de Mohamed Abdelaziz, Brahim Gali va ser escollit per liderar el Front Polisario i presidir la República Sahrauí. Ghali era un dels pocs fundadors del Polisario que continuaven vius, i va assumir comandar la defensa de la causa dels habitants d’aquesta antiga província espanyola, en un moment en què la possibilitat de fer el referèndum acordat amb les Nacions Unides semblava improbable. El rei Mohamed VI guanyava suports al tauler internacional i bloquejava qualsevol moviment en favor dels sahrauís. Fos per la seva necessària col·laboració en la lluita contra el terrorisme gihadista i en el control de la immigració, fos per qüestions econòmiques, el Marroc feia xantatge a aquells que mostraven simpaties vers els sahrauís. Així, per exemple, l’octubre del 2015, després que el Parlament de Suècia aprovés una resolució que obria la porta al reconeixement de la República Àrab Sahrauí, les instal·lacions de l’empresa automobilística sueca Volvo al Marroc van ser precintades, i la llicència de la botiga d’Ikea a Casablanca, que estava a punt d’inaugurar-se, va ser retirada. Entrebancs que van desaparèixer quan Suècia va comprometre’s a no fer accions a favor de la República Sahrauí.

Amb tres quatres parts de l’antiga província espanyola en mans del Marroc i una quarta part en mans del Polisario després de l’arribada de Ghali a la presidència sahrauí, el Marroc va fer diverses accions per ampliar la seva zona de control, intentant aconseguir una franja desmilitaritzada a l’enclavament de Guerguerat tocant a la frontera amb Mauritània mentre Trump reconeixia la marroquinitat del Sàhara. I Ghali va respondre enviant-hi tropes. Per primera vegada des del 1991, soldats sahrauís i marroquins van estar a uns pocs metres els uns dels altres. I després dels incidents del novembre passat, el Polisario va donar per trencat l’alto el foc. Però tothom sap que sense el suport d’Algèria no té capacitat de tornar a la guerra.

"Potser es va amagar la identitat de Brahim Gali, perquè era el Polisario qui no volia que es sapigués que el seu líder estava a punt de morir!

Es diu que Espanya va abandonar el Sàhara a canvi de la promesa de Hassan II que respectaria l’espanyolitat de Ceuta i Melilla. I Ceuta, Melilla, els acords de pesca i l’aixeta de la migració, han estat els elements amb què el Marroc ha pressionat Espanya i la Unió Europea, als quals se suma la necessària col·laboració del Marroc en la lluita contra el terrorisme gihadista. S’ha criticat el govern espanyol per haver volgut amagar l’ingrés de Ghali, quan el mateix Ghali o Mohamed Abdelaziz havien estat moltes vegades a Espanya. I es diu que si Espanya ho hagués fet amb transparència informativa, el Marroc no hagués respost d’aquesta manera. Però més enllà que hi havia diverses denúncies contra Ghali a l’Audiència Nacional per suposades tortures o desaparicions de dissidents sahrauís, hi havia un altre motiu pel qual es va voler amagar que Ghali ingressava a Espanya. Era la voluntat del Polisario de mantenir en secret el greu estat de salut del seu líder. No per mimetisme del que va passar amb l’anterior president algerià, Abdelaziz Bouteflika, mantingut formalment en el poder, malgrat la seva incapacitat per exercir-lo, sinó pel que significaria per a la causa sahrauí la mort, com va estar a punt de passar, del líder. Si Ghali va respondre amb fermesa als intents del Marroc d’ampliar el territori que controla, què passaria si Ghali morís? I sense tenir ningú la resposta a aquest pregunta, el que sí sabem és la manca d’escrúpols de les autoritat marroquines, que han estat capaces d’enviar enganyades vuit mil persones a jugar-se la vida nedant cap a Ceuta, sabent que la anormalitat geogràfica d’aquestes ciutats dites europees són un bon taló d’Aquil·les per imposar el Marroc les seves condicions a Espanya i Europa.

 Llegir al Punt Avui

                   

ISRAEL, ENROCAT DE NOU AMB NETANYAHU, Analitzo al Punt Avui les eleccions de dimarts a Israel

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dijous 25 de març de 2021

 Les eleccions celebrades dimarts a Israel, les quartes en dos anys, els resultats definitius de les quals trigaran uns dies, no sembla que puguin provocar que Benjamin Netanyahu hagi d’abandonar el càrrec de primer ministre que ocupa des de fa dotze anys. Un fet que li dona immunitat per evitar ser jutjat pels casos de corrupció pels quals és investigat. Ni els triomfs diplomàtics del reconeixement d’Israel pels Emirats Àrabs, Bahrain, Sudan i el Marroc, ni el trasllat de l’ambaixada dels EUA a Jerusalem, ni l’èxit de ser el primer país a vacunar la major part de la població recuperant una normalitat inimaginable a la resta del món, no ha evitat que Netanyahu baixés de 36 a 30 escons. Però molts més ha baixat el seu rival, Benny Gantz, de Blau i Blanc. Les quartes eleccions d’aquests dos anys d’inestabilitat s’han hagut de celebrar en fracassar l’acord de Netanyahu amb Gantz, segons el qual Gantz investia primer ministre Netanyahu, el qual al cap de dos anys deixaria el lideratge del govern, que seria assumit per Gantz. L’acord també establia que s’hauria de pactar i aprovar el pressupost abans de finals del 2020. En no aprovar-se, es van haver de convocar noves eleccions. I el votants de Gantz han vist com el seu vot a un candidat renovador només ha servit per eternitzar Netanyahu i evitar que hagi de retre comptes als tribunals.

Ara el partit emergent i renovador ha estat Yesh Atid, del periodista Yair Lapid, que ha obtingut 17 escons. Però perquè Lapid arribés als 61 de la majoria hauria d’aglutinar partits que tenen vets encreuats, com ara les dues llistes àrabs i el d’extrema dreta Yamina. Els ultradretans de Yamina sembla que el que volen es fer-se pregar per Netanyahu i aconseguir més poder i influència en el govern. Netanyahu, per arribar a la majoria, també necessitaria els cinc diputats de l’islamista Mansour Abbas, que es va escindir de la Llista Àrab Conjunta; una escissió que Netanyahu va provocar amb promeses en el sentit que, si li donaven suport i s’oblidaven de la qüestió palestina, els àrabs de les ciutats i els beduïns obtindrien ajuts directes per al seu dia a dia i facilitats d’àmbit religiós, com ara vols de baix cost per anar a fer el pelegrinatge a la Meca. Mansour Abbas ha aconseguit pels pèls cinc diputats, que podria perdre quan es completi el recompte amb el vot avançat de militars, personal diplomàtic, funcionaris essencials i malalts. I és que és evident que entre els soldats i els funcionaris no s’espera que l’islamista radical obtingui gaires vots, un fet que el podria deixar per sota del topall per entrar a la Knesset. Així doncs, dos són els escenaris més probables. Que Netanyahu torni a presidir el govern i s’escapi novament de la justícia o que s’hagin de repetir les eleccions. I les dues opcions beneficien Netanyahu, que, si veu que Yair Lapid té a prop aconseguir una majoria, prometrà el que calgui a qui sigui per continuar en el poder.

   

 

 

Trump sacrifica el Sàhara en favor d'Israel. Analitzo al Punt Avui el reconeixement fet per Trump de l'ocupació del Sàhara a canvi que el Marroc reconegui Israel

    .

 

 El Punt Avui, dilluns 14 de desembre

 Xavier Rius Sant, periodista

 

La història dirà, quan hi hagi perspectiva per jutjar-ho, si Donald Trump ha complert la seva promesa de fer més grans els Estats Units. Però del que no hi ha dubte és que ha donat més suports a l’expansió d’Israel a costa de l’annexió de territoris palestins. Desmarcant-se dels intents de resolució del conflicte palestí en el marc de l’anomenat Quartet, integrat pels Estats Units, Rússia, Nacions Unides i la Unió Europea, Trump va optar per la via unilateral. I amb el seu gendre, Jared Kushner, va reconèixer la sobirania israeliana a tot Jerusalem, traslladant-hi l’ambaixada que era a Tel Aviv. Fa uns mesos va aconseguir que els Emirats Àrabs i Bahrain reconeguessin Israel, trencant la política de la Lliga Àrab de no reconèixer Israel fins que no s’aconseguís un acord acceptat pels palestins. Ara, però, en un temps de descompte en què no s’acostumen a prendre decisions importants, Trump ha anunciat que reconeixia la sobirania marroquina del Sàhara Occidental, a canvi que el Marroc reconegui l’estat Israel, cosa que Mohamed VI ha acceptat.

L’antiga província espanyola del Sàhara és un dels 17 territoris que l’ONU considera que estan pendents de descolonitzar. I després de l’alto el foc de 1991, l’ONU creà una missió militar i civil, la Minurso, per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Va ser l’ex-secretari d’Estat dels Estats Units, el republicà James Baker, qui va negociar amb el líder del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz, i el rei Hassan II, l’organització de la consulta. Baker, que va tenir un paper rellevant en les negociacions prèvies a la primera guerra de l’Iraq per fer fora Saddam de Kuwait, creia que s’havia de fer complir el dret internacional i deixar que el sahrauís decidissin si volien ser independents. S’acordà l’anomenat Pla Baker, que establia que votarien tant els sahrauís que eren als territoris ocupats pel Marroc, com els dels camps de refugiats de Tinduf, a Algèria. I es partiria del cens espanyol de l’any 1975, afegint-hi els fills que ja tinguessin 18 anys. Però el Marroc, en acostar-se la data del referèndum, exigí que poguessin votar també els colons marroquins assentats al Sàhara amb l’ocupació. El referèndum quedà ajornat, i al cap d’uns anys James Baker va fer una nova proposta, el Pla Baker II, que establia que es dotés el territori d’una autonomia especial amb el retorn dels 80.000 refugiats de Tinduf, i al cap de cinc anys fer un referèndum en què pogués votar tothom, també els colons. El Polisario ho acceptà, però el Marroc, tot i haver aconseguit el que demanava, ho va rebutjar donat que els fills dels colons simpatitzaven massivament amb el Polisario. Llavors l’ambaixador dels Estats Units a l’ONU, el republicà John Bolton, va prendre partit en favor que es fes el referèndum, però Mohamed VI s’hi negà. Sorprenentment per al Polisario, que va veure com l’any 1975, en plena guerra freda, els Estats Units donaven suport a l’ocupació del Sàhara per part de Marroc, per evitar que caigués en l’òrbita soviètica, van tenir dècades després el suport de dirigents del Partit Republicà. Ara Trump liquida aquest suport, fent encara més difícil qualsevol sortida pactada. I el pols del Marroc a Espanya i a la UE donant via lliure a la sortida de pasteres en aquests últims mesos cap a les Canàries, per recordar que té l’aixeta de la migració, debilita encara més els suports dels sahrauís i fa més difícil la resolució del conflicte.

. 

EL SÀHARA ESTANCAT. Analitzo al Punt Avui la situació del Sàhara en complir-se 20 anys del regnat de Mohamed VI

Xavier Rius Sant, El Punt Avui 31 de juliol de 2019

El Sàhara Occidental, el més gran dels disset territoris que l’ONU considera pendents de descolonitzar, ha estat absent dels discursos i valoracions del vintè aniversari de l’arribada al tron del Marroc de Mohamed VI. La majoria d’anàlisis que s’han fet d’aquestes dues dècades destaquen com s’ha modernitzat el país, amb lleis com el codi de família que atorga a les dones drets negats a la majoria de països islàmics. També la modernització econòmica, amb la construcció de més quilòmetres d’autopistes o l’ampliació de port de Tànger. Així, s’ha recordat com Mohamed VI és el principal empresari del país, nomena els ministres i controla les mesquites en ser el cap dels creients.

Per contra, sí que s’ha parlat del conflicte del Rif, on la població amaziga lluita perquè es reconeguin els seus drets i se n’acabi la marginació econòmica. El rei Mohamed VI, amb motiu d’aquest aniversari, ha indultat 4.764 presos, però ha deixat entre reixes els 53 empresonats per les protestes rifenyes d’Alhucemas del 2016. I és que la manera com ha abordat Mohamed VI el problema del Rif és coherent amb la negativa a deixar que l’ONU apliqui el pla de pau a l’antiga colònia espanyola. Segons aquest full de ruta, acordat entre el Marroc, el Front Polisario i l’ONU el 1991, s’hi havia de fer un referèndum d’autodeterminació.

En el referèndum havien de votar els refugiats que són al campament de Tinduf a Algèria, i també la població autòctona que viu al territori ocupat pel Marroc. Com que el Marroc durant la Marxa Verda hi va enviar desenes de milers de colons, el cens s’hauria de fer partint del cens espanyol de 1974, tot ampliant-lo als fills. Però el Marroc va exigir que poguessin votar els colons. El 2003 l’exsecretari d’Estat nord-americà James Baker, com a enviat de l’ONU, presentà un nou pla. Consistia en la idea que el Sàhara gaudiria d’un període transitori d’autonomia sota la sobirania marroquina durant el qual retornarien els refugiats d’Alger. Al cap de cinc anys, es faria un referèndum en què també podrien votar els colons. Mentre que el Front Polisario va dir que sí, Mohamed VI ho va rebutjar.

Així les coses, el conflicte ha quedat totalment estancat, amb revoltes intermitents a la capital, Al-Aaiun. Les últimes negociacions van fracassar, i l’enviat especial de l’ONU, l’expresident alemany Horst Kohler, va dimitir el desembre passat. Fa tres anys, després de la mort del líder del Polisario, Mohamed Abdelaziz, el vell militant sahrauí Brahim Gali va ser nomenat cap del Polisario i de la República Àrab Sahrauí. I Gali va respondre a una provocació marroquina, en la qual el Marroc va ocupar una zona neutral al límit amb Mauritània. Gali va enviar-hi tropes sahrauís, provocant el replegament del Marroc i tornant aquella franja a ser zona desmilitaritzada.

La manera d’afrontar el conflicte del Rif és coherent amb la política del rei al Sàhara. L’alternativa que el Marroc ha defensat a l’ONU enfront la voluntat d’independència i amb la qual hi atorga una suposada autonomia, és una fal·làcia. Mohamed VI no vol un Sàhara independent, però tampoc està disposat a donar autonomia a ningú, ni als sahrauís ni als berbers. I jugar de debò a les negociacions amb l’ONU significaria estar disposat a oferir-ho de veritat.

Llegir al Punt Avui 

 

 

EL SÀHARA DESPRÉS D'ABDELAZIZ, Publico anàlisis al Punt Avui sobre el futur del conflicte del Sàhara després de la mort de líder sahrauí

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, dijous, 2 de juny de 2016

La mort del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, passa en un moment difícil de la història d'aquesta antiga província espanyola, que és el territori més extens dels 17 que l'ONU considera pendents de descolonitzar. Un territori que Espanya va abandonar mentre Franco agonitzava, lliurant-lo al Marroc per un acord que mai no va ser publicat en el BOE.

"Si es torna a la guerra s'obrirà la porta a grups islamistes com EI" "La independència de la RASD va ser reconeguda per 80 estats" 

 

Vaig entrevistar diverses vegades pel diari Avui Mohamed Abdelaziz als campaments de Tindouf, a Algèria, on malviuen els refugiats que van abandonar el territori fugint de l'aviació marroquina i els seus descendents

Mentre Espanya abandonava la seva província, el Polisario va proclamar la independència de la RASD, que va ser reconeguda per 80 estats i admesa a l'Organització per a la Unitat Africana. Com que el Marroc no va poder controlar el desert i va tenir moltes baixes, va aixecar un mur per aturar la infiltració del Polisario, fins que es va arribar a un alto el foc el 1991 i es van signar el 1995 els acords de Houston, pels quals s'acceptava que es fes un referèndum sobre la independència, en el qual votarien aquells que estiguessin al cens espanyol del 1975. Per aquest motiu l'ONU va desplegar la Minurso, o Missió de Nacions Unides per a la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental. El referèndum s'havia de fer el 1998, però el Marroc va posar objeccions al cens i va exigir que votessin els colons arribats des del Marroc. França, per la seva part, s'oposava a la independència.

Marroc sempre va negar la legitimitat sahrauí d'Abdelaziz pel fet que havia estudiat a escoles i universitats marroquines i no parlava espanyol, i l'acusava de ser un titella d'Algèria. La primera vegada que el vaig entrevistar va ser el desembre del 1998, coincidint amb el primer ajornament del referèndum. Abdelaziz, un home senzill que vivia als campaments, va insistir que si Rabat continuava bloquejant el referèndum demanaria l'ingrés de la RASD a l'ONU, descartant de moment el retorn a la guerra.

El vaig tornar a entrevistar l'abril del 2000, quan el procés estava encallat i França pressionava Washington perquè avalés un estatut d'autonomia dins del Marroc. Abdelaziz va manifestar el seu rebuig absolut al pla francès i va amenaçar sense gaire convicció de tornar a la guerra. I tota la gent amb la qual vaig parlar ja no mostraven l'optimisme que m'havien mostrat en viatges anteriors i, entre te i te, reconeixien que potser l'única sortida seria la guerra.

Vaig conversar altres vegades amb ell després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, escenari que va reforçar el rol del Marroc. I Abdelaziz, tot reconeixent la legitimitat i la possibilitat de tornar a la guerra com volien sectors del Polisario, demanava a Espanya que jugués el mateix rol que havia fet Portugal en el procés d'independència de la seva colònia de Timor Oriental, que en aquell moments transitava cap a la sobirania.

Anys més tard Abdelaziz i el Polisario van acceptar la petició marroquina d'incloure els anomenats colons i el els seus fills en el cens del referèndum, i vet aquí que el Marroc va fer-se enrere perquè no es fiava del vots d'aquests, ja que la majoria eren de la zona de Sidi Ifni, tribalment i culturalment propers als sahrauís, i semblava que entre la joventut hi havia, com es veuria després amb l'anomenada intifada sahrauí, una forta simpatia cap al Polisario.

Dic que la mort d'Adelaziz passa en un moment cabdal, ja que fa dos mesos, després que Ban Ki-moon visités els campaments de Tindouf i els territoris de l'antiga província a la dreta del mur, controlats pel Polisario, i es referís amb la paraula “territoris ocupats” a les zones que administra Marroc, Rabat va decretar l'expulsió dels 73 membres de la Minurso i va desafiar així el Consell de Seguretat de l'ONU i el seu secretari general.

Ara, doncs, més enllà del que faci l'ONU, caldrà veure qui podrà liderar el Polisario en un moment en què molts dels qui han nascut als camps el que volen és tenir una vida normal fora. I si el Polisario no aconsegueix liderar els campaments de Tindouf, potser ocuparan l'espai els antics caps tribals o els islamistes, que esperen el seu moment. Hi ha també la incògnita de què farà Algèria quan acabi el mandat d'Abdelaziz Buteflika. Però el que sembla segur és que si es torna a la guerra, a qui s'obriria la porta seria a grups com Al-Qaida o Estat Islàmic, que saben treure profit d'aquest escenaris

Clica per llegir al Punt Avui 

 Llegir l'article de fa dos anys al Periódico, Sàhara el conflicte pendent

35 PERSONES PARTICIPEN A L'HOMENATGE DE TRAMUNTANA ALS CATALANS MORTS A CUBA

Prop d'una  quarantena de persones van participar ahir 23-F al migdia, a l'acte d' homenatge als catalans enterrats al cementiri de Les Corts morts a la guerra de Cuba i Filipines en el mausoleu que va fer l'Ajuntament de Barcelona el 1905, homenatge que s'ha fet també als caiguts a la guerra del Marroc, defensant l'espanyolitat de les colònies a Amèrica, Àsia i Àfrica.  Evidentment la història es pot interpretar de moltes maneres, i l'enviament de joves de quinta que no podien pagar els "rescat" per lliurar-se primer d'anar a Cuba i Filipines, i després a la guerra d'Àfrica va motivar l'aixecament popular a Barcelona de la Setmana Tràgica (clica per veure la història d'aquesta sublevació de les classes treballadores que no volien enviar els fill a morir a l' Àfrica) .
        Acte que com explicava aquí al blog divendres (clica) organitzava fa uns anys l'ultradretà Moviment Patriòtic Català i Batzegada, grups que també feien fins 2004 l'homenatge al Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, que lluitaren amb les tropes franquistes durant la Guerra Civil.
       Segons els digitals El Occidental.es    i Diálogo Libre, en el parlament que va fer Juan González, president de Tramuntana, va lamentar que aquests caiguts o "herois oblidats"  no existeixin ja ni en la memòria col·lectiva de Catalunya ni d'Espanya, i van destacar que "morir com ells no és morir, sinó viure i fer el correcte". També van denunciat l'egoisme i la manca de valors actuals de la societat, i que calia recordar i honorar el passat per aconseguir el futur.
       Els participants, entre els qui havia membres de Plataforma per Catalunya de L'Hospitalet, el Vallés i Badalona i de les Joventuts Identitàries, portaven banderes espanyoles, la groga de Tramuntana, la requetè o Creu carlista de Borgoña, i la catalana del Moviment Patriòtic Català amb el triangle blau marí o negre o  i la creu.
     L'acte va acabar, amb el cant de l'habanera "El meu avi va anar a Cuba".

 Foto de l'acte d'ahir del digital El Occidental.es
La Directa.cat, publica aquestes fotos

 Foto de l'acte que feia el MPC i Batzegada fa més de deu anys.

Anar al Blog El Occidental, clica
Anar al blog de Casal Tramuntana
  Més informació al blog Diálogo Libre (clica)
Anar a Directa.cat

EN SAÏD EL KADAOUI JA TÉ BLOG!

El meu amic Saïd El Kadaoui ja té blog. De moment ha penjat articles antics i els seus llibres. Us el recomano.
Clica aquí per anar al seu blog

    Amb el Saïd a la presentació del seu llibre a Girona el passat mes de setembre

TERTÚLIA A COM RÀDIO SOBRE LES ELECCIONS A EGIPTE I MARROC, SÍRIA I LES REVOLTES ÀRABS

Ahir vaig participar a la tertúlia de la Comràdio al Tots x Tots amb Esther Vivas, Joan Barrera i Jordi Armadans sobre les eleccions a Egipte i Marroc, les revoltes àrabs i, també, vam parlar una mica d'economia i eleccions a l'Estat espanyol,
Clica aquí per escoltar la tertúlia
Link aquí altres intervencions a Com Ràdio