Ceuta i Melilla de nou amb Marroc pressionant. El Triangle

 

Xavier Rius, periodista. El Triangle, dijous 30 de juliol de 2026 

Ceuta torna a viure un assalt per mar de les seves fronteres amb milers de joves i no tan joves arribant nedant pel Tarajal, comparable amb el de maig de 2021. Però a diferència del de fa cinc anys, que fou instigat per les autoritats marroquines com a resposta a que Espanya hagués acollit i hospitalitzat el líder independentista sahrauí, Brahim Gali, que estava greument malalt de la Covid, ara no crec que hagi estat el Makhzen o entorn del poder que governa el país d’acord amb el rei Mohamed VI, ni molt menys els serveis d’intel·ligència els que hagin donat el tret de sortida a aquest salt massiu. Tampoc les xarxes de tràfic de persones perquè en aquestes entrades nedant ells no hi guanyen res.

Això no vol dir que la Gendarmeria, el rei i els aparells de l’estat no hagin fet res per impedir-ho o frenar-ho, ja que els va bé pe advertir a Espanya, després que Pedro Sánchez visités la setmana passada Alger, amb qui normalitzava relacions després de distanciar-s’hi pel canvi de postura de Madrid vers el Sàhara. També els va bé que hi hagi una certa pressió vers Espanya en un moment que el Marroc, intensificant les seves reivindicacions territorials sobre Ceuta y Melilla, ha avortat la reobertura de la duana comercial per vehicles de mercaderies a les dues ciutats, ofegant el seu comerç que depèn molt del que exporta cap el sud. Recordem que es va posar fi al pas indigne de les dones portadores que passaven cada dia milers de tones de productes espanyols cap al Marroc, i a canvi s’acordà normalitzar aquestes exportacions espanyoles per la duana. Però Rabat, amb diferents excuses, ha torpedinat la normalització comercial de les places espanyoles cap el Marroc, ofegant l’economia de les dues ciutats autònomes.

Dic que crec que l’entorn del rei no tenia interès que un salt d’aquesta magnitud passés aquesta setmana, ja que se celebra la Festa del Tron en la que Mohamed VI commemora els vint-i-set anys de regnat amb el seu tradicional discurs. Un discurs en el que ha parlat de modernització i prosperitat. Però la imatge de milers de joves i famílies senceres fugint, algunes desenes morint ofegats a poc metres de la costa, no confirma aquesta estabilitat, benestar i progrés al que s’ha referit el rei en el seu discurs. Un discurs televisat en el que el rei no amagava el seu deteriorament físic per alguna malaltia greu que pateix des de fa uns anys, cosa que motiva que cada cop més es visibilitzi el príncep hereu, Mulai Hassan.

Jo més aviat penso que aquest salt massiu ha sigut una resposta espontània viralitzada a les xarxes, que la Gendarmeria no ha volgut aturar exercint violència,després que fa un mes el Tribunal Suprem dictaminés que no es poden aplicar les anomenades “devolucions en calent” a les persones que arriben nedant a Ceuta i Melilla. I des de l’endemà que es fes pública la sentència van començar a multiplicar-se les arribades nedant a les dues ciutats autònomes de sobirania espanyola.

Caldrà veure què farà el Marroc els propers dies i com intentarà Espanya retornar aquests milers que han entrat en deu dies. Els menors teòricament no els pot expulsar i tard o d’hora els haurà de traslladar a la Península, amb unes comunitats del PP que, ostatges de Vox rebutgen trasllats massius. Uns trasllats que el president de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas, torna a demanar. I pel que fa als adults, no sabem si començaran els tràmits d’identificació individual, escoltar si demanen o no asil i iniciar els tràmits de l’expulsió individual o si com fa cinc anys, Espanya i Marroc pactaran unes devolucions col·lectives massives. Expulsions individuals o massives que només es poden dur a terme si Marroc es mostra disposat a acceptar-los.

I acabi quan acabi aquesta entrada massiva i de si les autoritats marroquines intenten o no els propers dies aturar des de dins el que vulgui passar, hi ha un fet. El Marroc, que ja té bastant guanyat el conflicte del Sàhara, ara pressiona amb la reivindicació de moment subtil i intermitent sobre la sobirania de Ceuta i Melilla. Per Espanya, amb Marroc pressionant, li serà cada cop més difícil mantenir tancat el pas a aquestes dues ciutats africanes, que són de fet dues portes d’Europa a la que volen arribar tant molts joves marroquins, que veuen que al seu país no tenen garantida ni una feina ni una vida on poder prosperar, com homes i dones de l’Àfrica subsahariana que, fugint de les sequeres, el canvi climàtic i les guerres, somnien en emigrar a Europa.

Evidentment hi ha un altre element a valorar. El paper que jugarà Estats Units en el cas que la crisi no s’aturi. Recordem que el secretari d’Estat Collin Powell va fer de mediador a la crisi de Perejil. I ara no veig ni a Marco Rubio ni a Donald Trump intercedint en favor del govern d’Espanya de Pedro Sánchez a qui retreuen que gasta poc en defensa.

Ceuta y Melilla de nuevo, con Marruecos presionando

Ceuta está experimentando una vez más un asalto marítimo a sus fronteras, con miles de jóvenes y no tan jóvenes nadando a lo largo del Tarajal, comparable al de mayo de 2021. Pero a diferencia del de hace cinco años, que fue instigado por las autoridades marroquíes en respuesta a que España acogió y hospitalizó al líder independentista saharayaní, Brahim Gali, que estaba gravemente enfermo de Covid, ahora no creo que haya sido el Makhzen ni el poder que gobierna el país de acuerdo con el rey Mohamed VI, y mucho menos los servicios de inteligencia los que hayan dado el disparo de salida para este salto masivo. Tampoco las redes de trata de personas, porque en estas entradas nadando no ganan nada.

Esto no significa que la Gendarmería, el rey y el aparato estatal no hayan hecho nada para impedirlo o detenerlo, ya que les conviene advertir a España, después de que Pedro Sánchez visitara Argel la semana pasada, con quien normalizó las relaciones tras distanciarse de ella debido al cambio de posición de Madrid hacia el Sahara. También les va bien que haya cierta presión sobre España en un momento en que Marruecos, intensificando sus reclamaciones territoriales sobre Ceuta y Melilla, ha abortado la reapertura de las aduanas comerciales para vehículos de mercancías en ambas ciudades, asfixiando su comercio que depende mucho de lo que exporta al sur. Recordemos que se puso fin al paso poco digno de las mujeres poeteadoras que pasaban cada día miles de toneladas de productos españoles a Marruecos, y a cambio se acordó normalizar estas exportaciones españolas mediante aduanas. Pero Rabat, con diferentes excusas, ha torpedeado la normalización comercial de las plazas españolas hacia Marruecos, asfixiando la economía de las dos ciudades autónomas.

Digo que creo que el entorno del rey no tenía interés en que se produjera un salto de esta magnitud esta semana, ya que se celebra la Fiesta del Trono en la que Mohamed VI conmemora los veintisiete años de reinado con su tradicional discurso. Un discurso en el que ha hablado de modernización y prosperidad. Pero la imagen de miles de jóvenes y familias enteras huyendo, unas decenas ahogándose a pocos metros de la costa, no confirma esta estabilidad, bienestar y progreso a los que se refería el rey en su discurso. Un discurso televisado en el que el rey no ocultó su deterioro físico debido a una grave enfermedad que lleva padeciendo durante varios años, lo que motiva que se visibilice cada ves más al príncipe heredero, Mulai Hassan.

Más bien creo que este salto masivo ha sido una respuesta espontánea viralizada en las redes sociales, que la Gendarmería no ha querido parar ejerciendo violencia, después de que hace un mes el Tribunal Supremo dictaminara que las denominadas «devoluciones en caliente» no pueden aplicarse a las personas que llegan nadando a Ceuta y Melilla. Y desde el día siguiente a la publicación de la sentencia, las llegadas nadando a las dos ciudades autónomas de soberanía española comenzaron a multiplicarse.

Tendremos que ver qué hará Marruecos en los próximos días y cómo España intentará devolver a esos miles que han entrado en diez días. Teóricamente, los menores no pueden ser expulsados y tarde o temprano tendrán que ser trasladados a la Península, con algunas comunidades PP que, rehenes de Vox, rechazan traslados masivos. Traslados que el presidente de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas, vuelve a solicitar. Y en cuanto a los adultos, no sabemos si comenzarán los procedimientos de identificación individual, si solicitarán asilo y comenzarán los procedimientos de expulsión individual o si, como hace cinco años, España y Marruecos acordarán devoluciones colectivas masivas. Expulsiones individuales o masivas que solo pueden llevarse a cabo si Marruecos está dispuesto a aceptarlas.

Y no importa cuándo termine esta entrada masiva y si las autoridades marroquíes intentan o no parar desde dentro lo que pueda pasar en los próximos días, hay un hecho. Marruecos, que ya tiene bastante ganado el conflicto del Sahara, presiona ahora con la sutil e intermitente reclamación de la soberanía de Ceuta y Melilla. Para España, con Marruecos presionando, será cada vez más difícil mantener el camino cerrado hacia estas dos ciudades africanas, que en realidad son dos puertas a Europa a la que quieren llegar tanto muchos jóvenes marroquíes, que ven que en su país no tienen garantizado ni un empleo ni una vida en la que puedan prosperar, como hombres y mujeres del África subsahariana que, huyendo de sequías, cambio climático y guerras, sueñan con emigrar a Europa.

Evidentemente hay otro elemento a valorar. El papel que jugará Estados Unidos en el caso que la crisis no se detenga. Recordemos que el secretario de Estado Collin Powell hizo de mediador en la crisi de Perejil. I ahora no veo ni a Marco Rubio ni a Donald Trump intecediendo en favor del gobierno de España de Pedro Sánchez a quin achacan que gasta poco en defensa.

                                   

La derrota del sahauís? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 3 de novembre de 2025

Cinquanta anys després de la Marxa Verda amb la que el Marroc va ocupar bona part del territori de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar divendres una resolució que, contradient les seves anteriors resolucions partidàries de la lliure determinació del territori amb la celebració d’un referèndum, afirmava que el pla d’autonomia proposat pel Marroc era la proposta més viable per acabar el conflicte. Així doncs la integració al Marroc deixa de ser una de les dues opcions possibles, per esdevenir l’avalada pel Consell de Seguretat de l’ONU.

Un Consell de Seguretat que des de 1992, en signar-se l’alto el foc entre Marroc i el Front Polisario, proposava la celebració d’un referèndum en el que els sahrauís havien de triar entre la independència o la integració al Marroc. I a tal efecte es desplegava una missió civil i militar, anomenada Missió per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, MINURSO que, a més de garantir l’alto el foc havia d’organitzar-lo. Un referèndum acceptat inicialment pel rei Hassan II del Marroc en el que votarien tant els sahrauís que eren als camps algerians de Tinduf, com els que vivien a la part ocupada pel Marroc.

Però quan s’havia de fer, l’any 1997 o el 1998, Marroc el va rebutjar en exigir que hi poguessin participar també els colons que Rabat hi va desplaçar després d’ocupar el territori. Quan el 2003 el Front Polisario va acceptar que els colons marroquins i els seus fills poguessin votar, el nou rei, Mohamed VI se’n va desdir, rebutjant el referèndum en no fiar-se dels colons i dels seus fills, ja que molts havien abraçat la causa independentista.

A partir de llavors tot quedà bloquejat amb el Marroc controlant la major part de territori, mentre el Polisario que controla poc més d’una quarta part a l’est del mur construït pel Marroc, demanava que Espanya exercís el seu lideratge com antiga metròpoli. Però els governs de Madrid, governés qui governés, estava collat pel Marroc amb els fluxos migratoris, els acords de pesca, la pressió vers Ceuta i Melilla, les pasteres a Canàries i la necessària col·laboració antiterrorista, en ser marroquins la majoria de terroristes islàmics autors d’atemptats a Espanya.

La cosa es complicarà més pels sahrauís quan el 2020 Donald Trump, desmarcant-se del que deia la ONU, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara a canvi que Marroc se sumés als anomenats Acords d’Abraham i reconegués l’estat d’Isarel. Simultàniament el Polisario va considerar que la construcció per part del Marroc d’una carretera i deixar-hi allà tropes, en una franja de territori que havia de ser neutral, trencava l’acord, anunciant que tornava a la guerra. Però Algèria, protectora dels sahrauís no va facilitar armament, com havia fet fins 1991, per que tornessin a la guerra i aquest retorn a la guerra no ha estat tal, sinó només bombardejos esporàdics i escaramusses que certament han provocat morts de marroquins, sahrauís i mauritans.

Entre 1998 i 2004, vaig entrevistar tres vegades pel diari Avui a Mohamed Abdelaziz, líder del Polisario i president de la República Sahrauí, i em consta que ell estava convençut que el referèndum es faria. Però a partir de la dimissió de l’ex Secretari d’Estat americà, James Baker, com a mediador o enviat especial del Secretari General de l’ONU, i l’increment del terrorisme gihadista, el Marroc va convertir-se en un país i un règim que havia de ser protegit ja que Europa i el Estats Units van considerar prioritari que la monarquia de Mohamed VI no perillés. Mentre, els sahrauís van anar perdent suports i aliats. Simultàniament s’ha produït un altre element estratègic a la regió. L’increment de la activitat gihadista a la veïna Mali i la pèrdua de la influència francesa, retirant París fa dos anys les tropes mentre Rússia amb tropes o mercenaris es feia amb el control de bona part del Sahel. Potser un dels motius pel que Rússia no va vetar i bloquejar divendres la resolució de l’ONU que avala la proposat marroquina pel Sàhara és que potser a canvi rebia el vistiplau tàcit per continuar expandint la seva influència al Sahel en un moment que el regim militar de Mali podria caure assetjat per les milícies islamistes del Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans (JNIM) que són prop de la capital de Mali, Bamako.

Ara el Marroc, on fa uns parell de mesos van esclatar fortes protestes espontànies dels joves per la manca d’oportunitats laborals, governat per Mohamed VI de qui es diu que pateix una malaltia greu, haurà de detallar el seu pla d’autonomia i com gestionaria el retorn de prop de dos cents mil sahrauís al territori, on bona part de la població va ser reemplaçada per colons marroquins. I pel que fa al Polisario, liderat des de la mort de Mohamed Abdelaziz per l’històric Brahim Gali sembla que es mantindrà ferm rebutjant la proposta, i potser intentarà que hi hagi alguna mena d’intifada a les ciutats de l’Aaiun, Smara i Dajla de la població sahrauí autòctona.

Cal veure què pensa fer el règim algerià del president Abdelmadjid Tebboune. L’enviat de Donald Trump, l’empresari Steven Witkoff, ha augurat que en dos mesos Marroc i Algèria faran les paus i obriran la frontera que està tancada des de fa dècades i es posaran d’acord pel que fa al Sàhara. Dubto, però, que Algèria abandoni ara els sahrauís. I aquí el pla de pau, a diferència del que volen Trump i Witkoff per Gaza i Ucraïna, no implica grans negocis immobiliaris, ni facilita els seus negocis amb les monarquies petrolieres.

Imatge de la ciutat de l'Aaiun

Leer en castellano en El Triangle

Publicat a l'edició de paper del 12 de novembre de 2025 una mica retallat

Fiscalía y Guardia Civil investigan la llamada de Núcleo Nacional a "la defensa activa de nuestros barrios" ante la "invasión" de migrantes. Precisamente mañana será juzgada por la Sección Tercera de la Audiencia Provincial de Madrid la ex lider de Bastión Frontal, Isabel Medina Peralta por la declaraciones que realizó en mayo de 2021 en una concentración ante la embajada de Marruecos

 

La Guardia Civil y la Fiscalía de Delitos de Odio han iniciado una investigación sobre el grupo  Núcleo Nacional y su portavoz conocido como "Una Rana Baneada" llamado realmente Iván, que colgó el pasado domingo en las redes sociales un video llamando a otras personas y grupos unirse a "la defensa activa en las calles " contra la "invasión" migratoria. El ministro del Interior, Fernando Grande Marlaska, lo ha confirmado este mediodía. 

Tras referirse en el video a grupos como los ultras del futbol, Democracia Nacional, Devenir Europeo o FACTA, también llama a que se sumen a esta acción el partido Frente Obrero y "los liberales", es decir a Vox y sus grupos juveniles, dejando claro que la propuesta de unidad no es de tipo político sino de acción en la calle. 

Núcleo Nacional, grupo surgido en febrero y marzo de 2024 con las protestas ante la sede del PSOE en Ferraz contra la ley de amnistía, se inscribió como organización el 8 de mayo de 2024 en Registro Nacional de Asociaciones ei hizo su presentación pública el  14 de abril de 2024 en el local madrileño Espacio Ardemans.  

Desde entonces ha ocupado con un evidente éxito el espacio dejado en Madrid por otros grupos como el desaparecido Bastión Frontal. El pasado 9 de noviembre Núcleo Nacional consiguió movilizar dos mil ultras en Madrid en la manifestación que terminó de nuevo ante la sede del PSOE en la calle Ferraz. Y estos meses se ha ido expandiento territorialmente. El ex dirigente de Democracia Nacional, Enrique Lemus, consta en el Registro de asociaciones como su responsable legal y segfn se indica en el Registro de Asociaciones del Ministerio del Interior tiene su sede en Valladolid en el antigulo local de Democracia Nacion al que también fue el llamado  Centro Social y Nacional "El Alcazar". Además de "Una Rana Baneada" hay otro ridigente que da la cara conocido como el Gallego. También participaria de la dirección de Núcleo Nacional el  concejal de Velilla de San Antonio, Pedro Jesús Espada, de Hacer Nación y antes de Democracia Nacional. Precisamente la que fuera dirigente de Bastión Frontal, Isabel (Medina) Peralta, que ha participado en  en algunas de las protestas y manifestaciuons de Núcleo Nacional, será juzgada mañana en la Sección Tercera de la Audiencia de Madrid por la declaraciones contrarias a la inmigración musulmana realizadas el 18 de mayo de 2021. Bastión Frontal se disolvió en septiembre de 2022

                                                      

Isabel Medina Peralta el  9 de noviembre pasado en la manifestación de Núcleo Nacional junto a la pancarta de Devenir Europeo, grupo al que está vinculada actualmente

Isabel Medina Peralta en el Homenaje a la División Azul el 13 de febrero de 2021  

                                            

Manifestación en las que realizó las declaraciones que mañana son juzgadas

                                         

Explico en el Telenotícies de TV3 qué es Núcleo Nacional

Sàhara, el conflicte oblidat. El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de desembre de 2023

Llegir en català al Triangle

Una de les conseqüències de la guerra de Gaza és que ha deixat en l’oblit altres conflictes i vulneracions dels drets humans. Conflictes que han desaparegut de l’actualitat informativa i veuran retallat l’ajut del que depenen. És el cas dels desplaçats de les la guerra del Sudan, dels Rojinyes a Bangladesh o dels sahrauís a Tinduf, Algèria.

En el cas dels campaments de refugiats sahrauís de Tinduf, l’ajuda ja havia disminuït fa quatre anys a causa de la Covid quan van deixar-se de fer tant les vacances d’estiu de milers de nens sahrauís a Espanya que eren acollits per famílies com els viatges de Setmana Santa i desembre en vols xàrters amb els que moltes d’aquestes famílies d’arreu de l’Estat es desplaçaven als campaments per veure els nens. I tant al setembre en tornar els nens cap al Sàhara com quan arribava la visita de les famílies acollidores rebien un important donatiu. Després del parèntesis de de 2020 i 2021, l’estiu de 2022 es van reprendre les vacances de nens a l’Estat espanyol, però per un nombre menor.

Fa tres setmanes vaig viatjar als camps de refugiats de Tinduf amb seixanta catalans que anaven a veure als nens sahrauís. Uns nens i nens que són néts dels habitants de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental que van haver de fugir cap Algèria quan el 1975, aprofitant l’agonia del general Franco que s’havia compromès amb l’ONU a descolonitzar el territori, fou ocupat pel Marroc, iniciant-se una llarga guerra. Com al Marroc li era impossible controlar el desert, construí un mur de més de dos mil quilòmetres amb el que es quedà amb el 70% del territori i el Front Polisario el 30 restant. Però tot i això els soldats marroquins, que no s’adaptaven al clima, queien en reiterades emboscades i es rendien. La guerra durà fins 1991 quan els independentistes sahrauís del Front Polisario i el rei Hassan II del Marroc acceptaren un pla de pau pel que l’ONU organitzaria un referèndum en el que tant els refugiats del Tinduf com els sahrauís que es quedaren en el territori que ocupava Marroc decidirien si volien ser independents o formar part del Marroc. I es declarà un alto el foc que va durar 30 anys amb una força de pau, la Missió de Nacions Unides per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) que s’encarregà de fer el cens pel referèndum previst per 1997 i verificar el compliment de l’alto el foc.

Lamentablement la MINURSO no va actuar per verificar el compliment dels drets humans al territori ni protegir als sahrauís que lluitaven pacíficament per la independència. El Polisario com a mostra de bona voluntat alliberà els més de dos mil presoners. Però a l’hora de la veritat Marroc es va fer enrere posant més obstacles i presionant Espanya amb Ceuta i Melilla o deixant sortir més pasteres, si feia algun gest en favor del referèndum. Demanà que els colons marroquins també poguessin votar, cosa que el Polisario acceptà, però llavors Marroc tornà a rebutjar el referèndum en adonar-se que molts d’aquests havien acabat simpatitzant amb el Polisario i els seus fills liderant les protestes a les ciutats de l’Aaiun i Smara. I fa tres anys quan Marroc, sense que la MINURSO ho impedís, desplegà tropes en una franja al sud, més enllà del mur de separació, el Polisario donà per trencat l’alto el foc i va tornar a la guerra. Una tornada a les hostilitats que no ha capgirat la situació. L´únic canvi ha estat un acostament de Pedro Sánchez al Marroc.

Quan vaig ser als campaments el 1997, any que s’havia de fer el referèndum, vaig trobar un poble vivint en haimes esperançat. Anys més tard a mida que el referèndum es demorava, el panorama dels campaments de Tinduf va canviar construint-se al costat de cada haima una petita casa de totxos de tova. Ara quan hi he tornat m’he trobat que la uralita i el ciment està substituint les haimes i molta gent ha obert una botiga o taller, cosa que vol dir que pensen que no tornaran a curt termini a la seva terra. Vaig conversar sobre aquests canvis amb el president del Parlament Saharauí, Hamma Salama, i reconeixia que el Polisario no podia interferir en aquest canvi econòmic perquè si volgués regular-ho o cobrar impostos als qui inicien activitats hauria de donar drets com la seguretat social. I de moment l’únic que fa el Front Polisario es gestionar amb la Mitja Lluna Roja el repartiments de l’ajut humanitari de manera igualitària. Un ajut que ha disminuït un 25%, però a conseqüència de la pujada de preus i la disminució dels donants aviat serà menor.

Sáhara, el conflicto olvidado. El Triangle 27/12/2023

Una de las consecuencias de la guerra de Gaza es que ha dejado en el olvido a otros conflictos y vulneraciones de los derechos humanos. Conflictos que han desaparecido de la actualidad informativa y verán recortada la ayuda de la que dependen. Es el caso de los desplazados de las la guerra de Sudán, de los Rohingyas en Bangladesh o de los saharauis en Tinduf, Argelia.

En el caso de los campamentos de refugiados saharauis de Tinduf, la ayuda ya había disminuido hace cuatro años a causa de la Covid cuando dejaron de hacerse tanto las vacaciones de verano de miles de niños saharauis en España que eran acogidos por familias como los viajes de Semana Santa y diciembre en vuelos chárteres con los que muchas de estas familias de todo el Estado se desplazaban a los campamentos para ver a los niños. Y tanto en septiembre al volver los niños al Sáhara como cuando llegaba la visita de las familias acogedoras recibían un importante donativo. Tras el paréntesis de 2020 y 2021, en verano de 2022 se reanudaron las vacaciones de niños en el Estado español, pero por un número menor.

Hace tres semanas viajé a los campos de refugiados de Tinduf con sesenta catalanes que iban a ver a los niños saharauis. Unos niños y niñas que son nietos de los habitantes de la antigua provincia española del Sáhara Occidental que tuvieron que huir a Argelia cuando en 1975, aprovechando la agonía del general Franco que se había comprometido con la ONU a descolonizar el territorio, fue ocupado por Marruecos, iniciándose una larga guerra. Como a Marruecos le era imposible controlar el desierto, construyó un muro de más de dos mil kilómetros con el que se quedó con el 70% del territorio y el Frente Polisario el 30 restante. Pero sin embargo los soldados marroquíes, que no se adaptaban al clima, caían en reiteradas emboscadas y se rendían. La guerra duró hasta 1991 cuando los independentistas saharauis del Frente Polisario y el rey Hasan II de Marruecos aceptaron un plan de paz por el que la ONU organizaría un referéndum en el que tanto los refugiados del Tinduf como los saharauis que se quedaron en el territorio que ocupaba Marruecos decidirían si querían ser independientes o formar parte de Marruecos. Y se declaró un alto el fuego que duró 30 años con una fuerza de paz, la Misión de Naciones Unidas por la celebración del Referéndum en el Sáhara Occidental (MINURSO) que se encargó de realizar el censo por el referéndum previsto para 1997 y verificar el cumplimiento del alto el fuego.

Lamentablemente la MINURSO no actuó para verificar el cumplimiento de los derechos humanos en el territorio ni proteger a los saharauis que luchaban pacíficamente por la independencia. El Polisario como muestra de buena voluntad liberó a los más de dos mil prisioneros. Pero a la hora de la verdad Marruecos se echó atrás poniendo más obstáculos y presionando a España con Ceuta y Melilla o dejando salir más pateras, si hacía algún gesto en favor del referéndum. Pidió que los colonos marroquíes también pudieran votar, cosa que el Polisario aceptó, pero entonces Marruecos volvió a rechazar el referéndum al darse cuenta de que muchos de ellos habían acabado simpatizando con el Polisario y sus hijos liderando las protestas en las ciudades de Aaiún y Smara. Y hace tres años cuando Marruecos, sin que la MINURSO lo impidiera, desplegó tropas en una franja en el sur, más allá del muro de separación, el Polisario dio por roto el alto el fuego y volvió a la guerra. Un retorno a las hostilidades que no ha modificado la situación. El único cambio ha sido un acercamiento de Pedro Sánchez a Marruecos.

Cuando estuve en los campamentos en 1997, año en que debía hacerse el referéndum, encontré un pueblo viviendo en jaimas esperanzado. Años más tarde a medida que el referéndum se demoraba, el panorama de los campamentos de Tinduf cambió construyéndose junto a cada jaima una pequeña casa de ladrillos de adobe. Ahora cuando he vuelto me he encontrado con que la uralita y el cemento está sustituyendo a las jaimas y mucha gente ha abierto una tienda o un taller, lo que quiere decir que piensan que no volverán a corto plazo a su tierra. Conversé sobre estos cambios con el presidente del Parlamento Saharaui, Hamma Salama, y reconocía que el Polisario no podía interferir en ese cambio económico porque si quisiera regularlo o cobrar impuestos a quienes inician actividades debería dar derechos como la seguridad social. Y de momento lo único que hace el Frente Polisario es gestionar con la Media Luna Roja los repartos de la ayuda humanitaria de forma igualitaria. Una ayuda que, ha disminuido un 25% pero que a consecuencia de la subida de precios y la disminución de los donantes en breve será menor.

SÁNCHEZ, DE CRIMEA AL SÀHARA. Analitzo al Punt Avui el posicionament de Pedro Sánchez en favor de Marroc en el conflicte del Sàhara

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 23 de març de 2022

Llegir l'article al Punt Avui

Discrepo dels que diuen que el govern espanyol ha canviat de posició en el conflicte del Sàhara, perquè des que el Marroc va començar a obstaculitzar el 1996 el pla de l’ONU per fer un referèndum, Espanya mai havia volgut incomodar-lo. Un Marroc que podia qüestionar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, els acords de pesca, tenia l’aixeta del flux de migrants, i la col·laboració del qual era necessària per combatre el terrorisme gihadista.

Quan Espanya es va desentendre del territori el 1975 va començar una guerra que es va aturar amb la Resolució 690 del Consell de Seguretat del 1991, que establia que els sahrauís es pronunciarien amb un referèndum fet per l’ONU sobre si volien ser independents o part del Marroc. El pla desplegava una missió, la MinursoI, que va fer el cens en què es van incloure unes 80.000 persones residents als camps de refugiats de Tindouf o al territori ocupats pel Marroc. Però aquí es va estancar tot perquè Rabat va exigir que s’incloguessin els marroquins desplaçats cap al Sàhara a partir del 1976. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va enviar el 1997 l’exsecretari d’estat nord-americà James Baker per desencallar-ho. I després d’un infructuós pla Baker I, es va aprovar el pla Baker II, acceptat pel Front Polisario, pel qual mantenint-se inicialment el territori en mans del Marroc, retornarien els refugiats de Tindouf i s’atorgaria una administració autònoma. I al cap de quatre anys se celebraria un referèndum en el qual podrien votar tots els residents al territori. Però llavors el nou rei Mohamed VI s’hi va oposar, ja que es donava la paradoxa que molts dels fills dels colons marroquins també apostaven per la independència. 

En aquells anys vaig entrevistar tres vegades per a l’Avui el president del Front Polisario i la República Àrab Sahrauí, Mohamed Abdelaziz, i se’m queixava que Espanya havia abandonat el seu paper com a potència que legalment encara en tenia la sobirania. I tan cert que diputats i regidors de tots els colors anaven als campaments de Tindouf a mostrar la seva solidaritat, tant els governs del PP com els del PSOE donaven l’esquena a la celebració del referèndum. Perquè la posició del govern de torn era dir que la solució més realista, amb un referèndum improbable o amb una negociació factible, havia de ser un Sàhara amb autonomia dins del Marroc. Però amb això el Marroc no en tenia prou. I després que Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara, va empènyer milers de joves a saltar cap a Ceuta com a resposta al fet que el líder del Polisario, Brahim Ghali, estava hospitalitzat a Espanya. Però resulta incomprensible que Pedro Sánchez hagi enterrat el referèndum en plena guerra d’Ucraïna, no només perquè ha incomodat Algèria, necessària per garantir el gas, o pel fet de ser mal moment per legitimar annexions com la de Crimea, sinó sense el vistiplau del Polisario i  amb Rússia membre del Consell de Seguretat sembla difícil que s’aprovi una resolució que liquidi el referèndum.

El cost d'una descolonització pendent. Analitzo al Punt Avui el conflicte del Sàhara Occidental, la ruptura de relacions entre Algèria i Marroc i les conseqüències pel subministrament del gas

 

 El Punt Avui, dilluns 10 d'octubre de 2021

 Xavier Rius Sant, periodista

Si no fos perquè el gas és un dels elements del conflicte entre Algèria i el Marroc, i entre el Marroc i els sahrauís del Front Polisario, amb Espanya a punt de perdre els bancs de pesca sota Canàries i amb la incertesa de si patirem un increment del preu del gas, podríem dir que la situació és més explosiva que mai. Els sahrauís que fa un any van donar per trencat l’alto el foc amb el Marroc tornant a les hostilitats, van aconseguir fa tres setmanes una victòria diplomàtica amb la sentència del Tribunal de Luxemburg que anul·lava els acords de pesca entre la Unió Europea (UE) i el Marroc. Acords anul·lats per haver-hi inclòs les aigües i el territori de l’antic Sàhara Occidental. Sentència que, sense tenir-hi relació, va dictar-se després que el Marroc llancés milers de joves a les aigües de Ceuta amb la voluntat d’emigrar a Europa, com a resposta a l’acollida a Espanya del líder del Front Polisario, Brahim Gali, que va ser ingressat en un hospital.

El Marroc creia fa un any que ho tenia tot a favor per consolidar l’ocupació de l’antiga província espanyola. Sense el vistiplau de l’ONU s’havia apropiat d’un tram de carretera que comunica amb Mauritània, i Donald Trump, desmarcant-se de la consideració que fa l’ONU de l’antiga província com un dels disset territoris pendents de descolonitzar, va reconèixer l’annexió marroquina amb l’anunci que hi obriria un consolat. Simultàniament amb les negociacions a les Nacions Unides, totalment aturades, feia dos anys que el representant del secretari general de l’ONU, l’expresident d’Alemanya Horst Köhler, havia renunciat al càrrec, vetant Rabat tots els candidats a substituir-lo. Joe Biden no s’ha fet enrere de moment al reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara però va forçar el Marroc que acceptés com a nou representant l’italià Staffan de Mistura, que anteriorment ha estat representant de l’ONU a Síria, l’Iraq i l’Afganistan.

Brahim Gali

 

Coincidint amb l’anul·lació dels acords de pesca amb la Unió Europea, el president d’Algèria, Abdelmajid Tebboune, en el context de la propera commemoració de 60 aniversari de la independència del país, ha marcat perfil davant França protestant per unes declaracions del president Macron que va considerar ofensives, i va trencar relacions diplomàtiques amb el Marroc. Trencament de relacions amb Rabat que coincideixen amb la caducitat de l’acord de vendre gas al Marroc que Alger no renovarà. I el tancament del gasoducte que va cap al Marroc i Espanya pot provocar un desabastiment d’Espanya, ja que el gasoducte que va directe d’Algèria a Almeria no podrà absorbir el que arriba passant pel Marroc.

Després d’anys amb el conflicte del Sàhara estancat, les peces tornen estar en joc. I mentre el Polisario no renunciï a una autodeterminació que l’ONU li reconeix, el conflicte continuarà. Espanya fa cinquanta anys no va fer el que havia de fer, i continua presonera del xantatge marroquí. Però més enllà del perjudici que representarà l’encariment del gas o noves pressions a la frontera de Ceuta, els fets són que mentre el Polisario no es rendeixi, hi haurà per completar la descolonització d’un territori que, com ha recordat el Tribunal de Luxemburg, no pertany al Marroc.

 

LA REGIDORA MARÍA OSUNA (EX PxC) QUE ES VA PASSAR A PDxC DE JOSEP ANGLADA, MARXA DE SALT SENSE RENUNCIAR A L'ACTA DE REGIDORA.

La regidora de Salt, Maria Osuna, que va ser una dels tres regidors que va obtenir Plataforma X Catalunya (PxC) a Salt el maig de 2011, ha marxat a viure i treballar a Extremadura per regentar un petit negoci familiar. Tot i que ja no va assistir al ple de finals d'octubre, en no renunciar a l'acta de regidora, el lloc no podrà ser ocupat per Sergi Fabri de les Joventuts Identitàries, que anava de quart a la llista, i és un dels pocs membres de la llista que continua a PxC. 

Osuna va abandonar PxC el passat setembre passant-se a Plataforma Democràtica X Catalunya (PDxC), sigla que lidera i va crear el fundador de PxC, Josep Anglada,  després de ser expulsat de PxC.  Els altres dos regidors saltencs de PxC, el cap de llista, Carles Bonet, i la número 3, Juana Dolores Martínez, van abandonar PxC, passant a regidors no adscrits, l'agost de 2011 per la polèmica derivada del fet que tots dos mantenien una relació sentimental estable amb persones d'origen estranger de color.  En deixar PxC Osuna aquest setembre i passar-se a PDxC, Plataforma X Catalunya es va quedar a Salt sense representació i el grup municipal va quedar dissolt.

 Maria Osuna, en el ple del passat 22 de setembre

 Sergi Fabri, a la dreta de la foto, en el ple del passat 22 de setembre, quan Osuna va passar-se a PDxC. Al fons Anglada, que hi va assistir per donar suport a Osuna.

La marxa d'Osuna de PxC, per passar a Plataforma Democràtica X Catalunya, es va fer efectiva al ple del 22 de setembre al qual va assistir Josep Anglada per donar-li suport. Osuna ja va participar el juny passat a una trobada de militants i regidors de PxC disconformes amb la destitució del seu president Josep Anglada i es postulava com a cap de llista de PDxC a les properes eleccions. En aquell ple Osuna va defensar l'honorabilitat de Josep Anglada i va qualificar als que l'havien destituït de mentiders i usurpadors.

L'actuació del tres regidors de PxC de Salt, que van entrar a l'ajuntament (a costa del PSC que en va perdre tres), ha estat polèmica des del començament, no només per no complir les expectatives amb les que van ser votats, o pel fet que dos dels tres regidors tenien parella de color, sinó per l'actuació d'aquests dos en deixar PxC -Bonet i Martínez- que, en passar a regidors no adscrits l'agost de 2011, van assegurar una còmoda majoria a l'alcalde de CiU, Jaume Torramadé, a qui des de llavors gairebé sempre li voten a favor. Bonet també va ser motiu de polèmica el juliol de 2013, quan acompanyat de la seva parella, va assistir a l'acte de commemoració a Girona amb el cònsol marroquí, de la Festa de Tron del rei del Marroc i de trencament del dejuni del ramadà.  

El cap de llista de PxC de Salt, assistint com a regidor no adscrit amb la seva parella a l'Iftar de trencament del ramadà i Festa del Tron del Marroc, el juliol de 2013, amb cònsol a Girona. A sota Bonet amb la número 3, Juana Dolores Martínez, també regidora no adscrita.
            

SÀHARA, EL CONFLICTE PENDENT. Tot i les traves a les delegacions que intenten visitar l'antiga província espanyola, molts ciutadans de l'Aaiun mostren la voluntat de ser independents. Aprovada una nova resolució de l'ONU prorrogant la missió sense donar-li atribucions sobre drets humans.

 

De vegades alguns conflictes bèl·lics territorials s'han resolt o apagat, després que la part militar o demogràficament guanyadora aconsegueix que passi una o dues generacions, invertint en el territori, i desplaçant-hi població nova. També es pot resoldre amb el cansament i envelliments del qui varen lluitar fa 30 o  40 anys, confiant que el nets d'aquests oblidaran el passat i apostaran per un futur en el que les antigues ferides quedaran en l'oblit. També pot acabar-se amb la pèrdua de suports externs o quan les condicions regionals fan que aquell conflicte sigui un llast pels països de la regió.

Sovint quan a Espanya, França, la Unió Europea o a Estats Units algú planteja la solidaritat amb el poble sahrauí o la necessitat de fer complir el dret internacional vulnerat per Marroc, escolta respostes com "encara amb el Sàhara?" o "per què no es conformen amb que el Marroc els doni una autonomia? o "no s'adonen que estan sols i han perdut?" Però la realitat, més enllà que l'ONU no tingui voluntat de pressionar al Marroc, que França recolzi incondicionalment la política marroquí i que Espanya -potència colonial que en tindria legalment la sobirania- no faci cap gest en favor dels sahrauís, és que el pas dels anys no ha fet minvar el rebuig de la majoria dels sahrauís que viuen sota l'administració marroquina a les ciutats de l'Aaiun, Smara o Dajla, i que, fins i tot, molts dels fills dels que varen ser portats com a colons des de 1976 a viure al territori, abracen la causa independentista.

Aquests primers dies de maig he pogut visitar l'antiga província espanyola del Sàhara Occidental, i parlant amb la gent te n'adones que Marroc no només no ha aconseguit guanyar-se als sahrauís, sinó que també, molts de qui arribaren al territori després de l'ocupació marroquina de 1976, o els seu fills han abraçat la causa independentista. Certament hi ha un cansament entre part dels cent mil refugiats que viuen als campaments de Tinduf, a Algèria, però la situació política i social al territori ocupat i administrat pel Marroc no fa pensar que el conflicte pugui acabar a curt termini amb un jurament de vassallatge i submissió dels sahrauís al rei Mohammed VI.

UN TERRITORI PENDENT DE DESCOLONITZAR

Encara que la classe política i la premsa marroquí ho negui, el Sàhara, abandonat per Espanya el 1976,  es un dels 17 territoris d'arreu del món pendent de descolonitzar segons l'ONU. Després d'anys d'una guerra que només es va estabilitzar amb la construcció d'un mur de 2.700 kilómetres amb cent mil soldats desplegats, que divideix el territori, i representa un sagnia econòmica pel Marroc, el 1990  el Consell de Seguretat va reafirmar-se que era un problema de descolonització que devia ser resolt per la seva població. Es va signar un acord amb Marroc i els independentistes del Frente Polisario per enviar cascos blaus i celebrar un referèndum que s'hagués hagut de fer el 1996. La Missió pel Refèndum al Sàhara Occidental, MINURSO, es va desplegar al territori el 1991, però el referèndum es va suspendre en exigir Marroc a última hora que votessin també els nous habitants traslladats al territori després de l'ocupació marroquí. I quan anys més tard el Polisario va acceptar que els anomenats colons també poguessin votar, Marroc també es va oposar a que es fes, donat que bona part de la nova població del Sàhara, originaris de les zones del sud del Marroc, entre Sidi Ifni i Tarfaya, són cultural i lingüísticamnent també sahrauís, i estaven abraçant les tesis independentistes. 

MANIFESTACIONS A LES CIUTATS DE L’AAIUN, SMARA I DAJLA
La proposta que sense gaire convicció fa Marroc de donar autonomia al Sàhara no resulta gens convincent, donat que ni hi ha les llibertats polítiques i d'expressió prèvies per tal que aquesta oferta sigui creïble, ni Marroc està disposat a acceptar una administració autònoma governada pels independentistes que probablement guanyarien les eleccions. Però, sobretot, Marroc no sabria com encabir en el territori els cent mil sahrauís que haurien de tornar des dels campaments de Tinduf a Algèria. I una mostra d'aquesta manca de llibertats prèvia, per fer creïble qualsevol proposta d'autonomia del Marroc, és que de manera reiterada reprimeix totes les manifestacións al territori, i la policia marroquí no deixa entrar, confina o expulsa a les delegacions d'observadors que es desplacen a l'Aaiun. L'última el passat 15 d'abril d'un grup de diputats i regidors catalans que varen ser confinats a l'hotel.

La resposta de l'exèrcit i la policia marroquina el novembre de 2010 a la protesta pacífica de Gdeim Izik, prop de l'Aaiun, on unes vint mil persones van acampar desmanant millores social i llibertats polítiques i d'expressió, que va acabar amb una dura repressió i deu morts, va demostrar la incapacitat de les autoritats marroquines per gestionar el conflicte, donat que el que inicialment era només una protesta ciutadana va acabar com una demostració de la força de l'independentisme sahrauí.  

 

 El que més em va sorprendre de la meva visita a l'Aaiun va ser com, sense por als vehicles i agents de policia marroquina que patrullen constantment per la ciutat, on la setmana passada van haver-hi diverses manifestacions independentistes coincidint amb l'aprovació d'una nova resolució de l'ONU, molta gent se m'atansava espontàniament per explicar-me el seu punt de vista. Uns em convidaven a casa seva a menjar o a prendre un te i poder parlar. Altres a anar a un cibercafè a veure vídeos de les manifestacions dels dies passats reprimides per la policia a l'Aaiun, Smara o Dajla. Tots explicaven sense embuts que molts joves -alguns fills de colons- anaven via Mauritània als campaments de Tinduf a fer instrucció amb el Polisario. I cada persona que s'atansava a parlar desmentia la versió oficial marroquina que l'independentisme saharauí és fruit dels interessos d'Algèria i dels líders del Frente Polisario que tenen com a ostatges als refugiats de Tinduf. I Internet i la telefonia mòbil no només facilita la convocatòria de manifestacion contra l'ocupació, sinó que ha reforçat el vincle i el sentiment de ser un sol poble entre els que viuen als camps de refugiats a Algèria i els que són a la part que controla el Marroc.

La resolució aprovada el passat dimarts pel Consell de Seguretat de l'ONU prorroga un any el mandat de la Missió de l'ONU pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), en la línia del que proposava l'infome del passat 10 d'abril, que no recollia la proposta d'atorgar a la MINURSO la competència de vetllar del compliment dels drets humans i les violacions als mateixos, com si tenen la majoria de missions de l'ONU en els conflictes o processos en que s'han desplegat tropes i/o observadors. Una resolució que no va agradar als independentistes sahrauís perquè no aporta res de nou, més que parlar de fer noves converses realistes, amb un nou enfoc, i sense condicions prèvies. 

Ningú no sap quan serà el proper esclat al territori, més enllà de les manifestacions habituals, i sembla evident que les noves converses dels enviats de l'ONU amb el Marroc i el Polisario no aportaran res. Afortunadament, ara per ara, el Polisario descarta tornar a la guerra, però el Marroc no pot continuar eternament administrant o ocupant un territori amb una població que diu que no és marroquina, sota la vigilància de tres cents mil soldats. Sí, ja sé que se'm dirà que políticament per la regió el millor seria que els sahrauís acceptessin tenir una autonomia dins del Marroc. Però, a manca d'un referèndum que digui el contrari, sembla que la majoria no volen ser marroquins i el dret internacional no reconeix a Marroc la sobirania del territori. 38 anys d'administració o ocupació marroquina d'una part, i d'exili de l'altra no han, ara per ara, doblegat la voluntat de que es culmini el procés de descolonització. El conflicte continua latent. 
Leer el artículo en castellano en El Periódico 

L'Aaiun, Laayoune, el passat 1 de maig

Un sahrauí mostra el documenst de l'ONU que l'acreditava per votar al referèndum que no s'ha fet.

L'entrada a l'Aaiun

Vídeo de les manifestacion de dimecres passat
   

Vídeos de EMSAHARA.COM

Mapa oficial de l'ONU, sobre el Sàhara. La línia vermella és el mur que separa la part occidental que controla Marroc, de la oriental en mans del Frente Polisario. Cent mil refugiats viuen als campaments de Tinduf, Algèria