La derrota del sahauís? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 3 de novembre de 2025

Cinquanta anys després de la Marxa Verda amb la que el Marroc va ocupar bona part del territori de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar divendres una resolució que, contradient les seves anteriors resolucions partidàries de la lliure determinació del territori amb la celebració d’un referèndum, afirmava que el pla d’autonomia proposat pel Marroc era la proposta més viable per acabar el conflicte. Així doncs la integració al Marroc deixa de ser una de les dues opcions possibles, per esdevenir l’avalada pel Consell de Seguretat de l’ONU.

Un Consell de Seguretat que des de 1992, en signar-se l’alto el foc entre Marroc i el Front Polisario, proposava la celebració d’un referèndum en el que els sahrauís havien de triar entre la independència o la integració al Marroc. I a tal efecte es desplegava una missió civil i militar, anomenada Missió per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, MINURSO que, a més de garantir l’alto el foc havia d’organitzar-lo. Un referèndum acceptat inicialment pel rei Hassan II del Marroc en el que votarien tant els sahrauís que eren als camps algerians de Tinduf, com els que vivien a la part ocupada pel Marroc.

Però quan s’havia de fer, l’any 1997 o el 1998, Marroc el va rebutjar en exigir que hi poguessin participar també els colons que Rabat hi va desplaçar després d’ocupar el territori. Quan el 2003 el Front Polisario va acceptar que els colons marroquins i els seus fills poguessin votar, el nou rei, Mohamed VI se’n va desdir, rebutjant el referèndum en no fiar-se dels colons i dels seus fills, ja que molts havien abraçat la causa independentista.

A partir de llavors tot quedà bloquejat amb el Marroc controlant la major part de territori, mentre el Polisario que controla poc més d’una quarta part a l’est del mur construït pel Marroc, demanava que Espanya exercís el seu lideratge com antiga metròpoli. Però els governs de Madrid, governés qui governés, estava collat pel Marroc amb els fluxos migratoris, els acords de pesca, la pressió vers Ceuta i Melilla, les pasteres a Canàries i la necessària col·laboració antiterrorista, en ser marroquins la majoria de terroristes islàmics autors d’atemptats a Espanya.

La cosa es complicarà més pels sahrauís quan el 2020 Donald Trump, desmarcant-se del que deia la ONU, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara a canvi que Marroc se sumés als anomenats Acords d’Abraham i reconegués l’estat d’Isarel. Simultàniament el Polisario va considerar que la construcció per part del Marroc d’una carretera i deixar-hi allà tropes, en una franja de territori que havia de ser neutral, trencava l’acord, anunciant que tornava a la guerra. Però Algèria, protectora dels sahrauís no va facilitar armament, com havia fet fins 1991, per que tornessin a la guerra i aquest retorn a la guerra no ha estat tal, sinó només bombardejos esporàdics i escaramusses que certament han provocat morts de marroquins, sahrauís i mauritans.

Entre 1998 i 2004, vaig entrevistar tres vegades pel diari Avui a Mohamed Abdelaziz, líder del Polisario i president de la República Sahrauí, i em consta que ell estava convençut que el referèndum es faria. Però a partir de la dimissió de l’ex Secretari d’Estat americà, James Baker, com a mediador o enviat especial del Secretari General de l’ONU, i l’increment del terrorisme gihadista, el Marroc va convertir-se en un país i un règim que havia de ser protegit ja que Europa i el Estats Units van considerar prioritari que la monarquia de Mohamed VI no perillés. Mentre, els sahrauís van anar perdent suports i aliats. Simultàniament s’ha produït un altre element estratègic a la regió. L’increment de la activitat gihadista a la veïna Mali i la pèrdua de la influència francesa, retirant París fa dos anys les tropes mentre Rússia amb tropes o mercenaris es feia amb el control de bona part del Sahel. Potser un dels motius pel que Rússia no va vetar i bloquejar divendres la resolució de l’ONU que avala la proposat marroquina pel Sàhara és que potser a canvi rebia el vistiplau tàcit per continuar expandint la seva influència al Sahel en un moment que el regim militar de Mali podria caure assetjat per les milícies islamistes del Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans (JNIM) que són prop de la capital de Mali, Bamako.

Ara el Marroc, on fa uns parell de mesos van esclatar fortes protestes espontànies dels joves per la manca d’oportunitats laborals, governat per Mohamed VI de qui es diu que pateix una malaltia greu, haurà de detallar el seu pla d’autonomia i com gestionaria el retorn de prop de dos cents mil sahrauís al territori, on bona part de la població va ser reemplaçada per colons marroquins. I pel que fa al Polisario, liderat des de la mort de Mohamed Abdelaziz per l’històric Brahim Gali sembla que es mantindrà ferm rebutjant la proposta, i potser intentarà que hi hagi alguna mena d’intifada a les ciutats de l’Aaiun, Smara i Dajla de la població sahrauí autòctona.

Cal veure què pensa fer el règim algerià del president Abdelmadjid Tebboune. L’enviat de Donald Trump, l’empresari Steven Witkoff, ha augurat que en dos mesos Marroc i Algèria faran les paus i obriran la frontera que està tancada des de fa dècades i es posaran d’acord pel que fa al Sàhara. Dubto, però, que Algèria abandoni ara els sahrauís. I aquí el pla de pau, a diferència del que volen Trump i Witkoff per Gaza i Ucraïna, no implica grans negocis immobiliaris, ni facilita els seus negocis amb les monarquies petrolieres.

Imatge de la ciutat de l'Aaiun

Leer en castellano en El Triangle

Publicat a l'edició de paper del 12 de novembre de 2025 una mica retallat

El ciment substitueix les haimes al Sàhara. Article al Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, 17 de desembre de 2023. El Punt Avui

L’antiga província espanyola del Sàhara, la major part ocupada pel Marroc, és el més gran dels 17 territoris pendents de descolonitzar segons l’ONU, i és l’únic d’aquests on hi ha conflicte armat i que pateix una greu crisi humanitària. Des del 1997, any en què s’havia de fer el referèndum d’independència, he estat reiterades vegades als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf, Algèria, on he passat una setmana aquest desembre i he comprovat com les construccions de ciment i d’uralita substitueixen cada cop més les haimes, fet que és una confirmació que tenen clar que el conflicte va per llarg. I la situació que m’he trobat és pitjor de la que esperava. Fa tres anys el Marroc trencà l’statu quo amb el qual s’arribà el 1991 al pla de pau, i va ocupar i desplegar tropes en un tram al sud del mur de separació, fronterer amb Mauritània. El Polisario ho va denunciar i, en no recular el Marroc, va donar per trencat l’alto el foc. Una decisió que, per justificada que fos, a curt termini podria haver estat un error. Ara els sahrauís ja no lluiten contra soldats marroquins desmotivats que queien en emboscades, sinó que s’enfronten a drons contra els quals no poden protegir-se. I el retorn a la guerra ha obligat milers de nòmades que vivien amb els seus ramats a la part de l’antic Sàhara espanyol que controla el Polisario a marxar cap als camps de refugiats on han mort moltes cabres i camells per manca de pastures. 

El president del Parlament sahrauí, Hamma Salama, m’explicà: “Malgrat el silenci informatiu sobre el retorn a les hostilitats que hi ha al Marroc, hem iniciat una guerra a llarg termini per demostrar al Marroc que el conflicte que deia que havia resolt va llarg.” Però el principal problema que es pateix als campaments de Tindouf no ve donat per la guerra, sinó per la disminució de l’ajuda humanitària. La covid va tallar en sec el desplaçament de nens sahrauís a passar l’estiu a l’Estat espanyol, pràctica que s’ha recuperat en part des del 2022 però amb un nombre molt menor de nens. I aquests nens quan tornaven al Sàhara ho feien amb un donatiu de les famílies acollidores, moltes de les quals viatjaven després als campaments amb més ajuts. Però el que ha fet disminuir més l’abastament ha estat la pujada de preus dels aliments amb la guerra d’Ucraïna, fet que ha coincidit amb la disminució d’aportacions dels països donants. Segons m’explicà Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Sahrauí, la cistella mensual de menjar aportat per l’ONU i els donants s’ha retallat una quarta part, però el pitjor vindrà ara amb les noves pujades de preus i el desviament que faran els donants per afrontar el desastre de Gaza. De moment el 30 d’octubre el Consell de Seguretat de l’ONU va instar de nou a aconseguir una solució política acceptada per les parts. Però, cada cop que Espanya fa un petit gest en favor dels sahrauís, el Marroc respon amb la immigració, a Ceuta i Melilla. Recordem que quan el maig del 2021 Espanya va acollir el president sahrauí, Brahim Ghali, malalt de la covid, el Marroc llençà sis mil joves cap a Ceuta que saltaren la tanca o arribaren nadant. El conflicte va per llarg i potser per això la uralita i el ciment substitueix cada cop més les haimes.

 Llegir al Punt Avui

Hamma Salama

Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Roja Sahrauí,

 

Un nòmada que va haver de deixar les pastures a causa del retorn a la guerra i el ramat se li va morir

SÁNCHEZ, DE CRIMEA AL SÀHARA. Analitzo al Punt Avui el posicionament de Pedro Sánchez en favor de Marroc en el conflicte del Sàhara

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 23 de març de 2022

Llegir l'article al Punt Avui

Discrepo dels que diuen que el govern espanyol ha canviat de posició en el conflicte del Sàhara, perquè des que el Marroc va començar a obstaculitzar el 1996 el pla de l’ONU per fer un referèndum, Espanya mai havia volgut incomodar-lo. Un Marroc que podia qüestionar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, els acords de pesca, tenia l’aixeta del flux de migrants, i la col·laboració del qual era necessària per combatre el terrorisme gihadista.

Quan Espanya es va desentendre del territori el 1975 va començar una guerra que es va aturar amb la Resolució 690 del Consell de Seguretat del 1991, que establia que els sahrauís es pronunciarien amb un referèndum fet per l’ONU sobre si volien ser independents o part del Marroc. El pla desplegava una missió, la MinursoI, que va fer el cens en què es van incloure unes 80.000 persones residents als camps de refugiats de Tindouf o al territori ocupats pel Marroc. Però aquí es va estancar tot perquè Rabat va exigir que s’incloguessin els marroquins desplaçats cap al Sàhara a partir del 1976. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va enviar el 1997 l’exsecretari d’estat nord-americà James Baker per desencallar-ho. I després d’un infructuós pla Baker I, es va aprovar el pla Baker II, acceptat pel Front Polisario, pel qual mantenint-se inicialment el territori en mans del Marroc, retornarien els refugiats de Tindouf i s’atorgaria una administració autònoma. I al cap de quatre anys se celebraria un referèndum en el qual podrien votar tots els residents al territori. Però llavors el nou rei Mohamed VI s’hi va oposar, ja que es donava la paradoxa que molts dels fills dels colons marroquins també apostaven per la independència. 

En aquells anys vaig entrevistar tres vegades per a l’Avui el president del Front Polisario i la República Àrab Sahrauí, Mohamed Abdelaziz, i se’m queixava que Espanya havia abandonat el seu paper com a potència que legalment encara en tenia la sobirania. I tan cert que diputats i regidors de tots els colors anaven als campaments de Tindouf a mostrar la seva solidaritat, tant els governs del PP com els del PSOE donaven l’esquena a la celebració del referèndum. Perquè la posició del govern de torn era dir que la solució més realista, amb un referèndum improbable o amb una negociació factible, havia de ser un Sàhara amb autonomia dins del Marroc. Però amb això el Marroc no en tenia prou. I després que Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara, va empènyer milers de joves a saltar cap a Ceuta com a resposta al fet que el líder del Polisario, Brahim Ghali, estava hospitalitzat a Espanya. Però resulta incomprensible que Pedro Sánchez hagi enterrat el referèndum en plena guerra d’Ucraïna, no només perquè ha incomodat Algèria, necessària per garantir el gas, o pel fet de ser mal moment per legitimar annexions com la de Crimea, sinó sense el vistiplau del Polisario i  amb Rússia membre del Consell de Seguretat sembla difícil que s’aprovi una resolució que liquidi el referèndum.

El cost d'una descolonització pendent. Analitzo al Punt Avui el conflicte del Sàhara Occidental, la ruptura de relacions entre Algèria i Marroc i les conseqüències pel subministrament del gas

 

 El Punt Avui, dilluns 10 d'octubre de 2021

 Xavier Rius Sant, periodista

Si no fos perquè el gas és un dels elements del conflicte entre Algèria i el Marroc, i entre el Marroc i els sahrauís del Front Polisario, amb Espanya a punt de perdre els bancs de pesca sota Canàries i amb la incertesa de si patirem un increment del preu del gas, podríem dir que la situació és més explosiva que mai. Els sahrauís que fa un any van donar per trencat l’alto el foc amb el Marroc tornant a les hostilitats, van aconseguir fa tres setmanes una victòria diplomàtica amb la sentència del Tribunal de Luxemburg que anul·lava els acords de pesca entre la Unió Europea (UE) i el Marroc. Acords anul·lats per haver-hi inclòs les aigües i el territori de l’antic Sàhara Occidental. Sentència que, sense tenir-hi relació, va dictar-se després que el Marroc llancés milers de joves a les aigües de Ceuta amb la voluntat d’emigrar a Europa, com a resposta a l’acollida a Espanya del líder del Front Polisario, Brahim Gali, que va ser ingressat en un hospital.

El Marroc creia fa un any que ho tenia tot a favor per consolidar l’ocupació de l’antiga província espanyola. Sense el vistiplau de l’ONU s’havia apropiat d’un tram de carretera que comunica amb Mauritània, i Donald Trump, desmarcant-se de la consideració que fa l’ONU de l’antiga província com un dels disset territoris pendents de descolonitzar, va reconèixer l’annexió marroquina amb l’anunci que hi obriria un consolat. Simultàniament amb les negociacions a les Nacions Unides, totalment aturades, feia dos anys que el representant del secretari general de l’ONU, l’expresident d’Alemanya Horst Köhler, havia renunciat al càrrec, vetant Rabat tots els candidats a substituir-lo. Joe Biden no s’ha fet enrere de moment al reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara però va forçar el Marroc que acceptés com a nou representant l’italià Staffan de Mistura, que anteriorment ha estat representant de l’ONU a Síria, l’Iraq i l’Afganistan.

Brahim Gali

 

Coincidint amb l’anul·lació dels acords de pesca amb la Unió Europea, el president d’Algèria, Abdelmajid Tebboune, en el context de la propera commemoració de 60 aniversari de la independència del país, ha marcat perfil davant França protestant per unes declaracions del president Macron que va considerar ofensives, i va trencar relacions diplomàtiques amb el Marroc. Trencament de relacions amb Rabat que coincideixen amb la caducitat de l’acord de vendre gas al Marroc que Alger no renovarà. I el tancament del gasoducte que va cap al Marroc i Espanya pot provocar un desabastiment d’Espanya, ja que el gasoducte que va directe d’Algèria a Almeria no podrà absorbir el que arriba passant pel Marroc.

Després d’anys amb el conflicte del Sàhara estancat, les peces tornen estar en joc. I mentre el Polisario no renunciï a una autodeterminació que l’ONU li reconeix, el conflicte continuarà. Espanya fa cinquanta anys no va fer el que havia de fer, i continua presonera del xantatge marroquí. Però més enllà del perjudici que representarà l’encariment del gas o noves pressions a la frontera de Ceuta, els fets són que mentre el Polisario no es rendeixi, hi haurà per completar la descolonització d’un territori que, com ha recordat el Tribunal de Luxemburg, no pertany al Marroc.

 

CEUTA i MELILLA, EL TALÓ D'AQUIL·LES D'ESPANYA i EUROPA. Escric al Triangle. El Marroc va fort sabent que com a guardià de les fronteres de l'Àfrica i aliat imprescindible en la lluita contra el gihadisme, té la paella pel mànec i vol el recoeneixement de la UE de l'annexió del Sàhara

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 10 de juny de 2021

L’experiència demostra que, quan canvia el govern, la nova administració ho té difícil per revertir mesures de l’antecessor, sobretot si aquelles decisions eren la resposta a una reivindicació d’un aliat al qual ara se li hauria de fer tornar el que se li ha donat. No és el mateix, parlant de Donald Trump, fer ingressar de nou els Estats Units a l’acord nuclear amb l’Iran o a l’Acord de París sobre el clima que revertir el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem o el reconeixement de la marroquinitat de l’antiga colònia del Sàhara i l’obertura d’un consolat a Dakhla, l’antiga Villa Cisneros, fet a canvi que el Marroc reconegués Israel.

I és que la crisi entre Espanya i el Marroc del mes passat, amb el salt per la platja del Tarajal de 9.000 migrants, empesos pel seu govern, ha estat el missatge a Espanya, a la Unió Europea i també als Estats Units del que està disposat a fer Mohamed VI per tal de consolidar el canvi que va significar el fet que els Estats Units sortissin de facto del Pla de les Nacions Unides sobre l’antiga colònia. Pla i resolucions de l’ONU que el consideren un territori pendent de descolonitzar per al qual cal trobar una solució negociada acceptada per les parts.

Més enllà que l’ONU ja fa temps que va renunciar de facto a celebrar el referèndum que dóna nom a la missió allà desplegada, la Missió de les Nacions Unides per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, el Marroc ha intentat que Espanya i la UE també reconeguin la pertinença de l’antiga província espanyola al regne alauita.

En aquest “anar fort”, sabent que com a guardià de les fronteres de l’Àfrica i aliat imprescindible per a la lluita contra el gihadisme, té la paella pel mànec, el Marroc va aprovar el desembre dues lleis per les quals s’apropiava unilateralment de les aigües del Sàhara Occidental 350 milles mar endins, englobant gran part de les aigües canàries i amenaçant els interessos d’Espanya en possibles futures prospeccions submarines. Per això s’ha d’entendre que l’ingrés a un hospital de Logronyo del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí, Brahim Ghali, va ser només l’excusa de Mohamed VI per mostrar les seves cartes.

El que han mostrat els milers de joves i també moltes dones que es van llançar a les aigües del Tarajal és que fugien d’un règim econòmicament fallit, incapaç d’oferir una vida millor als seus súbdits. Pel que fa als motius pels quals el líder sahrauí va ser ingressat amb una altra identitat a l’hospital, crec que no va ser tant una voluntat de les autoritats espanyoles, o un intent d’evitar ser citat a l’Audiència Nacional, com així ha estat, per declarar sobre diverses denúncies de crims i genocidi, que el jutge Santiago Pedraz, no s’ha cregut, quan, després d’interrogar-lo per videoconferència, no li va prohibir sortir d’Espanya. El motiu principal que utilitzés una altra identitat va ser la voluntat del Polisario d’amagar que el líder sahrauí estava greument malalt, a punt de morir. Perquè a Ghali, de 71 anys, se li va ajuntar la letalitat de la covid-19 amb un càncer intestinal que pateix des de fa temps. Va ser nomenat per substituir el líder històric dels sahrauís, Mohammed Abdelaziz, mort fa cinc anys, ja que Ghali és un dels pocs fundadors del Polisario que continua viu.

Poc després d’assumir el lideratge sahrauí, el Marroc va intentar trencar l’statu quo desplegant tropes a la franja desmilitaritzada de Guerguerat, a prop de la frontera amb Mauritània, cosa a la qual va respondre Ghali enviant-n’hi de les seves, de manera que es van trobar cara a cara a pocs metres, per primera vegada des del 1991, soldats marroquins i sahrauís. Finalment es van retirar uns i altres amb la mediació de l’ONU. Però el Marroc ho tornà a fer el novembre, utilitzant foc real, fet que va motivar que el Polisario trenqués oficialment l’alto el foc.

És en aquest context, de fragilitat del lideratge sahrauí i de la voluntat de consolidar el que havia aconseguit el Marroc amb Trump, que Mohamed VI, amb Ceuta, la immigració i l’amenaça gihadista pressiona Espanya i Europa. Una Europa que proclama que Ceuta és una frontera europea, però que potser, com que realment és a l’Àfrica, a la llarga serà un taló d’Aquil·les molt incòmode de defensar. 

Anar i llegir al El Triangle en català

Leer en el Triangle en castellano

                                  

                                           

Trump sacrifica el Sàhara en favor d'Israel. Analitzo al Punt Avui el reconeixement fet per Trump de l'ocupació del Sàhara a canvi que el Marroc reconegui Israel

    .

 

 El Punt Avui, dilluns 14 de desembre

 Xavier Rius Sant, periodista

 

La història dirà, quan hi hagi perspectiva per jutjar-ho, si Donald Trump ha complert la seva promesa de fer més grans els Estats Units. Però del que no hi ha dubte és que ha donat més suports a l’expansió d’Israel a costa de l’annexió de territoris palestins. Desmarcant-se dels intents de resolució del conflicte palestí en el marc de l’anomenat Quartet, integrat pels Estats Units, Rússia, Nacions Unides i la Unió Europea, Trump va optar per la via unilateral. I amb el seu gendre, Jared Kushner, va reconèixer la sobirania israeliana a tot Jerusalem, traslladant-hi l’ambaixada que era a Tel Aviv. Fa uns mesos va aconseguir que els Emirats Àrabs i Bahrain reconeguessin Israel, trencant la política de la Lliga Àrab de no reconèixer Israel fins que no s’aconseguís un acord acceptat pels palestins. Ara, però, en un temps de descompte en què no s’acostumen a prendre decisions importants, Trump ha anunciat que reconeixia la sobirania marroquina del Sàhara Occidental, a canvi que el Marroc reconegui l’estat Israel, cosa que Mohamed VI ha acceptat.

L’antiga província espanyola del Sàhara és un dels 17 territoris que l’ONU considera que estan pendents de descolonitzar. I després de l’alto el foc de 1991, l’ONU creà una missió militar i civil, la Minurso, per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Va ser l’ex-secretari d’Estat dels Estats Units, el republicà James Baker, qui va negociar amb el líder del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz, i el rei Hassan II, l’organització de la consulta. Baker, que va tenir un paper rellevant en les negociacions prèvies a la primera guerra de l’Iraq per fer fora Saddam de Kuwait, creia que s’havia de fer complir el dret internacional i deixar que el sahrauís decidissin si volien ser independents. S’acordà l’anomenat Pla Baker, que establia que votarien tant els sahrauís que eren als territoris ocupats pel Marroc, com els dels camps de refugiats de Tinduf, a Algèria. I es partiria del cens espanyol de l’any 1975, afegint-hi els fills que ja tinguessin 18 anys. Però el Marroc, en acostar-se la data del referèndum, exigí que poguessin votar també els colons marroquins assentats al Sàhara amb l’ocupació. El referèndum quedà ajornat, i al cap d’uns anys James Baker va fer una nova proposta, el Pla Baker II, que establia que es dotés el territori d’una autonomia especial amb el retorn dels 80.000 refugiats de Tinduf, i al cap de cinc anys fer un referèndum en què pogués votar tothom, també els colons. El Polisario ho acceptà, però el Marroc, tot i haver aconseguit el que demanava, ho va rebutjar donat que els fills dels colons simpatitzaven massivament amb el Polisario. Llavors l’ambaixador dels Estats Units a l’ONU, el republicà John Bolton, va prendre partit en favor que es fes el referèndum, però Mohamed VI s’hi negà. Sorprenentment per al Polisario, que va veure com l’any 1975, en plena guerra freda, els Estats Units donaven suport a l’ocupació del Sàhara per part de Marroc, per evitar que caigués en l’òrbita soviètica, van tenir dècades després el suport de dirigents del Partit Republicà. Ara Trump liquida aquest suport, fent encara més difícil qualsevol sortida pactada. I el pols del Marroc a Espanya i a la UE donant via lliure a la sortida de pasteres en aquests últims mesos cap a les Canàries, per recordar que té l’aixeta de la migració, debilita encara més els suports dels sahrauís i fa més difícil la resolució del conflicte.

. 

Mohamed VI guanya. Analitzo al Punt Avui la crisi de les pasteres, que ha coincidit amb els intents del Polisario de desencallar el conflicte del Sàhara. Ara a Canàries s'hi quedaran confinats els immigrants que no puguin ser expulsats com passa a Lesbos

 

Xavier Rius Sant, periodista

 El Punt Avui, 21 de novembre de 2020

Si tres conclusions es poden treure de la resposta que ha donat el govern espanyol al fort increment de pasteres i cayucos que han arribat a les Canàries, és que el rei del Marroc, Mohamed VI, ha guanyat, tenint més força de cara a qualsevol negociació amb Brussel·les, i que els independentistes del Front Polisario han estat derrotats. La tercera és que Espanya ha decidit aplicar a les Canàries la mateixa política que Grècia a l’illa de Lesbos, on hi ha milers d’immigrants retinguts des de fa anys. Així crearà a les Canàries campaments per contenir-los, posant fi als trasllats habituals a la Península. I conseqüentment la diplomàcia espanyola treballarà per arribar a acords amb el Senegal, Mauritània, el Marroc i Algèria per tal que acceptin, a canvi de contrapartides, més repatriacions.

No hi ha una única causa del fort increment d’arribades a les Canàries, que ha multiplicat per onze la xifra de les vingudes l’any passat. Dues són les vies per anar a les illes. Una, des del Senegal o Mauritània amb grans cayucos, que fan una travessa que dura dies i necessiten reabastir-se d’aigua i combustible prop de la costa del Sàhara, controlat pel Marroc.

La segona són pasteres que surten del sud del Marroc o de les costes del Sàhara, i no necessiten reabastir-se. I si aquestes últimes setmanes han arribat tantes embarcacions és evident que s’ha fet amb la complicitat de les autoritats marroquines. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’increment de sortides des del Sàhara ha estat propiciat per les mateixes autoritats marroquines, com una advertència a Espanya i a la Unió Europea, en un moment que el Polisario ha volgut fer-se sentir, demanat a l’ONU i a la Unió Europea que compleixi les seves obligacions.

El Sàhara Occidental és el més gran dels disset territoris considerats per l’ONU pendents de descolonitzar. Després de l’alto el foc de 1991, l’ONU hi va pactar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I es va crear una missió, la Minurso, competent d’organitzar-lo i mantenir la pau. Però quan va ser l’hora de fer-lo, el Marroc va impugnar el cens i va quedar tot aturat. I quan el Polisario va acceptar incloure en el cens els colons arribats amb l’ocupació marroquina, molts procedents de la zona d’Ifni, el Marroc el va tornar a bloquejar en no refiar-se del vot dels fills dels colons que estaven simpatitzant amb el Polisario. I el conflicte s’estancà, amb el Marroc ocupant tres quartes parts de l’antiga província espanyola.

Ara fa quatre anys, en morir el líder històric del Polisario. Mohamed Abdelaziz, va ser substituït per Brahim Gali, que va advertir que si no es convocava la consulta, tornarien a la guerra. Poc després el Marroc va voler agafar el control d’un tram desmilitaritzat a la frontera sud amb Mauritània, i Gali hi va enviar les tropes sahrauís, retirant-se finalment al Marroc. Ara fa un mes, dies abans que l’ONU aprovés la resolució per renovar el mandat de la Minurso, un grup de seguidors del Polisario van tallar el tram d’aquesta carretera entre el mur de separació i Mauritània. Acció de protesta que va ser aprovada per Gali, com un gest de força. I va ser llavors quan van incrementar-se notablement les pasteres cap a les Canàries. Finalment el dia 13 va haver-hi intercanvis de trets entre tropes marroquines i sahrauís, i la carretera es torna a obrir. Llavors el Polisario va anunciar que trencava l’alto el foc, però les seves queixes no han estat escoltades i, donada la seva inferioritat, és més que dubtós que s’arrisqui a tornar a la guerra.

A diferència de l’anterior crisi de cayucos a les Canàries l’any 2006, en què el govern de Zapatero va oferir a Mali, el Senegal o Mauritània vies d’emigració legal, ara amb l’increment de l’atur a causa de la Covid, sembla que la contrapartida a les repatriacions serà, amb el vistiplau de Brussel·les, només d’ajuda econòmica i comercial. Europa tanca les portes. I una mostra d’això ja va ser la sentència del Tribunal d’Estrasburg acceptant les devolucions en calent. Sentència que ha permès al Tribunal Constitucional espanyol, aquesta setmana, dictar la sentència legalitzant les devolucions a Ceuta i Melilla.

 Llegir al Punt Avui, clica

 

EL SÀHARA ESTANCAT. Analitzo al Punt Avui la situació del Sàhara en complir-se 20 anys del regnat de Mohamed VI

Xavier Rius Sant, El Punt Avui 31 de juliol de 2019

El Sàhara Occidental, el més gran dels disset territoris que l’ONU considera pendents de descolonitzar, ha estat absent dels discursos i valoracions del vintè aniversari de l’arribada al tron del Marroc de Mohamed VI. La majoria d’anàlisis que s’han fet d’aquestes dues dècades destaquen com s’ha modernitzat el país, amb lleis com el codi de família que atorga a les dones drets negats a la majoria de països islàmics. També la modernització econòmica, amb la construcció de més quilòmetres d’autopistes o l’ampliació de port de Tànger. Així, s’ha recordat com Mohamed VI és el principal empresari del país, nomena els ministres i controla les mesquites en ser el cap dels creients.

Per contra, sí que s’ha parlat del conflicte del Rif, on la població amaziga lluita perquè es reconeguin els seus drets i se n’acabi la marginació econòmica. El rei Mohamed VI, amb motiu d’aquest aniversari, ha indultat 4.764 presos, però ha deixat entre reixes els 53 empresonats per les protestes rifenyes d’Alhucemas del 2016. I és que la manera com ha abordat Mohamed VI el problema del Rif és coherent amb la negativa a deixar que l’ONU apliqui el pla de pau a l’antiga colònia espanyola. Segons aquest full de ruta, acordat entre el Marroc, el Front Polisario i l’ONU el 1991, s’hi havia de fer un referèndum d’autodeterminació.

En el referèndum havien de votar els refugiats que són al campament de Tinduf a Algèria, i també la població autòctona que viu al territori ocupat pel Marroc. Com que el Marroc durant la Marxa Verda hi va enviar desenes de milers de colons, el cens s’hauria de fer partint del cens espanyol de 1974, tot ampliant-lo als fills. Però el Marroc va exigir que poguessin votar els colons. El 2003 l’exsecretari d’Estat nord-americà James Baker, com a enviat de l’ONU, presentà un nou pla. Consistia en la idea que el Sàhara gaudiria d’un període transitori d’autonomia sota la sobirania marroquina durant el qual retornarien els refugiats d’Alger. Al cap de cinc anys, es faria un referèndum en què també podrien votar els colons. Mentre que el Front Polisario va dir que sí, Mohamed VI ho va rebutjar.

Així les coses, el conflicte ha quedat totalment estancat, amb revoltes intermitents a la capital, Al-Aaiun. Les últimes negociacions van fracassar, i l’enviat especial de l’ONU, l’expresident alemany Horst Kohler, va dimitir el desembre passat. Fa tres anys, després de la mort del líder del Polisario, Mohamed Abdelaziz, el vell militant sahrauí Brahim Gali va ser nomenat cap del Polisario i de la República Àrab Sahrauí. I Gali va respondre a una provocació marroquina, en la qual el Marroc va ocupar una zona neutral al límit amb Mauritània. Gali va enviar-hi tropes sahrauís, provocant el replegament del Marroc i tornant aquella franja a ser zona desmilitaritzada.

La manera d’afrontar el conflicte del Rif és coherent amb la política del rei al Sàhara. L’alternativa que el Marroc ha defensat a l’ONU enfront la voluntat d’independència i amb la qual hi atorga una suposada autonomia, és una fal·làcia. Mohamed VI no vol un Sàhara independent, però tampoc està disposat a donar autonomia a ningú, ni als sahrauís ni als berbers. I jugar de debò a les negociacions amb l’ONU significaria estar disposat a oferir-ho de veritat.

Llegir al Punt Avui 

 

 

TRIST PANORAMA DESPRÉS DE LES DIVERSES ELECCIONS. Algunes reflexions sobre la situació política a Catalunya

 (Foto: El País)

Aquest dissabte es van constituir els nous ajuntaments a Catalunya i arreu de l'Estat i el panorama, des del meu punt de vista és força trist. I la probable investidura de Pedro Sánchez està pendent de si fa la felonia criminal d'acceptar els vots d'ERC i Bildu.

Vox avui és una força influent a molts ajuntaments de Madrid, Castella, Andalusia i altres comunitats, formant part dels equips de govern o de les majories que legitimen el govern, estarà algun govern autonòmic, mentre el conflicte català continua monopolitzant el debat arreu de l'Estat. 

A Suècia es va trigar mig any en fer govern, per evitar que la ultradreta el condicionés per activa o per passiva. Aquí el PP i Ciudadanos governen gràcies a Vox. Fins i tot la Junta d'Andalusia, a petició de Vox, destinarà 100.000 euros a combatre els efectes de la immersió lingüística que no sé com els pensen gastar.

Vox és el que és, i són qui són; el PP uns postfranquistes ofegats en la corrupció que no volen que Ciudadanos i Vox els hi prengui l'espai. Però penso que persones com Albert Rivera i Ines Arrimadas són senzillament males persones.

Ho dic sense el mínim odi. Ho dic amb molta tristor. Com pot Albert Rivera i Inés Arrimadas, amb la cantarella de que no vol discriminació laboral, defensar que per treballar de mestre, funcionari d'alguna administració o secretari municipal a Catalunya, no s'hagi d'exigir un mínim nivell de català o el compromís d'apendre'l en un parell d'anys? 
Creuen Arrimadas i Rivera que a Ripoll o La Garriga, pot arribar demà un secretari municipal i, en nom de la no discriminació, exigir que el ple municipal i tota la documentació administrativa sigui exclusivament en castellà? Volen que "se tenga que pedir permiso para hablar en catalán en una reunión del claustro de profesores, y si a alguien se le ha escapado quelcomo en catalán, perdir perdón por respeto a quien no le habla (el catalufo o polaco) ni le da la gana de hablarle o aprenderle". Aixó jo ho vaig viure fa 37 anys i em dol veure que Rivera i Arrimadas vulguin que s'hagi de demanar permís i perdó per parlar en català els treballadors i usuaris en un organisme o servei de l'adminsitació per no discriminar als que no volen aprendre català.  (Perdoneu pel "leismo", però és que totes les mestres amb les vaig treballar els anys vuitanta i no volien aprendre català i exigien que féssim els claustres i reunions "por respeto" en castellà "le hacían") Ciutadans continua parlant del "nacionalisme" com si fos una patologia, sense acceptar que Ciudadanos és tan o més nacionalista que ERC o Puigdemont. 

Tinc sentiment de tristor per la situació dels presos polítics, que desitjaria que sortissin ja en llibertat i que la condemna fos només per desobediència. Tinc por el el Tribunal Suprem dicti una condemna llarga "para que escarmienten". Em va commoure molt el discurs de Joaquim Forn dissabte al ple de l'Ajuntament de Barcelona i em va doldre el que va passar després a la plaça Sant Jaume. De la coherència de Colau prefereixo deixar-ho per més endavant.

Però també em dol veure com molts independentistes no volen reconèixer que s'ha jugat i s'ha perdut. I si s'ha perdut és, entre d'altres motius, perquè es va faltar a la veritat sobre els marcs legals i no es van valorar o explicar les forces d'uns i altres.

I aquí és on centro la meva disconformitat. Es va mentir sobre el dret internacional i com s'interpreta el dret a l'autodeterminació, que agradi o no, només se li reconeix a 17 territoris entre els que no hi ha és Catalunya. L´únic europeu és Gibraltar.  I el més gran de tots, l'antic Sàhara espanyol, tot i estar reconegut com estat independent per una setantena de països i tenir el dret internacional i les resolucions de l'ONU al seu favor, no té ara per ara cap possibilitat d'aconseguir-ho per la correlació de forces i la manca de suports internacionals.

Dir que el Sàhara no té ara per ara cap possibilitat, no es defensar al Marroc. És dir que si el Polisario ara fes segons quines accions per canviar el statu quo, l´únic que faria seria empitjorar, com els hi ha passat els palestins. Dir que els palestins, segons que facin, només aconseguiran empitjorar,  no és està a favor d'Israel, i com vag dir fa temps sembla que els catalans volem fer com els palestins.  Però els palestins creuen que, si va malament, tenen el Paradís esperant-los. Nosaltres no.

I em dol veure com des de l'independentisme es continua falsejant el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo, ja que el Tribunal, buscant una manera de no contradir la irreversible desconnexió de Kosovo vers Sèrbia, el que va dir és que, sense pronunciar-se sobre  les conseqüències jurídiques de la Declaració Unilateral d'Independència, ni sobre la seva aplicació o excució, el fet que 109 de 120 diputats del parlament de Kosovo votessin una declaració d'independència, aquella votació no vulnerava el dret internacional. (Mireu fragments del dictamen a soto) I fins que Rússia (i Sèrbia) no aixequin el veto, Kosovo no serà un estat membre de l'ONU, que ara no ho és. I em dol que Raül Romeva digués o insinués de nou en el judici que el dictamen sobre Kosovo reconeix el dret a fer i executar declaracions unilaterals d'independència. 

No estic dient que jo hi estigui en contra. Em lamento que abans de l'1-O i després es va falsejar el context internacional, els marcs legals internacionals i es va donar com fàcil una cosa que només s'aconseguirà si el suport és molt més del 48% o el 53%, i si la gent, conscient de quins són els obstacles i les forces està disposada a un llarg i dolorós camí per aconseguir-ho.

Ara la ultradreta condiciona la política espanyola i la resolució del conflicte català. I si la condemna als presos és dura, encara que Estrasburg tombi la sentència donat que no hi ha hagut ni rebel·lió ni sedició ni violència, no estarem més a prop d'Itaca. 

FEM AUTOCRÍTICA? Publico al 9 Nou un article fent autocrítica sobre el Procés i els anàlisis equivocats que es van fer. De la mateixa manera que es pot estar d'acord amb la causa del palestins o els sahrauís i criticar la seva estratègia, mostro aquí els meus dubtes sobre l'estratègia seguida donat que es van valorar malament les forces d'uns altres i la conseqüència ha estat 155, exili i presó. Comento les diferents estratègies actuals de sectors d'ERC i els derrotats del PDeCAT d'una banda i la de Puigdemont

Llegir a El 9Nou

Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin, aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.

 Un servidor sempre he dit que els palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.

Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.

Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.

Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14 territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret. I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de 2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel Secretari General de  l’ONU al Tribunal Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no es pronunciava sobre la seva execució.

I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor. 

Xavier Rius, periodista

 Elles a l'exili, ells a la presó. Van calcular bé les forces pròpes i els suports internacional?

EL SÀHARA DESPRÉS D'ABDELAZIZ, Publico anàlisis al Punt Avui sobre el futur del conflicte del Sàhara després de la mort de líder sahrauí

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, dijous, 2 de juny de 2016

La mort del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, passa en un moment difícil de la història d'aquesta antiga província espanyola, que és el territori més extens dels 17 que l'ONU considera pendents de descolonitzar. Un territori que Espanya va abandonar mentre Franco agonitzava, lliurant-lo al Marroc per un acord que mai no va ser publicat en el BOE.

"Si es torna a la guerra s'obrirà la porta a grups islamistes com EI" "La independència de la RASD va ser reconeguda per 80 estats" 

 

Vaig entrevistar diverses vegades pel diari Avui Mohamed Abdelaziz als campaments de Tindouf, a Algèria, on malviuen els refugiats que van abandonar el territori fugint de l'aviació marroquina i els seus descendents

Mentre Espanya abandonava la seva província, el Polisario va proclamar la independència de la RASD, que va ser reconeguda per 80 estats i admesa a l'Organització per a la Unitat Africana. Com que el Marroc no va poder controlar el desert i va tenir moltes baixes, va aixecar un mur per aturar la infiltració del Polisario, fins que es va arribar a un alto el foc el 1991 i es van signar el 1995 els acords de Houston, pels quals s'acceptava que es fes un referèndum sobre la independència, en el qual votarien aquells que estiguessin al cens espanyol del 1975. Per aquest motiu l'ONU va desplegar la Minurso, o Missió de Nacions Unides per a la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental. El referèndum s'havia de fer el 1998, però el Marroc va posar objeccions al cens i va exigir que votessin els colons arribats des del Marroc. França, per la seva part, s'oposava a la independència.

Marroc sempre va negar la legitimitat sahrauí d'Abdelaziz pel fet que havia estudiat a escoles i universitats marroquines i no parlava espanyol, i l'acusava de ser un titella d'Algèria. La primera vegada que el vaig entrevistar va ser el desembre del 1998, coincidint amb el primer ajornament del referèndum. Abdelaziz, un home senzill que vivia als campaments, va insistir que si Rabat continuava bloquejant el referèndum demanaria l'ingrés de la RASD a l'ONU, descartant de moment el retorn a la guerra.

El vaig tornar a entrevistar l'abril del 2000, quan el procés estava encallat i França pressionava Washington perquè avalés un estatut d'autonomia dins del Marroc. Abdelaziz va manifestar el seu rebuig absolut al pla francès i va amenaçar sense gaire convicció de tornar a la guerra. I tota la gent amb la qual vaig parlar ja no mostraven l'optimisme que m'havien mostrat en viatges anteriors i, entre te i te, reconeixien que potser l'única sortida seria la guerra.

Vaig conversar altres vegades amb ell després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, escenari que va reforçar el rol del Marroc. I Abdelaziz, tot reconeixent la legitimitat i la possibilitat de tornar a la guerra com volien sectors del Polisario, demanava a Espanya que jugués el mateix rol que havia fet Portugal en el procés d'independència de la seva colònia de Timor Oriental, que en aquell moments transitava cap a la sobirania.

Anys més tard Abdelaziz i el Polisario van acceptar la petició marroquina d'incloure els anomenats colons i el els seus fills en el cens del referèndum, i vet aquí que el Marroc va fer-se enrere perquè no es fiava del vots d'aquests, ja que la majoria eren de la zona de Sidi Ifni, tribalment i culturalment propers als sahrauís, i semblava que entre la joventut hi havia, com es veuria després amb l'anomenada intifada sahrauí, una forta simpatia cap al Polisario.

Dic que la mort d'Adelaziz passa en un moment cabdal, ja que fa dos mesos, després que Ban Ki-moon visités els campaments de Tindouf i els territoris de l'antiga província a la dreta del mur, controlats pel Polisario, i es referís amb la paraula “territoris ocupats” a les zones que administra Marroc, Rabat va decretar l'expulsió dels 73 membres de la Minurso i va desafiar així el Consell de Seguretat de l'ONU i el seu secretari general.

Ara, doncs, més enllà del que faci l'ONU, caldrà veure qui podrà liderar el Polisario en un moment en què molts dels qui han nascut als camps el que volen és tenir una vida normal fora. I si el Polisario no aconsegueix liderar els campaments de Tindouf, potser ocuparan l'espai els antics caps tribals o els islamistes, que esperen el seu moment. Hi ha també la incògnita de què farà Algèria quan acabi el mandat d'Abdelaziz Buteflika. Però el que sembla segur és que si es torna a la guerra, a qui s'obriria la porta seria a grups com Al-Qaida o Estat Islàmic, que saben treure profit d'aquest escenaris

Clica per llegir al Punt Avui 

 Llegir l'article de fa dos anys al Periódico, Sàhara el conflicte pendent

ALGUNES FOTOS I ARTICLES MEUS D'AQUEST 2014

Per veure la galeria de fotos sencera, si ho estàs mirant des de la pàgina d'inici del blog, clica a l'encapçalament del post o sota on diu "Més informació"


L'Aaiun,

Trafaya, monument  a Antoine de Saint Exupéry     

L'Aaiun, Sàhara, el conflicte pendent

 Rècord de vistes al blog. 4.074 en un sol dia

.

 Amb la diputada àran palestina del Parlament israelià  Hannen Zoabi en la seva visita a Barcelona

 Manifetacions a Bracelona contra l'ofensiva israeliana a Gaza

.

Judici del cas Stroika

.

11 de setembre. Ultres, concentració antifeixista i Via catalana

.

El general Divjak, defensor de Sarajevo, premi per la pau 2014 al Parlament

Parlant d'ultradreta

.

La ultradreta amenaça amb acció directa contra el 9N

.

L'Iran, Obama i la guerra de Síria i l'Iraq contra l'Estat Islàmic

La consulta del 9N
.

Per veure més fotos, clica a