El mateix dia que la comissió del Congres aprovava la llei
de Medidas para la Protección a los Deudores, Reestructuración de la Deuda y
Alquiler Social, només amb els vots del PP i vot contrari de tota l’oposició,
s’anunciava en roda de premsa a l’Ajuntament de Vic en presència de l’afectat,
l’alcalde i el regidor de convivència, l’acord arribat entre Banesto i el
propietari del pis de Manlleu, subhastat, que va motivar una protesta sense
precedents de 6 setmanes davant l’oficina de l’entitat bancària a Vic.
El text de
la llei, que ara anirà al Senat, és la resposta del PP a la Iniciativa
Legislativa Popular demanant la dació en pagament per qui deixi el pis, i
l’oferiment d’una segona oportunitat amb un lloguer social a qui s’hi quedi,
tot i que el pis passi a ser propietat del banc. El text també havia de
recollir la modificació de les clàusules declarades abusives per la sentencia
del tribunal d’Estrasburg.
El
Govern del PP, que es va resistir fins a l’últim moment a admetre a tràmit al
Congrés la iniciativa legislativa popular (ILP), avalada per un milió i mig de
firmes, ara s’ha negat a incloure, no només el que proposava la ILP, sinó també
les esmenes presentades per la resta de grups, moltes de les quals es quedaven
a mig camí entre el text del govern i la Iniciativa Popular. Altres esmenes
dels partits incidien en la proposta de la Junta d’Andalusia d’exigir als bancs
a posar en lloguer social els pisos buits i, si no ho fan, expropiar-los temporalment
i posar-los a lloguer. Crec que no hi precedents en cap llei que, de les 238
esmenes presentades per l’oposició, només se n’hagin acceptat dues, ni tampoc n’hi
ha gaires que una llei s’aprovi amb el no de la resta de grups, quan el més
habitual, si no obté el sí d’algun altre grup, és que uns hi votin en contra,
però d’altres s’abstinguin.
La nova
llei limita algunes clàusules abusives, com exigeix la sentència del Tribunal
de la UE, en altres deixa la valoració o interpretació de les clàusules en mans
dels tribunals, rebaixa els interessos de demora, millora els imports mínims
pels quals el banc pot adjudicar-se un pis, estableix quitacions del deute, i
obre la porta a la negociació entre les parts per modificar les quotes o potser
quedar-se en lloguer. Però amb aquesta norma les famílies seguiran sent
víctimes d’un gran desequilibri de la política econòmica de les institucions polítiques
i financeres espanyoles i europees davant una banca, salvada amb ajudes
públiques, que no han revertit ni en el crèdit a les famílies ni al de les
empreses. I és poc probable que qui ha estat desnonat pugui pagar en cinc o deu
anys la major part del deute i llavors, perdonar-li, com preveu el nou text el
35% o el 20% que manca com preveu el text. Qui s’ha quedat en atur i no pot
pagar la quota mensual d’una hipoteca a 25 anys, difícilment podrà fer front al
65 % del deute i als interessos en cinc.
És probable
que al Senat el Partit Popular, que pateix una gran pressió interna, faci algun
canvi, per intentar aconseguir el suport o l’abstenció d’altres grups. Molts parlamentaris
i alcaldes populars estan dolguts per la manera que ha afrontat el partit les
crítiques, manifestacions i el scrache davant alguns domicilis. Molts alcaldes
del PP s’han sentit ofesos per les declaracions de la senyora Cospedal, que
guanya cinc vegades més que l’ alcalde d’un municipi de deu mil habitants.
Cospedal va dir amb motiu del debat de la
llei, que els votants del PP són els que deixen de menjar per pagar la hipoteca.
I evidentment quan una família desnonada arriba als serveis socials, l’alcalde
no els hi pregunta quin partit han votat. I entre els desnonats també n’hi ha de
votants del PP que han perdut la feina. L’arrogància de Cospedal, les
comparacions de la Plataforma d’Afectats amb la Hipoteca amb el nazisme, i l’autisme
de Rajoy i certs diputats i ministres, deixa un text, que si no canvia
radicalment al Senat –cosa poc provable-, no resoldrà l’emergència social en la
que es veuen abocades cada vegada més famílies. Deixa un text que, certament
obre la porta a la mediació i a pactes entre els bancs i els afectats, però la
seva aplicació dependrà de com ho interpretin els jutges, de la pressió dels
afectats i plataformes, i de la capacitat de mediació que tinguin les oficines
d’habitatge dels ajuntaments.
Així doncs,
el que hem vist aquest últim més i mig al carrer Verdaguer de Vic, amb la família
a qui li han subhastat el pis i membres de la PAH acampats davant el Banesto,
fins que amb la mediació de l’Ajuntament, s’ha aconseguit un acord, pot
esdevenir una de les poques maneres que els quedarà a moltes famílies per
treure’s el deute per vida després de deixar el pis. L’acord aconseguit a Vic ha
estat no impugnar la subhasta i deixar el pis, a canvi de rebaixar-los el deute
de 90.000 euros a només 15.000, que només se’ls hi exigirà quan tinguin recursos
econòmics suficients.
Amb el text actual de la llei, enlloc d’obligar
a oferir una segona oportunitat en lloguer social, tot i que el banc es quedi
el pis, donat que la majoria de desnonats no podran pagar el deute ni en cinc
ni deu anys, i el banc no els oferirà el lloguer, caldrà anar al tribunals, a l’oficina
d’habitatge de l’ajuntament i pressionar amb accions com la del Banesto de Vic.
I és evident que judicialitzar cada cas per veure’n les clàusules, o haver d’acampar
al davant fins que l’ajuntament –que ja té prou feina amb altres coses- o els
del banc se’n cansin, i aconsegueixin un acord, no és la millor manera de legislar.
I qui ho ha perdut tot, no perd res estant-se dos mesos davant del banc.
Xavier Rius, periodista
