Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llei. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llei. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de juliol del 2022

El cas Oltra, Vox i llei Trans. Els foros ultres es freguen les mans dient que s'ha pagat a Mònica Oltra amb "la vostra medicina". Ho explico al Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Triangle, dimecres 20 de juliol de 2022

 

No sé si la condemna de 5 anys de presó per abusos a una menor, que encara no és ferma, a l’exmarit de Mònica Oltra, serà confirmada pel Tribunal Suprem. I evidentment d’aquí podran venir altres condemnes a diferents treballadors per encobriment i a la mateixa Oltra. Sí que sé el que es diu del cas en els fòrums ultres: “Hem fet tastar a Oltra i als podemites la seva medecina. La prevalença de la presumpció de culpabilitat de l’home i de veracitat de la dona”.

No és que sigui cert que la paraula de la dona valgui més legalment que la d’un home. Sí que ho és pel que fa a la violència entre dues persones que tenen o han tingut una relació de parella o sexual o de convivència, que l’article 153 del Codi Penal imposa una pena més dura si l’agressor és home que si és dona. Hi ha la percepció social que les mesures cautelars que s’imposen són diferents si el denunciat és home o dona, i d’aquí Vox n’està traient molts vots. Els casos dels exdiputats de la CUP i Junts Quim Arrufat i Eduard Pujol, que van veure truncada la seva carrera política, i van patir l’escarni social per unes denúncies d’assetjament que la investigació va dir que eren falses, confirmen aquesta sensació.

Dir això no significa estar d’acord amb Vox ni qüestionar les mil dones assassinades víctimes de la violència masclista dels últims 20 anys. La ultradreta sap que d’aquí en pot treure molts vots, i amb el cas d’Oltra es freguen les mans, perquè, com es diu als fòrums ultres, s’ha fet tastar a Oltra i als progres la seva medecina. Dos coneguts ultres contraris a les lleis de la violència de gènere o masclista s’hi han personat: l’advocat José Luis Roberto, president d’España 2000, com acusació particular o advocat de la denunciant, i l’exdirigent de Vox Cristina Seguí, en nom de l’entitat Gobierna-te, com a acusació popular. Ells dos han fet capgirar el cas i imputar més gent.

El fets són que una menor d’un centre d’acollida que sovint havia de ser continguda físicament o aïllada per evitar incidents amb altres menors va denunciar el funcionari, exmarit d’Oltra, per tocaments i per masturbar- se davant d’ella, mentre es feia l’adormida. En aquell primer judici la noia va ser conduïda al tribunal emmanillada per les seves pèrdues de control, cosa que va sorprendre la jutge, que la va fer desemmanillar. El jutjat penal va condemnar el 2019 l’exmarit d’Oltra a 5 anys de presó per un delicte d’abusos a una menor. La condemna va ser recorreguda i, donant validesa a dos informes pericials que qüestionaven la versió de la menor, el TSJ de la Comunitat Valenciana va anul·lar-la i va ordenar que es repetís el judici. Aquí és quan compareix primer José Luis Roberto. Un rara avis de la ultradreta que mai ha pogut aliar- se amb la tradicional, la ultracatòlica, per la seva vinculació, fins al 2011, a la patronal de prostíbuls, ANELA, de la que és secretari general tècnic. Va assumir l’acusació particular; és a dir, la defensa de la noia. Després compareixerà en el cas Seguí, com a acusació popular. Es va repetir el judici, que va confirmar la condemna a l’exmarit d’Oltra, el qual continua negant els fets i ara està pendent del recurs al Suprem. Simultàniament, per les accions de Roberto i Seguí i les anades i vingudes judicials, s’han imputat diversos treballadors de la Conselleria i Oltra, que ha acabat dimitint.

Si Vox treu molts vots d’aquesta sensació que la llei i la societat neguen la presumpció d’innocència a l’home, com es va veure amb Eduard Pujol o Quim Arrufat, ara es frega les mans amb el projecte de llei Trans. Un projecte rebutjat per bona part del moviment feminista i també per moltes diputades i diputats de les esquerres, sobretot del PSOE, com l’exministra Carmen Calvo. Un projecte de llei que diu que un noi de 16 anys pot decidir canviar el seu gènere al seu DNI i, sense cap canvi físic, utilitzar els vestuaris femenins i competir esportivament amb les noies. Per part del moviment feminista, això no només és un disbarat, sinó que nega les diferències que van motivar una necessària discriminació positiva o canvis legals envers la dona, com són la menstruació, l’embaràs, la lactància i la menopausa. Jo, que estic als antípodes de Vox, comparteixo aquest rebuig a la llei Trans, que si s’aprova, serà rendibilitzada electoralment per aquest partit.

 


Leer en castellano en El Triangle. Miércoles 20 de julio de 2022. Xavier Rius Sant

El caso Oltra, Vox y la ley Trans

No sé si la condena de 5 años de cárcel por abusos a una menor, que todavía no es firme, al exmarido de Mònica Oltra, será confirmada por el Tribunal Supremo. Y evidentemente de ahí podrán venir otras condenas a distintos trabajadores por encubrimiento y a la propia Oltra. Sí sé lo que se dice del caso en los foros ultras: “Hemos hecho probar a Oltra y a los podemitas su medicina. La prevalencia de la presunción de culpabilidad del hombre y de veracidad de la mujer”.

No es que sea cierto que la palabra de la mujer valga más legalmente que la de un hombre. Sí lo es en lo que se refiere a la violencia entre dos personas que tienen o han tenido una relación de pareja o sexual o de convivencia, que el artículo 153 del Código Penal impone una pena más dura si el agresor es hombre que si es mujer. Existe la percepción social de que las medidas cautelares que se imponen son distintas si el denunciado es hombre o mujer, y de ahí Vox está sacando muchos votos. Los casos de los exdiputados de la CUP y Junts Quim Arrufat y Eduard Pujol, que vieron truncada su carrera política, y sufrieron el escarnio social por unas denuncias de acoso que la investigación dijo que eran falsas, confirman esa sensación.

Decir esto no significa estar de acuerdo con Vox ni cuestionar las mil mujeres asesinadas víctimas de la violencia machista de los últimos 20 años. La ultraderecha sabe que de aquí puede sacar muchos votos, y con el caso de Oltra se frotan las manos, porque, como se dice en los foros ultras, se ha hecho probar a Oltra y a los progres su medicina. Dos conocidos ultras contrarios a las leyes de la violencia de género o machista se han personado: el abogado José Luis Roberto, presidente de España 2000, como acusación particular o abogado de la denunciante, y la exdirigente de Vox Cristina Seguí, en nombre de la entidad Gobierna-te, como acusación popular. Ambos han hecho dar la vuelta al caso e imputar a más gente.

Los hechos son que una menor de un centro de acogida que a menudo debía ser contenida físicamente o aislada para evitar incidentes con otros menores denunció al funcionario, exmarido de Oltra, por tocamientos y por masturbarse ante ella, mientras se hacía la dormida. En ese primer juicio la chica fue conducida al tribunal esposada por sus pérdidas de control, lo que sorprendió a la jueza, que hizo que le quitaran las esposas. El juzgado de lo penal condenó en 2019 al exmarido de Oltra a 5 años de cárcel por un delito de abusos a una menor. La condena fue recurrida y, dando validez a dos informes periciales que cuestionaban la versión de la menor, el TSJ de la Comunidad Valenciana la anuló y ordenó que se repitiera el juicio. Aquí es cuando comparece primero José Luis Roberto. Un bicho raro de la ultraderecha que nunca ha podido aliarse con la tradicional, la ultracatólica, por su vinculación, hasta 2011, a la patronal de prostíbulos, ANELA, de la que es secretario general técnico. Asumió la acusación particular; es decir, la defensa de la chica. Luego comparecerá en el caso Seguí, como acusación popular. Se repitió el juicio, que confirmó la condena al exmarido de Oltra, quien sigue negando los hechos y ahora está pendiente del recurso al Supremo. Simultáneamente, por las acciones de Roberto y Seguí y las idas y venidas judiciales, se han imputado a varios trabajadores de la Conselleria y a Oltra, que ha acabado dimitiendo.

Si Vox saca muchos votos de esa sensación de que la ley y la sociedad niegan la presunción de inocencia al hombre, como se vio con Eduard Pujol o Quim Arrufat, ahora se frota las manos con el proyecto de ley Trans. Un proyecto rechazado por buena parte del movimiento feminista y también por muchas diputadas y diputados de izquierdas, sobre todo del PSOE, como la exministra Carmen Calvo. Un proyecto de ley que dice que un chico de 16 años puede decidir cambiar su género en su DNI y, sin ningún cambio físico, utilizar los vestuarios femeninos y competir deportivamente con las chicas. Por parte del movimiento feminista, esto no sólo es un disparate, sino que niega las diferencias que motivaron una necesaria discriminación positiva o cambios legales hacia la mujer, como son la menstruación, el embarazo, la lactancia y la menopausia. Yo, que estoy en las antípodas de Vox, comparto ese rechazo a la ley Trans, que si se aprueba, será rentabilizada electoralmente por este partido.

 

 

 

divendres, 29 de novembre del 2013

REBUIG A LA LLEI DE SEGURETAT CIUTADANA DE FERNÁNDEZ DIAZ AL PRESÈNCIA D'AQUEST CAP DE SETMANA

A la revista Presència de diumenge (que amb el Punt Avui surt diumenge, però amb El 9 Nou surt els divendres i ja la tinc) exposo la meva crítica a la Llei de Seguretat Ciutadana que ha aprovat avui el Consell de Ministres. En concret manifesto que les multes tan desproporcionades per insultar o amenaçar un policia poden generar impunitat policial i indefensió del ciutadana, donat que a falta de testimonis, la paraula del policia té presumpció de veracitat front la del ciutadà i sempre podrà amenaçar amenaçar en dir que se l'ha insultat o amenaçat.

dilluns, 22 d’abril del 2013

PUBLICO AQUEST ARTICLE A EL 9 NOU SOBRE L'ARROGÀNCIA DEL PP FRONT LA ILP DE LA PAH, aprovant un text que obligarà a judiciliatzar els casos i a fer accions de pressió front els bancs cada vegada

.
L’ARROGÀNCIA DEL PP FRONT ELS QUI PERDEN L’HABITAGE
El mateix dia que la comissió del Congres aprovava la llei de Medidas para la Protección a los Deudores, Reestructuración de la Deuda y Alquiler Social, només amb els vots del PP i vot contrari de tota l’oposició, s’anunciava en roda de premsa a l’Ajuntament de Vic en presència de l’afectat, l’alcalde i el regidor de convivència, l’acord arribat entre Banesto i el propietari del pis de Manlleu, subhastat, que va motivar una protesta sense precedents de 6 setmanes davant l’oficina de l’entitat bancària a Vic. 
            El text de la llei, que ara anirà al Senat, és la resposta del PP a la Iniciativa Legislativa Popular demanant la dació en pagament per qui deixi el pis, i l’oferiment d’una segona oportunitat amb un lloguer social a qui s’hi quedi, tot i que el pis passi a ser propietat del banc. El text també havia de recollir la modificació de les clàusules declarades abusives per la sentencia del tribunal d’Estrasburg.
                 El Govern del PP, que es va resistir fins a l’últim moment a admetre a tràmit al Congrés la iniciativa legislativa popular (ILP), avalada per un milió i mig de firmes, ara s’ha negat a incloure, no només el que proposava la ILP, sinó també les esmenes presentades per la resta de grups, moltes de les quals es quedaven a mig camí entre el text del govern i la Iniciativa Popular. Altres esmenes dels partits incidien en la proposta de la Junta d’Andalusia d’exigir als bancs a posar en lloguer social els pisos buits i, si no ho fan, expropiar-los temporalment i posar-los a lloguer. Crec que no hi precedents en cap llei que, de les 238 esmenes presentades per l’oposició, només se n’hagin acceptat dues, ni tampoc n’hi ha gaires que una llei s’aprovi amb el no de la resta de grups, quan el més habitual, si no obté el sí d’algun altre grup, és que uns hi votin en contra, però d’altres s’abstinguin.  
            La nova llei limita algunes clàusules abusives, com exigeix la sentència del Tribunal de la UE, en altres deixa la valoració o interpretació de les clàusules en mans dels tribunals, rebaixa els interessos de demora, millora els imports mínims pels quals el banc pot adjudicar-se un pis, estableix quitacions del deute, i obre la porta a la negociació entre les parts per modificar les quotes o potser quedar-se en lloguer. Però amb aquesta norma les famílies seguiran sent víctimes d’un gran desequilibri de la política econòmica de les institucions polítiques i financeres espanyoles i europees davant una banca, salvada amb ajudes públiques, que no han revertit ni en el crèdit a les famílies ni al de les empreses. I és poc probable que qui ha estat desnonat pugui pagar en cinc o deu anys la major part del deute i llavors, perdonar-li, com preveu el nou text el 35% o el 20% que manca com preveu el text. Qui s’ha quedat en atur i no pot pagar la quota mensual d’una hipoteca a 25 anys, difícilment podrà fer front al 65 % del deute i als interessos en cinc.  
          És probable que al Senat el Partit Popular, que pateix una gran pressió interna, faci algun canvi, per intentar aconseguir el suport o l’abstenció d’altres grups. Molts parlamentaris i alcaldes populars estan dolguts per la manera que ha afrontat el partit les crítiques, manifestacions i el scrache davant alguns domicilis. Molts alcaldes del PP s’han sentit ofesos per les declaracions de la senyora Cospedal, que guanya cinc vegades més que l’ alcalde d’un municipi de deu mil habitants.
Cospedal va dir amb motiu del debat de la llei, que els votants del PP són els que deixen de menjar per pagar la hipoteca. I evidentment quan una família desnonada arriba als serveis socials, l’alcalde no els hi pregunta quin partit han votat. I entre els desnonats també n’hi ha de votants del PP que han perdut la feina. L’arrogància de Cospedal, les comparacions de la Plataforma d’Afectats amb la Hipoteca amb el nazisme, i l’autisme de Rajoy i certs diputats i ministres, deixa un text, que si no canvia radicalment al Senat –cosa poc provable-, no resoldrà l’emergència social en la que es veuen abocades cada vegada més famílies. Deixa un text que, certament obre la porta a la mediació i a pactes entre els bancs i els afectats, però la seva aplicació dependrà de com ho interpretin els jutges, de la pressió dels afectats i plataformes, i de la capacitat de mediació que tinguin les oficines d’habitatge dels ajuntaments.  
            Així doncs, el que hem vist aquest últim més i mig al carrer Verdaguer de Vic, amb la família a qui li han subhastat el pis i membres de la PAH acampats davant el Banesto, fins que amb la mediació de l’Ajuntament, s’ha aconseguit un acord, pot esdevenir una de les poques maneres que els quedarà a moltes famílies per treure’s el deute per vida després de deixar el pis. L’acord aconseguit a Vic ha estat no impugnar la subhasta i deixar el pis, a canvi de rebaixar-los el deute de 90.000 euros a només 15.000, que només se’ls hi exigirà quan tinguin recursos econòmics suficients.
Amb el text actual de la llei, enlloc d’obligar a oferir una segona oportunitat en lloguer social, tot i que el banc es quedi el pis, donat que la majoria de desnonats no podran pagar el deute ni en cinc ni deu anys, i el banc no els oferirà el lloguer, caldrà anar al tribunals, a l’oficina d’habitatge de l’ajuntament i pressionar amb accions com la del Banesto de Vic. I és evident que judicialitzar cada cas per veure’n les clàusules, o haver d’acampar al davant fins que l’ajuntament –que ja té prou feina amb altres coses- o els del banc se’n cansin, i aconsegueixin un acord, no és la millor manera de legislar. I qui ho ha perdut tot, no perd res estant-se dos mesos davant del banc.

Xavier Rius, periodista

dimarts, 17 d’abril del 2012

PRESENTACIÓ DE "LA MIGRACIÓN DE LA MEMORIA HISTÓRICA"

                                            fotos: Candela López Tagliafico
 Ahir dilluns vaig tenir el plaer de participar a la presentació a Barcelona a la llibreria Alibri, del llibre coordinat per Antonio Izquierdo "La migración de la memoria histórica", editat per la Fundación Largo Caballero i Edicions Bellaterra. Vaig compartir taula amb Almudena Asenjo, Directora de la Fundació, amb el diputat d'Iniciativa, Joan Herrera, i amb Antonio Izquierdo.

El llibre parteix de la Disposició Adicional 7 de la Llei de la Memòria Històrica que permet que els descendents d'immigrants i exiliats espanyols puguin recuperar la nacionalitat espanyola i més a més, no hagin de renunciar a la que tenen ara. Fins ara molts només podien obtenir la nacionalitat dels seus pares o avis després de residir legalment a Espanya un any. I per poder residir-hi legalment havien d'aconseguir primers els papers, cosa sovint difícil.
La llei diu:
Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura.
Disposición adicional 7ª
  1Las personas cuyo padre o madre hubiese sido originariamente español podrán optar a la nacionalidad española de origen si formalizan su declaración en el plazo de dos años desde la entrada en vigor de la presente disposición adicional. Dicho plazo podrá ser prorrogado por acuerdo de Consejo de Ministros hasta el límite de un año.
2. Este derecho también se reconocerá a los nietos de quienes perdieron o tuvieron que renunciar a la nacionalidad española como consecuencia del exilio.
L'estudi fa un seguiments de les 800.000 cites fetes fins desembre a les oficines diplomàtiques espanyoles -majoritàriamenta  a Llatinoamèrica- i dels 525.000 expedients que s'estan tramitant. Fa entrevistes aleatòries a demandants, majoritàriament vinculats a centres socials d'espanyols, gallegos, asturians, etc, i descriu la situació de l'emigració espanyola als diferenets països llatinoamericans. 

A la presentació Herrera i Izquierdo van coincidir que va ser una proposta del ministre de Treball, Jesús Caldera, recolzada per la Vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, per obrir una nova via d'entrada d'immigració legal des de Llatinoamèrica, en un moment que es volia tancar el flux d'entrada, pensant que així vindria sobretot gent hispanoparlant i qualificada. Així, davant les crítiques que generaven les regularitzacions i l'entrada amb papers pel denominat Catàleg de Feines de Díficil Cobertura, es deixava una porta oberta que no es contabilitzaria com mà d'obra estrangera sinó espanyola. De fet, cada cop que Zapatero viatjava Llatinoamèrica, aquesta era una demanda que li feien els descendents d'espanyols, i es va aprofitar la Llei de la Memòria Històrica, barrejant-ho amb els nets d'exiliats de la Guerra Civil.
El diputat Joan Herrera, que va tenir un paper important en la redacció de la llei, compartia aquesta tesi d'Izquierdo. I l'estudi conclou que donada la crisi, tret del cas dels cubans que sí volen marxar, la majoria dels qui obtinguin la nacionalitat ara no vindran a Espanya a buscar feina, però sí volen el passaport espanyol per poder viatjar amb més llibertat de circulació o per buscar feina a Europa o, fins i tot als Estats Units, on hi ha més facilitat pels ciutadans de la UE.
 
Izquierdo va anunciar que havia signat un conveni amb el Govern espanyol per continuar amb la investigació un cop es conclogui la resolució dels expedients i fer un treball de camp a Llatinoamèrica  
TRADUCCIÓN AL CASTELLANO:
Ayer lunes tuve el placer de participar en la presentación en Barcelona en la librería Alibri, del libro coordinado por Antonio Izquierdo "La migración de la memoria histórica", editado por la Fundación Largo Caballero y Edicions Bellaterra. Compartí mesa con Almudena Asenjo, Directora de la Fundación, con el diputado de Iniciativa, Joan Herrera, y con Antonio Izquierdo.El libro parte