El divendres passat, Àngel Miret, coordinador del Comitè d’Acollida a les Persones Refugiades de la Generalitat de Catalunya, i que l'any 2000 fou el primer Secretari per a la Immigració de la Generalitat, va exposar el seu punt de vista del que està passant amb l'acollida de refugiats a Catalunya, Espanya i Europa en un esmorzar-tribuna de la Fundació ACSAR. Uns refugiats que, tot i que el Govern espanyol es va comprometre a acollir-ne a 19.000 provinents de Grècia, Itàlia i Hongria, 5.000 dels quals havien d'arribar a Catalunya, no han vingut i no sembla probable que vinguin.
Miret va assumir aquest càrrec quan des de la Generalitat, molts ajuntaments, diputacions i nombroses associacions es va voler respondre a la crida d'acollir refugiats que arribaven a Europa, majoritàriament per Grècia i Itàlia. I si bé es va poder fixar un full de ruta comú amb diversos ajuntaments com el de Barcelona, que va fer la crida mundial amb altres com el de Madrid, de Ciutats-Refugi, la comunicació amb el Govern espanyol, que és l'admistració competent en matèria d'asil, refugi i immigració, ha estat nul·la. No ha donat informació de quan i quants vindrien, no ha explicat com s'estan gastant els fons europeus o espanyols per l'acollida de refugiats, ni si hi ha cap previsió de que vinguin, més enllà dels que estan arribant pel seu propi peu per Ceuta i Melilla i que són acollits per les tres entitats a les que el govern espanyol els hi donat la competència i els fons en exclusiva: Creu Roja, Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) y la Comissió Catòlica Espanyola de Migracions (ACCEM).
Miret va explicar el Pla de Treball (clica), amb un banc de recursos. Però va ser molt escèptic de que arribi a aplicar-se.
Però no només va ser crític amb el govern central i amb esl estat europeus que no han estat capaços de complir l'acor de redistribuir-ne 160.000. Reconegué que la majoria de sirians que estan arribant a Europa i van cap a Alemanya i altres països del nord d'Europa, són gent amb formació i un projecte vital que els porta cap a aquells països o molts tenen familiars i coneguts i, de fet, no volen anar ni a Espanya, Portugal, França o Itàlia.
Miret, que porta molts anys treballant en l'àmbit de la gestió de la immigració, va aprofitar també la tribuna per qüestionar dos enfocaments oposats del fenomen migratori. Un, l'acadèmic que sovint no valora ni dóna importància a certes situacions, fets i problemes. I l'altre, el que diu obertament al carrer o la xarxa gent que no és necessàriament xenòfoba."És preocupant el gran diferencial que hi ha entre aquest dos discursos, i si no reconeixem que certes situacions donen força a l'extrema dreta, encara creixerà més"
LA PROPOSTA D'ORIOL AMORÓS, NO SECRETARI D'IMMIGRACIÓ
En aquell mateix acte, l'ex diputat Oriol Amorós que des de fa uns dies ha estat nomenat Secretari d'Immigració, Igualtat i Ciutadania, va reivindicar que Catalunya pugui acollir a sirians familiars o amics dels que ja són aquí, apostant, fins i tot, per anar-los a buscar als camps de refugiats de Turquia o pemetre'ls sortir de Síria. Amorós reconeix que els que volen anar a Alemanya és perquè els seus referents familiars o veïnals són allà i cap allà va el seu projecte vital, però que s'hauria de fer un esforça per portar a Catalunya a aquells que tenen vincles familiars o d'amistat amb el sirians que ja són aquí.
ARTICLE DE MIRET AL PUNT AVUI ON EXPOSA EL SEU PUNT DE VISTA PER QUÈ NO ESTANT ARRIBANT A CATALUNYA I ESPANYA
Avui Àngel Miret ha publicat aquest article al Punt Avui on explica la seva hipòtesis de per què no arriben a casa nostra:
A Catalunya i a molts estats europeus els
refugiats no han arribat, si més no en el nombre que es preveia durant
el 2015. El govern espanyol va acceptar que Espanya n'acollís més de
19.000 procedents de Grècia i d'Itàlia, i a Catalunya vàrem preveure
que, d'aquest contingent, n'arribarien uns 5.000 a casa nostra. Però van
passant els mesos i, a hores d'ara, n'han vingut només uns pocs
centenars, la majoria d'ells procedents de Ceuta i Melilla. I,
aleshores, les persones de bona voluntat, entitats cíviques, ajuntaments
i la mateixa Generalitat, que s'havien preparat per oferir-los un
acolliment digne, es pregunten: on són els refugiats? Pregunta a la qual
intento respondre amb la següent hipòtesi:
El perfil de les persones refugiades que arriben a Europa seria majoritàriament el d'aquelles que tenen totes o alguna de les següents característiques: certs recursos econòmics, una xarxa relacional ja instal·lada al continent o una bona formació professional. Constituiria, doncs, un col·lectiu que quan comença la fugida ja ha dissenyat un projecte vital de futur. L'estada en els camps d'acollida de Grècia i d'Itàlia seria només un espai temporal en el trànsit cap a aquest projecte. Certament, a Europa n'arriben moltes (900.000 l'any 2015 segons Eurostat), però són moltes més les que, per exemple, s'han desplaçat dins del territori sirià (4.000.000) o que s'han instal·lat als països de l'entorn, especialment al Líban (1.200.000), Jordània (650.000) i Turquia (1.900.000) en condicions de gran precarietat i patiment. I aquestes són les que no tenen diners per pagar els traficants, que no tenen parents a Europa, que només parlen àrab o que tenen professions amb poques perspectives laborals.
Aquest fet, entre d'altres, explicaria el perquè els punts d'estada no s'han saturat fins a dimensions monstruoses. Senzillament, perquè les persones refugiades a Europa segueixen un camí que no té com a fita ni Espanya, ni Portugal, ni França, ni els països del sud, sinó que cerquen les condicions socials i, sobretot, les oportunitats laborals dels països nòrdics, d'Alemanya, d'Àustria...
Si la hipòtesi que plantejo fos certa, també explicaria el perquè de les dificultats de gestionar els reassentaments des dels camps cap als diferents estats de la Unió Europea que han mostrat la seva disposició a acollir-les. Com organitzar-ho si la mobilitat dels refugiats és alta i si una bona part tenen perfectament clar el país on volen reprendre la seva vida? I ara ens arriba la notícia que hi ha milers de menors que han desaparegut d'ençà que han arribat a Europa, i que podrien estar en mans de xarxes d'explotació sexual. Els traficants d'éssers humans i els seus diners organitzant el camí cap a Europa. Les conseqüències d'aquesta desigual distribució són evidents: mentre que alguns estats s'ho miren de lluny, d'altres com ara Suècia i Alemanya comencen a tenir un nombre de persones refugiades difícilment gestionable. I aleshores apareixen els conflictes, la por i la intolerància i la xenofòbia.
El perfil de les persones refugiades que arriben a Europa seria majoritàriament el d'aquelles que tenen totes o alguna de les següents característiques: certs recursos econòmics, una xarxa relacional ja instal·lada al continent o una bona formació professional. Constituiria, doncs, un col·lectiu que quan comença la fugida ja ha dissenyat un projecte vital de futur. L'estada en els camps d'acollida de Grècia i d'Itàlia seria només un espai temporal en el trànsit cap a aquest projecte. Certament, a Europa n'arriben moltes (900.000 l'any 2015 segons Eurostat), però són moltes més les que, per exemple, s'han desplaçat dins del territori sirià (4.000.000) o que s'han instal·lat als països de l'entorn, especialment al Líban (1.200.000), Jordània (650.000) i Turquia (1.900.000) en condicions de gran precarietat i patiment. I aquestes són les que no tenen diners per pagar els traficants, que no tenen parents a Europa, que només parlen àrab o que tenen professions amb poques perspectives laborals.
Aquest fet, entre d'altres, explicaria el perquè els punts d'estada no s'han saturat fins a dimensions monstruoses. Senzillament, perquè les persones refugiades a Europa segueixen un camí que no té com a fita ni Espanya, ni Portugal, ni França, ni els països del sud, sinó que cerquen les condicions socials i, sobretot, les oportunitats laborals dels països nòrdics, d'Alemanya, d'Àustria...
Si la hipòtesi que plantejo fos certa, també explicaria el perquè de les dificultats de gestionar els reassentaments des dels camps cap als diferents estats de la Unió Europea que han mostrat la seva disposició a acollir-les. Com organitzar-ho si la mobilitat dels refugiats és alta i si una bona part tenen perfectament clar el país on volen reprendre la seva vida? I ara ens arriba la notícia que hi ha milers de menors que han desaparegut d'ençà que han arribat a Europa, i que podrien estar en mans de xarxes d'explotació sexual. Els traficants d'éssers humans i els seus diners organitzant el camí cap a Europa. Les conseqüències d'aquesta desigual distribució són evidents: mentre que alguns estats s'ho miren de lluny, d'altres com ara Suècia i Alemanya comencen a tenir un nombre de persones refugiades difícilment gestionable. I aleshores apareixen els conflictes, la por i la intolerància i la xenofòbia.
