LA FUNDACIÓ "NOUS CATALANS" ES DISSOL I TANCA LA SEVA SEU A SANTA COLOMA DE GRAMENET, PERÒ PROBABLEMENT CONTINUARÀ COM A SECTORIAL D'IMMIGRACIÓ DEL PDC EN ALGUNA SEU DEL PARTIT. L'entitat va resultar perjudicada per les acusacions de Fernàndez Díaz amb motiu de l'expulsió de Noureddine Ziani

La Fundació Nous Catalans, creada l'any 2012 per Convergència Democràtica  de Catalunya, com una entitat que fos més una simple sectorial d'immigració del partit polític que governava la Generalitat, i que tenia la seu al carrer Pompeu Fabra, 22, de Santa Coloma de Gramenet, s'ha dissolt legalment i tanca aquesta setmana el seu local, si bé probablement alguns dels seus membres continuaran funcionant com a sectorial d'immigració del Partit Demòcrata Català en alguna seu, que encara no s'ha determinat. Evidentment els problemes econòmics de CDC, ara PDC, és una de les causes d'aquest tancament. Tot hi haver-me confirmat dirigents de la Fundació el tancament del local, encara no n'informa a la seva web.

La fundació i el seu local es va presentar el 8 de juny de 2012 en un acte en el que hi van intervenir el president Artur Mas i Oriol Pujol, llavors Secretari General de CDC, i s'organitzava en una sèrie d'Espais, com l'Espai Catalano-Marroquí, Espia Àsia, Espai Latino, Espai Europa, Espai Jove, etc. El seu president i impulsor és Àngel Colom, que en els anys 2002-2004 va dirigir l'oficina de la Generalitat al Marroc. D'alguna manera s'entenia l'aposta de CDC amb la fundació, com una mostra de la voluntat d'incloure als col·lectius d'immigrants en el moviment independentista català.

L'ESPAI CATALANO-MARROQUÍ, LA UCCIC I LA POSTERIOR EXPULSIÓ DE ZIANI

Precisament jo vaig poder participar en una de les ponències del Primer Congrés de l'Espai Catalano-Marroquí que es va celebrar  el 9 de juny de 2012. I simultàniament a aquest Espai es va ubicar a la seu de Nous Catalans Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya UCCIC que controlava el dirigent també de Nous Catalans, Noureddine Ziani. I tota la tasca de Nous Catalans, quedarà contaminada per l'afer que acabarà amb l'expulsió el maig de 2013 de Ziani.

  Noureddine Ziani

Ziani, que residia a Espanya des de 1999, era de fet un dels homes de la Direcció General d'Estudis i Documentació (DGED), el servei secret exterior del Marroc. Fins novembre de 2010 Ziani mantenia bones relacions amb els governs de la Generalitat (Tripartit PSC-IC-ERC) i de l'Estat (PSOE), i amb els agents policials encarregats de prevenir atemptats terroristes i de seguiment de les associacions islàmiques. El fet que se sapigués que cobrava del Marroc i distribuïa fonts a les mesquites, no molestava ni al govern català ni a l'espanyol mentre fos útil a Espanya i Marroc en la prevenció i informació de focus o persones sospitoses de terrorisme. 

L'any 2010, en el canviant mapa de les associacions islàmiques catalanes i espanyoles hi havia una rivalitat per la interlocució amb les administracions entre els germans Mohammed i Hassan Halhoul del Consell Cultural Islàmic de Catalunya, el diputat socialista català, Mohammed Chaib,  membre del Consell Consultiu de Marroc a l'Exterior, i el mateix Ziani. A la vegada continuava a nivell espanyol l'eterna rivalitat entre la Federación de Entidades Islámicas (FEERI) i la la Unión de Centros Islámicos de España (UCIDE) que mantenia paralitzada la Comisión Islámica de España. La FEERI estava presidida pel ceutí, Mohamed Alí, que propugnava la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc.

Però en guanyar CiU les eleccions catalane,s el novembre de 2010, Ziani s'apropa a CDC i, aprofitant l'eterna pugna entre la FEERI i la UCIDE, i les discrepàncies de molts amb el Consell Cultural Islàmic de Catalunya, es decideix crear la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC) que liderarà Ziani. I aquí és produeix la coincidència que Ziani actuarà a la vegada com Nous Catalans -lligada a CDC- i com a responsable de la UCCIC, mentre continua vinculat als serveis secrets marroquins i a l'ambaixada i consulat, que li transfereixen fons. I, de fet, moltes mesquites i associacions islàmiques catalanes entren a la UCCIC per una qüestió merament pragmàtica: Les subvencions les gestionarà ara la Generalitat governada per CiU, les llicències per a mesquites també, i a més a més, Ziani, que continua sent una peça del Marroc, també pot facilitar ajudes econòmiques d'un o altre orígen.   

Però amb Rajoy a la Moncloa i Fernández Díaz al Ministeri de l'Interior, comença a preocupar veure als actes de CDC portant estelades independentistes a membres dels col·lectius pakistanesos o marroquins, i que Ziani, la UCCIC i Nous Catalans acostin a l'independentisme als immigrants musulmans i les seves associacions. I als serveis secrets marroquins i a l'ambaixada i consolat deconcertarà veure a Ziani defensant la independència i el dret a decidir de Catalunya, perquè podria ser contradictori amb la política marroquína que nega el dret a decidir dels ciutadans de l'antic Sàhara espanyol. 

I a partir d'aquí, amb acusacions de Fernàdez Diaz de que Àngel Colom i Ziani estan gestant una aliança entre islamistes radicals i l'independentisme català, el maig de 2013 es produirà l'expulsió de Noureddine Ziani decretada pel Govern espanyol, sobre la que s'han donat versions i motius dispars i contradictoris.

Aquest  no va ser l'únic afer polèmic en el que es va relacionar a algun membre de Nous Catalans, perjudicant a la fundació.  Així,  de Khalid Shabaz, ciutadà paquistanès designat  per coordinar l'Espai Àsia de la fundació, el diari El Mundo va publicar l'abril de 2014 que, tres anys abans havia estat detingut per estafa y falsificació de documents. I un altre col·laborador de l'Espai Àsia, l'expresident de la Federació Espanyola d'Associacions Paquistaníes, Rajda Shaoib Satti, fou detingut per presumpte tràfic d'heroïna. I sense cap mena de dubte, aquests afers van perjudicà la imatge de la Fundació Nous Catalans.

Personalement, sense voler entar ara en els problemes econòmics i litigis laborals, plantejats per algun membre de la Fundació, i reconeixent que el funcionament de les entitats ha canviat aquests últims anys, després d'un temps en que les entitats, fossin del país que siguin, s'apropaven al partit que governava als ajuntaments, a la Generalitat, al Govern de central o a la comunitat de Madrid (Esperanza Aguirre va reeixir lligams interessats des del govern regional amb les entitats de romanesos i de llatinoamericans), crec que la feina que ha fet Nous Catalans és globlament molt positiva com ho és també la tasca que fa "Nova Ciutadania", xarxa vinculada al PSC. Que pretengués apropar a la immigració estrangera o als fills d'immigrants nascuts a Catalunya a l'independentisme, és una opció legítima i coherent amb la ideologia de CDC i el PDC. I en ser impulsada des de Convergència confirmava que l'independentisme català no buscava tenir una base ètnica.  

Així doncs, tot i que es tanqui la seu de Nous Catalans i es dissolgui la fundació, i potser desaparegui el projecte ambiciós, quedant només com a sectorial d'immigració de PDC, crec necessari que continuï funcionat d'una o altra manera amb un o altre nom.

   

 Vídeos de la inauguració de la seu de Nous Catalans

NO HI HA CAP COMUNICACIÓ DEL GOVERN CENTRAL AMB LES COMUNITATS AUTÒNOMES I AJUNTAMENTS DE CARA L'ACOLLIDA DE REFUGIATS, SEGONS ÀNGEL MIRET, COORDINADOR DEL COMITÉ D'ACOLLIDA DE LA GENERALITAT. Miret lamenta que el govern central no vulgui aprofitar les iniciatives d'entitats i administracions catalanes per a l'acollida d'uns refugiats que no arriben. Considera que el fet que no vinguin es degut a la manca de voluntat del govern central, de Brussel·les i dels mateixos refugiats que volen quedar-se a Alemanya i altres estats del nord d'Europa

Miret, a la dreta de la imatge, al costat del diputat, Carles Campuzano, i el nou Secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania, l'exdiputat, Oriol Amorós, a la Tribuna de la Fundació ASCAR

El divendres passat, Àngel Miret, coordinador del Comitè d’Acollida a les Persones Refugiades de la Generalitat de Catalunya, i que l'any 2000 fou el primer Secretari per a la Immigració de la Generalitat, va exposar el seu punt de vista del que està passant amb l'acollida de refugiats a Catalunya, Espanya i Europa en un esmorzar-tribuna de la Fundació ACSAR. Uns refugiats que, tot i que el Govern espanyol es va comprometre a acollir-ne a 19.000 provinents de Grècia, Itàlia i Hongria, 5.000 dels quals havien d'arribar a Catalunya, no han vingut i no sembla probable que vinguin.
Miret va assumir aquest càrrec quan des de la Generalitat, molts ajuntaments, diputacions i nombroses associacions es va voler respondre a la crida d'acollir refugiats que arribaven a Europa, majoritàriament per Grècia i Itàlia. I si bé es va poder fixar un full de ruta comú amb diversos ajuntaments com el de Barcelona, que va fer la crida  mundial amb altres com el de Madrid, de Ciutats-Refugi, la comunicació amb el Govern espanyol, que és l'admistració competent en matèria d'asil, refugi i immigració, ha estat nul·la. No ha donat informació de quan i quants vindrien, no ha explicat com s'estan gastant els fons europeus o espanyols per l'acollida de refugiats, ni si hi ha cap previsió de que vinguin, més enllà dels que estan arribant pel seu propi peu per Ceuta i Melilla i que són acollits per les tres entitats a les que el govern espanyol els hi donat la competència i els fons en exclusiva: Creu Roja, Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) y la Comissió Catòlica Espanyola de Migracions (ACCEM).
Miret va explicar el Pla de Treball (clica), amb un banc de recursos. Però va ser molt escèptic de que arribi a aplicar-se.
Però no només va ser crític amb el govern central i amb esl estat europeus que no han estat capaços de complir l'acor de redistribuir-ne 160.000. Reconegué que la majoria de sirians que estan arribant a Europa i van cap a Alemanya i altres països del nord d'Europa, són gent amb formació i un projecte vital que els porta cap a aquells països o molts tenen familiars i coneguts i, de fet, no volen anar ni a Espanya, Portugal, França o Itàlia. 

Miret, que porta molts anys treballant en l'àmbit de la gestió de la immigració, va aprofitar també la tribuna per qüestionar dos enfocaments oposats del fenomen migratori. Un, l'acadèmic que sovint no valora ni dóna importància a certes situacions, fets i problemes. I l'altre, el que diu obertament al carrer o la xarxa gent que no és necessàriament xenòfoba."És preocupant el gran diferencial que hi ha entre aquest dos discursos, i si no reconeixem que certes situacions donen força a l'extrema dreta, encara creixerà més"      

LA PROPOSTA D'ORIOL AMORÓS, NO SECRETARI D'IMMIGRACIÓ

En aquell mateix acte, l'ex diputat Oriol Amorós que des de fa uns dies ha estat nomenat Secretari d'Immigració, Igualtat i Ciutadania, va reivindicar que Catalunya pugui acollir a sirians familiars o amics dels que ja són aquí, apostant, fins i tot, per anar-los a buscar als camps de refugiats de Turquia o pemetre'ls sortir de Síria. Amorós reconeix que els que volen anar a Alemanya és perquè els seus referents familiars o veïnals són allà i cap allà va el seu projecte vital, però que s'hauria de fer un esforça per portar a Catalunya a aquells que tenen vincles familiars o d'amistat amb el sirians que ja són aquí. 

ARTICLE DE MIRET AL PUNT AVUI ON EXPOSA EL SEU PUNT DE VISTA PER QUÈ NO ESTANT ARRIBANT A CATALUNYA I ESPANYA

Avui Àngel Miret ha publicat aquest article al Punt Avui on explica la seva hipòtesis de per què no arriben  a casa nostra:

Àngel Miret i Serra - Professor U. Pompeu Fabra

A Catalunya i a molts estats europeus els refugiats no han arribat, si més no en el nombre que es preveia durant el 2015. El govern espanyol va acceptar que Espanya n'acollís més de 19.000 procedents de Grècia i d'Itàlia, i a Catalunya vàrem preveure que, d'aquest contingent, n'arribarien uns 5.000 a casa nostra. Però van passant els mesos i, a hores d'ara, n'han vingut només uns pocs centenars, la majoria d'ells procedents de Ceuta i Melilla. I, aleshores, les persones de bona voluntat, entitats cíviques, ajuntaments i la mateixa Generalitat, que s'havien preparat per oferir-los un acolliment digne, es pregunten: on són els refugiats? Pregunta a la qual intento respondre amb la següent hipòtesi:
El perfil de les persones refugiades que arriben a Europa seria majoritàriament el d'aquelles que tenen totes o alguna de les següents característiques: certs recursos econòmics, una xarxa relacional ja instal·lada al continent o una bona formació professional. Constituiria, doncs, un col·lectiu que quan comença la fugida ja ha dissenyat un projecte vital de futur. L'estada en els camps d'acollida de Grècia i d'Itàlia seria només un espai temporal en el trànsit cap a aquest projecte. Certament, a Europa n'arriben moltes (900.000 l'any 2015 segons Eurostat), però són moltes més les que, per exemple, s'han desplaçat dins del territori sirià (4.000.000) o que s'han instal·lat als països de l'entorn, especialment al Líban (1.200.000), Jordània (650.000) i Turquia (1.900.000) en condicions de gran precarietat i patiment. I aquestes són les que no tenen diners per pagar els traficants, que no tenen parents a Europa, que només parlen àrab o que tenen professions amb poques perspectives laborals.
Aquest fet, entre d'altres, explicaria el perquè els punts d'estada no s'han saturat fins a dimensions monstruoses. Senzillament, perquè les persones refugiades a Europa segueixen un camí que no té com a fita ni Espanya, ni Portugal, ni França, ni els països del sud, sinó que cerquen les condicions socials i, sobretot, les oportunitats laborals dels països nòrdics, d'Alemanya, d'Àustria...
Si la hipòtesi que plantejo fos certa, també explicaria el perquè de les dificultats de gestionar els reassentaments des dels camps cap als diferents estats de la Unió Europea que han mostrat la seva disposició a acollir-les. Com organitzar-ho si la mobilitat dels refugiats és alta i si una bona part tenen perfectament clar el país on volen reprendre la seva vida? I ara ens arriba la notícia que hi ha milers de menors que han desaparegut d'ençà que han arribat a Europa, i que podrien estar en mans de xarxes d'explotació sexual. Els traficants d'éssers humans i els seus diners organitzant el camí cap a Europa. Les conseqüències d'aquesta desigual distribució són evidents: mentre que alguns estats s'ho miren de lluny, d'altres com ara Suècia i Alemanya comencen a tenir un nombre de persones refugiades difícilment gestionable. I aleshores apareixen els conflictes, la por i la intolerància i la xenofòbia.

"JA NO TÉ SENTIT CONTINUAR VINCULANT L'ISLAM AMB LA IMMIGRACIÓ, I MANTENIR EL DISCURS DE QUE S'HAN D'INTEGRAR",EXPLICA JORDI MORERAS EN L'ACTE D'ACSAR D'AVUI.

Jordi Moreras i el president de la Fundació, el diputat Carles Campuzano

Aquest matí, en nova Tribuna esmorzar de la Fundació ACSAR l'antropòleg Jordi Moreras, autor de diversos llibres sobre l'islam a Catalunya, ha insistit que "ja no té sentit continuar vinculant l'islam al fet migratori, el seu encaix i a com s'han d'integrar", donat que molts musulmans ja no són immigrants, en són els sues fills o nets o, fins i tot europeus conversos.Moreras, professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili, ha fet la conferència “Un islam post-migratori: perspectives europees i apunts sobre Catalunya”

 Moreras ha comentat que l'any passat va fer 40 anys de l'obertura de la primera mesquita a Catalunya, i no es pot continuar abordant aquesta pràctica religiosa amb amb aire de provisionalitat, plantejant cinc arguments o elements per donar un enfoc útil pel segle XXI.

El primer és tenir clar que s'ha de superar la dimensió o visió generacional. "Musulmans de primera generació, de segona, de tercera, de quarta..... Quan s'ha d'aturar?" I ha constat que a la majoria de països europeus ja és el francès, l'anglès o l'alemany els vehicles comunicatius de l'islam a l'esfera pública, més enllà que les pregàries a la mesquita es facin en àrab. I ha posat exemples de persones de religió o nascuts musulmans com l'alcalde socialdemòcrata de Roterdam,  Ahmed Aboutaleb, o de la ministra d'educació francesa, Najat Vallaud-Belkacem.

El segon element és, per Moreras, no tant perquè molt joves es radicalitzen, sinó perquè la majoria no ho fan. I ha recordat el cas del policia musulmà,  Ahmed Merabet, assassinat en els atemptats de París, i del treballador originari de Mali que va ajudar a salvar-se a molts clients del supermercat jueu.

El tercer aspecte a tenir en compte és que "nosaltres ens hem secularitzat, però molta gent creu que ells també s'haurien d'haver secularitzat", i els molesta la seva presència a l'espai públic.

El quart aspecte són determinades decisions polítiques i discursos a Europa sobre terrorisme el vel integral, etc, posant com exemple el referèndum fet a Suïssa sobre si les mesquites poden o no tenir minaret. 

El cinquè i últim element és que "ni l'islam, ni la comunitat musulmana, com a tal, no és única ni homogènea", cosa que cal tenir en compte a l'hora de debatre sobre l'islam i els musulmans. I s'ha queixat que a alguns llocs els partits centrals hagin agafat part del discurs generalitzador i simplista de la ultradreta.

Dit això Moreras ha explicat tres actors que condiciones l'islam a Europa. El primer el dels estats europeus que parlen "d'adaptació". El segon els dels governs de països com Marroc o Turquia que vetllen per "controlar" als seus immigrants o fills d'immigrants, tant a nivell cultural i polític, com religiós. El tercer el de països com Aràbia Saudita, que tot i no tenir immigrants, influeixen per controlar la puresa de la religió a Europa, és a dir "la sublimació".. I tots tres donen patrons de com ha de ser un musulmà a Europa, molts dels musulmans o descendents de musulmans no són practicants. I ha manifestat que seria bo que els líders de les comunitats islàmiques europees diguessin en veu alta que accepten "el dret a creure o a no creure".

En relació a Catalunya ha lamentat que debats com el del vel integral s'hagi fet, quan encara no hi havia dones que el portessin, generant polèmiques estèrils. Ha afegit que "no s'han de fer polítiques de contraradicalització sinó de convivència i cohesió social".

Tot seguit hi ha hagut un interessant col·loqui en el que han intervingut persones vinculades al món acadèmic, polític, administracions i ONGs.

Anar a la Tribuna ACSAR del Fiscal d'Estrangeria

Anar a la Tribuna ACSAR del Fiscal de Delictes d'Odi (Xenofòbia, racisme...) 

BON VÍDEO DE LA FUNDACIÓ ATLAS D'IGUALADA: "QUAN UN IMMIGRANT DEIXA DE SER-HO?"

La Fundació Sociocultural Atlas d'Igualda, que el passat mes de juny va ser notícia per l'acció de resposta al "recapte d'aliments per la gent de casa" que feia PxC, ha fet un nou vídeo que planteja la pregunta fins quan una persona immigrant s'ha de considerar immigrant, quan una persona immigrant deixa de ser-ho?

Mireu-lo!

Evidentment cadascú (immigrant o no) tindrà la seva resposta resposta.

Clica la imatge per veure el vídeo

Vídeo de l'acció del passat mes de juny

REFLEXIONS SOBRE LA CONFRONTACIÓ ANTIFEIXISTA DESPRÉS DE L'ACCIÓ DE DISSABTE A IGUALADA

No és cap secret que sempre he considerat contraproduents certs tipus d'accions que fan algunes persones o membres de grups antifeixistes, com les agressions físiques a militants ultres, i certes maneres de contramanifestar-se davant dels actes o paradetes de grups com PxC, MSR, Democracia Nacional, etc.

Com ja he explicat altres vegades, quan grups antifeixistes i col·lectius d'immigrants es manifestaven a la porta o al costat d'on PxC o altres grups similars feien un acte, venien els mossos d'esquadra i es produïa algun petit incident, després o dies més tard dirigents del grup ultradretà em reconeixien que gràcies a la protesta antifeixista l'acte ultra o identitari havia tingut més ressò. Fins i tot el mateix Josep Anglada i altres dirigents de PxC se m'havien queixat en algun acte de que "no vinguin avui els teus amics perroflautes a liar-la a la porta, que així han de fer un cordó els mossos i sempre ens fa més publicitat"

Jo vaig arribar a la conclusió que la contramanifestació sistemàtica, sobretot si hi havia tensió i es feia cordó policial, Plataforma X Catalunya en sortia beneficiada o, al menys ells valoraven que l'acte, gracies a la publicitats "dels teus amics", havia tingut molta més difusió als mitjans.

No estic dient que no s'hagin de fer protestes davant d'on fan actes grups ultres o identitaris, només advertint que en molts casos, encara que no hi hagi violència, la presència d'una vintena de persones amb dues pancartes cridant i un cordó de mossos al mig, és una escenografia que els grups ultres agraeixen. També penso que resulta totalment contraproduent quan en una acció de protesta algú acaba llençant algun objecte, com va passar el 2010 a la festa de PxC a Vilafranca. Fer l'acte antifeixista a un altre lloc del municipi, o el dia abans a mi em sembla una opció sovint més eficaç. 

Josep Anglada, David Parada i José Real, a la festa de PxC de l'abril de 2012 a Vic, amb un cordó policial a l'entrada del parc

Imatge de l'acció de la Fundació Atlas, dissabte passat a Igualada

L'EXEMPLE DE L'ACCIÓ "CANVIA DE XIP" A IGUALADA

A Igualada on és regidor el Secretari General de PxC, Robert Hernado, i on hi té presència el Movimiento Social Republicano (MSR), s'havien fet fins ara diverses protestes contra actes d'aquest grups i alguna d'aquestes havia acabat amb incidents i denúncies d'agressions. També va haver-hi força polèmica a Igualada i l'Anoia fa un any, per si s'havia de fer una contramanifestació davant del restaurant de Rubió on PxC feia la festa del partit.

El passat dissabte PxC d'Igualada va anunciar que posaria una parada al mercat per recollir menjar per "la bona gent de casa", i la Fundació Atlas va fer l'acció d'anar-hi mig centenar de persones, moltes d'elles d'origen immigrant, a portar-hi menjar, amb l'enganxina "Canvia de xip" i cartells "Jo també sóc d'Igualada". Acció que va descol·locar a l'Home Fort de PxC, Robert Hernando -de la que ja vaig informar dimarts-, que va fer un tuit dient que una musulmana havia estat "pillada metiendo mano en la comida de la carpa solidaria". Però després que es pengés el vídeo dijous, l'acció ha estat comentada i valorada positivament a tots els diaris de Catalunya primer, i l'endemà a altres de Madrid de i de fora de l'estat.

Per a mi aquesta és l'exemple d'acció útil, didàctica i pedagògica, oposada a altres que han motivat l'actuació dels mossos, amb o sense violència.

L'EQUIVOCACIÓ DE LES AGRESSIONS FÍSIQUES

No cal que digui que considero moral i políticament equivocades les accions violentes de certs antifeixistes, amb llançament de pedres i agressions. I tan lamentable com una acció violenta, planificada o no, espontània, individual o col·lectiva, és l'actitud  de certs grups antifeixites que sempre que hi ha una agressió es neguen a condemnar-la o diuen que no és cosa d'ells, i senzillament, se'n desmarquen.

Ja vam veure quina va ser la resposta i les consequêncies a l'atac "antifeixista" a pedrades el 12 d'octubre de 2011 al Poble Nou a The Other Place, on feia un acte Democracia Nacional, i va resultar amb ferides greus l'ex dirigent del MSR i militant de PxC, Alejandro Fernández (el van haver d'operar dues vegades). Diferents militants ultres van respondre amb l'atac brutal planificat, i contundent d'Stroika del 23 de març de 2012, motivació que jo ja sabia tres dies després dels fets de Manresa, i així ho vaig publicar.

També discrepo rotundament de l'actitud de no condemnar l'agressió al regidor de PxC de L'Hospitalet, Alberto Sánchez, prop del Casal Tramuntana (potser la va exagerar, però no es va autoagredir) o el fet que un militant antifeixista agredís o intentés agafar-li la càmera (jo era al costat i ho vaig veure) a una fotògrafa ultra que feia fotos a un acte contra Tramuntana. Sí, ja sé que alguns diran que era una fatxa en actitud provocativa, però si legalment jo tinc dret de fer fotos a un acte de La España en Marcha, PxC o MSR -i hi ho he fet sempre-, una fotògrafa simpatitzant de Tramuntana també té dret de fer fotos al carrer d'un acte antifeixista. I també condemno -i considero una temeritat que podria iniciar nous espirals d'acció reaccio- l'agressió del passat 12 d'octubre a Sants a uns simpatitzants de DN que havien anat a un  acte del Dia de la Hispanitat a Montjuïc.

En resum, felicito als organitzadors de l'acció d'Igualada i mostro la meva disconformitat front els que defensen o no condemnen la violència antifeixista, donat que en lloc de combatre el feixisme, legitimen una confrontació violenta, inútil i perillosa. Una confrontació violenta en la que sembla que hi ha gent que si sent còmoda de cara a excitar el seu imaginari. I potser m'equivoco, però no estem als carrers de Berlín de 1931 lluitant per si "els carrers són nostres" (dels comunistes) o dels nazis.

Estratègia equívoca i perillosa

LLIÇÓ A PxC D'IGUALADA MENTRE RECULL "PELS DE CASA",

Aquest cap de setmana PxC ha posat a Igualada a l'exterior del mercat municipal de La Masuca una  taula de recollida de menjar "pels del casa", considerant com a tals, als ciutadans amb nacionalitat espanyola que no siguin d'origen estranger. 

 El comunicat on PxC anunciava l'acció deia: "Després de l'èxit de les anteriors campanyes solidàries a la fira de Piera i el mercat de Calaf, la delegació de Plataforma per Catalunya a l'Anoia tornarà a recol·lectar aliments el proper dissabte (...) al tradicional mercat exterior de La Masuca, que té lloc els dissabtes a Igualada.Aquells qui s’apropin al punt habilitat per lliurar aliments i productes de neteja, que es repartiran exclusivament entre gent necessitada de casa, rebran pa amb tomàquet i pernil en agraïment."

El comunicat concloïa amb unes declaracions del Secretari General de PxC i regidor d'Igualada, Robert Hernando, en les que afirmava que "hi ha molta gent de casa que se sent desemparada per les institucions públiques, a les quals no els arriben les ajudes. Nosaltres volem ajudar aquesta bona gent de casa que avui està passant penúries, que per desgràcia és molta”.

Aquesta acció que PxC i les Joventuts Identitàries de les comarques gironines ja ha fet a alguns municipis com Salt o Torroella de Montgrí, va ser titllada de racista per La Vanguardia divendres i fortament criticada per les entitats i forces polítiques d'Igualada, si bé la majoria creien que el millor que es podia fer era ignorar-los. No obstant un grup de veïns, uns "de tota la vida" i altres dits "nouvinguts",  organitzat al voltant de la Fundació Atlas  van decidir fer una acció de rebuig d'una manera que PxC no esperava. 

Així, mentre ciutadans d'Igualada d'un o altre origen es manifestaven davant la taula de PxC amb cartells contra les propostes de trencar la cohesió social i enfrontar la ciutadania, un grup d'immigrants, majoritàriament dones, van lliurar aliments amb l'enganxina "Canvia el xip. Jo també sóc d'Igualada" a la taula de Plataforma per tal que els repartís a la "bona gent necessitada"

PxC va reaccionar fent Robert Hernando un  primer tuit amb una foto dient "Musulmana pillada con la mano en la carpa", i un altre amb el text "Musulmanas y perroflautas interrumpiendo la recogida de alimentos solidarios d #PxC en Igualada. Su democracia".

  Tuit de Robert Hernado

 Robert Hernando desconcertat

Jo també sóc d'Igualada

(Fotos obtingudes d'Anoiadiari.cat i xarxes socials)

(Vídeo de l'acció en le que dones immigrants porten menjar pels de casa a la parada de PxC amb Robert Hernando desconcertat)

A Salt i Torroella les Joventuts Idenditàries de Catalunya (joventuts de PxC) ja fa més d'un any que fan aquestes accions i acostumen a recollir els aliments o repartir-los vestits de negre, amb samarretes amb l'anagrama de PxC, imitant l'estètica de la neonazi grega (o socialpatriota helènica identitària anti casta política) Alba Daurada

 Joventuts Identitàries de PxC  repartint aliments a Torroella de Montgrí

A Salt

A Salt, amb la participació del Secretari General de PxC, Robert Hernando