SÍRIA, SENSE ESPERANÇA
El Punt Avui, 18 de febrer de 2014
“Ho sento molt i demano disculpes al
poble sirià per no complir les seves esperances”, va dir el passat dissabte el
diplomàtic algerià i mediador, Lajdar Brahimi, en anunciar a Ginebra la fi de
la segona cimera sobre Síria, en no haver-se pogut aconseguir cap acord, cap
full de ruta a treballar de cara una nova ronda de negociacions.
Si després de la primera conferència de Ginebra sobre Síria, de juny de
2012, semblava que uns i altres necessitaven continuar negociant, ara l’acord
sembla impossible per cinc raons. La primera és que l’oposició està més fragmentada
que mai, ha reculat en el camp de batalla i pateix una sèrie de guerres internes,
entre ella mateixa i amb els grups salafistes, els qual també lluiten entre sí.
I en aquesta situació no està en condicions ni d’arribar a acords amb el govern,
ni en la capacitat de complir-los. De fet a Ginebra només hi era present una
part de l’oposició moderada.
La segona és que Al Assad està més fort que mai després de que, gràcies a l’ajut
d’Hizbul·là recuperés el control de ciutats i vies de comunicacions vitals per
controlar el país i demostrar que governa. Ha recuperat la iniciativa en el
camp de batalla i ha consolidat la seva situació. La tercera és que, amb l’acord
pel desarmament químic del país, que s’ha de dir que avança molt més lent del previst,
es va esvair l’amenaça d’una ofensiva militar liderada pels Estats Units i l’OTAN.
Ara Al Assad ja no necessita fer concessions amb els negociadors. Sap que ningú
li censurarà que continuï amb la seva estratègia de terra cremada.
I la quarta és que, el que més preocupa a les potències internacional i a alguns
països de la regió, no és Al Assad, sinó la por que es consolidi el control que
té la milícia de l’Estat islàmic de Síria i el Llevant, escindida d’Al Qaida,
que domina part de Síria i de l’Iraq, i que amenaça d’enfonsar l’Iraq en els
caos. I qui té més força per esclafar-la és Al Assad
Comparant l’escenari de les negociacions de 2012 i l’actual, és que si
llavors l’acord era difícil per la negativa d’Al Assad a deixar el poder, ara és
la comunitat internacional qui no voldria un govern sense Al Assad, donat que
ell és l’únic líder que controla les seves forces armades. Un hipotètic acord entre
l’oposició, rebels i algun membre de l’actual govern, podria abocar el país
encara més al caos, cosa de la que només beneficiaria als salafistes que volen
crear un califat a part de Síria i l’Iraq.
I sorprenentment o no, aquest relaxament de la pressió cap Al Assad
coincideix amb una normalització de les relacions del seu protector, l’Iran,
amb Occident després de l’acord sobre el
programa nuclear. I aquest reforçament d’Al Assad ha coincidit amb l’anunci a Beirut,
per part del primer ministre, Tamam Salam, que després d’un any d’interinitat,
s’havia arribat a un acord per formar un govern al Líban. Un acord acceptat per
Hizbul·là i pels sunnites de l’exprimer ministre Saad Hariri. I és que al Líban,
en la situació de desgovern que es trobava, no només patia les conseqüències
habituals de la implicació de les seves forces a una guerra veïna com la de Síria,
sinó que, els dos grups salafistes sirians enfrontats, el Front d’Al Nursa,
franquícia d’Al Qaida, i l’escindida milícia de Estat Islàmic de Síria i el
Llevant, havien fet sis atemptats suïcides les últimes setmanes al Líban; uns
atemptats que perjudicaven a totes les faccions a Beirut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada