SÍRIA, SENSE ESPERANÇA. Publico al Punt Avui, valoració fracàs negociacions de Ginebra-2

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA

 El Punt Avui, 18 de febrer de 2014 

 “Ho sento molt i demano disculpes al poble sirià per no complir les seves esperances”, va dir el passat dissabte el diplomàtic algerià i mediador, Lajdar Brahimi, en anunciar a Ginebra la fi de la segona cimera sobre Síria, en no haver-se pogut aconseguir cap acord, cap full de ruta a treballar de cara una nova ronda de negociacions.

Si després de la primera conferència de Ginebra sobre Síria, de juny de 2012, semblava que uns i altres necessitaven continuar negociant, ara l’acord sembla impossible per cinc raons. La primera és que l’oposició està més fragmentada que mai, ha reculat en el camp de batalla i pateix una sèrie de guerres internes, entre ella mateixa i amb els grups salafistes, els qual també lluiten entre sí. I en aquesta situació no està en condicions ni d’arribar a acords amb el govern, ni en la capacitat de complir-los. De fet a Ginebra només hi era present una part de l’oposició moderada.

La segona és que Al Assad està més fort que mai després de que, gràcies a l’ajut d’Hizbul·là recuperés el control de ciutats i vies de comunicacions vitals per controlar el país i demostrar que governa. Ha recuperat la iniciativa en el camp de batalla i ha consolidat la seva situació. La tercera és que, amb l’acord pel desarmament químic del país, que s’ha de dir que avança molt més lent del previst, es va esvair l’amenaça d’una ofensiva militar liderada pels Estats Units i l’OTAN. Ara Al Assad ja no necessita fer concessions amb els negociadors. Sap que ningú li censurarà que continuï amb la seva estratègia de terra cremada.

I la quarta és que, el que més preocupa a les potències internacional i a alguns països de la regió, no és Al Assad, sinó la por que es consolidi el control que té la milícia de l’Estat islàmic de Síria i el Llevant, escindida d’Al Qaida, que domina part de Síria i de l’Iraq, i que amenaça d’enfonsar l’Iraq en els caos. I qui té més força per esclafar-la és Al Assad

Comparant l’escenari de les negociacions de 2012 i l’actual, és que si llavors l’acord era difícil per la negativa d’Al Assad a deixar el poder, ara és la comunitat internacional qui no voldria un govern sense Al Assad, donat que ell és l’únic líder que controla les seves forces armades. Un hipotètic acord entre l’oposició, rebels i algun membre de l’actual govern, podria abocar el país encara més al caos, cosa de la que només beneficiaria als salafistes que volen crear un califat a part de Síria i l’Iraq.

I sorprenentment o no, aquest relaxament de la pressió cap Al Assad coincideix amb una normalització de les relacions del seu protector, l’Iran, amb Occident després de  l’acord sobre el programa nuclear. I aquest reforçament d’Al Assad ha coincidit amb l’anunci a Beirut, per part del primer ministre, Tamam Salam, que després d’un any d’interinitat, s’havia arribat a un acord per formar un govern al Líban. Un acord acceptat per Hizbul·là i pels sunnites de l’exprimer ministre Saad Hariri. I és que al Líban, en la situació de desgovern que es trobava, no només patia les conseqüències habituals de la implicació de les seves forces a una guerra veïna com la de Síria, sinó que, els dos grups salafistes sirians enfrontats, el Front d’Al Nursa, franquícia d’Al Qaida, i l’escindida milícia de Estat Islàmic de Síria i el Llevant, havien fet sis atemptats suïcides les últimes setmanes al Líban; uns atemptats que perjudicaven a totes les faccions a Beirut.  

Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica 

A TEMPS DE RECTIFICAR? publico aquest article al Punt Avui sobre l'intent dels gihadistes de crer un califat a Síria i l'Iraq

La presa d’amplis territoris de l’Iraq i Síria per part del gihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (Islamic State of Iraq and the Levant- ISIL, الدولة الاسلامية في العراق والشام),  no és només la conseqüència dels errors del govern iraquià del xiïta Nuri al-Maliki, que ha intentat esclafar la minoria sunnita, i de la debilitat de les dividides forces d’oposició a Baixar al-Assad, després que aquest, gràcies a l’ajut  d’Hezbol·là hagi  recuperat avantatges en els múltiples fronts. És també el resultat d’una nova estratègia d’aquesta franquícia d’Al Qaida per unir un ampli territori que va des de l’anomenat Triangle Sunnita iraquià amb Fallujah, Ramadi, fins el nord-est de Síria amb Raqqa, els voltants d’Alep i la frontera amb Turquia, on desitja implantar un califat. Els gihadistes ja no volen colpejar i fugir, com havien fet sempre, sinó veuen la possibilitat de fer-se amb el poder d’amplis territoris, com van fer els talibans a l’Afganistan, i aplicar una primitiva visió de l’Islam. És una estratègia que ja va intentar Al Qaida a Mali on, aprofitant els enfrontaments dins l’exèrcit i la lluita amb les milícies tuaregs, es va fer amb un ampli territori del que van ser expulsades gràcies a la intervenció francesa.

Aquesta ofensiva dels gihadistes a Síria i l’Iraq passa dies abans de la cimera sobre Síria de Ginebra-2, a la que l’oposició compareix dividida i derrotada gràcies a la recuperació de terreny pel règim d’Al Assad. Una conferència a la que Iran no ha estat convidat. Però l’escenari actual de la regió és diferent al de l’anterior cimera de Ginebra, on semblava que l’enemic principal era una Síria aliada amb l’Iran que pretenia controlar una zona que anava des del Líban fins part de l’Afganistan. Ara, després de l’acord nuclear amb l’Iran, i l’evident incapacitat dels rebels sirians per derrotar Al Assad, sembla que el perill més imminent és aquest califat que volen implantar els jihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraqi i el Llevant (EIIL). Uns gihadistes, recordem, que tenen segrestats nombrosos cooperants i periodistes, entre ells el català Marc Maginedas.

La gravetat de la situació ha fet que l’oposició siriana i islamistes, com Jafat Al-Nursa –també vinculat Al-Qaida però que no vol trencar l'integritat territorial de S´ria-, s’hagin unit per combatre l’EIIL des de Síria, mentre l’exèrcit de majoria xiïta del primer ministre iraquià, Al Maliki, ho fa al costat de les milícies sunnites del Sahwa i grups tribals a l’Iraq. Això doncs hauria de servir de lliçó i acabar amb la deriva sectària del govern de Bagdad, que ha tingut molt a veure amb que Al Qaida s’hagi fet amb el control de la regió d’Anbar. I si algú té capacitat d’influència vers Nuri al Maliki és l’Iran. Però aquest nou paper de l’Iran com a potència regional no agrada ni a Aràbia Saudita ni a Israel. I sense la col·laboració d’Iran sembla difícil que es pugui derrotar als jihadistes i evitar que consolidin el seu poder.  
                                                                                                                
Una situació que seria un lamentable final per l’esperança que va significar la revolta contra la dictadura del clan Assad, en un episodi més de l’anomenada primavera àrab. Unes primaveres que en alguns llocs han acabat amb noves dictadures, com el règim del general Sisi a Egipte, o en conflictes armats com a Síria, i fa que alguns opinadors proclamin la impossibilitat dels àrabs i musulmans a governar-se en democràcia. Però com estem veient aquests dies a Tunísia, on no pateixen les interfències estrangeres com si passa a la resta de països de la regió, després que els pols del carrer fes fora del govern als islamistes d’Enahda, aproven una constitució que ignora la sharia, iguala els drets de les dones i reconeix la llibertat de consciència, és a dir el dret que un nascut musulmà pugui deixar de ser-ho, igualant-se a les democràcies del nord. 

Xavier Rius, periodista 
Llegir l'article al Punt Avui, clica