Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irak. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irak. Mostrar tots els missatges

dimarts, 19 de novembre del 2019

Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran


Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME


No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.
Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.
Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.
Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.
Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.
A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.






dimecres, 18 de setembre del 2019

¿Habrá una nueva guerra árabe-persa, sunitas y Estados Unidos contra chiítas en la que casi todos saldremos perdiendo? El verdadero conflicto del Próximo Oriente no es el Palestino-Israelí, sinó la pugna entre árabes, persas y turcos.


Foto que hice en Basora, Iraq, en enero de 2003. Estatuas junto al Shat al Arab (Confluencia Eúfrates y Tigris) señalando al enemigo, a Irán.

Comienzo este análisis sobre la actual crisis entre Irán y otros países y milicias del eje chiíta de un lado, con los Estados Unidos, Arabia Saudita e Israel por otro, con esta  fotografía que hice en enero de 2003 en Basora, en el Shat el Arab, tramo final del Eúfrates y Tigris, que hace a la vez de frontera entre Irak e Irán. Allí comenzó la guerra en 1980 iniciada por Saddam Hussein animado, parece, por Estados Unidos y las monarquías árabes. Guerra que sólo consiguió hundir a los dos países -Irak e Irán- que eran fuertes, produjo un millón de muertos y dos millones de herídos, y una escalada de los precios del petroleo a causa de la llamada guerra de los petroleros. 
Frente bélico que consistió en el hundimiento de buques atracados deliberadamente o que chocaban con minas y en los ataques aéreos de instalaciones petroleras. La estatuas (retiradas por el gobierno chiïta de Bagdad en 2005) fueron colocadas por de Saddam Husseín tras la guerra con Irán en 1989, señalando al otro lado del río, al enemigo, Irán. 

Dicha guerra, con un gobierno de mayoría sunita en Bagdad, pese a ser la mayor parte de la población iraquí es chiíta, fue un nuevo episodio sangriento de la pugna histórica milenaria entre árabes y persas. Sadam Husein se lanzó a la guerra para derrotar a la potencia persa, animado o con el visto bueno de las monarquías árabes que le facilitaron armas para hacerla y que creía que no le cobrarían. Pero de esas deudas y el empobrecimineto que significó para el régimen de Bagdad, surgiria en 1991 la siguiente guerra, la de la invasión de Kuwait.

Ahora, tras el ataque con drones del sábado perpetrado por los rebedes chiítas hutíes de Yemen contra instalaciones petroleras sauditas, que ha motivado un fuerte crecimiento del perecio del crudo, se vive un nuevo capítulo del conflicto árabe persa. Capítulo que comenzó en mayo del pasado año con la retirara de Estados Unidos del acuerdo nuclear con Irán. Y que comenzó a tener consecuencias hace cuatro meses, con Benyamin Netanyahu solicitando reiteradamente a Trump que atacara militarmente a Teherán.  Estados Unidos anunció que sancionaría a países y empresas que siguieran comprando petroleo iraní o comerciando con Irán. E Irán respondió  que si el resto de firmantes no le daban alternativas para evitar las sanciones y restricciones comerciales y financieras impuestas, comenzaría a incumplir las restriciones de almacenamiento y enriquecimiento de uranio. 

Paralelamente se han producido incidentes como el apresamiento de un petrolero iraní en Gibraltar que tuvo como respuesta el apresamiento de otro británico por parte de Irán en el Estrecho de Ormuz; el ataque con drones israelíes a objetivos de Hezbolá en el Líbano; el derribo por parte de Teherán de un dron estadounidense que sobrevolaba Irán que estuvo a punto de motivar un respuesta de Washington cancelada en el último minuto. Y tras el ataque con drones a instalaciones petroleras sauditas, reivindicado por los rebeldes hutíes del Yemén, Irán ha capturado un petrolero con bandera de Emiratos Árabes bajo la acusaciónde hacer contrabando de petroleo iraní.  

Donald Trump, Netanyahu y Mohamed Bin Salman desean aplastar a Irán, pero todos tenemos mucho que perder si se produce un ataque militar contra Irán. La historia ha confirmado una y otra vez, más allá de las simpatías que se tengan con quien gobierna en Irán, que la potencia persa resiste y persiste. Mientras los árabes siempre han estado divididos, las otras dos potencias milerarias que han luchado por la hegemonía y el control de la región, los trucos y los persas, en numerosas ocasiones han salido ganando. Porque el verdadero conflicto del Próximo Oriente no es el palestino, sinó la pugna entre turcos, árabes y persas. Los persas ya eran fuertes mucho antes de la aparición del islam, y los árabes pese a expanderse por Oriente y Occidente gracias al islam, no han podido mantener mucho tiempo su dominio.  Cuando los árabes era sólo un conjunto de tribus divididas en Arabia, Ciro el Grande ya conqusitó Babilonia en 538 antes de Cristo liberando a los judíos apresado por Nabucodonosor. Los árabes conquistaron Persia en el 637 después de Cristo, pero no pudeiron eliminar la religión zoorozastra que siempre se ha continuado practicando y ni siquiera Khomeini se atrevió a prohibir.    

Fotos que hice en Iran en enero de 2009 con m otivo de oración y manifestación contra Estados Unidos y el ataque isarelí a Gaza           

Después de la conquista musulaman de Persia, los iraníes se sumaron a la rama chiíta que consideran que tras Alí, se incumplió la voluntad de Mahoma, siendo el chiísmo un islam mucho más social que el sunismo tutelado por Arabia Saudita. Y el conficto actual es la lucha entre monarquía petro-medieval saudita que lidera Mohamed Bin Salmán y el eje o luna xiíta que va des de el Irán Persa, a los hutíes chíes del Yemen, la minoría chiíta del sur de Arábia, los chiítas alauies de Bashar al Asad -vencedores en Siria-, la mayoría chiíta de Iraq y las milicias de Hezbolá en el Líbano.
Hoy esos dos mundos y concepciones diferentes del Islam chocan de nuevo en el Estrecho de Ormuz, fuente del petroleo. Con un Trump ignorante e ireflexivo y su yerno judío Jared Kushner, los halcones de Israel, y el principe carnicero saudita, que desean retornar a la edad de piedra a la milenaria Persia, toda la región peude estallar, rompiendo de nuevo Irak, poniendo en peligro la fragil situación de Siria, quebrando el Líbano y provocando más hambruna en Yemen. 
E irresponsables que desean que eso ocurra lo hay en ambos bandos y todos creen que si mueren en el intento irán al Paraíso. Los chiítas que creen el que Mahdi, el doceavo imán o imán oculto regresará a la tierra a imponer la justicia y el Jucio Final cuando se produzca un momento de gran confusión. Y los judíos y los evángelicos que apoyan a Trump que esperan y rezan por la pronta venida o retorno del Mesías que acabará con su Arganmedón  con el caos en Tierra. 
Yo no digo, que Dios nos coja confesados, porque Aleluya, gracia a Dios,  alhamdulilá,  soy ateo. 
  
Unos y otros creen que si mueren en el intento, irán directos al Paraíso. Foto que hice en el 2008 en el Museo de Guerra de Hezbolá, en Balbelk, Líbano

 
------------

d'Hezbolà (Hizbul·là) a Baalbek, al Líban.  Hezbollah Museum, Bagdad, Samarra, camino, de, Hezbollah Museum  Líbano, Irak, Irán, Iraq, L'Iraq, ,l'Iran, Xavier Rius, sant, periodista, fotos,

dimarts, 22 de gener del 2019

VOX I ELS MUJAHIDINS IRANIANS, explico al Punt Avui qui són els Mujahidins del Poble de l'Iran i el Consell Nacional de la Resistència de l'Iran que van finançar el nou partit que va agafar el verd com a color. El partit no adoptarà discurs islamòfob fins un any després quan ja s'ha apartat Vidal Quadras. En no tenir Vox militants a Catalunya el febrer de 2014 "gestiona" que tots els de SCD de Barcelona es passin en bloc a Vox


 Xavier Rius, El Punt Avui, dimarts 22 de gener de 2019

El gener del 2003, setmanes abans de l’inici de la guerra i l’ocupació nord-americana de l’Iraq, els acompanyants que el govern iraquià posava al servei dels periodistes i membres de delegacions internacionals que érem a Bagdad ens advertien que no féssim fotos en una plaça propera al Museu Nacional de l’Iraq on hi havia la seu dels Mujahidins del Poble iranians, atès que els que feien guàrdia a l’edifici ens podien detenir, i ens ficaríem en un embolic. Els Mujahidins del Poble eren un grup comunista de l’Iran que, després d’haver lluitat contra el xa i haver-se aliat amb l’aiatol·là Khomeini el 1980 per desbancar forces liberals i nacionalistes, es nega a acceptar el caire teocràtic de la República Islàmica. Llavors es produeixen combats entre els Guardians de la Revolució lleials a Khomeini i els mujahidins, i molts d’ells fugen a l’Iraq, combatent al costat de Saddam Hussein contra l’Iran. Un cop acabada la guerra, es queden a l’Iraq, i el 1997 seran posats en la llista dels grups terroristes del Departament d’Estat nord-americà i de la Unió Europea.
Però el març del 2003, quan es produeix la invasió nord-americana, després d’haver-ho pactat amb la CIA, aquests soldats iranians queden aquarterats a la seva base d’Ashraf en lloc d’anar a defensar Bagdad. Com a agraïment, els Estats Units els respectaran i els atorgaran l’estatus de “persones protegides” per la Convenció de Ginebra. A partir d’aquí, els mujahidins –o el seu braç polític, el Consell Nacional per la Resistència de l’Iran– mouran molts fils per sortir de la llista de grups terroristes i molts dels seus membres marxaran a Albània o a França per evitar ser perseguits pel govern proiranià de Bagdad. I mantindran relacions amb molts polítics europeus com ara Alejo Vidal-Quadras, que va ser del 2004 al 2014 vicepresident del Parlament Europeu.
Ara hem sabut que el 2014, quan es funda Vox i Vidal-Quadras esdevé cap de llista de la formació en les eleccions europees, el partit rep prop d’un milió d’euros d’aquest grup iranià. Grup que no sabem si es finançava principalment de donatius de la diàspora iraniana, de donacions de l’Aràbia Saudita o dels negocis opacs habituals de grups insurgents. I potser perquè els diners venien d’on venien, si repassem el programa electoral del 2014, més enllà d’algunes referències a adaptar l’arribada d’immigrants a les demandes del mercat laboral, no assumeix ni un discurs xenòfob ni islamòfob. Serà en les eleccions andaluses del 2015, quan Vidal-Quadras ja ha abandonat la direcció del partit, que, en la línia de les llavors encara poc habituals fake news, fa un vídeo d’un telenotícies del futur en què una periodista amb el cap cobert pel hijab informa que la presidenta de la Junta d’Andalusia ha signat un acord amb la comunitat musulmana per destinar la mesquita de Còrdova a l’ús exclusiu del culte islàmic, i que ja s’anuncien vols des d’arreu del món islàmic per portar peregrins a pregar a al-Àndalus. Però, tornant a la campanya per a les europees del 2014, Vox es trobava amb el problema que a Catalunya, lloc d’on era el cap de llista, no tenia militants. Llavors Vidal-Quadras parla amb la delegada a Barcelona del fantasmagòric partit Societat Civil i Democràcia (SCD) del banquer Mario Conde, l’advocada Ariadna Hernández. I, d’un dia per l’altre, el febrer del 2014, els trenta militants de SCD a Barcelona entren a Vox, estrenen oficines, i Hernández anirà de número set en la llista europea. Conde denunciarà que li han comprat i li han pres els militants. Ara, més enllà de les bromes sobre per què Vox va agafar el verd islàmic com a color del logo del partit, caldrà veure si la revelació del seu pecat original afecta o no el seu creixement.

Si a Julio Anguila l'anomenamen per la seva fisonomia El califa Rojo,  quan era alcalde de Còrdova, com s'anomenarà a Abascal?

 Ariadna Hernández, amb Vidal Quadras y Pablo Barranco.

.................

 Moyahedin-e Jalq, PMOI, MEK, MKO, verde islámico, verde en el Islam,  color del Islam,
,شورای ملی مقاومت ایران , سازمان مجاهدين خلق ايران

divendres, 22 de setembre del 2017

QUÈ PASSARÀ DESPRÉS DEL SÍ EN EL REFERÈNDUM DEL KURDISTAN IRAQUIÀ? Analitzo al Punt Avui


 Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 22 de setembre de 2017
Dilluns se celebra al Kurdistan iraquià el referèndum d’independència. Un territori autònom on hi viuen sis milions dels 35 milions de kurds, repartits entre l’Iraq, Turquia, Síria i l’Iran. El Kurdistan és el territori i el poble més nombrós del món sense un estat, pertanyent des de l’any 1634 a l’Imperi Otomà, en el qual eren un grup ètnic més. Però va perdre el tren de la història el 1923, quan en el Tractat de Lausana els vencedors de la Primera Guerra Mundial, incomplint el que s’havia pactat en el Tractat de Sèvres, van definir el territori de la Turquia moderna.

El kurds dels quatre territoris van ser reprimits reiterades vegades per l’exèrcit del seu propi estat, i animats a la rebel·lió pels governs veïns. Per haver col·laborat suposadament amb l’Iran, van ser massacrats amb armes químiques per Saddam Hussein. Però el Kurdistan iraquià va iniciar la seva desconnexió de Bagdad l’any 1992, després de la primera guerra de l’Iraq.

Aquell any els Estats Units va decretar una zona d’exclusió aèria i, sense el vistiplau del règim i sense trencar del tot amb l’administració de Bagdad, van celebrar eleccions a la regió, i van constituir un govern i una administració que podia subsistir i prosperar gràcies a la venda de petroli i l’esquivament de les sancions imposades al règim. Després de la invasió americana del 2003 van continuar amb el seu estatus. I quan es va retirar l’exèrcit dels Estats Units, van passar a ser molt més que una regió autònoma. Però tant els Estats Units com els països àrabs i Turquia rebutjaven un desmembrament de l’Iraq en tres zones: la xiïta al sud, la sunnita al centre, i el Kurdistan al nord.

Per intentar acontentar els kurds s’acordà que, mentre que el primer ministre iraquià seria àrab xiïta, el president de l’estat seria kurd. Fins al 2014 ho va ser Jalal Talabani, líder d’una de les faccions kurdes, i el seu rival, Masud Barzani, seria el president del territori autònom. I mentre el Kurdistan prosperava econòmicament i socialment, els governs de Bagdad fracassaven una i altra vegada a l’hora de reconstruir el país, s’enfonsaven en la guerra sectària, i protagonitzaven reiterats escàndols de corrupció. La irrupció d’Estat Islàmic amb la conquesta de Mossul el juny de 2014, d’on l’exèrcit iraquià va fugir, va fer de les milícies kurdes l’única força capaç d’enfrontar-se amb el soldats del califat. I en aquest context de retirada de l’exèrcit iraquià, els kurds van aconseguir el control de Kirkuk, ciutat que fins llavors estava en mans de les autoritats de Bagdad i en la qual a més de la població kurda hi ha les minories turcmana, àrab i assíria. És cert que molts dels àrabs que viuen a Kirkuk van anar-hi portats per Saddam Hussein, que desitjava repoblar ètnicament aquella província rica en petroli. Però la inclusió de Kirkuk en un hipotètic territori autònom o independent kurd és rebutjada per Turquia, per Bagdad i les minories no kurdes, que temen ser convertides en ciutadans de segona.

 Cartell demanant el Sí en kurd, siriac o assiri, turc, àrab i armeni


Més enllà que Bagdad ha declarat il·legal el referèndum, si bé a diferència del que passa a altres llocs –uf, millor no barregem el tema!– no té capacitat coercitiva d’impedir-ho, tant Turquia com l’Iran, que són estats veïns, rebutgen la independència del territori, donat que seria un estímul per als seus propis kurds.

Del referèndum sortirà un sí a la independència. I llavors, donat que ni Bagdad ni els veïns la reconeixeran, i els Estats Units que els donen suport de moment tampoc, haurà de venir l’hora de la política. Intentaran els kurds tirar pel dret? Se’ls demanarà que esperin uns anys? Se’ls prometrà més beneficis del petroli? Però, què passarà amb Kirkuk? I tothom sap que una desestabilització del territori podria ser utilitzada pel derrotat Estat Islàmic per recuperar terreny.
 Llegir al Punt Avui

dijous, 25 de maig del 2017

TRUMP, NI PLA NI DIAGNÒSTIC. Anàlisi de la vista de Trump a Aràbia Saudita, Palestina i Israel


Si una conclusió es pot treure del viatge de Donald Trump a l'Aràbia Saudita, Israel i Palestina és que les seves propostes estan buides de contingut més enllà de la seva capacitat per repetir el que sap fer en l'àmbit privat -negocios-, i el que ha demostrat en els seus mesos de mandat en l'àmbit de les relacions internacionals: empitjorar les coses. I és que més enllà de la venda d'armes a l'Aràbia Saudita per 110.000 milions de dòlars, i les seves afirmacions que es pot aconseguir un acord de pau a Palestina només censurant a l'Autoritat Palestina i sense proposar ni exigir res a Israel, ha comès el despropòsit de responsabilitzar Iran del terrorisme amb una rotunditat que ni tan sols assumeixen i als apologetes de l'Eix del Mal de 2003.

La bona harmonia mostrada a Riad davant el rei Salman i els altres mandataris  musulmans davant els quals Trump va realitzar el seu discurs, no vol dir que hagi abandonat la seva islamofòbia, ni que s'hagi apropat als països àrabs, atès que ell sempre ha estat a prop de les monarquies petrolieres. Trump va decretar el veto migratori als ciutadans de Síria, Iran, Iraq, Sudan, Líbia, Somàlia i el Iemen, i ha qualificat de equivocada la decisió d'Europa de permetre l'entrada de refugiats. Però el rebuig de Trump a l'acollida de refugiats és una cosa que apliquen rigorosament la majoria de monarquies sunnites amb les que es va reunir a Riad, que no han acollit refugiats sirians a excepció d'alguns pocs familiars dels dirigents dels grups salafistes que combaten allà. En cap moment Trump va plantejar vetar l'entrada de ciutadans saudites i de les altres monarquies d'on van sortir els suïcides de l'11-S, i des d'on surten els fons amb què s'han finançat els grups insurgents salafistes. En uns casos han estat organitzacions governamentals saudites o Qatar les que han donat suport amb armes o diners a aquests grups, mentre que en altres, els fons han sortit d'organitzacions religioses o caritatives tolerades o properes a membres de les famílies reals. Les armes d'aquests grups sirians, molts dels quals, van acabar sent absorbits o aliant-se amb a l'Estat Islàmic i el Front Al-Nusra d'Al Qaida, van ser venudes o donades per persones i organitzacions properes als que governen les monarquies del Golf.

Trump sembla que hagi volgut passar pàgina a afirmacions com que "l'islam ens odia", matisant que "no és una batalla de religions, sinó contra bàrbars, del bé contra el mal", alhora que ha culpat l'Iran d'estar darrere del terrorisme islàmic. Però oblida que si les campanes han tornat a sonar en les esglésies de Síria ha estat gràcies al suport de les milícies d'Iran i Hizbul·là. I dic que Trump només sap empitjorar les coses, perquè en exigir la ruptura de l'acord nuclear amb l'Iran, enforteix als que rebutgen les reformes del president Rohani. Trump va dir en campanya que calia prohibir l'entrada de musulmans "fins que els nostres representants puguin determinar què està passant" i que tenia un pla per acabar amb l'Estat Islàmic. Però no només ha demostrat no tenir pla, sinó que li manca una cosa prèvia,  la capacitat com a governant de fer un diagnòstic del problema.

dimarts, 28 de març del 2017

EL FILM "ZONA HOSTIL" Y LA NOVELA "AUNQUE CAMINEN POR EL VALLE DE LA MUERTE", DOS APROXIMACIONES BASADAS EN HECHOS REALES A LA POCO CONOCIDA ACTUACIÓN DE LAS TROPAS ESPAÑOLAS EN IRAK Y AFGANISTÁN. La novela de Colomer narra los enfrentamientos de la insurgencia chiïta con la Brigada Plus Ultra tras la victoria de Zapatero, a causa de una acción unilateral de las tropas estadounidenses, mientras la película relata el ataque y el rescate de una unidad médica cuyo helicóptero español que rescataba a unos soldados estadounidenses se ha accidentado y es atacado por los talibanes




                




Hace dos semanas se estrenó en en las pantallas la película ‘Zona Hostil’, del director debutante Adolfo Martínez, que cuenta unos hechos reales ocurridos en Afganistán en 2012 a las tropas españolas y al helicóptero Super Puma MEDEVAC (evacuación médica), que volcó al aterrizar, cuando acudía a rescatar a dos soldados estadounidenses heridos tras haber pisado una mina su vehículo. 
Lo significativo de la película no es el intento de recuperar el helicóptero sanitario con otro de carga, sinó el ataque talibán que sufrieron las tropas españolas durante la noche y la mañana siguiente y la actuación de los militares españoles, también de los miembros de la unidad médica, cuya capitán interpreta magistralmente Ariadna Gil, que hace el papel de la capitán Varela. Roberto Álamo, galardonado con un Goya por "Que Dios nos perdone", hace del piloto capitán Torres,  Antonio Garrido de Comadante Ledesma y Raúl Mérida de Teniente Conte. 
La película, con un ritmo trepidante, que tras una escena inicial, transcurre toda en menos de 24 horas, vemos como los protagonistas deben enfrentarse a una serie de situaciones no previstas como el volcado al aterrizar del helicóptero de rescate, al cerco y ataque de los talibanes durante la noche y primeras horas de la mañana, finalizando con la llegada de cuatro helicópteros con la luz del día que derrotan a los insurgentes y rescatan al helicóptero accidentado.
La película muestra el lado humano de los soldados con una Ariadna Gil, capitán Varela, que en un  momento debe decidir entre abandonar al soldado herido que atiende en medio de la batalla, para desenfundar su arma y matar al taliban que lucha contra el teniente Conte.
La película rodada en Almería, muy bien realizada, entra un en género, el bélico, del que casi está asusente el cine español, a excepción de films también ambientados en el contexto de misiones internacionales, como Guerreros, de Daniel Caparroso, estrenada en 2002, y quizás, pese a que los protagonistas no eran los soldados sino los periodistas españoles, Territorio Comanche, de Gerardo Herrero en 1997.  
No obstante, pese haber manifestado su director su voluntad de no centrarse en la guerra o sus causas o consecuencias, sinó en los soldados,  tal vez por transcurrir toda la acción en un solo día, no profundiza en tres conflictos personales distintos que muestran los protagosnistas. Ariadna Gil, que tras la muerte de una niña afgana en una intervención en el helicóptero, decide dejar el ejército para asumir la dirección de urgencias del Hospital Clínico de Madrid, el de su cuñado en la película, el capitán Torres, Roberto Álamo, cuya mujer harta de estar sola le pide el divorcio  y, quizás el más interesante, el del joven teniente Conte, al mando de la unidad, algo engreido en las primeras escenas. Conte es hijo de un general fallecido y sus humos o su sobermia són más un lastre que una ayuda a la hora de afrontar el mando en esa noche de combate.  Y su vida será salvada por la capitán médico que en un momento, no sabemos si por salvarse a ella misma o por salvar al teniente que es acechado cuerpo a cuerpo por un talibán, abandona al herido, desenfunda la pistola y dispara con la misma eficacia que aplica el bisturí. Una escena que me recuerda otra  no tan dramática de un episodio de Combat Hospital (emitida en TV3 bajo el titolo "Hospital de Campanya"), en la que el oficial médico que interpreta Elias Koteas, en una operación en la que interviene la doctora recién llegada que encarna la sexi Michelle Borth, deja el bisturí y desenfunda su pistola para matar a una serpiente que rondaba por el quirófano y se acercaba peligrosmente. 
Comparaciones a parte, al film se le puede criticar tal vez parecer en algún momento un spot promocional de las Fuerzas Armadas y también, que no genere en ningún momento empatía o comprensión de porqué luchan los talibanes contra las tropas extranjeras, los cuales son aniquilados como cucarachas al llegar los helicóperos de combate, Tigre, con la primera luz del día.

Y si en el film de Adolfo Martínez los soldados españoles salvan a dos estadounidenses heridos y completan con éxtio su misión, en el libro de Álvaro Colomer, "Aunque caminen por el valle de la muerte" (Literatura Random House), el Ejército español no queda precisamente nada bien. Colomer relata la actuación de las tropas españolas de la Brigada Plus Ultra en Najaf y Kufa el 4 de abril de 2004. Aquel día la base española fue atacada por la insurgencia chiíta de la milicia del Ejército del Mahdi, y con un gobierno en funciones de José María Aznar que iba a traspasar el poder a los pocos días al socialista Zapatero, por la decisión de no perder vidas en una guerra de la que España ya se iba, la mayor parte del contingente español se encerró en sus búnkeres o refugios, abandonando por unas horas a las tropas salvadoreñas y a los soldados y mercenarios estadounidenses que estaban en la base Al Ándalus.
 Fotografía real de la muchedumbre iraquí que protesta ante la base Al Ándalus el 4 de abril de 2004 poco antes de iniciarse los combates
La novela realizada tras entrevistar a soldados, mercenarios y civiles de diferentes nacionalidades que vivieron la llamada batalla de Najaf, no deja nada bien a los mandos del Ejército Español y del Ministerio de Defensa.  Y muestra como quedó el prestigio de las tropas españolas y del Gobierno español tras aquellos hechos, terminando el libro con la retirada de todo el contingente español ordenada semanas más tarde por el gobierno socialista, y con unos soldados que, sin el apoyo logístico de las unidades de otros países de la coalición, abandonan Irak tildados de cobardes.
La novela se centra en las vivencias de un sargento español, de un joven insurgente chiíta que se estrena en el combate, en un sargento de la Guardia Nacional de Alabama, en un coronel salvadoreño, en un mercenario de una empresa de seguridad americana, en un diplomático estadounidense con vocación de poeta que no es consciente de dónde se ha metido, y en un capitán de los Marines cuya esposa tiene cáncer y lo único que desea es volver pronto y vivo a casa.  
Pese a que durante el primer año de ocupación, los grupos chiítas del llamado Ejército de Mahdi de Muqtada Al Sadr, no fueron hostiles a los ocupantes de la coalición liderada por Estados Unidos ni a  la fallida gobernación del país liderada por el arrogante e ignorante Paul Bremer, el 4 de abril de 2004 estalla la revuelta chiíta en la zona donde estaban las tropas españolas tras la detención que realiza el ejército estadounidense de Al Yacoubi, un dirigente local del Ejército del Mahdi en Najaf, sin haberse comunicado la acción a las tropas españolas que, teóricamente, tenían el mando en Najaf y Kufa. E incluso corre la voz que los soldados estadounidenses han capturado al líder local, llevando uniformes españoles a fin de obligar a España, que tendrá pronto un presidente contario a la ocupación de Irak, a implicarse en el conflicto. 
Y así, pese a que los enlaces españoles con la población y los líderes locales niegan tener nada que ver com la detención de su líder, el 4 de abril la base es rodeada por miles de milicianos armados y de civiles desarmados, iniciándose una batalla en la que perderá la vida algún salvadoreño y estadounidense pero ningún español, la mayoría de los cuales permanecerán las primeras horas en sus refugios cruzados de brazos, mientras mercenarios y soldados salvadoreños y americanos repelen a los milicianos chiítas que, por cierto, mueren por centenares.
A lo largo de la novela, los personajes estadounidenses y salvadoreños, todos ellos con nombre  inventados pero con perfiles muy crecanos a otros que allí combatieron, dejan a caldo a los soldados españoles de cuya valentía y capacidada ya dudaban y por los que no sentían mucha simpatía. Recordemos el desaire que hizo unos meses antes el ministro de Defensa español cuando al pasar revista a una unidad de tropas salvadoreñas en su visita al Salvador, se equivocó y dijo: "Griten conmigo !Viva Honduras!".
Colomer dice en el prólogo del libro que la batalla de Najaf  fue sin duda la batalla más importante en la que ha combatido el ejército español desde el asedio a Sidi Ifni en 1957. Y por ahora no se estudia su desarrollo en las academias militares de España, de la misma manera que se ha querido olvidar la lluvia de huevos que recibían los vehículos militares españoles al retirarse por orden de Zapatero hacia Kuwait semanas después, en mayo de 2004, o como el toro de Osborne colocado en la Base Al Ándalus, apareció un dia castrado sin téstículos.
Más allá de valoraciones políticas y morales de lo que hicieron o no hicieron las tropas españolas durante el estallido de la insurreción chiíta, de las órdenes que dieron o no dieron sus jefes políticos y militares, y más allá del rechazo que tengamos por lo errónea e injustificada de la guerra que inició George Bush hijo y en la que  nos metió José María Aznar, vale la pena leer el libro, para saber qué ocurrió en aquella zona del corazón chiíta donde en 2003 y 2004 estuvieron desplegadas la tropas españolas. Y además, al margen de las opiniones políticas y morales de cada uno, Álvaro Colomer consigue meter al lector en la batalla interior y exterior de cada personaje. 
Colomer hace que se empatice y comprenda los miedos, esperanzas y angustias de  los protagonistas de una u otra nacionalidad que, por los motivos que sea, estuvieron en dicha batalla. Y en ese contexto unos matan para vivir y regresar sanos y salvos a casa o porque es su profesión, creyéndose algunos además ser el brazo ejecutor de la justicia divina, de su Dios, que es el único verdadero. Otros, al comenzar la batalla, se refugian para no morir, sintiéndose o no como unos cobardes al obecer las órdenes o la ausencia de órdenes de Madrid de no hacer nada, mientras otros se sienten con la necesidad ignorar las órdenes, sea por lo que se conoce como el honor, sea por la convicción que la única manera de salvar el pellejo en aquella situación era combatiendo a los insurgentes. Y evidentement el lector se interroga y se pregunta qué haría él si fuera uno mismo el que hubiera estado allí.
Y termino con esta reflexión, si algún día esta historia llega al cine, no creo que el Ministerio de Defensa colabore entusiastamente como hizo con Zona Hostil.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

LA CIUTAT CLAU A L'IRAQ. Analitzo al Punt Avui inici ofensiva per recuperar Mossul, la mítica Nínive de Jonàs a la Bíblia i l'Alcorà




 Xavier Rius, periodista
Ahir va començar l'ofensiva per expulsar Estat Islàmic de Mossul, la segona ciutat de l'Iraq. Mossul és la Nínive de la Bíblia i l'Alcorà, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual va tornar, després de ser engolit per la balena, per anunciar-ne la destrucció total si no es penedien dels pecats en quaranta dies. Des del juny del 2014, està en mans dels gihadistes d'Abu Bakr al-Baghdadi, que el primer que va fer en conquerir-la va ser proclamar el califat que posava fi a les fronteres imposades per britànics i francesos, cridava els musulmans a afegir-s'hi per expandir-lo, imposava la xaria més estricta i destruïa les restes arqueològiques.

En l'ofensiva, hi actuen de manera coordinada més d'una dotzena de forces, que caldrà veure si, quan es recuperi la ciutat, més o menys devastada segons si el Daesh intenta o no resistir, seran capaces d'imposar-hi una administració fidel al fràgil govern de Bagdad. Hi lluiten des del nord els peixmergues del Kurdistan iraquià, que sembla que s'han compromès a no entrar-hi ni pretendre incorporar-lo al seu territori. Pel sud ataquen les tropes iraquianes, acompanyades de soldats nord-americans, milícies sunnites i les temudes milícies xiïtes, potser amb soldats o voluntaris iranians. Milícies que segons moltes notícies haurien assassinat població civil als llocs que arrabassaven al Daesh. També hi lluiten des del nord forces de l'exèrcit turc amb milícies iraquianes turcòfones que desitgen evitar que el nord-oest de Mossul s'incorpori al Kurdistan iraquià. I des del cel actua l'aviació de la coalició internacional, liderada pels Estats Units.

Aquesta ofensiva comença l'endemà que tropes turques i milícies de l'Exèrcit Lliure Sirià expulsessin el Daesh de la localitat siriana de Dabiq, ciutat de gran valor simbòlic, atès que Estat Islàmic va posar aquest nom a la seva revista digital en anglès, amb la qual recluta seguidors arreu, recordant la profecia que creuen molts musulmans d'acord amb un dels hadits o frases atribuïdes a Mahoma, que diu que l'islam i el califat tindran la seva victòria final en la batalla de Dabiq, on tropes musulmanes derrotaran definitivament els infidels.

No és clar si la derrota d'Estat Islàmic a l'Iraq tindrà com a conseqüència fer-lo més vulnerable a Síria. Tot dependrà de si decideix sacrificar els seus soldats o si es retira per fer-se fort en una Síria on l'anomenada “guerra mundial” que s'hi viu el beneficia. I és que a Síria la prioritat de Turquia no és combatre el Daesh, sinó impedir que es consolidi un territori kurd. I, per a Rússia, Síria és l'escenari on fer valer la seva hegemonia ressuscitant Al-Assad, mentre els Estats Units bombardegen Estat Islàmic, ja sense pretendre la desaparició del règim, perquè no tenen ningú per ocupar el poder. Però sí que l'Iraq, més enllà dels eterns problemes territorials i de corrupció, necessita recuperar Mossul per intentar tirar endavant com a projecte.

El que no sabem a hores d'ara, més enllà del triomfalisme amb què s'ha anunciat l'ofensiva, és, sobretot si el Daesh decideix resistir, quines conseqüències tindrà per a la població civil i si, fent realitat l'amenaça bíblica de destruir-la, la ciutat acabarà devastada com Alep.
داعش   punta, la, puntita, apunta, repunta, punteta, El Punt Avui, El Punt,‎‎, الموصل

dijous, 31 de desembre del 2015

PAU A SÍRIA EL 2016?, publico al Punt Avui sobre la resolució de l'ONU i el govern interí que s'hauria de formar a Síria, i plantejo que la certesa que tard o d'hora Al Assad sigui jutjat per crims de guerra, dificultarà que el líder sirià accepti una sortida política al conflicte que impliqui la seva renúncia.


"Encara que es pugui formar aquest govern de transició, l'escull final a la pau és la certesa que tenen Al-Assad i els caps alauites que, encara que en l'acord que s'arribi es garanteixi la seva retirada pacífica, l'autonomia per a la regió alauita de Latakia, res impediria que al cap d'uns anys, en nom de la justícia universal i de la no-prescripció dels crims contra la humanitat, siguin detinguts i condemnats".

El Punt Avui, 31 de desembre de 2015

Sembla que amb la resolució del Consell de Seguretat del 18 de desembre per posar fi a la guerra de Síria, les diferents potències i països allà enfrontats –els Estats Units, Rússia, Turquia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, Qatar i la Unió Europea– han arribat a la conclusió que cal anar plegats i tots han de cedir per posar fi a una guerra i un èxode de refugiats que perjudica tothom. Posar fi a la guerra és imprescindible per aturar Estat Islàmic, que té allà el seu califat, des d'on amenaça Occident, Rússia, l'Iran i les monarquies petrolieres.
La resolució 2254 del Consell de Seguretat estableix que es reuneixin totes les parts, excloent Estat Islàmic i el Front Al-Nusra –franquícia siriana d'Al-Qaida–, es formi un govern de transició i, en un termini de divuit mesos, se celebrin eleccions. Això significa que Turquia haurà de deixar d'ofegar els kurds sirians, tot i que la creació d'una regió autònoma kurda vagi en contra dels seus interessos. Significa que Rússia ha de deixar de bombardejar els grups sunnites armats no vinculats a Estat Islàmic i a Al-Qaida. Significa que Qatar i l'Aràbia Saudita han de deixar de finançar els grups insurgents. I també que Hezbol·là i l'Iran han de deixar de lluitar a Síria, tot i que, paradoxalment, han estat els més eficaços defensors de
la minoria cristiana.
L'evacuació i l'intercanvi de civils i combatents sunnites i alauites, feta el 27 de desembre gràcies a l'acord entre Hezbol·là, l'exèrcit sirià i les milícies sunnites, que ha permès evacuar cap al Líban i Turquia 800 persones, és una mostra de la voluntat de les parts a cooperar.
La resolució, i l'acord polític amb què es va aprovar, ja no planteja la retirada immediata de Baixar al-Assad ni exigeix la seva absència en el govern de transició. Però després de més de quatre anys de guerra i de destrucció de la societat siriana, es fa difícil imaginar com s'hauria de formar aquest govern.
L'abril del 2011 Al-Assad va reprimir a sang i foc les protestes en demanda de democràcia. I els grups armats laics o multiconfessionals del primer any de guerra van ser arraconats per milícies islamistes controlades per les monarquies petrolieres, tot i que aquestes es van veure superades pel Front Al-Nusra i, després, per Estat Islàmic, mentre les tropes d'Al-Assad cometien tota mena de crims de guerra.
Però, encara que es pugui formar aquest govern de transició, l'escull final a la pau és la certesa que tenen Al-Assad i la resta de caps alauites que, encara que en l'acord que s'arribi es garanteixi la seva retirada pacífica, l'autonomia per a la regió alauita de Latakia, res impediria que al cap d'uns quants anys, en nom de la justícia universal i de la no-prescripció dels delictes de crims contra la humanitat, siguin detinguts i condemnats. Encara que Al-Assad s'exiliés a Rússia o a l'Iran, aquests països canviaran. I sigui en el marc del Tribunal Penal Internacional, en el de les lleis sirianes o en les del país on s'exiliessin, Al-Assad i els seus saben que probablement acabaran a la garjola. Per paradoxal que sigui, el gran avenç de la universalitat de la persecució dels crims contra la humanitat i el genocidi, que està per sobre de qualsevol amnistia i pacte polític d'una transició, pot ser l'escull per aconseguir la pau. I atès que resulta impensable substituir l'administració i l'exèrcit sirià per una força internacional, sense Al-Assad no hi haurà ni pau ni transició.
Xavier Rius, periodista

dimecres, 5 d’agost del 2015

HOMELAND-4 i TYRANT, DOS PUNTS DE VISTA DE LES LLUITES AL PRÒXIM ORIENT PRODUÏDES PER LA PRO ISRAELIANA FOX.

 

 Els dimecres d'aquest juliol Cuatro ha emès en un horari una mica intempestiu els primers capítols de la nova sèrie Tyrant i els primers de la quarta temporada d'Homeland. Tyrant és una sèrie rodada inicialment prop de Tel Aviv i al Marroc, en la que s'havia dit que, per apropar-se al públic àrab motivat per revoltes, tindria alguns diàlegs en aquesta llengua. Però el fet de fer-se a Israel va desagradar a la majoria de cadenes àrabs i en esclatar l'ofensiva contra Gaza del juliol de 2014 es va decidir traslladar el rodatge a Istambul.    
Tyrant, produida pel mateix equip que Homeland de la proisraeliana FOX, aborda la tornada de Barry -Bassam- Al-Fayeed (Adam Ryner) fill segon del líder autoritari de la República Àrab d'Abbudin. Barry que va deixar el país de jove i treballa de pediatra als Estats Units, hi torna per primera vegada amb la seva dona, també metge, i els seus fills (un noi gai i una noia d'uns 17 o 18 anys), produint-se llavors la mort del pare Al Fayeed, cosa que motiva que seu germà Jamal, es faci amb la presidència, i ell s'hi acabi quedant amb la dona i els fills. El paper de Jamal el fa l'actor palestí cristià, amb nacionalitat israeliana, Ashraf Barhom.
La vida dels Al-Fayeed, amb el caràcter paranoic de Jamal, que es fa amb el poder absolut després d'una vida de capricis i brutalitats, amb dones occidentalitzades que viuen en un món de luxe, escotades i sense vel, i consumint a tota hora alcohol, vol recordar la de les famílies Al Assad a Síria -que són alauites xiites i sí tenen permès l'alcohol-, i les de Saddam Hussein, Gaddafi i Mubarak. I el personatge paranòic del nou president, Jamal, recorda pel seu comportament capriciós, paranoic i criminal als fills de Gaddafi, Saif al Islam i Saadi, i, sobretot, a Uday, fill gran de Saddam.
La sèrie, que transcorre durant les primaveres àrabs, quan Gaddafi ja ha estat executat, va desvetllant sorpreses de la història de la República d'Abbudin, com el bombardeig amb gasos mortals fa més de trenta anys d'una ciutat en resposta a uns atemptats i atacs a l'exèrcit. Aquest fet recorda la matança de 20.000 persones a la ciutat siriana de Hama el 1982, que fou bombardejada amb armes convencionals i gas cianhídric, quan els Germans Musulmans van iniciar una revolta, patint la ciutat un càstig col·lectiu en el que moririen unes vint mil persones. I ens aporta dos fets que fan avançar la història i entendre els secrets de la família Al Fayed. 
El primer és que quan s'estava reprimint aquella revolta l'Al-Fayed pare demana al fill gran i primogènit, Jamal, que, tot i ser un nen, executi en ple carrer a un presoner. Jamal n'és incapaç malgrat les exigències del pare, i llavors el fill petit, Bassam-Barry, agafa una pistola i dispara diverses vegades contra el suposat insurgent. Aquest fet tindrà molt a veure en la marxa anys després de Barry als Estats Units i en la seva decisió de no voler viure a Abbudin.   I el segon fet que desvetlla és que l'atac que va justificar la repressió i el gasejament d'una ciutat el va decidir i executar l'oncle Al Fayed, cap de l'exèrcit i la policia, sense advertir-ne al seu germà i president, per tal de justificar la posterior repressió i acabar amb unes negociacions que hi havia amb el principal xeic i cap de l'oposició islamista.
En aquest context de canvi de president, s'inicia una protesta pacífica a una plaça que comença quan un ciutadà s'immola calant-se foc, imitant al jove tunisià Mohamed Bouazizique fou l'espurna d'inici de les revoltes àrabs. Bassam convenç a Jamal que negoci amb l'oposició, però aquest acaba amb la vida del xeic mentre negociaven. Mentre tot això passa Jamal dóna mostres d'una brutalitat pròpia del fill gran de Saddam, Uday, assassinant per pur plaer mentre fa l'amor a una de les seves amants amb qui ha compartit el somni de fugir junts, o violant a la jove dona del seu fill. 
Tot això farà que  Bassam-Barry se sumi a un intent de cop d'estat contra el seu germà que en l´últim capítol acabarà fracassant i ell serà descobert.
Més enllà de les polèmiques que ha generat als països àrabs i Israel la seva gravació i els canvis de guió i de directors, crec que si en alguna cosa flaqueja és en les gravacions als exteriors. La plaça on esclata la revolta està mil anys lluny de la plaça Tahrir d'El Caire que va provocar la caiguda de Mubarak, i els carrers, places, basars i mercats són buits. Hi ha poca gent als carrers, sense el caos i les aglomeracions de gent que hi ha qualsevol avinguda, mercat, medina, plaça o al zoco de qualsevol capital àrab, sigui Damasc, Bagdad, El Caire, Tunis o Tripoli. 


HOMELNAD PASSA PÀGINA A LA FICTÍCIA ALIANÇA D'IRAN AMB AL QAIDA I GRAVA A SUDÀFRICA AMB ACTORS INDI-SUDAFRICANS LA LLUITA CONTRA ELS TALIBANS
 Tal com comentava fa un mes i mig en aquest article al Periódico sobre la sèrie El Príncipe, dies abans de l'inici de la nova temporada a Cuatro, la sèrie Homeland, produïda també per la FOX, va acabar la passada temporada mostrant una inexistent aliança entre l'Iran i Al-Qaida. No és cap secret que els propietaris de la FOX compartien interessos econòmics amb els sectors republicans i israelians que desitjaven que Obama ordenés un atac aeri contra les instal·lacions nuclears iranianes. 
En els últims capítols vam veure com el personatge de Nicholas Brody, considerat d'Al-Qaida, era acollit com un heroi a l'Iran. Però mentre vèiem això en les pantalles, no només el Pentàgon havia descartat totalment atacar l'Iran, sinó que la intel·ligència i militars nord-americans i iranians lluitaven junts a l'Iraq contra l'enemic comú del Daesh o Estat Islàmic que s'havia menjat ja a Al-Qaida.
En els capítols de la nova temporada que hem vist aquest juliol, ha passat ja un any i Carrie Mathinson dirigeix la lluita de la CIA i els atacs amb drons des d'una base americana a Kabul. Però una sèrie d'errors d'informació i l'assassinat d'un agent en ple carrer a Islamabad la fan anar a dirigir les operacions al Pakistan cercant un possible talp.
Així doncs, el fil ideològic que tenia la sèrie de justificar l'atac a l'Iran, s'ha esvait després de la signatura de l'acord nuclear i de l'aparació del nou enemic del Daesh o Estat Islàmic. Una nova i més gran amenaça que ha motivat l'inici de la col·laboració militar entre Washington i Teheran,  i caldrà veure cap on va la trama ideològica, si és que va cap algun lloc, més enllà de mostrar-nos el doble joc dels serveis d'intel·ligència del Pakistan (ISI) que no són de fiar i, com s'ha dit sempre, han afavorit quan ha calgut als talibans, bé per que hi simpatitzen molts agents i militars, bé per decisió política del govern o l'exèrcit. 
El que sí va es fer a l'últim capítol va ser mostrar el cantó humà dels talibans de les zones tribals d'Afaganistan i Pakistan, com la conversa que l'ex cap de la CIA Saúl Berenson, segrestat pel líder talibà Haissam Haqqani. Així el mateix Haqqani, que en un anterior capítol havia executat a l'incaut del seu nebot, o que potser va provocar la mort part de la seva família en dir-se que seria a un casament que va ser atacat per un avió sota les ordres de la mateixa Carrie, es mostra extremadament humà quan visita la seva casa i la seva dona, fins i tot amb una dolça escena de llit. 
 Carrie a Islamabad



el líder talibà Haqqani

En aquella estada de Haqqani a la seva casa, a la que hi va acompanyat de Saúl com escut humà, el líder talibà pregunta per què els amaricans no deixen tranquil l'Afganistan. I quan Saúl respon aludint a Osama Bin Laden i l'11-S, Haqqani li recorda que tant Bin Laden com la majoria d'autors d'aquell atac eren saudites i, en canvi, els Estats Units són aliats d'aquell país.
En l'últim capítol també veiem una Carrie totalment afectada pel seu trastorn bipolar, que creix quan l'infiltrat de l'ISI pakistaní -el marit de l'ambaixadora americana- li canvia les píndoles de la seva medicació. Veiem una Carrie amb ulls de boig, que pateix unes al·lucinacions, que ens fan creure per uns instants que mateix Brody és viu. Una Carrie trastocada i acorralada després d'haver-se'n anat al llit diverses amb el jove nebot de Haqqani, posant-lo en perill i veient amb imatges del dron com l'oncle talibà, coneixedor de que l'han utilitzat, l'executa. 
Cal dir que les primeres temporades d'Homeland es van gravar a Israel, però en esclatar els conflicte de Síria es va traslladar al Marroc. Ara han gravat aquest capítols a Sudàfrica on també hi ha desert, i molts dels figurants pakistanesos o afgans són sudafricans d'origen indi (i pakistanès), quart grup ètnic del país. I a diferència del que deia de Tyrant, els carrers i les places són plenes de gent, donant-li el realisme que li manca a la sèrie de la fictícia República Àrab d'Abbudin.
De tota manera la web de de Cuatro-Homeland  mostra alguns errors garrafals responsabilitat imagino de la cadena espanyola. Així el capítol del bombardeig al casament talibà, el titula com "El bombardeo de una boda árabe", i els talibans pakistanesos o afgans no són àrabs, són  paixtus i parlen una llengua indo-iranianan propera al farsi i l'urdu. Els àrabs són una raça que habita des del Magrib a Síria i l'Iraq. Però els turcs, tot i ser musulmans no són àrabs i la seva llengua és totalment diferent i no és semita, de la mateixa manera que els iranians tampoc són semites ni parlen àrab, ni tampoc ho són els afganesos ni els pakistanesos.
Títol equivocat -i ignorant- de la web d'Homeland. Els afgnans són tan àrabs, com els cristians filipins són llatins

dimecres, 15 de juliol del 2015

TORNAR A PÈRSIA AL SEU LLOC, publico al Punt Avui sobre l'acord nuclear



L'acord aconseguit entre les cinc potències, Alemanya i la Unió Europea amb Teheran, que permetrà l'aixecament de les sancions a canvi de garantir que l'Iran no pugui desenvolupar la tecnologia ni el combustible per fabricar la bomba atòmica durant deu anys, significa retornar a un ordre natural la regió. Un ordre que regia des de fa milers d'anys en el qual els perses tenien, per mèrits propis, el paper de potència. I si no es permetia a la potència històrica de la regió ocupar el seu lloc, qualsevol estratègia per combatre Estat Islàmic, que pretén convertir-se en la nova i única potència, trencar les fronteres, implantar un califat, i desestabilitzar amb atemptats tot el món, hauria acabat fracassant.
El que estava en joc darrere de les negociacions de l'acord, ara ja no era només evitar que l'Iran aconseguís com Corea del Nord o el Pakistan obtenir la bomba. Ni únicament la necessitat del règim iranià de posar fi a unes sancions que ofeguen la seva economia i generen un malestar que podria desembocar en protestes difícils de controlar pels aiatol·làs. L'element més determinat és la necessitat que l'Iran, els Estats Units i Europa vagin plegats en la lluita contra Estat Islàmic. Una organització que lluita amb la mateixa intensitat contra els musulmans xiïtes que contra els països occidentals i el seus interessos. I les pressions d'Israel o l'Aràbia Saudita per evitar aquest acord, donat que aquests dos desitjaven continuar sent les dues úniques potencies econòmiques i militars de la regió, han quedat en un segon terme davant la necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin plegats contra els soldats del nou califat.
Potser el principal èxit militar del Daesh o Estat Islàmic ha estat la destrucció de les fronteres de Síria i l'Iraq, creant el seu “estat”. Un estat trenca les línies artificials dibuixades per França i el Regne Unit després de la Primera Guerra Mundial, pels acords de Sykes-Picot, dels quals van sorgir l'Iraq, Jordània, Síria i el Líban. I l'Iran, que no és cap estat de nova creació inventat des de fora, hereu d'un Imperi Persa que, quan la resta de regió era només una amalgama de tribus i clans enfrontats era ja un estat cohesionat, assistia ara constret per les sancions a la creació d'un nou escenari. Un escenari que posava en perill la seva existència amb l'expansió d'un califat sunnita que no només vol eliminar els xiïtes de l'Iraq, sinó que també vol aniquilar per apòstates tots els xiïtes i les altres ètnies, cultures i religions que conviuen des de sempre a l'Iran.
Podem especular si l'acord s'hauria aconseguit si no hi hagués hagut la necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin junts contra Estat Islàmic. També és important tenir com a aliat l'Iran de cara a controlar un conflicte molt més complex com és el de Síria, donat que, si bé a hores d'ara és impensable que els Estats Units, Europa i la ONU puguin propiciar un acostament al règim de Baixar al-Assad, unes bones relacions amb l'Iran, aliat de Damasc, són imprescindibles per evitar que la situació empitjori. I és que la situació d'avui és totalment diferent de la del 1979, quan la defensa dels Estats Units del sanguinari xa Reza Pahlevi va fer de Washington i Teheran enemics que semblaven irreconciliables.
 

diumenge, 7 de juny del 2015

LA MORT DE TAREK AZIZ, UN CRISTIÀ AL COSTAT DE SADDAM



Divendres va morir a l’hospital d’una presó de Bagdad Tarek Aziz. Aziz, de 79 anys, cristià caldeu, que va ser viceprimer ministre d’Iraq en el temps previ a la invasió americana de 2003 i ministre d’Exteriors durant l’invasió de Kuwait el 1990, i la posterior guerra Tempesta del Desert de1991 amb la que es va fer fora als iraquians del petit emirat petrolier. Des de l’ocupació americana de 2003 estava a la presó, i fa cinc anys va ser condemnat a mort però no va ser executat.

El desembre de 2002 i gener 2003 vaig poder conversar amb ell i assistir a diverses rodes de premsa seves a Bagdad. I a la pregunta sobre les armes de destrucció massiva amb les que George Bush fill justificava la guerra que anava a començar, Aziz repetia una i altra vegada que s’havien destruït després de la guerra de 1991, i que l’Iraq no tenia res a amagar. I com es va veure poc després, les seves paraules eren certes. També deia que cada vegada que al llarg de la història, una potència estrangera havia intentat conquerir, sotmetre o governar l’antiga Mesopotàmia o l’Iraq, fossin els perses, els turcs o els britànics, sempre havien fracassat. I avisava als americans que no entressin a l’Iraq donat que fracassarien. I sense cap mena de dubte el resultat de l’ocupació americana amb la dissolució de les institucions, exèrcit i policia iraquiana, decretada pels ocupants, va portar al país al fracàs absolut.  

Ell era d’un poble prop de Mossul, la mítica Nínive de la Bíblia, capital d'Assíria, un dels llocs amb més cristians del Pròxim Orient que des de fa onze mesos és en mans de l’Estat Islàmic. En temps de Saddam, el fet que un cristià com Aziz estigués a la cúpula del país era una garantia pel prop d’un milió de cristians que hi havia, garantia la pluralitat religiosa i un cert laïcisme del règim, tot i que certament es va perseguir a la majoria xiïta.

En molts moments se’l definia equívocament com el número dos del règim de Saddam, cosa que no era certa, donat que per sobre d'ell estaven el germanastre de Saddam, Barzan al Tikriti, Alí Hassan, conegut com Alí el Químic, o el vicepresident, Taha Yassin Ramadan. Tots sunnites i penjats a la forca el 2007. No era el número dos però sí va ser sempre una de les quatre persones més properes a Saddam i, potser per ser cristià, no va caure en cap de les purgues que Saddam féu entre els quadres dirigents del partit Baas. Unes purgues que consagraven sempre els membres sunnites del clan de Tikrit i feien desaparèixer en daurats exilis o executats per traïdors, a aquells que li podien prendre el lloc. Però Tarek Aziz, com a cristià, mai no hauria pogut ser cap d'un país musulmà, cosa que per a Saddam no el feia perillós. I el fet de ser cristià, amb pinta d'avi entranyable, que dominava les bones maneres i el perfecte anglès de la diplomàcia, el situava en una posició immillorable per donar una imatge d'un Iraq laic i modern front el retrògrad Iran dels aiatol·làs i les monarquies feudals de la península aràbiga.

Mentre Saddam i els altres dirigents van ser penjats per crims fets durant la guerra de l'Iran i persecució de xiïtes i kurds, ell, tot i se condemnat a mort, va salvar la vida, si bé el govern iraquià sempre va rebutjar les peticions d’indult de la seva família i d’algunes comunitats cristianes de dins i fora d’Iraq. I del prop d’un milió de cristians que hi havia  amb Saddam, ara no en queden ni dos cents mil. La persecució de cristians va començar poc després de la guerra, però es va intensificar amb la irrupció de l’Estat Islàmic. Les esglésies de Mossul han estat enderrocades i part de les dones cristianes que no van poden fugir fa un any van ser executades o entregades com esclaves sexuals pels soldats del nou califat del Daesh.

De cap manera pretenc justificar els crims de què ell va ser coresponsable. Però de la mateixa manera que el principi legal de l’Autoritat Palestina que estableix que l’alcalde de Betlem ha de ser un cristià –ara la professora de literatura Vera Baboun-, la presència d’un cristià a la cúpula del règim de Bagdad garantia una llibertat i seguretat per una sèrie de minories que eren a l’antiga Mesopotàmia, abans de l’aparició de l’islam. I amb la seva mort a l’hospital desapareix l’últim dirigent iraquià viu del règim de Saddam, un període que malgrat la brutalitat del règim amb els opositors i la guerra amb l’Iran, sembla que per molts iraquians globalmament, va ser millor que l’actual.   


dissabte, 7 de març del 2015

EL ESTADO ISLÁMICO, LA BARBARIE DE MOSUL Y HATRA Y LA CONVENCIÓN INTERNACIONAL DE PROTECCIÓN DEL PATRIMONIO CULTURAL EN CONFLICTOS ARMADOS


El Estado Islámico y la convención de bienes culturales

En '¿Arde París?', la novela de Larry Collins y Dominique Lapierre, se detalla como los días previos a la liberación de París, durante la segunda guerra mundial, el general y gobernador alemán de la capital de Francia, Von Choltitz, tras cargar las semanas anteriores en trenes hacia Berlín muchas obras de arte del Louvre y otros museos, se negó a obedecer la orden de Hitler de destruir París. Y actualmente el bus turístisco que recorre los monumentos emblemáticos de la ciudad, informa a los visitantes de los monumentos que siguen en pie gracias a la negativa de Von Choltiz de demolerlos.
Naciones Unidas y la UNESCO aprobaron en 1954 la Convención para la Protección de los Bienes Culturales en caso de Conflicto Armado, ampliada por el Protocolo de 1999, que establece una serie de normas, tanto para los contendientes como para las potencias ocupantes, para respetar y proteger los bienes culturales, monumentos, yacimientos arqueológicos, museos y todo tipo de obras de arte, así como los emblemas para señalizar los lugares protegidos. Convención que establece unas sanciones para quienes las incumplen, pero que apenas se ha aplicado y respetado en los conflictos de las últimas décadas.
El bombardeo y destrucción de la biblioteca de Sarajevo, que albergaba manuscritos milenarios, y la destrucción de patrimonio cultural bosnio fueron utilizados para probar la complicidad del presidente serbio, Slobodan Milosevic, en el genocidio cultural y la destrucción deliberada del patrimonio cultural de un pueblo por razones ideológicas. La acusación contra Milosevic contó con el testimonio del bibliotecario de la Universidad de Harvard, Andreas Riedlmayer, que en julio del 2003 compareció ante el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia testificando contra Milosevic por el delito de genocidio cultural.
Durante los primeros días de la ocupación norteamericana de Irak, en abril del 2003, cuando fue saqueado el museo arqueológico de Bagdad, se acusó a las tropas ocupantes de permitirlo, vulnerando dicha convención. Si bien la mayoría de piezas no fueron destruidas sino robadas y puestas a la venta en distintos lugares del mundo, la mayoría de las cuales fueron recuperadas más tarde.
Y a lo largo de los cuatro años que dura la guerra de Siria se ha denunciado tanto el robo de piezas de todo tipo, como la destrucción de yacimientos y barrios históricos, como ha ocurrido en Alepo. Pero ni los contendientes se vanagloriaban de ello, ni lo difundían en vídeos propagandísticos. En Siria algunas iglesias cristianas, como las de Malula, fueron destruidas o gravemente dañadas por milicianos de grupos sunitas radicales como el Frente al Nursa. Y durante la subguerra civil iraquí, que se produjo los primeros años de ocupación americana, milicias sunitas destruyeron algunas mezquitas chiís, pero se respetó el patrimonio cultural de la antigua Mesopotamia, más allá que se produjeran nuevos robos de piezas con fines puramente lucrativos.
Pero la difusión la semana pasada del vídeo de la destrucción de esculturas milenarias asirias y acadias y de un toro alado del museo de Mosul, ciudad tomada por el Estado Islámico en junio, confirma que la destrucción del patrimonio cultural que realiza este grupo no es un efecto colateral de la guerra, ni siquiera una mercancía para financiarse, sino un objetivo estratégico de su califato. Y el segundo episodio difundido el jueves, con las imágenes arrasando con excavadoras la ciudad asiria de Nimrud, cercana a Mosul, o el anuncio de este sábado de que están destruyendo la ciudad de Hatra --comparable a Petra y Palmira-- confirma esta voluntad de eliminar todo aquello anterior al islam.
Pretenden eliminar las huellas del pasado de la antigua Mesopotamia y el Próximo Oriente, ese territorio donde se descubre la escritura cuneiforme y surgen de un mismo tronco las tres religiones monoteístas, el judaísmo, el cristianismo y el islam. Pretenden eliminar una historia de la que habla ampliamente el Antiguo Testamento, que es considerado un libro sagrado también por el islam. Mosul y la cercana ciudad de Nimrud es la mítica Nínive de la Biblia, a la que Jonás --considerado profeta también por el Corán con el nombre de Yunes--, después de ser tragado por la ballena, regresó para proclamar la destrucción si no se arrepentían de sus pecados. Y parece que el Estado Islámico desea hacer realidad ahora en toda la región de Nínive y Mosul esa devastación bíblica. Y si están destruyendo el pasado asirio y acadio de la región de Nínive, no hay duda de que hará el Estado Islámico si conquista la bíblica y lujuriosa Babilonia, afortunadamente protegida por la tropas iraquís.
Este segundo ataque contra el patrimonio cultural de Irak ha motivado que de nuevo la secretaria general de la UNESCO, Irina Bokova, haya hecho un llamamiento al Consejo de Seguridad de la ONU a posicionarse, a la comunidad internacional a actuar y a denunciar los hechos ante el Tribunal Penal Internacional, si bien poco o nada se podrá hacer esgrimiendo ante los nuevos bárbaros la Convención de Protección de Bienes Culturales.
Pero pese a los avances militares de las tropas iraquís, kurdas e iranís, con la ayuda de los bombardeos de la coalición internacional que lidera Estados Unidos, parece que la derrota del Estado Islámico es todavía lejana. Y solo se conseguirá si se enmiendan los errores posteriores a la guerra de Irak, cuando se marginó a la minoría suní, y si pactando con el diablo en Siria, es decir el régimen de Bashar al Asad, se desaloja a los seguidores del nuevo califato.




A “Crema París?”, la novel·la de Larry Collins i Dominique Lapierre, es detalla com els dies previs a l’alliberament de París, durant la Segona Guerra Mundial, el general i governador alemany de la capital de França, Von Choltitz, després de carregar les setmanes anteriors en trens cap a Berlín moltes obres d'art del Louvre i altres museus, es va negar a obeir l’ordre de Hitler de destruir París. I actualment el bus turístic que recorre els monuments emblemàtics de la ciutat, informa als visitants dels monuments que segueixen en peu gràcies a la negativa de Von Choltiz de demolir-los.

Nacions Unides i la UNESCO, van aprovar el 1954 la Convenció per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat, ampliat pel Protocol de 1999, que estableix una sèrie de normes, tant per als combatents, com per les potències ocupants per respectar i protegir els béns culturals, monuments, jaciments arqueològics, museus i tot tipus d'obres d'art, així com els emblemes per senyalitzar els llocs protegits. Convenció que estableix unes sancions per a qui les incompleixen, però que gairebé no s'ha aplicat i respectat en els conflictes de les últimes dècades. (Text de la Convenció)

El bombardeig i destrucció de la biblioteca de Sarajevo, que albergava manuscrits mil·lenaris, i la destrucció de patrimoni cultural bosnià, van ser utilitzats per provar la complicitat del president serbi, Slobodan Milosevic, en el "genocidi cultural" i la destrucció deliberada del patrimoni cultural d’un poble per raons ideològiques. L'acusació contra Milosevic va comptar amb el testimoni del bibliotecari de la Universitat de Harvard, Andreas Riedlmayer, que el juliol del 2003 va comparèixer al Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia, testificant contra Milosevic pel delicte de genocidi cultural.

Durant els primers dies de l'ocupació nord-americana de l'Iraq, l'abril del 2003, quan va ser saquejat el museu arqueològic de Bagdad, es va acusar les tropes ocupants de permetre-ho, vulnerant aquesta convenció. Si bé la majoria de peces no van ser destruïdes, sinó robades i posades a la venda en diferents llocs del món, la majoria de les quals van ser recuperades més tard. I al llarg dels quatre anys que dura la guerra de Síria s'ha denunciat tant el robatori de peces de tot tipus, com la destrucció de jaciments i barris històrics, com els d´Alep. Però ni els combatents es vanagloriaven d'això, ni ho difonien en vídeos propagandístics. A Síria algunes esglésies cristianes, com les de Malula, van ser destruïdes o greument danyades per milicians de grups sunnites radicals com el Front al Nursa. I durant la subguerra civil iraquiana, dels primers anys d'ocupació americana, milícies sunnites van destruir algunes mesquites xiïtes, però es va respectar el patrimoni cultural de l'antiga Mesopotàmia, més enllà que es donessin nous robatoris de peces per motius purament lucratius.

Però la difusió la setmana passada del vídeo de la destrucció d'escultures mil·lenàries assíries i acàdies i d'un toro alat del museu de Mossul, ciutat presa per l'Estat Islàmic el juny, va confirmar que la destrucció del patrimoni cultural que realitza aquest grup, no és un dany col·lateral de la guerra, ni tan sols una mercaderia per finançar-se, sinó un objectiu estratègic del seu califat. I el segon vídeo, difós dijous, amb imatges arrasant amb excavadores la ciutat assíria de Nimrud, propera a Mossul, o l'anunci fet avui que estan destruint la ciutat de Hatra -comparable amb Petra i Palmira- confirma aquesta voluntat d’eliminar tot allò anterior a l'islam.


 
Pretenen esborrar les empremtes del passat de l'antiga Mesopotàmia i el Pròxim Orient, aquest territori on es descobreix l'escriptura cuneïforme i sorgeixen d'un mateix tronc les tres religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l'Islam. Pretenen eliminar una història de la que parla àmpliament la l'Antic Testament que és considerat un llibre sagrat també per l'islam. Mossul i la propera ciutat de Nimrud és la mítica Nínive de la Bíblia, a la qual Jonàs -considerat profeta també per l'Alcorà amb el nom de Yunes- després de ser empassat per la balena, va tornar per proclamar la destrucció si no penedien de seus pecats. I sembla que l'Estat Islàmic vol fer realitat ara en tota la regió de Nínive i Mossul aquesta devastació bíblica. I si estan destruint el passat assiri i acadi de la regió de Nínive, no hi ha dubte que farà l'Estat Islàmic si conquista la bíblica i luxuriosa Babilònia, afortunadament protegida per la tropes iraquianes.

Aquest segon atac contra el patrimoni cultural de l'Iraq, ha motivat que de nou la secretària general de la UNESCO, Irina Bokova, hagi fet una crida al Consell de Seguretat de l'ONU a posicionar-se, a la comunitat internacional a actuar i a denunciar els fets davant el Tribunal Penal Internacional, si bé poc o gens es podrà fer esgrimint davant els nous bàrbars la Convenció de Protecció de Béns Culturals. Però, malgrat els progressos militars de les tropes iraquianes, kurdes i iranianes, amb l’ajuda dels bombardejos de la coalició internacional que lidera Estats Units, sembla que la derrota de l'Estat Islàmic és encara llunyana. I només s’aconseguirà si s'esmenen els errors posteriors a la guerra de l'Iraq, quan es va marginar a la minoria sunnita, i, si  pactant amb el diable a Síria, és a dir el règim de Baixar al-Assad, es desallotja als seguidors del nou califat.

Xavier Rius, periodista
 Llegir en català a El Periódico