KABUL PITJOR QUE SAIGON. Analitzo al Punt Avui la situació de l'Afaganistan després de la retirada militar dels Estats Units i l'ofensiva talibana contra el règim de Kabul que difícilment resistirà

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, divendres 6 d'agost de 2021  

A la pel·lícula 12 valents, del danès Nicolai Fuglsig, en la qual es narra la intervenció de dotze soldats de les forces especials nord-americanes a l’Afganistan dies després dels atacs de l’11 de setembre de 2001, combatent al costat del general de l’Aliança del Nord, Abdul Rashid Dostum, el general uzbek diu a l’oficial americà que comanda la unitat: “A l’Afganistan no hi ha decisions correctes. Som el cementiri de molts imperis. Vostès avui són amics, demà potser enemics. Els soldats dels Estats Units es convertiran aquí en una altra tribu, i seran uns covards si marxen i els nostres enemics si es queden.”

En complir-se vint anys dels atacs de l’11 de setembre de 2001 els Estats Units s’han retirat del país, no només sense derrotar Al-Qaida, sinó pactant amb els talibans la retirada, després que 2.451 americans perdessin la vida. Els talibans, a l’acord signat amb els Estats Units a Qatar, van garantir a l’exèrcit estranger aquella dita d’“enemic que fuig, pont de plata”. I quan fa un mes que van abandonar la seva principal fortalesa, l’aeròdrom de Bagram, els talibans ja han aconseguit el control de més de la meitat del país; controlen la majoria de passos fronterers, estan a punt d’entrar a Kandahar, segona ciutat del país, i executen policies i funcionaris afganesos a les localitats que conquereixen. I amb accions com l’atemptat de dimarts contra la residència del ministre de Defensa, Bismillah Khan Mohammadi, han deixat clar que pensen aplicar la seva justícia contra els membres del govern, l’exèrcit i l’administració afganesa quan recuperin Kabul.

Certament l’Afganistan ha sigut el cementiri d’imperis des d’Alexandre Magne, l’Imperi Britànic o la Unió Soviètica, i durant aquests vint anys els Estats Units no van ser capaços d’implementar un poder local i un estat mínimament cohesionat, donada la divisió ètnica del país i la corrupció generalitzada. Després de la derrota soviètica de 1989, part de la societat afganesa va rebre els talibans com uns alliberadors cansats dels enfrontaments entre els diferents senyors de la guerra. Però de seguida els talibans van mostrar la seva veritable cara imposant el terror, tancant les dones a casa, i perseguint a tots els qui no eren de l’ètnia paixtu o no compartien la seva visió de l’islam.

Rússia, penúltim imperi derrotat allà, i la Xina estan jugant les seves cartes en el que s’anomenava el Gran Joc de l’Àsia Central, començat pels imperis rus i britànic per controlar la regió, els seus recursos i les seves rutes. Així Pequín, a canvi d’un reconeixement dels talibans com a possible nou poder a Kabul, ha rebut la garantia que els talibans no donaran suport al moviment dels musulmans uigurs de la regió de Xinjiang, fronterera amb l’Afganistan. I Rússia ha negociat amb els talibans per tal que no desestabilitzin les repúbliques exsoviètiques de l’Uzbekistan, el Tadjikistan i el Turkmenistan i barrin el pas a Estat Islàmic.

Els Estats Units, abandonant el dèbil estat afganès, han evitat haver de fugir perdent més homes, però l’administració de Joe Biden i també les Nacions Unides i els dirigents dels altres països que van formar part de la coalició internacional, han de preveure com actuar, abans que la caiguda de Kabul sigui imminent, per evacuar el personal diplomàtic, assessors i personal local que ha treballat per ells, per tal que no es reprodueixin imatges com les de la fugida dels últims helicòpters des dels terrats de Saigon del 30 d’abril de 1975, amb milers de treballadors locals abandonats. Són vint mil els afganesos que han treballat pels Estats Units, l’ONU i altres organismes que han demanat abandonar el país, als quals caldria sumar 53.000 familiars. I és que mentre que el règim del Vietnam del Sud va aguantar dos anys des de la retirada de les tropes americanes, tot fa pensar que l’enfonsament de l’estat afganès i l’entrada dels talibans a Kabul podria ser cosa de setmanes i no hi ha ni un mar a 30 quilòmetres, ni una dotzena de portaavions per treure tanta gent en pocs dies. I mentre que les tropes del Vietnam del Nord van respectar mínimament el dret internacional en la seva entrada a Saigon, els talibans no sembla que pensin fer-ho. Recordem que quan hi van entrar per primer cop el setembre de 1996 van assaltar la seu de les Nacions Unides i van executar a molts que s’hi havien refugiat, entre els quals hi havia l’expresident afganès Mohammad Najibulá.

                  

LA BAULA DE MALI, anàlisis al Punt Avui de l'atac d'Al Qaida a l'hotel de la capital de Mali

Xavier Rius

 El Punt Avui, dissabte 21 de novembre de 2015

Mali és un estat africà creat amb unes fronteres arbitràries i una gran diversitat de llengües i ètnies, amb un poder central sempre feble i amb l'eterna revolta tuareg demanant la independència o més autonomia. El país, que sempre ha depès de la tutela de França, va patir la més greu de les seves crisis l'any 2012, que va motivar una intervenció militar francesa que va evitar que l'estat es trenqués i que una part important quedés en mans gihadistes. I, com s'ha vist amb l'assalt d'ahir i la presa d'ostatges a l'hotel Radisson de Bamako, aquesta inestabilitat encara continua.

A principis del 2012, hi van confluir quatre elements desestabilitzadors: l'entrada massiva d'armes i soldats de l'exèrcit del destituït i executat líder libi, el coronel Al-Gaddafi, molts d'ells tuaregs; la revolta tuareg al nord, que es va veure reforçada pels arsenals i milicians arribats des de Líbia; el cop d'estat pel qual un sector de l'exèrcit va destituir a Bamako el president Amadou Toumani Touré perquè el considerava poc bel·ligerant contra els tuaregs, i finalment l'ofensiva gihadista de grups vinculats a Al-Qaida, que van aprofitar el buit de poder per fer-se seva la regió tuareg independentista de l'Azawad. I només gràcies a la intervenció francesa es va evitar la caiguda de la capital, Bamako.

L'home fort dels insurgents islamistes era Mokhtar Belmokhtar, El Borni, un algerià veterà de la guerra de l'Afganistan, líder del grup Al-Murabitun, que es va imposar a la resta de grups gihadistes. A Belmokhtar, fidel a Al-Qaida, se'l va donar per mort moltes vegades, l'última fa cinc mesos i sembla que ara és cert. El grup està compost per tuaregs i per milicians àrabs d'Algèria i Tunísia. I, tot i la seva concepció rigorosa de l'islam, és a la vegada una organització dedicada al contraban de persones, drogues, armes i ostatges que li lliuren grups amb els quals pot estar avui aliat i d'aquí a un mesos enfrontat. És, doncs, una baula important d'aquest tràfic al cor d'Àfrica i el Sahel. El grup va agafar el nom d'Al-Murabitun recordant els almoràvits, la dinastia del Sàhara del segle XII que, amb la voluntat de purificar l'islam, va conquerir el que avui és el Marroc i els dividits regnes de taifes d'Al-Andalus. Una de les baules geogràficament inferior d'aquest tràfic de persones, drogues i altres mercaderies és Boko Haram a Nigèria.

Gràcies a la intervenció militar francesa el 2013, es va restablir la unitat territorial de Mali i es va forjar un feble acord entre els tuaregs i el govern central, tot i que van sortir altres grups independentistes com els rebels del Front d'Alliberament de Macina al centre. El grup de Belmokhtar no és que fos derrotat, sinó que, com altres grups insurgents, es va replegar al desert o en zones muntanyoses, on va continuar amb la seva activitat comercial. I, mentre això passava, va aparèixer a la regió del Sahel un nou actor, Estat Islàmic, al qual es van sumar alguns dels grups de contrabandistes i gihadistes, en contra de la voluntat de Belmokhtar, que va continuar fidel a Al-Qaida. I Boko Haram de Nigèria, després de proclamar un califat, va manifestar la seva adhesió a Estat Islàmic.

L'actual missió militar francesa a Mali, que també actua al Níger, Burkina Faso, Mauritània i el Txad, s'anomena operació Barkhame. Hi participen més de 3.500 soldats, entre els quals hi ha 177 espanyols. I té com a objectiu evitar que es torni a trencar el fràgil equilibri i contenir tant grups com Boko Haram pel sud i l'est com els gihadistes malians que ara estan arraconats o adormits al nord, al sud de Líbia o Algèria. França, com a antiga potència colonial de la regió, coneix bé els fràgils equilibris nacionals, ètnics i tribals, i encara tutela sectors estratègics de l'economia d'aquests països. Per això sembla una broma la proposta que va fer dijous el govern espanyol –que només hi té desplegats 177 soldats i és totalment desconeixedora dels equilibris regionals– de voler liderar l'operació Barkhame.

El fet que els atacants de l'hotel Radisson no assassinessin els ostatges seria una confirmació que no pertanyien a Estat Islàmic, sinó a Al-Murabitun. Probablement, trigarem a saber què pretenien més enllà de desestabilitzar Mali i atacar interessos europeus, ja que la majoria dels ostatges són occidentals. Potser pretenien recordar que Al-Qaida encara està activa. Sigui com sigui, el gihadisme continua actuant i els principals perjudicats són els ciutadans d'aquell país.

 Llegir al Punt Avui

BOMBARDEJOS I GOVERN DE CONSENS. Publico al Punt Avui sobre la intervenció a l'Iraq

Xavier Rius, periodista

El Punt Avui, 9-8-14 (llegir al Punt Avui)

Quan el 10 de juny les milícies de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) van conquerir la ciutat multiètnica de Mossul, al nord de l'Iraq, i alhora estrenyien el cercle a Bagdad i anunciaven que es disposaven a prendre les ciutats xiïtes de Karbala i Najaf, van saltar totes les alarmes. Centenars de milers de persones de diverses ètnies i religions van fugir cap al Kurdistan iraquià, l'única zona estable del país, amb un govern autònom. Simultàniament, els guerrillers kurds, els peixmergues, van aconseguir el poder de ciutats com Kirkuk, de les quals fugien a la desbandada els soldats iraquians.

Aleshores, mentre d'una manera més o menys encoberta els Estats Units i l'Iran van reforçar el seu ajut militar al govern de Bagdad per evitar-ne la caiguda, tant des dels països àrabs com des d'Europa, els Estats Units i les Nacions Unides es va exigir un canvi de rumb al president xiïta, Nuri al-Maliki, responsable de la política sectària vers els sunnites i els assassinats dels seus líders. Aquest sectarisme d'Al-Maliki i el seu entorn ha estat determinant perquè molts caps tribals sunnites i les antigues milícies sunnites que havien lluitat amb els exèrcits iraquià i americà contra la insurgència d'Al-Qaida es posessin al costat de l'EIIL. No ho han fet tant perquè compartissin les seves idees retrògrades, sinó com l'única manera de posar fi a la marginació política i econòmica de què eren víctimes. I és que, sense el suport actiu de les milícies sunnites i els caps tribals, l'avenç de l'Estat Islàmic no hauria estat possible. De fet, la majoria dels caps tribals i líders sunnites que hi donen suport confien que, atesa l'amplitud dels territoris que controla a Síria i a l'Iraq, pugui funcionar com les zones tribals de l'Afganistan en temps dels talibans, en què, un cop els pagaven els tributs i trencaven amb el règim de Kabul, els caps tribals esdevenien els veritables governants.

Però, mentre que la pressió dels Estats Units a Al-Maliki perquè formi un govern multiètnic no ha esdevingut efectiva –quatre mesos després de les eleccions, el Parlament ha estat incapaç de formar nou govern–, l'EIIL va proclamar la instauració d'un califat, i el seu líder, que s'ha posat el nom d'Abu Bakr al-Baghdadi, imitant el del primer califa després de Mahoma, va anunciar un gihad global. Tot seguit, va ordenar als cristians que es convertissin a l'islam, i es van difondre diversos vídeos en un dia tan sensible com el de la Festa del Sacrifici de la fi del ramadà, amb imatges d'execucions de centenars de soldats sunnites i cristians i de caps decapitats penjats a les places. I aquest dimecres van conquerir diverses ciutats del Kurdistan com ara Sincar i van provocar la mort de mig miler de civils, el segrest de moltes dones i la fugida de desenes de milers de cristians i yazidites –una religió que barreja elements del cristianisme, l'islam i el zoroastrisme– cap a les muntanyes.

Aquesta dramàtica situació i la persecució generalitzada dels cristians han permès a Obama justificar una intervenció humanitària i militar aèria al Kurdistan, i ahir ja hi va haver els primers bombardejos sobre posicions d'EIIL. La suposició que els Estats Units tenen personal civil i assessors militars, que estarien en perill, a la capital del Kurdistan, Arbela, ha estat l'excusa. Però a ningú no se li escapa que l'objectiu és dur a terme una campanya d'atacs aeris contra l'EIIL en coordinació amb els peixmergues i l'exèrcit iraquià com la que es va fer a Líbia fa tres anys.

Unes operacions bèl·liques que en cap cas es poden comparar amb la guerra de Bush del 2003. Però no ens enganyem. Per més retrògrades i salvatges que siguin les idees i accions de l'EIIL, ha aconseguit controlar gran part de l'Iraq gràcies al suport dels sunnites, farts d'Al-Maliki i els partits que governen a Bagdad i s'apropien de la riquesa del petroli. I és que, mentre no hi hagi un govern de consens a Bagdad, l'Iraq continuarà en flames. I, com es va veure dimecres, ni tan sols està segur el fins ara pròsper Kurdistan

.

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA. Publico al Punt Avui, valoració fracàs negociacions de Ginebra-2

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA

 El Punt Avui, 18 de febrer de 2014 

 “Ho sento molt i demano disculpes al poble sirià per no complir les seves esperances”, va dir el passat dissabte el diplomàtic algerià i mediador, Lajdar Brahimi, en anunciar a Ginebra la fi de la segona cimera sobre Síria, en no haver-se pogut aconseguir cap acord, cap full de ruta a treballar de cara una nova ronda de negociacions.

Si després de la primera conferència de Ginebra sobre Síria, de juny de 2012, semblava que uns i altres necessitaven continuar negociant, ara l’acord sembla impossible per cinc raons. La primera és que l’oposició està més fragmentada que mai, ha reculat en el camp de batalla i pateix una sèrie de guerres internes, entre ella mateixa i amb els grups salafistes, els qual també lluiten entre sí. I en aquesta situació no està en condicions ni d’arribar a acords amb el govern, ni en la capacitat de complir-los. De fet a Ginebra només hi era present una part de l’oposició moderada.

La segona és que Al Assad està més fort que mai després de que, gràcies a l’ajut d’Hizbul·là recuperés el control de ciutats i vies de comunicacions vitals per controlar el país i demostrar que governa. Ha recuperat la iniciativa en el camp de batalla i ha consolidat la seva situació. La tercera és que, amb l’acord pel desarmament químic del país, que s’ha de dir que avança molt més lent del previst, es va esvair l’amenaça d’una ofensiva militar liderada pels Estats Units i l’OTAN. Ara Al Assad ja no necessita fer concessions amb els negociadors. Sap que ningú li censurarà que continuï amb la seva estratègia de terra cremada.

I la quarta és que, el que més preocupa a les potències internacional i a alguns països de la regió, no és Al Assad, sinó la por que es consolidi el control que té la milícia de l’Estat islàmic de Síria i el Llevant, escindida d’Al Qaida, que domina part de Síria i de l’Iraq, i que amenaça d’enfonsar l’Iraq en els caos. I qui té més força per esclafar-la és Al Assad

Comparant l’escenari de les negociacions de 2012 i l’actual, és que si llavors l’acord era difícil per la negativa d’Al Assad a deixar el poder, ara és la comunitat internacional qui no voldria un govern sense Al Assad, donat que ell és l’únic líder que controla les seves forces armades. Un hipotètic acord entre l’oposició, rebels i algun membre de l’actual govern, podria abocar el país encara més al caos, cosa de la que només beneficiaria als salafistes que volen crear un califat a part de Síria i l’Iraq.

I sorprenentment o no, aquest relaxament de la pressió cap Al Assad coincideix amb una normalització de les relacions del seu protector, l’Iran, amb Occident després de  l’acord sobre el programa nuclear. I aquest reforçament d’Al Assad ha coincidit amb l’anunci a Beirut, per part del primer ministre, Tamam Salam, que després d’un any d’interinitat, s’havia arribat a un acord per formar un govern al Líban. Un acord acceptat per Hizbul·là i pels sunnites de l’exprimer ministre Saad Hariri. I és que al Líban, en la situació de desgovern que es trobava, no només patia les conseqüències habituals de la implicació de les seves forces a una guerra veïna com la de Síria, sinó que, els dos grups salafistes sirians enfrontats, el Front d’Al Nursa, franquícia d’Al Qaida, i l’escindida milícia de Estat Islàmic de Síria i el Llevant, havien fet sis atemptats suïcides les últimes setmanes al Líban; uns atemptats que perjudicaven a totes les faccions a Beirut.  

Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica 

A TEMPS DE RECTIFICAR? publico aquest article al Punt Avui sobre l'intent dels gihadistes de crer un califat a Síria i l'Iraq

La presa d’amplis territoris de l’Iraq i Síria per part del gihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (Islamic State of Iraq and the Levant- ISIL, الدولة الاسلامية في العراق والشام),  no és només la conseqüència dels errors del govern iraquià del xiïta Nuri al-Maliki, que ha intentat esclafar la minoria sunnita, i de la debilitat de les dividides forces d’oposició a Baixar al-Assad, després que aquest, gràcies a l’ajut  d’Hezbol·là hagi  recuperat avantatges en els múltiples fronts. És també el resultat d’una nova estratègia d’aquesta franquícia d’Al Qaida per unir un ampli territori que va des de l’anomenat Triangle Sunnita iraquià amb Fallujah, Ramadi, fins el nord-est de Síria amb Raqqa, els voltants d’Alep i la frontera amb Turquia, on desitja implantar un califat. Els gihadistes ja no volen colpejar i fugir, com havien fet sempre, sinó veuen la possibilitat de fer-se amb el poder d’amplis territoris, com van fer els talibans a l’Afganistan, i aplicar una primitiva visió de l’Islam. És una estratègia que ja va intentar Al Qaida a Mali on, aprofitant els enfrontaments dins l’exèrcit i la lluita amb les milícies tuaregs, es va fer amb un ampli territori del que van ser expulsades gràcies a la intervenció francesa.

Aquesta ofensiva dels gihadistes a Síria i l’Iraq passa dies abans de la cimera sobre Síria de Ginebra-2, a la que l’oposició compareix dividida i derrotada gràcies a la recuperació de terreny pel règim d’Al Assad. Una conferència a la que Iran no ha estat convidat. Però l’escenari actual de la regió és diferent al de l’anterior cimera de Ginebra, on semblava que l’enemic principal era una Síria aliada amb l’Iran que pretenia controlar una zona que anava des del Líban fins part de l’Afganistan. Ara, després de l’acord nuclear amb l’Iran, i l’evident incapacitat dels rebels sirians per derrotar Al Assad, sembla que el perill més imminent és aquest califat que volen implantar els jihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraqi i el Llevant (EIIL). Uns gihadistes, recordem, que tenen segrestats nombrosos cooperants i periodistes, entre ells el català Marc Maginedas.

La gravetat de la situació ha fet que l’oposició siriana i islamistes, com Jafat Al-Nursa –també vinculat Al-Qaida però que no vol trencar l'integritat territorial de S´ria-, s’hagin unit per combatre l’EIIL des de Síria, mentre l’exèrcit de majoria xiïta del primer ministre iraquià, Al Maliki, ho fa al costat de les milícies sunnites del Sahwa i grups tribals a l’Iraq. Això doncs hauria de servir de lliçó i acabar amb la deriva sectària del govern de Bagdad, que ha tingut molt a veure amb que Al Qaida s’hagi fet amb el control de la regió d’Anbar. I si algú té capacitat d’influència vers Nuri al Maliki és l’Iran. Però aquest nou paper de l’Iran com a potència regional no agrada ni a Aràbia Saudita ni a Israel. I sense la col·laboració d’Iran sembla difícil que es pugui derrotar als jihadistes i evitar que consolidin el seu poder.  
                                                                                                                
Una situació que seria un lamentable final per l’esperança que va significar la revolta contra la dictadura del clan Assad, en un episodi més de l’anomenada primavera àrab. Unes primaveres que en alguns llocs han acabat amb noves dictadures, com el règim del general Sisi a Egipte, o en conflictes armats com a Síria, i fa que alguns opinadors proclamin la impossibilitat dels àrabs i musulmans a governar-se en democràcia. Però com estem veient aquests dies a Tunísia, on no pateixen les interfències estrangeres com si passa a la resta de països de la regió, després que els pols del carrer fes fora del govern als islamistes d’Enahda, aproven una constitució que ignora la sharia, iguala els drets de les dones i reconeix la llibertat de consciència, és a dir el dret que un nascut musulmà pugui deixar de ser-ho, igualant-se a les democràcies del nord. 

Xavier Rius, periodista 
Llegir l'article al Punt Avui, clica