Xavier Rius Sant. Nació Digital, 11 d'abril de 2018
A partir de la segona meitat dels anys vuitanta van
haver-hi llargs conflictes laborals, socials i polítics diverses
localitats de l’estat espanyol amb empreses siderúrgiques, mines, alts
forns i drassanes com Sagunt, Reinosa o Biscaia en contra de l’anomenada
reconversió industrial, que va acabar amb el tancament d’aquestes
explotacions siderúrgiques, en les que treballaven o en depenien milers
de persones d’aquelles ciutats. I es varen donar reiterats enfrontaments
violents amb els antiavalots de la policia nacional espanyola o la
Guàrdia Civil en què els treballadors van fer ús de la violència de
manera organitzada amb estris o llançadores que ells mateixos
fabricaven, van haver-hi episodis de guàrdies civils acorralats,
rendint-se.
Mai es va plantejar jutjar aquells fets ni com a terrorisme, ni als seus líders com a membres d’una organització ni criminal, ni terrorista. En els pitjor dels casos, els qui eren detinguts, se’ls acusava de desordres i atemptat a l’autoritat. I amb ganes de passar pàgina i arribar a un acord que tanqués el conflicte laboral i social, no es van produir condemnes que impliquessin presó.
Ara ens trobem com l’Audiència Nacionalfa detenir per presumptes delictes de terrorisme i rebel·lió a diversos membres del Comitès de Defensa de la República (CDR), retorçant encara més les interpretacions d’uns fets i del mateix Codi Penal, de les que s’ha servit per acusar i processar per rebel·lió a la plana major de la classe política catalana.
Els CDR s’han destacat per fer accions no-violentes, defugint les provocacions. Fent-ho tot a cara descoberta, assumint com diuen tots els manuals de lluita no-violenta, que el qui protesta accepta ser detingut. I si això passa, farà de la seva detenció un element més de denúncia. Però el Ministeri de l’Interior i l’Audiència Nacional, fent una interpretació totalment esbiaixada dels articles 570 bis i ter, 571, 572 i 573 del codi penal, veu ara terrorisme en els talls pacífics de carreteres o aixecament de tanques dels peatges o en els plans per aturar el port de Barcelona o Mercabarna. Aquests articles del Codi Penal exigeixen que els acusats tinguin o intentin aconseguir armes, explosius o instruments perillosos, cosa que els CDR no tenen.
Fa un any el Tribunal Suprem va desautoritzar l’Audiència de Pamplona en considerar terrorisme uns aldarulls, diguem, de kale borroka on algú va cridar “Gora ETA!”, succeïts l’11 de març de 2017, i va enviar el cas a l’Audiència Nacional. També l’Audiència Nacional va considerar terrorisme la baralla a un bar del 15 d’octubre de 2016 a Alsasua de vuit persones amb uns guàrdies civils, i els hi demana 375 anys de presó. Però on són les armes, els explosius, les agressions físiques o els “gora ETA” amb els que l’Audiència Nacional vol imputar el CDR per terrorisme? On hi ha hagut la violència per imputar-los per rebel·lió?
No sé si estic vivint a Màtrix o què m'està passant. De fet no he vist aquesta pel·lícula ni en tinc ganes. És només una manera de dir que la situació és del tot al·lucinant sense que a un li calgui prendre cap pastilla, ni vermella ni blava. La reforma del codi penal espanyol de 2015, promulgada pel PP i el PSOE, ens ha brindat una definició interpretativa de "terrorisme" que deixa a tots els ciutadans del país en una situació d'indefensió i als peus dels cavalls de grups polítics d'extrema dreta, de policies, de guàrdies civils, de fiscalies que afinen orquestres i de jutges amics que en conjunt tenen el poder, per la seva santa voluntat, de convertir en terrorisme, qualsevol esdeveniment, acte o situació que els desagradi. Jo ja fa dies que necessito la pastilla verda de la valeriana, la passiflora i la rosella californiana per poder dormir. Als meus 55 anys de sobte m'adono de la gran indefensió i arbitrarietat a què puc ser sotmesa. Del fet que no sols és molt perillós que exerceixi els meus drets de protesta i llibertat d'expressió en carrers i places, sinó que si mai, en qualsevol moment, en qualsevol circumstància, algun policia o guàrdia civil de paisà, algun integrant d'un partit d'extrema dreta o no tan extrema, o d´alguna associació ultraconservadora, m'increpa, m'insulta, se'm pixa a la cara, m'agredeix verbalment o físicament perquè porto un llaç groc, o no li agrada com el miro, serà més prudent acotar el cap i demanar disculpes per existir, no sigui que acabí en un calabós de l'Audiència Nacional acusada de terrorista com els joves d'Altsasu. Ens estan deixant molt clar que són ells qui manen en aquest país, i els qui marquen l'agenda política i judicial.
ResponElimina