PRAT DE LA RIBA I ELS DOS SOPARS DE CASTELLTERÇOL. Mentre el gruix del PDECAT del Moianès va fer un sopar amb Forn, Campuzano i Conesa parlant del futur i l'1-O, l'expresident Pujol, l'exalcalde de CDC, Sílvia Requena i militants i veïns van anar a un altre mirant més el passat

Pujol entre el nou Secretari del Govern i els nous consellers de Cultura i Interior, nomenats expres per l'1-O

Em va colpir veure Jordi Pujol dimarts als actes del centenari de la mort de Prat de La Riba a Castellterçol, a primera fila, al costat del consellers de Cultura i d’Interior. Més envellit, i amb una mirada de vegades desubicada, era l’únic polític masculí que no portava americana. A l’ex-President Jordi Pujol se li va caure la corbata ara fa tres anys en espatllar la seva biografia com havia profetitzat que encara estava temps de fer, en El Convidat d’Albert Om. Representa una Catalunya (i una Espanya) on la majoria de partits es fiançaven de manera opaca i on hi havia una corrupció i enriquiment personal il·lícit, però que d'alguna manera gairebé tothom sabia. I també representa qui va construir partint de cero, la Generalitat i el període dels últims tres segles en que Catalunya ha tingut més poder, prosperitat i autogovern. Representa la construcció d'una Catalunya amb immersió lingüística a l'escola i els mossos com a policia integral, i també aquella que feia possible que a Moià tinguéssim, per voluntat popular durant 28 anys d'alcalde a Josep Montràs, governant en mig d'irregularitats urbanístiques i econòmiques constants, guanyant sempre les eleccions i no va perdre fins que el poble va entrar en fallida.

La presència del matrimoni Pujol Ferrusola a l’acte anual en memòria de Prat de la Riba que es fa cada agost a Castellterçol, era potser l’únic acte públic on l’ex-President s’ha deixat veure des d’aquell 25 de juliol de 2014 que va passar de ser admirat i respectat per gairebé tothom, a repudiat i criticat per tots, també pels seus. En la caiguda de l’estadista hi va influir més el coneixement de la cascada d’irregularitats, presumpta corrupció i més i més notícies sobre negocis tèrbols dels seus fills, fets, sembla, amb la participació de la mare, que el delicte o infracció fiscal d’amagar un suposat llegat a l’estranger. Ningú es creu que els diners i societats que tenen els fills vinguin d’una afortunada gestió d’aquesta herència secreta. El fet és que Pujol abans de ser desterrat i repudiat, anava cada any a l’acte de Castellterçol on manté bona amistat amb l’ex-alcalde de CiU, Manel Vila, i alguns convergents i empresaris castellterçolencs o estiuejants, i els dos anys passats va continuar assistint a la commemoració de Prat de la Riba.

 

Dimarts era allà, a primera fila, sol, vigilat des de la distància pel seus dos escoltes, sense la dona que havia patit un problema mèdic uns dies abans. Assegut entre el nou Secretari del Govern, Joaquim Nin, i en nou Conseller de Cultura, Lluís Puig, que era al costat del també nou Conseller d’Interior. Tots tres nomenats ara per cobrir les baixes de persones que legítimament, bé discrepen de l'1-O o no volen correr el riscos de la repressió. Pujol va ser saludat pel President Puigdemont, i no es va lliurar d’algun crit de “corrupte!” o "lladre!". Amb la mirada de vegades que semblava desubicada va escoltar els parlaments de l’alcalde Isaac Burgos, de la presidenta de la Diputació, Mercè Conesa, i del President Puigdemont, que van reivindicar la vigència de les paraules de Prat de la Riba en el context actual del referèndum de l’1 d’Octubre, per marxar d’una Espanya que no entenia Catalunya feia 111 anys i tampoc entén ara.

En acabar l’acte una seixantena de regidors, alcaldesses i militants del PDECAT del Moianès van anar a sopar amb el conseller Joaquim Forn, el portaveu del PDECAT a Madrid, Carles Campuzano i la presidenta de la Diputació al restaurant La Plaça, allà mateix, paret amb paret al museu i casa natal de Prat de la Riba. Però no es va parlar gaire de l’insigne fill de Castellterçol, sinó del camí cap el referèndum de l’1 d’octubre i de com encarar la repressió i impediments de l’Estat. Conesa va parlar més de com els ajuntaments faran possible el referèndum i Forn, de com el Govern garantirà que es pugui votar i de la fermesa per afrontar la repressió de l’Estat. Ell sap que, pel seu càrrec, és un dels que està més en el punt de mira. Ja vaig tuitejar fa dies que quan veig "Referèndum del l-O", jo hi llegeixo "un a cero", i per saber qui ha guanyat, cal saber a quin camp es juga, i a Forn potser li tocarà intentar decidir-ho.

 Imatge de Twitter del restaurant abans de començar a sopar del PDECAT

  Manel Vila, amb americana blanca, dimarts a Castellterçol. Acabat l'acte convidà a sopar a Pujol amb un grup de militants i exmilitants d e CDC i PDECAT

Simultàniament l’ex-President Pujol va anar a sopar al Xup, a la carretera, amb l’ex-alcalde convergent de Castellterçol, Manel Vila, i una vintena de militants o exmilitants de CDC o PDECAT entre els que hi havia Sílvia Requena, la que va postular-se per anar de número 1 a la llista del Congrés dels Diputats. I allà també van parlar del futur, però més amb l’enyorança dels temps en que Pujol era un estadista respectat a Espanya i Europa, i liderava una Catalunya influent que s’autogovernava fins allà on podia amb la política del “peix al cove”. Una política a la que no vol tornar ni ERC ni el PDECAT, però que tan bons resultats dóna ara al País Basc.  

Manel Vila, que té una forta amistat amb Pujol, sap que és que se'l cremi a la foguera per corrupció real o fictícia. Vila va ser gairebé  vint anys alcalde de Castellterçol, i va ser desbancat el 2011 tot i haver guanyat amb 5 regidors, pel pacte entre ERC (3) i el PIC-PSC (3). Però el PIC-PSC que havia quedat tercer es passà de banda a mig mandat pactant amb Vila i CiU una moció de censura a l'alcalde d'ERC. Aquest pacte establia que durant 10 mesos Carme Tantiñà del PIC seria alcaldessa i la resta de mandat ho seria Vila de CiU. Però Tantiñà, sent alcaldessa "va descobrir" que Vila era un pressumpte corrumpte, trencà el pacte amb CiU i, tot i ser la llista menys votada va acabar el mandat com alcaldessa amb ERC i CiU a l'oposcició, sense haver-hi opció legal a que fessin una moció de censura cap a ella. 

Imatge dels sopar amb Pujol. Hi veiem l'exalcalde Manel Vila i de vemell-marró, la Sívia Requena que va postular-se d'anar de número 1 a la llista del Congrés dels Diputats en el lloc de F Homs.                     punteta

Fa dos dies el diari alemany Süddeutsche Zeitung publicava que els diplomàtics estrangers destacats a Espanya i a la Unió Europea no entenen com Mariano Rajoy no fa cap gest per dissuadir als catalans perquè no vulguin marxar d’Espanya. Mayor Oreja va parlar sense embuts i mostra com veuen el problema molts polítics espanyols, que pretenen aplicar al Procés la mateixa medicina que van exercir contra ETA. Si bé per Mayor Oreja ETA continua existint i actuant, ara a Catalunya amb la convocatòria de l’1-O. Pel PP el lliurament de les armes d’ETA és un trampa, i el Govern central continua mantenint el càstig extrajudicial d’allunyament dels presos, tot i que la banda ja ha deixat de matar.

Amb Catalunya, a més de les condemnes judicials a Mas, Rigau, Ortega i Homs, l’Estat ara es treu de la màniga el Tribunal de Cuentas per tal que s’embargui el bens d’aquests, com un avís que seran més durs encara amb els que s’involucrin en el referèndum de l’1 d’Octubre.

Fa quatre anys, Artur Mas va comparar el procés que s’iniciava a Catalunya amb la lluita de Gandhi i Luther King, comparació que jo vaig qualificar d'arriscada en diversos articles, donat que tots dos van morir assassinats. També des d’alguns sectors del nacionalisme català, es va voler comparar la lluita de Catalunya per tenir un estat amb la d’Israel. I la semblança del que passa a casa nostra amb el que es fa a Israel no l’han posat els independentistes, sinó Mariano Rajoy i la Brigada Aranzadi. Mentre a la dona de King o Mandela o la família de Gandhi no se’ls hi va expropiar la casa, ara s’adverteix que, a més de presó i inhabilitació, se’ls hi cobrarà en espècies els diners que destinin al 1-O i perdran tots els bens. Si fa o no fa, com fa Israel amb les famílies del palestins que cometen actes violents o de terrorisme que se’ls hi dinamita la casa.

Jo no tinc ni idea de com anirà l’1 d’octubre. Estic segur que es votarà encara que a molts llocs serà amb urnes al carrer i el seu resultat i les seves conseqüències es mesuraran no només en base a la participació, sinó per la resposta repressiva de l’estat. Molts catalans no independentistes que creuen que la solució és un nou encaix amb Espanya s’alinearan amb el Sí, senzillament perquè no podran quedar-se al costat d’un Rajoy que intenti retirar les urnes o empresonar a bona part dels dirigents polítics catalans.  Puigdemont, parlant de Prat de la Riba, va recordar l’actuació de l’Exèrcit contra la revista el Cu Cut i l’aprovació de la Ley de Jurisdicciones. No sembla possible fer això ara, però un gallego com Rajoy, que no mostra emocions ni empaties, i que sap que a la seva dreta té a Aznar i la caverna mediàtica esperant que la cagui, és capaç de tot.  

Discrepo dels que creuen que si hi ha una participació alta, l’endemà es pugui proclamar la independència. Entre d'altres motius pels pocs suports internacionals obtinguts. És negatiu que dels pocs partits europeus que s'han manifestat a favor, dos són ultres, La Lliga Nord d'Itàlia i el Blaams Velang flamenc i de Maduro millor no parlar-ne.
 Més aviat veig que s’entrarà en un espiral de sancions i amenaces que al mateix Rajoy se li pot anar de les mans, no perquè desemboqui en cap acte de violència, sinó perquè significarà la voladura de tots el ponts. I és que l´única sortida a aquest conflicte és que les dues parts es trobin per dialogar i negociar disposats a parlar de tot. I "tot" vol dir parlar d’una consulta pactada vinculant, vol dir també parlar de tornar als millors anys del pujolisme –que es va enyorar amb Pujol i l’ex-alcalde Vila al sopar del Xup- afegint‘hi el pacte fiscal i blindatge de competències. I no veig a al PP de Rajoy ni molts sectors del PSOE disposats a seure a parlar, sense condicions prèvies, de tot.    

KAPUSCINSKI I L’1 D'OCTUBRE. Anàlisis i algunes reflexions sobre l'1 d'octubre, la negativa de Rajoy a negociar i les conseqüències de l'escalada repressiva del PP

No sé què opinaria Ryszard Kapuscinski, cronista de revolucions i independències de la segona meitat del segle XX, del que passa a Catalunya. En els seus llibres mostra aquest punt de no retorn en el que, qui té el poder, en veure perillar la seva posició per la multitud que avança cap a palau amb un llistat d'exigències, ha de decidir-se entre cedir o donar l'ordre de carregar. Si ordenava carregar detenia la protesta, però de vegades els judicis contra els detinguts o funerals dels caiguts es convertien en manifestacions que ja no podia aturar, no a favor de peticions concretes, sinó per la ruptura total.

Després de la sentència de l'Estatut, les mobilitzacions van ser multitudinàries i no en favor de l'Estatut, sinó per la independència. Artur Mas va fer comparacions entre el que passava a Catalunya amb els moviments que van liderar Luther King i Gandhi. Comparació que jo vaig qualificar d'arriscada en diversos articles, atès que molta gent va anar a presó i Gandhi i Luther King van ser assassinats.

Aquests anys els impulsors del Procés han mostrat la independència com imminent, i ara es fixa l’endemà de l'1 d'octubre si el sí guanya a les urnes. Al costat del rigor del "Llibre Blanc de la Transició Nacional" encarregat pel Govern que avaluava totes les opcions i el seu ajust a la legalitat internacional, era habitual que alguns dels conferenciants que recorrien el país explicant el Procés, diguessin barbaritats, que en res ajuden a aquest, com que no havíem preocupar-nos si la ruptura no era pactada, ja que un fons d'inversions o banc estranger pagaria els sous de funcionaris el primer any. Frivolitats que eren aplaudides amb la mateixa ingenuïtat que les paraules de Santi Vidal sobre com enganyàvem a l'enemic.

També era pesat sentir afirmacions com que després de la Via Catalana, com a la Via Bàltica, la independència estaria a la cantonada i seríem reconeguts pel món. L'URSS, com l'antiga Iugoslàvia era jurídicament una unió de repúbliques agermanades voluntàriament, pel que més enllà dels impediments que es posessin, legalment tenien dret a independitzar-se. Kosovo, i d'aquí el problema, no era república, sinó només província.

Fracassats els intents de referèndum pactat, Junts pel Sí i la CUP van presentar el 4 de juliol la Llei del Referèndum. I és aquí on el Procés s'enganya. No dic ni insinuo que el referèndum no sigui necessari, però s'enganya a la pròpia gent falsejant el marc internacional i la doctrina del  Tribunal de la Haia que restringeix el dret a l'autodeterminació a 17 territoris per descolonitzar. I en contra dels que va dir el diputat Benet Salellas en la presentació de la llei, la sentència sobre la declaració d'independència del Parlament de Kosovo, declaració votada per cert, per 109 dels 120 diputats, no dóna carta blanca a ruptures unilaterals. Així en el punt 51 de la sentència diu clarament que no li correspon pronunciar-se sobre la legalitat o no de la independència de Kosovo atès que la qüestió plantejada per l'Assemblea General es limitava a demanar que "es valori la legalitat de la declaració d'independència" que va fer el parlament, "no sobre les conseqüències jurídiques de la mateixa". I és que de fet es va plantejar així, diguem de manera tramposa en 2008, per apaivagar el malestar de Sèrbia, guanyar temps i consolidar amb reconeixements internacionals una desconnexió de Kosovo amb Sèrbia produïda de facto el 1999, i que era irreversible després de nou anys d'admistración transitòria tutelada per l'OTAN i l'ONU que volien marxar, i havent fracassat tots els intents d'acord entre Pristina i Belgrad.

Puigdemont després dels canvis al Govern de la setmana passada està acompanyat d'uns consellers, sembla, disposats a arribar fins al final. Si l'estat s'aplica amb duresa la llei, pot ser que cada detenció o irrupció de la Guàrdia Civil requisant urnes o impedint el vot provoqui, com deia Kapuscinski, majors manifestacions. I cal dir que noves respostes repressives de l'Estat, com la iniciada ara pel Tribunal de Comptes en base a una suposada malversació, que, al marge de la condemna judicial a Mas, Rigau i Ortega, vol embargar els seus béns, complica l’escenari i resolució, atès que adverteix ja als que siguin imputats per l'1 d'octubre, que a més d'inhabilitació i presó poden perdre-ho tot.

Acorralar d'aquesta manera a l'enemic o adversari, com fa l'Estat, tanca la porta posteriors acords, sent en un règim democràtic molt més difícil revocar en una posterior negociació aquest tipus de càstigs, com un embargament de béns decretat pel Tribunal de Comptes. I el fet que molts judicis puguin trigar anys, dificultaria tancar un hipotètic acord en el sentit que sigui, amb centenars de sumaris i condemnes fermes i no fermes, diversificats pels jutjats d’arreu de Catalunya, el Tribunal Superior de Justícia i el Suprem.

Així doncs, encara que l’1 d’octubre hi hagi una participació massiva i molt superior a la del 9-N, amb l’escalada repressiva del govern de Madrid ens allunyarem més de l'únic escenari de resolució del conflicte. Una negociació en què uns i altres estiguin disposats a parlar de tot. Rajoy i el PP de la realització d'una consulta o referèndum que inclogui l'opció de la independència, i Junts pel Sí, la Generalitat (i la CUP, Omnium, l’ANC…) de finançament, blindatge de competències  i el reconeixement de Catalunya com a nació. 
I no veig ni a uns i als altres disposats a fer-ho. Al menys al PP no el veig disposat a negociar res de res, i és que a Rajoy, mentre tingui l'enmic a Catalunya i el conflicte obert, sap que té encara una llarga carrera com a president del govern. Evidentment Rajoy no està sol, perquè escoltant declaracions de l'exministre Mayor Oreja, comparant el procés amb ETA, ens adonem de qui tenim a l'altra banda. Però amb la manera com s'està portant el camí de l'1 d'octubre, avui amb la dimissió d'Albert Batlle, em ve a la ment l'Esquadró suïcida del Front Judaic d'Alliberament del film "La vida de Brian"