Després dels atemptats d'ahir a Bèlgica, es repeteix que convé posar
més mitjans, intel·ligència i cooperació internacional per acabar amb el
Daesh, tant a Europa com a Síria i l'Iraq, mentre ens preguntem a
quantes llibertats haurem de renunciar per poder pujar en un avió. Però
hem de ser conscients que el problema va més enllà de la irrupció de
l'Estat Islàmic, i que si aquest grup és derrotat, altres agafaran el
lideratge del terrorisme gihadista.
El primer i pitjor atemptat gihadista d'aquesta mena contra Occident
va ser el de l'11-S a Nova York. Després n'hi va haver altres, com
l'11-M a Madrid o els atemptats de Londres del 2005, i la franquícia que
els planejava era Al-Qaida. I a més es van cometre centenars
d'atemptats a l'Iraq, Jordània, el Iemen o el Marroc, amb víctimes
musulmanes en la majoria de casos.
En dos anys, el Daesh ha crescut i s'ha menjat l'espai terrorista
d'Al-Qaida per tres motius. El primer, perquè ja no crida només a morir
per un paradís espiritual que espera els màrtirs, sinó perquè té el seu
paradís, el seu califat, aquí a la Terra amb uns germans que acullen els
nous combatents amb els braços oberts. Un territori a Síria i l'Iraq, a
més d'altres espais a Nigèria o Líbia. Territoris on han imposat el que
consideren la versió correcta de l'Alcorà i els hadices o paraules de Mahoma.
El segon és que a Síria i l'Iraq s'han forjat milers de combatents,
molts d'ells europeus, que han après les tècniques de combat i atemptats
suïcides, i tornen a Europa disposats a guanyar nous adeptes, a matar i
a morir.
El tercer és que, a diferència d'Al-Qaida, que reclutava a les
mesquites, o se'n servia per a la seva logística, s'estén i guanya
adeptes per la xarxa, en un tu a tu en què els cossos d'intel·ligència
sempre aniran al darrere.
Per això, la qüestió no és només derrotar políticament i militarment
l'Estat Islàmic a Síria, l'Iraq, Líbia o Nigèria, donat que si és vençut
sorgiran altres sigles i franquícies amb idèntiques idees i visió de
l'islam. Per derrotar el Daesh allà és necessària l'acció militar i
d'intel·ligència, i també deixar de fer servir aquests països com un
tauler en què Europa i els Estats Units, Rússia, l'Iran, Turquia i
l'Aràbia Saudita viuen les seves disputes.
L'expansió del salafisme
Però encara que Raqqa i Mossul tornin a reintegrar-se a Síria i
l'Iraq, i l'autoproclamat califa de l'Estat Islàmic acabi com Bin Laden,
altres ocuparan aquest espai encara que només sigui a la xarxa. Per
això és necessari actuar en les condicions socials de marginació i
desarrelament identitari com les que es donen en barris com el de
Molenbeek a Brussel·les d'on han sorgit els gihadistes europeus que
combaten a Síria o atempten a Europa. I per un altre costat és necessari
que les mesquites s'apartin de les visions de l'islam que s'oposen en
ple segle XXI a constrenyir la religió a l'àmbit individual, negant la
llibertat de consciència. I aquí jo no sóc optimista, perquè aquest
salafisme s'expandeix pel món amb la benedicció i els diners dels
nostres aliats saudites.
Xavier Rius, periodista
Tras los atentados de ayer en Bélgica, se repite que hay que poner más medios, inteligencia y cooperación internacional para acabar con el Daesh, tanto
en Europa como en Siria e Irak, mientras nos preguntamos a cuántas
libertades vamos a tener que renunciar para poder subir a un avión. Pero
hemos de ser conscientes que el problema va más allá de la irrupción
del Estado Islámico, y que si este grupo es derrotado, otros tomarán el liderazgo del terrorismo yihadista.
El primer y mayor atentado yihadista de este cuño contra Occidente
fue el del 11-S en Nueva York. Después hubo otros, como el 11-M en
Madrid o los atentados de Londres del 2005, y la franquicia que los
planeaba era Al Qaeda. Y además se cometieron cientos de atentados en Irak, Jordania, Yemen o Marruecos, siendo musulmanes la mayoría de sus víctimas.
En dos años, el Daesh ha crecido y se ha comido el espacio terrorista
de Al Qaeda por tres motivos. El primero porque ya no llama solo a
morir por un paraíso espiritual que espera a los mártires, sino porque
tienen su paraíso, su califato, aquí en la Tierra con unos hermanos que
acogen a los nuevos combatientes con los brazos abiertos. Un territorio en Siria e Irak, además
de otros espacios en Nigeria o Libia. Territorios donde han impuesto lo
que consideran la versión correcta del Corán y los hadices o palabras
de Mahoma.
El segundo es que en Siria e Irak se han forjado miles de combatientes, muchos
de ellos europeos, que han aprendido las técnicas de combate y
atentados suicidas, y vuelven a Europa dispuestos a ganar nuevos
adeptos, matar y morir.
El tercero es que, a diferencia de Al Qaeda, que reclutaba en las
mezquitas, o se servía de ellas para su logística, se extiende y gana
adeptos por la red, en un tú a tú, en el que los cuerpos de inteligencia
siempre irán por detrás.
Por ello, la cuestión no es solo derrotar política y militarmente al
Estado Islámico en Siria, Irak, Libia o Nigeria, dado que si es vencido
surgirán otras siglas y franquicias con idénticas ideas y
visión del islam. Para derrotar al Daesh allá es necesaria la acción
militar y de inteligencia, y también dejar de usar esos países como un
tablero en los que Europa y Estados Unidos, Rusia, Irán, Turquía y
Arabia Saudí viven sus disputas.
LA EXPANSIÓN DEL SALAFISMO
Pero aunque Raqqa y Mosul vuelvan a reintegrarse a Siria e Irak, y el autoproclamado califa del Estado Islámico acabe como Bin Laden, otros ocuparán ese espacio aunque solo sea en la red. Por ello es necesario actuar en las condiciones sociales de marginación y desarraigo identitario como
los que se dan en barrios como el de Molenbeek en Bruselas de los que
han surgido los yihadistas europeos que combaten en Siria o atentan en
Europa.
Y por otro lado es preciso que las mezquitas se aparten de las
visiones del islam que se oponen en pleno siglo XXI a ubicar la religión
en el ámbito individual, negando la libertad de conciencia. Y
aquí yo no soy optimista, porque ese salafismo se expande por el mundo
con la bendición y el dinero de nuestros aliados saudís.
