Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estat Islàmic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estat Islàmic. Mostrar tots els missatges

dijous, 10 de març del 2022

Ucraïna, comunicació i informació en una guerra diferent. Ho explico a Comunicació21

                          


Comunicació 21, dijous 10 de març de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

Amb un president d’Ucraïna que abans de dirigir el país i liderar la defensa enfront la invasió russa havia sigut actor i guionista, i ara fa vídeos donant esperança com David contra Goliat; amb uns ciutadans fins fa 15 dies anònims que cada tarda o vespre fan les seves cròniques i les seves peticions al món des del refugi o l’habitació de casa per videoconferència a les cadenes de televisió d’arreu del món; i amb uns mitjans emmordassats a Rússia que tenen prohibit utilitzar les paraules ‘guerra’, ‘invasió’ i ‘víctimes civils’, que difonen allà una versió totalment tergiversada del que passa, la invasió d’Ucraïna ha canviat la manera d’informar sobre una guerra. Una guerra que emocionalment afecta molt més que altres passades els ciutadans europeus, no només per la magnitud del flux de refugiats, sinó perquè Vladímir Putin ha amenaçat de respondre contra els països de l’OTAN prement el botó nuclear.

La primera guerra d’Iraq, l’ofensiva de Bush pare del 1991, amb la CNN retransmetent des de l’hotel Al Rashid de Bagdad amb Bernard Shaw i Peter Arnett, va canviar la manera de retransmetre una guerra. Guerra en què l’enemic permetia a l’emergent cadena americana emetre lliurement, fent cròniques telefòniques o televisives en les quals gairebé informaven als atacants on queien els míssils de creuer Tomahawk; o sigui, informant si tocaven o no l’objectiu. En la segona guerra d’Iraq, la de març de 2003, els periodistes d’arreu del món que havien tingut la sort d’aconseguir el visat informaven amb relativa llibertat des de la banda iraquiana, fins i tot ridiculitzant el ministre d’informació, motejat Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans eren a una banda del Tigris, des de l’altra banda del riu negava que els ocupants haguessin entrat a Bagdad.

Jo vaig ser a Bagdad unes setmanes abans de la invasió, al gener de 2003, i més enllà que de vegades em seguís o volgués acompanyar-me algun guia traductor que era agent de la Mujabarata (la policia política), s’ha de dir que tenia plena llibertat de dir el que volgués. Una altra cosa era que tothom a qui es preguntava per la guerra et responia que lluitarien fins al final, i allà on anàvem els periodistes, els nens i joves ens rebien cridant “la nostre sang, les nostres ànimes, morirem per Saddam!”. Però quan va arribar la invasió, els reclutes iraquians, afortunadament, no van lluitar fins a l’última gota. En aquesta segona guerra d’Iraq, els periodistes que informaven des del bàndol atacant estaven empotrats dins unitats militars, no podien informar lliurement i les seves cròniques eren censurades.

Abans de la segona guerra d’Iraq hi havia hagut les guerres de descomposició de Iugoslava, on la premsa va tenir el seu poder per recriminar als líders mundials que no fessin res per aturar barbaritats com el setge de Sarajevo i matances com la de Srebrenica. Una guerra en què moriren molts periodistes, sent el català Jordi Pujol Puente, que com a freelance enviava fotos a l’Avui, el primer periodista estranger mort en aquells tres anys de guerra. I no va ser fins que la CNN va emetre sense filtres les imatges de la matança del mercat de Sarajevo del 28 d’agost de 1995, que Bill Clinton es va decidir –després d’haver amenaçat moltes vegades de fer-ho– i va ordenar el bombardeig de les posicions dels radicals serbis que encerclaven la ciutat. Bombardejos que van ser seguits d’una ofensiva de les tropes croates i bosnianes i de més bombardejos de l’OTAN que van obligar Milosevic a negociar.

El juliol de 2014, després que Abu Bakr al-Baghdadi es proclamés a Mossul califa dels musulmans, a la vegada que l’Estat Islàmic cometia les seves atrocitats, va utilitzar magistralment a les xarxes socials vídeos fets per joves fanàtics, alguns dels quals havien estudiat comunicació audiovisual o publicitat a Occident, que convertien les seves victòries en combat i les execucions de presoners, també de periodistes occidentals com James Foley, en macabres peces publicitàries per espantar els enemics i aconseguir adeptes que se sumessin a la victoriosa gihad. El periodista britànic John Cantlie, que va ser segrestat per l’Estat Islàmic a la vegada que Foley, no va ser protagonista del vídeo de la seva execució, sinó que suposem per supervivència va protagonitzar diversos vídeos en què informava sobre el terreny i lloava a ciutats com Kobane les victòries dels guerrers del Califat. Els periodistes catalans Ricard Garcia Vilanova i Marc Marginedas també van ser segrestats a Síria, sent posteriorment alliberats. Precisament, García Vilanova i Marginedas aquest dies són a Ucraïna.

Però en aquest conflicte d’Ucraïna han emergit uns nous comunicadors que esdevenen peça indispensable de qualsevol programa informatiu i magazín i tertúlia generalista. Ciutadans ucraïnesos, majoritàriament dones, que fan connexions per videoconferència informant del a dia a Kíiv i altres ciutats, que aporten una proximitat i un vincle emocional que de vegades en la brevetat de la crònica periodística no dona temps a quallar-se. Aquesta guerra, però, en què Vladímir Putin ha trencat l’ordre geoestratègic mundial, i un cop li ha fracassat la guerra llampec vol aplicar la mateixa devastació amb què va actuar a Txetxènia o Síria, la majoria de cadenes estrangeres han deixat d’emetre des de Rússia i s’han tancat a Europa les emissions de Rússia Today i Sputnik. Prohibicions que considero un error.

I si ja ha estat nova la presència de dones anònimes fent videoconferències a totes les televisions occidentals, sense cap mena de dubte la sorpresa comunicativa d’aquest conflicte ha estat el president Volodímir Zelenski, l’heroi inesperat que dona esperança als ucraïnesos i els anima a resistir. I acabi com acabi el conflicte, ben segur que serà una icona de resistència i llibertat que per moltes generacions perdurarà.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta.

                    


dimecres, 4 de novembre del 2020

França, caricatures i laïcitat. El Triangle.

 

 Xavier Rius Sant, periodista

El Triangle, 4 de novembre de 2020 

La ferma voluntat del president Emmanuel Macron de combatre el que a França es coneix com a “separatisme islàmic” i la defensa feta pel president del professor Samuel Paty, decapitat el 16 d’octubre per haver mostrat caricatures de Mahoma a classe, ha aixecat irades protestes a diferents països islàmics. Protestes en les quals es qualifica d’islamòfob el president francès i se l’acusa d’incitar l’odi envers els musulmans, i es demana el boicot als productes francesos. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, s’ha sumat a aquesta crida al boicot i ha qüestionat la salut mental de Macron.

Erdogan vol aprofitar aquesta polèmica per mostrar-se com a líder dels musulmans arreu del món, sabent que en altres estats islàmics els seus governants, si bé permetran les protestes i lamentaran les paraules de Macron, no s’atreviran a demanar el boicot  pels acords comercials que tenen amb París. A Qatar, per exemple, tot i haver-se retirat de molts supermercats els productes francesos, el seu emir no pot fer una crida al boicot, donat que el seu exèrcit depèn de l’armament que compra a França, incloent-hi el
flamant caça bombarder Rafale.

Els valors republicans de França van lligats a una ferma defensa de la laïcitat. I per això a França els funerals d’estat són civils. Mentre que a Itàlia o de vegades a Espanya els funerals d’estat són religiosos i es fan en una catedral, i a Holanda són multiconfessionals, a França la religió és quelcom personal i íntim. I la República francesa, tot i els milions de musulmans practicants que hi ha, no vol evolucionar cap al comunitarisme holandès que va denunciar la somali Ayaan Hirsi, que va arribar al país com a refugiada, un cop nacionalitzada va ser diputada, i va haver de fugir als Estats Units per les amenaces que patia per les seves crítiques a l’islam. Hirsi va denunciar que el sistema multireligiós holandès, amb escoles catòliques, protestants i islàmiques, emparava que en aquestes últimes s’impartissin uns valors antagònics amb els drets humans.

França ha patit els pitjors atemptats gihadistes de l’última dècada a Europa, com el del novembre del 2015 a la sala Bataclan, amb 130 morts, o el de Niça de juliol de 2016, amb 84. I mesos abans del de Bataclan hi va haver el de Charlie Hebdo, precisament per haver publicat caricatures de Mahoma. I tot i haver aplicat una política de control de les mesquites, amb el Consell Francès de Culte Musulmà, que hauria d’evitar el que passa a altres països, on imams vinguts de l’Aràbia Saudita o el Pakistan, portadors de valors antagònics, dirigeixen les mesquites, el fet és que el salafisme i l’empatia amb el gihadisme creix. Creix entre la tercera o quarta generació de musulmans i entre molts dels que arriben. Aquest és el cas d’Abdoullakh Anzorov, assassí de Samuel Paty. Un rus de 18 anys de família txetxena. 

El que Macron vol combatre és que s’instal·li a la societat el que anomena separatisme islàmic. És a dir, que part dels musulmans que viuen a França visquin de portes endins amb uns altres codis, com si es tractés d’una societat paral·lela. En aquest sentit va anunciar que es prohibiria que els ginecòlegs fessin certificats de virginitat per a les noies musulmanes que es casen. Una qüestió fàcil de legislar, però difícil d’erradicar. I és que les mesures que vol  aprovar Macron, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials, o la creació de policies de la xaria a diferents barris, sinó trencar el cercle amb el qual es tanca moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, i també joves fills de musulmans que la  dita “comunitat” engarjola mentalment i acaben odiant el país. I és des d’aquesta segregació on neix el desarrelament envers els valors occidentals on arrela el gihadisme.

Macron vol evitar que una part de la societat visqui al marge dels valors de la Il·lustració que imperen a Europa. Una Europa on, després de les guerres entre catòlics i protestants, es van implantar uns valors que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat,
mentre la ciència i el lliurepensament ocuparien el públic. Però el principal obstacle per a Macron no està a França. Està en la majoria de països islàmics que neguen el dret d’un musulmà a deixar de ser-ho i a una dona musulmana a casar-se amb un infidel.

 Llegir en català al Triangle


 

 

Francia, caricaturas y laicidad

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 4 de noviembre de 2020La 

firme voluntad del presidente Emmanuel Macron de combatir lo que en Francia se conoce como "separatismo islámico" y la defensa hecha por el presidente del profesor Samuel Paty, decapitado el 16 de octubre por haber mostrado caricaturas de Mahoma en clase, ha levantado airadas protestas en diferentes países islámicos. Protestas en las que se califica de islamófobo al presidente francés y se le acusa de incitar el odio hacia los musulmanes, y se pide el boicot a los productos franceses. El presidente turco, Recep Tayyip Erdogan, se ha sumado a este llamamiento al boicot y ha cuestionado la salud mental de Macron.

Erdogan quiere aprovechar esta polémica para mostrarse como líder de los musulmanes en todo el mundo, sabiendo que en otros estados islámicos sus gobernantes, si bien permitirán las protestas y lamentarán las palabras de Macron, no se atreverán a pedir el boicot por los acuerdos comerciales que tienen con París. En Qatar, por ejemplo, a pesar de haberse retirado de muchos supermercados los productos franceses, su emir no puede hacer un llamamiento al boicot, dado que su ejército depende del armamento que compra en Francia, incluyendo el flamante caza bombardero Rafale.

Los valores republicanos de Francia van ligados a una firme defensa de la laicidad. Y por eso en Francia los funerales de estado son civiles. Mientras que en Italia o a veces en España los funerales de estado son religiosos y se hacen en una catedral, y en Holanda son multiconfesionales, en Francia la religión es algo personal e íntimo. Y la República francesa, pese a los millones de musulmanes practicantes que hay allí, no quiere evolucionar hacia el comunitarismo holandés que denunció la somalí Ayaan Hirsi, que llegó al país como refugiada, una vez nacionalizada fue diputada, y tuvo que huir a Estados Unidos por las amenazas que sufría por sus críticas al islam. Hirsi denunció que el sistema multireligioso holandés, con escuelas católicas, protestantes e islámicas, amparaba que en estas últimas se impartieran unos valores antagónicos con los derechos humanos.

Francia ha sufrido los peores atentados yihadistas de la última década en Europa, como el de noviembre  de 2015 en la sala Bataclan, con 130 muertos, o el de Niza de julio de 2016, con 84. Y meses antes del de Bataclan hubo el de Charlie Hebdo, precisamente por haber publicado caricaturas de Mahoma. Y a pesar de haber aplicado una política de control de las mezquitas, con el Consejo Francés de Culto Musulmán, que tendría que evitar lo que pasa en otros países, donde imanes venidos de Arabia Saudí o Pakistán, portadores de valores antagónicos, dirigen las mezquitas, el hecho es que el salafismo y la empatía con el yihadismo crece. Crece entre la tercera o cuarta
generación de musulmanes y entre muchos de los que llegan. Este es el caso de Abdoullakh Anzorov, asesino de Samuel Paty. Un ruso de 18 años de familia chechena.

Lo que Macron quiere combatir es que se instale en la sociedad lo que denomina separatismo islámico. Es decir, que parte de los musulmanes que viven en Francia vivan de puertas adentro con otros códigos, como si se tratara de una sociedad paralela. En este sentido anunció que se prohibiría que los ginecólogos hicieran certificados de virginidad para las chicas musulmanas que se casan. Una cuestión fácil de legislar, pero difícil de erradicar. Y es que las medidas que quiere aprobar Macron, algunas de difícil plasmación legal, pretenden combatir no sólo los guetos físicos y sociales, o la creación de policías de la sharin en diferentes barrios, sino romper el círculo con el que se encierra a muchas mujeres francesas o residentes en Francia de religión islámica, y también jóvenes hijos de musulmanes que la dicha "comunidad" encarcela mentalmente y acaban odiando el país. Y es desde esta segregación donde nace el desarraigo hacia los valores occidentales donde arraiga el yihadismo.

Macron quiere evitar que una parte de la sociedad viva al margen de los valores de la Ilustración que imperan en Europa. Una Europa donde, después de las guerras entre católicos y protestantes, se implantaron unos valores que ubican las creencias religiosas en el ámbito privado, mientras la ciencia y el librepensamiento ocuparían el público. Pero el principal obstáculo para Macron no está en Francia. Está en la mayoría de países islámicos que niegan el derecho de un musulmán a dejar de serlo y a una mujer musulmana a casarse con un infiel.

 Leer en castellano en El Triangle

 

diumenge, 13 d’octubre del 2019

LA FI DEL SOMNI DE ROJAVA? Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 13 d'octubre de 2019


El Marroc va guanyar el conflicte del Sàhara quan va començar a fer xantatge a la Unió Europea amb l’amenaça d’afavorir el pas d’immigrants marroquins, algerians o subsaharians cap a les costes espanyoles. Recep Tayyip Erdogan, que dimecres va començar l’ofensiva per aconseguir el control d’una àmplia franja del Kurdistan sirià al llarg de tota la frontera entre Síria i Turquia, creu que pot aconseguir la conformitat de la comunitat internacional a la seva ocupació de territori sirià, amenaçant Europa d’empènyer cap a Grècia bona part dels tres milions i mig de refugiats sirians. 

L’any 2016 la Unió Europea va signar un acord amb Turquia pel qual, a canvi de 6.000 milions d’euros i d’una exempció de visats per als ciutadans turcs que encara no s’ha signat, es faria càrrec dels refugiats i en readmetria una part dels que continuessin arribant a Grècia.

L’acord es va trencar parcialment fa tres mesos, com a resposta a les sancions de Brussel·les a Ankara per les seves prospeccions de gas en aigües de l’autoproclamada república turca de Xipre.
 Al-Assad vol aprofitar la invasió turca per desplegar les seves tropes a la regió kurda


Turquia va col·laborar en el creixement d’Estat Islàmic en facilitar el pas de milers de combatents que volien sumar-se a les seves files, i permetent el contraban de petroli de les zones controlades pel califat. I té, des de fa més d’un any, una aliança militar al nord-oest de Síria amb els rebels de l’antic Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, i del que queda de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es van refugiar allà amb la protecció turca, quan van deixar les zones d’on tornaven sota el control de Damasc.

Mentre les tropes sirianes van fer front als rebels i a Estat Islàmic amb l’ajuda russa, iraniana i dels milicians de Hezbol·là, al Kurdistan sirià els que es van enfrontar al Daesh van ser les milícies kurdo-sirianes de l’YPG, que van derrotar-lo gràcies a les armes i al suport dels Estats Units. Però per a Erdogan aquestes milícies kurdes són el principal enemic, per les seves vinculacions amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan que opera a Turquia i en voler que es consolidi un territori autònom dels kurds.

El fet que Donald Trump ordenés la retirada de les tropes, donant així el vistiplau a la invasió turca, ha esgarrifat el Pentàgon i el mateix Partit Republicà, donat que podria fer revifar Estat Islàmic en un moment en què l’Iraq viu una escalada de protestes contra el govern de Bagdad.

La clau d’aquesta jugada de pòquer la té Baixar al-Assad, que vol aprofitar l’ofensiva turca perquè els kurds sirians permetin a Damasc desplegar-hi les seves tropes, renunciant al somni de Rojava o d’un Kurdistan autònom com l’iraquià, i lliurant a Damasc el control dels jaciments de petroli.

El dubte és saber si Erdogan és capaç de permetre’s un enfrontament militar entre els seus tancs i avions i els sirians i russos dins de territori sirià. I si Al-Assad serà capaç de fer alguna oferta de semiautonomia als kurds, per tal que permetin que els trancs sirians arribin fins a la frontera turca, abans que sigui massa tard.


 Llegir al Punt Avui




dilluns, 13 d’agost del 2018

TRES REFLEXIONS EN L'ANIVERSARI DELS ATEMPTATS: 1. Mal escenari policial amb Trapero imputat i la desconfiança entre cossos que no ajuda a la necessària coordinació. 2 L'antídot per evitar que es radicalitzin joves musulmans europeus no existirà mentre els països islàmics no acceptin la llibertat ideològica (dret a deixar de ser musulmà) i reinterpretin l'Alcorà. I 3, Com gestionar la indignació i el fàstic provocat per l"A por ellos" i el discurs ultra del Borbó? Considero encertat evitar convertir l'acte d'homenatge a Barcelona en una manifestació contra Felipe VI




1. CONTINUA LA DESCONFIANÇA ENTRE MOSSOS I ELS SEUS CAPS POLÍTICS I LA GUÀRDIA CIVIL I POLICIA NACIONAL.

Ara que s'ha aixecat parcialment el secret del sumari dels atemptats de Barcelona i Cambrils i l'explosió d'Alcanar, s'ha parlat i especulat molt sobre perquè agents de la Policia Nacional i del CNI van visitar a l'imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, a la presó, si era o no confident i si els Mossos ho sabien o van accedir a la seva fitxa.
Per mi preguntar-se això ja no és rellevant. Per mi el veritablement preocupant és que, agreujat pel sumari de l'1-O i el pocessament del Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, la seva intendent, Teresa Laplana, l’exdirector dels Mossos Pere Soler, i l’exsecretari d’Interior César Puig per un delicte d'organització ciminal i dos de sedició i l'empresonament del Conseller, no hagi millorat la coordinació o el fluxe de confiança entre el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, d'una banda, amb els Mossos d'Esquadra. I juntament amb això que els Mossos pateixin els danys col·laterals de l'actual situació política.
D'entrada, tornant a la reflexió sobre l'actuació i coordinació policial dels atemptats del 17-A a Barcelona, Cambrils i Alcanar, m'estranya que ningú es faci aquesta pregunta: Els Mossos, més tard o més d'hora van lligar caps entre l'explosió d'Alcanar, que inicialment creuen que es tracta d'un laboratori de drogues o de revenda de butà, i la furgoneta de la Rambla perquè van ser els Mossos els competents d'investigar l'explosió d'Alcanar, últim municipi pel sud de la província de Tarragona. Però, què hagués passat si els terroristes de Ripoll haguessin triat una casa quatre quilòmetres més al sud al terme de Vinaròs al País Valencià o haguessin fet les compres en algun establiment d'aquest poble de Castelló. Allà la competència la té la Guàrdia Civil i Policia Nacional. I això obliga a que, més enllà de rivalitats corporatives o ideològiques -a por ellos!- i discrepàncies polítiques dels qui tenen la direcció de cada cos, és imprescindible una coordinació i confiança que ara per ara no és gens satisfactòria. I cal que els Mossos tinguin accés immediat a les dades d'Europol i Interpol i s'integrin plenament el el Centro de Inteligencia Contra el Terrorismo y Cimen Organizado (CITCO).

L'1 d'octubre i la brutalitat dels cossos estatals, ha deixat ferides molt grosses tant a nivell emocional com de gestió. I també sóc crític amb algunes decisions o declaracions de l'actual conseller d'Interior, Miquel Buch. 

 El conseller Miquel Buch amb el nou cap dels Mossos, Miquel Esquius a Moià

El conseller va destituir fa un mes al número dos de la Comissaria General d'Informació, l'intendent Miquel Justo Medrano. A Justo Medrano -casat amb una policia nacional- se l'ha acusat internament de ser qui va donar l'avís a la Policia Nacional el 26 d'octubre de que una furgoneta dels Mossos portava documentació sensible per cremar a la incineradora de Sant Adrià del Besós. Aquella furgoneta va ser interceptada per la Policia Nacional i part de la documentació intervinguda ha estat utilitzada per processar Trapero i altres caps del Mossos. Miquel Justo ha negat ser ell l'autor de la xivatada i altres caps i agents dels Mossos creuen va ser una altra persona. Però aquest cessament de la persona que amb encert i responsabilitat co-dirigia la Comissaria General d'Informació ha dolgut a molts dels agents de la "intel·ligència" policial que treballaven a les seves ordre. 
I declaracions com la del nou conseller, Miquel Buch, que jo mateix li vaig sentir a Moià on les va repetir davant del nou cap, el comissari Miquel Esquius, el dia de la inauguració de la comissaria de Mossos, de que ell no és el conseller legítim, sinó només qui substiueix al legítim Joaquim Forn, no són un bon missatge per un cos jeràrquic que ha patit tant a consequència de l'1 d'octubre,el 155, i el processament de la seva cúpula per una injusta qualificació d'organització criminal.

2. L'ANTÍDOT A LA RADICALITZACIÓ DE JOVES NO ESTÀ EN LES NOSTRES MANS, ÉS A LES MANS DELS MUSULMANS EUROPEUS I SOBRETOT DELS RÈGIMS ISLÀMICS QUE ES NEGUEN A ENTENDRE QUE LA BASE DE LA DEMOCRÀCIA ÉS LA LLIBERTAT IDEOLÒGICA, COSA QUE VOL DIR ACCEPTAR EL DRET QUE TÉ TOTHOM A CREURE I NO CREURE, A DEIXAR DE SER MUSULMÀ. CAL QUE DEIXIN DE DIVIDIR EL MÓN ENTRE "ELLS QUE ESTAN EQUIVOCATS" I "NOSALTRES"

Les reaccions islamòfobas i racistes vers a immigrants musulmans o els seus fills generen radicalització. També la manca d'oportunitats laborals i educatives i el conflicte identitari i de pertença. Però aquesta no és la causa principal de que joves considerats integrats abracin el gijadisme.
Després dels atemptats, tant representants de col·lectius musulmans catalans i espanyols, com alguns intel·lectuals i arabistes catalans, davant de les preguntes de per què aquells joves de Ripoll s'havien radicalitzat, van repetir que l'Islam condemna el terrorisme i la violència i que islam en àrab significa pau. 
Certament significa pau, però també submissió a Al·là. I des del meu punt de vista el problema principal de la religió islàmica és que no ha reinterpretat l'Alcorà, com sí ha fet el cristianisme per fer-lo compatible amb els valors de la Il·lustració, els drets humans i la base de la democràcia que és el dret a la llibertat ideològica, cosa que significa també el dret a dir què es pensa i a canviar de religió o fer-se ateu. L'Islam crea un mur amb la resta del món i creences, i aquest mur dificulta que s'empatitzi amb els qui estan a l'altra banda. A la vegada, ofereix un paradís infantil amb premi pels màrtirs en el que, per sort, ja no hi creu ni el Cristianisme ni el Juadisme majoritari.
El problema de l'Islam és que es considera l'única religió veritable, tothom s'ha de sotmetre com diu l'Alcorà a Déu si vol trobar la pau. I està per sobre de les lleis humanes a la majoria de països islàmics i nega, condemnant amb la mort civil o la mort física la apostasia, el deixar de ser musulmà, el que un musulmà o fill de musulmans es faci cristià o ateu. Un musulmà mascle pot casar-se amb un "cristiana" donat que ella és nomes l'úter o test on es posarà la llavor que transmet la religió amb el seu semen. Però els codis civils dels països musulmans no permeten  que una musulmana es casi amb un ateu o un cristià, de la mateixa manera que no es concep que una dona musulmana es casi amb una cabra o un cavall.     
El judaisme va acceptar que molts dels seus fills es fessin ateus o agnòstics (Albert Einstein, Sigmund Freud i Karl Marx) i el fundador de l'estat d'Israel, David Ben Gurión, reconeixia que ell no era creient. El Cristianisme, amb el Nou Testament supera totes les crides a la violència contra els infidels i pecadors, "qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra", i finalment les societats de majoria cristiana en els segles XIX i XX van acceptar el dret a la llibertat religiosa, matrimonis mixtes, al dret a canviar de religió i a fer-se ateu. És veritat que durant segles el Cristianisme va sembrar la mort en nom de la guerra santa, les Creuades i la Inquisició, però això ara és història.  Però aquest canvi les societats islàmiques no l'han fet i l'Islam està per sobre de les lleis i el dret a pensar diferent que vol dir, sobretot, poder canviar d'ideologia o religió.
L'Islam no només no ho accepta el canvi de religió, sinó que encara ho considera el pitjor pecat. Hi ha milers de casos de dones filles de musulmans immigrants a Europa que per casar-se amb un ateu o un cristià -cosa permesa pels codis civils europeus i americans- i evitar ser repudiada per la família i tenir problemes legals quan vagin al país dels seus pares, donat que encara que visquin a Europa la família la tractaran pitjor que si fos una prostituta, obliguen que el nuvi cristià o ateu faci, encara que sigui de mentida, la conversió a l'islam, com també fan totes les parelles europees que adopten un nen o una nena marroquí. 
Certament hi ha milions de cristians evangèlics, sobretot a Amèrica, que fan una lectura literal de la Bíblia, donen suport a Donald Trump i als partits més dretans de Llatinoamèrica, neguen la teoria de l'evolució i creuen que la sida és un càstig diví com les plagues d'Egipte. Però aquestes idees estan per sota de les lleis. En canvi als països musulmans la interpretació literal de l'Alcorà està per sobre de tot i tothom. A Tunísia amb la nova constitució s'ha prohibit la persecució penal de l'apostasia (deixar de ser musulmà), però encara no s'ha regulat que una dona musulmana es pugui casar amb un no musulmà.

Després dels atemptats, molts defensors -sense sentit crític- de l'Islam deien que els nois de Ripoll van ser manipulats per l'imam, però que el veritable Islam nega la violència. Jo que llegeixo àrab i he llegit l'Alcorà, en discrepo. L'Alcorà està ple de cites cridant a matar infidels, tot i que en algunes sures es diu que s'ha de perseguir i castigar als politeistes, associadors  i pagans, però la "gent del llibre", és a dir jueus i cristians, si no expandeixen les seves idees i paguen un impost, poden continuar amb la seva religió. 
Els qui consideren que l'Islam majoritari és una religió de pau després dels atemptats citaven mal traduït el vers corànic 5.32 (o 5.33) que diria "Qui mata un innocent..." o "Qui mata una persona que no ha assassinat a ningú, és com si matés tota la Humanitat. I qui salva una vida és com si salvés tota la humanitat". L'edició catalana de l'Alcorà de Mikel Espalza ho transciu com "que qui matés un innocent que mai hagués fet cosa perversa en aquest món és com si matés tota la humanitat!

نْ أَجْلِ ذَلِكَ كَتَبْنَا عَلَى بَنِي إِسْرَائِيلَ أَنَّهُ مَن قَتَلَ نَفْساً بِغَيْرِ نَفْسٍ أَوْ فَسَادٍ فِي الأَرْضِ فَكَأَنَّمَا قَتَلَ النَّاسَ جَمِيعاً وَمَنْ أَحْيَاهَا فَكَأَنَّمَا أَحْيَا النَّاسَ جَمِيعاً

Però la seva traducció real és: "Qui mata a una persona que no hagués mort ningú ni corromput en la terra, és com si hagués matat tota la humanitat". La paraula  فَس‍‍َ‍ا‌د‌ "fasad" o "fasadín" es traduix, per exemple al diccionari digital Al Qatra com "corrupció, desordre, depravació, degenació".  També hi ha traduccions que ho transcriuen com "Qui mata a una persona que no hagués matat a ningú ni combatut (a l'Islam) és com si hagués matat tota la Humanitat" 
Així doncs ara per ara l'Alcorà crida a combatre o matar als que actuen amb perversió,  degeració, s'oposen o contradiuen l'Islam, fan coses perverses o escampen la corrupció. I evidentment portar una vida fent coses contràries al que diu l'Alcorà i lluitar, criticar, qüestionar o negar l'Islam seria motiu per ser assassinat. Per això cal que els musulmans europeus es desmarquin clarament d'aquestes lectures literals, trenquin amb els "ells i nosaltres; fidels i infidels", cosa que només es farà quan es digui en veu alta que tota religió pot ser la veritable, i tothom -també els nascuts musulmans- tenen dret a canviar de religió o a negar l'existència de Déu. I cal que els països musulmans posin els drets humans per sota de la religió i acceptin la llibertat de consciència i el dret a deixar de ser musulmà.  Si el Judaísme i i el Cristianisme han pogut deixar en l'àmbit metafòric i negar la seva aplicació literal les cites de la Bíblia que criden a matar, cremar i castigar als pecadors, fornicadors i infidels, l'Islam, si també ho podria fer.
Lamentablement, ara per ara sóc pessimista i fins que no es digui clarament des de les mesquites d'aquí i d'allà que tota religió és bona si ajuda a ser millor persona, que no és cap pecat ser ateu i que no s'està en lluita contra un món occidental decadent al que cal destruir, qualsevol imam salafista pot inflar el cap a quatre joves per que morin matant en nom de l'Estat Islàmic o d'Al Qaida. 
Fins que l'Islam i els països musulmans continuïn dividint el món entre fidels i infidels no es podrà combatre eficaçment el gihadisme. De poc serveix treballar des dels països democràtics per fer-se sentir ciutadans de primera als ciutadans musulmans, fer-los tenir el sentiment de pertinença a la societat diversa que som, si els governats i les lleis dels països musulmans continuen posant un mur espiritual, mental i cultural vers a la resta i neguen el dret dels "seus" a deixar de ser musulmans.
Com comento a sota crec que va ser un error convertir la manifestació contra els atemptats de l'any passat en una manifestació contra el rei Felipe VI amb cartells sobre la complicitat d'Espanya i la monarquia amb la venda d'armes a l'Aràbia Saudita. Algunes de les persones que portaven aquestes pancartes i cartells van participar a la manifestació del 5 de maig de 2012 contra el casal neonazi del Clot, el Casal Tramuntana. En aquella manifestació de 2012 també hi participaven membres de la mesquita del Clot. I en acabar la protesta ens van convidar a visitar la mesquita i prendre un te. I als que vam acceptar al seva invitació ens van regalar uns llibres sobre l'islam traduïts al català. Aquella mesquita que certament va per lliure en l'actual context en el que el Marroc les intenta controlar totes, està vinculada a la Cofradia, els Germans Musulmans, i rep diners de Qatar.  Doncs bé llegir aquell llibre posava els pèls de punta com justificava la submissió de la dona a l'home, sigui el seu marit o el pare. Però alguns que eren allà fent el te i que es defineixen com a superfeministes van callar davant la incitació a l'opressió de la dones. Segurament la monarquia espanyola és còmplice amb la venda d'armes l'Aràbia Saudita, però és en la interpretació literal de l'Alcorà que es difon des de Qatar o l'Aràbia Saudita d'on surt la base teòrica per matar als infidels. 
El que dic aquí és plenament compatible amb rebutjar les campanyes xenòfobes vers els musulmans que són les primeres víctimes del gihadisme i de la rigidesa vital que els imposa la interpretació majoritària de la seva religió. I rebutjo les campanyes de la ultradreta i contra l'obertura de mesquites. He dit el mateix moltes altres vegades:
La cruïlla de l'Islam a Europa. El Punt Avui, 9 de gener de 2015
Califat medieval o reinterpretació de l'Alcorà. El Periódico 16 de novembre de 2015
Tunísia, àrab i democràtica. El Periódico 30 de desembre de 2014
Combatre el discurs gihadista des d'Europa. Nació Digital 1 d'agost 2016 



3.COM GESTIONAR LA INDIGNACIÓ I EL FÀSTIC PROVOCAT PER L"A POR ELLOS", LES CÀRREGUES DE L'1-O I ELS DISCURS ULTRA DE FELIPE VI? 

 Donat que el cap d'Estat, el rei Felipe VI vindrà a Barcelona divendres a l'acte d'homenatge a les víctimes, crec encertat que per respecte a les víctimes i els seus familiars l'ANC i Omnium hagin decidit cridar a no manifestar-se contra el Borbó a Barcelona i fer un acte alternatiu al voltant de la presó on està qui era conseller d'Interior, Joaquim Form, i va gestionar amb el processat per organització criminal, el Major Trapero, la desarticulació de la cèl·lula.
Crec qui pot haver hagut alguna mena de pacte o petició del mateix Forn i l'Oriol Junqueras en el marc de els negociacions que hi ha amb Pedro Sánchez per refredar la situació a Catalunya.
Ara bé, les càrregues policials del l'1-O i el lamentable discurs del Borbó del 3 d'octubre han obert una ferida, una sensació que ja no és la desafecció que anunciava el president Montilla, i tampoc és odi. És fàstic. 
Agradi o no Espanya que té un himne sense lletra, i que té un exèrcit que els últims tres cents anys només ha guanyat guerres civils contra els seus propis governs i ciutadans, mai no havia viscut una manifestació patriótica d'exaltació de les seves forces armades o cossos policials marxant o rebuts com herois després d'una victòria. El "A por ellos!" amb banderas cridant i animant com holligans als policies i guàrdies civils enviats a Catalunya a "repartir hostias" ha sigut potser la primera vegada que s'ha vist aquesta escena. Animats a  donar hòsties als seus propis conciutadans. Això fa que fins i tot persones que qüestionem l'estratègia seguida per Puigdemont com jo mateix, tinguem una sensació de fàstic o greuge vers Zoido, Felipe de Borbón o Mariano Rajoy. La ferida és molt grossa i només es curarà demanat perdó i fent una oferta real als catalans per decidir el nostre futur.
Jo vaig publicar els anys noranta i vuitanta nombrosos articles a diaris com EL País i El Mundo molt durs contra ETA i els que li donaven suport i no condemnaven els seus crims. I per aquests articles vaig ser en algun moment persona sensible a patir un atemptat per defensar als policies i guàrdies civils que eren assassinats per ETA, i sé el que és haver de mirar sota el cotxe per si m'havien posat una bomba. I he de dir que vaig tenir un xoc emocional en veure a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil actuant de manera totalment desproporcionada vulnerant tots els protocols d'actuació i proporcionalitat. I sento fàstic pel que va fer al ministre Zoido i aquest cossos l'1-O. 
Però dit això, repeteixo que va ser un error fa un any escridassar el Rei a la manifestació de fa un any. En aquell moment encara no s'havien produït les càrregues de l'1-O i ell era el cap d'Estat.
El proper divendres quan vingui a Barcelona, encara que estigués justificat a causa de la ferida patida l'1 i 3 d'octubre i les falses acusacions de rebel·lió violenta i organització criminal contra els líders polítics catalans i el Major Trapero, les víctimes de l'atemptat gihadista, moltes d'elles estrangeres, no es mereixen veure's involucrats en una manifestacio antiborbònica.



 Manifestació a Barcelona 26 d'agost de 2017

FOTOS DE LA PRIMERA CONCENTRACIÓ DE REBUIG DEL 18 D'AGOST I ENCERCLO ELS QUE INJUSTAMENT NO PODRAN SER A LA DIVENDRES VINENT 

 


divendres, 22 de setembre del 2017

QUÈ PASSARÀ DESPRÉS DEL SÍ EN EL REFERÈNDUM DEL KURDISTAN IRAQUIÀ? Analitzo al Punt Avui


 Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 22 de setembre de 2017
Dilluns se celebra al Kurdistan iraquià el referèndum d’independència. Un territori autònom on hi viuen sis milions dels 35 milions de kurds, repartits entre l’Iraq, Turquia, Síria i l’Iran. El Kurdistan és el territori i el poble més nombrós del món sense un estat, pertanyent des de l’any 1634 a l’Imperi Otomà, en el qual eren un grup ètnic més. Però va perdre el tren de la història el 1923, quan en el Tractat de Lausana els vencedors de la Primera Guerra Mundial, incomplint el que s’havia pactat en el Tractat de Sèvres, van definir el territori de la Turquia moderna.

El kurds dels quatre territoris van ser reprimits reiterades vegades per l’exèrcit del seu propi estat, i animats a la rebel·lió pels governs veïns. Per haver col·laborat suposadament amb l’Iran, van ser massacrats amb armes químiques per Saddam Hussein. Però el Kurdistan iraquià va iniciar la seva desconnexió de Bagdad l’any 1992, després de la primera guerra de l’Iraq.

Aquell any els Estats Units va decretar una zona d’exclusió aèria i, sense el vistiplau del règim i sense trencar del tot amb l’administració de Bagdad, van celebrar eleccions a la regió, i van constituir un govern i una administració que podia subsistir i prosperar gràcies a la venda de petroli i l’esquivament de les sancions imposades al règim. Després de la invasió americana del 2003 van continuar amb el seu estatus. I quan es va retirar l’exèrcit dels Estats Units, van passar a ser molt més que una regió autònoma. Però tant els Estats Units com els països àrabs i Turquia rebutjaven un desmembrament de l’Iraq en tres zones: la xiïta al sud, la sunnita al centre, i el Kurdistan al nord.

Per intentar acontentar els kurds s’acordà que, mentre que el primer ministre iraquià seria àrab xiïta, el president de l’estat seria kurd. Fins al 2014 ho va ser Jalal Talabani, líder d’una de les faccions kurdes, i el seu rival, Masud Barzani, seria el president del territori autònom. I mentre el Kurdistan prosperava econòmicament i socialment, els governs de Bagdad fracassaven una i altra vegada a l’hora de reconstruir el país, s’enfonsaven en la guerra sectària, i protagonitzaven reiterats escàndols de corrupció. La irrupció d’Estat Islàmic amb la conquesta de Mossul el juny de 2014, d’on l’exèrcit iraquià va fugir, va fer de les milícies kurdes l’única força capaç d’enfrontar-se amb el soldats del califat. I en aquest context de retirada de l’exèrcit iraquià, els kurds van aconseguir el control de Kirkuk, ciutat que fins llavors estava en mans de les autoritats de Bagdad i en la qual a més de la població kurda hi ha les minories turcmana, àrab i assíria. És cert que molts dels àrabs que viuen a Kirkuk van anar-hi portats per Saddam Hussein, que desitjava repoblar ètnicament aquella província rica en petroli. Però la inclusió de Kirkuk en un hipotètic territori autònom o independent kurd és rebutjada per Turquia, per Bagdad i les minories no kurdes, que temen ser convertides en ciutadans de segona.

 Cartell demanant el Sí en kurd, siriac o assiri, turc, àrab i armeni


Més enllà que Bagdad ha declarat il·legal el referèndum, si bé a diferència del que passa a altres llocs –uf, millor no barregem el tema!– no té capacitat coercitiva d’impedir-ho, tant Turquia com l’Iran, que són estats veïns, rebutgen la independència del territori, donat que seria un estímul per als seus propis kurds.

Del referèndum sortirà un sí a la independència. I llavors, donat que ni Bagdad ni els veïns la reconeixeran, i els Estats Units que els donen suport de moment tampoc, haurà de venir l’hora de la política. Intentaran els kurds tirar pel dret? Se’ls demanarà que esperin uns anys? Se’ls prometrà més beneficis del petroli? Però, què passarà amb Kirkuk? I tothom sap que una desestabilització del territori podria ser utilitzada pel derrotat Estat Islàmic per recuperar terreny.
 Llegir al Punt Avui

dissabte, 26 d’agost del 2017

ENTRE 60.000 i 100.000 PERSONES A LA MANIFESTACIÓ DE BARCELONA CONTRA ELS ATEMPTATS GIHADISTES SOTA EL LEMA "NO TINC POR". Considero un error inflar i multiplicar per 5 o 8 la xifra oficial de participants. La manifestació esdevé una mostra de rebuig a Rajoy i al Rei per la politica del PP front Iraq, la venda d'armes a Aràbia Saudita i, també, per molts manifestants, per la tensió per no a deixar fer el referèndum

 
Entre 60.000 i 100.000 persones, molt menys de les esperades s'han manifestat aquesta tarda a Barcelona sota el lema "No tinc por" contra el atemptats gihadistes de la setmana passada a Barcelona i Cambrils. Manifestació en la que s'han sentit crits contra el Rei Felip VI i Mariano Rajoy, no només per la responsabilitat de l'Estat espanyol i els governs de PP en la guerra d'Iraq o la venda d'armes a l'Aràbia Saudita i la dificultats a l'acollida de refugiats, sinó també pel malestar d'un sector important dels manifestants a pretendre impedir que es voti l'1 d'octubre. No obstant tot i la presència d'estelades, també hi havia banderes espanyoles i totes les banderes i grups han estat respectats.

L'afirmació que que no és cert que s'hi han manifestat mig milió com ha dit la Guàrdia Urbana és per la poca densitat de la manifestació fins el carrer Consell de Cent i la manca de flux de gent que intentés accedir al tronc central de Passeig de Gràcia, ni des de la Diagonal, ni des de els carrers inferiors com València o Mallorca, ni des d'Aragó ni Gran Via que estaven buits. És a dir la manifestació feia com a molt un kilòmetre de llarg, l'amplada era com a molt de 60 metres i la densitat entre Diagonal i Gran Via molt, molt esponjada, potser una persona per cada 4 metres quadrats. Només hi havia una o dues persones per metre quadrat en el tram entre Gran Via i Plaça Catalunya. I ni tan sols entre Casp i Gran Via han tancat i deixar de servis les terrasses dels bars i restaurants que atenien als clients que eren a les taules amb normalitat. Jo mateix era a les 5 hores i 50 minuts a Passeig de Gràcia amb Provença, i en 20 minuts he arribat al carrer Casp estant a només 60 metres de la capçalera de els autoritats, cosa que hagués resultat impossible si hi haguessin 200.000 o 500.000 persones. Recordem per exemple la densitat i la dificultat d'avançar en dues manifestacions fetes al centre de Barcelona en les que sí que hi havia al voltant d'un milió de persones. La del 16 de febrer de 2003 contra la guerra d'Iraq i la de l'11 de setembre de 2012.      
 Dit això, la manifestació ha trancorregut de manera tranquil·la amb roses grogues, blanques i vermelles i moltes pancartes. Molts manifestants quan des de les pantalles gegants veien al Rei o Rajoy xiulaven i, en canvia, aplaudien quan sortia la capçalera dels serveis d'emergència i mossos d'esquadra. 
A plaça Catalunya la Míriam Hatibi, d'Ibn Battuta, i l'actriu Rosa Maria Sardà han llegit el manifest del que poso el vídeo.

 Passeig de Gràcia amb Gran Via. Xiulada cada cop que apereixien Rajoy i el Rei
Míriam Hatibi i Rosa M Sardà



En aquesta foto, més enllà de la coincidència d'estelades i banderes espanyoles, queda clar la poca densitat de la manifestació, motiu pe, que dic que no hi havia mig milió de persones sinó entre 60.000 i 100.000




Vídeo de la lectura del manifest





A l'alçada d'Aragó

 A l'alçada d'Aragó


 El color blau com a mostra de rebuig al govern del PP i més coses


 El PSC



Els de Plataforma per Catalunya (Jordi de la Fuente, Nacho Mulleras, Sergio Conce...) amb escortes privats de seguretat.

 xiulets i escridassada quan es veia al Rei i Rajoy per la pantalla
 Gran Via amb Passeig de Gràcia







 Si hi haguessin 500.000 persones jo no hagués pogut avançar la manifestació des de Provença i arribar a Plaça Catalunya a pocs metres de la capaçalera quan es llegeix el manifest
Emocionant la lectura del manifest