Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estado Islámico. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estado Islámico. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 d’agost del 2018

Pertinença, violència i reinterpretació de l’Alcorà. Analitzo a Nació Digital els motius del terrorisme gihadista i explico que fins que no es reinterpreti l'Alcorà hi haurà molts musulmans que creuran que el correcte és fer atemptats


 Xavier Rius Sant, 20 d'agost de 2018. Nació Digital

«Per tenir sentiment de pertinença a una societat diversa com la nostra, cal deixar-la de veure com sustentada en valors o creences equivocades a combatre o canviar»

 El poc que sembla clar, ara per ara i atès el secret de sumari, de l’atemptat contra la comissaria dels Mossos de Cornellà, és que la persona que s'ha abraonat amb un ganivet contra l’agent que li ha obert la porta estava decidida a matar i morir en nom del seu Déu malgrat que actués de forma "aïllada". I és evident que encara que aconseguís el propòsit de fer mal a la primera agent, sabia que altres respondrien, i el més probable era que resultés mort.

Tant a l’Antic Testament dels cristians com en la Torà i altres textos del judaisme, que comparteixen bona part del text, hi ha versets que proposen castigar o matar infidels, pagans i aquells que incompleixen algun dels manaments. Al llarg de la Història, els regnes cristians van iniciar moltes guerres contra els dits infidels i contra altres branques del cristianisme. Afortunadament després de la Il·lustració del segle XVIII i les constitucions democràtiques del segles XIX i XX, la religió va quedar ubicada progressivament amb més o menys matisos en l’àmbit individual, i el dret a creure o no creure i a canviar de religió forma part de la llibertat ideològica en la que se sustenten les democràcies.

 Al continent americà hi ha milions de cristians evangèlics fonamentalistes que neguen la teoria de l’evolució i que creuen que malalties com la Sida son un càstig diví merescut, similar a les plagues d’Egipte. Però les seves idees no condicionen ni els codis penals ni civils. L’estat d’Israel, amb totes les seves contradiccions i retrocessos en l’àmbit de les llibertats, va ser creat per  Ben Gurion, que reconeixia que ell era jueu de cultura però no de religió, atès que no era creient. I a Israel hi ha jueus ultraortodoxos que condicionen la política i les lleis, però un agnòstic pot ser primer ministre.

L’Alcorà que comparteix amb la Bíblia bona part del seu contingut, missatge i profetes també té molts versets proposant castigar o matar als infidels, als pagans, als ateus i als que viuen de manera contraria al que proposa l'Islam. Però a diferència de les societats de les altres dues grans religions monoteistes, el món islàmic no ha acceptat ni fet seus el valors de la Il·lustració i de la supremacia dels drets humans i civils, que parteixen del valor suprem de la llibertat ideològica i de consciència. Llibertat de consciència que només es reconeix quan s’accepta el dret a canviar d’ideologia o religió i fer-ho públic.

Aquests dies, amb motiu de l’aniversari dels atemptats de Cambrils i Barcelona s’ha parlat molt de què es va fer malament a Ripoll i de la necessitat de generar sentiment de pertinença. Evidentment, la islamofòbia i el desarrelament identitari generen radicalització i exclusió. Però per tenir sentiment de pertinença a una societat diversa com la nostra, cal que es deixi de veure aquesta societat com sustentada en uns valors o creences equivocades i que cal combatre o canviar.

"Fins que no es reinterpreti l'Alcorà hi haurà molts il·luminats que, per ideologia o desesperació personal, faran accions criminal que creguin que els duran al paradís"

 A França és on s’han fet més propostes per tal de forjar un islam plenament compatible amb els valors de la llibertat ideològica, que supediti la religió en l’àmbit personal d’aquells que voluntàriament hi creuen. Fa uns mesos tres-centes personalitats de diferents ideologies i creences, entre elles Nicolas Sarkozy o els filòsofs Bernard Henri Levy i Alain Filkelkraut, van signar un manifest proposant que l’Islam, revisés l’Alcorà, fent quelcom similar al que va fer l’església catòlica amb el Concili Vaticà II, i es declaressin obsolets tots els versets que proposen matar o castigar als infidels.
Gairebé simultàniament trenta imams francesos entre el que hi havia del de la Gran Mesquita de París en feien un dient que el veritable missatge de l’Islam estava sent segrestat per gent inculta i manipulada danyant la imatge i les creences de la majoria de musulmans que només volen viure en pau. Cada cop més pensadors musulmans reivindiquen que la gihad s’entengui només com una lluita interna per ser millor persona i no per matar ningú.
La pilota està en mans dels mateixos musulmans que, recordem, són les principals i més nombroses víctimes d’Al Qaida i l’Estat Islàmic. Però fins que això no es faci i sigui assumit majoritàriament pels musulmans d’Europa i d’arreu del món, hi haurà molts il·luminats que, per ideologia o vivint un moment de desesperació o crisi personal –sembla que l’autor de l’atac de Cornellà s’acabava de separar de la seva dona i fins i tot s'hauria intentat suïcidar-, intentin fer una acció criminal que, més a més d’alliberar-lo d’aquest món complex, cregui que li obrirà les portes del paradís. 

 llegir a Nació Digital

 

    

divendres, 22 d’abril del 2016

TRAS EL FIN DEL PRÍNCIPE. Más allá del éxtio televisivo y lo actual de la trama habrá que ver cómo afectará la serie a este barrio de Ceuta y a sus jóvenes. En el asalto a la comisaría se reproduce la estética y los símbolos del Daesh, pero se modificó el texto de la bandera negra para evitar que pudiera convertirse en foto icono de sus seguidores. Inghimasi ٳنغماسی ("los que se introducen sin miedo en territorio enemigo", y generalmente mueren como mártires)

Leer en El Periódico
Xavier Rius, 22 de abril de 2016

Acabó el miércoles con record de audiencia la segunda y última temporada del Príncipe como empezó, “con lágrimas y en agua salada”, ya que pese que el mal fue derrotado gracias al servicio póstumo de Fran, José Coronado, que sacó fuerzas en su último estertor para matar al malvado Khaled, Fátima fallece desangrada en brazos de Morey tras prometerse ambos su amor profundo e incondicional. Un final que no ha gustado a parte de los seguidores que se sublevaron en twitter, pero que ha sido coherente con lo que anunciaba José Coronado en su primer capítulo: “En el Príncipe todo acaba en agua salada, en lágrimas o en el fondo del mar”. Y así acabó tras casi dos años y medio después de su estreno, esa serie pensada sólo para una temporada ubicada en ese barrio conflictivo de Ceuta, cuna de yihadistas y narcotraficantes, y que estos dos años también ha padecido y evolucionado con la irrupción del Estado Islámico o Daesh. Grupo terrorista multinacional cuya estenografía macabra marcó el guión de la segunda temporada y estuvo reproducida en sanguinario asalto de la comisaría del último capítulo.
Más allá de giros argumentales que se tuvieron que dar para alargar la serie, alguno muy bien elegido como la corrupción en el CNI y la utilización del yihadismo en Ceuta en el contexto de la pugna hispano francesa por la construcción de un túnel bajo el Estrecho, la realidad evolucionó mucho desde que se grabaron los primero capítulos en 2013, siendo la trama fiel a dicha evolución. La serie comienza con un grupo terrorista llamado Akrab (Escorpión), tal vez fiel a Al Qaeda, en un tiempo que los jóvenes que marchaban desde Ceuta y Europa a combatir a Siria lo hacían para sumarse a grupos leales a Al Qaeda como el Frente al-Nusra. Y toma ya en la segunda temporada la simbología del Estado Islámico o Daesh que irrumpe en 2104, tras romper con Al Qaeda y Al-Nursa, proclama el Califato y realiza las impactantes ejecuciones con sus videos de las víctimas vestidas con mono naranja.
En la segunda temporada del Príncipe afortunadamente se solventan los tintes islamófobos de la primera, en la que todos los personajes masculinos musulmanes o de origen magrebí acabaron siendo terroristas o narcotraficantes, incluso aquellos como el policía ceutí, Hakim, –Ayoub al Hilali- que decía ser ateo y comía jamón, pero resultó ser un terrorista infiltrado. Y acertadamente se introdujeron otros, como el agente Samy, Ahmed Younossi, que replica siempre a los yihadistas que su visión del islam es equívoca, o la del líder musulmán con túnica que, tras reprochar a los terroristas su acción es asesinado en la puerta de la comisaría.
Se le puede criticar a la serie algunos errores a la hora de mostrar al CNI o en la ejecución de los dispositivos antiterroristas. Un agente del CNI, actúe o no bajo la cobertura de la Policía Nacional, nunca se autodefinirá como espía como hacía Morey. Los agentes de los servicios secretos, antiterroristas y de información se definen y clasifican en todo el mundo en categorias como agentes operativos o como analistas. Lo de espías queda para la época de la guerra fría en que agentes se camuflaban con otra profesión en territorio enemigo para obtener información. Así mismo resulta impensable que una periodista pueda reunirse con Robledo, el jefe del CNI corrupto, en el parking del organismo al que ha accedido libremente. Y ciertamente, tanto el operativo policial de Granada con los reyes de España y Marruecos, como en las escenas trepidantes del último capítulo, el dispositivo antiterrorista habría sido muy distinto en la realidad, pero ello hubiera quitado protagonismo a Fran y Morey que debían ser ellos quienes se enfrentaran con el mal.
En el capítulo del miércoles se reprodujo como, a la orden de Inghimasi ٳنغماسی (que significa:"los que se introducen sin miedo en territorio enemigo", y generalmente mueren como suicidas o mártires), unos chavales inexpertos asaltan la comisaría reproduciendo la simbología del Daesh o Estado Islámico, pese a que deliberadamente se cambió alguna palabra y la caligrafía de la bandera negra con círculo blanco del Daesh, para evitar que en el futuro dichas imágenes sean usadas como icono terrorista.
Resulta difícil valorar ahora qué rédito positivo o negativo dejará en El Príncipe la serie, que no ha acabado de gustar a muchos de quienes trabajan día a día por la convivencia y desestigmatizar dicho barrio al haberse sobredimensionado sólo lo negativo. Un barrio, con olor a heroína y té con hierbabuena, que tuve el privilegio de conocer con toda su complejidad en julio de 2004 de la mano de Hamed Abderraman Ahmed, "Hamido", recien liberado de Guantánamo. Ceuta y Melilla son dos microcosmos con una gran población española joven musulmana o de cultura musulmana, que afronta los problemas educativos, de empleo y de marginalidad, además del conflicto identitario. Cóctel del que se alimenta en toda Europa el yihadismo. Por ello preocupa a los analistas del CNI, policía y Guardia Civil, si a consecuencia de la serie, a corto o medio plazo, habrá jóvenes de Ceuta y Melilla que puedan sentirse atraídos y mimetizados por las digamos hazañas bélicas mostradas en la misma.
A raíz de los últimos atentados realizados en París o Bruselas se ha debatido mucho sobre qué modelo de integración de los ciudadanos de religión o cultura islámica debe buscarse, para evitar las condiciones sociales de segregación y guetos que alimentan el terrorismo yihadista. Lamentablemente el tema es complejo y debe abordarse huyendo del buenismo de cierto multiculturalismo que propugna el respeto hacia patrones de conducta social y familiar, sin puerta de salida para las mujeres, opuestos al principio básico de libertad individual. Y huyendo también de la islamofobia que niega el derecho a ser musulmán y mostrarlo en público. Pero la trayectoria de la protagonista indiscutible, Hiba Abouk, o de la actriz Mariam Bachir, que descubrimos en El Niño, y que pudimos ver también en El Príncipe, nos obliga a reflexionar sobre ello.
Abouk, nacida en España hija de padre libio y madre tunecina, reconoció hace un año que había roto la relación con sus padres, que no aprobaban los papeles que realizaba. Así mismo la saharaui Mariam Bachir, que pudimos ver también, realizando como cualquier otra actriz española, una escena amorosa en El Niño, o que hizo una escena de beso lésbico en un espot publicitario, lamentaba recientemente TV3 que, desde su entorno saharaui, se le reprochara y censurara por sus papeles. Y aquí podemos llegar a la triste conclusión que para muchas mujeres hijas de musulmanes, solo pueden decidir libremente cómo quieren vivir y si desean romper o no con patrones patriarcales apegados tristemente a la cultura islamica, si tienen capacidad económica para independizarse. Y lamentablemente un reto no resuelto que tienen las sociedades democráticas occidentales es que hay sectores de su población, y me refiero a parte de las llamadas comunidades islámicas, que no entienden que la religión y el modo de manifestarla es una opción libre con todo el derecho a practicarla y difundirla, pero no un componente genético hereditario de los hijos e hijas de musulmanes.
Xavier Rius, periodista

Las palabras de la bandera del Daesh han sido cambiadas para evitar que se reproduzca como icono suyo

DESPRÉS DEL PRÍNCIPE
Va acabar dimecres amb rècord d'audiència la segona i última temporada del Príncipe com va començar, "amb llàgrimes i en aigua salada", ja que malgrat que el mal va ser derrotat gràcies al servei pòstum de Fran, José Coronado, que va treure forces en el seu últim alè de vida per matar el malvat Khaled, Fàtima mor dessagnada en braços de Morey després de prometre’s tots dos el seu amor etern i incondicional. Un final que no ha agradat a part dels seguidors que es van revoltar a twitter, però que ha estat coherent amb el que anunciava José Coronado en el primer capítol: "Al Príncipe tot acaba en aigua salada, en llàgrimes o en el fons del mar ". I així va acabar després de gairebé dos anys i mig després de la seva estrena, aquesta sèrie pensada només per a una temporada situada en aquest barri conflictiu de Ceuta, bressol de gihadistes i narcotraficants, i que aquests dos anys també ha patit i evolucionat amb la irrupció de l'Estat islàmic o Daesh. Grup terrorista multinacional, la escenografia macabra del qual va marcar el guió de la segona temporada i va estar reproduïda en sanguinari assalt de la comissaria de l'últim capítol.
Més enllà de girs argumentals que es van haver de donar per allargar la sèrie, algun molt ben triat com la corrupció al CNI i la utilització del gihadisme a Ceuta en el context de la pugna hispanofrancesa per la construcció d'un túnel sota l'Estret, la realitat va evolucionar molt des que es van gravar els primers capítols en 2013, sent la trama fidel a aquesta evolució. La sèrie comença amb un grup terrorista anomenat Akrab (Escorpí), potser fidel a Al-Qaida, en un temps que els joves que marxaven des de Ceuta i Europa a combatre a Síria, ho feien per sumar-se a grups lleials a Al-Qaida com el Front al -Nusra. I pren ja en la segona temporada la simbologia de l'Estat Islàmic o Daesh que irromp en 2104, després de trencar amb Al-Qaida i Al-Nursa, proclama el Califat i realitza les impactants execucions amb els seus vídeos de les víctimes vestides amb mono taronja.
En la segona temporada del Príncipe afortunadament se solucionen els tints islamòfobs de la primera, en la que tots els personatges masculins musulmans o d'origen magribí van acabar sent terroristes o narcotraficants, fins i tot aquells com el policia de Ceuta, Hakim, -Ayoub a Hilali- que deia ser ateu i menjava pernil, però va resultar ser un terrorista infiltrat. I encertadament es van introduir altres, com l'agent Samy, Ahmed Younossi, que replica sempre als jihadistes que la seva visió de l'islam és equívoca, o la del líder musulmà amb túnica que, després de retreure als terroristes seva acció és assassinat a la porta de la comissaria.
Se li pot criticar la sèrie alguns errors a l'hora de mostrar el CNI o en l'execució dels dispositius antiterroristes. Un agent del CNI, actuï o no sota la cobertura de la Policia Nacional, mai s’autodefinirá com espia com feia Morey. Els agents dels serveis secrets, antiterroristes i d'informació es defineixen i classifiquen a tot el món en categories com a agents operatius o com analistes. El mot espia queda per l'època de la guerra freda en què els agents es camuflaven amb una altra professió en territori enemic per obtenir informació. Així mateix resulta impensable que una periodista pugui reunir-se amb Robledo, el cap del CNI corrupte, al pàrquing de l'organisme al qual ha accedit lliurement. I certament, tant l'operatiu policial de Granada amb els reis d'Espanya i el Marroc, com en les escenes trepidants de l'últim capítol, el dispositiu antiterrorista hauria estat molt diferent a la realitat, però això hagués tret protagonisme a Fran i Morey que havien de ser ells qui s'enfrontessin amb el mal.
En el capítol de dimecres es va reproduir com, a l'ordre d’Inghimasi,,ٳنغماسی ("els que s'introdueixen o entren sense por en territori enemic", i generalment moren com a màrtirs) uns xavals inexperts assalten la comissaria reproduint la simbologia del Daesh o Estat Islàmic, malgrat que deliberadament es va canviar alguna paraula i la cal·ligrafia de la bandera negra amb cercle blanc del Daesh, per evitar que en el futur aquestes imatges siguin utilitzaes com a icona terrorista.
Resulta difícil valorar ara quin rèdit positiu o negatiu deixarà en El Príncipe a la sèrie, que no ha acabat d'agradar a molts dels que treballen dia a dia per la convivència i desestigmatitzar el barri en haver-se sobredimensionat només les coses negatives. Un barri, que fa olor a heroïna i a te amb menta, que vaig tenir el privilegi de conèixer amb tota la seva complexitat el juliol de 2004 de la mà d’Abderraman Ahmed, "Hamido", recent alliberat de Guantánamo. Ceuta i Melilla són dos microcosmos amb una gran població espanyola jove musulmana o de cultura musulmana, que afronta els problemes educatius, d'ocupació i de marginalitat, a més del conflicte identitari. Còctel del que s'alimenta a tot Europa el gihadisme. Per això preocupa als analistes del CNI, policia i Guàrdia Civil, si a conseqüència de la sèrie, a curt o mitjà termini, hi haurà joves de Ceuta i Melilla que puguin sentir-se atrets i mimetitzats per les, diguem gestes bèl·liques, mostrades a la mateixa.
Arran dels últims atemptats realitzats a París o Brussel·les s'ha debatut molt sobre quin model d'integració dels ciutadans de religió o cultura islàmica ha de buscar-se, per evitar les condicions socials de segregació i guetos que alimenten el terrorisme gihadista. Lamentablement el tema és complex i s'ha d'abordar fugint del bonisme de cert multiculturalisme que propugna el respecte cap a patrons de conducta social i familiar, sense porta de sortida per a les dones, oposats al principi bàsic de llibertat individual. I fugint també de la islamofòbia que nega el dret a ser musulmà i mostrar-ho en públic. Però la trajectòria de la protagonista indiscutible, Hiba Abouk, o de l'actriu Mariam Bachir, que vam descobrir a El Niño i vam poder veure també en El Príncipe, ens obliga a reflexionar-hi.
Abouk, nascuda a Espanya de pare libi i mare tunisiana, va reconèixer fa un any que havia trencat la relació amb els pares, que no aprovaven els papers que realitzava. Així mateix la sahrauí Mariam Bachir, que vam poder veure també, realitzant com qualsevol altra actriu espanyola, una escena amorosa a El Niño, que va fer una escena de petó lèsbic en un espot publicitari, lamentava recentment a TV3 que, des del seu entorn sahrauí, se li reprotxés i censurés pels seus papers. I aquí podem arribar a la trista conclusió que moltes dones filles de musulmans, només poden decidir lliurement com volen viure i si volen trencar o no amb patrons patriarcals aferrats tristament a la cultura islàmica, si tenen capacitat econòmica per independitzar-se. I lamentablement un repte no resolt que tenen les societats democràtiques occidentals és que hi ha sectors de la població, i em refereixo sectors de les anomenades comunitats islàmiques, que no entenen que la religió i la manera de manifestar-la és una opció lliure amb tot el dret a practicar-la i difondre-la, però no un component genètic hereditari dels fills i filles de musulmans.
Xavier Rius, periodista
¿Qué siginifica Inghimasi?
Flag Daesh ISIS

dimecres, 23 de març del 2016

MÉS ENLLÀ DEL DAESH, analitzo al Periódico les calus per combatre i desactivar el terrorisme gihadista

  Llegir en català al Periódico, dimecres 23 de març de 2016
Després dels atemptats d'ahir a Bèlgica, es repeteix que convé posar més mitjans, intel·ligència i cooperació internacional per acabar amb el Daesh, tant a Europa com a Síria i l'Iraq, mentre ens preguntem a quantes llibertats haurem de renunciar per poder pujar en un avió. Però hem de ser conscients que el problema va més enllà de la irrupció de l'Estat Islàmic, i que si aquest grup és derrotat, altres agafaran el lideratge del terrorisme gihadista.

El primer i pitjor atemptat gihadista d'aquesta mena contra Occident va ser el de l'11-S a Nova York. Després n'hi va haver altres, com l'11-M a Madrid o els atemptats de Londres del 2005, i la franquícia que els planejava era Al-Qaida. I a més es van cometre centenars d'atemptats a l'Iraq, Jordània, el Iemen o el Marroc, amb víctimes musulmanes en la majoria de casos.

En dos anys, el Daesh ha crescut i s'ha menjat l'espai terrorista d'Al-Qaida per tres motius. El primer, perquè ja no crida només a morir per un paradís espiritual que espera els màrtirs, sinó perquè té el seu paradís, el seu califat, aquí a la Terra amb uns germans que acullen els nous combatents amb els braços oberts. Un territori a Síria i l'Iraq, a més d'altres espais a Nigèria o Líbia. Territoris on han imposat el que consideren la versió correcta de l'Alcorà i els hadices o paraules de Mahoma.

El segon és que a Síria i l'Iraq s'han forjat milers de combatents, molts d'ells europeus, que han après les tècniques de combat i atemptats suïcides, i tornen a Europa disposats a guanyar nous adeptes, a matar i a morir.

El tercer és que, a diferència d'Al-Qaida, que reclutava a les mesquites, o se'n servia per a la seva logística, s'estén i guanya adeptes per la xarxa, en un tu a tu en què els cossos d'intel·ligència sempre aniran al darrere.

Per això, la qüestió no és només derrotar políticament i militarment l'Estat Islàmic a Síria, l'Iraq, Líbia o Nigèria, donat que si és vençut sorgiran altres sigles i franquícies amb idèntiques idees i visió de l'islam. Per derrotar el Daesh allà és necessària l'acció militar i d'intel·ligència, i també deixar de fer servir aquests països com un tauler en què Europa i els Estats Units, Rússia, l'Iran, Turquia i l'Aràbia Saudita viuen les seves disputes.

L'expansió del salafisme


Però encara que Raqqa i Mossul tornin a reintegrar-se a Síria i l'Iraq, i l'autoproclamat califa de l'Estat Islàmic acabi com Bin Laden, altres ocuparan aquest espai encara que només sigui a la xarxa. Per això és necessari actuar en les condicions socials de marginació i desarrelament identitari com les que es donen en barris com el de Molenbeek a Brussel·les d'on han sorgit els gihadistes europeus que combaten a Síria o atempten a Europa. I per un altre costat és necessari que les mesquites s'apartin de les visions de l'islam que s'oposen en ple segle XXI a constrenyir la religió a l'àmbit individual, negant la llibertat de consciència. I aquí jo no sóc optimista, perquè aquest salafisme s'expandeix pel món amb la benedicció i els diners dels nostres aliats saudites.


Xavier Rius, periodista
Tras los atentados de ayer en Bélgica, se repite que hay que poner más medios, inteligencia y cooperación internacional para acabar con el Daesh, tanto en Europa como en Siria e Irak, mientras nos preguntamos a cuántas libertades vamos a tener que renunciar para poder subir a un avión. Pero hemos de ser conscientes que el problema va más allá de la irrupción del Estado Islámico, y que si este grupo es derrotado, otros tomarán el liderazgo del terrorismo yihadista.
El primer y mayor atentado yihadista de este cuño contra Occidente fue el del 11-S en Nueva York. Después hubo otros, como el 11-M en Madrid o los atentados de Londres del 2005, y la franquicia que los planeaba era Al Qaeda. Y además se cometieron cientos de atentados en Irak, Jordania, Yemen o Marruecos, siendo musulmanes la mayoría de sus víctimas.

En dos años, el Daesh ha crecido y se ha comido el espacio terrorista de Al Qaeda por tres motivos. El primero porque ya no llama solo a morir por un paraíso espiritual que espera a los mártires, sino porque tienen su paraíso, su califato, aquí en la Tierra con unos hermanos que acogen a los nuevos combatientes con los brazos abiertos. Un territorio en Siria e Irak, además de otros espacios en Nigeria o Libia. Territorios donde han impuesto lo que consideran la versión correcta del Corán y los hadices o palabras de Mahoma.

El segundo es que en Siria e Irak se han forjado miles de combatientes, muchos de ellos europeos, que han aprendido las técnicas de combate y atentados suicidas, y vuelven a Europa dispuestos a ganar nuevos adeptos, matar y morir.

El tercero es que, a diferencia de Al Qaeda, que reclutaba en las mezquitas, o se servía de ellas para su logística, se extiende y gana adeptos por la red, en un tú a tú, en el que los cuerpos de inteligencia siempre irán por detrás.

Por ello, la cuestión no es solo derrotar política y militarmente al Estado Islámico en Siria, Irak, Libia o Nigeria, dado que si es vencido surgirán otras siglas y franquicias con idénticas ideas y visión del islam. Para derrotar al Daesh allá es necesaria la acción militar y de inteligencia, y también dejar de usar esos países como un tablero en los que Europa y Estados Unidos, Rusia, Irán, Turquía y Arabia Saudí viven sus disputas.

LA EXPANSIÓN DEL SALAFISMO


Pero aunque Raqqa y Mosul vuelvan a reintegrarse a Siria e Irak, y el autoproclamado califa del Estado Islámico acabe como Bin Laden, otros ocuparán ese espacio aunque solo sea en la red. Por ello es necesario actuar en las condiciones sociales de marginación y desarraigo identitario como los que se dan en barrios como el de Molenbeek en Bruselas de los que han surgido los yihadistas europeos que combaten en Siria o atentan en Europa.

Y por otro lado es preciso que las mezquitas se aparten de las visiones del islam que se oponen en pleno siglo XXI a ubicar la religión en el ámbito individual, negando la libertad de conciencia. Y aquí yo no soy optimista, porque ese salafismo se expande por el mundo con la bendición y el dinero de nuestros aliados saudís.

dissabte, 11 d’abril del 2015

IRAN, MÉS ENLLÀ DE L'ÀTOM. Publico al Periódico sobre l'acord nuclear i el paper de l'Iran als conflictes del Pròxim Orient




Occident, la Xina i Rússia necessiten tenir Teheran al seu costat davant l'ofensiva terrorista creixent de l'EI

Més enllà del fet que ni Barack Obama ni el president iranià, Hassan Rouhani, podien permetre's el fracàs de les negociacions que van acabar la setmana passada, i dels matisos que van demorar l'acord, com si l'Iran podia mantenir 7.000 centrifugadores d'urani o només 6.000, o si la reimposició de les sancions es podrà fer de manera unilateral o haurà de ser aprovada pel Consell de Seguretat de l'ONU, hi ha la necessitat dels Estats Units, la Unió Europea, Rússia i la Xina de tenir Teheran del seu costat a l'hora d'afrontar els conflictes que pateix el món islàmic, aguditzats després de l'aparició de l'Estat Islàmic (EI). No oblidem que la Xina i Rússia tenen una important població musulmana. Clarificadores van ser les declaracions d'Obama quan va dir que només hi havia tres opcions. Una, retirar-se de les negociacions, una cosa que permetria a l'Iran seguir acostant-se a la bomba; una altra, bombardejar l'Iran iniciant una guerra; i la tercera, aconseguir l'acord amb unes condicions molt estrictes, que evitaran que l'Iran pugui fabricar-la. Malgrat que Obama no ho va dir, el resultat de la segona opció, els intents de debilitar o enderrocar un règim a base de bombardejos, no han portat mai l'estabilitat. I la primera opció, imposar més sancions, no garantia l'èxit, com s'ha vist amb Corea del Nord, que ja té la bomba. I sembla evident que a l'hora de plasmar la lletra menuda de l'acord d'aquí al 30 de juny -data després de la qual s'haurà d'iniciar l'aixecament de les sancions- estarà a la rebotiga de les negociacions l'exigència d'una actitud positiva de l'Iran per desactivar l'enfrontament entre sunnites i xiïtes del qual s'alimenta l'EI. Ja no es tracta només de la coordinació amb l'Iran per derrotar l'EI a l'Iraq. El seu paper és determinant per apaivagar el conflicte a Síria, fer retrocedir els rebels hutis del Iemen i el retorn a Sanà del president Mansour al-Hadi. I pel que s'ha vist aquesta setmana, Teheran, rebent el primer ministre turc Erdogan, o enviant el seu ministre d'Exteriors al Pakistan, països que participen en la coalició que lidera l'Aràbia Saudita al Iemen, ja està treballant per la sortida diplomàtica.
Per poc de fiar que sigui el règim dels aiatol·làs, gran part de la responsabilitat de l'extensió, primer d'Al-Qaida i posteriorment de l'Estat Islàmic o Daesh, és de les monarquies amigues dels Estats Units, amb l'Aràbia Saudita al capdavant, que els han alimentat amb fons i prèdiques. El Daesh és un grup que, a diferència d'Al-Qaida, no es conforma a atacar Occident, sinó que ha pres un territori ampli a Síria i l'Iraq, i es guanya l'adhesió de grups de tot el món, fins i tot a Catalunya. I, com hem vist a Síria, Líbia i el Iemen, avança als països on la primavera àrab va desembocar en guerra civil. Sense l'Iran col·laborant serà difícil frenar els hutis al Iemen que no s'han detingut amb els bombardejos aeris, o aconseguir algun avanç a Síria.
Síria o Líbia quedaven lluny de Riad, però la descomposició del Iemen -amb la minoria xiïta huti controlant l'estret d'Aden pel qual passa una gran part de l'exportació de petroli i punt estratègic de la ruta cap al Canal de Suez-, mentre l'Estat Islàmic realitza atemptats indiscriminats contra xiïtes a prop de la seva frontera, ja és un perill per a l'estabilitat del règim saudita.
És evident que Obama necessita l'Iran per apaivagar l'Iraq i frenar l'extensió de l'EI. I des de la conquista de Mossul per part de l'EI fa deu mesos hi ha hagut una coordinació entre els bombardejos de la coalició que lideren els Estats Units i les tropes i assessors iranians que lluiten a l'Iraq. Però només amb un Iran rehabilitat internacionalment, amb les seves sancions retirades, el règim dels aiatol·làs col·laborarà.
D'aquí al 30 de juny -quan s'haurà de concretar com es dilueix o trasllada l'urani enriquit, o què es fa amb les centrifugadores d'urani retirades-, l'Iran es veurà forçat a col·laborar per frenar l'auge dels grups xiïtes a la regió. I sap que si no col·labora sempre es podrà trobar alguna excusa tècnica per bloquejar l'aixecament de sancions. És cert que Obama corre el perill que els senadors republicans, que van aplaudir Netanyahu quan es va desplaçar a Washington, intentaran bloquejar l'aixecament de sancions. Però s'ha de recordar que -com passa davant un hipotètic acord sobre un Estat palestí que Netanhyahu sempre rebutja dient que és una trampa-, el líder israelià no vol cap acord amb l'Iran. I no oblidem que l'acord ha estat subscrit no només pels Estats Units, sinó per totes les potències i la Unió Europea. I de poc serviria que els EUA mantinguessin alguna sanció si Europa, Rússia i la Xina deixen d'aplicar-les.

Llegir en català al Periódico 

 

Occidente, China y Rusia necesitan tener a Teherán a su lado ante la ofensiva terrorista creciente del Estado Islamico

Más allá del hecho de que ni Barack Obama ni el presidente iraní, Hassan Rouhani, podían permitirse el fracaso de las negociaciones que concluyeron la pasada semana, y de los matices que demoraron el acuerdo, como si Irán podía mantener 7.000 centrifugadoras de uranio o solo 6.000, o si la reimposición de las sanciones se podrá hacer de manera unilateral o deberá ser aprobada por el Consejo de Seguridad de la ONU, está la necesidad de EEUU, la Unión Europea, Rusia y China de tener a Teherán de su lado a la hora de afrontar los conflictos que padece el mundo islámico, agudizados tras la aparición del Estado Islámico (EI). No olvidemos que China y Rusia tienen una importante población musulmana. Clarificadoras fueron las declaraciones de Obama cuando dijo que solo había tres opciones. Una, retirarse de las negociaciones, cosa que permitiría a Irán seguir acercándose a la bomba; otra, bombardear Irán iniciando una guerra; y la tercera, conseguir el acuerdo con unas condiciones muy estrictas, que evitarán que Irán pueda fabricarla. Pese a que Obama no lo dijo, el resultado de la segunda opción, los intentos de debilitar o derrocar un régimen a base de bombardeos nunca han traído la estabilidad. Y la primera opción, imponer más sanciones, no garantizaba el éxito, como se ha visto con Corea del Norte que ya tiene la bomba. Y parece evidente que a la hora de plasmar la letra pequeña del acuerdo de aquí al 30 de junio -fecha tras la que se deberá iniciar el levantamiento de las sanciones- estará en la trastienda de las negociaciones la exigencia de una actitud positiva de Irán para desactivar el enfrentamiento entre sunís y chiís del que se alimenta el EI. Ya no se trata solo de la coordinación con Irán para derrotar al EI en Irak. Su papel es determinante para apaciguar el conflicto en Siria, hacer retroceder a los rebeldes huthis del Yemen y el retorno a Sanaá del presidente Mansour al-Hadi. Y por lo que se ha visto esta semana, Teherán, recibiendo al primer ministro turco Erdogan, o enviando a su ministro de Exteriores a Pakistán, países que participan en la coalición que lidera Arabia Saudí en Yemen, ya está trabajando por la salida diplomática.
Por poco de fiar que sea el régimen de los ayatolás, gran parte de la responsabilidad de la extensión, primero de Al-Qaeda y posteriormente del Estado Islámico o Daesh, es de las monarquías amigas de EEUU, con Arabia Saudí a la cabeza, que los han alimentado con fondos y prédicas. El Daesh es un grupo que, a diferencia de Al-Qaeda, no se conforma con atacar a Occidente, sino que ha tomado un territorio amplio en Siria e Irak, y se gana la adhesión de grupos de todo el mundo, incluso en Catalunya. Y, como hemos visto en Siria, Libia y Yemen, avanza en los países en los que la primavera árabe desembocó en guerra civil. Sin Irán colaborando será difícil frenar a los huthis en Yemen que no se han detenido con los bombardeos aéreos, o conseguir algún avance en Siria.
Siria o Libia quedaban lejos de Riad, pero la descomposición de Yemen -con la minoría chií huthi controlando el estrecho de Adén por el que pasa gran parte de la exportación de petróleo y punto estratégico de la ruta hacia el Canal de Suez- mientras el Estado Islámico realiza atentados indiscriminados contra chiís cerca de su frontera, es ya un peligro para la estabilidad del régimen saudí.
Es evidente que Obama necesita a Irán para apaciguar Irak y frenar la extensión del EI. Y desde la conquista de Mosul por parte del EI hace diez meses ha habido una coordinación entre los bombardeos de la coalición que lidera EEUU y las tropas y asesores iranís que luchan en Irak. Pero solo con un Irán rehabilitado internacionalmente, con sus sanciones retiradas, el régimen de los ayatolás colaborará.
De aquí al 30 de junio -cuando deberá concretarse cómo se diluye o traslada el uranio enriquecido, o que se hace con las centrifugadoras de uranio retiradas- Irán se verá forzado a colaborar para frenar el auge de los grupos chiís en la región. Y sabe que si no colabora siempre se podrá encontrar alguna excusa técnica para bloquear el levantamiento de sanones. Es cierto que Obama corre el peligro de que los senadores republicanos, que aplaudieron a Netanyahu cuando se desplazó a Washington, intentarán bloquear el levantamiento de sanciones. Pero hay que recordar que -como ocurre ante un hipotético acuerdo sobre un Estado palestino que Netanhyahu siempre rechaza diciendo que es una trampa-, el líder israelí no quiere ningún acuerdo con Irán. Y no olvidemos que el acuerdo ha estado suscrito no solo por EEUU, sino por todas la potencias y la UE. Y de poco serviría que Estados Unidos mantuviera alguna sanción si Europa, Rusia y China dejan de aplicarlas.
Leer en castellano en El Periódico

dissabte, 28 de febrer del 2015

ESBORRANT EL PASSAT, publico al Punt Avui sobre la destrucció de les estàtues assíries a Mossul i del patrimoni cultural a Mesopotàmia



 No només pretén eliminar la població cristiana que viu des de fa més de dos mil anys al que va ser Mesopotàmia, sinó, també, esborrar la memòria de les civilitzacions recollides a l'Antic Testament, del qual neixen les religions monoteistes. Pretén destruir el llegat de les civilitzacions de fa cinc mil anys, que van inventar uns símbols que esdevindrien l'escriptura cuneïforme.

La destrucció de les estàtues assíries i sumèries de Mossul és una altra mostra de la determinació d'Estat Islàmic d'imposar una visió totalment retrògrada de l'islam que no només pretén eliminar la població cristiana i d'altres religions que viuen des de fa més de dos mil anys al que va ser Mesopotàmia, sinó, també, esborrar la memòria de les civilitzacions recollides a l'Antic Testament, llibre del qual neixen les tres religions monoteistes. Pretén destruir el llegat de les primeres civilitzacions de l'Eufrates i el Tigris de fa uns cinc mil anys, que van inventar uns símbols sobre pedres, que esdevindrien l'escriptura, la cuneïforme.
Estat Islàmic fa una destrucció deliberada, molt diferent del saqueig al Museu Nacional de Bagdad l'abril del 2003, dies en què també van ser saquejades algunes peces del museu de Mossul, ja que allò van ser robatoris. I, de fet, la majoria dels milers de peces desaparegudes van ser recuperades a l'Iraq mateix o en els cercles de tràfic d'antiguitats. I, com hem vist amb les últimes matances de cristians assiris, l'objectiu és una neteja ètnica i històrica que supera l'holocaust nazi, ja que sembla que desitgen eliminar tots aquells d'arreu del món que no abracin la seva visió de l'islam, inclosos els musulmans que no segueixen el camí que predica el seu líder, Abu Bakr al-Bagdadi. No és casual que aquest hagi agafat el nom d'Abu Bakr, el primer califa després de Mahoma, que va expandir aquesta religió. I l'amenaça feta per la secció líbia d'Estat Islàmic, de creuar el Mediterrani i arrasar Roma, confirma el seu fanatisme. Si són capaços de destruir les estàtues assíries, també ho poden ser, si s'expandeixen a Egipte, amb les piràmides i les estàtues dels faraons.
Certament, en nom del cristianisme fa segles es van fer barbaritats similars a les que fa avui Estat Islàmic, però en el món actual imperen uns nous valors de llibertat de consciència, tolerància i respecte. Valors que alguns països islàmics neguen o limiten als seus ciutadans, però que ni tan sols l'efímer règim dels talibans a l'Afganistan va pretendre exportar arreu del món.
Estat Islàmic va conquerir Mossul al juny, quan el grup encara s'anomenava Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, i semblava que només pretenia consolidar un territori o califat en aquella regió trencant les fronteres del pacte francobritànic Sykes-Picot, però avui veiem que volen anar molt més enllà i esborrar el passat.
Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir i a la qual després de ser engolit per la balena tornaria per anunciar la destrucció total si no es penedien dels pecats. Ara sembla que des de Nínive volen anunciar al món que no hi haurà perdó ni restarà el llegat dels qui no pensin com ells. I sigui quan sigui la seva derrota, l'antiga Mesopotàmia haurà perdut bona part del seu llegat històric i milions dels habitants d'unes cultures que eren allà enllaçant amb l'origen de la història, l'escriptura i les religions monoteistes.
La destrucció del patrimoni històric i cultural que han patit Síria i l'Iraq és ara per ara incalculable atès que va començar a ser danyat o robat a causa de la guerra civil que va esclatar el març del 2011. El barri antic de Damasc s'ha salvat, però no es pot dir el mateix de les esglésies cristianes com la de Malula –indret reconquerit paradoxalment gràcies als milicians xiïtes d'Hezbol·là–, on encara es parla, o es parlava, la llengua de Crist, l'arameu; ni d'Alep, amb els seus carrerons i la seva ciutadella. Però fins ara ningú se'n vanagloriava ni en feia un vídeo destruint-lo a cops de martell.
Xavier Rius, periodista 

dilluns, 20 d’octubre del 2014

"INDETERMINACIÓ ABSOLUTA", article al Punt Avui sobre la coalició contra l'Estat islàmic

ACTUALITZAT 23 d'octubre 2014:
PUBLICAT  AVUI  DIJOUS 23 ACTUALITZAT L'ARTICLE EN L'EDICIÓ DE PAPER. Dilluns va sortir a la web del Punt Avui, però la pàgina en paper va caure a última hora per posar-hi publiciat 


-------------------
Aclariment:
Aquest article penjat i editat a l'edició digital avui dilluns  20 d'octubre, finalment no ha sortit en paper en caure la pàgina que ha estat ocupada per publicitat. Sortirà d'aqui uns dies.
Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 20 d'octubre de 2014


Text actualitzat edició en paper de dijous 23 d'octubre:
Dubto que hagi estat una bona idea que el Pentàgon hagi batejat amb el nom de Determinació Absoluta les operacions militars aèries de la coalició internacional liderada pels Estats Units contra l'Estat Islàmic (EI). No crec que el nom sigui adient, perquè una operació militar contra un enemic desplegat en un ampli territori amb moltes ciutats difícilment el pot combatre només de l'aire. I llançar armes des d'avions als kurds, com s’ha fet a Kobane, podria resultar contraproduent si es confirma que algun d’aquests carregaments va caure a mans dels gihadistes.
Però, més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels diferents estats que participen en la coalició o que hi tenen veïnatge. I com s'ha reconegut ara a l'Iraq, sense una línia política clara, qualsevol intervenció, per aclaparadora que sigui, fracassa si no hi ha consens polític de com es pretén omplir aquell espai.
Així, tenim que l'Estat Islàmic lluita, per sobre de tot, contra els xiïtes de l'Iraq i els alauites de Síria, que considera apòstates, i tant Qatar com l'Aràbia Saudita volen que caigui Baixir al-Assad, com també volen que els xiïtes iraquians i l'Iran es debilitin. I molts dels països d'aquesta coalició ajuden, a la vegada, les altres milícies que lluiten a Síria contra Al-Assad. Així doncs, no hi ha acord de qui hauria d'ocupar l'espai que deixés l'EI si fos derrotat.
A l'Iraq, l'EI va obtenir suport entre els caps tribals sunnites a causa de la política sectària del xiïta Nuri al-Maliki enfront d'aquesta minoria. A la vegada, de països com Qatar o Aràbia Saudita, que ara bombardegen l'Estat Islàmic, van sortir els fons econòmics i milers de voluntaris de l'EI. Quan l'Estat Islàmic va prendre Mossul i les seves forces s'acostaven a Bagdad, l'Iran hi va enviar tropes, armes i assessors militars, mentre que els Estats Units van començar a bombardejar al nord, posant-se, de fet, els dos enemics històrics en el mateix bàndol. El pròxim 24 de novembre, acaba la ronda de negociacions a Viena sobre el programa nuclear iranià i sembla que els Estats Units i l'Iran estarien a prop d'un acord sobre el nombre de centrifugadores d'urani per a ús civil que pot mantenir Teheran i, a canvi, es relaxarien les sancions. Però l'Aràbia Saudita, que participa a la coalició, es nega a aquest acord nuclear, no només perquè la fi de les sancions reforçaria Teheran, sinó perquè consideren un perill per a la seva seguretat un Iran nuclear, encara que sigui només per a finalitats civils.
A més a més, hi ha el conflicte kurd. El principals beneficiats de l'ofensiva de l'EI a l'Iraq han estat els kurds, que van passar a controlar la ciutat petroliera de Kirkuk, abandonada per l'exèrcit iraquià. I molts kurds de Turquia del PKK van anar a lluitar al Kurdistan sirià contra els islamistes. L'assetjada Kobane ha esdevingut la ciutat màrtir del Kurdistan sirià, i mentre els Estats Units bombardegen les posicions de l'EI, Turquia impedeix que passin la frontera les armes i restringèix el pas dels milicians kurds necessaris per trencar el setge de Kobane. Unes armes i municions sense què els atacs americans són poc eficaços, atès que els milicians kurds només poden recuperar i consolidar els punts on l'aviació esclafa els islamistes, si els ocupa amb artilleria i metralladores abastides de munició. I, per embolicar-ho encara més, no oblidem que el PKK turc encara és considerat per la Unió Europea una organització terrorista.
Davant tota aquesta indeterminació d'interessos, l'únic que els té clars és l'Estat Islàmic, que sap el que vol: esclafar els xiïtes, sotmetre al kurds, convertir o expulsar els cristians i derrocar les monarquies petrolieres.
Dubto que hagi estat una bona idea que el Pentàgon hagi batejat amb el nom de Determinació Absoluta les operacions militars aèries de la coalició internacional liderada pels Estats Units contra l'Estat Islàmic (EI). No crec que el nom sigui adient, perquè una operació militar contra un enemic desplegat en un ampli territori amb moltes ciutats difícilment el pot combatre només de l'aire.
Però, més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels diferents estats que participen en la coalició o que hi tenen veïnatge. I com s'ha reconegut ara a l'Iraq, sense una línia política clara, qualsevol intervenció, per aclaparadora que sigui, fracassa si no hi ha consens polític de com es pretén omplir aquell espai.
Així, tenim que l'Estat Islàmic lluita, per sobre de tot, contra els xiïtes de l'Iraq i els alauites de Síria, que considera apòstates, i tant Qatar com l'Aràbia Saudita volen que caigui Baixir al-Assad, com també volen que els xiïtes iraquians i l'Iran es debilitin. I molts dels països d'aquesta coalició ajuden, a la vegada, les altres milícies que lluiten a Síria contra Al-Assad. Així doncs, no hi ha acord de qui hauria d'ocupar l'espai que deixés l'EI si fos derrotat.
A l'Iraq, l'EI va obtenir suport entre els caps tribals sunnites a causa de la política sectària del xiïta Nuri al-Maliki enfront d'aquesta minoria. A la vegada, de països com Qatar o Aràbia Saudita, que ara bombardegen l'Estat Islàmic, van sortir els fons econòmics i milers de voluntaris de l'EI. Quan l'Estat Islàmic va prendre Mossul i les seves forces s'acostaven a Bagdad, l'Iran hi va enviar tropes, armes i assessors militars, mentre que els Estats Units van començar a bombardejar al nord, posant-se, de fet, els dos enemics històrics en el mateix bàndol. El pròxim 24 de novembre, acaba l'actual ronda de negociacions a Viena sobre el programa nuclear iranià i sembla que els Estats Units i l'Iran estarien a prop d'un acord sobre el nombre de centrifugadores d'urani per a ús civil que pot mantenir Teheran i, a canvi, es relaxarien les sancions. Però l'Aràbia Saudita, que participa a la coalició, es nega a aquest acord nuclear, no només perquè la fi de les sancions reforçaria Teheran, sinó perquè consideren un perill per a la seva seguretat un Iran nuclear, encara que sigui només per a finalitats civils.
A més a més, hi ha el conflicte kurd. El principals beneficiats de l'ofensiva de l'EI a l'Iraq han estat els kurds, que van passar a controlar la ciutat petroliera de Kirkuk, abandonada per l'exèrcit iraquià. I molts kurds de Turquia del PKK van anar a lluitar al Kurdistan sirià contra els islamistes. L'assetjada Kobane ha esdevingut la ciutat màrtir del Kurdistan sirià, i mentre els Estats Units bombardegen les posicions de l'EI, Turquia impedeix que passin la frontera les armes i els milicians kurds necessaris per trencar el setge de Kobane. Unes armes i municions sense què els atacs americans són poc eficaços, atès que els milicians kurds només poden recuperar i consolidar els punts on l'aviació esclafa els islamistes, si els ocupa amb artilleria i metralladores abastides de munició. I, per embolicar-ho encara més, no oblidem que el PKK turc encara és considerat per la Unió Europea una organització terrorista.
Davant tota aquesta indeterminació d'interessos, l'únic que els té clars és l'Estat Islàmic, que sap el que vol: esclafar els xiïtes, sotmetre al kurds, convertir o expulsar els cristians i derrocar les monarquies petrolieres.


Llegir al Punt Avui (clica)
 Més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels estats que participen en la coalició