Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Daesh. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Daesh. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 d’octubre del 2019

LA FI DEL SOMNI DE ROJAVA? Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 13 d'octubre de 2019


El Marroc va guanyar el conflicte del Sàhara quan va començar a fer xantatge a la Unió Europea amb l’amenaça d’afavorir el pas d’immigrants marroquins, algerians o subsaharians cap a les costes espanyoles. Recep Tayyip Erdogan, que dimecres va començar l’ofensiva per aconseguir el control d’una àmplia franja del Kurdistan sirià al llarg de tota la frontera entre Síria i Turquia, creu que pot aconseguir la conformitat de la comunitat internacional a la seva ocupació de territori sirià, amenaçant Europa d’empènyer cap a Grècia bona part dels tres milions i mig de refugiats sirians. 

L’any 2016 la Unió Europea va signar un acord amb Turquia pel qual, a canvi de 6.000 milions d’euros i d’una exempció de visats per als ciutadans turcs que encara no s’ha signat, es faria càrrec dels refugiats i en readmetria una part dels que continuessin arribant a Grècia.

L’acord es va trencar parcialment fa tres mesos, com a resposta a les sancions de Brussel·les a Ankara per les seves prospeccions de gas en aigües de l’autoproclamada república turca de Xipre.
 Al-Assad vol aprofitar la invasió turca per desplegar les seves tropes a la regió kurda


Turquia va col·laborar en el creixement d’Estat Islàmic en facilitar el pas de milers de combatents que volien sumar-se a les seves files, i permetent el contraban de petroli de les zones controlades pel califat. I té, des de fa més d’un any, una aliança militar al nord-oest de Síria amb els rebels de l’antic Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, i del que queda de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es van refugiar allà amb la protecció turca, quan van deixar les zones d’on tornaven sota el control de Damasc.

Mentre les tropes sirianes van fer front als rebels i a Estat Islàmic amb l’ajuda russa, iraniana i dels milicians de Hezbol·là, al Kurdistan sirià els que es van enfrontar al Daesh van ser les milícies kurdo-sirianes de l’YPG, que van derrotar-lo gràcies a les armes i al suport dels Estats Units. Però per a Erdogan aquestes milícies kurdes són el principal enemic, per les seves vinculacions amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan que opera a Turquia i en voler que es consolidi un territori autònom dels kurds.

El fet que Donald Trump ordenés la retirada de les tropes, donant així el vistiplau a la invasió turca, ha esgarrifat el Pentàgon i el mateix Partit Republicà, donat que podria fer revifar Estat Islàmic en un moment en què l’Iraq viu una escalada de protestes contra el govern de Bagdad.

La clau d’aquesta jugada de pòquer la té Baixar al-Assad, que vol aprofitar l’ofensiva turca perquè els kurds sirians permetin a Damasc desplegar-hi les seves tropes, renunciant al somni de Rojava o d’un Kurdistan autònom com l’iraquià, i lliurant a Damasc el control dels jaciments de petroli.

El dubte és saber si Erdogan és capaç de permetre’s un enfrontament militar entre els seus tancs i avions i els sirians i russos dins de territori sirià. I si Al-Assad serà capaç de fer alguna oferta de semiautonomia als kurds, per tal que permetin que els trancs sirians arribin fins a la frontera turca, abans que sigui massa tard.


 Llegir al Punt Avui




dimarts, 16 de juliol del 2019

NO VA REACCIONAR A TEMPS EL CNI? ES VA BENEFICIAR ES SATTY DEL FET QUE EL CNI DESTINÉS AGENTS DE SEGUIMENT DEL GIHADISME A BUSCAR URNES PER L'1-O? SE LI VA NAR DE LES MANS AL CNI I ES VA VOLER TAPAR QUE EL SERVEI SECRET ESPANYOL AJUDAVA I FINANÇAVA L'IMAM DE RIPOLL? O ÉS QUE ALGÚ PENSAVA QUE UN ATEMPTAT AMB DOTZENES DE TURISTES MORTS DESACTIVARIA L'1-O? (Actualitzat dimarts 16 al vespre) Algunes reflexions i dubtes després que Público difongui que l'imam de Ripoll va ser fins els atemptats confident del CNI i que el CNI estava al corrent dels moviments de la cèl·lula de Ripoll

 
No sóc amic de les teories conspiratives relatives a poders ocults que mouen els atemptats terroristes. Però la difusió per part del diari Público, aquesta nit passada, de documents que provarien que l'imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, era confident del Centre Nacional d' Intel·ligència (CNI) fins el dia de la seva mort -eliminant el CNI la seva fitxa com informador l'endemà de l'atemptat de la Rambla-, amb qui tenia una bústia de correu per comunicar-se amb esborranys no detectables -bústia morta-, i que el CNI tenia informes dels viatges que feien els membres del grup, fa pensar que va haver-hi negligència o potser mala fe. Negligència seria deixar-se enganyar per l'imam, i l'habitual dificultat dels serveis d'intel·ligència i investigació, també els policials, per compartir i contrastar alertes i informacions que, avaluades en conjunt evitarien atemptats. Mala fe seria haver pensat que un hipotètic atemptat que causés la mort a dotzenes de turistes podria haver aturat i desactivat el referèndum de l'1-O.

Tant el Cos Nacional de Policia com els Serveis d'Informació de la Guàrdia Civil, com el Centre Nacional d'Intel·ligència tenen els seus serveis d'informació competint entre ells amb els seus propis confidents, enllaços, col·laboradors i agents o confidents infiltrats. Sovint alguns agents del CNI operen amb credencials del Cos Nacional de Policia o de la Guàrdia Civil. I casualment alguns dels agents del CNI que feien des de feia anys seguiment de les mesquites, grups islàmics i col·lectius magribins, senegambians o pakistanesos a Catalunya, reunint-se periódicament amb amb els seus líders i portaveus i amb els responsables municipals de mediació i ciutadania, i també de seguretat d'alguns municipis catalans van desaparèixer l'estiu de 2017 poc abans de l'1-O i dels atemptats d'agost. Va beneficiar-se l'imam d'aquest fet per enganyar al CNI? Hi ha qui creu que els agents de seguiment del gihadisme van desaparéixer en ser destinats a investigar polítics catalans, cercar urnes i paperetes, i infiltrar-se a l'ANC. El fet és que els responsables de molts municipis catalans sensibles al gihadisme es van quedar l'agost o setembre de 2017 sense l'interlocutor del CNI al que ja no han vist més. 

Precisament per evitar la descoordinació i dificultat de prendre decisions es va crear el 2014 el Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado (CITCO) on hi ha el CNI, el Cos Nacional de Policia, la Guàrdia Civil, Vigilància Aduanera, Serveis Penitenciaris, l'Ertzaina i  els Mossos d'Esquadra. Però els Mossos d'Esquadra no hi van ser admesos fins fa onze mesos. Els dies dels atemptats no n'eren membres.



Donat que no crec que Público s'hagi inventat aquesta informació,  que  Carlos Enrique Bayo ha dit que ampliarà els propers dies, sí que crec que pot ser certa la interpretació segons la qual o bé el CNI va actual negligentment i va ser enganyat per Abdelbaki es Satty, o bé algú del CNI va actuar amb mala fe. Podria ser que els agents del CNI no van traspassar la informació a temps al seu cap, el general Félix Sanz Roldán, que va deixar el càrrec fa dues setmanes. 
Però també hi hauria la resposta que fa més por: O bé un sector del CNI i les clavegueres de l'Estat van bloquejar el traspàs de la informació de manera aïllada, o algú de la cúpula del CNI conscient del que feia, i sabent-ho o no sabent-ho els responsables polítics del CNI,  es va deixar que els terroristes continuessin el seu pla -que s'havia de fer amb furgonetes bomba a zones turístiques com la Sagrada Família- amb la creença que podria desactivar o aturar el referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Un atemptat que s'havia de fer amb diverses furgonetes bomba que explotarien a la Sagrada Família i algun altre lloc ple de turistes que haurien produït molts més morts del que van haver-hi a La Rambla. Lamentablement el fet que Younes Abouyaaqoub fos abatut pels Mossos quan estava encerclat a Subirats i el fet que l'imam morís a l'explosió del dia anterior, no ajudarà a aclarir plenament els fets.
Caldrà veure quines noves proves o informacions aporta Público els propers dies.   
 -------
Actualitzat dimarts 16 al vespre:  
En la segona entrega de Público, publicada a la web fa uns minuts, s'explica que el CNI escoltava i enregistrava les converses dels mòbils dels joves membres de la cèl·lula els dies previs als atemptats. Així doncs o bé hi va haver una actitud reiteradament negligent del CNI i no es va analitzar i contextualitzar la informació, sigui perquè els agents que ho havien de fer estaven treballant en l'1-O, sigui per negligència, o potser sí que en el CNI algú no va voler aturar els atemptats.


 Abdelbaki es Satty.

divendres, 22 de setembre del 2017

QUÈ PASSARÀ DESPRÉS DEL SÍ EN EL REFERÈNDUM DEL KURDISTAN IRAQUIÀ? Analitzo al Punt Avui


 Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 22 de setembre de 2017
Dilluns se celebra al Kurdistan iraquià el referèndum d’independència. Un territori autònom on hi viuen sis milions dels 35 milions de kurds, repartits entre l’Iraq, Turquia, Síria i l’Iran. El Kurdistan és el territori i el poble més nombrós del món sense un estat, pertanyent des de l’any 1634 a l’Imperi Otomà, en el qual eren un grup ètnic més. Però va perdre el tren de la història el 1923, quan en el Tractat de Lausana els vencedors de la Primera Guerra Mundial, incomplint el que s’havia pactat en el Tractat de Sèvres, van definir el territori de la Turquia moderna.

El kurds dels quatre territoris van ser reprimits reiterades vegades per l’exèrcit del seu propi estat, i animats a la rebel·lió pels governs veïns. Per haver col·laborat suposadament amb l’Iran, van ser massacrats amb armes químiques per Saddam Hussein. Però el Kurdistan iraquià va iniciar la seva desconnexió de Bagdad l’any 1992, després de la primera guerra de l’Iraq.

Aquell any els Estats Units va decretar una zona d’exclusió aèria i, sense el vistiplau del règim i sense trencar del tot amb l’administració de Bagdad, van celebrar eleccions a la regió, i van constituir un govern i una administració que podia subsistir i prosperar gràcies a la venda de petroli i l’esquivament de les sancions imposades al règim. Després de la invasió americana del 2003 van continuar amb el seu estatus. I quan es va retirar l’exèrcit dels Estats Units, van passar a ser molt més que una regió autònoma. Però tant els Estats Units com els països àrabs i Turquia rebutjaven un desmembrament de l’Iraq en tres zones: la xiïta al sud, la sunnita al centre, i el Kurdistan al nord.

Per intentar acontentar els kurds s’acordà que, mentre que el primer ministre iraquià seria àrab xiïta, el president de l’estat seria kurd. Fins al 2014 ho va ser Jalal Talabani, líder d’una de les faccions kurdes, i el seu rival, Masud Barzani, seria el president del territori autònom. I mentre el Kurdistan prosperava econòmicament i socialment, els governs de Bagdad fracassaven una i altra vegada a l’hora de reconstruir el país, s’enfonsaven en la guerra sectària, i protagonitzaven reiterats escàndols de corrupció. La irrupció d’Estat Islàmic amb la conquesta de Mossul el juny de 2014, d’on l’exèrcit iraquià va fugir, va fer de les milícies kurdes l’única força capaç d’enfrontar-se amb el soldats del califat. I en aquest context de retirada de l’exèrcit iraquià, els kurds van aconseguir el control de Kirkuk, ciutat que fins llavors estava en mans de les autoritats de Bagdad i en la qual a més de la població kurda hi ha les minories turcmana, àrab i assíria. És cert que molts dels àrabs que viuen a Kirkuk van anar-hi portats per Saddam Hussein, que desitjava repoblar ètnicament aquella província rica en petroli. Però la inclusió de Kirkuk en un hipotètic territori autònom o independent kurd és rebutjada per Turquia, per Bagdad i les minories no kurdes, que temen ser convertides en ciutadans de segona.

 Cartell demanant el Sí en kurd, siriac o assiri, turc, àrab i armeni


Més enllà que Bagdad ha declarat il·legal el referèndum, si bé a diferència del que passa a altres llocs –uf, millor no barregem el tema!– no té capacitat coercitiva d’impedir-ho, tant Turquia com l’Iran, que són estats veïns, rebutgen la independència del territori, donat que seria un estímul per als seus propis kurds.

Del referèndum sortirà un sí a la independència. I llavors, donat que ni Bagdad ni els veïns la reconeixeran, i els Estats Units que els donen suport de moment tampoc, haurà de venir l’hora de la política. Intentaran els kurds tirar pel dret? Se’ls demanarà que esperin uns anys? Se’ls prometrà més beneficis del petroli? Però, què passarà amb Kirkuk? I tothom sap que una desestabilització del territori podria ser utilitzada pel derrotat Estat Islàmic per recuperar terreny.
 Llegir al Punt Avui

dimecres, 23 d’agost del 2017

EL VIATGE DE YOUNES-JONÀS. Fins que en les societats islàmiques no s'imposin les veus que facin contextualitzar l'Alcorà, sempre hi haurà il·luminats que convencin xavals per matar i morir. L'autor de l'atemptat de la Rambla es deia Yunes. La Bíblia, la Torà i l'Alcorà recullen la història de Younes o Jonàs que després de viatjar tres dies a la panxa de la balena arriba a Nínive (Mossul) on anunciarà la destrucció de la ciutat pels seus pecats, un càstig que Déu finalment perdona. Publico a Nació Digital


 Xavier Rius, Nació Digital, dimecres 23 d'agost de 2017.
La història de Jonàs de la Bíblia es recull a l'Alcorà sota el nom del profeta Younes, que és la traducció en àrab del Jonàs de la tradició cristiana i bíblica i del Yona hebreu. A la Torà, la Bíblia i l’Alcorà se'ns explica que rebrà el mandat de Déu d'anar a Nínive, l'actual Mossul de l'Iraq, per advertir als seus ciutadans que seran castigats pels seus pecats. Però Jonàs fuig en un vaixell, és llançat al mar i és engolit per una balena dins de la qual es penedirà dels seus actes. I després de viatjar tres dies dins la panxa de l'animal, retorna a Nínive on anunciarà la destrucció de la ciutat en quaranta dies, un càstig que Déu finalment perdona .
No sabrem mai què passava pel cap de Younes Abouyaaqoub, autor de l'atemptat de la Rambla, que, convençut, va decidir castigar els transeünts, en fallar per l'explosió d'Alcanar el pla de fer explotar unes furgonetes carregades d'explosius, que haguessin provocat una devastació molt més gran.



 Aquest pla mortífer guiat, sembla, per l'imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, es va dissenyar fa més de mig anys seguint les ordres de l'Estat Islàmic des de Mossul i Raqa d’atemptar a Europa. A Mossul, Abu Baker al-Bagdadi va proclamar fa tres anys el nou califat que faria renéixer l'Islam, portant a la pràctica sense matisos la visió wahhabita de la religió, que durant tants anys s'ha exportat des d'Aràbia Saudita. Una visió de l'Islam que, interpretant literalment determinats fragments de l'Alcorà, nega els drets humans i proposa tornar a la societat del segle VIII, i que a mida que s’ha anat estenent, ha ocupat a molts llocs l’espai perdut del panarabisme laic i de societats àrabs, on fa unes dècades amplis sectors de la població, sobretot la urbana, havien ubicat la religió en l’àmbit personal.
I és que, a diferència del Cristianisme i el Judaisme, que han sabut ubicar a l’àmbit metafòric els passatges de la Bíblia i la Torà en què Déu anuncia mort i turment per infidels i pecadors, l'Islam majoritari, llevat d'excepcions, no ho ha fet. I l'Estat Islàmic, sorgit en part gràcies a diners i idees exportades des d'organitzacions i organismes de les monarquies del Golf, considera apòstates a bona part dels musulmans d’arreu que necessiten ser tornats al camí recte, i considera infidels que cal destruir les societats en què impera el laïcisme i la llibertat religiosa.
Podem preguntar-nos què es va fer malament a Ripoll perquè aquests joves es radicalitzessin, i com Younes no va tenir remordiments per anar atropellant a més de cent persones per La Rambla com si jugués amb una consola. Mai sabrem si en els gairebé quatre dies que va estar fugit va sentir els remordiments que sí que va tenir el profeta en el ventre de la balena, o si senzillament va seguir creient que Barcelona con la Nínive de Jonàs mereixia ser destruïda i els seus habitants exterminats. Però fins que en les societats islàmiques no s'imposin les veus que facin contextualitzar l'Alcorà, desterrant la guerra religiosa i ubicant la religió en l'àmbit personal, posant per sobre de tot la llibertat de consciència, de creure o de no de no creure, com sí van fer les societats en les que ciutadans segueixen majoritàriament o tenen com a referent espiritual els altres dos llibres sagrats en els quals es narra la història de Jonàs, sempre hi haurà il·luminats, com l'imam de Ripoll, que convencin xavals que jugaven a futbol a matar i morir.
Llegir a Nació Digital 

dimarts, 11 de juliol del 2017

MOSSUL, FRONT O CRUÏLLA. Publico al Punt Avui sobre la conquesta de Mossul, la importància d'aquesta ciutat, el futur del Daesh i el conflicte entre l'Iran i les monarquies sunnites



Si alguna ciutat representava la diversitat de l’Iraq era Mossul, la Nínive de la Bíblia. Tenia dos milions d’habitants, majoritàriament àrabs sunnites, kurds, assiris cristians i turcmans. Els xiïtes eren minoria. Una ciutat i una regió rica en petroli que fa un segle Turquia reivindicava, habitada llavors majoritàriament per kurds, però que es va anar poblant d’àrabs.
Fa tres anys va ser conquerida per Daesh i el seu líder, Abu Bakr al-Baghdadi, va proclamar el califat que controlaria part de Síria i l’Iraq, i que havia d’unificar l’islam. Ara ha estat recuperada per les tropes iraquianes amb el suport de la coalició liderada pels Estats Units i les milícies xiïtes iraquianes o estrangeres. Amb les imatges del primer ministre, el xiïta Haider al-Abadi, passejant-se per les runes de la ciutat, es va escenificar la derrota de Daesh.
Però entre les tropes que celebraven la victòria vèiem soldats amb la bandera amb la imatge de l’imam Hussein que veneren els xiïtes, mort en la batalla de Karbala fa catorze segles, quan es va trencar l’islam per la successió del califat. Sovint s’ha dit que el veritable conflicte del Pròxim Orient no és el de Palestina i Israel, sinó la pugna entre sunnites i xiïtes, que cavalca sobre l’anterior d’àrabs i perses. I que a aquesta rivalitat entre àrabs i perses s’hi va sumar la dels turcs que formarien l’imperi Otomà que va dominar la regió.
I per acabar-ho d’adobar el veritable enemic de la Turquia actual són els kurds, que administren una regió autònoma que arriba fins prop de Mossul. I l’existència d’un Kurdistan semiindependent és entès com una amenaça per a Turquia.
Un dels motius pels quals el sunnita Estat Islàmic va poder conquerir i mantenir Mossul durant tres anys va ser el sentiment de greuge de la població vers les corruptes autoritats xiïtes de Bagdad. Estat Islàmic es va formar per antics militars i membres sunnites del partit Baas de Saddam Hussein, disconformes amb la deriva sectària del govern de Bagdad.
Malgrat que Estat Islàmic controla encara territoris a l’Iraq, i intenta mantenir la ciutats sirianes de Raqqa i Al Muyadin, la seva derrota militar està assegurada, tot i que continuarà actuant allà des de la insurgència, mentre intenta ressituar el califat a territoris del centre d’Àfrica o el Sahel, a la vegada gràcies al califat virtual, continuarà amb atemptats a Europa i Amèrica.
Daesh es va formar en part per antics seguidors de Saddam Hussein. Però les armes i el finançament van venir de governs o institucions religioses de les monarquies petrolieres que li van donar suport directe o indirecte per tal que combatessin el règim xiïta de Bagdad i l’alauita de Damasc. Aquest conflicte econòmic, polític i militar està avui més actiu que mai amb el conflicte del Iemen i la iniciativa d’aïllar Qatar, cosa que pot empènyer l’emirat a acostar-se més a l’enemic persa.
Mossul es va perdre per la rivalitat d’aquests interessos. A més a més, allà hi ha la minoria turca i la voluntat de la veïna Turquia d’impedir el domini kurd de la regió. Així doncs, la ciutat només podrà recuperar definitivament la pau si els bàndols enfrontats a la regió deixen de considerar-la front de les seves diverses batalles.
 Llegir al Punt Avui



diumenge, 8 de gener del 2017

LES QUATRE GUERRES D'ERDOGAN. Publico al Punt Avui. "Pot Turquia afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? "

Turquia pot afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? La resposta seria que no. Però a la regió, la que va ser la primera guerra d'un encadenament de conflictes que continuen, la guerra entre l'Iraq i l'Iran, va començar després de la revolució de Khomeini, quan Saddam va creure que l'Iran, que havia depurat l'exèrcit i s'havia quedat sense pilots, no podria aguantar l'atac de l'Iraq. I la guerra acabà amb Khomeini reforçat.
La guerra de l'Iraq contra l'Iran va ser una nova manifestació de la lluita entre àrabs i perses, que ve d'abans de la lluita entre xiïtes i sunnites. I a aquesta pugna s'hi ha sumat sempre un tercer actor, Turquia i l'Imperi Otomà, que durant segles dominà el Pròxim Orient i ubicà a Istanbul el califat de tot l'islam. Però l'Imperi Otomà a la vegada tenia com enemic Rússia. Recordem que les guerres balcàniques prèvies a la Primera Guerra Mundial són fruit de la resposta russa per aconseguir una sortida al Mediterrani per Macedònia com alternativa a la restricció de pas de vaixells russos pel Bòsfor.
A la guerra de Síria hi ha confluït la pugna entre àrabs sunnites, perses xiïtes –amb aliats àrabs– i Turquia. Guerra en la qual Rússia ha intervingut tardanament per salvar el règim de l'alauita xiïta Al-Assad i guanyar influència. Inicialment Turquia donava suport als rebels per fer caure el règim. Però tal com va passar a l'Iraq, els kurds han consolidat territoris, fet que el president turc Erdogan no accepta, i més després de liquidar les negociacions amb el PKK turc.
Els EUA i els països europeus van donar suport a algunes de les milícies que lluitaven contra Al-Assad sense tenir un pla per l'endemà de la seva probable caiguda. La irrupció d'EI amb el califat feia més difícil una sortida sense el règim de Damasc, per més que l'exèrcit sirià hagi comès incomptables crims contra la població. Així les coses, amb l'aliança entre Erdogan –que vol evitar que es consolidi un Kurdistan sirià– i Rússia –que ha salvat el règim d'Al-Assad– s'ha pactat un fràgil alto el foc i unes negociacions que s'haurien de fer a Astanà, capital del Kazakhstan. Alto el foc del qual s'ha exclòs no només EI i Jabat Fatah al-Xam –antic Al-Nursa d'Al-Qaida–, sinó també, per exigència de Turquia, els grups kurds que controlen part del nord del país i les Defenses Democràtiques Sirianes –aliança d'àrabs i kurds–, que tenen el suport dels EUA. 
Ningú sap si de les negociacions d'Astanà, si es fan, en sortirà algun pla viable, ateses les diferències entre les parts i la fortalesa dels kurds, els quals Erdogan exclou. Però encara que no portin cap sortida a curt termini, resta l'element més imprevisible: Estat Islàmic, que Turquia combat després d'haver-lo deixat créixer. I ara que EI, després de l'atac de Cap d'Any a Istanbul, ha reiterat que continuarà fent atemptats, torna la pregunta d'abans: Turquia podrà aguantar quatre fronts militars i més atemptats?
Llegir al Punt Avui. 


 


divendres, 23 de desembre del 2016

GUANYARÀ LA POR?, Analitizo al Punt Avui consequències i reaccions a atemptats com el de Berlín i la pujada de l'extremadreta





Si alguna conclusió podem treure de l'atemptat al mercat de Berlín és que l'any 2017 no serà millor que els anteriors, donat que Estat Islàmic anima els seus seguidors a actuar a Europa, que la ultradreta pujarà i que els partits defensors dels valors pels quals va sorgir el projecte europeu retrocediran. El que caldrà veure és si la sensació d'inseguretat derivada d'atemptats com el de Niça o el de Berlín aconseguirà canviar la nostra manera de viure. Caldrà veure si continuarem passejant despreocupadament entre la gentada, sortirem a comprar o a gaudir d'uns focs artificials o si ens tancarem més a casa. A Catalunya i a l'Estat espanyol tenim la trista experiència del terrorisme d'ETA. I, malgrat atemptats com el d'Hipercor, tothom va continuar fent la mateixa vida. Tots vam seguir anant a centres comercials assumint el perill de ser víctima d'un atemptat, amb la mateixa actitud amb què sortim a la carretera els divendres sense que ens afecti la certesa que aquell cap de setmana hi haurà a les carreteres una dotzena de morts.
Però, encara que els europeus no deixem de sortir i ens acostumem a viure amb el risc de ser víctimes d'un atemptat, on sí que es plasmarà la por serà en els resultats d'eleccions pròximes, com ara les presidencials franceses o les alemanyes del 2017, on la ultradreta té molt a guanyar. I davant aquesta certesa, com hem vist a França amb els candidats de les presidencials, alguns actuen equivocadament assumint part del discurs dels xenòfobs. L'any 2002, socialistes, comunistes i ecologistes es van mobilitzar en la segona volta votant Chirac per barrar el pas a Le Pen, però no està clar que aquesta mobilització es repeteixi.
Tant Marine Le Pen, com l'holandès Gert Wilders, com la líder de l'emergent Alternativa per Alemanya (AfD), Frauke Petry, han carregat després de l'atemptat de Berlín contra Angela Merkel per la seva política d'admissió de refugiats. Però les propostes que fan els ultres, tot i ser electoralment rendibles, són impossibles d'aplicar. No es pot prohibir una religió i no es poden fer deportacions de centenars de milers de persones.
Donat que encara no s'han detingut els autors de l'atemptat de Berlín i ignorem si l'acció tindrà, com en altres atemptats, un epíleg sagnant, no saben com afectarà les eleccions, si Merkel serà derrotada, i amb quina força AfD entrarà al Parlament. Però, tant o més perillós que l'entrada dels xenòfobs al Parlament, serà que la resta de partits endureixin el seu discurs amb propostes que només aconseguiran legitimar els ultres. Ha passat a França quan François Hollande va fer seva la proposta del Front National de retirar la nacionalitat francesa als que se sumin a Estat Islàmic. Algú creu que, a algú que està disposat a immolar-se, el farà desistir l'amenaça de perdre la nacionalitat?
L'any també pinta malament des del punt de vista de principis que crèiem consolidats, com ara la persecució de criminals de guerra. Amb Obama, John Kerry i l'ONU fora de joc, els presidents de Turquia i Rússia, Recep Tayyip Erdogan i Vladímir Putin, pacten una solució al conflicte sirià que implica la continuïtat de Baixar al-Assad, que Europa i l'ONU acabaran acceptant com un fet consumat.


Llegir al Punt Avui

dimarts, 18 d’octubre del 2016

LA CIUTAT CLAU A L'IRAQ. Analitzo al Punt Avui inici ofensiva per recuperar Mossul, la mítica Nínive de Jonàs a la Bíblia i l'Alcorà




 Xavier Rius, periodista
Ahir va començar l'ofensiva per expulsar Estat Islàmic de Mossul, la segona ciutat de l'Iraq. Mossul és la Nínive de la Bíblia i l'Alcorà, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual va tornar, després de ser engolit per la balena, per anunciar-ne la destrucció total si no es penedien dels pecats en quaranta dies. Des del juny del 2014, està en mans dels gihadistes d'Abu Bakr al-Baghdadi, que el primer que va fer en conquerir-la va ser proclamar el califat que posava fi a les fronteres imposades per britànics i francesos, cridava els musulmans a afegir-s'hi per expandir-lo, imposava la xaria més estricta i destruïa les restes arqueològiques.

En l'ofensiva, hi actuen de manera coordinada més d'una dotzena de forces, que caldrà veure si, quan es recuperi la ciutat, més o menys devastada segons si el Daesh intenta o no resistir, seran capaces d'imposar-hi una administració fidel al fràgil govern de Bagdad. Hi lluiten des del nord els peixmergues del Kurdistan iraquià, que sembla que s'han compromès a no entrar-hi ni pretendre incorporar-lo al seu territori. Pel sud ataquen les tropes iraquianes, acompanyades de soldats nord-americans, milícies sunnites i les temudes milícies xiïtes, potser amb soldats o voluntaris iranians. Milícies que segons moltes notícies haurien assassinat població civil als llocs que arrabassaven al Daesh. També hi lluiten des del nord forces de l'exèrcit turc amb milícies iraquianes turcòfones que desitgen evitar que el nord-oest de Mossul s'incorpori al Kurdistan iraquià. I des del cel actua l'aviació de la coalició internacional, liderada pels Estats Units.

Aquesta ofensiva comença l'endemà que tropes turques i milícies de l'Exèrcit Lliure Sirià expulsessin el Daesh de la localitat siriana de Dabiq, ciutat de gran valor simbòlic, atès que Estat Islàmic va posar aquest nom a la seva revista digital en anglès, amb la qual recluta seguidors arreu, recordant la profecia que creuen molts musulmans d'acord amb un dels hadits o frases atribuïdes a Mahoma, que diu que l'islam i el califat tindran la seva victòria final en la batalla de Dabiq, on tropes musulmanes derrotaran definitivament els infidels.

No és clar si la derrota d'Estat Islàmic a l'Iraq tindrà com a conseqüència fer-lo més vulnerable a Síria. Tot dependrà de si decideix sacrificar els seus soldats o si es retira per fer-se fort en una Síria on l'anomenada “guerra mundial” que s'hi viu el beneficia. I és que a Síria la prioritat de Turquia no és combatre el Daesh, sinó impedir que es consolidi un territori kurd. I, per a Rússia, Síria és l'escenari on fer valer la seva hegemonia ressuscitant Al-Assad, mentre els Estats Units bombardegen Estat Islàmic, ja sense pretendre la desaparició del règim, perquè no tenen ningú per ocupar el poder. Però sí que l'Iraq, més enllà dels eterns problemes territorials i de corrupció, necessita recuperar Mossul per intentar tirar endavant com a projecte.

El que no sabem a hores d'ara, més enllà del triomfalisme amb què s'ha anunciat l'ofensiva, és, sobretot si el Daesh decideix resistir, quines conseqüències tindrà per a la població civil i si, fent realitat l'amenaça bíblica de destruir-la, la ciutat acabarà devastada com Alep.
داعش   punta, la, puntita, apunta, repunta, punteta, El Punt Avui, El Punt,‎‎, الموصل

dimecres, 14 de setembre del 2016

SENSE PLA DE PAU A SÍRIA, analitzo al Punt Avui la treva que començà ahir i els interessos creauts i contraposats que fan difícil un pla de pau

De moment aguanta l'alto el foc pactat a Síria entre el secretari d'Estat americà, John Kerry, i el ministre rus d'Exteriors, Sergei Lavrov. Una aturada de 48 hores d'hostilitats prorrogables que, si es manté, es podria ampliar a una setmana i permetre que, de manera conjunta, l'aviació russa i la dels Estats Units bombardegin les posicions d'Estat Islàmic i de l'antic Front Al Nusra, ara anomenat, després de trencar amb Al-Qaida, Fatah al-Shams.

L'acord vincula, d'una banda, les tropes de Damasc i les forces i milícies dels aliats iranians i libanesos i l'aviació russa, mentre que, de l'altra, si és que se'ls pot posar en el mateix bloc, hi ha la Coalició Nacional Siriana, que agrupa part de l'oposició armada, l'Exèrcit Lliure Sirià, les Unitats de Protecció Popular Kurdes (YPG) aliades amb milícies àrabs que controlen bona part del nord del país. També vincula les tropes turques desplegades en territori sirià, que després d'atacar igualment Estat Islàmic i els kurds, han fet una falca al Kurdistan sirià per evitar que es consolidi amb un territori unificat.

No s'hi ha sumat ni Estat Islàmic ni, tampoc, l'antic Front al-Nusra, Fatah al-Shams, que és aliat a Alep amb milícies oposades a la vegada a Estat Islàmic i al règim de Damasc. Precisament algunes d'aquestes milícies, finançades per l'Aràbia Saudita, no s'hi han sumat, tot i que per ara el respecten.

Aquest alto el foc arriba mig any després de fracassar el del 27 de febrer, període en el qual el drama humanitari s'ha incrementat, sobretot a Alep. Però des de llavors han canviat algunes coses. La primera és que la condició de retirada d'Al-Assad ha desaparegut de les exigències dels Estats Units, i el règim de Damasc tot i algun revés a Alep, se sent fort gràcies a l'ajuda russa, que va entrar de ple en el conflicte ara fa poc més d'un any per donar suport al règim sirià. La segona és el retrocés d'Estat Islàmic, aconseguit, precisament, per la intervenció russa. La tercera és la pèrdua per part de Damasc d'un sector d'Alep que ha caigut en mans de l'amalgama d'opositors, responent Al-Assad amb més bombardejos que han incrementat el patiment de la població. I la quarta, és que Turquia ha entrat militarment en el conflicte, ocupant una franja del Kurdistan sirià, sense que aquesta vulneració del dret internacional hagi estat criticada, i Ankara s'ha assegurat que no es pugui consolidar un Kurdistan unit com l'iraquià.

Tot i això, hi ha analistes que qüestionen la implicació turca en el cas que s'incrementin les hostilitats, qualificant-la de temerària, donada la fragilitat de l'exèrcit turc que, després d'empresonar la meitat de generals i oficials, i amb una guerra latent al Kurdistan turc, i constants atacs terroristes, s'ha aventurat a entrar a la guerra siriana. Turquia és membre de l'OTAN, per la qual cosa aquesta implicació podria haver molestat els Estats Units, que han donat suport als kurds. Però el fet que John Kerry no s'hi hagi oposat, podria ser una contraprestació a Turquia a la qual potser haurà de contrariar si deneguen l'extradició de Fethullah Gülen, al qui Ankara acusa d'haver dirigit el cop d'estat de juliol.

Enmig d'aquest trencaclosques hi ha també Israel, que és fronterer pel Golan ocupat amb Síria. I des de fa temps el Front al-Nusra, ara Fatah al-Shams, ataca des de la localitat de Quneitra Israel, que respon amb bombardejos de l'aviació israeliana que entra a l'espai aeri sirià. I precisament ahir Damasc anunciava que havia fet caure un avió israelià que havia entrat a l'espai sirià. Israel, evidentment, ha negat haver perdut cap avió.

Aquest és, doncs, ara l'escenari d'un alto el foc que ha de permetre fer arribar ajuda humanitària a zones com Alep, una ciutat dividida entre els dos bàndols i que pateix un setge militar des de fa mesos. Però més enllà dels dies que duri, no hi ha cap pla de pau que permeti posar fi a la guerra, encara que Síria quedés partida. Continua havent-hi massa interessos contraposats, entre els quals hi ha la determinació d'Al-Assad de recuperar Alep i del president turc d'evitar que es consolidi un Kurdistan autònom. Per no parlar d'Estat Islàmic que en perdre territori pot escampar els atemptats suïcides per tot Síria i el conglomerat de milícies islamistes que se senten ara traïdes pels seus protectors.

I per sobre de tot hi ha una població civil que ha perdut entre tres-cents mil i mig milió de vides i deu milions de desplaçats i que ara per ara no veu el final del conflicte.

dilluns, 1 d’agost del 2016

COMBATRE EL DISCURS GIHADISTA DES D'EUROPA. Analitzo a Nació Digital les conseqüències dels atemptats del Daesh a Europa i com combatre des de dins i fora de l'islam el seu discurs




Xavier Rius, Nació Digital, dilluns 1 d'agost de 2016
L’onada d’atemptats gihadistes que patim desconcerta una Europa que no sap com aturar i prevenir aquesta violència, es tracti d’atacs coordinats com els de Bataclan o Brussel·les, es tracti d’accions fetes per un sol individu com el de Niça amb un camió, sigui el seu autor un musulmà fill d’immigrants, sigui un sol·licitant d’asil com els que, amb un ganivet o destral a la mà, han irromput a les ciutats alemanyes de Ansbach, Reutlingen o Wurzburg. Atacs que es que s’han produït a Europa després que Abu Bakr al Baghdadi s’autoproclamés nou califa dels musulmans, i que el seu portaveu, Abu Mohamed al Adnani, fes una crida a colpejar objectius de tota mena.

Amb una ultradreta que creix i demana tancar la porta als refugiats i immigrants de països musulmans i l’aplicació de lleis d’excepció, François Hollande i Angela Merkel s’han negat, de moment a canviar la política vers els refugiats i a aplicar mesures de presumpció de culpabilitat amb els originaris o de descendents de famílies de països islàmics. Hollande intenta aguantar la pressió del Front Nacional de Marine Le Pen i del mateix Nicolas Sarkozy. A Alemanya, el partit xenòfob Alternativa per Alemanya, té poca presència a les institucions, però aquest últim any s’han produït centenars d’atacs a centres de refugiats, i Merkel ha de fer front a les veus dels seu propi partit contràries a la mà estesa d’aquest últim any a l’arriba de refugiats.

A Catalunya i l’Estat espanyol l’ultradreta, per sort, és residual donat que ha estat incapaç de trencar els lligams amb el seu passat franquista, està més preocupada en la sagrada unitat d’Espanya que en la immigració, viu immersa en eternes lluites caïnites, i bona part dels seguidors ja els va bé el PP. I la reacció popular als atemptats de l’11-M no va ser un creixement de la islamofòbia, sinó que es va canalitzar amb el vot de càstig a Aznar que ens havia ficat a la guerra d’Iraq. Però els gihadistes també criden a recuperar i atemptar a un Al Àndalus del que Catalunya en forma part. I és aventurat imaginar quina reacció es donarà si es produeixen aquí atemptats amb un camió com a Niça, o amb una destral en un tren. I molts articulistes i analistes han afirmat aquests dies que potser ens haurem d’acostumar a viure com a Tel Aviv, on les armes al carrer, i els atemptats, no trenquen el dia de la gent que s’hi ha acostumat.

Aquesta setmana després de la detenció de dos germans d’origen marroquí d’Arbúcies, acusats de finançar a Daesh, i fer-se públic que un tercer germà va morir a Síria, hi qui s’ha preguntat què hem fet malament perquè immigrants que es consideraven perfectament integrats, estiguessin col·laborant amb el Daesh, més quan el seu no era el cas de magribins desarrelats en l’àmbit social i laboral, que, com passa a les banlieus de França o al municipi belga de Molenbeek, superen el seu problema identitari i de rebuig, fent-se combatents de l’Estat Islàmic.

Més enllà que és cert que molts dels joves musulmans europeus pateixen problemes identitaris lligats a la discriminació educativa, social i laboral, la ideologia i els valors fanàtics als que juren fidelitat no neixen aquí. No es podrà superar aquest conflicte del gihadisme cap a les democràcies occidentals i –també- cap aquells musulmans que els gihadistes consideren apòstates o desviats, si des de l’islam i des de les societats i estats de majoria musulmana no s’imposen les veus que volen un canvi per ubicar la religió en l’àmbit privat i reinterpretar l’Alcorà.

Els que consideren l’islam intrínsecament pervers i contrari als drets humans i la llibertat de consciència que hi ha Europa, obliden que fa uns segles, mentre aquí es perseguia i expulsava al jueus i es cremava a la foguera els cristians desviats, els països musulmans acollien els jueus. I obliden que els impulsors de del salafisme, visió de l’islam de la que sorgeix Al Qaeda i el Daesh, són les monarquies petrolieres aliades d’Occident que han arraconar la tercera via d’uns règims àrabs laics que governaven fa unes dècades bona part del món àrab.

El problema, però, és que el salafisme s’ha estès arreu dels països sunnites en un temps que la ciència, la cultura i els valors han avançat molt, i s’ha imposat a la major part del món la separació entre política i religió i la ubicació de la religió en l’àmbit privat. Mentre a Europa, dessagnada per guerres de religions es van imposar els principis de la Il·lustració, la separació de poders i de la supremacia dels drets humans. I un dels pilars d’aquests drets és la llibertat ideològica, entesa com la llibertat de canviar de pensament i creences i fer-ho públic, als països musulmans això no ha anat així. Al món musulmà, mancat d’una autoritat o califa des de 1926 quan Turquia va abolir la figura del soltà-califa d’Istambul, no hi ha la figura que encarni el paper de successor de Mahoma, capaç de fer prevaldre una interpretació de l’Alcorà que passi pàgina a la necessitat de convertir voluntàriament o per la força als no musulmans.

La clau per superar tot el que hi ha de rebuig vers els no musulmans i els mals musulmans, està en les mateixes societats de majoria islàmica que consideren apòstata qui qüestiona la religió, posa el pensament científic per sobre del que diu l’Alcorà, o s’atreveix a fer públic que ha canviat de religió o que ha deixat de creure i és agnòstic. Aquesta no separació de religió, política i societat, amb una interpretació literal de l’Alcorà, oprimeix per sobre de tot a aquells que s’atreveixen a pensar diferent als països musulmans i a les dones. Però no significa que hagi de ser sempre així. A Tunísia, es va aprovar fa tres anys una constitució que reconeix la llibertat ideològica i religiosa, prohibint explícitament la persecució de l’apostasia. És a dir, a Tunísia ja no es delicte fer públic que s’ha deixat de creure o afirmar que es pot ser creient a la vegada que, en base al que diu la ciència, negar l’existència història d’Adam o qualificar l’Alcorà de ser un llibre metafòric.

Conec algun imam resident a Catalunya que es defineix com a salafista, el qual nega tota vinculació entre salafisme i violència. Però el salafisme que exporten i financen les monarquies saudites predica aplicar ara i aquí un valors socials idèntics als que vivien els seguidors de Mahoma el segle VII. Uns valors totalment contraposats als de la democràcia i la llibertat individual. I un cop es predica viure amb uns valors oposats als nostres, es genera odi cap a la societat occidental.

Així doncs, una de les claus per desterrar d’Europa la ideologia d’odi del gihadisme la tenen els líders i les comunitats musulmanes d’Europa, que han de moure fitxa i acceptar sense por tot el que significa la llibertat religiosa, el dret a creure i a no creure, deixant de patir per la virtut de les seves noies, predicant no com resistir en una terra d’infidels, sinó oferint la religió com una eina d’aquells que creuen en Déu, per relacionar-se amb ell, viure fent el bé, i compartir la fe. Lamentablement, però, el missatge del Daesh i de l’autoproclamat nou califa que es troba a la xarxa, per alguns serà més atractiu
Llegir a Nació Digital

dissabte, 16 de juliol del 2016

EL CALIFAT RECULA, EL MISSATGE NO. Analitzo al Punt Avui el retrocés del Daesh a Síria i L'Iraq, l'atemptat gihadista de Niça i l'extensió del missatge del Daesh

Tot i que sembla que l'atemptat de Niça no va ser ordenat per la direcció d'Estat Islàmic (EI), ja que l'autor va ser un musulmà amb problemes sense vincles amb el gihadisme però que com d'altres hauria fet seva la crida d'atacar Occident, aquesta acció sembla que tindrà un efecte immediat pel que fa a la necessària coordinació entre els Estats Units i Rússia en el combat a l'organització gihadista i, de passada, en la rehabilitació internacional del president de Síria, Baixar al-Assad. Però no sembla que una derrota d'Estat Islàmic allà tingui com a conseqüència la fi dels atemptats aquí.

L'atac s'ha produït mentre el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, era a Moscou, amb una proposta perquè Rússia i els Estats Units coordinessin els seus bombardejos contra Estat Islàmic a Síria, tot i que això signifiqués una acceptació per part dels Estats Units de l'evidència que Baixar al-Assad pugui continuar en el poder a Damasc.

Dos anys després que Abu Bakr al-Baghdadi proclamés a Mossul la creació del califat que posava fi a les fronteres traçades per britànics i francesos, i que es decidia a atacar infidels i apòstates arreu del món, gràcies als bombardejos liderats per Rússia i els Estats Units el califat ja ha perdut prop d'un 45% del terreny que tenia a l'Iraq i del 20% a Síria. Si la reconquesta a càrrec de les tropes russes i sirianes a finals de març de la simbòlica ciutat de Palmira va ratificar el canvi de rumb en la guerra a Síria, la recuperació fa un mes per l'exèrcit iraquià i les milícies xiïtes i sunnites de la ciutat de Fal·luja va representar una gran derrota per al califat a l'Iraq.

Però, si el Daesh o Estat Islàmic continua controlant bona part del territori conquerit no és tant pels seus èxits, sinó per les divisions dels seus adversaris. A l'Iraq els bombardejos de l'aviació nord-americana, de França, el Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Austràlia, Jordània i el Marroc, juntament amb l'avanç terrestre de l'exèrcit iraquià, les tropes kurdes, algunes tribus sunnites i les milícies xiïtes amb l'ajut de forces iranianes, han aconseguit avenços importants. Però el govern del primer ministre iraquià, Haider al-Abadi, és inoperant i continua esquitxat per una corrupció de proporcions descomunals. I, sense un govern que funcioni i pugui garantir la seguretat de les poblacions sunnites, serà impossible derrotar Estat Islàmic.

Si a l'Iraq les dificultats per derrotar l'organització gihadista es troben en les forces locals, a Síria la discrepància es dóna per les diferències entre els Estats Units i Rússia; entre Turquia i les monarquies sunnites, d'una banda, i l'Iran de l'altra. Mentre els avions dels EUA bombardejaven les posicions d'Estat Islàmic i del Front al-Nusra amb l'ajut de l'aviació dels Emirats Àrabs, Qatar i l'Aràbia Saudita, coordinant-se amb les milícies de les Forces Democràtiques Sirianes àrabs, kurdes o turcòfones sunnites, enfrontades igual a EI i al règim d'Al-Assad, l'aviació russa actuava amb contundència contra aquestes forces sunnites aliades dels EUA. La certesa que al voltant d'Alep o Damasc algunes d'aquestes milícies tinguessin pactes d'ajuda o no-agressió amb el Front al-Nusra d'Al-Qaida, era l'excusa per a l'aviació russa per atacar grups aliats o armats pels EUA.

Tot i que a mesura que avançava la guerra en què el règim d'Al-Assad cometia més crims contra la població, la seva renúncia era una exigència de la comunitat internacional només qüestionada per Rússia i l'Iran, amb el tomb que han fet les coses, tant Turquia, que ha patit reiterats atacs gihadistes, com els Estats Units s'han resignat a acceptar la continuïtat d'Al-Assad. Fa uns quants dies, després d'atacs que han arruïnat la temporada turística de Turquia, el primer ministre turc, Binali Yildirim, va proposar normalitzar les relacions amb Damasc. I, pel que fa als Estats Units, John Kerry era dijous a Moscou per negociar amb Putin i el ministre d'Afers Estrangers, Serguei Lavrov, una proposta d'unificar els bombardejos russos i americans contra Estat Islàmic i el Front al-Nusra a Síria. Aquesta proposta anava lligada a la fi dels bombardejos russos als altres grups opositors i a una acceptació per part dels EUA que, de moment, en les negociacions sobre Síria es deixi de demanar la retirada d'Al-Assad.

Evidentment mantenir una Síria dividida, en què Al-Assad ostenti la representació internacional, controlant les ciutats i la costa, amb una zona kurda i alguns enclavaments en mans dels opositors no gihadistes, amb Estat Islàmic derrotat, seria la menys dolenta de les opcions possibles. I sense derrotar EI a Síria no podrà ser derrotat plenament de l'Iraq.

Ara bé, aquest escenari, en el cas que el califat perdi el territori que controla i administra a Síria i l'Iraq, no farà desaparèixer el Daesh ni posarà fi a les seves accions. No només perquè hi ha altres llocs com ara Nigèria, Líbia, el Iemen i la Banya d'Àfrica on té seguidors i controla territoris, sinó perquè passés el que passés amb els milers de joves europeus, marroquins o tunisians que lluiten a Síria o l'Iraq, el seu missatge, amb els seus vídeos o el que transmet a la xarxa amb revistes com ara Dabiq, atrau joves radicalitzats o amb problemes d'identitat d'arreu del món. I sigui amb un fusell, sigui amb explosius, sigui amb un camió, continuaran disposats a matar apòstates i infidels, sense por de morir.

divendres, 22 d’abril del 2016

TRAS EL FIN DEL PRÍNCIPE. Más allá del éxtio televisivo y lo actual de la trama habrá que ver cómo afectará la serie a este barrio de Ceuta y a sus jóvenes. En el asalto a la comisaría se reproduce la estética y los símbolos del Daesh, pero se modificó el texto de la bandera negra para evitar que pudiera convertirse en foto icono de sus seguidores. Inghimasi ٳنغماسی ("los que se introducen sin miedo en territorio enemigo", y generalmente mueren como mártires)

Leer en El Periódico
Xavier Rius, 22 de abril de 2016

Acabó el miércoles con record de audiencia la segunda y última temporada del Príncipe como empezó, “con lágrimas y en agua salada”, ya que pese que el mal fue derrotado gracias al servicio póstumo de Fran, José Coronado, que sacó fuerzas en su último estertor para matar al malvado Khaled, Fátima fallece desangrada en brazos de Morey tras prometerse ambos su amor profundo e incondicional. Un final que no ha gustado a parte de los seguidores que se sublevaron en twitter, pero que ha sido coherente con lo que anunciaba José Coronado en su primer capítulo: “En el Príncipe todo acaba en agua salada, en lágrimas o en el fondo del mar”. Y así acabó tras casi dos años y medio después de su estreno, esa serie pensada sólo para una temporada ubicada en ese barrio conflictivo de Ceuta, cuna de yihadistas y narcotraficantes, y que estos dos años también ha padecido y evolucionado con la irrupción del Estado Islámico o Daesh. Grupo terrorista multinacional cuya estenografía macabra marcó el guión de la segunda temporada y estuvo reproducida en sanguinario asalto de la comisaría del último capítulo.
Más allá de giros argumentales que se tuvieron que dar para alargar la serie, alguno muy bien elegido como la corrupción en el CNI y la utilización del yihadismo en Ceuta en el contexto de la pugna hispano francesa por la construcción de un túnel bajo el Estrecho, la realidad evolucionó mucho desde que se grabaron los primero capítulos en 2013, siendo la trama fiel a dicha evolución. La serie comienza con un grupo terrorista llamado Akrab (Escorpión), tal vez fiel a Al Qaeda, en un tiempo que los jóvenes que marchaban desde Ceuta y Europa a combatir a Siria lo hacían para sumarse a grupos leales a Al Qaeda como el Frente al-Nusra. Y toma ya en la segunda temporada la simbología del Estado Islámico o Daesh que irrumpe en 2104, tras romper con Al Qaeda y Al-Nursa, proclama el Califato y realiza las impactantes ejecuciones con sus videos de las víctimas vestidas con mono naranja.
En la segunda temporada del Príncipe afortunadamente se solventan los tintes islamófobos de la primera, en la que todos los personajes masculinos musulmanes o de origen magrebí acabaron siendo terroristas o narcotraficantes, incluso aquellos como el policía ceutí, Hakim, –Ayoub al Hilali- que decía ser ateo y comía jamón, pero resultó ser un terrorista infiltrado. Y acertadamente se introdujeron otros, como el agente Samy, Ahmed Younossi, que replica siempre a los yihadistas que su visión del islam es equívoca, o la del líder musulmán con túnica que, tras reprochar a los terroristas su acción es asesinado en la puerta de la comisaría.
Se le puede criticar a la serie algunos errores a la hora de mostrar al CNI o en la ejecución de los dispositivos antiterroristas. Un agente del CNI, actúe o no bajo la cobertura de la Policía Nacional, nunca se autodefinirá como espía como hacía Morey. Los agentes de los servicios secretos, antiterroristas y de información se definen y clasifican en todo el mundo en categorias como agentes operativos o como analistas. Lo de espías queda para la época de la guerra fría en que agentes se camuflaban con otra profesión en territorio enemigo para obtener información. Así mismo resulta impensable que una periodista pueda reunirse con Robledo, el jefe del CNI corrupto, en el parking del organismo al que ha accedido libremente. Y ciertamente, tanto el operativo policial de Granada con los reyes de España y Marruecos, como en las escenas trepidantes del último capítulo, el dispositivo antiterrorista habría sido muy distinto en la realidad, pero ello hubiera quitado protagonismo a Fran y Morey que debían ser ellos quienes se enfrentaran con el mal.
En el capítulo del miércoles se reprodujo como, a la orden de Inghimasi ٳنغماسی (que significa:"los que se introducen sin miedo en territorio enemigo", y generalmente mueren como suicidas o mártires), unos chavales inexpertos asaltan la comisaría reproduciendo la simbología del Daesh o Estado Islámico, pese a que deliberadamente se cambió alguna palabra y la caligrafía de la bandera negra con círculo blanco del Daesh, para evitar que en el futuro dichas imágenes sean usadas como icono terrorista.
Resulta difícil valorar ahora qué rédito positivo o negativo dejará en El Príncipe la serie, que no ha acabado de gustar a muchos de quienes trabajan día a día por la convivencia y desestigmatizar dicho barrio al haberse sobredimensionado sólo lo negativo. Un barrio, con olor a heroína y té con hierbabuena, que tuve el privilegio de conocer con toda su complejidad en julio de 2004 de la mano de Hamed Abderraman Ahmed, "Hamido", recien liberado de Guantánamo. Ceuta y Melilla son dos microcosmos con una gran población española joven musulmana o de cultura musulmana, que afronta los problemas educativos, de empleo y de marginalidad, además del conflicto identitario. Cóctel del que se alimenta en toda Europa el yihadismo. Por ello preocupa a los analistas del CNI, policía y Guardia Civil, si a consecuencia de la serie, a corto o medio plazo, habrá jóvenes de Ceuta y Melilla que puedan sentirse atraídos y mimetizados por las digamos hazañas bélicas mostradas en la misma.
A raíz de los últimos atentados realizados en París o Bruselas se ha debatido mucho sobre qué modelo de integración de los ciudadanos de religión o cultura islámica debe buscarse, para evitar las condiciones sociales de segregación y guetos que alimentan el terrorismo yihadista. Lamentablemente el tema es complejo y debe abordarse huyendo del buenismo de cierto multiculturalismo que propugna el respeto hacia patrones de conducta social y familiar, sin puerta de salida para las mujeres, opuestos al principio básico de libertad individual. Y huyendo también de la islamofobia que niega el derecho a ser musulmán y mostrarlo en público. Pero la trayectoria de la protagonista indiscutible, Hiba Abouk, o de la actriz Mariam Bachir, que descubrimos en El Niño, y que pudimos ver también en El Príncipe, nos obliga a reflexionar sobre ello.
Abouk, nacida en España hija de padre libio y madre tunecina, reconoció hace un año que había roto la relación con sus padres, que no aprobaban los papeles que realizaba. Así mismo la saharaui Mariam Bachir, que pudimos ver también, realizando como cualquier otra actriz española, una escena amorosa en El Niño, o que hizo una escena de beso lésbico en un espot publicitario, lamentaba recientemente TV3 que, desde su entorno saharaui, se le reprochara y censurara por sus papeles. Y aquí podemos llegar a la triste conclusión que para muchas mujeres hijas de musulmanes, solo pueden decidir libremente cómo quieren vivir y si desean romper o no con patrones patriarcales apegados tristemente a la cultura islamica, si tienen capacidad económica para independizarse. Y lamentablemente un reto no resuelto que tienen las sociedades democráticas occidentales es que hay sectores de su población, y me refiero a parte de las llamadas comunidades islámicas, que no entienden que la religión y el modo de manifestarla es una opción libre con todo el derecho a practicarla y difundirla, pero no un componente genético hereditario de los hijos e hijas de musulmanes.
Xavier Rius, periodista

Las palabras de la bandera del Daesh han sido cambiadas para evitar que se reproduzca como icono suyo

DESPRÉS DEL PRÍNCIPE
Va acabar dimecres amb rècord d'audiència la segona i última temporada del Príncipe com va començar, "amb llàgrimes i en aigua salada", ja que malgrat que el mal va ser derrotat gràcies al servei pòstum de Fran, José Coronado, que va treure forces en el seu últim alè de vida per matar el malvat Khaled, Fàtima mor dessagnada en braços de Morey després de prometre’s tots dos el seu amor etern i incondicional. Un final que no ha agradat a part dels seguidors que es van revoltar a twitter, però que ha estat coherent amb el que anunciava José Coronado en el primer capítol: "Al Príncipe tot acaba en aigua salada, en llàgrimes o en el fons del mar ". I així va acabar després de gairebé dos anys i mig després de la seva estrena, aquesta sèrie pensada només per a una temporada situada en aquest barri conflictiu de Ceuta, bressol de gihadistes i narcotraficants, i que aquests dos anys també ha patit i evolucionat amb la irrupció de l'Estat islàmic o Daesh. Grup terrorista multinacional, la escenografia macabra del qual va marcar el guió de la segona temporada i va estar reproduïda en sanguinari assalt de la comissaria de l'últim capítol.
Més enllà de girs argumentals que es van haver de donar per allargar la sèrie, algun molt ben triat com la corrupció al CNI i la utilització del gihadisme a Ceuta en el context de la pugna hispanofrancesa per la construcció d'un túnel sota l'Estret, la realitat va evolucionar molt des que es van gravar els primers capítols en 2013, sent la trama fidel a aquesta evolució. La sèrie comença amb un grup terrorista anomenat Akrab (Escorpí), potser fidel a Al-Qaida, en un temps que els joves que marxaven des de Ceuta i Europa a combatre a Síria, ho feien per sumar-se a grups lleials a Al-Qaida com el Front al -Nusra. I pren ja en la segona temporada la simbologia de l'Estat Islàmic o Daesh que irromp en 2104, després de trencar amb Al-Qaida i Al-Nursa, proclama el Califat i realitza les impactants execucions amb els seus vídeos de les víctimes vestides amb mono taronja.
En la segona temporada del Príncipe afortunadament se solucionen els tints islamòfobs de la primera, en la que tots els personatges masculins musulmans o d'origen magribí van acabar sent terroristes o narcotraficants, fins i tot aquells com el policia de Ceuta, Hakim, -Ayoub a Hilali- que deia ser ateu i menjava pernil, però va resultar ser un terrorista infiltrat. I encertadament es van introduir altres, com l'agent Samy, Ahmed Younossi, que replica sempre als jihadistes que la seva visió de l'islam és equívoca, o la del líder musulmà amb túnica que, després de retreure als terroristes seva acció és assassinat a la porta de la comissaria.
Se li pot criticar la sèrie alguns errors a l'hora de mostrar el CNI o en l'execució dels dispositius antiterroristes. Un agent del CNI, actuï o no sota la cobertura de la Policia Nacional, mai s’autodefinirá com espia com feia Morey. Els agents dels serveis secrets, antiterroristes i d'informació es defineixen i classifiquen a tot el món en categories com a agents operatius o com analistes. El mot espia queda per l'època de la guerra freda en què els agents es camuflaven amb una altra professió en territori enemic per obtenir informació. Així mateix resulta impensable que una periodista pugui reunir-se amb Robledo, el cap del CNI corrupte, al pàrquing de l'organisme al qual ha accedit lliurement. I certament, tant l'operatiu policial de Granada amb els reis d'Espanya i el Marroc, com en les escenes trepidants de l'últim capítol, el dispositiu antiterrorista hauria estat molt diferent a la realitat, però això hagués tret protagonisme a Fran i Morey que havien de ser ells qui s'enfrontessin amb el mal.
En el capítol de dimecres es va reproduir com, a l'ordre d’Inghimasi,,ٳنغماسی ("els que s'introdueixen o entren sense por en territori enemic", i generalment moren com a màrtirs) uns xavals inexperts assalten la comissaria reproduint la simbologia del Daesh o Estat Islàmic, malgrat que deliberadament es va canviar alguna paraula i la cal·ligrafia de la bandera negra amb cercle blanc del Daesh, per evitar que en el futur aquestes imatges siguin utilitzaes com a icona terrorista.
Resulta difícil valorar ara quin rèdit positiu o negatiu deixarà en El Príncipe a la sèrie, que no ha acabat d'agradar a molts dels que treballen dia a dia per la convivència i desestigmatitzar el barri en haver-se sobredimensionat només les coses negatives. Un barri, que fa olor a heroïna i a te amb menta, que vaig tenir el privilegi de conèixer amb tota la seva complexitat el juliol de 2004 de la mà d’Abderraman Ahmed, "Hamido", recent alliberat de Guantánamo. Ceuta i Melilla són dos microcosmos amb una gran població espanyola jove musulmana o de cultura musulmana, que afronta els problemes educatius, d'ocupació i de marginalitat, a més del conflicte identitari. Còctel del que s'alimenta a tot Europa el gihadisme. Per això preocupa als analistes del CNI, policia i Guàrdia Civil, si a conseqüència de la sèrie, a curt o mitjà termini, hi haurà joves de Ceuta i Melilla que puguin sentir-se atrets i mimetitzats per les, diguem gestes bèl·liques, mostrades a la mateixa.
Arran dels últims atemptats realitzats a París o Brussel·les s'ha debatut molt sobre quin model d'integració dels ciutadans de religió o cultura islàmica ha de buscar-se, per evitar les condicions socials de segregació i guetos que alimenten el terrorisme gihadista. Lamentablement el tema és complex i s'ha d'abordar fugint del bonisme de cert multiculturalisme que propugna el respecte cap a patrons de conducta social i familiar, sense porta de sortida per a les dones, oposats al principi bàsic de llibertat individual. I fugint també de la islamofòbia que nega el dret a ser musulmà i mostrar-ho en públic. Però la trajectòria de la protagonista indiscutible, Hiba Abouk, o de l'actriu Mariam Bachir, que vam descobrir a El Niño i vam poder veure també en El Príncipe, ens obliga a reflexionar-hi.
Abouk, nascuda a Espanya de pare libi i mare tunisiana, va reconèixer fa un any que havia trencat la relació amb els pares, que no aprovaven els papers que realitzava. Així mateix la sahrauí Mariam Bachir, que vam poder veure també, realitzant com qualsevol altra actriu espanyola, una escena amorosa a El Niño, que va fer una escena de petó lèsbic en un espot publicitari, lamentava recentment a TV3 que, des del seu entorn sahrauí, se li reprotxés i censurés pels seus papers. I aquí podem arribar a la trista conclusió que moltes dones filles de musulmans, només poden decidir lliurement com volen viure i si volen trencar o no amb patrons patriarcals aferrats tristament a la cultura islàmica, si tenen capacitat econòmica per independitzar-se. I lamentablement un repte no resolt que tenen les societats democràtiques occidentals és que hi ha sectors de la població, i em refereixo sectors de les anomenades comunitats islàmiques, que no entenen que la religió i la manera de manifestar-la és una opció lliure amb tot el dret a practicar-la i difondre-la, però no un component genètic hereditari dels fills i filles de musulmans.
Xavier Rius, periodista
¿Qué siginifica Inghimasi?
Flag Daesh ISIS