El Punt Avui, dimarts 27 d'octubre de 2015
El fet que cap mandatari dels onze estats de
l'anomenada ruta dels Balcans que van reunir-se diumenge a Brussel·les
amb Angela Merkel i el president de la Comissió Europea, Jean Claude
Juncker, acompanyessin aquests dos a la roda de premsa en la qual van
explicar els acords, és una constatació de la tensió i els enfrontaments
que s'hi van viure. Durant la cimera alguns van responsabilitzar Merkel
de generar un efecte crida, que hauria motivat el flux actual des de
les illes gregues cap a Alemanya.
A la cimera es va acordar
quelcom totalment insuficient, la creació de camps d'acollida per a cent
mil persones, de les quals la meitat es quedarien a Grècia, així com el
desplegament de quatre-cents policies per ajudar Eslovènia a controlar
les seves fronteres. I ha transcendit que es van viure moments de gran
tensió quan uns països acusaven els altres de no controlar el seu
territori i facilitar el trànsit ràpid de milers de persones per passar
el problema al veí, o de construir barreres que només han servit per
desviar el flux cap a països veïns fent la ruta més dolorosa. Alguns van
culpar Merkel d'haver-se deixat endur per les emocions després de la
mort del nen Aylan Kurdi i haver donat un missatge de portes obertes.
Per
entendre la posició d'Angela Merkel de fa vuit setmanes en favor de
l'acollida i el repartiment dels refugiats, cal reconèixer la mentalitat
alemanya que planifica segons la realitat demogràfica, sociològica i
econòmica. Tot el contrari d'altres estats europeus, on s'amaga el cap
sota l'ala sense que els preocupi que els fets en matèria d'immigració
desbordin el discurs oficial. Recordem quan des del govern espanyol fa
deu o quinze anys es feia una regularització d'immigrants, no es creaven
canals d'arribada legal, i venia mig milió més d'irregulars? I llavors,
després de dir que s'havia tocat sostre, es feia una nova
regularització sense planificar noves vingudes, fet que desbordava els
ajuntaments i els serveis socials.
Doncs bé, Merkel senzillament
va dir el que era obvi. Que bona part dels quatre milions de refugiats
que hi ha als camps de Turquia, el Líban o Jordània acabarien venint cap
a Europa tal com ja estava passant. I, conseqüentment amb això, no es
podia cometre l'error del període de la immigració econòmica dels anys
seixanta i setanta a Alemanya, en què no es van fer polítiques
d'integració ciutadana, cosa que va dificultar després la integració
efectiva dels milions de persones d'origen turc que hi ha avui. Merkel
des d'un fred pragmatisme va dir en veu alta el que ja era una realitat:
estan venint i ho hem d'organitzar.
Evidentment, això té
conseqüències, atès que no hi ha precedents en la història d'Europa d'un
moviment migratori a peu de milions de persones en un període tan breu.
Flux que no té res a veure amb el de les guerres iugoslaves perquè, a
causa de la devastació en què ha quedat Síria, la majoria d'aquests
milions de persones no podran tornar mai a la seva terra. I res no fa
pensar que Estat Islàmic serà derrotat a curt termini.
No estic
defensant Angela Merkel, però qui està fallant no és Alemanya, sinó la
resta d'Europa, atès que, per posar un exemple, ara per ara, dels
160.000 refugiats que els 28 van acordar repartir fa dos mesos, només se
n'han reubicat 86. I mentrestant, a Alemanya, Àustria o als països
nòrdics, grups populistes sense escrúpols ho aprofiten per atacar
albergs de refugiats i encendre la xenofòbia, a la vegada que altres
intenten treure'n rendiment polític. Una benzina que pot ser
electoralment rendible per a alguns, però que no fa més fàcil la gestió
dels problemes complexos que ha d'abordar Europa, ni que els 28 estats
funcionin com una unitat política.
Llegir al Punt Avui
