Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alemanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alemanya. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de maig del 2025

Alemanya i les democràcies occidentals tornen a Weimar? El Triangle

  






Fins a primers de juliol podem visitar al Caixa Forum de Barcelona l’exposició “Temps incerts. L’Alemanya d’entre guerres”, relativa a la República de Weimar, règim que s’instaurà democràticament al país germànic el 1919 després de la Primera Guerra Mundial i acabà el 1933 coincidint amb l’ascens al poder d’Adolf Hitler com a canceller o cap de govern del Reich. Un canceller que aprofitaria l’incendi del Parlament o Reichstag del febrer de 1933 per suspendre drets i llibertats constitucionals. I setmanes més tard, després d’unes eleccions en les que el partit nazi fou la força més votada sense obtenir però la majoria absoluta, va suspendre l’activitat de la resta de partits, empresonant a molts dels seus líders.



L’agost de 1934 en morir el president Paul von Hindenburg, Hitler va fer el pas definitiu proclamant-se Fürher, unificant els càrrecs de president i cap del govern. Il·legalitzarà definitivament la resta de partits, convertint el Tercer Reich en un dictadura que portarà el món a una guerra que acabarà a Europa el maig de 1945 amb el seu suïcidi i la destrucció d’Alemanya i mig Europa. Una guerra que provocarà la mort de més de vint milions de soldats i cinquanta milions de civils, inclosos els milions, jueus o no, que moririen als caps de concentració, de treball o d’extermini.

L’exposició del Caixa Forum fa un repàs de l’art avantguardista que va créixer a Alemanya aquells primers anys d’esperança d’aquell Berlín transgressor on les dones i els homosexuals tenien espais de llibertat on somniaven amb un món diferent, i els artistes, arquitectes, dissenyadors i emprenedors veien que tot era possible. Però també ens mostra la realitat dels milions d’obrers que patien més que ningú les conseqüències de les sancions imposades a Alemanya pels vencedors de la Primera Guerra. I com aquell ofec de les masses treballadores era un camp on arrelaven moviments antagònics com el comunisme de Rosa Luxemburg i dels que s’emmirallaven en la Revolució Russa i el del jove Adolf Hitler que, amb les seves idees nacional-socialistes i el seu discurs culpant de tot als jueus, intentarà el 1923 fer un cop d’estat, el Pustch de Múnic que el portarà a la presó, temps que Hitler aprofitarà per reflexionar i escriure el Mein Kampf. I es prepararà per, amb unes estratègies de comunicació molt ben pensades, executar deu anys després, gràcies a dues ajustades victòries electorals, un canvi radical que el que ara denominem com la societat civil -pensadors, periodistes, artistes, escriptors, etc- consideraven impossible. Però el que semblava impensable per molts polítics, artistes i intel·lectuals alemanys, esdevingué una realitat beneïda per les masses.

Titulo aquest article “Alemanya i les democràcies occidentals tornen a Weimar?”, referint-me així també als Estats Units. Perquè no és només Alemanya i Europa que sembla que torni al fràgils temps de Weimar amb el partit ultra Alternativa per Alemanya quedant com a segona força del Bundestag i un nou president o canceller, Friedrich Merz, que el passat dimarts va fracassar en primera volta en la votació que l’havia d’investir. Un fet, per cert, inèdit en la disciplinada Alemanya on una vintena de diputats dels partits que li donen suport es van abstenir o van votar en contra, cosa que recorda el que passava en temps de Weimar. Em refereixo a Occident perquè fa mig any, el mateix Donald Trump que quatre anys abans, en perdre les eleccions va cridar a assaltar el Capitoli, era votat per les masses treballadores dels Estats Units i tornava per la porta gran a la Casa Blanca. Mentre a l’Alemanya de Weimar, tot i ser una democràcia dèbil, Hitler fou empresonat per Putch de Munic, Trump tot i estar més que provat que cridà als seus seguidors a assaltar el poder legislatiu del que es considerava la democràcia més consolidada del món, guanyà per una àmplia majoria les eleccions i en tornar a la Casa Blanca ha trencat tots els acords i consensos internacions forjats dins o fora de les Nacions Unidesa partir de 1946. Trump ho justifica amb el moviment MAGA, Fem Amèrica Gran de Nou, mentre que Hitler ho feia reivindicant l’espai vital pel poble alemany, la seva superioritat racial i el “Deutschland über alles”.

Hitler primer reivindicava Àustria, Alsàcia, Txecoslovàquia i Polònia, i Trump ho fa amb Groenlàndia, Panamà i Canadà. Trump esmicola ara els acords i consensos de tota mena aconseguits amb molt esforç, mentre a Europa ens creixen cavalls de Troia com Alternativa per Alemanya, Vox o Aliança Catalana que emmirallant-se en Trump, Putin i Netahyahu, volen també destruir el projecte de la Unió Europea. Un projecte nascut el 1951 inicialment com a Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, amb la que els estats en els que va començar la Segona Guerra Mundial volien evitar que el controls d’unes conques mineres al cor d’Europa poguessin portar el continent a una nova guerra.







Hasta primeros de julio podemos visitar en el Caixa Forum de Barcelona la exposición «Tiempos inciertos. La Alemania de entre guerras», relativa a la República de Weimar, régimen que se instauró democráticamente en el país germánico en 1919 después de la Primera Guerra Mundial y acabó en 1933 coincidiendo con el ascenso al poder de Adolf Hitler como canciller o jefe de gobierno del Reich. Un canciller que aprovecharía el incendio del Parlamento o Reichstag de febrero de 1933 para suspender derechos y libertades constitucionales. Y semanas más tarde, tras unas elecciones en las que el partido nazi fue la fuerza más votada sin obtener sin embargo la mayoría absoluta, suspendió la actividad del resto de partidos, encarcelando a muchos de sus líderes.

En agosto de 1934 al morir el presidente Paul von Hindenburg, Hitler dio el paso definitivo proclamándose Fürher, unificando los cargos de presidente y jefe del gobierno. Ilegalizará definitivamente al resto de partidos, convirtiendo al Tercer Reich en una dictadura que llevará al mundo a una guerra que acabará en Europa en mayo de 1945 con su suicidio y la destrucción de Alemania y media Europa. Una guerra que provocará la muerte de más de veinte millones de soldados y cincuenta millones de civiles, incluidos los millones, judíos o no, que morirían en los campos de concentración, de trabajo o de exterminio.

La exposición del Caixa Forum hace un repaso del arte vanguardista que creció en Alemania en aquellos primeros años de esperanza de aquel Berlín transgresor donde las mujeres y los homosexuales tenían espacios de libertad donde soñaban con un mundo diferente, y los artistas, arquitectos, diseñadores y emprendedores veían que todo era posible. Pero también nos muestra la realidad de los millones de obreros que sufrían más que nadie las consecuencias de las sanciones impuestas a Alemania por los vencedores de la Primera Guerra. Y como aquel sufrimiento de las masas trabajadoras era un campo donde arraigaban movimientos antagónicos como el comunismo de Rosa Luxemburgo y de los que admiraban la Revolución Rusa y el del joven Adolf Hitler que, con sus ideas nacional-socialistas y su discurso culpando de todo a los judíos, intentará en 1923 dar un golpe de estado, el Pustch de Múnich que lo llevará a la cárcel, tiempo que Hitler aprovechará para reflexionar y escribir el Mein Kampf. Y se preparará para, con unas estrategias de comunicación muy bien pensadas, ejecutar diez años después, gracias a dos ajustadas victorias electorales, un cambio radical que lo que ahora denominamos como la sociedad civil -pensadores, periodistas, artistas, escritores, etc- consideraban imposible. Pero lo que parecía impensable para muchos políticos, artistas e intelectuales alemanes, se convirtió en una realidad bendecida por las masas.

Titulo este artículo «¿Vuelven a Weimar Alemania y las democracias occidentales?», refiriéndome así también a Estados Unidos. Porque no es sólo Alemania y Europa que parece que vuelvan a los frágiles tiempos de Weimar con el partido ultraderechista Alternativa por Alemania quedando como segunda fuerza del Bundestag y un nuevo presidente o canciller, Friedrich Merz, que el pasado martes fracasó en primera vuelta en la votación que debía investirlo. Un hecho, por cierto, inédito en la disciplinada Alemania donde una veintena de diputados de los partidos que le apoyan se abstuvieron o votaron en contra, lo que recuerda lo que pasaba en tiempos de Weimar. Me refiero a Occidente porque hace medio año, el mismo Donald Trump, que cuatro años antes al perder las elecciones llamó a asaltar el Capitolio, era votado por las masas trabajadoras de Estados Unidos y regresaba por la puerta grande a la Casa Blanca. Mientras que en la Alemania de Weimar, a pesar de ser una democracia débil, Hitler fue encarcelado por el Putsch de Múnich, Trump a pesar de estar más que probado que llamó a sus seguidores a asaltar el poder legislativo de la que se consideraba la democracia más consolidada del mundo, ganó por una amplia mayoría las elecciones y al volver a la Casa Blanca ha roto todos los acuerdos y consensos internaciones forjados dentro o fuera de las Naciones Unidas a partir de 1946. Trump lo justifica con el movimiento MAGA, Hagamos América Grande de Nuevo, mientras que Hitler lo hacía reivindicando el espacio vital para el pueblo alemán, su superioridad racial y el «Deutschland über alles«.

Hitler primero reivindicaba Austria, Alsacia, Checoslovaquia y Polonia, y Trump lo hace con Groenlandia, Panamá y Canadá. Trump desmenuza ahora los acuerdos y consensos de todo tipo conseguidos con mucho esfuerzo, mientras en Europa nos crecen caballos de Troya como Alternativa por Alemania, Vox o Aliança Catalana que imitando a Trump, Putin y Netahyahu, quieren también destruir el proyecto de la Unión Europea. Un proyecto nacido en 1951 inicialmente como Comunidad Europea del Carbón y el Acero, con la que los estados en los que comenzó la Segunda Guerra Mundial querían evitar que los controles de unas cuencas mineras en el corazón de Europa pudieran llevar al continente a una nueva guerra

divendres, 23 de desembre del 2016

GUANYARÀ LA POR?, Analitizo al Punt Avui consequències i reaccions a atemptats com el de Berlín i la pujada de l'extremadreta





Si alguna conclusió podem treure de l'atemptat al mercat de Berlín és que l'any 2017 no serà millor que els anteriors, donat que Estat Islàmic anima els seus seguidors a actuar a Europa, que la ultradreta pujarà i que els partits defensors dels valors pels quals va sorgir el projecte europeu retrocediran. El que caldrà veure és si la sensació d'inseguretat derivada d'atemptats com el de Niça o el de Berlín aconseguirà canviar la nostra manera de viure. Caldrà veure si continuarem passejant despreocupadament entre la gentada, sortirem a comprar o a gaudir d'uns focs artificials o si ens tancarem més a casa. A Catalunya i a l'Estat espanyol tenim la trista experiència del terrorisme d'ETA. I, malgrat atemptats com el d'Hipercor, tothom va continuar fent la mateixa vida. Tots vam seguir anant a centres comercials assumint el perill de ser víctima d'un atemptat, amb la mateixa actitud amb què sortim a la carretera els divendres sense que ens afecti la certesa que aquell cap de setmana hi haurà a les carreteres una dotzena de morts.
Però, encara que els europeus no deixem de sortir i ens acostumem a viure amb el risc de ser víctimes d'un atemptat, on sí que es plasmarà la por serà en els resultats d'eleccions pròximes, com ara les presidencials franceses o les alemanyes del 2017, on la ultradreta té molt a guanyar. I davant aquesta certesa, com hem vist a França amb els candidats de les presidencials, alguns actuen equivocadament assumint part del discurs dels xenòfobs. L'any 2002, socialistes, comunistes i ecologistes es van mobilitzar en la segona volta votant Chirac per barrar el pas a Le Pen, però no està clar que aquesta mobilització es repeteixi.
Tant Marine Le Pen, com l'holandès Gert Wilders, com la líder de l'emergent Alternativa per Alemanya (AfD), Frauke Petry, han carregat després de l'atemptat de Berlín contra Angela Merkel per la seva política d'admissió de refugiats. Però les propostes que fan els ultres, tot i ser electoralment rendibles, són impossibles d'aplicar. No es pot prohibir una religió i no es poden fer deportacions de centenars de milers de persones.
Donat que encara no s'han detingut els autors de l'atemptat de Berlín i ignorem si l'acció tindrà, com en altres atemptats, un epíleg sagnant, no saben com afectarà les eleccions, si Merkel serà derrotada, i amb quina força AfD entrarà al Parlament. Però, tant o més perillós que l'entrada dels xenòfobs al Parlament, serà que la resta de partits endureixin el seu discurs amb propostes que només aconseguiran legitimar els ultres. Ha passat a França quan François Hollande va fer seva la proposta del Front National de retirar la nacionalitat francesa als que se sumin a Estat Islàmic. Algú creu que, a algú que està disposat a immolar-se, el farà desistir l'amenaça de perdre la nacionalitat?
L'any també pinta malament des del punt de vista de principis que crèiem consolidats, com ara la persecució de criminals de guerra. Amb Obama, John Kerry i l'ONU fora de joc, els presidents de Turquia i Rússia, Recep Tayyip Erdogan i Vladímir Putin, pacten una solució al conflicte sirià que implica la continuïtat de Baixar al-Assad, que Europa i l'ONU acabaran acceptant com un fet consumat.


Llegir al Punt Avui

dilluns, 14 de març del 2016

LA CULPA NO ÉS DE MERKEL, analitzo a Nació Digital l'ascens de la ultradreta a tres lands alemanys en les eleccions d'ahir



«Els 28 van ser incapaços d’implementar el pla per repartir 160.000 refugiats, mentre el flux continuava cap a Alemanya, alimentant aquesta insolidaritat els arguments dels populistes d’AfD»

Els resultats de les eleccions regionals a Baden-Württemberg, Renània-Palatinat i Saxònia-Anhalt, en les quals han tret uns excel·lents resultats la xenòfoba i euroescèptica, Alternativa per Alemanya (AfD), han generat dins i fora d’Alemanya opinions crítiques cap a la cancellera per la seva política vers els refugiats, en permetre que més d’un milió de persones hagin arribat al país.

Es culpa a Merkel, però els veritables responsables de la irrupció d’aquest partit han estat els altres 27 estats de la Unió Europea. Una unió formada per 508 milions d’habitants, incapaç de donar una resposta conjunta per acollir als sirians, iraquians i afganesos que venen fugint de la guerra. I és què l’Europa dels 28 hagués pogut acollir els quatre o sis milions de persones que venen cap aquí, si hagués actuat amb una mica coherència aplicant els principis amb la que es va fundar. Els 28 van ser incapaços d’implementar el pla per repartir 160.000 refugiats, mentre el flux continuava cap a Alemanya, alimentant aquesta insolidaritat els arguments dels populistes d’AfD, davant una Europa que deixava sola a Alemanya.

Alternativa per Alemanya ja va obtenir set eurodiputats a les europees de 2014, si bé cinc d’aquests, per diferències internes, van abandonar el partit. Llavors encara no havia esclatat la crisis del refugiats i, a mentre AfD s’estenia pel país, aplegant descontents amb les polítiques de Brussel·les i la presència d’immigrants, sorgia el moviment Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident, PEGIDA, impulsat pel polèmic Lutz Bachman.

PEGIDA va començar l’octubre de 2014 a manifestar-se setmanalment a Dresden, capital de l’estat lliure de Saxònia, a l’antiga Alemanya comunista, en la que els seus habitants no es van sentir ben tractats durant la unificació i que en la memòria col·lectiva hi ha un lògic ressentiment pel bombardeig aliat que va arrasar la ciutat el febrer de 1945.

I si mirem els resultats, veurem que la pujada d’ApF no ve només de la baixada de la CDU a Baden Württemberg i dels socialdemòcrates a Baden i Saxònia. La forta irrupció d’Alternativa per Alemanya ve de l’increment de la participació. Ciutadans que s’havien abstingut, mostren el seu descontent donant el vot als xenòfobs i euroescèptics. Però si la resta d’estats europeus continuem sent insolidaris amb l’acollida de refugiats amb arguments similars als que expressa ApF, el que aconseguirem no serà frenar la pujada de la xenofòbia, sinó debilitar encara més a Merkel i alimentar aquest populisme que qüestiona el  projecte d’Europa.
Xavier Rius Sant

dimarts, 27 d’octubre del 2015

REFUGIATS, AFRONTAR LA REALITAT. Publico anàlisi al Punt Avui sobre la cimera d'estats de la "Ruta Balcànica" de diumenge


Xavier Rius, periodista 
El Punt Avui, dimarts 27 d'octubre de 2015  
El fet que cap mandatari dels onze estats de l'anomenada ruta dels Balcans que van reunir-se diumenge a Brussel·les amb Angela Merkel i el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, acompanyessin aquests dos a la roda de premsa en la qual van explicar els acords, és una constatació de la tensió i els enfrontaments que s'hi van viure. Durant la cimera alguns van responsabilitzar Merkel de generar un efecte crida, que hauria motivat el flux actual des de les illes gregues cap a Alemanya.
A la cimera es va acordar quelcom totalment insuficient, la creació de camps d'acollida per a cent mil persones, de les quals la meitat es quedarien a Grècia, així com el desplegament de quatre-cents policies per ajudar Eslovènia a controlar les seves fronteres. I ha transcendit que es van viure moments de gran tensió quan uns països acusaven els altres de no controlar el seu territori i facilitar el trànsit ràpid de milers de persones per passar el problema al veí, o de construir barreres que només han servit per desviar el flux cap a països veïns fent la ruta més dolorosa. Alguns van culpar Merkel d'haver-se deixat endur per les emocions després de la mort del nen Aylan Kurdi i haver donat un missatge de portes obertes.
Per entendre la posició d'Angela Merkel de fa vuit setmanes en favor de l'acollida i el repartiment dels refugiats, cal reconèixer la mentalitat alemanya que planifica segons la realitat demogràfica, sociològica i econòmica. Tot el contrari d'altres estats europeus, on s'amaga el cap sota l'ala sense que els preocupi que els fets en matèria d'immigració desbordin el discurs oficial. Recordem quan des del govern espanyol fa deu o quinze anys es feia una regularització d'immigrants, no es creaven canals d'arribada legal, i venia mig milió més d'irregulars? I llavors, després de dir que s'havia tocat sostre, es feia una nova regularització sense planificar noves vingudes, fet que desbordava els ajuntaments i els serveis socials.
Doncs bé, Merkel senzillament va dir el que era obvi. Que bona part dels quatre milions de refugiats que hi ha als camps de Turquia, el Líban o Jordània acabarien venint cap a Europa tal com ja estava passant. I, conseqüentment amb això, no es podia cometre l'error del període de la immigració econòmica dels anys seixanta i setanta a Alemanya, en què no es van fer polítiques d'integració ciutadana, cosa que va dificultar després la integració efectiva dels milions de persones d'origen turc que hi ha avui. Merkel des d'un fred pragmatisme va dir en veu alta el que ja era una realitat: estan venint i ho hem d'organitzar.
Evidentment, això té conseqüències, atès que no hi ha precedents en la història d'Europa d'un moviment migratori a peu de milions de persones en un període tan breu. Flux que no té res a veure amb el de les guerres iugoslaves perquè, a causa de la devastació en què ha quedat Síria, la majoria d'aquests milions de persones no podran tornar mai a la seva terra. I res no fa pensar que Estat Islàmic serà derrotat a curt termini.
No estic defensant Angela Merkel, però qui està fallant no és Alemanya, sinó la resta d'Europa, atès que, per posar un exemple, ara per ara, dels 160.000 refugiats que els 28 van acordar repartir fa dos mesos, només se n'han reubicat 86. I mentrestant, a Alemanya, Àustria o als països nòrdics, grups populistes sense escrúpols ho aprofiten per atacar albergs de refugiats i encendre la xenofòbia, a la vegada que altres intenten treure'n rendiment polític. Una benzina que pot ser electoralment rendible per a alguns, però que no fa més fàcil la gestió dels problemes complexos que ha d'abordar Europa, ni que els 28 estats funcionin com una unitat política.


 Llegir al Punt Avui