Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kíiv. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kíiv. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de febrer del 2026

Ucrania y los mapas de Palestina. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia lunes 2 de febrero de 2026

La última ronda de las negociaciones de paz para Ucrania volvió a encallarse por la exigencia de Rusia de hacerse con el control de todo el Donbass, incluido ese 20% de Donetsk que no ha conquistado. Ucrania ha dejado claro que no se retirará de ese territorio que conserva gracias al sacrificio de miles de soldados. Zelensky acepta un armisticio manteniendo la línea del frente actual en el Donbass y da por perdido el territorio ocupado en Zaporiyia y Jersón, pero rechaza retirarse de esa parte del Donbass.

Trump presiona a Ucrania para que acepte los términos propuestos por Rusia con la amenaza de retirarle definitivamente el apoyo militar, de inteligencia y tecnológico, con lo que las tropas quedarían ciegas en esta guerra de drones y misiles. Y para conseguir la claudicación de Ucrania, Rusia ha intensificado los ataques a infraestructuras energéticas dejando a millones de personas sin luz ni calefacción.

Si miramos los mapas de estos cuatro años vemos como, sin avanzar Rusia mucho en el Donbass, cuyas milicias separatistas ya controlaban grandes extensiones, se hizo con el control de parte de las regiones de Járkov, Sumy, llegando casi a sitiar la capital, donde las tropas rusas fueron derrotadas. Pero Rusia también atacó en el sur de Mariúpol a Jersón en la costa del Mar Negro, quedándole a Ucrania solo la zona costera de Odesa y parte de Jersón en la desembocadura del Dniéper. Así pues pese a los lentos que son ahora los avances rusos en Donetsk, si Ucrania pierde el apoyo militar y el uso de satélites de Estados Unidos, con la población cansada y padeciendo un frío, no está claro que en el caso que Rusia inicie una ofensiva en el sur para apoderarse de Odesa, Ucrania pueda parar el envite, con lo que perdería su única salida al mar. Así pues se encuentra en la encrucijada que si persiste rechazando las exigencias de Putin sobre Donetsk, continúe la guerra y no sólo pierda más territorio en el Donbass, sino que también Odesa y su única salida al mar.

Comparo el mapa de los frentes de Ucrania con los mapas de Palestina, porque los palestinos con argumentos legítimos como que ellos siempre vivieron allá, rechazaron el Plan de Partición de la ONU que les otorgaba el 50% del territorio. En la primera guerra de 1947 Palestina no sólo perdió más de la mitad de ese 50% que le daba la ONU, sino que cientos de miles de árabes tuvieron que abandonar sus tierras y pueblos. Así se instauró un nuevo mapa, vigente entre 1949 y 1967 con Gaza parcialmente tutelada por Egipto y Cisjordania por Jordania. Pero después con nuevas guerras que perderían los palestinos, Gaza, Cisjordania y Jerusalén Oriental fueron ocupadas por Israel que llegó a establecer cerca de cien mil colonos.

Los acuerdos de Oslo fracasaron en parte por el asesinato de Isaac Rabin, la irrupción de la Segunda Intifada y el ascenso de Hamás, ante una OLP inoperante. Y se decía que los palestinos no perdían la oportunidad de perder todas las oportunidades. El mapa de hace tres años era de una Cisjordania cuarteada con muros y puestos de control que junto a Jerusalén Oriental albergaba ya seiscientos mil colonos. Llegaron los Acuerdos de Abraham que daban toda Gaza y menos de un 20 por ciento de una Cisjordania a la futura entidad palestina, que descarrilaron por la ofensiva del 7 de octubre.

Y el mapa actual es ya el de Gaza arrasada y empequeñecida por una nueva franja de seguridad, mientras pueblos y tierras palestinas de Cisjordania son arrasadas cada día por colonos armados. El riesgo que corre Zelensky ahora, si pierde el apoyo de Trump y rechaza el acuerdo es que pese a que Putin no pueda tomar Kyiv, el mapa resultante sea, como ocurre a los palestinos, mucho peor del actual.

Leer en La Vanguardia

dimecres, 18 de maig del 2022

Mariúpol, Tothom hi guanya. El futur d’Ucraïna es juga ara a Odessa. El Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 18 de maig de 2022

La rendició dels soldats que resistien al complex d’Azovstal, a Mariúpol, després de l’acord entre Rússia i Ucraïna per tal d’intercanviar-los per soldats russos capturats, és una bona notícia, no només per les vides que se salven, sinó perquè els dos presidents, Volodímir Zelenski i Vladímir Putin, ho poden mostrar com una victòria. Potser Zelenski no necessita mostrar més victòries, però Putin, després de tants fracassos, sí, ja que en els 82 dies de guerra res li ha sortit com pensava. Ni les tropes van entrar a Kíiv com a alliberadors, ni han aconseguit controlar tot el Donbass.

Per això, la rendició dels soldats de Mariúpol, la major part membres del batalló Azov, és, de cara a l’opinió pública russa, una confirmació que s’ha aconseguit un dels objectius pels quals es va dir que començava l’“operació especial” que volia alliberar Ucraïna de nazis. I, certament, aquest batalló es va crear amb membres de partits ultres i va actuar per lliure durant la revolta del Maidan, si bé posteriorment va patir canvis i va ser integrat en la Guàrdia Nacional ucraïnesa a les ordres del Ministeri de l’Interior. Però, tot i els canvis, alguns dels seus membres venen d’on venen i al seu escut hi ha la Wolfsangel, el ganxo per caçar llops, distintiu d’unitats de les SS durant la Segona Guerra Mundial. Així doncs, Putin pot dir que ha desnazificat Ucraïna. I permetent la seva rendició i assistint-los com a presoners de guerra ferits i intercanviant-los per soldats russos capturats, es mostra com a líder d’un país que compleix la convenció de Ginebra, intentant desmentir les atrocitats comeses a Butxa i en altres llocs. Per Zelenski, també és una victòria, perquè retorna amb vida els supervivents, com demanaven les famílies, quan ja no hi havia cap possibilitat militar de fer-ho. I ho fa l’endemà de la victòria política que representa que les tropes hagin recuperat el control del territori a Khàrkiv fins a la frontera amb Rússia.

Amb la rendició i l’intercanvi dels lluitadors de Mariúpol, tots hi guanyen, però havent perdut Rússia el front del nord, el futur de la guerra i d’Ucraïna es juga ara a la ciutat també costanera d’Odessa, la perla del mar Negre. Ciutat que no només té gran valor estratègic per a Putin, ja que si aconseguís el control de la franja de costa des de Mikolaiv i el delta del Dniéper fins a la desembocadura del Danubi, a la frontera amb Romania, amb Odessa al mig, deixaria Ucraïna sense sortida al mar i uniria el Donbass amb la regió russòfona de Transnístria, a Moldàvia, on hi ha desplegat l’exèrcit rus. Conquerir Odessa també té un valor emocional per la pretensió de Putin de fer Rússia gran de nou, ja que fa més d’un segle s’hi va viure un dels episodis més mítics de la Revolució Russa.

A Odessa, abans de la Revolució, té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim, ancorat en aquella ciutat, i es dona una situació prerevolucionària i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets plasmats al cinema en la pel·lícula del cineasta Einsestein El cuirassat Potemkim. Però, ves per on, de moment a les aigües d’Odessa Putin encara no ha tingut cap victòria, i allà Ucraïna va enfonsar fa un mes el cuirassat Moskova, vaixell almirall de la flota russa.

Llegir al Punt Avui 

         




dissabte, 16 d’abril del 2022

L'enfonsament del Moskova en aigües del Potemkim. Explico al Triangle que Putin creia que conqueriria Odessa, Perla del Mar Negre, de gran valor emocional en viures allà l'aixecament dels mariners del cuirassat Potemkim, narrat a la pel·lícula icònica de la propaganda soviètica. No l'ha conquerit i a les aigües d'Odessa Ucraïna ha enfonsat el vaixell insigna de la flota russa.

 

El Triangle, 15 d'abril de 2022

Xavier Rius Sant 

Odessa, la perla del Mar Negre, havia de ser una de les primeres ciutats ucraïneses en caure en mans de l’exèrcit rus quan va començar fa cinquanta dies la invasió d’Ucraïna. Una invasió que un Putin mal informat per uns generals i serveis d’intel·ligència que no gosaven a contradir-lo, creia que seria ràpida. I mentre pensaven que el Donbass, les repúbliques secessionistes de Donetsk i Luhansk, caurien completament en menys d’una setmana i les columnes de blindats des de Bielorússia es farien amb el control de Kíiv, derrocant al president Volodomir Zelensky, Odessa cauria atacada per terra des de Crimea i des del mar per la flota russa del Mar Negre. I amb tota la costa d’Ucraïna sota domini rus, i controlant Kíiv, es nomenaria un govern pro-rus a Ucraïna com havien fet els tancs russos a Budapest i Praga del 1956 i 1968.

L’entrada triomfal de les tropes russes a Odessa a la vegada que el govern ucraïnès de Zelensky era destituït, havia de tenir un gran valor simbòlic i emocional per la voluntat de Putin de fer Rússia gran de nou, en haver-se viscut fa més d’un segle a Odessa un dels episodis més mítics i emocionals de la Revolució Russa que derrocant als tsars d’un imperi decadent, la van fer renéixer amb la creació de la Unió Soviètica. A Odessa, anys abans de la Revolució té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim ancorat al port d’aquella ciutat, donant-se una situació pre-revolucionaria i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets que van ser plasmats al cinema en la mítica pel·lícula del cineasta soviètic Einsestein “El cuirassat Potemkim”. Però ves per on, no només Zelensky no va fugir fa un mes ni ha estat derrotat. I tot i que sembla que aviat serà conquerida totalment la ciutat costanera de Mariúpol al Mar d’Azov, després d’arrasar-la com va fer l’exèrcit rus fa set anys a Alep, no només no ha caigut Odessa en mans russes, sinó que prop de les seves aigües es va enfonsar fa tres dies el cuirassat Moskva, vaixell insígnia de la flota russa. Ucraïna diu que van atacar i enfonsar el Moskva amb míssils, mentre Rússia diu que va ser per una explosió accidental i una avaria. Però encara que fos certa la versió russa, com en la guerra el que compten són els resultats, seria també una gran derrota com ho ha estat  que les columnes de tancs que havien d’entrar a Kíiv, es quedessin per la negligent planificació de l’estat major sense combustible ni subministres el cinquè dia de guerra, deixant-se caçar com conills pels míssils antitancs de les forces ucraïneses.

                   

El Moskova a dalt i a sota cartell de la pel·lícula El cuirassat Potemkim


A la Segona Guerra Mundial va ser significativa la resistència de la ciutat d’Stalingrad, que portava el nom del president i comandant en cap de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin. Si queia Stalingrad, queia la Unió Soviètica. I si bé ara a Rússia ni les ciutats ni els cuirassats porten els nom dels líders, l’enfonsament de Moskva o Moskova, vaixell que porta el nom de la capital del país, constata la derrota de Rússia com també ho constata la impossibilitat de prendre Odessa. Ben segur que d’aquí uns anys alguna pel·lícula reflectirà el que va passar prop d’Odessa, amb imatge, no de mariners del Potemkim aixecant-se contra la tirania, sinó saltant a l’aigua amb Moskva en flames.

Stalin que no va perdre Stalingrad i va guanyar la guerra, ho tenia més fàcil per amagar les seves derrotes i fer callar les veus dels qui el contradeien. L’escriptor ucraïnès jueu, Vasili Grossman, que va fer de corresponsal de guerra pel diari de l’Exèrcit Roig, va viure i descriure batalles èpiques i l’alliberament dels camps nazis. Però també va ser testimoni de les violacions de civils que feien les tropes russes als territoris que alliberaven i no oblidava la gran fam o Holodomor que Stalin va provocar a Ucraïna anys abans, arrabassant el blat i el bestiar als camperols. Grosman va escriure després “Vida i destí”, llibre que serà comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi, però la seva publicació va ser prohibida i Grossman perseguit ja que deia veritats que no podia escoltar Stalin. Hi ha també  un altre un altre escriptor d’aquella època, primer adorat i després maleït, Boris Pilniak, que va publicar el 1930 la novel·la “El Volga desemboca al mar Caspi” on relata l’intent  d’uns enginyers d’executar l’ordre de capgirar el sentit de dos rius, l’Oka i el Moskova per tal d’unir-los amb un tercer i aconseguir regadius. El llibre que per uns mostrava l’intent del règim comunista d’aconseguir més regadius i fer millor la vida de la gent, també es podia entendre com una crítica als tecnòcrates soviètics que per acontentar a Stalin, pretenien fer l’impossible. El llibre fou publicat a Rússia el 1930 i poc després a Catalunya sent l’autor de la traducció el líder del POUM, Andreu Nin. I ves per on el 1937 Pilniak seria executat acusat de ser contrarevolucionari, el mateix any que Stalin faria matar també per altres motius a Andreu Nin.

Putin, de moment no elimina als seus generals com feia Stalin, però sí empresona, enverina i mata a periodistes i dissidents, i s’ha rodejat d’una camarilla que com a Stalin, li diuen el que ell vol escoltar. No ha aconseguit plantar la bandera russa a la plaça Maidan de Kíiv, ni derrocar al president Zelensky, a qui malgrat ser jueu com Grossman, qualifica de nazi. I tot que aviat caigui Mariúpol, no ha pres Odessa i ha estat humiliat a les aigües d’aquella ciutat en ser enfonsat el vaixell insígnia de la flota russa. Sap que té l’arma nuclear, bloqueja la sortida del blat d’Ucraïna pel mar que compraven països d’arreu del món i juga amb l’aixeta del gas que escalfa mig Europa i ens amenaça a tots amb un Holmodor o època de fam i fred i pensant que potser serà com la que va viure Ucraïna els anys trenta. Sap que el seu poble també patirà, però potser  no li importa perquè a Rússia, amb els mitjans d’informació controlats, poca gent el pot qüestionar.

 llegir al Triangle en català

 

El hundimiento del Moskova en aguas del Potemkim

Xavier Rius Sant, 15 de abril de 2022, leer en castellano en El Triangle

Odessa, la perla del Mar Negro, debía ser una de las primeras ciudades ucranianas en caer a manos del ejército ruso cuando comenzó hace cincuenta días la invasión de Ucrania. Una invasión que un Putin mal informado por unos generales y servicios de inteligencia que no se atrevían a contradecirle, creía que sería rápida. Y mientras pensaban que el Donbass, las repúblicas secesionistas de Donetsk y Luhansk, caerían completamente en menos de una semana y las columnas de blindados desde Bielorrusia se harían con el control de Kiiv, derrocando al presidente Volodomir Zelensky, Odessa caería atacada por tierra desde Crimea y desde el mar por la flota rusa del Mar Negro. Y con toda la costa de Ucrania bajo dominio ruso, y controlando Kiiv, se nombraría un gobierno pro-ruso en Ucrania como habían hecho los tanques rusos en Budapest y Praga de 1956 y 1968.

La entrada triunfal de las tropas rusas en Odessa a la vez que el gobierno ucraniano de Zelensky era destituido, debía tener un gran valor simbólico y emocional por la voluntad de Putin de hacer Rusia grande de nuevo, al haberse vivido hace más de un siglo en Odessa uno de los episodios más míticos y emocionales de la Revolución Rusa que tras derribar a los zares de un imperio decadente, la hicieron renacer con la creación de la Unión Soviética. En Odessa, años antes de la Revolución tiene lugar el motín de la tropa del acorazado Potemkim anclado en el puerto de esta ciudad, dándose una situación prerrevolucionaria y la masacre de civiles en la escalinata de la ciudad. Hechos que fueron plasmados en el cine en la mítica película del cineasta soviético Einsestein “El acorazado Potemkim”. Pero no sólo Zelensky no huyó hace un mes, ni tampoco ha sido derrotado. Y aunque parece que pronto será conquistada totalmente la ciudad costera de Mariúpol en el Mar de Azov, después de arrasarla como hizo el ejército ruso hace siete años en Alepo, no sólo no ha caído Odessa en manos rusas, sino que cerca de sus aguas se hundió hace tres días el acorazado Moskva, buque insignia de la flota rusa. Ucrania dice que atacaron y hundieron el Moskva con misiles, pero Rusia dice que fue debido a una explosión accidental y una avería. Pero aunque fuera cierta la versión rusa, como en la guerra lo que cuentan son los resultados, sería también una gran derrota como lo ha sido que las columnas de tanques que debían entrar en Kiiv, se quedaran por la negligente planificación estado mayor sin combustible ni suministros el quinto día de guerra, dejándose cazar como conejos por los misiles antitanques de las fuerzas ucranianas.

En la Segunda Guerra Mundial fue significativa la resistencia de la ciudad de Stalingrado, que llevaba el nombre del presidente y comandante jefe de la Unión Soviética, Ióssif Stalin. Si caía Stalingrado, caía la Unión Soviética. Y si bien ahora en Rusia ni las ciudades ni los acorazados llevan el nombre de los líderes, el hundimiento del Moskva o Moskova, barco que lleva el nombre de la capital del país, constata la derrota de Rusia como también lo constata la imposibilidad de tomar Odessa. Posiblemente en unos años alguna película reflejará lo que pasó cerca de Odessa, con imagen, no de marineros del Potemkim alzándose contra la tiranía, sino saltando al agua con Moskova en llamas.

Stalin que no perdió Stalingrado y ganó la guerra, lo tenía más fácil para esconder sus derrotas y acallar las voces de quienes le contradecían. El escritor ucraniano judío, Vasili Grossman, que hizo de corresponsal de guerra para el diario del Ejército Rojo, vivió y describió batallas épicas y la liberación de los campos nazis. Pero también fue testigo de las violaciones de civiles que hacían las tropas rusas en los territorios que liberaban y no olvidaba la gran hambruna o Holodomor que Stalin provocó en Ucrania años antes, arrebatándo el trigo y el ganado a los campesinos. Grosman escribió después “Vida y destino”, libro que será comparado con “Guerra y Paz” de Tolstoi, pero su publicación fue prohibida y Grossman fue perseguido ya que decía verdades que no podía escuchar a Stalin. Hay también otro escritor de aquella época, primero adorado y después maldito, Boris Pilniak, que publicó en 1930 la novela “El Volga desemboca en el mar Caspio” donde relata el intento de unos ingenieros de ejecutar la orden de cambiar la dirección del agua de dos ríos, Oka y Moskova, para unirlos con un tercero y conseguir regadíos. El libro que para unos mostraba el intento del régimen comunista de conseguir más regadíos y hacer mejor la vida de la gente, también podía entenderse como una crítica a los tecnócratas soviéticos que para contentar a Stalin, pretendían hacer lo imposible. El libro fue publicado en Rusia en 1930 y poco después en Cataluña siendo el autor de la traducción el líder del POUM, Andreu Nin. Pero en 1937 Pilniak sería ejecutado acusado de ser contrarrevolucionario, el mismo año que Stalin haría matar también por otros motivos en España a Andreu Nin.

Putin, de momento no elimina a sus generales como hacía Stalin, pero sí encarcela, envenena y mata a periodistas y disidentes, y se ha rodeado de una camarilla que ,como a Stalin, dicen lo que él quiere escuchar. No ha logrado plantar la bandera rusa en la plaza Maidan de Kíiv, ni derribar al presidente Zelensky, al que pese a ser judío como Grossman, califica de nazi. Y aunque pronto caiga Mariúpol, no ha tomado Odessa y ha sido humillado en las aguas de aquella ciudad al ser hundido el buque insignia de la flota rusa. Sabe que tiene el arma nuclear, bloquea la salida del trigo de Ucrania por el mar que compraban países de todo el mundo, juega con el grifo del gas que calienta media Europa y nos amenaza a todos con un Holmodor o época de hambre y frío y pensando que tal vez será como la que vivió Ucrania en los años treinta. Sabe que su pueblo también sufrirá, pero tal vez no le importa porque en Rusia, con los medios de información controlados, poca gente puede cuestionarlo.

Imatge de la pel·lícula

 Imatges de la guerra a Ucraïna