PUTIN, STALIN i ELS TSARS. Analitzo al Punt Avui les derrotes russes a Ucraïna i les veus que s'aixequen contra Putin

                                               

Xavier Rius Sant, periodista  

El Punt Avui, diumenge 18 de setembre de 2022 

Ramzan Kadírov president de Txetxènia, que amb les seves tropes participa al costat de Rússia en la guerra d’Ucraïna, va lamentar, coincidint amb la recuperació per part d’Ucraïna de més de 7.000 quilòmetres quadrats de territori, que Vladímir Putin no estava sent informat de la situació real al camp de batalla i que Rússia seguia una estratègia equivocada. Kadírov culpava els generals i els serveis d’informació. Kadírov fa dues dècades va tenir un paper cabdal ajudant Putin a esclafar l’independentisme txetxè amb uns mètodes en els quals no hi havia pietat per als civils. Uns mètodes de terra cremada que Kadírov amb les seves tropes txetxenes i unitats especials de l’exèrcit rus van aplicar a Síria els anys 2015 i 2016, fet que va permetre a Baixar al-Assad recuperar la major part de territori que havien arribat a controlar Estat Islàmic i les milícies d’Al-Qaida. El món va mirar llavors cap a l’altra banda davant els crims que cometien les tropes txetxenes, russes i sirianes, atès que tot valia per esclafar Al-Qaida i Estat Islàmic. I al llarg d’aquests 200 dies de guerra les tropes russes, amb els seus aliats txetxens i els mercenaris del grup Wagner, han comès a Ucraïna nombrosos crims de guerra com ara tortures i execucions de civils. Així es va comprovar a Butxa, al nord de Kíiv, en retirar-se d’allà les unitats russes fa cinc mesos, i es torna a veure en ciutats com ara Izium recuperades aquests dies.

 

Però, per salvatge que sigui l’actuació de determinades unitats russes o txetxenes, la seva barbàrie no es pot comparar amb la política de terra cremada que aplicaven a Síria, amb una aviació i artilleria que ho arrasava tot. I aquesta és una de les queixes de Kadírov, que també insinua que els generals i serveis d’informació no explicaven la veritat a Putin per por. La intel·ligència russa va creure fa un mes que Ucraïna concentraria la seva ofensiva al sud, a prop de Kherson, on Moscou va traslladar part del seu exèrcit, però va tenir lloc al nord-est. I, com veiem en les imatges dels tancs i munició abandonats, els soldats van fugir amb el que duien posat sense intentar resistir en una guerra en què els drons ucraïnesos han tingut un paper determinant, contra els quals els tancs no poden fer res. Per dir-ho d’alguna manera, els generals fan promeses atemorits a Putin, com ho feien amb Ióssif Stalin, però no són capaços de disparar contra els seus propis homes si es retiren com es feia a Stalingrad. I ara es repeteix allò que passava primer en l’època dels tsars de la família Romànov i després en temps de Stalin, que davant dels desastres la culpa no ha de ser del líder, sinó dels incompetents ministres i generals.

En una Rússia en què no hi ha llibertat d’expressió i molts dissidents, periodistes i oligarques del petroli són empresonats o moren misteriosament –en això sí que el sistema funciona com en els vells temps–, també s’han sentit veus com ara la de regidors de Moscou i Sant Petersburg culpant Putin i demanant la seva destitució. Crítiques que han estat recollides per alguns mitjans de comunicació. En una Rússia on no hi ha dades globals del nombre de soldats morts, que ningú ja no dubta que supera de molt les 15.000 baixes que la Unió Soviètica va tenir en 14 anys a l’Afganistan, els regidors i alcaldes tenen unes dades que ningú no pot qüestionar. El nombre de joves que tornats del front són enterrats als cementiris dels seus respectius pobles, barris i ciutats. Regidors que responsabilitzen Putin i la direcció militar no només de la mort de milers de joves, sinó d’enfonsar la mateixa Rússia.

Putin s’ha volgut emmirallar en l’Imperi dels Romànov i la Unió Soviètica de Stalin per fer gran una Rússia de la qual Ucraïna era part. I confiava que, com els va passar al tsar Alexandre amb Napoleó i a Stalin amb Hitler, el fred, l’anomenat “general hivern”, fes dubtar i dividís la UE i li donés la victòria. Però no està sent així. No poder prendre al març Kíiv per canviar-hi el govern, i després Odessa per garantir-se el control de tota la costa, ja eren dues derrotes polítiques. Ara Rússia ha tingut la seva derrota militar al nord-est i pot perdre el Donbass, i tacada de sang intenta amagar la xifra de morts. Rússia s’enfonsa com a potència, mentre l’amic Xi Jinping fa negocis amb tothom, no es taca les mans, ni empetiteix la Xina. Rússia no tindrà la victòria, però Putin no vol saber-ho. I com més trigui a assumir-ho més dur per a Rússia, Ucraïna i el món serà el final. I recordem que l’últim Romànov no va acabar bé.

 

 

Mariúpol, Tothom hi guanya. El futur d’Ucraïna es juga ara a Odessa. El Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 18 de maig de 2022

La rendició dels soldats que resistien al complex d’Azovstal, a Mariúpol, després de l’acord entre Rússia i Ucraïna per tal d’intercanviar-los per soldats russos capturats, és una bona notícia, no només per les vides que se salven, sinó perquè els dos presidents, Volodímir Zelenski i Vladímir Putin, ho poden mostrar com una victòria. Potser Zelenski no necessita mostrar més victòries, però Putin, després de tants fracassos, sí, ja que en els 82 dies de guerra res li ha sortit com pensava. Ni les tropes van entrar a Kíiv com a alliberadors, ni han aconseguit controlar tot el Donbass.

Per això, la rendició dels soldats de Mariúpol, la major part membres del batalló Azov, és, de cara a l’opinió pública russa, una confirmació que s’ha aconseguit un dels objectius pels quals es va dir que començava l’“operació especial” que volia alliberar Ucraïna de nazis. I, certament, aquest batalló es va crear amb membres de partits ultres i va actuar per lliure durant la revolta del Maidan, si bé posteriorment va patir canvis i va ser integrat en la Guàrdia Nacional ucraïnesa a les ordres del Ministeri de l’Interior. Però, tot i els canvis, alguns dels seus membres venen d’on venen i al seu escut hi ha la Wolfsangel, el ganxo per caçar llops, distintiu d’unitats de les SS durant la Segona Guerra Mundial. Així doncs, Putin pot dir que ha desnazificat Ucraïna. I permetent la seva rendició i assistint-los com a presoners de guerra ferits i intercanviant-los per soldats russos capturats, es mostra com a líder d’un país que compleix la convenció de Ginebra, intentant desmentir les atrocitats comeses a Butxa i en altres llocs. Per Zelenski, també és una victòria, perquè retorna amb vida els supervivents, com demanaven les famílies, quan ja no hi havia cap possibilitat militar de fer-ho. I ho fa l’endemà de la victòria política que representa que les tropes hagin recuperat el control del territori a Khàrkiv fins a la frontera amb Rússia.

Amb la rendició i l’intercanvi dels lluitadors de Mariúpol, tots hi guanyen, però havent perdut Rússia el front del nord, el futur de la guerra i d’Ucraïna es juga ara a la ciutat també costanera d’Odessa, la perla del mar Negre. Ciutat que no només té gran valor estratègic per a Putin, ja que si aconseguís el control de la franja de costa des de Mikolaiv i el delta del Dniéper fins a la desembocadura del Danubi, a la frontera amb Romania, amb Odessa al mig, deixaria Ucraïna sense sortida al mar i uniria el Donbass amb la regió russòfona de Transnístria, a Moldàvia, on hi ha desplegat l’exèrcit rus. Conquerir Odessa també té un valor emocional per la pretensió de Putin de fer Rússia gran de nou, ja que fa més d’un segle s’hi va viure un dels episodis més mítics de la Revolució Russa.

A Odessa, abans de la Revolució, té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim, ancorat en aquella ciutat, i es dona una situació prerevolucionària i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets plasmats al cinema en la pel·lícula del cineasta Einsestein El cuirassat Potemkim. Però, ves per on, de moment a les aigües d’Odessa Putin encara no ha tingut cap victòria, i allà Ucraïna va enfonsar fa un mes el cuirassat Moskova, vaixell almirall de la flota russa.

Llegir al Punt Avui 

         

UNA GUERRA PERQUÈ UCRAÏNA CONTINUï SENT ELS CONFINS, ELS LÍMITS DE RÚSSIA. En rus "U Kraïna" vol dir terra dels (nostres) límits, però en ucraïnès vol dir la nació, la nostra terra. Ho analitzo al Punt Avui

              

El Punt Avui, divendres 25 de febrer de 2022
Xavier Rius Sant, periodista

 Ucraïna en rus i altres llengües eslaves vol dir terra dels confins. Ucraïna era les províncies frontereres de l’Imperi Rus. En serbocroat Kraïna té el mateix significat. Recordem la Kraïna croata, frontera entre l’Europa cristiana i la Bòsnia turca, que va ser repoblada amb camperols serbis perquè fessin de trinxera enfront dels turcs, i el 1991 durant la guerra de Croàcia, els serbis de la Kraïna van proclamar la seva república. I Putin envaeix Ucraïna perquè vol recuperar-la com a part de Rússia i coixí de separació enfront de l’OTAN i la UE.

 "Putin vol passar a la història com qui ha tornat Ucraïna a l’espai de l’Imperi Rus i l’URSS"

Alguns pensaven que Putin en tindria prou amb mantenir el Donbass controlat per Rússia en uns llimbs legals com les regions georgianes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia. Però ahir, 24 de febrer del 2022, passarà a la història com la data que per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial un país europeu envaeix un altre estat sobirà. Una invasió que va més enllà de les regions russòfones i de l’annexió de Crimea del 2014. Annexió que justificava amb el fet que el 1954, Nikita Khrusxov va regalar la península, fins llavors part de Rússia, a Ucraïna.

Ara caldrà veure si pretén l’enderrocament del govern de Volodímir Zelenski i nomenar un govern titella, sense importar-li les sancions internacionals, o es conformarà amb debilitar-lo i aconseguir només el control del Donbass. Una intervenció plena de mentides, com que hi havia un genocidi de la població russòfona. Per això Putin va forçar fa uns dies que la població del Donbass marxés cap a Rússia, i en el seu discurs ha qualificat de nazi el règim de Zelenski. Putin menteix sobre el règim de Kíev, i més quan a Ucraïna hi ha eleccions lliures, cosa que no passa a Rússia, com ho demostra l’empresonament de l’opositor Navalni.

Putin, antic cap del KGB, va guanyar les eleccions presidencial de l’any 2000 després d’uns atemptats atribuïts a txetxens, que es creu que van ser dirigits pel FSB, Servei Federal de Seguretat, que Putin va dirigir fins al 1998. I amb aquests atemptats no aclarits va justificar la segona guerra de Txetxènia que  va aplanar el camí per guanyar les eleccions del 2000. I ara, com va fer amb Txetxènia, vol mostrar els ucraïnesos com a culpables, no com a terroristes islamistes, sinó con a nazis i genocides.

Putin exigia a Kíev que renunciés al seu dret a entrar a l’OTAN, i vol passar a la història com el líder que ha tornat Ucraïna a l’espai de l’Imperi Rus o de l’URSS. I amb el suport del president autocràtic de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, ha començat la invasió d’Ucraïna. Bielorússia vol dir, en llegües eslaves, la Rússia blanca. Putin sap que té el suport de Lukaixenko, que accepta mantenir la Rússia blanca al costat de la gran Rússia, i es llança a sotmetre els confins de l’imperi: Ucraïna. Però els ucraïnesos no desitgen ser la gent dels confins de Rússia, perquè en ucraïnès la paraula Kraïna va derivar fa segles, i ja no significa terra dels límits, sinó la nostra terra.

 

 війна Україна, ні, война Украина, нет

Vídeo anàlisi a Youtube de la invasió russa d'Ucraïna

 

Vídeo anàlisis de l'invasió russa d'Ucraïna, Youtube, Canal de Yotube de canal de Youtube de Xavier Rius Sant  Últim vídeo 24 de febrer de 2022. Último vídeo, 24 de febrero de 2022.

UCRAÏNA, PÀTRIA O FRONTERA? Analitzo al Punt Avui el conflicte entre Rússia i Ucraïna

Xavier Rius, El Punt Avui, dimecres 28 de novembre de 2018 

Etimològicament, en rus i altres llegües eslaves, u-kraïna significa ‘els límits’ o ‘la terra de la frontera’. Però en ucraïnès la paraula va evolucionar i significa ‘la pàtria’ o ‘el país’. Ucraïna era la terra fronterera o els límits de l’imperi rus amb Occident, i també s’anomenava la Kraïna la franja del que avui és Croàcia, poblada fa un temps per camperols i guerrers serbis que defensaven la frontera amb Bòsnia, que era el límit de l’imperi otomà.

Ara es compleix un segle de la fi de la Primera Guerra Mundial, que va començar després de l’assassinat de l’hereu del tron austrohongarès a mans d’un serbi. Esdeveniment que va convertir en mundials les disputes que en aquell extrem d’Europa tenien tres imperis i tres religions: l’otomà, musulmana; el rus, ortodoxa, i l’austrohongarès, catòlica. I precisament els problemes per sortir a la Mediterrània que tenia Rússia, que sovint veia obstaculitzat o gravat amb impostos excessius el pas dels seus vaixells per l’estret del Bòsfor, havien estat un dels motius de les guerres balcàniques de principis del segle XX, en què Bulgària –aliada amb Rússia– perdia la sortida al Mediterrani, per una franja que ara pertany a Grècia.

 

Ucraïna, des de l’època dels tsars, era el graner de Rússia. Però la col·lectivització del camp feta per Stalin, els assassinats en massa de camperols propietaris i l’enviament de la major part del blat cap a Rússia van causar la mort per fam de milions d’ucraïnesos. I, després de la Segona Guerra Mundial, Stalin va deportar els tàrtars, poble turcòfon, de Crimea, i la va repoblar d’eslaus.

La relació entre Kíev i Rússia era difícil després de la caiguda de la Unió Soviètica. Van quedar a Ucraïna ciutats com Odessa, Donetsk i Lugansk, més de set milions de població russòfona. I, després de la independència d’Ucraïna, Rússia només podia accedir a la Mediterrània i al mar Negre pel mar d’Azov, que comparteix amb Ucraïna. I al mar d’Azov, hi desemboca el riu Don, que es comunica amb el Volga per un canal que permet la sortida en vaixell dels productes des del mar Caspi.

L’any 2014, amb la revolta del Maidan, el president ucraïnès prorús, Víktor Ianukóvitx, cau i fuig a Rússia. Tot seguit, Rússia ocupa Crimea, annexió que no ha estat reconeguda internacionalment, i dificulta la sortida al mar Negre i al Mediterrani de la flota comercial i militar ucraïnesa. L’annexió de Crimea acosta més el nou govern de Kíev a la Unió Europea i a Washington i, després, com a resposta a la voluntat centralitzadora de Kíev i les restriccions a la llengua russa als territoris de majoria russòfona, esclata la guerra al sud i a l’est d’Ucraïna, i milícies russòfones adquireixen el control de Donetsk i Lugansk, i en proclamen la independència. Els últims episodis d’aquest conflicte són l’acord del 2017 d’associació econòmica d’Ucraïna amb la Unió Europea –que no agrada a Moscou– i la construcció del pont a l’estret de Kertx, que uneix la península de Crimea amb Rússia, i l’ocupació de les aigües sota el pont per vaixells militars russos, fet que posa traves burocràtiques o retarda el pas dels vaixells ucraïnesos per unes aigües teòricament compartides pels dos estats.

Més enllà de qui tingui més responsabilitat en l’incident en què tres embarcacions ucraïneses van ser capturades per la marina russa, el president Petró Poroixenko ho ha presentat com un acte hostil i ha declarat l’estat d’excepció. A Poroixenko el beneficia aquesta situació quan falten quatre mesos per a les eleccions, a les quals es torna a presentar. Però si aquesta tensió en el que és una línia de col·lisió de la nova guerra freda entre Washington i la Unió Europea amb Moscou es descontrola amb una escalada bèl·lica, els que hi sortiran perdent seran, de nou, els ciutadans d’Ucraïna.