Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isarel. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de febrer del 2026

Ucrania y los mapas de Palestina. La Vanguardia

Xavier Rius Sant, La Vanguardia lunes 2 de febrero de 2026

La última ronda de las negociaciones de paz para Ucrania volvió a encallarse por la exigencia de Rusia de hacerse con el control de todo el Donbass, incluido ese 20% de Donetsk que no ha conquistado. Ucrania ha dejado claro que no se retirará de ese territorio que conserva gracias al sacrificio de miles de soldados. Zelensky acepta un armisticio manteniendo la línea del frente actual en el Donbass y da por perdido el territorio ocupado en Zaporiyia y Jersón, pero rechaza retirarse de esa parte del Donbass.

Trump presiona a Ucrania para que acepte los términos propuestos por Rusia con la amenaza de retirarle definitivamente el apoyo militar, de inteligencia y tecnológico, con lo que las tropas quedarían ciegas en esta guerra de drones y misiles. Y para conseguir la claudicación de Ucrania, Rusia ha intensificado los ataques a infraestructuras energéticas dejando a millones de personas sin luz ni calefacción.

Si miramos los mapas de estos cuatro años vemos como, sin avanzar Rusia mucho en el Donbass, cuyas milicias separatistas ya controlaban grandes extensiones, se hizo con el control de parte de las regiones de Járkov, Sumy, llegando casi a sitiar la capital, donde las tropas rusas fueron derrotadas. Pero Rusia también atacó en el sur de Mariúpol a Jersón en la costa del Mar Negro, quedándole a Ucrania solo la zona costera de Odesa y parte de Jersón en la desembocadura del Dniéper. Así pues pese a los lentos que son ahora los avances rusos en Donetsk, si Ucrania pierde el apoyo militar y el uso de satélites de Estados Unidos, con la población cansada y padeciendo un frío, no está claro que en el caso que Rusia inicie una ofensiva en el sur para apoderarse de Odesa, Ucrania pueda parar el envite, con lo que perdería su única salida al mar. Así pues se encuentra en la encrucijada que si persiste rechazando las exigencias de Putin sobre Donetsk, continúe la guerra y no sólo pierda más territorio en el Donbass, sino que también Odesa y su única salida al mar.

Comparo el mapa de los frentes de Ucrania con los mapas de Palestina, porque los palestinos con argumentos legítimos como que ellos siempre vivieron allá, rechazaron el Plan de Partición de la ONU que les otorgaba el 50% del territorio. En la primera guerra de 1947 Palestina no sólo perdió más de la mitad de ese 50% que le daba la ONU, sino que cientos de miles de árabes tuvieron que abandonar sus tierras y pueblos. Así se instauró un nuevo mapa, vigente entre 1949 y 1967 con Gaza parcialmente tutelada por Egipto y Cisjordania por Jordania. Pero después con nuevas guerras que perderían los palestinos, Gaza, Cisjordania y Jerusalén Oriental fueron ocupadas por Israel que llegó a establecer cerca de cien mil colonos.

Los acuerdos de Oslo fracasaron en parte por el asesinato de Isaac Rabin, la irrupción de la Segunda Intifada y el ascenso de Hamás, ante una OLP inoperante. Y se decía que los palestinos no perdían la oportunidad de perder todas las oportunidades. El mapa de hace tres años era de una Cisjordania cuarteada con muros y puestos de control que junto a Jerusalén Oriental albergaba ya seiscientos mil colonos. Llegaron los Acuerdos de Abraham que daban toda Gaza y menos de un 20 por ciento de una Cisjordania a la futura entidad palestina, que descarrilaron por la ofensiva del 7 de octubre.

Y el mapa actual es ya el de Gaza arrasada y empequeñecida por una nueva franja de seguridad, mientras pueblos y tierras palestinas de Cisjordania son arrasadas cada día por colonos armados. El riesgo que corre Zelensky ahora, si pierde el apoyo de Trump y rechaza el acuerdo es que pese a que Putin no pueda tomar Kyiv, el mapa resultante sea, como ocurre a los palestinos, mucho peor del actual.

Leer en La Vanguardia

dimecres, 31 de desembre del 2025

LES GUERRES DE TRUMP. El Triangle, últim article de l'any

Xavier Rius, El Triangle, dimarts 30 de desembre de 2025

Encara no fa un any que Donald Trump torna a ser a la Casa Blanca, tot i no haver posat fi a la guerra d’Ucraïna com havia promès, ni tampoc a les d’Israel amb el veïns, afirma que ell ha acabat vuit guerres mentre ataca militarment el seu nou enemic, Veneçuela. Diu que ha posat fi a les guerres d’Índia amb Pakistan, la d’Armènia i l’Azerbaitjan, la de la República Democràtica del Congo i Ruanda, la de Cambodja amb Tailàndia, la de Sèrbia i Kosovo, el conflicte d’Egipte i Etiòpia, el d’Isarel amb l’Iran, i els d’Israel amb Gaza i el Líban. I fa uns dies tornava a dir que estava a punt de tancar la d’Ucraïna.

Més enllà que en alguns d’aquests conflictes només ha aconseguit signar un nou alto al foc, la majoria continuen oberts. I està clar que el d’Ucraïna no acabarà fins que Putin, que té tot el temps del món i més capacitat militar i humana que Zelenski, aconsegueixi els territoris que aspira reintegrar a la Gran Rússia. A diferència del seu primer mandat en que anaven dimitint o sent cessats els col·laboradors de Trump, ara el president enviant aquí i allà al seu amic, l’empresari Steve Witfkoff, el seu gendre Jared Kushner i el Secretari d’Estat, Marco Rubio, està dissenyant una caòtica diplomàcia mundial en la que es barregen negocis privats, humiliació dels adversaris, i promeses milionàries de reconstrucció i càstigs amb aranzels i fer que es comprin més armes als Estats Units

Trump governa retolador en mà signant ordres executives, algunes de les quals, com les dels aranzels després modifica o li son qüestionades pels tribunals com les relatives a deportacions o al desplegament de la Guàrdia Nacional. La seva egolatria és tal, no només per exigir el Premi Nobel de la Pau o fer-se guanyar la medalla de la pau de la FIFA, sinó que malgrat que la situació a Palestina no millora, amb bombardejos diaris a Gaza i el Líban i atacs indiscriminats a Cisjordània, és capaç d’atribuir-se haver aconseguit per primera vegada en tres mil anys la pau al Pròxim Orient. Uns conflictes que lamentablement continuen oberts en tots el seus fronts. Rep a Volodomir Zelenski a Mar-a-Lago diumenge passat, que ha cedit en alguns dels punts exigits per Putin, i veu com l’acord de pau continua lluny ja que es vol la seva capitulació. I l’endemà Trump va rebre a Benjamin Netanyahu a qui tàcitament va donar permís per tornar a bombardejar l’Iran. Un Netanyahu que ocupa amb els seves tropes part de Síria, continua bombardejant cada dia el Líban, s’apropia de més i més terres palestines i cases a Cisjordània i Jerusalem, mentre continua ocupant militarment la meitat de Gaza amb els seus soldats que han matat des de l’inici de l’alto al foc a més de 400 palestins.

El segon estadi del pla de pau per Gaza, que hauria d’haver començat amb la creació d’una administració internacional amb participació palestina per administrar la franja, està totalment postposat amb excuses que Hamás incompleix l’alto el foc en no haver aconseguit recuperar el cadàver que manca d’un ostatge i no haver-se desarmat. I Netanyahu, que necessita victòries i el suport de Washington per afrontar les eleccions que hi haurà d’aquí a un any, aquesta setmana ha rebut de nou totes les lloances de Trump. No només en no ser censurat pel que fa a Cisjordània, sino que encén encara més la regió i es posa en contra també als seus aliats de les monarquies àrabs en contra en ser el primer país del món que reconeix diplomàticament el territori de Somalilàndia independitzat unilateralment de Somàlia. El somni de molts independentistes catalans que creien ingènuament que Israel reconeixeria unilateralment la independència de Catalunya, Netanyahu sí que ho ha fet amb aquest territori de la banya d’Àfrica.

Tan trist com que Trump s’atribueixi haver acabat amb les guerres del Pròxim Orient és la submissió que mostren cap a ell molts líders europeus començant per Mark Rutte, secretari general d’una OTAN, que veu com el seu membre més potent s’ha aliat amb Putin per desballestar els sistema de seguretat compartida creat després de la Segona Guerra Mundial. Així la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units, aprovada per Trump, situa a Rússia ja no com una amenaça, sinó com un aliat, a la vegada que mostra una absoluta desconfiança vers els fins ara aliats europeus. I com a mostra d’aquesta prepotència nega visat a Thierry Breton, ex comissari europeu de Mercat Interior, en represàlia per haver impulsat la regulació digital a Europa front la deriva gens innocent dels algoritmes de xarxes socials com X d’Elon Musk.

I mentre Trump humilia Europa i lloa a Putin, potser provocarà que el veritable guanyador d’aquestes guerres i aquests canvis sigui la Xina, que no pateix l’ofec que significa la guerra i les sancions per Rússia, ni tampoc de l’increment armamentístic i les amenaces de Rússia per la Unió Europea. Xina es modernitza mentre expandeix mercats arreu i la seva influència sobretot a l’Àfrica.

Leer en castellano en El Triangle.

dilluns, 13 d’octubre del 2025

PAU ETERNA O NOMÉS D'UN ANY PER NO ESPATLLAR EL NOBEL DE TRUMP? El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, dilluns 13 d'octubre de 2025

Donald Trump ha afirmat diverses vegades a la cimera de Xarm el-Xeikh en la que Els Estats Units, Egipte, Qatar i Turquia han signat l’acord d’alto del foc a Gaza, que aquest acord de pau era el que esperava el Pròxim Orient després de tres mil anys de guerres. No se on ubica Trump l’inici del conflicte perpetu, si a la bíblica expulsió del jueus d’Egipte que creuaren el Mar Roig en sentit invers al vol que ha fet avui Trump des d’Israel on ha estat aclamat a la península del Sinaí, en no haver-hi datació fiable d’aquest fet que narra la Bíblia i la Torà. Però si Trump es referia a l’expulsió dels jueus de Jerusalem que foren desterrats a Babilònia, per ordres de Nabucodonosor, aquest fet històric va tenir lloc el l’any 597 abans de Crist, o sigui que Trump s’equivoca en quatre segles.

Cimera de menys de quatre hores que ha tingut tres actes, en la que no hi has assistit ni signant els que teòricament acorden la pau, Israel i Hamàs. I pel que fa a la debilitada Autoritat Palestina, el seu president Mahmud Abbas, després de saludar Trump acompanyat de Macron, no ha assistit a l’acte de signatura quedant buida la seva butaca al costat de la del secretari general de la ONU, Antonio Guterres, juntament amb els mandataris mundials entre els qui hi havia Pedro Sánchez.

Trump, primer en el seu discurs a Knesset o parlament d’Isarel, i després a Xarm el-Xeikh s’ha atribuït a ell i als seus col·laboradors haver aconseguit una pau que durarà fins l’eternitat amb un convenciment similar al que tenia l’any 1940 Hitler quan es presentava com fundador del Reich del Mil anys. Però ha eludit detallar en que es basarà aquest pla de pau que ha de ser etern i quina opció de futur es donarà als palestins més enllà de que la comunitat internacional amb els diners de l’ONU, Europa i els paísos islàmics financin una reconstrucció que Trump i els seus assessors empresaris i mediadors, Steve Witkoff i Jared Kushner hi volen guanyar diners o aconseguir contraprestacions amb més negocis a Aràbia Saudita, els Emirats i Qatar.

Donald Trump postulant-se de nou per guanyar d’aquí un any el Nobel de la Pau no ha estat l´únic protagonista. Ho ha sigut també el president i dictador egipci, Abdelfatah al-Sisi, qui ha reforçat la seva imatge organitzant la cimera i ha recordat al menys dues vegades a Trump que la opció amb la que ha d’acabar aquest pla de pau és l’autodeterminació del poble palestí esdevenint un estat. Al Sisi té el mèrit d’haver-se negat a facilitar la neteja ètnica que Netanyahu, Trump i Elon Musk volien fet de la franja per fer-hi una Riviera, en rebutjar obrir la porta al flux de palestins que Israel que haguessin fugit de les bombes o la fam. De fet molts palestins consideren una victòria la fi de la guerra, perquè Netanyahu i els seus ministres racistes Ben Gvir i Bezalel Smotrich no han aconseguit el que pretenien, fer fora al màxim de palestins possibles. I efectivament n’han mort setanta mil i probablement ara marxaran molts malalts i ferits cap a hospitals de l’estranger, però no hi ha hagut una nova Nakba o desplaçament massiu de població cap a fora de Gaza.

El general Al Sisi ha sortit reforçat i s’ha legitimat davant els àrabs i musulmans en reivindicar la creació d’un estat palestí. Ell no acabarà com Anuar el Sadat que signà el 1979 la pau amb Israel a canvi que es retirés de la península del Sinaí que ocupava i de que Egipte reconegués Israel, que va ser assassinat poc després en una desfilada militar per un grup de soldats islamistes. La pau o apropar-se a l’enemic massa vegades s’ha cobrat la vida vida d’alguns que ho van intentar, com Abdul·là I de Jordània, besavi de l’actual rei, assassinat a la mesquita d’Al Aqsa de Jerusalem el 1951, o a com li va passar a la banda contrària al primer ministre israelià Yitshaq Rabbín assassinat el per Yigal Amir, un jueu ultranacionalista. Rabbin donava suport al procés de pau d’Oslo qu havia de desembocar en la creació d’un estat palestí. De fet els hereus polítics de l’assassí de Rabbin, com Ben Gvir o Smotrich desenvolupen avui carteres clau en el govern de Netanyahu. Però per més que Al Sisi hagi demanat la creació d’un estat palestí, aquesta opció no només no està en l’agenda de Trump i de Netanyahu, sinó que seria difícil de formalitzar-lo amb 700.000 colons a Jerusalem Est Cisjordània i els nous assentament que pretén fer ara Israel al nord de Betlem, incomunicant el nord i sud de Cisjordània.

Sense saber què es pensa oferir als gazatians ni si més enllà que s’aprovin noves colònies i assentaments, la pau resultarà impossible si els colons amb el suport de l’exèrcit continuen assaltant, cremant cases i apropiant-se terres de palestins a Cisjordània. Accions que ja han provocat aquests dos anys mil morts de civils desarmats que han quedat impunes. I evidentment sense un retorn de la legitimitat a l’Autoritat Palestina, si pot ser amb líders com l’encara empresonat Marwan Barghuti, els palestins no recuperan l’esperança. Perquè com deia a La Vanguardia dies abans del 7 d’octubre de 2023 l’ex cap del Shim Bet els serveis secrets d’Israel, el general Ami Ayalon, a Israel no hi haurà pau fins que el palestins tinguin esperança.

Hi ha un element positiu d’aquest estrany acord de pau i de la delirant escenificació que s’ha fet i li han fet avui a Donald Trump. Com ha dit a la compareixença final el primer ministre pakistanès, quan Trump l’hi ha demanat que agafés la paraula, el govern pakistanès ha tornat a proposar Trump pel Nobel de la pau. Per aixó hem de confiar que al menys durant els propers dotze mesos Trump, per guanyar-se’l, ha de fer que la pau es mantingui i el procés avanci, mes enllà de la feina de les excavadores, formigoneres i els camions amb menjar que entraran a Gaza. Perque si Netanyahu, Ben Gvir i Smotrich continuen animant o tolerant que els colons matin palestins a Cisjordània i els hi cremin les cases i les terres, la violència continuarà. Penso que certament l’alto el foc i la fi de la guerra ha arribat ara a Gaza per l’emprenyament de Trump amb Netanyahu que va bombardejar Doha, la capital de Qatar, posant en perill els negocis del seu gendre Jared Kushner, del mediador i promotor immobiliari Steve Witkoff, i d’ell mateix a qui Qatar va dir que li regalia el nou Air Force One. Però Netanyahu sense l’armadura de la guerra i els tribunals assetjant-lo pels diversos casos de corrupció i amb uns colons ultrareligiosos representats per Smotrich i Ben Gvir, faran tot el possible per rebentar la pau, ja que per ells la guerra constant o sigui eterna, és els camí amb que aspiren construir el Gran Israel bíblic mentre esperen la tornada del Messies.

Xavier Rius Sant, periodista

Leere en castellano en El Triangle

dimarts, 24 de juny del 2025

Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

Llegir en català al Triangle

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

dilluns, 23 de juny del 2025

Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui

dissabte, 21 de desembre del 2024

MAI EN VEU ALTA. Explico a La Vanguardia a partir d'un acudit la repressió que es vivia a Síria i expresso els meus dubtes sobre la voluntat democratitzadora de les noves autoritats islamistes

Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024

Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.

Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.

La brutalidad siria era una evidencia: expresar una opinión crítica significaba ir a la cárcel y ser torturado o asesinado

En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.

Clica per llegir a La Vanguardia en castellà

divendres, 20 de setembre del 2024

Vol Netanyahu que tornin els cotxes bomba i els atemptats suïcides? Analitzo al Triangle les conseqüències dels busques i telefons bombes que Isarel va infiltrar a Hizbul·là

Xavier Rius Sant, El Triangle, divendres 20 de setembre de 2024

A punt de complir-se un any de l’inici de l’actual conflicte de Gaza que esclatà amb el temerari salt dels milicians de les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, braç armat de Hamàs i altres grups palestins, acció ideada per Mohammed Deif, cap militar de Hamàs, i Yahya Sinwar, cap de Hamàs a Gaza, amb la que es produïren 1.200 morts i 250 ostatges, davant l’evidència que tot i els 40.000 morts Hamàs mai no serà destruït, Netanyahu mira cap el nord i amb l’explosió de centenars de mòbils i busques al Líban, sembla que desitja perpetuar una guerra que només si mai no acaba, garantirà la seva supervivència política i personal.

És evident que el desig de mantenir-se en el poder al preu que sigui ha portat massa vegades a un país a la guerra i la destrucció. Tenim l’exemple de Baixar Al-Assad a Síria. Fa catorze anys que va desencadenar una guerra que va provocar centenars de milers de morts i la destrucció de ciutats com Alep. Però Síria ni era un democràcia ni hi havia llibertat d’expressió per denunciar-ho ni aturar-ho des de dins. En canvi Israel, que certament és o era junt amb el Líban una de les poques democràcies del Pròxim Orient, té un líder escollit democràticament que ha abocat el país a una guerra eterna en la que per més que si aconsegueix derrotar algun dia a Hamàs, està generant un dolor del que sorgiran més i més combatents amb l’únic desig d’acabar amb Israel. De poc serveix reconèixer que a Israel hi ha cada setmana mobilitzacions de desenes de milers de persones demanant la fi de la guerra i la seva dimissió, si els més de set cents mil colons israelians que ocupen terres palestines maten amb impunitat cada dia ciutadans palestins als que de manera il·legal segons la llei israeliana els hi arrabassen les seves terres per consolidar el somni sionista del Gran Israel des del Jordà fins el mar. De què serveix repetir que Israel és un democràcia, si l’exèrcit empara els assassinats diaris de palestins i l’ocupació de les seves terres?

Als qui volen el Gran Israel ja els va bé aquest guerra que no acaba per fer fora els palestins de les terres que encara conserven. Netanyahu és un polític que no vol deixar el poder per por d’anar a la presó pels casos de corrupció que pesen sobre ell. I es manté al poder gràcies als partits de l’extrema dreta racista, dels colons i dels ultrareligiosos que volen mantenir els seus privilegis de no haver de treballar ni haver d’enrolar-se a l’exèrcit.

Ara que semblava que la invasió de Gaza tocava a la seva fi en no haver-hi gaire més que destruir i amb Hamàs disposat a acceptar un alto al foc i retornar els ostatges que quedaven amb vida, ataca amb les explosions de mòbils i dels rudimentaris aparells de buscapersones per desestabilitzar el Líban. Un país que no té president des de fa dos anys en acabar el mandat del cristià Michel Aoun i amb uns ministres i govern diguem interí, i una crisi institucional com no l’havia tingut des dels temps de la guerra. Crisi que s’agreujà per la terrible explosió de fa dos anys al port de Beirut que va destruir bona part de la capital en la que només tenen corrent elèctrica aquells que es poden pagar el seu generador privat.

Hizbul·là tot i llençar des d’octubre milers de míssils cap a Israel, ha dit una i altra vegada que aturarà els seus atacs quan acabi de la guerra de Gaza. Israel s’ha mostrat capaç de colpejar a l’eix de Hamàs, Hizbul·là i l’Iran amb accions com l’assassinat a Teheran del líder de Hamàs, Ismail Haniya, i de matar a Beirut al cap militar d’Hizbul·là, Fouad Chokr. Però no pot fer desaparèixer Hamàs. Per això amb un Hamàs debilitat, Netanyahu tensiona ara el Líban amb l’excusa de voler garantir la seguretat dels ciutadans israelians que han abandonat els seus pobles del nord. Però hem de recordar que encara que s’intenti debilitar Hizbul·là persistirà en ser el grup polític i militar més fort i cohesionat del Líban.

Certament ha resultat un cop molt fort la destrucció d’aquesta setmana de la seva capacitat de comunicació, potser com a pas previ a un possible invasió del sud de Líban. Invasió que ja va fer Israel el maig de 1982 amb l’operació anomenada “Pau a Galilea”. Israel no va guanyar aquella guerra i es va haver de retirar del país l’any 2000. Potser a Netanyahu l’importa poc l’evidència que Israel mai va derrotar Hizbul·là i només vol guanyar temps. Però cal recordar que Hizbul·là encara que momentàniament vegi afectades les seves comunicacions i capacitat per llençar míssils cap a Israel -que evidentment recuperarà aviat-, té una arma que va deixar d’utilitzar fa dècades. Els atemptats suïcides amb cotxe bomba o una simple bossa de mà. Ahir el líder d’Hizbul·là Hassan Nasral·là no va dir ni com ni quan seria la seva resposta als danys patits. Però és evident que si Netanyahu envaeix el Líban aquesta serà molt sagnant. Precisament en l’atac que ha fet avui Israel a Beirut ha matat a Ibrahim Aqil, comandant que va ordenar l’atac a amb un camió bomba a l’ambaixada americana de Beirut el 1983 en el que van morir 300 persones.

Vol Netanyahu que torni aquesta pràctica terrorista als carrers de Tel Aviv, Jerusalem o a Líban si finalment l’envaeix? I si es va cap aquí, els ciutadans, els militars, els servies d’intel·ligència i les institucions israelianes seran coresponsables de recollir el que ha sembrat el seu líder.