Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de juny del 2025

Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui

diumenge, 6 d’octubre del 2024

Netanyahu, més odi sobre la terra cremada. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 d'octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.

Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.

Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.

La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.

Llegir al Triangle en català

Netanyahu, más odio sobre la tierra quemada

El Triangle, Xavier Rius Sant, domingo 6 de octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministro que más años ha gobernando Israel, superando al fundacional Ben Gurion, ahora que se cumple un año del ataque de Hamás del 7 de octubre, parece que, sin importarle la vida de los rehenes, lo que quiere es derrotar de una tacada al régimen iraní de los ayatolás y todo el llamado Eje de la Resistencia que abarca también Yemen, Irak, Líbano, Siria y Palestina. El líder israelí ha llevado a Oriente Próximo a un escenario de guerra global que nadie sabe cómo acabará. Procesado por varios casos de corrupción que podrían llevarle a prisión, en los últimos años intentó acabar con la separación de poderes en el país para poder saltarse una probable condena judicial hacia su persona. Reforma que no pudo implementar gracias a la residencia del propio poder judicial y de parte de la sociedad civil israelí que protagonizó multitudinarias manifestaciones en su contra. Y cuando parecía que lo tenía todo perdido la sorpresiva ofensiva de Hamás del 7 de octubre, la brutalidad de los asesinatos de civiles israelíes y el secuestro de los rehenes, le dieron un respiro que le ha permitido aplazar su juicio e intentar mostrarse como el salvador del país.

Netanyahu actualmente se sustenta en el poder gracias al apoyo de los partidos de los colonos y la extrema derecha racista como el de Itamar Ben-Gvir, que consideran a los palestinos de Gaza y Cisjordania como una especie invasora a la que hay que echar, de los multireligiosos que rezan por una llegada del Mesías que se demora ya demasiado, y de partidos de derecha o centro que en el actual contexto de guerra apoyaban al gobierno de unidad nacional de Netanyahu. Algunos de ellos como el del ex primer ministro y jefe del Estado Mayor del Ejército, Benny Gantz, que inicialmente se sumaron al gobierno de unidad nacional, salieron conscientes de que Netanyahu rechazaba las diversas propuestas de tregua o de fin de las hostilidades negociadas con Qatar y que tenían el apoyo de Estados Unidos, que habrían significado la liberación de todos los rehenes. Si la primera tregua tuvo lugar el 24 de noviembre, en la que se liberaron 105 rehenes y 210 presos palestinos, en la segunda, que nunca, llegó debía liberarse al resto a la vez que Israel ofrecía un plan o propuesta para el día siguiente para Gaza y también para Cisjordania. Una Cisjordania que teóricamente está gobernada por la Autoridad Palestina de Mahmud Abbás de 88 años de edad, en la que los palestinos han dejado de creer hace muchos años y donde hay 700.000 colonos que les quitan el agua y la tierra. Uno de los presos que la parte palestina y también los países occidentales querían que se liberase era Marwan Barghouti, abogado vinculado a Al Fatah, y con buenas relaciones con Hamás al que muchos ven como un candidato con carisma y apoyo popular para sustituir a Abbás. Pero Netanyahu se oponía más cuando para él, para los partidos de los colonos, para los ultras racistas y para los ultra religiosos no debía ofrecerse ningún plan político para el día siguiente de la liberación de los rehenes aprovechando la guerra en Gaza y Líbano para expandir los asentamientos sin necesitar ningún aval legal. De hecho, con la destrucción de Gaza y el desplazamiento de su población hacia el sur lo que se pretendía era generar una crisis humanitaria que forzase a Egipto a abrir el paso de Rafah con una nueva Nakba quedándose ya para siempre la mayoría de los habitantes de Gaza en nuevos campos de refugiados, esta vez en Egipto.

¿Qué tienen en común los ultrareligiosos que apoyan a Netanyahu con el clero de los ayatolás que gobiernan Irán? Pues que parte de los ayatolás y de los líderes militares y de los Guardianes de la Revolución siguen una corriente chiíta que cree que pronto se producirá el retorno del duodécimo imán, Mahdi, El Oculto o El Esperado que desapareció en el año 868 en Samarra, en Irak, y, después de un período de gran confusión, volverá a la tierra para traer la paz y la justicia, si bien poco después vendrá ya el Juicio Final. Una visón apocalíptica muy parecida a la concepción de la segunda venida o regreso del Mesías que tienen muchos judíos ortodoxos. El ex presidente iraní Mahmud Ahmadineyad seguía esta corriente radical, corriente a la que no pertenece el actual presidente Massoud Pezeshkian. Sí está cerca de ella el líder supremo, Ali Jamenei, si bien lo que quiere ahora es garantizar la continuidad de la República Islámica que podría desaparecer, no por la confusión previa que habría justo antes del regreso del Mahdi, sino por el rechazo de los jóvenes iraníes, sobre todo las mujeres. Y una guerra con Israel o que Israel matase a la cúpula iraní como ha hecho con la de Hamás e Hizbulá no sería bueno para la continuidad del régimen teocrático, ya que entonces quienes tomaran el poder quizás sí quisieran una confrontación, incluso nuclear y apocalítica que también quieren los ultrareligiosos judíos que creen asimismo en el regreso del Salvador.

La realidad, un año después del 7 de octubre es que bombardeando la embajada iraní en Teherán, matando al líder de Hamás, Ismail Haniye mientras estaba invitado en Teherán para participar en los actos de proclamación de Pezeshkian, y matando a Hasan Nasralá y destruyendo las zonas chiítas del Líbano, Netanyahu, crea o no en el inminente regreso del Mesías, sí quiere que Irán caiga en la espiral bélica para acabar con el régimen del ayatolás. De momento, sin embargo, Netanyahu ha arrasado Gaza dejándola sin interlocutores con quien negociar ya que para él no hay nada que negociar. Y ha matado a Nasralá y a los que podrían sucederle para hacer lo mismo con Hizbulá mientras aboca al Líbano a una crisis humanitaria mucho peor a la que se vivía durante la guerra civil. Pero lo significativo es que más allá de la tierra quemada y los miles de muertos y de los rehenes que lamentablemente no volverán, lo que está provocando Netanyahu es ganarse el odio de millones de personas que más tarde o más temprano intentarán vengarse.

Leer en castellano en El Triangle

dimarts, 23 de gener del 2024

PALESTINA i LA FAL·LACIA DE COMPARTIR LA PIZZA AMB QUI SE L'HA MENJAT. El Triangle

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 23 de gener de 2024

No sé com s’anomenarà a les hemeroteques, a Wikipèdia i als llibres d’història l’actual guerra de Gaza i els conflictes bèl·lics simultanis que s’han reactivat o es poden reactivar com a conseqüència d’aquesta guerra que començà el 7 d’octubre. Una guerra amb diversos fronts que afecta Gaza, Cisjordània, Israel, el Líban, el Iemen, la navegació al canal de Suez i el Mar Roig, i que també ha tingut els seus rebots o atacs puntuals a Síria i l’Iraq. Un bloqueig naval que, com amb la crisi que va tancar el Canal entre 1967 i 1975, les hostilitats actuals a Bab al-Mandeb a la porta del Mar Roig, amb els houthis del Iemen atacant vaixells, afecta ja a la navegació i el comerç mundial.

Sabem com va començar l’actual guerra el 7 d’octubre de 2023 amb l’ofensiva sorpresa de Hamàs que va causar més de 1200 morts entre soldats i civils israelians i el segrest de més de 240 ostatges. Un atac brutal i audaç que sorprenia per la seva contundència assassinant i segrestant civils, que va anar acompanyat del llançament de milers de coets des de la Franja. Uns coets que amb menys nombre Hamàs i les altres milícies palestines encara disparen demostrant que no han estat derrotats com també ho confirma el fet que dilluns passat Hamàs fos capaç de matar en un sol dia 24 soldats israelians. Una acció brutal que més enllà de les condemnes que evidentment mereix, era una resposta esperable després de la humiliació que pateixen els palestins, i amb més duresa els dos milions reclosos al gueto de la Franja de Gaza, fracassada la solució dels dos estats que van intentar el 1993 Yizak Rabin i Iasser Arafat, i que Hamàs va anunciar que acceptaria el 2017. Una solució que bona part de la classe política israeliana rebutja i que l’actual primer ministre, Binyamin Netanyahu ha boicotejat amb nous assentaments i expropiacions de terres durant els més de 17 anys que amb alguna interrupció porta al càrrec de primer ministre. Un regnat de Netanyahu que ha estat possible, no només pel suport del colons, els ultres supremacistes i els partits religiosos, sinó també per la manca de capacitat d’empatia vers dels palestins de la major part de la societat israeliana, formada en bona part per persones vingudes fa unes dècades de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica convençuts que aquella terra era seva per designació divina.

Dic que no sé com s’anomenarà l’actual escalada bèl·lica o guerra múltiple que va del Mar Roig al barris xiïtes de Beirut, i que abasta Gaza, Cisjordània amb els colons matant amb impunitat cada dia palestins, i Israel, amb rebots a Damasc, Bagdad i Ebril, perquè potser el nom amb el qual es recordarà el conflicte dependrà de com acabi i del que passi després. A la guerra de 1948 quan els països àrabs veïns rebutjaren la creació de l’estat d’Israel se l’anomenà la Primera Guerra Àrab Israeliana, però aquesta d’ara ningú no sap encara com es catalogarà, i tant de bo que fos com l’Última.

Quan l’Iraq de Saddam Hussein atacà el 1980 l’Iran, reobrint la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, convençut que el país de Khomeini seria derrotat ja que el Líder Suprem iranià havia purgat i decapitat els oficials del seu exèrcit, deixant l’aviació persa sense pilots que bé havien fugit, bé havien estat penjats, s’anomenà aquesta com la Primera Guerra del Golf. Una guerra que durà vuit anys i tingué la seva extensió al Golf Pèrsic en l’anomena Guerra dels Petroliers que eren segrestats o enfonsats uns per l’Iran, altres per l’Iraq. Però després vingué la guerra d’Iraq de 1991 amb Bush pare, que passà a anomenar-se com Primera Guerra del Golf, sobretot per diferenciar-se després de la invasió d’Iraq de 2003 amb Bush fill.

L’únic grup que de moment actua amb cautela és Hizbul·là, que llença míssils i coets cap el nord d’Israel amb força contenció, també després de l’atac d’Israel a Beirut, potser perquè la milícia xiïta libanesa és conscient de la fràgil situació del Líban, que pateix la pitjor crisi econòmica amb unes institucions bloquejades, amb el càrrec de president de l’Estat vacant, i el primer ministre governant “en funcions”. I Hizbul·là sap que Netanyahu no parla en broma quan diu que podria convertir Beirut en una nova Gaza. Potser és l’Iran qui vol actuar amb cautela donat que si les seves peces de l’Eix o Mitja Lluna de Resistència, a l’Iraq, el Iemen, el Líban, Síria i Palestina pressionen massa, pot rebre’n les conseqüències. De fet són els fins ara ningunejats houthis del Iemen els únics que clarament estan resultant vencedors d’aquest entramat de conflictes, tant de cara a les societats àrabs com pel que fa al que tenen amb Aràbia Saudita. Netanyahu es un militar i un polític acorralat per les causes judicials per corrupció que només ha a aconseguit aturar perpetuant-se en el càrrec indefinidament i sap que, mentre hi hagi guerra, ho tindrà més fàcil per continuar amb la immunitat que li dona ser cap de govern.

Però no ens enganyem. No culpem de la humiliació i manca d’esperança que pateixen els palestins només a Netanyahu i els ultraortodoxos. Els joves desarmats que van ser assassinats a la festa rave del 7 de novembre, la majoria d’ells amb doble nacionalitat americana, llatina o europea, eren allà oblidant que ells, tot i que tinguessin una gota de sang jueva per alguns dels seus avis, vivien en una terra que fa vuitanta anys no era dels seus avis, sinó dels legítims habitants de Palestina als qui l’ONU els arrabassà la meitat del territori el 1947, justificant la deportació de centenars de milers d’àrabs, per compensar l’assassinat als camps d’extermini d’Europa de sis milions de jueus.

Ara Europa amb Josep Borrell al capdavant i el Secretari General de l’ONU insisteixen que la única solució son els dos estats. Una solució que no es va poder o voler implementar quan hi havia cent mil colons a Cisjordània, i ara gràcies a les migracions des de Llatinoamèrica i l’antiga URSS i les polítiques de Netanyahu ja són sis-cents mil. I és que el conflicte palestí es descriu clarament amb la metàfora de la pizza que s’entrega a un que és a casa seva i a un altre més fort que arriba de fora perquè la comparteixin. Mentre el dèbil no veu clar que l’altra se’n mengi la meitat, quan demana la seva part al fort, aquest ja se l’ha menjat gairebé tota. I quan només queda una petita porció, el fort li pregunta al dèbil: “Deies que volies que la repartíssim?”.

Leer en castellano en El Triangle

Palestina y la falacia de compartir la pizza con el que se la ha comido

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle 23 de enero de 2024

No sé cómo se denominará en las hemerotecas, en Wikipedia y en los libros de historia la actual guerra de Gaza y los conflictos bélicos simultáneos que se han reactivado o se pueden reactivar como consecuencia de esta guerra que empezó el 7 de octubre. Una guerra con varios frentes que afecta a Gaza, Cisjordania, Israel, Líbano, Yemen, la navegación en el canal de Suez y el Mar Rojo, y que también ha tenido sus rebotes o ataques puntuales en Siria e Irak. Un bloqueo naval que, como con la crisis que cerró el Canal entre 1967 y 1975, las hostilidades actuales en Bab al-Mandeb en la puerta del Mar Rojo, con los houthis de Yemen atacando barcos, afecta ya a la navegación y el comercio mundial.

Sabemos cómo empezó la actual guerra el 7 de octubre de 2023 con la ofensiva sorpresa de Hamás que causó más de 1200 muertos entre soldados y civiles israelíes y el secuestro de más de 240 rehenes. Un ataque brutal y audaz que sorprendía por su contundencia asesinando y secuestrando a civiles, que fue acompañado del lanzamiento de miles de cohetes desde la Franja. Unos cohetes que en menor número Hamás y las otras milicias palestinas todavía disparan demostrando que no han sido derrotados como lo confirma también el hecho de que el pasado lunes Hamás fuera capaz de matar en un solo día a 24 soldados israelíes. Una acción brutal que más allá de las condenas que evidentemente merece, era una respuesta esperable tras la humillación que sufren los palestinos, y con mayor dureza los dos millones recluidos en el gueto de la Franja de Gaza, fracasada la solución de los dos estados que intentaron en 1993 Yizak Rabin y Yasser Arafat, y que Hamás anunció que aceptaría en 2017.

Es una solución que buena parte de la clase política israelí rechaza y que el actual primer ministro, Binyamin Netanyahu ha boicoteado con nuevos asentamientos y expropiaciones de tierras durante más de 17 años que con alguna interrupción lleva en el cargo de primer ministro. Un reinado de Netanyahu que ha sido posible, no sólo por el apoyo de los colonos, los ultras supremacistas y los partidos religiosos, sino también por la falta de capacidad de empatía frente a los palestinos de la mayor parte de la sociedad israelí, formada en buena parte por personas llegadas hace unas décadas de la antigua Unión Soviética o Latinoamérica convencidos de que aquella tierra era suya por designación divina.

Digo que no sé cómo se llamará la actual escalada bélica o guerra múltiple que va del Mar Rojo a los barrios chiíes de Beirut, y que abarca a Gaza, Cisjordania con los colonos matando con impunidad cada día a palestinos, e Israel, con rebotes en Damasco, Bagdad y Ebril, porque quizás el nombre con el que se recordará el conflicto dependerá de cómo acabe y de lo que ocurra después. En la guerra de 1948 cuando los países árabes vecinos rechazaron la creación del estado de Israel se le llamó la Primera Guerra Árabe Israelí, pero esta de ahora nadie sabe todavía cómo se catalogará, y ojalá fuera como la Última.

Cuando el Irak de Sadam Husein atacó en 1980 Irán, reabriendo la milenaria lucha entre árabes y persas, convencido de que el país de Jomeini sería derrotado ya que el Líder Supremo iraní había purgado y decapitado a los oficiales de su ejército, dejando a la aviación persa sin pilotos que bien habían huido, bien habían sido colgados, se denominó a esta como la Primera Guerra del Golfo. Una guerra que duró ocho años y tuvo su extensión en el Golfo Pérsico en la llamada Guerra del Petroleros que eran secuestrados o hundidos unos por Irán, otros por Irak. Pero después vino la guerra de Irak de 1991 con Bush padre, que pasó a denominarse como Primera Guerra del Golfo, sobre todo para diferenciarse después de la invasión de Irak de 2003 con Bush hijo.

El único grupo que de momento actúa con cautela es Hizbulá, que lanza misiles y cohetes hacia el norte de Israel con bastante contención, también después del ataque de Israel a Beirut, quizás porque la milicia chií libanesa es consciente de la frágil situación del Líbano, que sufre la peor crisis económica con unas instituciones bloqueadas, con el cargo de presidente del Estado vacante, y el primer ministro gobernante «en funciones». Hizbulá sabe que Netanyahu no habla en broma cuando dice que podría convertir a Beirut en una nueva Gaza. Quizá sea Irán quien quiere actuar con cautela dado que si sus piezas del Eje o Media Luna de Resistencia, en Irak, Yemen, Líbano, Siria y Palestina aprietan demasiado, puede sufrir él las consecuencias. De hecho son los hasta ahora ninguneados houthis de Yemen los únicos que claramente están resultando vencedores de este entramado de conflictos, tanto de cara a las sociedades árabes como en lo que se refiere al que tienen con Arabia Saudí. Netanyahu es un militar y un político acorralado por las causas judiciales por corrupción que sólo ha conseguido parar perpetuándose en el cargo indefinidamente y sabe que, mientras haya guerra, lo tendrá más fácil para continuar con la inmunidad que le da ser jefe de gobierno.

Pero no nos engañemos. No culpemos de la humillación y la falta de esperanza que sufren los palestinos sólo a Netanyahu y a los ultraortodoxos. Los jóvenes desarmados que fueron asesinados en la fiesta rave del 7 de noviembre, la mayoría de ellos con doble nacionalidad americana, latina o europea, estaban allí olvidando que ellos, aunque tuvieran una gota de sangre judía por algunos de sus abuelos , vivían en una tierra que hace ochenta años no era de sus abuelos, sino de los legítimos habitantes de Palestina a quienes la ONU les arrebató la mitad del territorio en 1947, justificando la deportación de cientos de miles de árabes, para compensar el asesinado en los campos de exterminio de Europa de seis millones de judíos.

Ahora Europa con Josep Borrell a la cabeza y el Secretario General de la ONU insisten en que la única solución son los dos estados. Una solución que no pudo o quiso implementarse cuando había cien mil colonos en Cisjordania, y ahora gracias a las migraciones desde Latinoamérica y la antigua URSS y las políticas de Netanyahu son ya seiscientos mil. Y es que el conflicto palestino se describe claramente con la metáfora de la pizza que se entrega a uno que está en su casa y a otro más fuerte que llega de fuera para que la compartan. Mientras el débil no ve claro que el otro se coma la mitad, cuando pide su parte al fuerte, éste ya se la ha comido casi toda. Y cuando sólo queda una pequeña porción, el fuerte le pregunta al débil: “¿Decías que querías que la repartiéramos?”.

diumenge, 29 d’octubre del 2023

Israel, quan el maltractat esdevé maltractador i reprodueix el que va patir. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 28 d'octubre de 2023

És una lamentable evidència que molts dels maltractadors van ser nens o nenes, nois o noies maltractats en la seva infància o joventut. Sovint maltractats que no superen les ferides mentals i psicològiques provocades pel maltractament i l’abús patit en el passat, perden la capacitat d’empatitzar amb l’altre, pensen que gairebé tothom està en contra d’ells, són incapaços d’entendre que en la vida molts cops tindran un no com a resposta, i igualen a aquells que els hi diuen que no amb els seu antic maltractador. Això passa amb les persones i de vegades també els pobles, nacions i col·lectius humans. Els serbis que van ser víctimes de persecucions i matances generalitzades en la Primera i Segona Guerra Mundial, van esdevenir botxins i genocides els anys noranta en les guerres de desmembrament de l’antiga Iugoslàvia. No tots els serbis evidentment, ni tots els líders polítics o militars serbis. Recordem que l’exèrcit bosnià que defensava la Sarajevo multiètnica durant el setge fa trenta anys, estava comandat pel general Jovan Divjak, serbi de Belgrad. Però un servidor que va estar moltes vegades els anys noranta a Bòsnia o Kosovo, quan preguntava a un soldat, milicià o un simple ciutadà que era en el bàndol agressor, em negaven que ells fossin agressors, culpaven als bosnians o als albanokosovars de les seves desgràcies i apel·laven al que els havia passat als seus avis a la Primera o Segona Guerra Mundial o fins i tot als seus avantpassats feia sis segles a la batalla de Kosovo contra els turcs. Justificaven els seus crims, que minimitzaven, perquè per ells eren la resposta lògica al que havia passat feia cinquanta o sis-cents anys

Més complexa és la situació en el conflicte que arrossega Israel i Palestina des de fa 75 anys, des de la creació per part de l’ONU de l’estat jueu en el context del justificat sentiment de culpa d’Europa per l’Holocaust, però entès pels supervivents de l’Holocaust com la recuperació de la pàtria perduda feia dos mil anys. Part del sionisme estava convençut que sent un poble sense terra, recuperaven una terra que aquest període interí de dos mil anys, havia estat un terra sense poble, gairebé deshabitada, ocupada transitòriament per algunes tribus de pastors àrabs.

Més enllà de reconèixer l’engany que van patir els palestins quan els estats islàmics i musulmans els van animar a rebutjar el pla de partició de Palestina que donava la meitat del territori a Israel i l’altra meitat al futur estat palestí, els palestins han estat experts, entre el tot o res, en perdre totes les oportunitats. I gran part de la societat israeliana, convençuda que tornaven a casa seva, ha desitjat un Israel que anés des del riu Jordà al mar, quedant-se un nombre limitats d’àrabs com a mà d’obra, fent marxar a Egipte o Jordània als milions de palestins. Parts dels ultrareligiosos i sobretot els sis-cents mil colons que ocupen els assentaments de Cisjordània així ho creuen. Aràbia Saudita, pàtria de l’islamisme i guardiana de les dues ciutats més sagrades pels musulmans, Medina i La Meca, amb el reconeixement de l’estat d’Israel que ocupa la tercera ciutat sagrada, Jerusalem, cometia l´última traïció que els estat àrabs feien els palestins. Aturar aquest reconeixement d’Israel que preparava Aràbia Saudita va ser un dels motius de l’atac de fa tres setmanes perpetrat des de Gaza per Hamàs i la Yihad Islàmica. Atac fet en el cinquantè aniversari de la Guerra del Yom Kippur que va demostrar llavors que Israel era vulnerable si els estats veïns s’unien contra ell. Però aquesta vegada qui traspassava les fronteres d’Israel i matava soldats i civils no eren exèrcits d’uns països veïns amb qui es pot negociar, sinó palestins sense estat reclosos al gueto de Gaza que els murs i la vigilància electrònica no van poder aturar.

Es compleixen tres setmanes d’aquell atac i sembla que Netanyahu ha fracassat en el seu intent d’aprofitar-lo per provocar una nova Nakba i fer marxar als dos milions llargs de palestins de Gaza cap a Egipte, confiant que un cop establerts allà la comunitat internacional s’encarregaria de la seva subsistència i assistència. I Netanyahu que fa un mes motivava manifestacions massives contra ell per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder i la seva reforma judicial, ara gràcies a aquesta guerra ha aconseguit reafirmar-se amb un nou “qui dia passa any empeny” com diem els catalans i aconsegueix el seu objectiu de continuar intocable en el poder. I davant les reflexions del Secretari General de l’ONU, Antonio Guterres, afirmant que aquestes accions condemnables de Hamàs no surten del no res, sinó que són fruit de dècades d’ocupació, Israel, incapaç d’empatitzar, com el maltractat que esdevé maltractador, ha respost anunciant que negaria el visats als treballadors de l’ONU. Amb la mateixa ira ha respost Israel davant de la resolució de divendres de l’Assemblea General de l’ONU que demana un alto el foc i l’alliberament dels ostatges. Uns ostatges que per primera vegada no semblen la prioritat d’Israel ja que si continua aquesta devastació de Gaza la majoria probablement moriran pel seu propi foc amic. I per acabar, una última reflexió. Més enllà dels milers de morts i ferits, si esdevé una nova batalla de Stalingrad o senzillament una devastació i ensorrament total com el del gueto de Varsòvia —repetint els patrons!—, es destrueix Gaza i s’acaba amb els líders de Hamàs i també les persones vinculades a Hamàs, funcionaris i policies, que gestionen administrativament el territori, qui es farà càrrec de l’administració i governabilitat del territori i la seva gent? Recordem que de la dissolució de l’estat iraquià que va fer George Bush fill l’any 2003, d’aquell buit va sorgir l’Estat Islàmic. I encara que Netanyahu diu aquest dies que Hamàs és com l’Estat Islàmic, això és totalment fals, encara que incomprensiblement molts líders occidentals, quan els hi diu aquesta barbaritat no l’esmenen

Llegir al Triangkle en català.

Xavier Rius Sant, El Triangle, 28 de octubre de 2023

Es una lamentable evidencia que muchos de los maltratadores fueron niños o niñas, chicos o chicas maltratados en su infancia o juventud. A menudo maltratados que no superan las heridas mentales y psicológicas provocadas por el maltrato y el abuso sufrido en el pasado, pierden la capacidad de empatizar con el otro, piensan que casi todo el mundo está en contra de ellos, son incapaces de entender que en la vida muy a menudo tendrán un no como respuesta, e igualan a aquellos que les dicen que no con su antiguo maltratador. Esto ocurre con las personas y a veces también con los pueblos, las naciones y colectivos humanos. Los serbios que fueron víctimas de persecuciones y matanzas generalizadas en la Primera y Segunda Guerra Mundial, se convirtieron en verdugos y genocidas en los años noventa en las guerras de división de la antigua Yugoslavia. No lo fueron todos los serbios evidentemente, ni todos los líderes políticos o militares serbios. Recordemos que el ejército bosnio que defendía la Sarajevo multiétnica durante el asedio hace treinta años, estaba dirigido por el general Jovan Divjak, serbio de Belgrado. Pero un servidor que estuvo muchas veces en los años noventa en Bosnia o Kosovo, cuando preguntaba a un soldado, miliciano o un simple ciudadano que estaba en el bando agresor, éste me negaba que ellos fueran agresores, culpaban a los bosnios o a los albanokosovares de sus desgracias y apelaban a lo que les había pasado a sus abuelos en la Primera o Segunda Guerra Mundial o incluso a sus antepasados hacía seis siglos en la batalla de Kosovo contra los turcos. Justificaban sus crímenes, que minimizaban, ya que para ellos eran la respuesta lógica a lo ocurrido hacía cincuenta o seiscientos años

Más compleja es la situación en el conflicto que arrastra Israel y Palestina desde hace 75 años, desde la creación por parte de la ONU del estado judío en el contexto del justificado sentimiento de culpa de Europa por el Holocausto, pero entendido por los supervivientes del Holocausto como la recuperación de la patria perdida hacía dos mil años. Parte del sionismo estaba convencido de que siendo ellos un pueblo sin tierra, recuperaban una tierra que ese período interino de dos mil años, había sido una tierra sin pueblo, casi deshabitada, ocupada transitoriamente por algunas tribus de pastores árabes.

Más allá de reconocer el engaño que sufrieron los palestinos cuando los estados islámicos y musulmanes les animaron a rechazar el plan de partición de Palestina que daba la mitad del territorio a Israel y la otra mitad al futuro estado palestino, los palestinos han sido expertos, en el entre todo o nada, en perder todas las oportunidades. Y gran parte de la sociedad israelí, convencida de que volvían a su casa, ha deseado un Israel que abarcara desde el río Jordán al mar, quedándose un número limitado de árabes como mano de obra, haciendo marchar a Egipto o Jordania a los millones de palestinos. Parte de los ultrarreligiosos y sobre todo los seiscientos mil colonos que ocupan los asentamientos de Cisjordania así lo creen. Arabia Saudita, patria del islamismo y guardiana de las dos ciudades más sagradas del islam, Medina y La Meca, con el reconocimiento del estado de Israel que ocupa la tercera ciudad sagrada, Jerusalén, cometía la última traición que los estados árabes hacían a los palestinos. Detener ese reconocimiento de Israel que preparaba Arabia Saudí fue uno de los motivos del ataque de hace tres semanas perpetrado desde Gaza por Hamás y la Yihad Islámica. Ataque cometido en el cincuenta aniversario de la Guerra del Yom Kippur que demostró entonces que Israel era vulnerable si los estados vecinos se unían contra el estado judío. Pero esta vez quien traspasaba las fronteras de Israel y mataba a soldados y civiles no eran ejércitos de unos países vecinos con los que se puede negociar, sino palestinos sin estado recluidos en el gueto de Gaza que los muros y la vigilancia electrónica no pudo detener.

Se cumplen tres semanas de ese ataque y parece que Netanyahu ha fracasado en su intento de aprovecharlo para provocar una nueva Nakba y hacer marchar a los dos millones largos de palestinos de Gaza hacia Egipto, confiando en que una vez establecidos allí la comunidad internacional se encargaría de su subsistencia y asistencia. Y Netanyahu que hace un mes motivaba manifestaciones masivas contra él por su voluntad de perpetuarse en el poder y su reforma judicial, ahora gracias a esta guerra ha logrado reafirmarse con un nuevo “qui dia passa, any empeny” como decimos los catalanes y logra su objetivo de continuar intocable en el poder. Y ante las reflexiones del Secretario General de la ONU, Antonio Guterres, afirmando que estas acciones condenables de Hamás no salen de la nada, sino que son fruto de décadas de ocupación, Israel, incapaz de empatizar, como el maltratado que se convierte en maltratador, respondió anunciando que negaría los visados de entrada a los trabajadores y diplomáticos de la ONU. Con la misma ira respondió Israel ante la resolución del viernes de la Asamblea General de la ONU que pide un alto el fuego y la liberación de los rehenes. Unos rehenes que por primera vez no parecen la prioridad de Israel ya que de continuar esta devastación de Gaza la mayoría probablemente morirán por su propio fuego amigo. Y para terminar, una última reflexión. Más allá de los miles de muertos y heridos, si se convierte en una nueva batalla de Stalingrado o sencillamente una devastación y derrumbe total como el del gueto de Varsovia -¡repitiendo los patrones!-, se destruye Gaza y se acaba con los líderes de Hamás y también las personas vinculadas a Hamás, funcionarios y policías que gestionan administrativamente el territorio, ¿quién se hará cargo de la administración y gobernabilidad del territorio y sus gentes? Recordemos que tras la disolución del estado iraquí que hizo George Bush hijo en 2003, de ese vacío surgió el Estado Islámico. Y aunque Netanyahu dice estos días que Hamás es como el Estado Islámico, esto es totalmente falso, aunque incomprensiblemente muchos líderes occidentales, cuando les dice esa barbaridad no la enmiendan.

Leer en castellano en El Triangle

diumenge, 19 de març del 2023

20 ANYS DE LA GUERRA D'IRAQ. Escric al Punt Avui

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, diumenge 19 de març de 2023

Llegir al Punt Avui

Es compleixen vint anys de la invasió de l’Iraq ordenada per Georg Bush fill, sense el vistiplau de les Nacions Unides, feta amb l’excusa de cercar unes armes de destrucció massiva que el govern iraquià deia que no existien i que els inspectors de l’ONU tampoc no havien trobat. Una intervenció que era la segona invasió d’un país en resposta als atacs de l’11 de setembre del 2001 en el marc de l’anomenada guerra contra el terrorisme. La primera havia estat la de l’Afganistan. Intervencions que es justificaven prometent que exportarien la democràcia a aquells països, un fet que irradiaria canvis als països veïns. El gener del 2003 jo era a l’Iraq, i guardo la foto que vaig fer de l’hotel Palestina amb un retol que deia en anglès “Happy new year 2003”, A la foto es veu just al davant de l’hotel una gran estàtua de Saddam Hussein. No va ser un bon any i els americans van tombar l’estàtua el 9 d’abril del 2003. A diferència del que va fer Bush pare el 1991, amb l’operació Tempesta del Desert, quan es va intervenir per expulsar les tropes iraquianes de Kuwait, que, un cop aconseguit l’objectiu, es decidí no entrar a Bagdad ni fer caure Saddam per no ficar-se en un nou Vietnam, el 2002 Bush fill decidí dissoldre l’estat, l’exèrcit i la policia iraquians, provocant unes guerres sectàries i una inestabilitat que encara perdura.

Una de les conseqüències d’aquesta repressió a tort i a dret feta pels invasors va ser que a les presons d’Abu Graib i Camp Bucca convergissin insurgents que lluitaven contra els invasors, amb antics soldats de Saddam Hussein. Junts crearien el grup Estat Islàmic de l’Iraq, inicialment fidel a Al-Qaida, liderat per Abu Bakr a Bagdad, que amb el temps trencaria amb Al-Qaida, s’expandiria a Síria, aprofitant la guerra contra Bashar al-Assad, i el juny del 2014, controlant part de Síria i l’Iraq, proclama el califat que va exportar els seus actes terroristes arreu del món. L’anhel de part de les societats àrabs de democratitzar-se, afavorit per les xarxes socials, va donar lloc el 2011 a les anomenades primaveres àrabs. La d’Egipte va fer caure Hosni Mubarak, i després d’un temps en què el país fou governat per islamistes que guanyaren les eleccions, va tornar a ser governat per un militar com Abdelfatah el-Sisi, amb unes maneres similars a les de Mubarak. I Tunísia, després d’anys d’inestabilitat política, camina ara per perpetuar un règim com el del deposat Ben Ali. Les pitjors i més sagnants primaveres van ser les que van portar a les guerres civils de Líbia i Síria. Líbia, sense Gaddafi, ha esdevingut un estat fallit. I, a Síria, Bashar al-Assad s’ha mantingut al poder gràcies a l’ajut de Rússia i al convenciment d’Occident que, si se’l derrocava, es repetiria una situació com la de Líbia i l’Iraq.

L’Iraq, des que els invasors van transferir el poder a les autoritats locals, no ha aconseguit l’estabilitat, amb un Kurdistan autònom que, sense trencar formalment amb Bagdad, funciona gairebé com si fos independent. Bona part dels partits i milícies xiïtes estan tutelades per l’Iran i la majoria de cristians han deixat el país. El 10 d’octubre del 2021, després de dos anys de protestes als carrers denunciant la corrupció, la ineficàcia governamental, l’atur i la manca de serveis públics, protestes en les quals van morir mig miler de manifestants a mans de les milícies pro iranianes, es van celebrar eleccions legislatives. Unes eleccions en què la força del líder xiïta Muqtada al-Sadr, disconforme amb la tutela de l’Iran, va ser la més votada. Però el Parlament va ser incapaç de nomenar un primer ministre fins a l’octubre del 2022, quan els diputats sadaristes van dimitir en bloc. Llavors el Parlament va nomenar primer ministre Muhammad Shia al-Sudani, del partit Dawa, fidel a l’Iran. Des de llavors el país viu una fràgil pau. Tant de bo que la normalització de relacions acordada fa uns dies entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, països que tutelen els diferents bàndols al Líban, el Iemen i l’Iraq, permeti consolidar una mínima estabilitat a l’Iraq.

L’Iraq, des que els invasors van transferir el poder a les autoritats locals, no ha aconseguit l’estabilitat, amb un Kurdistan autònom que, sense trencar formalment amb Bagdad, funciona gairebé com si fos independent. Bona part dels partits i milícies xiïtes estan tutelades per l’Iran i la majoria de cristians han deixat el país. El 10 d’octubre del 2021, després de dos anys de protestes als carrers denunciant la corrupció, la ineficàcia governamental, l’atur i la manca de serveis públics, protestes en les quals van morir mig miler de manifestants a mans de les milícies pro iranianes, es van celebrar eleccions legislatives. Unes eleccions en què la força del líder xiïta Muqtada al-Sadr, disconforme amb la tutela de l’Iran, va ser la més votada. Però el Parlament va ser incapaç de nomenar un primer ministre fins a l’octubre del 2022, quan els diputats sadaristes van dimitir en bloc. Llavors el Parlament va nomenar primer ministre Muhammad Shia al-Sudani. del partit Dawa. fidel a l’Iran. Des de llavors el país viu una fràgil pau. Tant de bo que la normalització de relacions acordada fa uns dies entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, països que tutelen els diferents bàndols al Líban, el Iemen i l’Iraq, permeti consolidar una mínima estabilitat a l’Iraq.

dimecres, 18 de maig del 2022

Mariúpol, Tothom hi guanya. El futur d’Ucraïna es juga ara a Odessa. El Punt Avui

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 18 de maig de 2022

La rendició dels soldats que resistien al complex d’Azovstal, a Mariúpol, després de l’acord entre Rússia i Ucraïna per tal d’intercanviar-los per soldats russos capturats, és una bona notícia, no només per les vides que se salven, sinó perquè els dos presidents, Volodímir Zelenski i Vladímir Putin, ho poden mostrar com una victòria. Potser Zelenski no necessita mostrar més victòries, però Putin, després de tants fracassos, sí, ja que en els 82 dies de guerra res li ha sortit com pensava. Ni les tropes van entrar a Kíiv com a alliberadors, ni han aconseguit controlar tot el Donbass.

Per això, la rendició dels soldats de Mariúpol, la major part membres del batalló Azov, és, de cara a l’opinió pública russa, una confirmació que s’ha aconseguit un dels objectius pels quals es va dir que començava l’“operació especial” que volia alliberar Ucraïna de nazis. I, certament, aquest batalló es va crear amb membres de partits ultres i va actuar per lliure durant la revolta del Maidan, si bé posteriorment va patir canvis i va ser integrat en la Guàrdia Nacional ucraïnesa a les ordres del Ministeri de l’Interior. Però, tot i els canvis, alguns dels seus membres venen d’on venen i al seu escut hi ha la Wolfsangel, el ganxo per caçar llops, distintiu d’unitats de les SS durant la Segona Guerra Mundial. Així doncs, Putin pot dir que ha desnazificat Ucraïna. I permetent la seva rendició i assistint-los com a presoners de guerra ferits i intercanviant-los per soldats russos capturats, es mostra com a líder d’un país que compleix la convenció de Ginebra, intentant desmentir les atrocitats comeses a Butxa i en altres llocs. Per Zelenski, també és una victòria, perquè retorna amb vida els supervivents, com demanaven les famílies, quan ja no hi havia cap possibilitat militar de fer-ho. I ho fa l’endemà de la victòria política que representa que les tropes hagin recuperat el control del territori a Khàrkiv fins a la frontera amb Rússia.

Amb la rendició i l’intercanvi dels lluitadors de Mariúpol, tots hi guanyen, però havent perdut Rússia el front del nord, el futur de la guerra i d’Ucraïna es juga ara a la ciutat també costanera d’Odessa, la perla del mar Negre. Ciutat que no només té gran valor estratègic per a Putin, ja que si aconseguís el control de la franja de costa des de Mikolaiv i el delta del Dniéper fins a la desembocadura del Danubi, a la frontera amb Romania, amb Odessa al mig, deixaria Ucraïna sense sortida al mar i uniria el Donbass amb la regió russòfona de Transnístria, a Moldàvia, on hi ha desplegat l’exèrcit rus. Conquerir Odessa també té un valor emocional per la pretensió de Putin de fer Rússia gran de nou, ja que fa més d’un segle s’hi va viure un dels episodis més mítics de la Revolució Russa.

A Odessa, abans de la Revolució, té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim, ancorat en aquella ciutat, i es dona una situació prerevolucionària i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets plasmats al cinema en la pel·lícula del cineasta Einsestein El cuirassat Potemkim. Però, ves per on, de moment a les aigües d’Odessa Putin encara no ha tingut cap victòria, i allà Ucraïna va enfonsar fa un mes el cuirassat Moskova, vaixell almirall de la flota russa.

Llegir al Punt Avui

dijous, 10 de març del 2022

Ucraïna, comunicació i informació en una guerra diferent. Ho explico a Comunicació21

Comunicació 21, dijous 10 de març de 2022

Xavier Rius Sant, periodista

Amb un president d’Ucraïna que abans de dirigir el país i liderar la defensa enfront la invasió russa havia sigut actor i guionista, i ara fa vídeos donant esperança com David contra Goliat; amb uns ciutadans fins fa 15 dies anònims que cada tarda o vespre fan les seves cròniques i les seves peticions al món des del refugi o l’habitació de casa per videoconferència a les cadenes de televisió d’arreu del món; i amb uns mitjans emmordassats a Rússia que tenen prohibit utilitzar les paraules ‘guerra’, ‘invasió’ i ‘víctimes civils’, que difonen allà una versió totalment tergiversada del que passa, la invasió d’Ucraïna ha canviat la manera d’informar sobre una guerra. Una guerra que emocionalment afecta molt més que altres passades els ciutadans europeus, no només per la magnitud del flux de refugiats, sinó perquè Vladímir Putin ha amenaçat de respondre contra els països de l’OTAN prement el botó nuclear.

La primera guerra d’Iraq, l’ofensiva de Bush pare del 1991, amb la CNN retransmetent des de l’hotel Al Rashid de Bagdad amb Bernard Shaw i Peter Arnett, va canviar la manera de retransmetre una guerra. Guerra en què l’enemic permetia a l’emergent cadena americana emetre lliurement, fent cròniques telefòniques o televisives en les quals gairebé informaven als atacants on queien els míssils de creuer Tomahawk; o sigui, informant si tocaven o no l’objectiu. En la segona guerra d’Iraq, la de març de 2003, els periodistes d’arreu del món que havien tingut la sort d’aconseguir el visat informaven amb relativa llibertat des de la banda iraquiana, fins i tot ridiculitzant el ministre d’informació, motejat Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans eren a una banda del Tigris, des de l’altra banda del riu negava que els ocupants haguessin entrat a Bagdad.

Jo vaig ser a Bagdad unes setmanes abans de la invasió, al gener de 2003, i més enllà que de vegades em seguís o volgués acompanyar-me algun guia traductor que era agent de la Mujabarata (la policia política), s’ha de dir que tenia plena llibertat de dir el que volgués. Una altra cosa era que tothom a qui es preguntava per la guerra et responia que lluitarien fins al final, i allà on anàvem els periodistes, els nens i joves ens rebien cridant “la nostre sang, les nostres ànimes, morirem per Saddam!”. Però quan va arribar la invasió, els reclutes iraquians, afortunadament, no van lluitar fins a l’última gota. En aquesta segona guerra d’Iraq, els periodistes que informaven des del bàndol atacant estaven empotrats dins unitats militars, no podien informar lliurement i les seves cròniques eren censurades.

Abans de la segona guerra d’Iraq hi havia hagut les guerres de descomposició de Iugoslava, on la premsa va tenir el seu poder per recriminar als líders mundials que no fessin res per aturar barbaritats com el setge de Sarajevo i matances com la de Srebrenica. Una guerra en què moriren molts periodistes, sent el català Jordi Pujol Puente, que com a freelance enviava fotos a l’Avui, el primer periodista estranger mort en aquells tres anys de guerra. I no va ser fins que la CNN va emetre sense filtres les imatges de la matança del mercat de Sarajevo del 28 d’agost de 1995, que Bill Clinton es va decidir –després d’haver amenaçat moltes vegades de fer-ho– i va ordenar el bombardeig de les posicions dels radicals serbis que encerclaven la ciutat. Bombardejos que van ser seguits d’una ofensiva de les tropes croates i bosnianes i de més bombardejos de l’OTAN que van obligar Milosevic a negociar.

El juliol de 2014, després que Abu Bakr al-Baghdadi es proclamés a Mossul califa dels musulmans, a la vegada que l’Estat Islàmic cometia les seves atrocitats, va utilitzar magistralment a les xarxes socials vídeos fets per joves fanàtics, alguns dels quals havien estudiat comunicació audiovisual o publicitat a Occident, que convertien les seves victòries en combat i les execucions de presoners, també de periodistes occidentals com James Foley, en macabres peces publicitàries per espantar els enemics i aconseguir adeptes que se sumessin a la victoriosa gihad. El periodista britànic John Cantlie, que va ser segrestat per l’Estat Islàmic a la vegada que Foley, no va ser protagonista del vídeo de la seva execució, sinó que suposem per supervivència va protagonitzar diversos vídeos en què informava sobre el terreny i lloava a ciutats com Kobane les victòries dels guerrers del Califat. Els periodistes catalans Ricard Garcia Vilanova i Marc Marginedas també van ser segrestats a Síria, sent posteriorment alliberats. Precisament, García Vilanova i Marginedas aquest dies són a Ucraïna.

Però en aquest conflicte d’Ucraïna han emergit uns nous comunicadors que esdevenen peça indispensable de qualsevol programa informatiu i magazín i tertúlia generalista. Ciutadans ucraïnesos, majoritàriament dones, que fan connexions per videoconferència informant del a dia a Kíiv i altres ciutats, que aporten una proximitat i un vincle emocional que de vegades en la brevetat de la crònica periodística no dona temps a quallar-se. Aquesta guerra, però, en què Vladímir Putin ha trencat l’ordre geoestratègic mundial, i un cop li ha fracassat la guerra llampec vol aplicar la mateixa devastació amb què va actuar a Txetxènia o Síria, la majoria de cadenes estrangeres han deixat d’emetre des de Rússia i s’han tancat a Europa les emissions de Rússia Today i Sputnik. Prohibicions que considero un error.

I si ja ha estat nova la presència de dones anònimes fent videoconferències a totes les televisions occidentals, sense cap mena de dubte la sorpresa comunicativa d’aquest conflicte ha estat el president Volodímir Zelenski, l’heroi inesperat que dona esperança als ucraïnesos i els anima a resistir. I acabi com acabi el conflicte, ben segur que serà una icona de resistència i llibertat que per moltes generacions perdurarà.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta.

dimarts, 1 de març del 2022

Analitzo a 8TV els primers 4 dies invasió russa d'Ucraïna

Analitzo al programa Directe Catalunya de 8TV d'Albert Brosa els primers dies de la invasió russa d'Ucraïna

divendres, 25 de febrer del 2022

UNA GUERRA PERQUÈ UCRAÏNA CONTINUï SENT ELS CONFINS, ELS LÍMITS DE RÚSSIA. En rus "U Kraïna" vol dir terra dels (nostres) límits, però en ucraïnès vol dir la nació, la nostra terra. Ho analitzo al Punt Avui

El Punt Avui, divendres 25 de febrer de 2022
Xavier Rius Sant, periodista

Ucraïna en rus i altres llengües eslaves vol dir terra dels confins. Ucraïna era les províncies frontereres de l’Imperi Rus. En serbocroat Kraïna té el mateix significat. Recordem la Kraïna croata, frontera entre l’Europa cristiana i la Bòsnia turca, que va ser repoblada amb camperols serbis perquè fessin de trinxera enfront dels turcs, i el 1991 durant la guerra de Croàcia, els serbis de la Kraïna van proclamar la seva república. I Putin envaeix Ucraïna perquè vol recuperar-la com a part de Rússia i coixí de separació enfront de l’OTAN i la UE.

"Putin vol passar a la història com qui ha tornat Ucraïna a l’espai de l’Imperi Rus i l’URSS"

Alguns pensaven que Putin en tindria prou amb mantenir el Donbass controlat per Rússia en uns llimbs legals com les regions georgianes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia. Però ahir, 24 de febrer del 2022, passarà a la història com la data que per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial un país europeu envaeix un altre estat sobirà. Una invasió que va més enllà de les regions russòfones i de l’annexió de Crimea del 2014. Annexió que justificava amb el fet que el 1954, Nikita Khrusxov va regalar la península, fins llavors part de Rússia, a Ucraïna.

Ara caldrà veure si pretén l’enderrocament del govern de Volodímir Zelenski i nomenar un govern titella, sense importar-li les sancions internacionals, o es conformarà amb debilitar-lo i aconseguir només el control del Donbass. Una intervenció plena de mentides, com que hi havia un genocidi de la població russòfona. Per això Putin va forçar fa uns dies que la població del Donbass marxés cap a Rússia, i en el seu discurs ha qualificat de nazi el règim de Zelenski. Putin menteix sobre el règim de Kíev, i més quan a Ucraïna hi ha eleccions lliures, cosa que no passa a Rússia, com ho demostra l’empresonament de l’opositor Navalni.

Putin, antic cap del KGB, va guanyar les eleccions presidencial de l’any 2000 després d’uns atemptats atribuïts a txetxens, que es creu que van ser dirigits pel FSB, Servei Federal de Seguretat, que Putin va dirigir fins al 1998. I amb aquests atemptats no aclarits va justificar la segona guerra de Txetxènia que va aplanar el camí per guanyar les eleccions del 2000. I ara, com va fer amb Txetxènia, vol mostrar els ucraïnesos com a culpables, no com a terroristes islamistes, sinó con a nazis i genocides.

Putin exigia a Kíev que renunciés al seu dret a entrar a l’OTAN, i vol passar a la història com el líder que ha tornat Ucraïna a l’espai de l’Imperi Rus o de l’URSS. I amb el suport del president autocràtic de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, ha començat la invasió d’Ucraïna. Bielorússia vol dir, en llegües eslaves, la Rússia blanca. Putin sap que té el suport de Lukaixenko, que accepta mantenir la Rússia blanca al costat de la gran Rússia, i es llança a sotmetre els confins de l’imperi: Ucraïna. Però els ucraïnesos no desitgen ser la gent dels confins de Rússia, perquè en ucraïnès la paraula Kraïna va derivar fa segles, i ja no significa terra dels límits, sinó la nostra terra.

війна Україна, ні, война Украина, нет