El dòberman de Sílvia Orriols. Article de Xavi Tedó al diari Ara

 

Xavi Tedó, Diari Ara, 9 i 10 d'abril de 2025

Ara fa dos divendres, el segon tinent d'alcalde de Ripoll, Guillem Barranqueras, aixecava el dit del mig al periodista Xavier Rius durant la concentració dels exalcaldes ripollesos contra "la repressió i la censura" del govern municipal. Li feia aquest gest despectiu per la publicació del llibre Els nostres ultres, que ha causat un gran malestar entre els regidors d'Aliança. Just abans, el també regidor d'Hisenda ja es va encarar amb Rius en un bar mentre era entrevistat. "Beneit" o "mentider" van ser algunes de les floretes que li va llençar en uns atacs que ja havien començat prèviament per les xarxes qualificant-lo de "porc" o "mentider" després que l'ARA publiqués una entrevista a Rius en què va dir que Aliança era una "secta".

   

No es tracta d'un fet puntual. El segon tinent d'alcalde, que no havia estat en cap candidatura abans, es caracteritza pels seus exabruptes tant als plens com sobretot a les xarxes. "No filtra ni tampoc té cap ganes de fer-ho", critiquen fonts de l'oposició, que lamenten que l'alcaldessa Sílvia Orriols no el cridi a l'ordre. De fet, quan va fer la figa a Rius, la líder d'Aliança, lluny de reprovar-lo, va justificar la seva acció. Tampoc el va fer fora quan va qualificar els drag-queens de "sense cervell inútils per a la societat" només tres mesos després que Orriols, en canvi, sí que es desvinculés de l'alcalde de Ribera d'Ondara per titllar de "càncer" el moviment LGTBI.

Barranqueras dispara a tort i dret. "Si algú gosa criticar-los ja tenen llicència per dir-li de tot", denuncien aquestes mateixes fonts, que lamenten que "es passin pel forro les formes". I el segon tinent d'alcalde, juntament amb el regidor de Cultura, Albert Santandreu, és el gran ariet en aquesta croada contra la dissidència. "És el dòberman d'Orriols, té aquesta actitud de protector i escuder de la líder d'Aliança", assenyala una altra font de l'oposició. No és una comparació gratuïta. La imatge que té Barranqueras al seu perfil de X és la del dòberman que té.

Un gos pel qual el van multar abans d'aterrar a l'alcaldia, el 2021, per mutilar-li les orelles i la cua sense control veterinari saltant-se la llei de protecció dels animals i per no disposar de la llicència per la tinença i conducció d'animals de races potencialment perilloses. "Abans passejava el dòberman que té i ara passeja Orriols", ironitzen unes altres fonts també pel fet que sovint faci de xofer perquè l'alcaldessa no té carnet de conduir. "La figura del dòberman li escau perquè és la persona que la defensa a mort amb un to intimidatori", denuncia el regidor de Som-hi Ripoll, Joaquim Colomer. "Abans aquest paper el feia el seu marit, David Subirana, que va estar a punt d'agredir en un ple l'aleshores regidor de la CUP, Dani Vilaseca, però ara el fa ell", destaca.
Insult a un regidor de l'oposició en un ple

Colomer ha estat l'últim damnificat de les faltes de respecte de Barranqueras. Ara fa tres plens li va dir gilipolles després que l'exregidor de Junts li retragués que no deixés de fer comentaris i gestos mentre intervenia. "Orriols no deixa parlar els regidors del seu govern i mentre jo parlava, ell no deixava de gesticular i li vaig dir que si era tan valent prengués la paraula i em va insultar", exposa Colomer. Ell no ho va sentir, però la portaveu d'ERC, Chantal Pérez, sí i va demanar a Orriols que l'instés a rectificar, però no ho va fer adduint que ell l'havia insultat abans.

En aquest clima, ERC ha estat l'ase dels cops tant en l'àmbit local com nacional. Al regidor republicà Roger Bosch, que va marxar un any després de l'arribada d'Orriols, Barranqueras li va dir que tenia "el cervell atrofiat" després que aquest recriminés a Orriols el seu discurs d'odi contra els musulmans.

El regidor tampoc s'ha mossegat la llengua a l'hora de carregar contra els republicans pels seus pactes amb el PSOE. La clatellada més grossa se la va endur l'exconsellera Dolors Bassa. "A més de puta, poses el llit", li va etzibar recorrent a una frase feta.

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, o la diputada al Parlament, Najat Driouech, amb qui Orriols ja s'ha encarat diverses vegades per portar el vel, són altres dirigents republicans a qui Barranqueras ha atacat sense embuts. A la segona l'ha qualificat de "malalta" i li ha arribat a preguntar quan es presentarà a les eleccions del Marroc.La CUP, molt bel·ligerant amb Aliança, també ha rebut els atacs de Barranqueras, encara que en aquest cas només fos per denunciar que un militant de Sant Cugat fes la salutació nazi.

Xavier Rius Sant: "Aliança Catalana és com una secta perquè tothom obeeix Sílvia Orriols" Primera entrevista al diari Ara amb motiu del meu nou llibre "Aliança Catalana. Els nostrss ultres" editat amb Icaria que aquesta setmana serà a les llibreries

 Reprodueixo l'entrevista que el fa Xavi Tedó al diari Ara sobre el meu nou llibre.

Xavier Rius Sant: "Aliança Catalana és com una secta perquè tothom obeeix Sílvia Orriols"

Llegeix al Diari Ara, dimarts 25 de març de 2025

 

BarcelonaEl periodista especialitzat en extrema dreta Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) analitza a Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial) el sorgiment i creixement de la formació liderada per Sílvia Orriols, que ha passat per les JERC, Estat Català, el grup Intransigents i el Front Nacional de Catalunya fins a crear el seu propi partit.

Com definiria ideològicament Orriols?

— És una persona que primer va carregar contra la immigració castellana. En un dels articles que escriu com a membre dels Intransigents diu que "preferiria 10.000 vegades una Catalunya catalana dins la mediocre Espanya que una Catalunya castellana lliure". I ara carrega contra la immigració musulmana i aconsegueix seduir gent que no és independentista que comparteix que planti cara a la immigració. A molts d'ells no els agrada Vox pel tema de l'avortament.

Però comenta que Vox és el primer fill bastard del Procés, i Aliança, el segon. Per què?

— Vox va ser el primer fill no buscat del Procés per la seva defensa de la nació espanyola. I Aliança aconsegueix seduir l'electorat desencisat amb el Procés acusant els partits processistes d'enganyar-los perquè la gent es va creure que seríem independents en dos anys.

Sense el desengany amb el Procés i sense els atemptats del 2017, Aliança no hauria entrat a les institucions?

— No hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya d'àmbit municipal però de caràcter independentista. Aliança beu de la conspiració dels atemptats, del rebuig a la immigració i de la paràlisi del Procés. Si no fos alcaldessa, els mitjans no s'haurien fet ressò de les seves polítiques i no hauria entrat al Parlament.

Orriols és xenòfoba, diu, pels seus comentaris a les xarxes més que per les seves polítiques.

— No és ser racista dir que els mutireincidents han de ser expulsats, però sí penjar una foto d'unes temporeres musulmanes a Andalusia, en un caixer traient diners, ironitzant que ens venen a pagar les pensions, o de passatgers de Rodalies denunciant que "el paisatge humà és esfereïdor" perquè són d'origen divers. Sempre repeteix que per cada immigrant que ve a treballar n'hi ha deu o cent que venen a delinquir o a viure dels subsidis.

Per què 8TV va promocionar Sílvia Orriols?

— Sílvia Orriols multiplicava l'audiència, i amb Pilar Rahola, que hi era col·laboradora, hi té una bona relació. Rahola i Antoni Castellà [vicepresident de Junts] es van fer una foto amb Sílvia Orriols al plató de 8TV. Una foto que no s'haurien fet mai amb Josep Anglada o Ignacio Garriga.

Quin paper juga Rahola en l'ascens de Sílvia Orriols?

— Va trucar a Carles Puigdemont per desaconsellar-li que fessin fora Sílvia Orriols amb la moció de censura. El problema, però, venia d'abans. Si Joaquim Colomer hagués estat el candidat de Junts a Ripoll i no hagués fet un partit nou les passades eleccions municipals, Aliança no hauria guanyat amb tant de marge. Però molts ripollesos no van veure Manoli Vega, que seria finalment la cap de llista, com una de les seves sinó com una nova rica, i no li van donar suport.

Sílvia Orriols deia que no duplicaria càrrecs, però van fer un congrés per reformar els estatuts i permetre que pogués ser diputada.

— Quan Orriols deixa el Front Nacional, diu que vol fer un projecte per salvar Catalunya, i no ho podia fer des de Ripoll. Desprèn humilitat, però alhora arrogància. Ella sempre destaca que va néixer un 9 d'octubre, el dia que els catalans van fer fora els sarraïns del País Valencià. Quan va entrar al Parlament va fer un tuit on es veia la foto del sepulcre de Guifré el Pilós, i hi deia "Aquí va començar tot". Ella s'ho creu. I, a més a més, com que els altres ho fan tan malament, l'hi posen tot a favor.

Hi ha un hiperlideratge de Sílvia Orriols a Aliança?

— David Subirana, la seva exparella, era el seu puntal fins a la seva recent separació. Qui l'ajuda ara són els assessors al Parlament, Jordi Coma, ex número 2 a la llista per Girona, i Oriol Gès, secretari d'organització del partit. Però Aliança funciona com una secta. Tot gira al voltant d'ella. Tothom obeeix la líder perquè ella a Aliança ho és tot. L'exemple més clar és l'homenatge que es va fer a les víctimes de l'atemptat del 17-A el 18 d'agost a Ripoll.

Què va passar?

— L'Ajuntament va convidar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a l'acte i Sílvia Orriols va donar l'ordre als seus regidors d'aplaudir-los quan fessin l'ofrena al monument, malgrat que al mateix temps el seu partit manté viva la teoria conspiranoica del CNI en els atemptats. Molta gent no ho va entendre, perquè una cosa és no xiular-los, però l'altra és aplaudir-los, cosa que no van fer altres alcaldes o veïns. Ella pren les decisions. Totes.

VOX y ¿Por qué los fascistas están fascinados por la serie Peaky Blinders? Jordi Garrigós lo analiza en un artículo en el ARA en el que recoge mis opiniones

               

   

                                                        Tuit de Macarena Olona con Jacobo Gonzalez Robatto

Artículo de Jordi Garrigós en el diario ARA con mi opinión, ¿Por qué los fascistas están fascinados por 'Peaky Blinders'?

 Leer el artículo de Jordi Garrigós en castellano, en el diario Ara, lunes 20 de junio de 2022

Llegir l'article de Jordi Garrigós en català, al diari ARA del dilluns 20 de juliol de 2022 

Este enero, en plena campaña electoral por las elecciones de Castilla y León, una serie de televisión saltó a la palestra de manera involuntaria e inesperada. El motivo: se habían viralizado unas imágenes de varios líderes de Vox, entre los cuales su secretario general, Santiago Abascal, con una estética similar a la de sus protagonistas. La ficción era, por supuesto, Peaky Blinders, uno de los productos audiovisuales más exitosos de la última década. Para los que todavía no la hayan visto, la historia resigue las peripecias delictivas de una familia mafiosa de Birmingham de principios del siglo XX. Estrenada en 2013, justo la semana pasada Netflix añadió a su plataforma estatal la sexta y última temporada de la producción.

Toneladas de masculinidad, boina en la cabeza, tirantes bien apretados al cuerpo y miradas desafiantes. Aquella instantánea de los líderes de la ultraderecha española era tan parecida a la de los delincuentes de Peaky Blinders que incluso el candidato de Ciudadanos expresó su sorpresa por que un partido que pretendía gobernar la comunidad adoptara alegremente la estética de un gang mafioso, aunque fuera de ficción. Como no podía ser de ninguna otra forma, la siempre polémica Macarena Olona, candidata de Vox a la Junta de Andalucía, reaccionó a las críticas comparando, con orgullo, una imagen de la serie con la de sus compañeros de partido.

 Obviamente, Peaky Blinders no es una ficción fascista per se, sino una serie de éxito transversal en todo el mundo que, además de estar protagonizada por una familia de etnia gitana, en su quinta temporada se enfrentaba a un político de ultraderecha, Oswald Mosley. Pero indiscutiblemente reúne ciertas características que la han convertido en un espejo para una parte de la ultraderecha, que ha adoptado la estética y la ha convertido en uno de sus referentes.

 Violencia extrema, masculinidad tóxica, códigos de honor, delincuencia, vida a los márgenes y hasta cierto punto ideología antisistema. Son características magnéticas para el movimiento ultra, del mismo modo que pasó con The Sopranos a principios de siglo. Solo hay que recordar aquel infausto equipo formado por skinheads nazis, miembros de los Boixos Nois, que atemorizaron los campos de fútbol de medio Catalunya a base de palizas e intimidaciones. El club se llamaba Bada Bing, como el local de striptease que regentaba Tony Soprano. No era casualidad: eran fans de la serie, del mismo modo que posiblemente ahora lo son de Peaky Blinders. Siguiendo esta tendencia, las redes sociales están repletas de montajes y tatuajes con imágenes de la serie colgadas por personas vinculadas a los movimientos fascistas.

Para entender esta fascinación, hay que observar los diversos paralelismos que existen entre gangs como el de Peaky Blinders o la familia Soprano y el fascismo: "Siguen modelos muy admirados por los ultras, que buscan su identidad en grupos con un liderazgo fuerte y que consiguen cambios de forma violenta y sin pedir perdón", explica Xavier Rius Sant, periodista especializado en la extrema derecha que acaba de publicar Els ultres son aquí (Pòrtic). De hecho, este tipo de autoridad, casi mesiánica, de personas incuestionables que ejercen caudillos como Tommy Shelby, el protagonista de Peaky Blinders brillantemente interpretado por Cillian Murphy, podría ser comparable a la de Vox, ahora que el partido ha suprimido cualquier tipo de sistema democrático que pueda cuestionar su secretario general: "Con los últimos cambios de estatutos es imposible revocar el liderazgo de Abascal, incluso presentar candidaturas alternativas. De aquí a que estos personajes que no ha escogido nadie, pero que dirigen la masa, sean sus referentes", apunta Rius Sant.

La fascinación por la violencia y el crimen organizado no es, ni mucho menos, monopolio de la ultraderecha. Hoy en día han mutado a iconos pop personajes de ficción tan relacionados con la sangre y el hígado como Tony Montana (protagonista de Scarface, de Brian De Palma) o Gennaro Savastano (Gomorra) o incluso reales, como es el caso de Chapo Guzmán o de Pablo Escobar. A estos narcotraficantes las series los han puesto sorprendentemente de moda, a pesar de ser personas responsables de centenares de asesinatos. "Para algunas personas son vistos como una especie de Robin Hood modernos, queridos por el pueblo y al margen de las grandes corporaciones", explica Rius Sant. El fandom ha llegado a tal punto que es difícil no encontrarse una camiseta estampada con su cara en una tienda de souvenirs cualquiera de Barcelona.

Como conclusión: si eres fascista probablemente te gustará Peaky Blinders, pero para que te guste Peaky Blinders no tienes que ser fascista por fuerza. Porque aunque su narrativa nos acerque a personajes extremos, Peaky Blinders solo es una serie de ficción y no una película de propaganda, al estilo de las de Leni Riefenstahl o de José Luis Sáenz de Heredia. Sobre los ingredientes que para él tendría una ficción pensada exclusivamente para militantes de ultraderecha, el experto Xavier Rius Sant apunta a argumentos que "deslegitimen los organismos democráticos corruptos, tengan liderazgos erigidos en mesías y cambios conseguidos a base de acciones violentas". Aquí tenemos la fórmula perfecta para triunfar entre los ultras de hoy.

Per què els feixistes estan fascinats per 'Peaky Blinders'?

Violència extrema, masculinitat tòxica, codis d'honor, delinqüència, vida als marges, ideologia antisistema…

Jordi Garrigós 

 

 

 Aquest gener, en plena campanya electoral a les eleccions de Castella i Lleó, una sèrie de televisió va saltar a la palestra de manera involuntària i inesperada. El motiu: s'havien viralitzat unes imatges de diversos líders de Vox, entre els quals el seu secretari general, Santiago Abascal, amb una estètica similar a la dels seus protagonistes. La ficció era, esclar, Peaky Blinders, un dels productes audiovisuals més exitosos de l'última dècada. Per als qui encara no l'hagin vist, la història ressegueix les peripècies delictives d'una família mafiosa de Birmingham de principis del segle XX. Estrenada el 2013, tot just la setmana passada Netflix va afegir a la seva plataforma estatal la sisena i última temporada de la producció.

Tones de masculinitat, boina tapant la closca, tirants ben estrets al cos i mirades desafiants. Aquella instantània dels líders de la ultradreta espanyola era tan semblant a la dels delinqüents de Peaky Blinders que fins i tot el candidat de Ciutadans va expressar la seva sorpresa perquè un partit que pretenia governar la comunitat adoptés alegrement l'estètica d'un gang mafiós, encara que fos de ficció. Com no podia ser de cap altra manera, la sempre polèmica Macarena Olona, candidata de Vox a la Junta d'Andalusia, va reaccionar a les crítiques comparant, amb orgull, una imatge de la sèrie amb la dels seus companys de partit.

El senador Jacobo González Robato, con estética Peaky Blinders junto a Gallardo y Abascal. Arriba tuit de Macarena Olona con González Robato

 Òbviament, Peaky Blinders no és una ficció feixista per se, sinó una sèrie d'èxit transversal a tot el món que, a més d'estar protagonitzada per una família d'ètnia gitana, en la seva cinquena temporada s'enfrontava a un polític d'ultradreta, Oswald Mosley. Però indiscutiblement reuneix certes característiques que l'han convertit en un mirall per a una part de la ultradreta, que n'ha adoptat l'estètica i l'ha convertit en un dels seus referents.

 Violencia extrema, masculinidad tóxica, códigos de honor, delincuencia, vida a los márgenes y hasta cierto punto ideología antisistema. Son características magnéticas para el movimiento ultra, del mismo modo que pasó con The Sopranos a principios de siglo. Solo hay que recordar aquel infausto equipo formado por skinheads nazis, miembros de los Boixos Nois, que atemorizaron los campos de fútbol de medio Catalunya a base de palizas e intimidaciones. El club se llamaba Bada Bing, como el local de striptease que regentaba Tony Soprano. No era casualidad: eran fans de la serie, del mismo modo que posiblemente ahora lo son de Peaky Blinders. Siguiendo esta tendencia, las redes sociales están repletas de montajes y tatuajes con imágenes de la serie colgadas por personas vinculadas a los movimientos fascistas.

Para entender esta fascinación, hay que observar los diversos paralelismos que existen entre gangs como el de Peaky Blinders o la familia Soprano y el fascismo: "Siguen modelos muy admirados por los ultras, que buscan su identidad en grupos con un liderazgo fuerte y que consiguen cambios de forma violenta y sin pedir perdón", explica Xavier Rius Sant, periodista especializado en la extrema derecha que acaba de publicar Els ultres son aquí (Pòrtic). De hecho, este tipo de autoridad, casi mesiánica, de personas incuestionables que ejercen caudillos como Tommy Shelby, el protagonista de Peaky Blinders brillantemente interpretado por Cillian Murphy, podría ser comparable a la de Vox, ahora que el partido ha suprimido cualquier tipo de sistema democrático que pueda cuestionar su secretario general: "Con los últimos cambios de estatutos es imposible revocar el liderazgo de Abascal, incluso presentar candidaturas alternativas. De aquí a que estos personajes que no ha escogido nadie, pero que dirigen la masa, sean sus referentes", apunta Rius Sant.

 La fascinación por la violencia y el crimen organizado no es, ni mucho menos, monopolio de la ultraderecha. Hoy en día han mutado a iconos pop personajes de ficción tan relacionados con la sangre y el hígado como Tony Montana (protagonista de Scarface, de Brian De Palma) o Gennaro Savastano (Gomorra) o incluso reales, como es el caso de Chapo Guzmán o de Pablo Escobar. A estos narcotraficantes las series los han puesto sorprendentemente de moda, a pesar de ser personas responsables de centenares de asesinatos. "Para algunas personas son vistos como una especie de Robin Hood modernos, queridos por el pueblo y al margen de las grandes corporaciones", explica Rius Sant. El fandom ha llegado a tal punto que es difícil no encontrarse una camiseta estampada con su cara en una tienda de souvenirs cualquiera de Barcelona.

Como conclusión: si eres fascista probablemente te gustará Peaky Blinders, pero para que te guste Peaky Blinders no tienes que ser fascista por fuerza. Porque aunque su narrativa nos acerque a personajes extremos, Peaky Blinders solo es una serie de ficción y no una película de propaganda, al estilo de las de Leni Riefenstahl o de José Luis Sáenz de Heredia. Sobre los ingredientes que para él tendría una ficción pensada exclusivamente para militantes de ultraderecha, el experto Xavier Rius Sant apunta a argumentos que "deslegitimen los organismos democráticos corruptos, tengan liderazgos erigidos en mesías y cambios conseguidos a base de acciones violentas". Aquí tenemos la fórmula perfecta para triunfar entre los ultras de hoy.

 

 

"De l'autisme a la xenofòbia", comentari del llibre a l'ARA

De l'autisme a la xenofòbia, clica aquí per anar al diari
Clica aquí per obrir el PDF complert i llegir

De l'autisme a la xenofòbia

JAUME CLARET

| Actualitzada el 15/02/2012 00:00

De l'autisme a la xenofòbia FOTOGRAMA DE 'CATALUNYA ÜBER ALLES' / SEGARRA FILMS

Ja fa dècades que les antigues metròpolis europees integren gent de les antigues colònies. Espanya i Catalunya, en canvi, se n'havien mantingut relativament al marge, protagonitzant fenòmens migratoris interns i d'emigració. Aquest panorama va canviar ara fa 30 anys. De cop, vam viure un fenomen pràcticament inèdit: mai s'havia vist arribar tanta gent, en tan poc temps, de procedència tan diversa i, com destaca l'expert Ricard Zapata, amb un nivell de conflictivitat tan baix.
Evidentment, baix no vol dir inexistent. De fet, el racisme latent, la mala gestió administrativa, els interessos partidistes i la crisi econòmica poden esdevenir la incubadora que desperti l'ou de la serp. El professor i periodista Xavier Rius centra precisament la seva anàlisi a denunciar aquesta confluència per advertir dels perills per a la convivència i la cohesió ciutadanes.
Els primers capítols mostren com les autoritats espanyoles van actuar de manera autista: "Permetre que vinguessin com a irregulars va ser la manera que va triar Espanya per gestionar el flux d'immigrants". És a dir, d'una banda es dificultava la contractació amb papers i, de l'altra, malgrat criminalitzar els irregulars, es permetia l'economia submergida i s'obrien processos de regularització. D'una banda, s'afavoria el reagrupament familiar i, de l'altra, el permís de residència no s'acompanyava de lloc de treball. I, aquí, la ineficàcia i la desídia inclou fins i tot actuals partidaris de la mà dura com Alícia Sánchez-Camacho, que, com a alt càrrec de Treball en l'etapa d'Aznar, va permetre l'entrada massiva i fraudulenta de llatinoamericans com a falsos turistes.
Durant els primers anys, la sostinguda bonança econòmica va ajudar a superar les tensions fruit de les diferències culturals i de la competència pels recursos. La crisi les va exacerbar. L'immigrant es va convertir en el boc expiatori ideal davant les dificultats i el desgrat envers el canvi sociològic. Els primers a treure rendiment polític d'aquest malestar seran històrics representants xenòfobs com el vigatà Josep Anglada.
L'anècdota, no irrellevant però sí limitada, de PxC esdevé eix central de l'agenda política quan partits tradicionals entren també en aquest joc. Aquí, Rius no pot, ni vol, ser imparcial, i assenyala amb contundència els populars, certs dirigents de CiU i altres personatges de la política local. Els interessos partidistes (i, de vegades, urbanístics i privats) passen per davant de valors fonamentals de qualsevol democràcia. Només cal veure la diferència en les declaracions sobre els immigrants magribins dels populars catalans i les dels populars madrilenys i valencians sobre els romanesos, ja que aquests darrers en ser membres de la UE tenen dret a vot.
La lepenització , a més, arrela, de vegades a partir de conflictes reals i sovint a través de mentides, i s'estén fins i tot a municipis on la problemàtica és inexistent. Combatre-ho esdevé un imperatiu si volem evitar entrar en una espiral de destrucció de la convivència ciutadana. Sobretot perquè, com demostra el cas de Guissona, un alt percentatge d'immigració no significa ineludiblement conflicte. Manllevant paraules de l'exalcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, el problema no és la immigració sinó "la pobresa, la marginalitat i un urbanisme erroni, la massificació i la falta de serveis".