FINS ON ARRIBARÀ TRUMP?, Publico al Punt Avui sobre els canvis de postura de Trump, l'atac a Síria, la tensió amb Rússia i l'escalada amb Corea del Nord

 

 Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, dimarts 11 d'abril de 2017

Una de les característiques de molts cabdills autoritaris que hi ha hagut al llarg de la història és que creien que, per mantenir-se en el poder i ser respectats pels súbdits i per les potències veïnes, calia ser temuts, i feien de la imprevisibilitat de les seves accions i canvis d'opinió una estratègia per aconseguir lleialtat absoluta.
Una característica que va lligada a aquesta imprevisibilitat és la desautorització dels seus homes de confiança. Trump ho va fer el 24 de febrer, l'endemà d'enviar el secretari de Seguretat Nacional, John Kelly, i el d'Estat, Rex Tillerson, a Mèxic per refer els ponts amb el president Peña Nieto. El president republicà va dinamitar la seva feina, va tornar a responsabilitzar Mèxic de la inseguretat i va anunciar que acceleraria la construcció del mur. I, com a bon líder egòlatra, no li tremola el pols a l'hora de desfer-se d'aquells que l'han ajudat. Steve Bannon, ideòleg de la seva campanya, va ser destituït fa una setmana del Consell de Seguretat Nacional. Dijous, després que el Consell de Seguretat de l'ONU no aconseguís aprovar una resolució de condemna a l'atac amb armes químiques, va ordenar bombardejar la base d'on havien sortit els avions, mentre advertia Síria i també Corea del Nord que no li tremolaria el pols a l'hora de repetir atacs similars. Unes amenaces totalment oposades al que havia dit tantes vegades: que ja s'havia acabat la política d'implicar-se en conflictes d'altres països.
L'atac no el va ordenar commogut pels crims d'Al-Assad. El va ordenar per demostrar, després de vuitanta dies tumultuosos en què ha encadenat derrotes a les seves ordres executives i la polèmica per les investigacions sobre la connexió russa, que és ell qui mana. Ho va fer per mostrar a l'ONU, a la Xina i a Rússia que és ell el president de l'única potència. Però no sembla, si continua així, que la jugada li hagi de sortir bé.
Fa un mes, un prestigiós grup de psiquiatres dels Estats Units van signar un document en què qüestionaven la seva capacitat per governar. I, més enllà que no es vulgui que Al-Assad continuï en el poder a Síria i que es desitgi frenar Kim Jong-un a Corea del Nord, si Trump ordenés nous atacs podria abocar els Estats Units a una espiral de la qual serà difícil sortir. Només pel que fa a Síria, resultarà impossible derrotar Estat Islàmic si s'ataca també les forces sirianes, russes i iranianes, i això ho saben també els caps militars de Washington i les tropes que té desplegades allà. I, a diferència dels menyspreables Al-Assad i Kim Jong-un, que no han de donar explicacions ni a la premsa, ni als votants, ni al Congrés, ni als tribunals ni a l'estat major, Trump sí que ho ha de fer.

 Llegir al Punt Avui, clica

L'ESCAC DE DOS NOUS LÍDERS, publico avui aquest article sobre Corea al Punt Avui

Xavier Rius, periodista
7 d'abril de 2013

L'escalada a Corea provocada per les proves nuclears de Pyongyang del 22 de gener i del 7de març –que després dels exercicis d'avions nord-americans i l'anunci de maniobres militars conjuntes entre Seül i Washington ha motivat que Pyongyang declari l'estat de guerra i amenaci d'atacar els Estats Units– té com a protagonistes dos nous líders que necessiten mostrar-se forts. Evidentment, no es pot comparar la presidenta de Corea del Sud, Park Geun Hye, escollida democràticament i que jurà el càrrec el 24 de febrer, amb l'inexpert Kim Jong-un. Però tots dos volen mostrar fortalesa davant del poble.

         Kim Jong-un necessita guanyar-se el suport de l'exèrcit, el partit i el poble, donat que no pot argumentar com el seu pare, Kim Jong-il, haver viscut de jove la guerra de Corea. Així Kim Jong-il, segons la tradició, hauria nascut en un campament des del qual el seu pare i fundador de la dinastia, Kim Il-sung, lluitava contra els japonesos i després hauria viscut al costat del pare la guerra del 1950 al 1953.

           

          En canvi, l'actual líder, Kim Jong-un, nascut el 1983 i educat a Suïssa, era desconegut fins que el pare el va designar successor el 2009 amb el sobrenom de Jove General. I només quinze mesos més tard, en morir el pare, amb 28 anys va esdevenir cap de la nació. Però Kim Jong-un, a diferència del pare i de l'avi, no té el suport de la Xina, que fins no fa gaire utilitzava el règim de Corea del Nord com una peça en la lluita regional i com a element sensible en les relacions amb els Estats Units. Kim Jong-un està mancat de suports exteriors, amb una cúpula militar endogàmica temorosa de qualsevol canvi. Però les últimes proves nuclears i les fanfarronades d'atacar Corea del Sud i els Estats Units no sabem si són una manera de mostrar-se fort i guanyar-se la confiança de l'exèrcit o han estat forçades per la cúpula militar per evitar canvis. 

           Probablement, hi ha part de les dues coses i, sobretot, és una estratègia enfront dels Estats Units i Corea del Sud per negociar ajuts econòmics, des d'una pretesa superioritat. La represa de l'activitat nuclear i el tancament del pas al complex de Kaesong, on milers de nord-coreans treballen en fàbriques sud-coreanes, forma part de l'estratègia. Però segons el que passi amb les maniobres militars de Corea del Sud, ningú no pot descartar que, amb l'excusa d'algun incident, Pyongyang ataqui l'estat veí o les tropes nord-americanes, forçant Seül i Obama a respondre a aquest escac que, en qualsevol moment, pot anar-se-li de les mans.
 Tot i que no es poden comparar, els màxims dirigents de les dues Corees volen mostrar fortalesa davant del poble

           A l'altra banda, tenim la presidenta, la conservadora Park Geun Hye, que va guanyar les eleccions al desembre i va jurar el càrrec al febrer. Pyongyang va fer les dues proves nuclears, una amb el president anterior en funcions i la segona poc després de prendre possessió. La nova presidenta, la primera dona que arriba al capdamunt de l'estat, és filla del colpista Park Chung Hee, que esdevingué president de Corea del Sud i que, malgrat la repressió contra els opositors, és recordat com l'home que aixecà el país, encara que va ser gràcies a l'ajuda nord-americana. La mare de l'actual presidenta va morir el 1974 en un atemptat dirigit contra el pare. El pare i president va morir el 1979 a mans del cap dels serveis secrets que ell mateix havia nomenat. I l'actual presidenta també va patir un atac que li ha deixat una cicatriu al rostre. Així, és una dona agredida físicament i emocionalment tres vegades i, malgrat que durant la campanya electoral va estendre la mà a la reconciliació amb Corea del Nord, va dir que no li tremolaria el pols si la duien a la guerra i que no podria ser acusada de dèbil com el seu predecessor en el bombardeig de l'illa de Yeonpyeong del 2010, en què van morir dos civils i dos militars.

Llegir al Punt Avui, clica