Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

 

  Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

    Llegir en català al Triangle

  

                                  

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025    

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

Netanyahu i els que esperen el Messies no tenen res a perdre. Analitzo al Triangle atac d'Israel a l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 14 de juny de 2025

Dilluns s’havia de celebrar a Masqat, la capital d’Oman la sisena ronda de negociacions entre els Estats Units i l’Iran per refer l’acord nuclear. Un acord signat el 2016 amb Obama i que Trump va trencar el 2018, que establia que Teheran reduiria la seva capacitat d’enriquir urani i renunciaria a fabricar l’arma nuclear a canvi de la retirada de les sancions. Nou acord que Israel ha dinamitat amb l’atac de divendres a instal·lacions nuclears i contra la vida de caps de l’exèrcit, científics i de la Guàrdia Revolucionaria, que ha estat respost 24 hores més tard amb una pluja de míssils cap a Israel que ha provocat tres morts i nombrosos ferits.

Netanyahu, que necessita la guerra total per continuar en el poder ha derrotat o debilitat aquest últim any els aliats del règim dels aiatol·làs a Gaza, el Líban, Iemen, l’Iraq i Síria, se sent fort, i no ha escoltat les peticions del mateix Donald Trump, que certament ara desitja l’acord amb l’Iran i vol evitar una escalada total a la regió que també rebutja Aràbia Saudita, Jordània i Egipte. Però Netanyahu té el suport de bona part de la societat israeliana que, perdent la més mínima capacitat humana d’empatitzar, camina desbocada per aconseguir el que s’anomena el Gran Israel o morir en l’intent.

Amb l’esquerra desapareguda, i els partits àrab israelians desacreditats, la Kenésset o parlament israelià continua donat suport a Netanyahu malgrat la seva gestió genocida de destrucció total de Gaza amb el cost de no recuperar amb vida la major part d’ostatges i haver arrasat tota la franja provocants uns danys materials que algú haurà de pagar i reconstruir en no haver aconseguit la deportació cap Egipte de dos milions de persones.

Tres son el sectors que donen suport a la política de guerra total de Netanyahu. Un és el de partits racistes d’extrema dreta, com el que lidera Itamar Ben-Gvir, que creu que els àrabs només tenen dues opcions, marxar o morir. Alguns d’aquests viuen a les colònies de Cisjordània i els colons, siguin o no religiosos, creuen que ara és el moment d’expulsar els palestins de Cisjordània i també de Gaza als que no consideren persones amb cap mena de drets. La Judea i Samaria bíblica i el Gran Israel és, per la voluntat de Jahvé, la terra dels jueus i ara és l’hora de recuperar-la al complert. I un tercer sector, que molts també viuen a les colònies o assentaments, és el dels ultrareligiosos que no fan el servei militar ni lluiten a l’exèrcit, ni tampoc treballen, i a sou de l’estat es dediquen a estudiar les escriptures i a pregar per que es faci efectiva ja la vinguda del Messies que s’està demorant massa. Segons algunes corrents judaiques aquesta vinguda del Messies es produirà en un moment de forta violència i confrontació i serà seguida pel Judici Final i la fi per a tots de la vida terrenal.

O sigui que la guerra total i l’argamedon nuclear no els espanta, tot el contrari. I si el govern de Netanyahu ha estat a punt de caure diverses vegades aquest últim any no ha sigut per discrepàncies amb la seva gestió dels ostatges i de la guerra a Gaza o el Líban, sinó per intentar abolir l’exempció de fer el servei militar i de treballar dels ultrareligiosos. Sí que hi ha ciutadans polítics i militars que creuen que Netanyahu aboca Israel a la catàstrofe però cada cop són més minoritaris. I, mentrestant, qui dia passa, any empeny, Netanyahu s’allarga en el poder i demora els judicis que l’haurien de portar a la presó per corrupció.

Certament el règim iranià ha patit ara un cop molt fort, i té des de fa tres anys, després de la mort de la jove kurda, Mahsà Aminí, un front d’oposició interior, sobretot de dones i joves que no decau. Però bombardejant les ciutats i plantes nuclears i imposant més sancions, els opositors i les dones que rebutgen el vel, no surten reforçades ni fan més factible un canvi de règim des de dins. Recordem que també dins del xiisme hi ha un corrent ultraconservador, abraçat per part del aiatol·làs, que creu que l’imam ocult, molt semblant al Messies dels jueus, vindrà a portar la salvació al món després d’un període de forta confrontació. I per això dins del règim iranià hi ha a qui no espanta aquesta guerra total, fins i tot nuclear.

La qüestió serà veure si l’Iran té capacitat o no per continuar atacant amb míssils Israel. Israel, sense el suport dels Estats Units, no pot destruir totalment el programa nuclear, ja que moltes instal·lacions són en búnquers sota terra. Però ningú no sap si Trump, potser ni ell mateix, intentarà de veritat que Netanyahu accepti aturar les hostilitats a canvi de signar l’acord nuclear. Unes hostilitats que si continuen poden portar tot el Pròxim Orient a un escenari de guerra desconegut en el que l’únic que hi sortirà guanyant serà Netanyahu.

El lunes se iba a celebrar en Masqat, la capital de Omán la sexta ronda de negociaciones entre Estados Unidos e Irán para rehacer el acuerdo nuclear. Un acuerdo firmado en 2016 con Obama y que Trump rompió en 2018, que establecía que Teherán reduciría su capacidad de enriquecer uranio y renunciaría a fabricar el arma nuclear a cambio de la retirada de las sanciones. Nuevo acuerdo que Israel ha dinamitado con el ataque del viernes a instalaciones nucleares y contra la vida de jefes del ejército, científicos y de la Guardia Revolucionaria, que ha sido respondido 24 horas más tarde con una lluvia de misiles hacia Israel que ha provocado tres muertos y numerosos heridos.

Netanyahu, que necesita la guerra total para continuar en el poder ha derrotado o debilitado este último año a los aliados del régimen de los ayatolás en Gaza, el Líbano, Yemen, Irak y Siria, se siente fuerte, y no ha escuchado las peticiones del propio Donald Trump, que ciertamente ahora desea el acuerdo con Irán y quiere evitar una escalada total en la región que también rechaza Arabia Saudita, Jordania y Egipto. Pero Netanyahu tiene el apoyo de buena parte de la sociedad israelí que, perdiendo la más mínima capacidad humana de empatizar, camina desbocada para conseguir lo que se llama el Gran Israel o morir en el intento.

Con la izquierda desaparecida, y los partidos árabe israelíes desacreditados, la Kenésset o parlamento israelí continúa apoyando a Netanyahu a pesar de su gestión genocida de destrucción total de Gaza con el coste de no recuperar con vida la mayor parte de rehenes y haber arrasado toda la franja provocando unos daños materiales que alguien tendrá que pagar y reconstruir al no haber conseguido la deportación hacia Egipto de dos millones de personas.

Tres son los sectores que apoyan la política de guerra total de Netanyahu. Uno es el de partidos racistas de extrema derecha, como el que lidera Itamar Ben-Gvir, que cree que los árabes solo tienen dos opciones, marcharse o morir. Algunos de ellos viven en las colonias de Cisjordania y los colonos, sean o no religiosos, creen que ahora es el momento de expulsar a los palestinos de Cisjordania y también de Gaza a los que no consideran personas con ningún tipo de derechos. Judea y Samaria y el Gran Israel es, por la voluntad de Jahvé, la tierra de los judíos y ahora es la hora de recuperarla al completo. Y un tercer sector, que muchos también viven en las colonias o asentamientos, es el de los ultrarreligiosos que no hacen el servicio militar ni luchan en el ejército, ni tampoco trabajan, y a sueldo del estado se dedican a estudiar las escrituras y a pelear para que se haga efectiva ya la venida del Mesías que se está demorando demasiado. Según algunas corrientes judaicas esta venida del Mesías se producirá en un momento de fuerte violencia y confrontación y será seguida por el Juicio Final y el fin para todos de la vida terrenal.

O sea que la guerra total y el argamedon nuclear no les espanta, todo lo contrario. Y si el gobierno de Netanyahu ha estado a punto de caer varias veces este último año no ha sido por discrepancias con su gestión de los rehenes y de la guerra en Gaza o el Líbano, sino por intentar abolir la exención de hacer el servicio militar y de trabajar de los ultrarreligiosos. Sí hay ciudadanos políticos y militares que creen que Netanyahu aboca a Israel a la catástrofe pero cada vez son más minoritarios. Y, mientras tanto, Netanyahu va trampeando la situación, se perpetúa en el poder y demora los juicios que deberían llevarlo a la cárcel por corrupción.

Ciertamente el régimen iraní ha sufrido ahora un golpe muy duro, y tiene desde hace tres años, tras la muerte de la joven kurda, Mahsà Aminí, un frente de oposición interior, sobre todo de mujeres y jóvenes que no decae. Pero bombardeando las ciudades y plantas nucleares e imponiendo más sanciones, los opositores y las mujeres que rechazan el velo, no salen reforzadas ni hacen más factible un cambio de régimen desde dentro. Recordemos que también dentro del chiismo hay una corriente ultraconservadora, abrazada por parte del ayatolás, que cree que el imán oculto, muy parecido al Mesías de los judíos, vendrá a traer la salvación al mundo después de un periodo de fuerte confrontación. Y por eso dentro del régimen iraní hay a quien no espanta esta guerra total, incluso nuclear.

La cuestión será ver si Irán tiene capacidad o no para seguir atacando con misiles a Israel. Israel, sin el apoyo de Estados Unidos, no puede destruir totalmente el programa nuclear, ya que muchas instalaciones están en búnkeres bajo tierra. Pero nadie sabe si Trump, quizá ni él mismo, intentará de verdad que Netanyahu acepte detener las hostilidades a cambio de firmar el acuerdo nuclear. Unas hostilidades que si continúan pueden llevar a todo Próximo Oriente a un escenario de guerra desconocido en el que el único que saldrá ganando será Netanyahu.

Leer en castellano en El Triangle

 

TORNAR A PÈRSIA AL SEU LLOC, publico al Punt Avui sobre l'acord nuclear

 Xavier Rius, El Punt Avui, 15 de juliol de 2015

L'acord aconseguit entre les cinc potències, Alemanya i la Unió Europea amb Teheran, que permetrà l'aixecament de les sancions a canvi de garantir que l'Iran no pugui desenvolupar la tecnologia ni el combustible per fabricar la bomba atòmica durant deu anys, significa retornar a un ordre natural la regió. Un ordre que regia des de fa milers d'anys en el qual els perses tenien, per mèrits propis, el paper de potència. I si no es permetia a la potència històrica de la regió ocupar el seu lloc, qualsevol estratègia per combatre Estat Islàmic, que pretén convertir-se en la nova i única potència, trencar les fronteres, implantar un califat, i desestabilitzar amb atemptats tot el món, hauria acabat fracassant.

El que estava en joc darrere de les negociacions de l'acord, ara ja no era només evitar que l'Iran aconseguís com Corea del Nord o el Pakistan obtenir la bomba. Ni únicament la necessitat del règim iranià de posar fi a unes sancions que ofeguen la seva economia i generen un malestar que podria desembocar en protestes difícils de controlar pels aiatol·làs. L'element més determinat és la necessitat que l'Iran, els Estats Units i Europa vagin plegats en la lluita contra Estat Islàmic. Una organització que lluita amb la mateixa intensitat contra els musulmans xiïtes que contra els països occidentals i el seus interessos. I les pressions d'Israel o l'Aràbia Saudita per evitar aquest acord, donat que aquests dos desitjaven continuar sent les dues úniques potencies econòmiques i militars de la regió, han quedat en un segon terme davant la necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin plegats contra els soldats del nou califat.

Potser el principal èxit militar del Daesh o Estat Islàmic ha estat la destrucció de les fronteres de Síria i l'Iraq, creant el seu “estat”. Un estat trenca les línies artificials dibuixades per França i el Regne Unit després de la Primera Guerra Mundial, pels acords de Sykes-Picot, dels quals van sorgir l'Iraq, Jordània, Síria i el Líban. I l'Iran, que no és cap estat de nova creació inventat des de fora, hereu d'un Imperi Persa que, quan la resta de regió era només una amalgama de tribus i clans enfrontats era ja un estat cohesionat, assistia ara constret per les sancions a la creació d'un nou escenari. Un escenari que posava en perill la seva existència amb l'expansió d'un califat sunnita que no només vol eliminar els xiïtes de l'Iraq, sinó que també vol aniquilar per apòstates tots els xiïtes i les altres ètnies, cultures i religions que conviuen des de sempre a l'Iran.

Podem especular si l'acord s'hauria aconseguit si no hi hagués hagut la necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin junts contra Estat Islàmic. També és important tenir com a aliat l'Iran de cara a controlar un conflicte molt més complex com és el de Síria, donat que, si bé a hores d'ara és impensable que els Estats Units, Europa i la ONU puguin propiciar un acostament al règim de Baixar al-Assad, unes bones relacions amb l'Iran, aliat de Damasc, són imprescindibles per evitar que la situació empitjori. I és que la situació d'avui és totalment diferent de la del 1979, quan la defensa dels Estats Units del sanguinari xa Reza Pahlevi va fer de Washington i Teheran enemics que semblaven irreconciliables.

Llegir al Punt Avui

 

IRAN, MÉS ENLLÀ DE L'ÀTOM. Publico al Periódico sobre l'acord nuclear i el paper de l'Iran als conflictes del Pròxim Orient

Occident, la Xina i Rússia necessiten tenir Teheran al seu costat davant l'ofensiva terrorista creixent de l'EI

Més enllà del fet que ni Barack Obama ni el president iranià, Hassan Rouhani, podien permetre's el fracàs de les negociacions que van acabar la setmana passada, i dels matisos que van demorar l'acord, com si l'Iran podia mantenir 7.000 centrifugadores d'urani o només 6.000, o si la reimposició de les sancions es podrà fer de manera unilateral o haurà de ser aprovada pel Consell de Seguretat de l'ONU, hi ha la necessitat dels Estats Units, la Unió Europea, Rússia i la Xina de tenir Teheran del seu costat a l'hora d'afrontar els conflictes que pateix el món islàmic, aguditzats després de l'aparició de l'Estat Islàmic (EI). No oblidem que la Xina i Rússia tenen una important població musulmana. Clarificadores van ser les declaracions d'Obama quan va dir que només hi havia tres opcions. Una, retirar-se de les negociacions, una cosa que permetria a l'Iran seguir acostant-se a la bomba; una altra, bombardejar l'Iran iniciant una guerra; i la tercera, aconseguir l'acord amb unes condicions molt estrictes, que evitaran que l'Iran pugui fabricar-la. Malgrat que Obama no ho va dir, el resultat de la segona opció, els intents de debilitar o enderrocar un règim a base de bombardejos, no han portat mai l'estabilitat. I la primera opció, imposar més sancions, no garantia l'èxit, com s'ha vist amb Corea del Nord, que ja té la bomba. I sembla evident que a l'hora de plasmar la lletra menuda de l'acord d'aquí al 30 de juny -data després de la qual s'haurà d'iniciar l'aixecament de les sancions- estarà a la rebotiga de les negociacions l'exigència d'una actitud positiva de l'Iran per desactivar l'enfrontament entre sunnites i xiïtes del qual s'alimenta l'EI. Ja no es tracta només de la coordinació amb l'Iran per derrotar l'EI a l'Iraq. El seu paper és determinant per apaivagar el conflicte a Síria, fer retrocedir els rebels hutis del Iemen i el retorn a Sanà del president Mansour al-Hadi. I pel que s'ha vist aquesta setmana, Teheran, rebent el primer ministre turc Erdogan, o enviant el seu ministre d'Exteriors al Pakistan, països que participen en la coalició que lidera l'Aràbia Saudita al Iemen, ja està treballant per la sortida diplomàtica.
Per poc de fiar que sigui el règim dels aiatol·làs, gran part de la responsabilitat de l'extensió, primer d'Al-Qaida i posteriorment de l'Estat Islàmic o Daesh, és de les monarquies amigues dels Estats Units, amb l'Aràbia Saudita al capdavant, que els han alimentat amb fons i prèdiques. El Daesh és un grup que, a diferència d'Al-Qaida, no es conforma a atacar Occident, sinó que ha pres un territori ampli a Síria i l'Iraq, i es guanya l'adhesió de grups de tot el món, fins i tot a Catalunya. I, com hem vist a Síria, Líbia i el Iemen, avança als països on la primavera àrab va desembocar en guerra civil. Sense l'Iran col·laborant serà difícil frenar els hutis al Iemen que no s'han detingut amb els bombardejos aeris, o aconseguir algun avanç a Síria.
Síria o Líbia quedaven lluny de Riad, però la descomposició del Iemen -amb la minoria xiïta huti controlant l'estret d'Aden pel qual passa una gran part de l'exportació de petroli i punt estratègic de la ruta cap al Canal de Suez-, mentre l'Estat Islàmic realitza atemptats indiscriminats contra xiïtes a prop de la seva frontera, ja és un perill per a l'estabilitat del règim saudita.
És evident que Obama necessita l'Iran per apaivagar l'Iraq i frenar l'extensió de l'EI. I des de la conquista de Mossul per part de l'EI fa deu mesos hi ha hagut una coordinació entre els bombardejos de la coalició que lideren els Estats Units i les tropes i assessors iranians que lluiten a l'Iraq. Però només amb un Iran rehabilitat internacionalment, amb les seves sancions retirades, el règim dels aiatol·làs col·laborarà.
D'aquí al 30 de juny -quan s'haurà de concretar com es dilueix o trasllada l'urani enriquit, o què es fa amb les centrifugadores d'urani retirades-, l'Iran es veurà forçat a col·laborar per frenar l'auge dels grups xiïtes a la regió. I sap que si no col·labora sempre es podrà trobar alguna excusa tècnica per bloquejar l'aixecament de sancions. És cert que Obama corre el perill que els senadors republicans, que van aplaudir Netanyahu quan es va desplaçar a Washington, intentaran bloquejar l'aixecament de sancions. Però s'ha de recordar que -com passa davant un hipotètic acord sobre un Estat palestí que Netanhyahu sempre rebutja dient que és una trampa-, el líder israelià no vol cap acord amb l'Iran. I no oblidem que l'acord ha estat subscrit no només pels Estats Units, sinó per totes les potències i la Unió Europea. I de poc serviria que els EUA mantinguessin alguna sanció si Europa, Rússia i la Xina deixen d'aplicar-les.

Llegir en català al Periódico 

 

Occidente, China y Rusia necesitan tener a Teherán a su lado ante la ofensiva terrorista creciente del Estado Islamico

Más allá del hecho de que ni Barack Obama ni el presidente iraní, Hassan Rouhani, podían permitirse el fracaso de las negociaciones que concluyeron la pasada semana, y de los matices que demoraron el acuerdo, como si Irán podía mantener 7.000 centrifugadoras de uranio o solo 6.000, o si la reimposición de las sanciones se podrá hacer de manera unilateral o deberá ser aprobada por el Consejo de Seguridad de la ONU, está la necesidad de EEUU, la Unión Europea, Rusia y China de tener a Teherán de su lado a la hora de afrontar los conflictos que padece el mundo islámico, agudizados tras la aparición del Estado Islámico (EI). No olvidemos que China y Rusia tienen una importante población musulmana. Clarificadoras fueron las declaraciones de Obama cuando dijo que solo había tres opciones. Una, retirarse de las negociaciones, cosa que permitiría a Irán seguir acercándose a la bomba; otra, bombardear Irán iniciando una guerra; y la tercera, conseguir el acuerdo con unas condiciones muy estrictas, que evitarán que Irán pueda fabricarla. Pese a que Obama no lo dijo, el resultado de la segunda opción, los intentos de debilitar o derrocar un régimen a base de bombardeos nunca han traído la estabilidad. Y la primera opción, imponer más sanciones, no garantizaba el éxito, como se ha visto con Corea del Norte que ya tiene la bomba. Y parece evidente que a la hora de plasmar la letra pequeña del acuerdo de aquí al 30 de junio -fecha tras la que se deberá iniciar el levantamiento de las sanciones- estará en la trastienda de las negociaciones la exigencia de una actitud positiva de Irán para desactivar el enfrentamiento entre sunís y chiís del que se alimenta el EI. Ya no se trata solo de la coordinación con Irán para derrotar al EI en Irak. Su papel es determinante para apaciguar el conflicto en Siria, hacer retroceder a los rebeldes huthis del Yemen y el retorno a Sanaá del presidente Mansour al-Hadi. Y por lo que se ha visto esta semana, Teherán, recibiendo al primer ministro turco Erdogan, o enviando a su ministro de Exteriores a Pakistán, países que participan en la coalición que lidera Arabia Saudí en Yemen, ya está trabajando por la salida diplomática.
Por poco de fiar que sea el régimen de los ayatolás, gran parte de la responsabilidad de la extensión, primero de Al-Qaeda y posteriormente del Estado Islámico o Daesh, es de las monarquías amigas de EEUU, con Arabia Saudí a la cabeza, que los han alimentado con fondos y prédicas. El Daesh es un grupo que, a diferencia de Al-Qaeda, no se conforma con atacar a Occidente, sino que ha tomado un territorio amplio en Siria e Irak, y se gana la adhesión de grupos de todo el mundo, incluso en Catalunya. Y, como hemos visto en Siria, Libia y Yemen, avanza en los países en los que la primavera árabe desembocó en guerra civil. Sin Irán colaborando será difícil frenar a los huthis en Yemen que no se han detenido con los bombardeos aéreos, o conseguir algún avance en Siria.
Siria o Libia quedaban lejos de Riad, pero la descomposición de Yemen -con la minoría chií huthi controlando el estrecho de Adén por el que pasa gran parte de la exportación de petróleo y punto estratégico de la ruta hacia el Canal de Suez- mientras el Estado Islámico realiza atentados indiscriminados contra chiís cerca de su frontera, es ya un peligro para la estabilidad del régimen saudí.
Es evidente que Obama necesita a Irán para apaciguar Irak y frenar la extensión del EI. Y desde la conquista de Mosul por parte del EI hace diez meses ha habido una coordinación entre los bombardeos de la coalición que lidera EEUU y las tropas y asesores iranís que luchan en Irak. Pero solo con un Irán rehabilitado internacionalmente, con sus sanciones retiradas, el régimen de los ayatolás colaborará.
De aquí al 30 de junio -cuando deberá concretarse cómo se diluye o traslada el uranio enriquecido, o que se hace con las centrifugadoras de uranio retiradas- Irán se verá forzado a colaborar para frenar el auge de los grupos chiís en la región. Y sabe que si no colabora siempre se podrá encontrar alguna excusa técnica para bloquear el levantamiento de sanones. Es cierto que Obama corre el peligro de que los senadores republicanos, que aplaudieron a Netanyahu cuando se desplazó a Washington, intentarán bloquear el levantamiento de sanciones. Pero hay que recordar que -como ocurre ante un hipotético acuerdo sobre un Estado palestino que Netanhyahu siempre rechaza diciendo que es una trampa-, el líder israelí no quiere ningún acuerdo con Irán. Y no olvidemos que el acuerdo ha estado suscrito no solo por EEUU, sino por todas la potencias y la UE. Y de poco serviría que Estados Unidos mantuviera alguna sanción si Europa, Rusia y China dejan de aplicarlas.
Leer en castellano en El Periódico

ISRAEL, CANVI O CONTINUÏTAT?, publico al Punt Avui sobre les eleccions de dimarts. Netanyahu, tot i quedar segon podria obtenir suports per formar govern

 Llegir al Punt Avui, 15 de març de 2015

 Tot i no guanyar les eleccions, Netanyahu podria obtenir la majoria per encapçalar el govern

 Si dimarts els resultats de les eleccions a Israel confirmen el que diuen les enquestes fetes públiques aquesta setmana –que donen la victòria a la coalició del laborista Yitzhak Herzog i la centrista Tzipi Livni, amb 24 o 26 escons, que es presenten sota la sigla d'Unió Sionista, enfront dels 21 o 22 del Likud, del primer ministre Benjamin Netanyahu–, al líder del Likud li haurà sortit malament la jugada d'avançar les eleccions.
Unes eleccions que Netanyahu va convocar després que, el desembre passat, alguns partits del govern rebutgessin redefinir Israel només com a “Estat jueu”, eliminant el terme “democràtic”. Proposta que es produïa en un context en què alguns països europeus o bé reconeixien diplomàticament l'Estat palestí, o bé, com va ser el cas de l'Estat espanyol, aprovaven en el seu Parlament mocions a favor del reconeixement de Palestina.
Aquesta voluntat de Netanyahu de canviar la definició d'Israel després d'ampliar els assentaments i de l'última guerra amb Gaza va ser el que va motivar que bona part de la comunitat internacional s'hi posicionés encara més en contra. Un canvi que és més que una modificació de la denominació de l'estat, atès que obriria la porta a legalitzar un apartheid per al milió d'àrabs que tenen nacionalitat israeliana i que es podria interpretar com l'anunci d'un intent de deportació d'aquests ciutadans als territoris palestins en les negociacions per un hipotètic Estat palestí.
I tot i això, Netanyahu i el seu ministre d'Afers Estrangers, l'ultra Avigdor Liberman, van aconseguir el suport del secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, per bloquejar, al desembre, una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU que exhortava a culminar en un període fixat les negociacions entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina, per tal de fer efectiva la creació de l'Estat palestí amb unes fronteres que no serien les del 1967 i per, a canvi de mantenir part dels assentaments jueus, donar terres ara israelianes als palestins.
Fa deu dies, tirant més llenya al foc, pensant que electoralment li seria rendible, un Netanyahu embravit convidat per un grup de senadors republicans es va presentar a Washington per fer una conferència al Congrés. I en absència del president Barack Obama i de Kerry, va desautoritzar les negociacions en què participava aquell mateix dia el secretari d'Estat nord-americà a Suïssa amb el seu homòleg iranià, Javad Zarif, que en el marc del grup dels 5+1 –format pels Estats Units, França, Alemanya, la Gran Bretanya, la Xina i Rússia– està ultimant l'acord sobre el programa nuclear iranià.
Un acord que Europa, els Estats Units, la Xina i Rússia veuen probable i positiu per a tothom, amb la renúncia de l'Iran a enriquir urani durant deu anys. Però que Netanyahu va qualificar a Washington de trampa que facilitarà a l'Iran un atac nuclear contra Israel.
Si fem cas de les enquestes, sembla que la jugada no ha sortit bé a Netanyahu. I en lloc de millorar la perspectiva de vots, mostren que ha baixat, tot i que és possible que encara que quedi en segona posició pugui formar govern amb el vot dels diputats dels colons i els ultraortodoxos. Hi ha qui atribueix la baixada de vots de Netanyahu no tant a la seva política enfront dels palestins i l'Iran, al desafiament a l'administració Obama i al cansament d'un discurs bel·ligerant que no ha portat la pau, sinó a la situació econòmica, la corrupció, la pujada de preus de l'habitatge i el menjar. Però sembla evident que la política de confrontació amb l'última guerra a Gaza, en què van morir setanta israelians, i l'increment de les campanyes internacionals de boicot als productes israelians no ajuda que l'economia millori.
En les eleccions de dimarts, els quatre partits àrabs s'han presentat en una única llista, que ja ha dit que donarà suport a l'elecció com a primer minis-tre d'Herzog, quan habitual-ment no el donaven a ningú. El fet que aquests partits àrabs vagin junts els dóna a les enquestes tretze diputats.
Aquest 20% de població palestina amb nacionalitat israeliana, molta de la qual fins ara s'abstenia, sap que en aquestes eleccions es juga molt si Netanyahu és reelegit. La llista àrab està encapçalada per Ayman Odeh i la setena de la candidatura és Haneen Zoabi, a qui Israel ha intentat treure la nacionalitat, inhabilitar-la com a parlamentaria i, fa unes setmanes, impedir que figurés a la llista. L'esquerrà i pacifista Meretz, encapçalat per la diputada Zahava Gal-On, també ha anunciat que, tot i no voler entrar al govern, donarà suport al nomenament d'Herzog com a primer ministre.
La qüestió serà, però, que, encara que la llista d'Herzog guanyi, si els partits centristes se sumen amb la dels colons i els ultraortodoxos i donen suport a Netanyahu, aquest pugui obtenir la majoria per encapçalar el govern. I Israel continuarà amb el cercle d'humiliar els palestins, menystenir l'administració Obama i sabotejar l'acord amb l'Iran. I difícilment es derrotarà Estat Islàmic i es pacificarà l'Iraq sense la complicitat de Teheran.

Xavier Rius, periodista

 Llegir declaracions de la diputada àrab, Hannen Zoabi, el passat mes de maig a Barcelona

L'IRAN, POTÈNCIA DE NOU, article al Punt Avui

Hassan Rohani, nou president de l'Iran

No ha d'estranyar que l'Aràbia Saudita i Israel hagin rebutjat l'acord entre l'Iran i els Estats Units, França, el Regne Unit, la Xina, Rússia, Alemanya i la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, sobre el programa nuclear i la fi progressiva de les sancions. I és que tant Israel com l'Aràbia Saudita han donat suport des del 1979 a qualsevol acció militar, política o econòmica que afavorís el debilitament de l'Iran, un estat antic i una potència cultural i econòmica que, amb l'arribada del règim dels aiatol·làs, el 1979, posava en perill la continuïtat d'Israel com a única potència militar de la regió, i qüestionava el paper de l'Aràbia Saudita, sunnita, defensora d'un islam classista, aliat amb els Estats Units.

Comparteixo la tesi que, des de llavors, i per diferents motius, tant els Estats Units com Israel i les monarquies petrolieres pretenien ofegar les dues potències econòmiques i culturals de la regió. L'Iraq laic de Saddam Hussein, que no es volia sotmetre a les monarquies sunnites. I l'Iran xiïta, que volia estendre una revolució que posés fi a l'islam de les monarquies dels petrodòlars i cridava a lluitar contra Israel. I no és cap secret que el 1980, un any i mig després de la revolució islàmica xiïta de Khomeini, les monarquies petrolieres i Washington animaren Saddam a envair l'Iran, en una guerra que es deia que seria ràpida, en haver fugit gran part dels caps militars, deixant l'aviació gairebé sense pilots. Aquesta guerra va ser una trampa per a Saddam i no va acabar fins al 1988, quan es va signar un alto el foc.

La pèrdua de milions de vides, els costos socials de milers de mutilats, la destrucció de les instal·lacions petrolieres del Xat al Àrab, i l'enfonsament de les dues economies, era l'únic balanç de la guerra. I Saddam, amb un Iraq empobrit, es va trobar que Kuwait i l'Aràbia Saudita, que l'havien animat a atacar l'Iran i l'havien proveït d'armes, li demanaven que pagués l'armament amb uns diners que no tenia. Això va motivar que l'Iraq ocupés Kuwait, fet que va portar a la primera guerra de l'Iraq, i després d'uns anys de sancions, la segona guerra de l'Iraq, el 2003. En resum, el que era el 1980 una de les grans potències econòmiques quedava totalment enfonsat.

Per la seva banda, l'Iran, que continuava enfrontant-se a l'islam sunnita, certament va desenvolupar un important programa nuclear, per a finalitats civils però, també, sembla, militars, desitjant competir amb Israel, única potència nuclear de la regió. I aquí començaria el 2002 un estira-i-arronsa amb l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que es tensaria el 2004, incrementant-se unes sancions que han ofegat l'economia iraniana, impedint també exercir el seu paper de potència econòmica a la regió. L'arribada de Mahmud Ahmadinejad al poder l'any 2005, en ple conflicte de l'Iraq, va fer pujar encara més la tensió vers Occident i Israel.

Ara, amb un nou president que desitja posar fi a la confrontació, amb la fi de les sancions, aconseguida gràcies al compromís de no enriquir urani més enllà del 5%, l'Iran podrà recuperar el seu espai comercial i econòmic. I és que els Estats Units i la comunitat internacional necessiten un Iran amic per evitar que utilitzi els inestables Iraq, Síria, Afganistan i Líban com a peons. Però evidentment ni a Israel ni a l'Aràbia Saudita agrada tenir un Iran fort econòmicament i políticament, que malgrat no tingui la bomba, posi en perill la seva hegemonia.

Xavier Rius, periodista

L'Iran i l'Iraq, dues potències que convenia enfrontar i debilitar. Foto del Xat el Arab (desembocadura de l'Eúfrates i el Tigris) a Bàssora, en temps de Saddam, des del cantó iraquià, amb estàtues de soldats que senyalen l'Iran, l'enemic.
llegir l'article al Punt Avui (clica)

 Isfahan, l'Iran, gener 2009, en una manifestació antiamericana i contra Israel

Fotos d'Isfahan, gener de 2009

L'ESCAC DE DOS NOUS LÍDERS, publico avui aquest article sobre Corea al Punt Avui

Xavier Rius, periodista
7 d'abril de 2013

L'escalada a Corea provocada per les proves nuclears de Pyongyang del 22 de gener i del 7de març –que després dels exercicis d'avions nord-americans i l'anunci de maniobres militars conjuntes entre Seül i Washington ha motivat que Pyongyang declari l'estat de guerra i amenaci d'atacar els Estats Units– té com a protagonistes dos nous líders que necessiten mostrar-se forts. Evidentment, no es pot comparar la presidenta de Corea del Sud, Park Geun Hye, escollida democràticament i que jurà el càrrec el 24 de febrer, amb l'inexpert Kim Jong-un. Però tots dos volen mostrar fortalesa davant del poble.

         Kim Jong-un necessita guanyar-se el suport de l'exèrcit, el partit i el poble, donat que no pot argumentar com el seu pare, Kim Jong-il, haver viscut de jove la guerra de Corea. Així Kim Jong-il, segons la tradició, hauria nascut en un campament des del qual el seu pare i fundador de la dinastia, Kim Il-sung, lluitava contra els japonesos i després hauria viscut al costat del pare la guerra del 1950 al 1953.

           

          En canvi, l'actual líder, Kim Jong-un, nascut el 1983 i educat a Suïssa, era desconegut fins que el pare el va designar successor el 2009 amb el sobrenom de Jove General. I només quinze mesos més tard, en morir el pare, amb 28 anys va esdevenir cap de la nació. Però Kim Jong-un, a diferència del pare i de l'avi, no té el suport de la Xina, que fins no fa gaire utilitzava el règim de Corea del Nord com una peça en la lluita regional i com a element sensible en les relacions amb els Estats Units. Kim Jong-un està mancat de suports exteriors, amb una cúpula militar endogàmica temorosa de qualsevol canvi. Però les últimes proves nuclears i les fanfarronades d'atacar Corea del Sud i els Estats Units no sabem si són una manera de mostrar-se fort i guanyar-se la confiança de l'exèrcit o han estat forçades per la cúpula militar per evitar canvis. 

           Probablement, hi ha part de les dues coses i, sobretot, és una estratègia enfront dels Estats Units i Corea del Sud per negociar ajuts econòmics, des d'una pretesa superioritat. La represa de l'activitat nuclear i el tancament del pas al complex de Kaesong, on milers de nord-coreans treballen en fàbriques sud-coreanes, forma part de l'estratègia. Però segons el que passi amb les maniobres militars de Corea del Sud, ningú no pot descartar que, amb l'excusa d'algun incident, Pyongyang ataqui l'estat veí o les tropes nord-americanes, forçant Seül i Obama a respondre a aquest escac que, en qualsevol moment, pot anar-se-li de les mans.
 Tot i que no es poden comparar, els màxims dirigents de les dues Corees volen mostrar fortalesa davant del poble

           A l'altra banda, tenim la presidenta, la conservadora Park Geun Hye, que va guanyar les eleccions al desembre i va jurar el càrrec al febrer. Pyongyang va fer les dues proves nuclears, una amb el president anterior en funcions i la segona poc després de prendre possessió. La nova presidenta, la primera dona que arriba al capdamunt de l'estat, és filla del colpista Park Chung Hee, que esdevingué president de Corea del Sud i que, malgrat la repressió contra els opositors, és recordat com l'home que aixecà el país, encara que va ser gràcies a l'ajuda nord-americana. La mare de l'actual presidenta va morir el 1974 en un atemptat dirigit contra el pare. El pare i president va morir el 1979 a mans del cap dels serveis secrets que ell mateix havia nomenat. I l'actual presidenta també va patir un atac que li ha deixat una cicatriu al rostre. Així, és una dona agredida físicament i emocionalment tres vegades i, malgrat que durant la campanya electoral va estendre la mà a la reconciliació amb Corea del Nord, va dir que no li tremolaria el pols si la duien a la guerra i que no podria ser acusada de dèbil com el seu predecessor en el bombardeig de l'illa de Yeonpyeong del 2010, en què van morir dos civils i dos militars.

Llegir al Punt Avui, clica