La Unió Europea afronta, amb la cimera d’ahir de 16 dels seus membres
i l’oficial del Consell Europeu dels 28 caps d’estats o de govern de la
setmana vinent, un triple repte. Necessita pactar una sèrie de mesures
comunes per tal de gestionar i disminuir el flux de migrants i refugiats
que arriben per la Mediterrània arriscant la vida. Voldria fer-ho amb
uns protocols d’actuació que no vulneressin les convencions de drets
humans i refugiats de l’ONU, de salvament marítim i de protecció dels
menors, cosa que sembla difícil. I, en tercer lloc, pretén evitar no
aconseguir cap acord i que els països de l’anomenat Grup de Visegrad
–Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia–, a més d’altres com
ara Àustria, que al juliol assumirà la presidència del Consell, es
desvinculin encara més de les polítiques comunes d’immigració i asil. I
tant si s’arriba a cap acord com si no, l’extrema dreta, amb Itàlia al
capdavant, que ja governa o condiciona els governs d’una dotzena
d’estats, podria sortir enfortida i debilitar, encara més, moralment i
políticament el projecte europeu.
Revisar o no els anomenats acords de Dublín sobre asil, que
estableixen que és el primer estat que trepitja el demandant de
protecció el que ha de tramitar l’expedient i fer-se’n càrrec, és sobre
la taula des de l’arribada de més d’un milió de refugiats via Turquia
que van acabar majoritàriament a Alemanya. En aquella crisi, va resultar
impossible aplicar aquest principi, cosa que va ser aprofitat per la
ultradretana Alternativa per Alemanya i que ara fa que els socis
bavaresos d’Angela Merkel posin les coses difícils a la cancellera. I
les quotes de repartiment i solidaritat pactades llavors van fracassar
pel rebuig de la majoria d’estats i la predeterminació dels migrants i
refugiats d’instal·lar-se a Alemanya i altres països on tenien amics o
familiars.
Sobre la taula hi ha la proposta anunciada pel president del Consell,
Donald Tusk, de crear zones d’arribada, internament o contenció, per
destriar qui és susceptible d’asil o protecció internacional i qui
hauria de ser retornat com a immigrant il·legal. Es pretén que aquests
camps s’ubiquin a estats com ara Albània o Tunísia. D’alguna manera, es
vol reproduir el que va funcionar a mitges amb Turquia, aturant el flux
cap a Grècia, fa tres anys. Però difícilment seria aplicable, ja Turquia
és frontera amb Síria i era el camí d’arribada a Grècia. Atorgar aquest
rol a Tunísia o Albània resulta impensable, perquè aquests no són al
mig de la ruta, i s’haurien de fer trasllats massius i desviament dels
vaixells interceptats, creant-se camps d’internament per a desenes de
milers de persones, vulnerant-se drets com ara els dels menors i la no
separació de famílies i després executar per la força repatriacions
massives, sovint inviables, cap a països llunyans o cap la caòtica
Líbia. I aquestes repatriacions massives que demana l’extrema dreta
europea vulnerarien, sens cap mena de dubte, la legislació i els valors
de la Unió Europea.
