HOMELAND-4 i TYRANT, DOS PUNTS DE VISTA DE LES LLUITES AL PRÒXIM ORIENT PRODUÏDES PER LA PRO ISRAELIANA FOX.

 

 Els dimecres d'aquest juliol Cuatro ha emès en un horari una mica intempestiu els primers capítols de la nova sèrie Tyrant i els primers de la quarta temporada d'Homeland. Tyrant és una sèrie rodada inicialment prop de Tel Aviv i al Marroc, en la que s'havia dit que, per apropar-se al públic àrab motivat per revoltes, tindria alguns diàlegs en aquesta llengua. Però el fet de fer-se a Israel va desagradar a la majoria de cadenes àrabs i en esclatar l'ofensiva contra Gaza del juliol de 2014 es va decidir traslladar el rodatge a Istambul.    

Tyrant, produida pel mateix equip que Homeland de la proisraeliana FOX, aborda la tornada de Barry -Bassam- Al-Fayeed (Adam Ryner) fill segon del líder autoritari de la República Àrab d'Abbudin. Barry que va deixar el país de jove i treballa de pediatra als Estats Units, hi torna per primera vegada amb la seva dona, també metge, i els seus fills (un noi gai i una noia d'uns 17 o 18 anys), produint-se llavors la mort del pare Al Fayeed, cosa que motiva que seu germà Jamal, es faci amb la presidència, i ell s'hi acabi quedant amb la dona i els fills. El paper de Jamal el fa l'actor palestí cristià, amb nacionalitat israeliana, Ashraf Barhom.

La vida dels Al-Fayeed, amb el caràcter paranoic de Jamal, que es fa amb el poder absolut després d'una vida de capricis i brutalitats, amb dones occidentalitzades que viuen en un món de luxe, escotades i sense vel, i consumint a tota hora alcohol, vol recordar la de les famílies Al Assad a Síria -que són alauites xiites i sí tenen permès l'alcohol-, i les de Saddam Hussein, Gaddafi i Mubarak. I el personatge paranòic del nou president, Jamal, recorda pel seu comportament capriciós, paranoic i criminal als fills de Gaddafi, Saif al Islam i Saadi, i, sobretot, a Uday, fill gran de Saddam.

La sèrie, que transcorre durant les primaveres àrabs, quan Gaddafi ja ha estat executat, va desvetllant sorpreses de la història de la República d'Abbudin, com el bombardeig amb gasos mortals fa més de trenta anys d'una ciutat en resposta a uns atemptats i atacs a l'exèrcit. Aquest fet recorda la matança de 20.000 persones a la ciutat siriana de Hama el 1982, que fou bombardejada amb armes convencionals i gas cianhídric, quan els Germans Musulmans van iniciar una revolta, patint la ciutat un càstig col·lectiu en el que moririen unes vint mil persones. I ens aporta dos fets que fan avançar la història i entendre els secrets de la família Al Fayed. 

El primer és que quan s'estava reprimint aquella revolta l'Al-Fayed pare demana al fill gran i primogènit, Jamal, que, tot i ser un nen, executi en ple carrer a un presoner. Jamal n'és incapaç malgrat les exigències del pare, i llavors el fill petit, Bassam-Barry, agafa una pistola i dispara diverses vegades contra el suposat insurgent. Aquest fet tindrà molt a veure en la marxa anys després de Barry als Estats Units i en la seva decisió de no voler viure a Abbudin.   I el segon fet que desvetlla és que l'atac que va justificar la repressió i el gasejament d'una ciutat el va decidir i executar l'oncle Al Fayed, cap de l'exèrcit i la policia, sense advertir-ne al seu germà i president, per tal de justificar la posterior repressió i acabar amb unes negociacions que hi havia amb el principal xeic i cap de l'oposició islamista.

En aquest context de canvi de president, s'inicia una protesta pacífica a una plaça que comença quan un ciutadà s'immola calant-se foc, imitant al jove tunisià Mohamed Bouazizique fou l'espurna d'inici de les revoltes àrabs. Bassam convenç a Jamal que negoci amb l'oposició, però aquest acaba amb la vida del xeic mentre negociaven. Mentre tot això passa Jamal dóna mostres d'una brutalitat pròpia del fill gran de Saddam, Uday, assassinant per pur plaer mentre fa l'amor a una de les seves amants amb qui ha compartit el somni de fugir junts, o violant a la jove dona del seu fill. 

Tot això farà que  Bassam-Barry se sumi a un intent de cop d'estat contra el seu germà que en l´últim capítol acabarà fracassant i ell serà descobert.

Més enllà de les polèmiques que ha generat als països àrabs i Israel la seva gravació i els canvis de guió i de directors, crec que si en alguna cosa flaqueja és en les gravacions als exteriors. La plaça on esclata la revolta està mil anys lluny de la plaça Tahrir d'El Caire que va provocar la caiguda de Mubarak, i els carrers, places, basars i mercats són buits. Hi ha poca gent als carrers, sense el caos i les aglomeracions de gent que hi ha qualsevol avinguda, mercat, medina, plaça o al zoco de qualsevol capital àrab, sigui Damasc, Bagdad, El Caire, Tunis o Tripoli. 

HOMELNAD PASSA PÀGINA A LA FICTÍCIA ALIANÇA D'IRAN AMB AL QAIDA I GRAVA A SUDÀFRICA AMB ACTORS INDI-SUDAFRICANS LA LLUITA CONTRA ELS TALIBANS

 Tal com comentava fa un mes i mig en aquest article al Periódico sobre la sèrie El Príncipe, dies abans de l'inici de la nova temporada a Cuatro, la sèrie Homeland, produïda també per la FOX, va acabar la passada temporada mostrant una inexistent aliança entre l'Iran i Al-Qaida. No és cap secret que els propietaris de la FOX compartien interessos econòmics amb els sectors republicans i israelians que desitjaven que Obama ordenés un atac aeri contra les instal·lacions nuclears iranianes. 

En els últims capítols vam veure com el personatge de Nicholas Brody, considerat d'Al-Qaida, era acollit com un heroi a l'Iran. Però mentre vèiem això en les pantalles, no només el Pentàgon havia descartat totalment atacar l'Iran, sinó que la intel·ligència i militars nord-americans i iranians lluitaven junts a l'Iraq contra l'enemic comú del Daesh o Estat Islàmic que s'havia menjat ja a Al-Qaida.

En els capítols de la nova temporada que hem vist aquest juliol, ha passat ja un any i Carrie Mathinson dirigeix la lluita de la CIA i els atacs amb drons des d'una base americana a Kabul. Però una sèrie d'errors d'informació i l'assassinat d'un agent en ple carrer a Islamabad la fan anar a dirigir les operacions al Pakistan cercant un possible talp.

Així doncs, el fil ideològic que tenia la sèrie de justificar l'atac a l'Iran, s'ha esvait després de la signatura de l'acord nuclear i de l'aparació del nou enemic del Daesh o Estat Islàmic. Una nova i més gran amenaça que ha motivat l'inici de la col·laboració militar entre Washington i Teheran,  i caldrà veure cap on va la trama ideològica, si és que va cap algun lloc, més enllà de mostrar-nos el doble joc dels serveis d'intel·ligència del Pakistan (ISI) que no són de fiar i, com s'ha dit sempre, han afavorit quan ha calgut als talibans, bé per que hi simpatitzen molts agents i militars, bé per decisió política del govern o l'exèrcit. 

El que sí va es fer a l'últim capítol va ser mostrar el cantó humà dels talibans de les zones tribals d'Afaganistan i Pakistan, com la conversa que l'ex cap de la CIA Saúl Berenson, segrestat pel líder talibà Haissam Haqqani. Així el mateix Haqqani, que en un anterior capítol havia executat a l'incaut del seu nebot, o que potser va provocar la mort part de la seva família en dir-se que seria a un casament que va ser atacat per un avió sota les ordres de la mateixa Carrie, es mostra extremadament humà quan visita la seva casa i la seva dona, fins i tot amb una dolça escena de llit. 

 Carrie a Islamabad

el líder talibà Haqqani

En aquella estada de Haqqani a la seva casa, a la que hi va acompanyat de Saúl com escut humà, el líder talibà pregunta per què els amaricans no deixen tranquil l'Afganistan. I quan Saúl respon aludint a Osama Bin Laden i l'11-S, Haqqani li recorda que tant Bin Laden com la majoria d'autors d'aquell atac eren saudites i, en canvi, els Estats Units són aliats d'aquell país.

En l'últim capítol també veiem una Carrie totalment afectada pel seu trastorn bipolar, que creix quan l'infiltrat de l'ISI pakistaní -el marit de l'ambaixadora americana- li canvia les píndoles de la seva medicació. Veiem una Carrie amb ulls de boig, que pateix unes al·lucinacions, que ens fan creure per uns instants que mateix Brody és viu. Una Carrie trastocada i acorralada després d'haver-se'n anat al llit diverses amb el jove nebot de Haqqani, posant-lo en perill i veient amb imatges del dron com l'oncle talibà, coneixedor de que l'han utilitzat, l'executa. 

Cal dir que les primeres temporades d'Homeland es van gravar a Israel, però en esclatar els conflicte de Síria es va traslladar al Marroc. Ara han gravat aquest capítols a Sudàfrica on també hi ha desert, i molts dels figurants pakistanesos o afgans són sudafricans d'origen indi (i pakistanès), quart grup ètnic del país. I a diferència del que deia de Tyrant, els carrers i les places són plenes de gent, donant-li el realisme que li manca a la sèrie de la fictícia República Àrab d'Abbudin.

De tota manera la web de de Cuatro-Homeland  mostra alguns errors garrafals responsabilitat imagino de la cadena espanyola. Així el capítol del bombardeig al casament talibà, el titula com "El bombardeo de una boda árabe", i els talibans pakistanesos o afgans no són àrabs, són  paixtus i parlen una llengua indo-iranianan propera al farsi i l'urdu. Els àrabs són una raça que habita des del Magrib a Síria i l'Iraq. Però els turcs, tot i ser musulmans no són àrabs i la seva llengua és totalment diferent i no és semita, de la mateixa manera que els iranians tampoc són semites ni parlen àrab, ni tampoc ho són els afganesos ni els pakistanesos.

Títol equivocat -i ignorant- de la web d'Homeland. Els afgnans són tan àrabs, com els cristians filipins són llatins

EL PRÍNCIPE, CUANDO FICCIÓN Y REALIDAD NOS SON CERCANAS

A las películas de cine y las series de televisión que abordan conflictos bélicos, sociales y políticos no se les pide que sean imparciales y, hasta fechas recientes, habitualmente sólo trataban conflictos pasados. En los años setenta iban de romanos, de indios y el Séptimo de Caballería, o de americanos y británicos luchando contra malvados alemanes y japoneses. En los ochenta y noventa llegaron las películas del Vietnam en las que los americanos ya no eran siempre los buenos, y en el dos mil llegaron las películas de Bosnia. Por lo general las series y películas se referían a conflictos que se consideraban cerrados y la audiencia valoraba que, más allá de tomar partido por unos u otros, mostrara el lado humano o permitiera empatizar con protagonistas de ambos bandos.
Tras el 11-S y Afganistán comenzaron las series y películas sobre terrorismo islamista, problemática que no estaba cerrada, y que en unos casos se abordaba desde un simplismo infantil, mostrando siempre a los musulmanes como los malos o infantiles, mientras que en otros se intentaba analizar las causas, la responsabilidad de Israel y Estados Unidos y mostraba su complejidad sin generalizaciones simplistas.
Pero ahora, que el terrorismo yihadista es la principal amenaza a la seguridad de Occidente y que los enquistados conflictos de Oriente Próximo y los países musulmanes han tomado una nueva dimensión tras la irrupción del Estado Islámico, presente desde Mosul hasta París, las tramas de algunas series llegan a las pantallas desfasadas en comparación con lo que nos muestran los telediarios.
La exitosa Homeland, producida por la FOX, terminó la pasada temporada mostrando una inexistente alianza entre Irán y Al-Qaeda. No es ningún secreto que los propietarios de la FOX compartían intereses económicos con los sectores republicanos e israelíes que deseaban que Obama ordenara un ataque aéreo contra las instalaciones nucleares iraníes. En los últimos capítulos vimos como el personaje de Nicholas Brody, considerado de Al-Qaeda, era acogido como un héroe en Irán. Pero mientras veíamos esto en las pantallas, no sólo el Pentágono había descartado totalmente atacar Irán, sino que la inteligencia y militares estadounidenses e iraníes luchaban juntos en Irak contra el enemigo común del Daesh o Estado Islámico que se había comido ya a Al-Qaeda.
Ahora que ningún lugar del planeta está libre de los atentados, proliferan las series y películas sobre yihadismo, sea el terrorista el hijo de un inmigrante magrebí, o un converso que pretende atentar contra sus vecinos europeos o americanos. En otros casos se trata de un universitario tunecino o marroquí que lo hace en Siria, o en un hotel de turistas en su país. Y la audiencia ya no lo recibe como una trama de algo lejano o pasado, sino que mucha gente se pregunta si el pakistaní a quien le ha comprado la pizza media hora antes de sentarse ante el televisor, si será de fiar o si acabará convirtiéndose en terrorista. 

De los últimos capítulos de la pasada temporada de El Príncipe, la producción más exitosa de la televisión en España, se criticó a la serie que acabara mostrando a todos los personajes masculinos musulmanes como terroristas o narcotraficantes. Incluso Hakim, el policía ceutí que bebía vino, comía jamón y decía ser ateo, resultó ser un terrorista que se camuflaba. Generalización que sólo beneficia a los difunden ideas xenófobas, crispa la convivencia, y muestra una imagen distorsionada de la realidad, dado que la mayoría de víctimas del terrorismo yihadista son personas musulmanas consideradas impías por el Daesh por ser chiítas, laicas o no seguir el wahabismo.
Pero en la temporada actual, que concluyó el pasado martes, rompen con los estereotipos, y muestran personajes como Samy, el nuevo policía que es musulmán y totalmente comprometido contra el terrorismo. Así Samy, papel que interpreta Ahmed Younossi, es hijo de unos inmigrantes marroquíes fallecidos en los atentados del 11-M en Madrid, y cuando la agente Mati, que encarna Thaïs Blume, le pregunta cómo puede continuar siendo musulmán, él le responde que el islam que él aprendió de sus padres no tiene nada que ver con el odio y la violencia.
La serie, además, no ha quedado desfasada por la actualidad, dado que ha abordado cuestiones que han ocurrido estos meses, como los jóvenes de Ceuta y Melilla que marchan a luchar a Siria. O de conversos, como Sergio, que interpreta Diego Landaluce, un chico cristiano desarraigado que, carente de referentes, abraza el islam yihadista violento. Algo que descubrimos hace dos meses en Catalunya, cuando los mossos d’esquadra desarticularon la célula yihadista que dirigía un peluquero de Sabadell converso. Y esta capacidad de la trama para evolucionar simultáneamente a lo que vemos en las noticias, ha sido uno de los motivos de su éxito.
En la serie, que emitirá los que dicen ser sus últimos capítulos pasado el verano, hemos visto crecer a actores como Hiba Abouk, en su excelente interpretación de Fátima, con su amor posible o imposible con Javier Morey, o al malvado, cínico e imperturbable de su esposo Khaled, que interpreta Stany Coppet. Un malvado Coppet que repitió en su papel de malo impasible el pasado miércoles en Águila Roja como capitán de los Mosqueteros, y esta vez sí que recibió su merecido castigo con el filo de la espada y las garras de un tigre.
La serie, más allá de que la trama que nos insinua algún yihadista infiltrado en la cúpula del CNI, o que tal vez a los servicios de inteligencia franceses les pueda interesar desestabilizar Ceuta por motivos económicos, retrata la realidad de un desarraigo y los problemas laborales, sociales y de identidad de jóvenes de Ceuta y Melilla, muy similares a los que viven jóvenes descendientes de magrebíes en las Banlieues francesas. Unas circunstancias que les aboca al trapicheo, las drogas y la violencia, resultando el yihadismo violento para algunos la salida más fácil. 
Habrá que esperar a otoño para saber cómo termina el malvado Khaled, si Faruk recuperará a su hermana pequeña captada y engañada por yihadistas, y si tal vez encontrará un lugar en el mundo sin necesidad de traficar con drogas; cómo resolverán el inspector Fran, que interpreta José Coronado, y su esposa, la herida causada por la muerte de su hijo y, sobretodo, si Fátima sin velo y sin sufrir por sus hermanos, podrá iniciar una nueva vida con Morey, libre ya del yihadista de su marido.
En lo que es seguro que no habrá acuerdo, será en valorar a medio plazo, si la serie habrá servido para mejorar la situación del barrio ceutí del Príncipe, estigmatizado por la droga, el contrabando y el yihadismo, cuyas calles huelen a heroína y te con hierbabuena, y con qué personajes se identificarán a la larga sus jóvenes. Y es que no es lo mismo que empatizáramos más con los indios que con el Séptimo de Caballería, o con la vietnamita enamorada de un soldado de Los Ángeles que con su hermano del Vietcong, dado que esas películas recreaban el pasado. En el Príncipe, en cambio, vemos el presente y el futuro y las granadas no explotan en el Delta del Mekong, sino más cerca de casa.
Xavier Rius

 

ARTÍCULOS ANTERIORES SOBRE EL PRÍNCIPE:
CEUTA Y LOS MUERTOS EN AGUA SALADA. Artículo tras su estreno y su coincidencia con la tragedia del Tarajal
EL PRÍNCIPE, ¿ISLAMOFOBIA O INSCONSCIENCIA?, crítica al final priemra temporada

Llegir l'article d'avui al Periódico en català
Leer el artículo de hoy en castellano en El Periódico

 EL PRÍNCIPE, QUAN FICCIÓ I REALITAT ENS SÓN PROPERES

A les pel·lícules de cinema i les sèries de televisió que aborden conflictes bèl·lics, socials i polítics no se'ls demana que siguin imparcials i, fins fa poc, habitualment tractaven conflictes passats. En els anys setanta anaven de romans, d'indis i el Setè de Cavalleria, o d'americans i britànics lluitant contra malvats alemanys i japonesos. En els vuitanta i noranta van arribar les pel·lícules de Vietnam en les que els americans ja no eren sempre els bons, i en el 2000 van arribar les pel·lícules de Bòsnia. Generalment les sèries i pel·lícules es referien a conflictes que es consideraven tancats i l'audiència valorava que, més enllà de prendre partit per uns o altres, mostrés el costat humà o permetés empatitzar amb protagonistes d'ambdós bàndols. 
Després de l'11-S i l'Afganistan van començar les sèries i pel·lícules sobre terrorisme islamista, problemàtica que no estava tancada, i que en uns casos s'abordava des d'un simplisme infantil, mostrant sempre als musulmans com els dolents o infantils, mentre que en altres es intentava analitzar les causes, la responsabilitat d'Estats Units i mostrava la seva complexitat sense generalitzacions

LA SEMBLANÇA ENTRE L'ASSASSÍ DE LONDRES, MICHAEL ADEBOLAJO I TOM WALKER D'HOMELAND

Quan ahir vaig veure les imatge de Michael Adebolajo, l'autor de l'assassinat d'un soldat a  Woolwich, a Londres, una persona nascuda i crescuda en una família cristiana, i ara convertit en terrorista en nom de l'islam, em va venir al cap la imatge i el físic del personatge de ficció a la sèrie Homeland, que ahir emitia Quatro, el soldat americà, també cristià, Tom Walker, que convertit a l'islam en el seu captiveri, tornaria als Estats Units per atemptar en nom de l'islam.  
        La manera que va actuar després de matar amb un company el soldat Lee Rigby, argumentant que el militar havia lluitat a Afaganistan matant musulmans, deixant-se gravar per la gent que en va ser testimoni semblava el making of d'una pel·lícula, o que s'identifiqués amb el sergent Brody i el soldat Tom Walker d'Homeland.

Veure el vídeo
Continuo després....