Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Afganistan. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de setembre del 2021

L'Afganistan, 20 anys després de l'11-S. El Triangle

El Triangle, 8 de setembre de 2021

Es compleixen vint anys dels atemptats de l’11-S que van tenir com a primera resposta l’ofensiva militar a l’Afganistan per capturar Bin Laden i fer fora el règim talibà que donava suport a Al-Qaida. Els Estats Units i la resta de països que, amb el vistiplau de l’ONU, van implicar-se en una missió militar, humanitària i política per construir un nou règim, s’han retirat d’una manera humiliant per l’equivocada estratègia de Joe Biden, i la voluntat d’aquest de complir el que va pactar a Qatar Donald Trump amb els talibans.

L’enfonsament de l’estat afganès, mentre molts dels que van creure en un nou Afganistan on es respectarien els drets humans i es donarien oportunitat a les dones intentaven agafar un avió en el caos de l’aeroport, ha generat dolor en els països occidentals que van creure en el que feien, van enviar-hi tropes, molts soldats hi van perdre la vida i van aportar-hi milions de dòlars per a la reconstrucció.

Mentre George Bush pare, el de la primera guerra de l’Iraq de 1991, feta amb el vistiplau de l’ONU, un cop expulsats de Kuwait els ocupants iraquians, va fer cas al general Norman Schwarzkopf quan tenia les tropes a punt d’ocupar Bagdad, que va aconsellar retirar-se, en no haver-hi ni un mandat, ni un pla per administrar l’Iraq si s’eliminava Saddam Hussein, George Bush fill, un any i mig després l’11-S, sense el mandat de l’ONU, va fer el contrari i va dissoldre temeràriament l’estat iraquià.

Amb els talibans derrotats i Bin Laden fugit, George Bush fill i els falcons de la Casa Blanca Donald Rumsfeld i Dick Cheney van inventar-se la història que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva i col·laborava amb Al-Qaida per envair l’Iraq. Mentre a l’Afganistan els EUA i l’ONU comptaven amb els senyors de la guerra i els líders tribals per crear una nova administració allà on els talibans no havien deixat res, Bush fill va ocupar l’Iraq sense el vistiplau de l’ONU, i va dissoldre l’estat iraquià, des de l’exèrcit fins a la policia, el sistema judicial i l’administració municipal, provocant un caos que només va servir per alimentar la insurgència i una nova guerra. Una insurgència que mutaria. I un insurgent, Abu Bakr al-Baghdadi, que havia estat empresonat el 2004 per les forces americanes a Camp Bucca, un cop alliberat va ser qui va crear el grup l’Estat Islàmic que actuaria també a Síria, i trencaria amb Al-Qaida per considerar-la massa tova.

Són diverses les causes de la ràpida victòria talibana aconseguida mentre l’Estat afganès es dissolia ell sol. Però la manera que Trump va pactar amb els talibans, menyspreant el Govern de Kabul, va debilitar encara més un Estat que no es podia sostenir per ell sol, per tres motius. Un era el tribalisme que fa que molts ciutadans sentin la fidelitat al seu grup per sobre de la lleialtat i el sentiment de pertinència a l’Estat comú. Aquest tribalisme o comunitarisme, com passa als eternament bloquejats Bòsnia i el Líban, és camp adobat per a la corrupció que mina encara més la necessària credibilitat dels ciutadans en l’Estat. La segona és que l’Afganistan se sostenia econòmicament gràcies al 40% del PIB que prové dels ajuts estrangers. Una economia que depèn del ajuts no pot caminar sola. I la tercera és que la principal font d’ingressos de l’Afganistan és l’opi, un mercat incompatible amb la transparència, i necessita la corrupció i el tribalisme per continuar fluint. Tot i això, molts creien que malgrat que part de l’ajuda es perdés pel camí, malgrat no ser clar i productiu com el Pla Marshall a Europa després de la Segona Guerra Mundial, valia la pena continuar fent-ho perquè no hi havia alternativa.

Sense saber quin sistema governarà l’Afganistan, entre altres motius perquè els talibans no tenen ni idea com fer-ho, els EUA, que van pactar amb ells a Doha, diuen que han canviat i es coordinaran amb ells per combatre el terrorisme de la seva mutació, l’Estat Islàmic. Mentre Europa, que tem un nou èxode de refugiats, diu que sense reconèixer el règim, s’ha de mantenir l’ajuda i desbloquejar els fons retinguts perquè l’economia torni a fluir. Els talibans voldrien l’ajut de tecnòcrates i funcionaris turcs, saudites, qatarians o xinesos per posar en marxa l’administració i l’economia. Però, no ens enganyem, l’economia de l’Afganistan depèn de l’opi. I mentre les drogues siguin il·legals a la major part del món, el seu comerç i la corrupció que genera seran incompatibles amb qualsevol intent de crear un Estat sòlid.

dissabte, 28 d’agost del 2021

Emirat talibà inclusiu? Analitzo al Punt Avui el nou marc polític a l'Afganistán amb el talibans que volen el suport d'ex dirigents com Karzai o Abdul·là

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dissabte 28 d'agost de 2021

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

Amb el president Ashraf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants d'Afghanistan. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

dijous, 19 d’agost del 2021

KABUL, LA IMATGE D'UN FRACÀS. El Triangle

Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle

Dijous, 19 d'agost de 2021

He de reconèixer que la caiguda de Kabul en mans dels talibans i el desgavell de l’aeroport m’ha afectat. Potser perquè coincideix amb el vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre que ens van canviar com a societat i van canviar moltes coses. Potser perquè m’ha retornat al moment vital en que estava jo amb 42 anys i ara m’ho miro des de l’escepticisme dels 62. A primers d’agost, quan vaig tenir clar i així ho vaig afirmar en diversos mitjans, que la caiguda de Kabul seria molt més ràpida del que deia el president Biden i el Pentàgon, i la retirada dels Estats Units seria més caòtica que la de Saigon, vaig voler retornar emocionalment al 2001. I un vespre vaig rellegir fragments del llibre editat per la Fundació La Caixa “Afganistan, un història mil·lenària”, fet amb motiu de l’exposició que el Centre Cultural de la Caixa, llavors al Palau Macaya del Passeig de Sant Joan, que s’inaugurava el 3 d’octubre de 2001, exposició ideada després de la destrucció de l’11 de març de 2001 per part dels talibans dels Budes de Bamiyan, per La Caixa conjuntament amb el Museu Nacional d’Arts Asiàtiques de París que aportava algunes peces,

L’exposició i el llibre combinaven art, història, descripcions de les ètnies que l’habiten i explicacions de geopolítica sobre aquest país que es constituí com a tal el 1747, i que ni abans ni després cap imperi va aconseguir dominar, tampoc els britànics durant les guerres anglo-afganeses del segle XIX. També tenia diversos mapes, un dels quals, més a més d’indicar les zones on cada grup era majoritari: uzbeks, tadjiks, paixtuns, hazares xiïtes o turcmans, amb els seus vincles amb els estats veïns, marcava la línia de front de la Vall del Panshir, des d’on combatia als talibans el comandant Ahmad Massud. Massud va ser assassinat el 9 de setembre per dos membres d’Al Qaida i l’11 de setembre, tres setmanes abans de la inauguració de l’exposició de La Caixa, Osama Bin Laden des d’Afganistan feia atacar les Torres Bessones. Pocs dies després començava la guerra dels Estats Units i l’OTAN a l’Afganistan. No cal dir que l’exposició pensada només com un crit d’atenció per la destrucció dels Budes de Bamiyan, va esdevenir un èxit mundial.

Aquests dies per mi tristos de la caiguda de Kabul, també he retornat a un altre referent sobre aquest conflicte. Un referent televisiu, la sèrie Hospital de Campanya (Combat Hospital en anglès), que esta disponible a Movistar televisió. Producció canadenca-americana, feta el 2011, deu anys després de l’inici de la intervenció internacional al país, que va emetre TV3, que donava la visió humana del conflicte des del punt de vista d’un hospital de l’exercit canadenc a Kandahar, que atenia civils i militars, i mostrava també l’esforç del personal mèdic femení per educar sanitàriament a les dones afganes i intentar, amb la col·laboració d’una agent de policia afganesa, que aquestes poguessin superar les traves culturals imposats pels homes. Sèrie en la que l’actriu Michelle Borth, una de les meves muses eròtiques que ara intervé a Hawai 5-0, interpreta el paper de la cirurgiana Rebeca Gordon. Potser per retratar un hospital de militars canadencs, tenien una actitud més empàtica vers els civils afganesos que la que tindrien els membres d’una unitat mèdica del Estats Units. Però és evident que a l’Afganistan no hi va anar l’OTAN, l’ONU i nombroses ongs només per matar Bin Laden i destruir cèl·lules d’Al Qaida, sinó que es va dir a la població afganesa que se l’ajudaria a fer una societat democràtica i amb més oportunitats per les dones, on tothom fos escolaritzat.

Tant cert com que no es pot construir una democràcia a força de bombardejos, un element que ha dificultat molt la transformació de l’Afganistan ha estat el tribalisme i la corrupció que impregna la societat. 104 espanyols han mort a l’Afganistan en atacs o en accidents, i a diverses televisions espanyoles apareixen aquests dies vidues de policies nacionals i soldats espanyols morts, lamentant que tant dolor no hagi servit per res.

El president Ahsraf Ghani va fugir, però el vicepresident Amrullah Saleh, proclamant-se president en funcions, s’ha refugiat amb part del govern a la Vall del Panshir des d’on el fill del comandant Ahmad Manssud ha cridat a la resistència. L’ex president Hamid Karzai i l’ex primer ministre Abadullah Abadullah s’han reunit amb els líders talibans que voldrien la benedicció i col·laboració d’aquests dos pel nou govern de l’ara anomenat Emirat d’Afganistan i guanyar-se així un certa legitimitat. Uns talibans que diuen que han canviat i deixaran treballar i estudiar a les dones. No és un retorn a 2001 perquè ara hi ha internet i els joves són diferents als de llavors, a Kabul continuen emetent televisions independents molt crítiques amb els talibans i a les ciutats es fan manifestacions on la gent reivindica la bandera tricolor, front la blanca dels talibans, pel que el futur encara no està escrit. Falta encara l´últim avió i helicòpter abandonant Kabul, deixant a terra milers de persones que se senten enganyades i traïdes. Aquella potser serà la última imatge d’un fracàs.

Kabul, la imagen de un fracaso

Leer en castellano en El Triangle

Tengo que reconocer que la caída de Kabul en manos de los talibanes y el desbarajuste del aeropuerto me han afectado. Quizás porque coincide con el vigésimo aniversario de los atentados del 11 de septiembre que nos cambiaron como sociedad y cambiaron muchas cosas. Quizás porque me ha devuelto al momento vital en que estaba yo con 42 años y ahora lo miro desde el escepticismo de los 62. A primeros de agosto, cuando tuve claro y así lo afirmé en varios medios, que la caída de Kabul sería mucho más rápida de lo que decía el presidente Biden y el Pentágono, y la retirada de los Estados Unidos sería más caótica que la de Saigón, quise volver emocionalmente al 2001. Y una tarde releí fragmentos del libro editado por la Fundación la Caixa «Afganistán, un historia milenaria», hecho con motivo de la exposición que el Centro Cultural de la Caixa, entonces en el Palau Macaya del Paseo de San Juan, que se inauguraba el 3 de octubre de 2001, exposición ideada tras la destrucción el 11 de marzo de 2001 por parte de los talibanes de los Budas de Bamiyán, por la Caixa conjuntamente con el Museo Nacional de Artes Asiáticas de París que aportaba algunas piezas,

La exposición y el libro combinaban arte, historia, descripciones de las etnias que la habitan y explicaciones de geopolítica sobre este país que se constituyó como tal en 1747, y que ni antes ni después ningún imperio logró dominar, tampoco los británicos durante las guerras anglo-afganas del siglo XIX. También tenía varios mapas, uno de los cuales, además de indicar las zonas donde cada grupo era mayoritario: uzbekos, tayikos, pastunes, hazaras chiíes o turcomanos, con sus vínculos con los estados vecinos, marcaba la línea de frente del valle del Panshir, desde donde combatía a los talibanes el comandante Ahmad Massoud. Masud fue asesinado el 9 de septiembre por dos miembros de Al Qaeda y el 11 de septiembre, tres semanas antes de la inauguración de la exposición de La Caixa, Osama Bin Laden desde Afganistán hacía atacar las Torres Gemelas. Pocos días después comenzaba la guerra de Estados Unidos y la OTAN en Afganistán. Huelga decir que la exposición pensada sólo como una llamada de atención para la destrucción de los Budas de Bamiyán, se convirtió en un éxito mundial.

Estos días para mí tristes de la caída de Kabul, también he vuelto a otro referente sobre este conflicto. Un referente televisivo, la serie Hospital de Campaña (Combat Hospital en inglés), que está disponible en Movistar televisión. Producción canadiense-americana, hecha en 2011, diez años después del inicio de la intervención internacional en el país, que emitió TV3, que daba la visión humana del conflicto desde el punto de vista de un hospital del ejército canadiense en Kandahar, que atendía civiles y militares, y mostraba también el esfuerzo del personal médico femenino para educar sanitariamente a las mujeres afganas e intentar, con la colaboración de una agente de policía afgana, que estas pudieran superar las trabas culturales impuestas por hombres. Serie en la que la actriz Michelle Borth, una de mis musas eróticas que ahora interviene en Hawai 5-0, interpreta el papel de la cirujana Rebeca Gordon. Quizás por retratar un hospital de militares canadienses, tenían una actitud más empática hacia los civiles afganos que la que tendrían los miembros de una unidad médica del Estados Unidos. Pero es evidente que a Afghanistán no fue la OTAN, la ONU y numerosas ongs sólo para matar a Bin Laden y destruir células de Al Qaeda, sino que se dijo a la población afgana que se la ayudaría a hacer una sociedad democrática y con más oportunidades para las mujeres, donde todo el mundo estaría escolarizado.

Tan cierto como que no se puede construir una democracia a base de bombardeos, un elemento que ha dificultado mucho la transformación de Afganistán ha sido el tribalismo y la corrupción que impregna la sociedad. 104 españoles han muerto en Afganistán en ataques o en accidentes, y en varias televisiones españolas aparecen estos días viudas de policías nacionales y soldados españoles muertos, lamentando que tanto dolor no haya servido para nada.

El presidente Ahsraf Ghani huyó, pero el vicepresidente Amrullah Saleh, proclamándose presidente en funciones, se ha refugiado con parte del gobierno en el Valle del Panshir desde donde el hijo del comandante Ahmad Massud ha llamado a la resistencia. El ex presidente Hamid Karzai y el ex primer ministro Abadullah Abadullah se han reunido con los líderes talibanes que querrían la bendición y colaboración de estos dos por el nuevo gobierno del ahora llamado Emirato de Afganistán y ganarse así una cierta legitimidad. Unos talibanes que dicen que han cambiado y dejarán trabajar y estudiar a las mujeres. No es un regreso a 2001 porque ahora hay internet y los jóvenes son diferentes a los de entonces, en Kabul emiten televisiones independientes muy críticas con los talibanes y en las ciudades se hacen manifestaciones donde la gente reivindica la bandera tricolor, frente a la blanca de los talibanes, por lo que el futuro todavía no está escrito. Falta todavía el último avión y helicóptero abandonando Kabul, dejando en tierra a miles de personas que se sienten engañadas y traicionadas. Aquella será quizás la última imagen de un fracaso.

dimarts, 17 d’agost del 2021

SORTIDA HUMILIANT, 20 ANYS DESPRÉS. Analitzo al Punt Avui la caiguda de Kabul, el caos de l'aeroport iels errors de la intel·ligència americana

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dimarts 17 d'agost de 2021

Tenia part de raó el president Biden fa cinc setmanes, quan va afirmar que en la retirada de les tropes dels Estats Units de Kabul, que havia de concloure a finals d’agost, no hi hauria imatges de gent amuntegant-se al terrat de l’ambaixada, intentant pujar a un helicòpter com a Saigon. Assegurava que la retirada seria ordenada i es transferiria la seguretat a l’exèrcit afganès, que havia estat armat i entrenat. Efectivament, la imatge de la retirada no ha estat la dels terrats, sinó la del caos a l’aeroport de Kabul. A Saigon no es va produir la imatge de col·laboradors vietnamites penjant dels helicòpters en ple vol i morint. Ni la dels soldats disparant contra els civils per controlar l’ocupació de la massa, com ha passat a Kabul.

Amb els talibans amos de la ciutat i les ambaixades abandonades, a l’aeroport hi havia milers de persones desesperades. Avions comercials sense permís per enlairar-se i militars d’una vintena de països, entre els quals l’Estat SORTIDA HUMILIANT6, 20 ANYS DESPRÉSespanyol, tot esperant a Dubai el vistiplau dels controladors dels Estats Units per volar fins a Kabul i tenir pista lliure per recollir els seus nacionals, així com els col·laboradors afganesos i les seves famílies que han tingut la sort de poder arribar a la terminal. Atesa la complexitat de la situació, la tasca es podria allargar dies. Caldrà veure si, quan els últims marines que protegeixen l’aeroport intenten marxar amb els últims helicòpters i avions, encara queda gent desesperada a les pistes i què faran quan vegin que els abandonen.

El Pentàgon va recomanar a Biden que replantegés l’acord de retirada signat per l’administració de Trump amb els talibans, perquè creia que el país es podria descontrolar en un any i mig. Ni la CIA ni el Pentàgon van preveure que l’enfonsament seria tan ràpid ni que la conquesta talibana abastaria tot el país, sense que hagi quedat ni una facció de l’exèrcit, ni una milícia local mantenint la bandera de l’Afganistan i les seves institucions en un parell de regions frontereres. Una vegada més, s’ha demostrat inviable construir una democràcia a cop de bombardejos i suborns, com ja va passar a l’Iraq.

La intel·ligència dels Estats Units fa dècades que va d’error en error. Que l’administració dels Estats Units negociés directament amb els talibans d’esquena al fràgil govern afganès va donar legitimitat als fanàtics insurgents i va debilitar encara més l’exèrcit i les institucions de Kabul. Poc abans de la caiguda del xa de l’Iran el 1979, la CIA no va preveure que el país estava a les portes d’un esclat revolucionari. Tampoc mesos després, l’assalt a l’ambaixada de Teheran amb la crisi dels ostatges. Quan el xa protegit per Washington Reza Pahlavi fugia de Teheran el gener del 1979, el seu avió va tenir dificultats per enlairar-se per la quantitat d’or i de diners que portava a la bodega. Un problema tècnic similar al que va tenir diumenge el president de l’Afganistan, Ashraf Ghani, en pujar a l’helicòpter amb què va abandonar el palau presidencial rumb cap a l’Uzbekistan. Errors d’intel·ligència gegantins com el que va tenir l’administració de Bush el 2003, que no va voler veure que si dissolia l’exèrcit i l’estat iraquià, provocaria el caos i una guerra civil. Potser després del fiasco de Kabul, es plantejaran les coses de marera diferent quan vulgui efectuar la retirada americana de l’Iraq.

El fet que l’enfonsament de l’Afganistan i la humiliant fugida a l’aeroport passin dies abans del vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre, que van justificar les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, farà molt dolorosa aquesta commemoració als EUA i altres països que hi van enviar tropes, amb la pèrdua de milers de vides. També ingents quantitats de diners dedicades a fer un món més segur i donar oportunitats a les dones. Tant d’esforç i dolor no han servit de res.

dimecres, 5 d’agost del 2015

HOMELAND-4 i TYRANT, DOS PUNTS DE VISTA DE LES LLUITES AL PRÒXIM ORIENT PRODUÏDES PER LA PRO ISRAELIANA FOX.

Els dimecres d'aquest juliol Cuatro ha emès en un horari una mica intempestiu els primers capítols de la nova sèrie Tyrant i els primers de la quarta temporada d'Homeland. Tyrant és una sèrie rodada inicialment prop de Tel Aviv i al Marroc, en la que s'havia dit que, per apropar-se al públic àrab motivat per revoltes, tindria alguns diàlegs en aquesta llengua. Però el fet de fer-se a Israel va desagradar a la majoria de cadenes àrabs i en esclatar l'ofensiva contra Gaza del juliol de 2014 es va decidir traslladar el rodatge a Istambul.

Tyrant, produida pel mateix equip que Homeland de la proisraeliana FOX, aborda la tornada de Barry -Bassam- Al-Fayeed (Adam Ryner) fill segon del líder autoritari de la República Àrab d'Abbudin. Barry que va deixar el país de jove i treballa de pediatra als Estats Units, hi torna per primera vegada amb la seva dona, també metge, i els seus fills (un noi gai i una noia d'uns 17 o 18 anys), produint-se llavors la mort del pare Al Fayeed, cosa que motiva que seu germà Jamal, es faci amb la presidència, i ell s'hi acabi quedant amb la dona i els fills. El paper de Jamal el fa l'actor palestí cristià, amb nacionalitat israeliana, Ashraf Barhom.

La vida dels Al-Fayeed, amb el caràcter paranoic de Jamal, que es fa amb el poder absolut després d'una vida de capricis i brutalitats, amb dones occidentalitzades que viuen en un món de luxe, escotades i sense vel, i consumint a tota hora alcohol, vol recordar la de les famílies Al Assad a Síria -que són alauites xiites i sí tenen permès l'alcohol-, i les de Saddam Hussein, Gaddafi i Mubarak. I el personatge paranòic del nou president, Jamal, recorda pel seu comportament capriciós, paranoic i criminal als fills de Gaddafi, Saif al Islam i Saadi, i, sobretot, a Uday, fill gran de Saddam.

La sèrie, que transcorre durant les primaveres àrabs, quan Gaddafi ja ha estat executat, va desvetllant sorpreses de la història de la República d'Abbudin, com el bombardeig amb gasos mortals fa més de trenta anys d'una ciutat en resposta a uns atemptats i atacs a l'exèrcit. Aquest fet recorda la matança de 20.000 persones a la ciutat siriana de Hama el 1982, que fou bombardejada amb armes convencionals i gas cianhídric, quan els Germans Musulmans van iniciar una revolta, patint la ciutat un càstig col·lectiu en el que moririen unes vint mil persones. I ens aporta dos fets que fan avançar la història i entendre els secrets de la família Al Fayed.

El primer és que quan s'estava reprimint aquella revolta l'Al-Fayed pare demana al fill gran i primogènit, Jamal, que, tot i ser un nen, executi en ple carrer a un presoner. Jamal n'és incapaç malgrat les exigències del pare, i llavors el fill petit, Bassam-Barry, agafa una pistola i dispara diverses vegades contra el suposat insurgent. Aquest fet tindrà molt a veure en la marxa anys després de Barry als Estats Units i en la seva decisió de no voler viure a Abbudin. I el segon fet que desvetlla és que l'atac que va justificar la repressió i el gasejament d'una ciutat el va decidir i executar l'oncle Al Fayed, cap de l'exèrcit i la policia, sense advertir-ne al seu germà i president, per tal de justificar la posterior repressió i acabar amb unes negociacions que hi havia amb el principal xeic i cap de l'oposició islamista.

En aquest context de canvi de president, s'inicia una protesta pacífica a una plaça que comença quan un ciutadà s'immola calant-se foc, imitant al jove tunisià Mohamed Bouazizique fou l'espurna d'inici de les revoltes àrabs. Bassam convenç a Jamal que negoci amb l'oposició, però aquest acaba amb la vida del xeic mentre negociaven. Mentre tot això passa Jamal dóna mostres d'una brutalitat pròpia del fill gran de Saddam, Uday, assassinant per pur plaer mentre fa l'amor a una de les seves amants amb qui ha compartit el somni de fugir junts, o violant a la jove dona del seu fill.

Tot això farà que Bassam-Barry se sumi a un intent de cop d'estat contra el seu germà que en l´últim capítol acabarà fracassant i ell serà descobert.

Més enllà de les polèmiques que ha generat als països àrabs i Israel la seva gravació i els canvis de guió i de directors, crec que si en alguna cosa flaqueja és en les gravacions als exteriors. La plaça on esclata la revolta està mil anys lluny de la plaça Tahrir d'El Caire que va provocar la caiguda de Mubarak, i els carrers, places, basars i mercats són buits. Hi ha poca gent als carrers, sense el caos i les aglomeracions de gent que hi ha qualsevol avinguda, mercat, medina, plaça o al zoco de qualsevol capital àrab, sigui Damasc, Bagdad, El Caire, Tunis o Tripoli.

HOMELNAD PASSA PÀGINA A LA FICTÍCIA ALIANÇA D'IRAN AMB AL QAIDA I GRAVA A SUDÀFRICA AMB ACTORS INDI-SUDAFRICANS LA LLUITA CONTRA ELS TALIBANS

Tal com comentava fa un mes i mig en aquest article al Periódico sobre la sèrie El Príncipe, dies abans de l'inici de la nova temporada a Cuatro, la sèrie Homeland, produïda també per la FOX, va acabar la passada temporada mostrant una inexistent aliança entre l'Iran i Al-Qaida. No és cap secret que els propietaris de la FOX compartien interessos econòmics amb els sectors republicans i israelians que desitjaven que Obama ordenés un atac aeri contra les instal·lacions nuclears iranianes.

En els últims capítols vam veure com el personatge de Nicholas Brody, considerat d'Al-Qaida, era acollit com un heroi a l'Iran. Però mentre vèiem això en les pantalles, no només el Pentàgon havia descartat totalment atacar l'Iran, sinó que la intel·ligència i militars nord-americans i iranians lluitaven junts a l'Iraq contra l'enemic comú del Daesh o Estat Islàmic que s'havia menjat ja a Al-Qaida.

En els capítols de la nova temporada que hem vist aquest juliol, ha passat ja un any i Carrie Mathinson dirigeix la lluita de la CIA i els atacs amb drons des d'una base americana a Kabul. Però una sèrie d'errors d'informació i l'assassinat d'un agent en ple carrer a Islamabad la fan anar a dirigir les operacions al Pakistan cercant un possible talp.

Així doncs, el fil ideològic que tenia la sèrie de justificar l'atac a l'Iran, s'ha esvait després de la signatura de l'acord nuclear i de l'aparació del nou enemic del Daesh o Estat Islàmic. Una nova i més gran amenaça que ha motivat l'inici de la col·laboració militar entre Washington i Teheran, i caldrà veure cap on va la trama ideològica, si és que va cap algun lloc, més enllà de mostrar-nos el doble joc dels serveis d'intel·ligència del Pakistan (ISI) que no són de fiar i, com s'ha dit sempre, han afavorit quan ha calgut als talibans, bé per que hi simpatitzen molts agents i militars, bé per decisió política del govern o l'exèrcit.

El que sí va es fer a l'últim capítol va ser mostrar el cantó humà dels talibans de les zones tribals d'Afaganistan i Pakistan, com la conversa que l'ex cap de la CIA Saúl Berenson, segrestat pel líder talibà Haissam Haqqani. Així el mateix Haqqani, que en un anterior capítol havia executat a l'incaut del seu nebot, o que potser va provocar la mort part de la seva família en dir-se que seria a un casament que va ser atacat per un avió sota les ordres de la mateixa Carrie, es mostra extremadament humà quan visita la seva casa i la seva dona, fins i tot amb una dolça escena de llit.

Carrie a Islamabad

el líder talibà Haqqani

En aquella estada de Haqqani a la seva casa, a la que hi va acompanyat de Saúl com escut humà, el líder talibà pregunta per què els amaricans no deixen tranquil l'Afganistan. I quan Saúl respon aludint a Osama Bin Laden i l'11-S, Haqqani li recorda que tant Bin Laden com la majoria d'autors d'aquell atac eren saudites i, en canvi, els Estats Units són aliats d'aquell país.

En l'últim capítol també veiem una Carrie totalment afectada pel seu trastorn bipolar, que creix quan l'infiltrat de l'ISI pakistaní -el marit de l'ambaixadora americana- li canvia les píndoles de la seva medicació. Veiem una Carrie amb ulls de boig, que pateix unes al·lucinacions, que ens fan creure per uns instants que mateix Brody és viu. Una Carrie trastocada i acorralada després d'haver-se'n anat al llit diverses amb el jove nebot de Haqqani, posant-lo en perill i veient amb imatges del dron com l'oncle talibà, coneixedor de que l'han utilitzat, l'executa.

Cal dir que les primeres temporades d'Homeland es van gravar a Israel, però en esclatar els conflicte de Síria es va traslladar al Marroc. Ara han gravat aquest capítols a Sudàfrica on també hi ha desert, i molts dels figurants pakistanesos o afgans són sudafricans d'origen indi (i pakistanès), quart grup ètnic del país. I a diferència del que deia de Tyrant, els carrers i les places són plenes de gent, donant-li el realisme que li manca a la sèrie de la fictícia República Àrab d'Abbudin.

De tota manera la web de de Cuatro-Homeland mostra alguns errors garrafals responsabilitat imagino de la cadena espanyola. Així el capítol del bombardeig al casament talibà, el titula com "El bombardeo de una boda árabe", i els talibans pakistanesos o afgans no són àrabs, són paixtus i parlen una llengua indo-iranianan propera al farsi i l'urdu. Els àrabs són una raça que habita des del Magrib a Síria i l'Iraq. Però els turcs, tot i ser musulmans no són àrabs i la seva llengua és totalment diferent i no és semita, de la mateixa manera que els iranians tampoc són semites ni parlen àrab, ni tampoc ho són els afganesos ni els pakistanesos.

Títol equivocat -i ignorant- de la web d'Homeland. Els afgnans són tan àrabs, com els cristians filipins són llatins

dimarts, 5 de març del 2013

MALI, L'AFGANISTAN PROPER, publico aquest article al Punt Avui

Una guerra de baixa intensitat podria fer trontollar l'estabilitat de tota la regió

Xavier Rius,
La mort a mans de tropes txadianes dels dos principals líders d'Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) a Mali, Abdul-Hamid Abu Zeid i Mokhtar Belmokhtar, àlies el Borni, significa a curt termini un afebliment dels grups islamistes i de contrabandistes que actuen contra les tropes malianes africanes i franceses, i contra els interessos occidentals a la regió. Però no ha de significar necessàriament que porti l'estabilització de la regió, atès que aquests grups vinculats o no a Al-Qaida i els grups de traficants d'armes, drogues i tabac, malgrat les seves diferències, tenen un enemic que els uneix.
De fet, l'any 2008, el llavors màxim líder d'AQMI, Abdul Malek Drukdel, que discrepava dels negocis de contraban de drogues, armes i tabac de Belmokhtar, va nomenar cap d'Al-Qaida al Sàhara Abu Zeid, i un any més tard Belmokhtar va dirigir el segrest dels cooperants Albert Vilalta, Roque Pascual i Alícia Gámez a Mauritània. Però, un cop els tuaregs islamistes d'Ansar al-Dine i les franquícies locals d'Al-Qaida, amb armes dels gaddafistes de Líbia, es van apoderar de la regió d'Azawad (al nord de Mali), i després avançaven cap a la capital, Bamako, les diferències van desaparèixer. I l'atac del 16 de gener dirigit per Belmokhtar a la planta de gas d'Algèria va significar, no només una mostra del lideratge de Belmokhtar davant la resta de grups, sinó, sobretot, la capacitat d'internacionalitzar el conflicte a tota la regió.
França hauria d'aconseguir que el govern de Bamako pactés una solució política amb els tuaregs del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad. Però París és conscient ara que tota la regió es podria convertir en un nou Afganistan, ja que, malgrat la mort de Belmokhtar i d'Abu Zeid, sorgiran nous lideratges. I com passava a l'Afganistan, mentre hi hagi un enemic comú, tots els grups, coordinats o pel seu compte, actuaran no només contra el feble exèrcit de Mali i les tropes internacionals, sinó, sobretot, contra els interessos energètics d'Occident a Mali, Mauritània, Algèria i el Níger, d'on prové el gas que consumeix el sud d'Europa i l'urani de les centrals nuclears franceses.
Es dóna una situació similar a la que es va viure en molts moments a l'Afganistan, amb la impossibilitat de les tropes internacionals i del feble exèrcit afganès de controlar les muntanyes i el desert, d'on sortien els grups armats que atacaven i posteriorment s'amagaven. I el Sàhara i el Sahel són una regió més àmplia que abasta tot el cor de l'Àfrica, i podria iniciar-se una llarga guerra de baixa intensitat amb uns grups que faran trontollar l'estabilitat de tota la regió i els interessos energètics d'Europa. Això, potser, no ho havien previst les tropes franceses quan van haver d'actuar a corre-cuita per evitar que els islamistes entressin a la capital de Mali.

Llegir al Punt avui, clica