Thomas Mair, el neonazi solitari, que presumptament va assassinar la diputada Jo Cox, partidària a continuar a la Unió Europea, al crit de "Britain first!", "Gran Bretanya Primer", pertanyia al partit ultra d'aquest nom que, evidentment, igual que l’UKIP o Partit per la Independència del Regne Unit de Nigel Farage, ha condemnat el crim.
Però el nom del partit i el seu eslògan, per legítim que sigui, no deixa de recordar altres eslogans de trist llegat com "Deutschland, Deutschland über alles, über alles in der Welt" que es tradueix per "Alemanya, Alemanya per sobre de tot, per sobre de tot el món ", estrofa inicial de l'himne alemany entre 1922 i 1945, que va ser suprimit després de la derrota del Tercer Reich, juntament amb una altra estrofa que lloava les qualitats dels vins i les dones germàniques. Alemanya estava, oprimida pels seus veïns i poders externs, i així es van justificar els crims i l'expansió del règim nazi. I el "Britain first" també evoca aquest famós eslògan popularitzat per Josep Anglada de "Primer els de casa" que, sense poc rèdit electoral, va copiar textualment Xavier García Albiol i el PP català fa poc més d'un any en la campanya electoral de la municipals a determinats pobles i ciutats.
És lògic que el propòsit de qualsevol càrrec electe, sigui diputat, alcalde o regidor, és el benestar de les persones de la circumscripció per la qual ha estat elegit i als que representa. Però la història ha demostrat que en molts casos l'apel·lació política i propagandística a defensar "els nostres" davant enemics externs, ha anat parella a discursos xenòfobs i excloents de difícil control, elaborats sobre tòpics i mentides gens innocents cap els foranis, veïns o determinats col·lectius. Abans eren els jueus i gitanos, i ara segons, el cas, els tecnòcrates de Brussel·les i Berlín, juntament amb els indolents llatins amants de la migdiada i els subsidis, al costat dels immigrants musulmans.
Evidentment no és el mateix un partit que diu respectar els valors democràtics, però que en base als drets de les dones, barrejant problemàtiques reals d'integració i mentides demoscòpiques, construeix el seu ideari fent de determinats col·lectius i poders els culpables dels mals que pateix la "gent de casa", que els grups de hooligans, que ataquen immigrants i refugiats. A Alemanya tenim d'una banda al partit Alternativa per Alemanya de Frauke Petry, amb representació parlamentària que ha liderat el rebuig a l'arribada de refugiats. També hi ha el moviment PEGIDA, Patriotes Alemanys contra la Islamització d'Occident, creat pel demagog i provocador Lutz Bachmann, en el qual hi ha militants i simpatitzants d'Alternativa per Alemanya i del neonazi NPD. I d'altra banda s'han produït aquest últim any centenars d'atacs a centres de refugiats comesos al marge de PEGIDA i aquests partits, però en els quals s'han vist implicats militants i simpatitzants seus.
Malgrat estar al marge d'aquests actes de violència, l’UKIP de Nigel Farage manipula xifres i estadístiques, quan acusa els ciutadans europeus residents al Regne Unit d'aprofitar-se del sistema social britànic, i ho fa d'una manera i amb un llenguatge que voluntària o involuntàriament, alimenta discursos d'odi que poden evolucionar o expressar-se amb violència, sigui per un descerebrat, sigui per un grup de simpatitzants que creuen que cal anar més enllà. El mateix passa amb els discursos dels líders de PEGIDA o Alternativa per Alemanya que presenta als refugiats que han arribat, no com a víctimes de la guerra i la barbàrie del règim sirià i el terror gihadista, sinó com islamistes radicals que, com un cavall de Troia, es disposen a destruir Occident. Els partits i associacions legals rebutgen la violència, però expandeixen consignes plenes de benzina. I quan la gasolina crema, és difícil aclarir a qui li va caure el llumí.
Xavier Rius, periodista
PALABRAS Y GASOLINA
Thomas
Mair, el neonazi solitario, que presuntamente asesinó a la diputada Jo Cox,
partidaria a continuar en la Unión Europea, al grito de "Britain
first!", “Gran Bretaña Primero”, pertenecía al partido ultra de dicho
nombre que, evidentemente, al igual que el UKIP o Partido por la Independencia
del Reino Unido de Nigel Farage, ha condenado el crimen.
Pero
el nombre del partido y su eslogan, por legítimo que sea, no deja de recordar
otros eslogans de triste legado como "Deutschland, Deutschland über alles,
über alles in der Welt" que se traduce por “Alemania, Alemania por encima
de todo, por encima de todo el mundo”, estrofa inicial del himno alemán entre
1922 y 1945, que fue suprimido tras la derrota del Tercer Reich, junto a otra
estrofa que alababa las cualidades de los vinos y las mujeres germánicas.
Alemania estaba, oprimida por sus vecinos y poderes externos, y así se
justificaron los crímenes y la expansión del régimen nazi. Y el “Britain first”
también evoca ese famoso eslogan popularizado por Josep Anglada de “Primero los
de casa” que, sin poco rédito electoral, copió textualmente Xavier García
Albiol y el PP catalán hace poco más de un año en la campaña electoral de la
municipales en determinados pueblos y ciudades.
Es lógico que el propósito de cualquier cargo electo, sea diputado, alcalde o
concejal, es el bienestar de las personas de la circunscripción por la que ha
sido elegido y a los que representa. Pero la historia ha demostrado que en
muchos casos la apelación política y propagandística a defender “los nuestros”
frente enemigos externos, ha ido pareja a discursos xenófobos y excluyentes de
difícil control, elaborados sobre tópicos y mentiras nada inocentes sobre
foráneos, vecinos o determinados colectivos. Antes eran los judíos y
gitanos, y ahora según, el caso, los tecnócratas de Bruselas y Berlín, unidos a
los indolentes latinos amantes de la siesta y los subsidios, junto a los
inmigrantes musulmanes.
Evidentemente
no es lo mismo un partido que dice respetar los valores democráticos, pero que
en base a los derechos de las mujeres, mezclando problemáticas reales de
integración y mentiras demoscópicas, construye su ideario haciendo de
determinados colectivos y poderes los responsables de los males que sufre la
“gente de casa”, que los grupos de hooligans, que atacan a inmigrantes y
refugiados. En Alemania tenemos por un lado al partido Alternativa por Alemania
de Frauke Petry, con representación parlamentaria que ha liderado el rechazo a
la llegada de refugiados. También está el movimiento PEGIDA, Patriotas Alemanes
contra la Islamización de Occidente, creado por el demagogo y provocador Lutz
Bachmann,en el que hay militantes y
simpatizantes de Alternativa por Alemania y del neonazi NPD. Y por otro lado se
han producido este último año cientos de ataques a centros de refugiados
cometidos al margen de PEGIDA y dichos partidos, pero en los que se han visto
implicados militantes y simpatizantes suyos.
Pese
a estar al margen de estos actos de violencia, el UKIP de Nigel Farage
manipula cifras y estadísticas, cuando acusa a los ciudadanos europeos
residentes en el Reino Unido de aprovecharse del sistema social británico, y lo
hace de un modo y con un lenguaje que voluntaria o involuntariamente, alimenta
discursos de odio que pueden evolucionar o expresarse con violencia, sea por un
descerebrado, sea por un grupo de simpatizantes que creen que hay que ir
más allá. Lo mismo ocurre con los discursos de los líderes de PEGIDA o
Alternativa por Alemania que presenta a los refugiados que han llegado, no como
víctimas de la guerra y la barbarie del régimen sirio y el terrorismo
yihadista, sino islamistas radicales que, como un caballo de Troya, se disponen
a destruir Occidente. Los partidos y asociaciones legales rechazan la
violencia, pero expanden consignas llenas de gasolina. Y cuando la gasolina
arde, es difícil aclarar a quién se le cayó la cerilla.
Xavier
Rius, periodista
