Trobat mort a la seva cel·la de Quatre Camins el condemnat a 18 anys de presó pel cas Stroika, Genís Vila Pujol, que va reingressar a presó al novembre en desarticular-se una nova fornada dels Casuals Boixos Nois.

 

El passat divendres  17 de juny funcionaris de la presó de Quatre Camins van trobar mort a la seva cel·la al militant ultra Genís Vila Pujol,  de 33 anys d'edat, que havia reingressat a presó al novembre, quan va ser desarticulada una xarxa d'extorsió acusada de delictes contra la salut pública, explotació de dones amb finalitat d'explotació sexual, tenència d'armes i blanqueig de capitals, vinculada als Casuals dels Boixos Nois, formada per coneguts militants ultres de Sabadell i altres municipis del Vallès Occidental. 

Genís Vila, de Castellar del Vallès, quan va ser detingut al novembre, estava en règim de llibertat condicional de 4t grau per bona conducta, en haver complert la meitat dels 18 anys de presó als que va ser condemnat per dues temptatives d'assassinat i altres delictes per l'atac d'Stroika de 2012. I a diferència dels altres detinguts per aquesta xarxa d'extorsió i altres delictes vinculada als Boixos Nois, que només van passar uns dies o setmanes setmanes a la presó, ell va veure revocat el quart grau penitenciari i la llibertat condicional. Grau que havia aconseguit mostrant una exemplar bona conducta a la presó. Però un cop en llibertat va tornar a activitats il·lícites molts semblants a les del grup al que pertanyia el 2012 quan va ser detingut per l'atac d'Stroika. Crida l'atenció que ell que fa deu anys era membre dels CUSOS, hooligans dels Ultras Sur i les Brigadas Blanquiazules que reclutaven "cadells" per les seves activitats alienes al futbol, fos detingut el passat novembre com a membre dels Casuals dels Boixos Nois del Barça juntament amb coneguts ultres del Vallès com Dídac González, Iván Chicano o Sergi Verdaguer.

En cercles ultres del Vallès es posa en dubte que se suicidés, més enllà que sembla que és cert que el reingrés a presó per complir íntegrament la pena de 18 anys, inicialment en règim d'aïllament al Modul 5è, i estar pendent d'un nou judici, ara pels Casuals, li havia generat una forta depressió per haver de complir els anys que li quedaven per Stroika, als que potser hi sumaria els que fos condemnat pel cas dels Casuals. El conegut ultra Santiago Royuela, condemnat l'any 2013 per pertanyer a una anterior fornada dels Casuals, explica en un vídeo del seu canal de Youtube que Genís Vila, que estava en regiment d'aïllament es va suïcidar penjant-se amb un tros de manta, i va deixar una nota escrita.

Sense cap relació amb aquesta mort, fa un mes i mig es va trobar a la Riera de les Arenes de Terrassa el cos sense vida d'un militant ultra del Vallès Oriental, sembla del cercle d'antics skins de Matadepera, del que va informar Món Terrassa.  

Els Boixos Nois, actius quan el Barça juga partits de lliga fora i a competicions europees, van intentar el passat 10 de març organitzar un enfrontament amb ultres del Galatasaray als Jardins de Barcadí, al costat del camp Nou, enfrontament que finament no es va produir.  

 

                

Imatges del judici pel cas Stroika en que Genís Vila va ser condemnat a 18 anys de presó.

 

 

 

(Hallado muerto en su celda de la prisión de Quatre Camins, Genís Vila Pujol, condenado a 18 años de prisión por el caso Stroika, que meses después de obtener la libertad condicional por buena conducta, fue detenidio por la la Policía Nacional en la desarticulación de la nueva dirección dels Casuals dels Boixos Nois. Estaba en régimen de aislamiento en el módulo cinco, y funcionarios lo encontraron sin vida el pasado viernes 17 de junio de 2022. Según afiorma el ultra Santiago Royuela se ahorcó con un trozo de manta. La familia y amigos ponen en duda la versión de suicidio sobre su muerte)  

 

"Ho tornaria a fer, però potser d'una altra manera", afirma Pedro Cahaparro, Secretari General de Democracia Nacional, que té ordre d'ingrés a presó per l'atac de Blanquerna. Tot i l'informe negatiu del Suprem a algunes peticions d'indult, els condemanats confien que l'indult podria arribar un cop entrin a presó o que alguns d'ells vegin suspès de nou l'entrada a presó. Chaparro demana un ajornament per la seva propera paternitat. Deu dels catorze condemnats ja tenen l'ordre d'ingrés, un és a presó, un altre fugit i dos estarien esperant encara l'informe sobre l'indult

            

Ahir a la tarda, Pedro Chaparro, Secretari General de Democracia Nacional, que és un dels deu condemnats per l'atac de Blanquerna, que han rebut la citació per que ingressin a presó els propers dies, va afirmar en la roda de premsa que va fer en un Hotel de L'Hospitalet que "no es penedia de res i que ho tornaria a fer, tot i que potser ho faria d'una altra manera", amb una argumentació que recordava el que va dir Jordi Cuixart en acabar el judici del Procés. A Chaparro i a altres vuit o deu condemnats per l'assalt a Blanquerna fet l'11 de setembre de 2013, el Tribunal Suprem, ha fet un informe negatiu sobre la seva petició d'indult.  Aquest vuit o deu (hi ha informacions contradictòries) tenen ordre d'ingressar a la presó els propers dies. N'hi ha dos que encara no han rebut l'ordre d'ingrés en estar a l'espera de l'informe sobre l'indult, i Tomàs Bor, simpatitzant de La Falange que no es va presentar en un anterior citació va ser declarat en cerca i captura i va entrar a la presó fa més de mig any. El catorzè condemnat, Juan Luis López García, vinculat a La Falange, va fugir d'Espanya fa quatre anys i està en cerca i captura. 

Chaparro va dir que si finalment se'ls indulta es veurà que "nosaltres som els presos polítics que hi ha Espanya amb el Govern que indulta als independentistes del Procés i no a nosaltres". Chaparro va rebutjar les comparacions que s'ha fet amb el seu cas i la seva condemna de  dos anys i set o nou mesos amb altres casos com el d'Altsasu, quan "nosaltres només vam fer una acció de 60 segons en que vam tirar a terra un faristol i un micro i vam trencar una porta, danys que ja hem pagat".

Un llarg procés judicial

Chaparro va explicar que havia convocat la roda de premsa "no per provocar, sinó per aclarir algunes coses del procediment judicial que en portarà a la presó". I va detallar el llarg recorregut jurídic, amb una primera condemna de l'Audiència Provincial de Madrid d'entre 6 i 8 mesos de presó. Un recurs de Fiscalia i la Generalitat al Tribunal Suprem que estimar que s'havia d'aplicar l'agreujant de discriminació ideològica posant una pena de quatre anys de presó. Els condemnats van recórrer al Tribunal Constitucional aconseguint que se suspengués l'ordre d'entrada a presó que a última hora. El gener de 2020 el Constitucional va admetre el recurs anul·lant la sentència del Suprem, que va haver de suspendre la deliberació per fixar la nova sentència en haver un jutge que havia participat en la redacció de la primera. I finalment el juliol de 2020 va redactar la sentència definitiva de dos anys i set o nou mesos de presó. Tot i això el passat mes d'abril l'Audiència de Madrid va tornar a suspendre l'ordre d'ingrés a presó. Ara amb els informes negatius a l'indult fets pel Tribunal Suprem, la Secció 30 ha donat l'ordre perquè la majoria d'ells entrin a presó.

Chaparro va atribuir el fet que de moment hagin pogut esquivar la presó a la mobilització popular i a la bona feina dels equips jurídics dels catorze condemnats. I va denunciar també l'escarni que per ells ha significat el judici i es va solidaritzar amb el líder de Forza Nova italiana, Roberto Fiore, empresonat a Itàlia per les proteses contra les vacunes i el passe Covid.  

Un cop acabada la roda de premsa va fer una breu intervencio amb més contingut polític dirigida a la vintena de militatnst del partit que eren a al sala. En previsió que hi pogués haver alguna concentració antifeixista davant l'hotel, ubicat a en límit dels municipis de l'Hospitalet i Barcelona, al costat de la Fira, el Mossos d'Esquadra van preparar un discret operatiu amb agents de paisà dins l'hotel i unes furgonetes en un lloc proper que no es van haver d'activar. 

Una vintena de militants o simpatitzants eren a la sala als qui Chaparro es va dirigir en acabar la roda de premsa

EL CONSTITUCIONAL ANULA LA CONDENA DE 4 AÑOS DE PRISIÓN IMPUESTA A LOS ULTRAS DE BLANQUERNA, DEBIENDO EL SUPREMO REDACTAR UNA NUEVA SENTENCIA QUE SERÁ MÁS CERCANA A LA DE LA AUDIENCIA DE MADRID DE HASTA 8 MESES DE PRISIÓN. Los hechos se produjeron el 11 de septiembre de 2013

El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado por unanimidad, según ha anunciado esta tarde mediante una nota de prensa, el recurso de amparo presentado por los asaltantes del Centro Cultural Blanquerna de Madrid, al considerar que la sentencia de la Sala Penal dels Tribunal Supremo que anuló la sentencia de la Audiencia de Madrid, incrementando las penas hasta 4 años de prisión para los catorce asaltantes  del Centro Cultural Blanquerna, sede de la Generalitat de Catalunya en Madrid, realizado el 11 de septiembre de 2013, lesionaba el derecho fundamental a la tutela judicial efectiva. La parte dispositiva de la sentencia, cuyo texto completo aún no se ha hecho público, tiene el siguiente contenido:

“En atención a todo lo expuesto, el Tribunal Constitucional, por la autoridad que le confiere la Constitución de la Nación española ha decidido estimar parcialmente los recursos de amparo interpuestos por don Pedro Chaparro Velacoracho, don Víctor Diego Villalva, don Santiago Cabezuela García, doña Paula Mijares Casado, don José Pedro Cruz Sanz, don Javier Marcos Aroca, don Sergio Reguilón Fumero, don Manuel Andrino Lobo, don Jesús Fernando Fernández Gil, don Pablo Pavón Cadierno, don Íñigo Pérez de Herrasti Urquijo y don Miguel Venegas Girón, y en su virtud: 

1º Inadmitir las invocaciones del derecho a la libertad ideológica (art. 16.1 CE) y a la libertad de expresión [art. 20.1.a) LOTC] realizadas por los demandantes don Pedro Chaparro Velacoracho, don Íñigo Pérez de Herrasti Urquijo y don Miguel Venegas Girón.

 2º Declarar que se han vulnerado los derechos a un proceso con todas las garantías y a la presunció n de inocencia (art. 24.2 CE) de todos los demandantes en el extremo relativo a la aplicació n de la agravante de haber cometido el delito por discriminació n ideológica (art. 22.4 CP) y de los demandantes don Pedro Chaparro Velacoracho, don José Pedro Cruz Sanz, don Javier Marcos Aroca, don Sergio Reguilón Fumero, don Manuel Andrino Lobo, don Jesús Fernando Fernández Gil, don Pablo Pavón Cadierno, don Íñigo Pérez de Herrasti Uriquijo y don Miguel Venegas Girón en el extremo relativo a la aplicación del subtipo agravado del delito de daños porrecaer en bienes de uso público (art. 263.2.4ª CP).

 3° Restablecerlos en su derecho y, a tal fin, declarar la nulidad del auto de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo de 4 de mayo de 2017 y de las Sentencias núm 983-2016, de 11 de enero de 2017 -aclaradas por auto de 7 de febrero de 2017-, pronunciadas en el recurso de casación núm. 722-2016 en los extremos y con el alcance subjetivo señalados en el apartado anterior. 

 4º Retrotraer las actuaciones al momento anterior al de la sentencia anulada, para que el órgano judicial pronuncie nueva resolución que sea respetuosa con el derecho fundamentalreconocido. 5° Desestimar los recursos en todo lo demás. Publíquese esta sentencia en el Boletín Oficial de Estado”

Como se recordará, inicialmente la Sección 30  de la Audiencia Provincial de Madrid condenó a seis meses de prisión por un delito de daños y otro de desórdenes a doce de los quince juzgados, absolvió a uno, y condenó a 7 meses de prisón a Jesús Fernando Fernández, miembro de La Falange-FE que, con la cara cubierta con un pañuelo, empujó al diputado de UDC, Josep Sánchez Llibre,  y a 8 meses a Juan Luis López, tambié miembro de La Falange-FE, por zarandear y amenazar al delegado de la Generalitat en Madrid, Josep Maria Bosch. Juan Luis López se encuentra fuera de España desde hace tres años cuando viajó al Kurdistán iraquí donde se integró en un katiba kurda,

Dado que las partes interpusieron recurso al Tribunal Supremo, éste consideró tanto el agravante de discrimación ideológica, como el de daños en un organismo público, imponiendo penas de  3 años y 11 meses para doce de los acusados, y de 4 años y un mese a los dos restantes. Si bien la Audiencia Provincial oredenó su ingreso en prisión,  tras la presentación del recurso de amparo al Tribunal Constitucional se decretaron diversos aplazamientos a su ingreso en prisión y finalmente cuando el Constitucional admitió a trámite el recurso de amparo, decretó la suspensión del ingreso en prisión.  

Ahora la sala de lo penal del Tribunal Supremo deberá redactar una nueva sentencia que evidentemente será muy similar a la dictada inicialmente por la Audiencia Provincial de Madrid.

Dicho asalto -así es como lo define el mismo Tribunal Constitucional- lo realizó la plataforma ahora disuelta, La España en Marcha, de la que formaban parte Alianza Nacional, La Falange-FE, Democracia Nacional, el desaparecido Nudo Patriota y el Movimiento Católico Español-Acción Juvenil Española, que  pretendía aglutinar a la extremaderecha.
Lo curioso del caso es que mientras el Constitucional dictó la suspensión de la ejecución de la sentencia por el perjuicio irremediable que significaba el ingreso en prisión, no lo hizo con los políticos catalanes condenados por el Procés a los que sin duda Estrasburgo dará la razón. Además, sea o no excesivo cuatro años de prisión, elimina el agravante de discriminación o odio ideológico, cuando éste fue el motivo por el que se impidió por la fuerza realizar el acto institucional del 11 de Setembre de 2013 en el que ni habían estelades ni se defendía la independencia de Catalunya 

ENYORAREM LLEDONERS? Publico a NacióDigital. Com coneixedor de conflictes per la independència d'altres territoris, no compartia l'optimisme majoritari, en creure que no es van valorar el suports d'uns i d'altres. Ara crec que la situació pot empitjorar més per l'anàlisi que considero equívoc que fa part de l'independentisme

Xavier Rius Sant, periodista. Dilluns 7 d'octubre de 2019
Llegir a NacióDigital/NacióManresa

Fa dos anys, després dels empresonaments dels Jordis i del primer de l'empresonaments de 32 dies dels membres del Govern, hi havia una sensació a les manifestacions i al carrer que, abans de Nadal, tots, també els Jordis, serien al carrer i la resposta judicial seria si fa o no fa com la del 9N. Després la majoria, amb Carme Forcadell, van tornar a la presó. Però al cap de poc van ser traslladats a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric en espera del judici, i molta gent creia que aviat sortirien en llibertat provisional.
Ara, esperant una sentència que sembla que serà dura, a les mobilitzacions l'optimisme s'ha esvaït, mentre creixen les diferències estratègiques i polítiques dels partits independentistes. Uns creuen que s'ha jugat i s'ha perdut, donat que la resposta de l'estat va ser molt més dura del que es pensava, i caldria evitar una nova intervenció de la Generalitat. I altres creuen que cal continuar endavant, intentant bloquejar l'estat, proposant una mobilització permanent anomenada Tsunami Democràtic que, al menys a un sector d'ERC i a molts exdirigents del PDECAT espanta, més en l'actual context que l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil, Ciudadanos i el PP desitgen encolomar al moviment independentista l'etiqueta de terrorista. Sigui com sigui, les concentracions que es fan els caps de setmana a Lledoners ja no es viuen amb l'esperança de fa un any. També l'entorn d'alguns presos temen que, si Quim Torra continua anunciant que no acatarà la condemna, el presos siguin traslladats a presons espanyoles. Una situació de talls de carreteres continuats i bloqueig d'infraestructures i comunicacions i una suposada falta de lleialtat al poder judicial de la Generalitat i dels caps del Mossos, podria ser utilitzat, també, com s'ha parlat la setmana passada, per aplicar la llei de Seguretat Nacional.

 Mai he amagat que discrepava de l'optimisme amb que molta gent veia el Procés. L'1 d'octubre, en viure les càrregues policials en directe a l'Escola Ramon Llull de Barcelona, i veure-les al cap d'una estona per televisió arreu del país, vaig incrementar el meu escepticisme. Porto molts anys escrivint de conflictes arreu del món, molts d'ells conflictes per separar-se o per formar un nou estat. Vaig viure els conflictes de Bòsnia i Kosovo, he estat moltes vegades al Sàhara –també quan el referèndum de l'ONU semblava imminent- he estat i conec la situació a Palestina. I he aprés a que més enllà de les simpaties personals o ideològiques, cal fer l'anàlisi del conflicte sense menysprear la força de qui té el poder, els cossos policials i militars, i qui té més suports internacionals. I quan dic suports, no parlo de resolucions del parlament de Catalunya o Canàries, d'una subcomissió del Consell d'Europa, d'una comissió del Parlament danès o d'una associació de juristes alemanys o suecs en favor del Sàhara, el Kurdistan turc o Palestina.
   Ara tenim un Pedro Sánchez que s'allunya del diàleg i s'acosta a Ciudadanos, un Tsunami Democràtic que anuncia mobilitzacions a varis mesos vista amb talls de carreteres i d'infraestructures, i uns membres de CDR a la presó acusats judicial i mediàticament de presumptes terroristes. I hi ha uns aparells policials i judicials de l'estat esperant que hi hagi la més mínima violència o que els Mossos tinguin dificultats per gestionar les protestes, per criminalitzar el sobiranisme i les mobilitzacions per la llibertat els presos, i aplicar la llei de seguretat nacional o proposar un nou 155. 
Jo des de la meva experiència estudiant i escrivint de conflictes d'aquesta índole amb o sense violència, vaig creure que l'independentisme havia perdut la partida el 8 de novembre de 2017 quan la vaga general va tenir molt poc seguiment. A Moià es van tallar unes hores les carreteres, però els mateixos que les tallaven explicaven per quin camí rural podia passar si algú havia d'anar al municipi veí, i es deixava passar algun cotxe que al·legava algun motiu personal. Una cosa es protestar cinc hores, i l'altra no poder arribar a treballar a la residència d'avis del poble del costat, no poder anar a fer la químio a Sabadell o Manresa, o no poder engegar a la granja de porcs la cinta mecànica que dóna de menjar al bestiar o aturar un dia la línia de producció d'una empresa alimentària amb el producte que es fa malbé. I al vespre d'aquell 8 de novembre em va sorprendre a la concentració de Barcelona a la Catedral no fóssim més quinze mil persones i que, amb tots els bars de l'entorn oberts, acabada la concentració central de la vaga o aturada general, molta gent anés a fer una cervesa. 

Aquests dies, a les portes que es faci pública la sentència, tinc aquella sensació estranya d'estar vivint un moment històric en que passarà quelcom important, però a diferència dels dies de l'1-O, analitzant-ho com si fos un conflicte a milers de quilòmetres d'aquí, penso que la cosa anirà a pitjor. Se'm fa difícil creure que una mobilització com el Tsunami Democràtic pugui anar incrementant la força i guanyar adeptes amb el pas de les setmanes i els mesos. I entenc com força, que s'hi sumi cada vegada més gent, a mida que passen les setmanes malgrat la repressió que hi haurà.
Per això em fa por que si hi ha condemnes que allarguin per uns anys l'estada a presó dels presos polítics, la resposta de l'estat o del mateix poder judicial, sobretot si el 10-N guanyen les dretes o amb Pedro Sánchez que hagi de pactar amb Ciudadanos, que els presos siguin traslladats de nou a presons de Madrid per la manca de confiança entre el òrgans judicials de l'Estat i la Generalitat de l'altra. I potser aviat molts enyorarem quan els presos eren a Lledoners. I ells i les seves famílies ho patiran de veritat. 

Concentració per la llibertat dels presos a Lledoners

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista 

    

CASTANYES A LLEDONERS. Publico a Naciódigital un anàlisis de la situació actual del Procés després de les peticions de pena de Fiscalia, les discrepàncies entre ERC i La Crida-Puigdemont-Torra, i la sensació que l'Estat espanyol sembla que vulgui o prefereixi un independentisme violent que l'actual que és no-violent

Xavier Rius Sant, Nació Digital, Nació Manresa, diumenge 4 de novembre de 2018

 En les diferents concentracions que s'han fet al llarg del pont de Tots Sants davant les presons de Lledoners, Puig de les Basses i el Catllar, va haver-hi qui va portar castanyes, moniatos i panellets per matar la gana i compartir-los amb altres manifestants. Però les castanyes que s'han hagut de menjar els presos polítics no eren aquestes, ni tampoc les discrepàncies estratègiques entre Junts per Cat i La Crida amb Esquerra Republicana de Catalunya. Sembla que els enfrontaments o discrepàncies que hi ha hagut aquestes últimes setmanes entre els dos grups parlamentaris no es trasllada afortunadament a la relació entre els presos, per més que la relació postal o telefònica entre Puigdemont i Junqueras continuï, lamentablement, sota cero.

La castanya de veritat ha sigut les peticions de pena d'una fiscalia que personalitza el lideratge dels fets ocorreguts en la persona d'Oriol Junqueras al qui, amb la petició de 25 anys de presó, l'eleva gairebé a la figura del Mandela català. Fa cinc anys quan Artur Mas tornà del seu viatge a la Índia, el llavors president digué que el Procés català seria com la lluita de Gandhi. Comentari que va ser utilitzat pel programa Polònia per fer un gag en que Artur Mas vestit de Gandhi li explicava això a Oriol Junqueras tot puntualitzant que, si s'havia de fer una vaga de fam, que comencés a fer-la Junqueras perquè estava més grassonet i aguantaria més. I sembla que aquell gag no anava gaire equivocat. Puigdemont és al seu exili daurat de Waterloo, Mas jubilat i gairebé oblidat, però Junqueras elevat per la Fiscalia a la seva cel·la de Lledoners com el Gandhi o Mandela català. 

I castanyes com aquestes peticions de penes fan oblidar les diferències estratègiques entre La Crida i ERC. Puigdemont que vol continuar fent créixer el conflicte amb l'Estat per implementar la República, i Torra que vol el mateix, però no fa res que el pugui portar a Estremera. Mentre que ERC, si fem cas al que deien Rufian d'acabar amb l'independentisme màgic, i Tardà de que amb un 47'5% no es va enlloc, sembla que voldria ajornar per una bona temporada la República, en espera de tenir una majoria molt més àmplia, aconseguir la llibertat dels presos, i evitar la caiguda de Pedro Sánchez i la vinguda d'un nou govern del PP ara amb Pablo Casado que promet un 155 "de veritat" i definitiu.

Efectivament la magnitud de les penes ajorna una autocrítica, que jo considero necessària. Es van dir coses que no eren certes, com que el dret de l'autoderminació de l'ONU ens emparava o que el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, legitimava la DUI catalana. La veritat és que digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l'ONU només reconeix el dret a l'autodeterminació a 14 territoris d'un llistat en el que hi ha l'antic Sàhara espanyol, o Nova Caledònia, però en el que no hi és Catalunya. I tot i reconèixer aquest dret a aquest territoris, cal després uns pactes –Nova Caledònia l'ha aconseguit- i uns suports internacionals que el Sàhara sembla que mai no els tindrà. I pel que fa a la DUI de Kosovo, el que va dir el tribunal era que "sense pronunciar-se sobre l'aplicació de la Declaració i les conseqüències de la seva execució", el fet que 109 de 120 diputats del Parlament de Kosovo aprovessin una declaració no vulnerava res. Va ser una sentència salomònica per no bloquejar la desconnexió de facto de Kosovo de Sèrbia, feta de fet després de la guerra de 1999, quan va passar a ser administrada per l'ONU i la província trencà tots els lligams amb Belgrad, i no crear un precedent que legitimés altres independències unilaterals.

 

I ja que parlo de Kosovo, voldria acabar recordant una conversa que vaig tenir amb un alt comandament militar espanyol a Kosovo el març del 2000 en una viatge per l'interior del territori en un vehicle de l'OTAN. "Mira, Xavier –em digué-, cuando ves tantos pueblos quemados, tantos muertos, tanta destrucción, te das cuenta de lo bien que estamos en España. Sí, en España tenemos a ETA que este año matará a 25 o 30 personas, pero son menos de los muertos que habrá este fin de semana en las carreteras españolas por accidentes de tráfico".

Què vull dir amb això? Que l'Estat espanyol sabia com actuar i conviure amb l'independentisme terrorista d'ETA. Matava policies, militars, polítics i alguns vianants que eren al lloc equivocat. Però era un risc molt menys perillós que el de patir un accident de trànsit. Tothom seguia fent la seva vida, l'Estat no ho vivia com un desafiament, com ho viu ara, no motivava cap "A por ellos" i a cap ciutat espanyola es va respondre als atemptats omplint els balcons de banderes espanyoles. I sincerament penso que hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme o sobiranisme català fos violent, perquè es quelcom que els hi treu menys el son que afrontar un referèndum i fer una proposta alternativa als catalans per votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

 Lledoners, al capvespre amb Montserrat al fons

 Concentració de divendres de suport als presos

                                         

Marcel Mauri, d'Omnium, entrant a Lledoners per visitar a Jordi Cuixart
-----
article, articles, artículo, artículos, 

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol

Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 

 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.

SE SUSPÈN L'INGRÉS A PRESÓ DEL VICEPRESIDENT DE DEMOCRACIA NACIONAL, PEDRO CHAPARRO, PER LA CONDEMNA PER AMENACES A JORDI BORRÀS, EN ENTENDRE'S QUE NO ES REINCIDENT EN HAVER ADMÈS EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EL RECURS CONTRA LA CONDEMNA PER BLANQUERNA. Chaparro juga ara un paper important en la direcció de DN, després de la dimissió del seu president, Manuel Canduela

 Pedro Chaparro a Montjuïc el 12 d'octubre de 2015

Segons un comunicat emès per Democracia Nacional, el Jutjat Penal 12 de Barcelona ha resolt supendre l'ingrés a presó de Vicepresident de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, condemnat a un any de presó per les amenaces al fotoperiodista Jordi Borràs. 

Chaparro  va ser condemnat pel Jutjat Penal 26 de Barcelona a un any de presó per les declaracions  que va fer el 12 d'octubre de 2015 a Montjuïc, demanant des de la tribuna que, si algú veia a aquesta "rata de Jordi Borràs li doni un capón (un cop) i una hòstia no gaire forta per que marxi". També va ser condemnat a una multa de 1.800 euros, a dos anys d'allunyament de Borràs, a la prohibició de comunicar-s'hi per les xarxes socials també per dos anys, i a la prohibició a participar durant dos anys a manifestacions de DN a la província de Barcelona. Com Chaparro havia estat condemnat previament pel Tribunal Surprem a 3 anys i 11 mesos per l'atac de Blanquerna,  la Fiscalia de delictes d'odi Barcelona va entendre que era reincident i va demanar que, tot i ser la condemna per les amenaces a Borràs inferior a dos anys, la complís. Però el compliment de la condemna del Suprem per Blanquerna, que havia incrementat la interposada en primera instància per l'Audiència Provincial de Madrid, va quedar suspesa en admetre el Tribunal Constitucional el recurs d'empara contra la sentència del Suprem.

I per això, a petició de la defensa de Chaparro, que ha al·legat que la condemna per Blanquerna no es ferma i no es pot considerar que sigui reincident, el Jutjat Penal 12 de Barcelona, que havia d'executar el compliment de la condemna, ha decidit revocar l'ingrés de Chaparro a la presó pel cas "Borràs" sempre i quan en els propers tres anys no sigui condemnat per un altre delicte d'odi. 

Chaparro ara juga un paper important en la direcció de  DN, donat que el seu president i fundador, Manuel Canduela, va dimitir fa un mes i mig. Democracia Nacional ha arribat a un acord per les eleccions europees amb partits de l'àmbit ultra fins no fa gaire rivals com Falange Españaola de la JONS i Alternativa Española (AES) per presentar-se junts en la coalició "Identidad Española ADÑ" 

 Pedro Chaparro a la dreta mirant enrere, al judici per Blanquerna
  

Jordi Borràs en un acte ultra

FEM AUTOCRÍTICA? Publico al 9 Nou un article fent autocrítica sobre el Procés i els anàlisis equivocats que es van fer. De la mateixa manera que es pot estar d'acord amb la causa del palestins o els sahrauís i criticar la seva estratègia, mostro aquí els meus dubtes sobre l'estratègia seguida donat que es van valorar malament les forces d'uns altres i la conseqüència ha estat 155, exili i presó. Comento les diferents estratègies actuals de sectors d'ERC i els derrotats del PDeCAT d'una banda i la de Puigdemont

Llegir a El 9Nou

Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin, aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.

 Un servidor sempre he dit que els palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.

Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.

Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.

Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14 territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret. I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de 2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel Secretari General de  l’ONU al Tribunal Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no es pronunciava sobre la seva execució.

I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor. 

Xavier Rius, periodista

 Elles a l'exili, ells a la presó. Van calcular bé les forces pròpes i els suports internacional?

ELS PRESOS AL BAGES. «Al Bages, en municipis molt propers a la presó on són Junqueras, Romeva, Sànchez i Cuixart, hi ha grups d'ultradreta molt actius que, més enllà de la defensa legítima de les posicions polítiques espanyolistes, han protagonitzant diversos incidents» Publico a Nació Digital, Nació Manresa

 Xavier Rius. Nació Digital, Manresa, dijous 5 de juliol de 2018

Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja són a presons catalanes de Lledoners i Figueres, però no són a casa. I Rull, Turull i Forn tindran d'aquí uns dies el mateix destí. Quin sentiment més agredolç! Perquè es posa fi a l'allunyament i la dispersió, que és una mesura excepcional que s'aplica en diferents països i en determinats contextes transitòriament només a membres de grups terroristes, mafiosos o sectaris per trencar la cohesió del grup i desactivar la pressió d'uns membres del grup vers la resta, tot i que significa un càstig per les famílies i dificulta la reinserció que és la finalitat última de la pena.

Però els presos polítics catalans ni són terroristes, ni mafiosos, i encara no han estat condemnats a cap pena, i pot ser que a la llarga, només siguin condemnats a penes menors per desobediència, que mai haguessin implicat presó preventiva. Però se'ls ha tractat amb la mateixa medicina que els presos d'ETA, que tot i haver-se dissolt l'organització i lliurat les armes, continuen patint el càstig addicional de l'allunyament, amb el PP i Ciudadanos fregant-se les mans per dir-li a Pedro Sánchez, el dia que es limiti a complir la llei i portar-los a Euskadi, que és el que és el pacte tacat de sang que va fer amb Bildu per aconseguir els seu vots a la moció de censura.

La justícia és una màquina molt lenta, i més si es porten les coses al Tribunal d'Estrasburg que tantes vegades ha condemnat a Espanya. I no dubtem que alguns dels afers relacionats amb l'1 d'octubre trigaran anys en tenir sentències definitives. No només sobre si va haver-hi o no rebel·lió i sedició amb coaccions, manifestacions tumultuàries i violència, sinó també sobre el tancament sense comunicació judicial o administrativa prèvia als seus propietaris, de centenars de pàgines webs, o per les càrregues policials de l'1 d'octubre en la que la policia nacional i guàrdia civil va vulnerar tots els protocols d'actuació i proporcionalitat dels països democràtics.
De moment és una petita victòria la petició de la fiscalia d'imputar als guàrdies civils que van actuar l'1d'octubre a Callús i van tombar a terra a l'alcalde. Quina paradoxa! L'alcaldessa socialista de L'Hospitalet, Núria Marín, l'1 d'octubre, després que la policia entrés a cops de mall a l'institut Can Vilumara, es va encarar al cap de l'operatiu policial a L'Hospitalet i va aconseguir quadrar a la Policia Nacional, que després de diverses converses telefòniques amb Enric Millo, es van retirar de la ciutat. Però quan això ho intentava fer un alcalde o regidor independentista se'l podia tirar a terra i colpejar amb impunitat.

I també és una petita victòria que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi desestimat la petició de la fiscalia d'imputar per delicte d'odi al diputat Ferran Cívit per uns tuïts cridant a manifestar-se davant dels hotels on s'allotjaven policies i guàrdies civils. Ha hagut de decidir-ho el TSJ en ser Civit aforat. I això farà caure les altres causes judicials per suposats delicte d'odi que hi ha a diversos jutjats catalans per fets similars. 

Ara tenim els presos a Catalunya, que no a casa. I els homes han anat a Lledoners al Bages. Una presó que sembla moderna i amb presos poc conflictius. Ben segur que al voltant de la presó de Sant Joan de Vilatorrada es faran ara múltiples concentracions per la seva llibertat. Però també, tinguem-ho present, que al Bages, en municipis molt propers a la presó, hi ha grups d'ultradreta molt actius que, més enllà de la defensa legítima de les posicions polítiques espanyolistes, han protagonitzant diversos incidents que en alguns casos han acabat amb agressions cap a veïns. 

La nit del dimarts 3 de juliol ja van haver-hi una agressió als accessos del centre penitenciari a un membre dels CDR del Bages que posava llaços grocs i esperava l'arribada del presos. Més enllà de denunciar els fets al jutjat, caldrà aquí una complexa tasca de prevenció, mediació i contenció dels Mossos d'Esquadra, i que les entitats i col·lectius que es mobilitzaran pels presos tinguin la sang freda necessària per evitar caure en les provocacions.

Llegir a Nació Digital

 
Un dels denunciats per l'agressió del 3 de juliol prop de Lledoners, a la manifestació pel tancament de TV3

 Democracia i Unidad Española que lidera Jaime Vizern

 Resistencia el Pont de Vilomara (RPV)

L'EDITOR NEONAZI, PEDRO VARELA, SURT EN LLIBERTAT, EN REVOCAR L'AUDIÈNCIA L'ORDRE DEL JUTJAT PENAL DE COMPLIR ELS 3 MESOS DE PRESÓ PER EDITAR EL MEIN KAMPF. Portava sis setmanes a la presó i aquest cas és independent al que ara s'instrueix per associació il·lícita i incitació a l'odi i la violència i de negació i apologia del genocidi. La Lliberia Europa està tancada des de juliol de 2016

Pedro Varela el dia del judici. Al fons el seu advocat Fernado Oriente

L'Audiència de Barcelona ha acceptat el recurs d'apel·lació de l'advocat de Pedro Varela, Fernado Oriente, contra l'ordre d'ingrés a la presó de l'editor neonazi, dictada pel Jutjat Penal número 15 de Barcelona,  que havia decretat a petició del Fiscal de delictes d'Odi, Miguel Ángel Aguilar. Així doncs, aquesta tarda ha sortit en llibertat després de passar sis setmanes la presó.  

Varela que va ser condemnat a tres mesos i un dia de presó per editar i distribuir el Mein Kampf sense autorització de l'estat de alemany de Baviera que en tenia els drets d'autor va ingressar a presó de Quatre Camins el passat 3 d'abril. 

Fa dos mesos el Jutjat Penal 15 va justificar l'ordre d'entrada a presó, tot i ser una pena molt inferior als dos anys, en el fet que la suspensió de les condemnes no superiors a dos anys es concedeixen a persones que es cregui que no reincidiran, cosa que, segons el fiscal, no es donava en el cas del propietari de la llibreria Europa en haver estat condemnat diverses vegades per incitació a l'odi i apologia o justificació de l'Holocaust. 

L'Audiència de Barcelona, però, ha estimat el recurs, en entendre que els antecedents de Varela eren prou antics perquè s'hagin de considerar cancel·lats, i ha ordenat la suspensió del compliment de la pena i l'alliberament sota la condició que no cometi un altre delicte durant dos anys.

En aquest moment Varela està pendent de ser jutjat per dos delictes, un d'incitació a l'odi i la violència i negació i apologia de l'Holocaust (article 510 del Codi Penal),  i un segon d'associació il·lícita, tipificat a l'article 514.4 del Codi Penal. 

La llibreria Europa va ser tancada preventivament el juliol de 2016, just quan feia un any d'entrada en vigor del nou redactat de l'article 510 del Codi Penal que va recuperar el delicte de negació de l'Holocaust i altres genocidis i va establir que pel que fa a la incitació o provocació a l'odi o la violència, no cal que quedi demostrat que arrel de les paraules o escrits denunciats, algú hagi actuat en conseqüència amb violència o fet accions de discriminació.

  

VOL L'INDEPENDENTISME CATALÀ FER COM ELS PALESTINS, DESAPROFITANT ELS ÈXITS, I CALCULANT MALAMENT LES FORCES, ACABAR PITJOR DE COM S'HAVIA COMENÇAT? Reflexions des d'una distància que no tinc, com si anlitzés un conflicte llunyà. Seria un greu error no fer Govern.

Fa molts anys que escric sobre conflictes internacionals, molts d'ells relatius a pobles o nacions sense estat que volien esdevenir un estat o separar-se del que pertanyen o pertanyien. Sàhara Occidental, Kurdistan, Palestina, Bòsnia, Kosovo, etc. Sigui per El País, El Independiente, El Mundo, El Observador, Diari de Barcelona, El Periódico, l'Avui o El Punt Avui, sempre he intentat fer-ho amb objectivitat sense negar les simpaties que podia tenir per uns o per altres, i qualificant de part agressora i part agredida, quan ho creia oportú, a algun dels bàndols o actors.

Quan fa cinc anys, en començar el Procés, Artur Mas, en tornar d'un viatge a l'Índia, va dir que els catalans faríem com Gandhi i Luther King, vaig publicar a diversos mitjans que considerava una temeritat o frivolitat aquella afirmació, donat que tant l'un com l'altre van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van morir assassinats.

Donant suport a les mobilitzacions que considerava legítimes per a la celebració d'una consulta o referèndum com el d'Escòcia o Quebec, i preocupat per la negativa de l'Estat espanyol a fer cap més oferta que judicialitzar el conflicte i amenaçar d'enviar a la presó als seus impulsors, vaig lamentar la ingenuïtat i manca d'autocrítica i d'anàlisis amb la que s'anunciava una desconnexió expres i independència d'Espanya, assegurada i propera en el temps, amb una comunitat internacional que tot i els dubtes d'alguns ens reconeixeria. Jo no entenia com persones com Raül Romeva -ara injustament a presó- deien o insinuaven falsedats, com que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU sobre la declaració d'independència de Kosovo, emparava una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).  

La sentència o dictamen sobre Kosovo  (clica per llegir text i mira punts 51 i 83 on deixa clar que no es pronuncien sobre els efectes pràctics o conseqüències de la declaració, sinó només si la votació de 109 de 120 diputats vulnerava o no el dret internacional) , dictada ja quan la independència de l'antiga província sèrbia era irreversible onze anys després de la desconnexió real de Sèrbia, només deia que la declaració o votació feta pel parlament de Kosovo no vulnerava res, sense  entrar a valorar les seves conseqüències posteriors. Aquesta falsedat es va repetir el passat setembre per justificar les lleis de Transitòrietat i del Referèndum, dient també que, Catalunya, podia acollir-se al dret d'autoderminació de l'ONU. Cosa que agradi o no era falsa, donat que l'ONU només atorga aquest dret als 14 territoris que considera encara colonials com el Sàhara, Gibraltar, les Malvines o Nova Caledònia. I Catalunya no està en aquell llistat.   

I escrivint sempre he intentat diferenciar les simpaties que jo pugui tenir per uns o altres, del fet que sovint de l'anàlisis de les forces d'uns i altres, dels suports que es tenen i del context geopolític, em fagi arribar a la conclusió que els sahrauís o els palestins, per posar dos casos concrets, ho tenen molt difícil per aconseguir l'estat que desitgen, al marge que tinguin moltes resolucions de l'ONU en favor de la  creació d'un estat Palestí i de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.  

I per això per a mi va ser molt dolorós haver de repetir una i altra vegada que era fals el que es deia que l'ONU després d'uns primers dubtes i alguns països de la Unió Europea reconeixerien la independència de Catalunya. Per mi era dolorós haver de qüestionar certes afirmacions que es deien a les xerrades de l'ANC fins fa mig any, que hi havia acords amb bancs israelians, danesos o americans que en deixarien els diners per pagar els sous de funcionaris i pensions dels catalans i farien préstecs a la Generalitat per començar a caminar com estat independent si no s'arribava a cap pacte amb Espanya.

Jo no sé si la solució viable al conflicte palestí és un estat palestí amb els que els queda de Cisjordània i Gaza o un únic estat binacional amb els israelians. El que sí sé és que els palestins han calculat malament les forces, han sobrevalorat el suport dels països àrabs i de tenir el 55% del territori de la Palestina història amb el pla de partició de l'ONU de 1947, van passar a tenir menys d'un 40% i ara només gestionen un 13%. El pàtria o mort, el tot o res ha portat sempre quedar pitjor. S'han fet tota mena d'anàlisis si Arafat es va equivocar o no l'any 2000 quan va rebutjar l'acord conegut com "pau per territoris" per no contemplar entre altres qüestions el dret del retorn dels refugiats, reconegut per la resolució 194/1948 de l'ONU. I des de la distància, mort Arafat, molts dels que van participar en aquelles negociacions han reconegut que no van poder acceptar l'acord amb Israel perquè haguessin estat acusats de traïdors. Però des de llavors les coses han anat molt a pitjor amb la colonització de Cisjordània i s'ha arribat a dir que els palestins han desaprofitat totes les oportunitats que han tingut per recuperar territori i construir un estat.

Doncs bé, sense comparar Catalunya ni amb el Sàhara ni amb Palestina, deixant de banda que Catalunya no té cap resolució de l'ONU en favor del dret a independitzar-se, crec que aquest últim any per ignorància, per la por a ser tildats de covards i botiflers si s'explicava la situació els dirigents independentistes del PDECAT i ERC han analitzat equivocadament la situació, han sobrevalorat les pròpies forces (un 47% de la ciutadania més el suport indirecte dels no independentistes com els Comuns que volien un referèndum) i infravalorat la de l'adversari que tenia la llei, el poder judicial i el finançament. I si tornem a les comparacions amb Gandhi, Luther King o Mandela, que sovint es feien frívolament, aquests tenien molt més suport que el del 47% o  el 50%  de la població.

Dir que no hi hauria xoc de legalitats donat que els empresaris i ciutadans deixarien de pagar impostos a l'Hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, que si suspenien el Parlament ens legislariem transitòriament per "l'Assemblea de Càrrecs Electes", i que tindrien molts suports internacionals en emparar-nos el dret d'autodeterminació i la sentència de Kosovo, amb un govern de Madrid que no s'atreviria ficar a la presó a bona part del dirigents independentistes va ser un anàlisis equivocat i una temeritat. 

Ja sé que molts dirigents independentistes estaven convençuts que Mariano Rajoy pressionat o no per Europa oferiria una negociació o una proposta intermitja. Però Rojoy és com és, un gallec amb orxata a les venes, que no té més oferta a fer que esperar que els seus  enemics cometin errors, i va posar en marxa al setembre la cacera judicial i a l'1 d'octubre el "a por ellos".  Sincerament no entenc com molts dels que ara són a la presó o l'exili no imaginessin que això podia passar. Conec la teoria o metàfora que compara el Procés amb un tren que accelera i accelera amb dos o tres maquinistes que saben que s'estimbaran si no frena, però cap d'ells activa els frens donat que no vol ser acusat de covard i espera que ho faci l'altre. 

Quan deien que l'1 d'octubre l'Estat no tindria com a conseqüència repressió o presó i no havíem de tenir por, ja vaig publicar que jo sí que tenia por. I alguns em van dir que era un catastrofista botifler.  

L'1 d'Octubre va ser un èxit de participació i per la manera que es va encaixar la injustificable violència policial, i Carles Puigdemont va desaprofitar la situació. I enlloc de convocar eleccions per revalidar-se i negociar, va anar cap a la DUI que, encara que no va publicar al DOGC, va tenir com a resposta el 155, els processament per rebel·lió, la presó i l'exili i les acusacions de botiflers cap els que van deixar el vaixell en l´últim moment.

El 155 havia de ser suau -sembla que per exigència del PSC no es intervenir TV3 i Catalunya Ràdio-, i ara resulta que de suau no en té res de res.  Carles Puigdemont i tot el moviment independentista ha aconseguit un triomf com el de l'1-O amb les càrregues, amb les negatives de Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Regne Unit d'extraditar els exiliats en considerar que no va haver-hi violència ni rebel·lió i s'ha aconseguit moltes simpaties a Europa.  Però si amb el tot o res, República o mort, Puigdemont i els que li donen suport de Junts per Catalunya, impedeixen que es formi un govern real com demanen el presos i ERC - i com també volen el Comuns i el PSC que no desitgen com PP i C'S retrocedir en qüestions como mossos o ensenyament i TV3-, anirem a noves eleccions i potser com es diu dels palestins, acabarem perdent totes les oportunitats i anirem molt més a pitjor. 

Creure's que amb noves eleccions s'aconseguirà que Puigdemont torni d'aquí cinc mesos o cinc anys com Tarradellas amb la Guàrdia Civil quadrant-se davant d'ell a l'aeroport del Prat, estan equivocats perquè Mariano Rajoy no té la visió d'estat d'Adolfo Suárez i l'enfonsament del PP no és com el de la UCD, donat que si es produeix, qui el substituirà, sembla que serà Ciudadanos, molt més centralista, econòmicament thatcherià i que s'ha guanyat el suport de la ultradreta sociològica que pensa "España es una y no cincuenta y una".
 L'únic que s'aconseguirà si a Catalunya no es forma govern serà allargar més el 155, perdre més i més autogovern i, com els palestins, acabar molt pitjor de com s'havia començat cinc anys abans.

Xavier Rius, 30 d'abril de 2018