FRANÇA INGOVERABLE, EUROPA DÈBIL. El Triangle. Victòria d'un Macron afeblit. Si Melenchon i Le Pen obtenen bons resultats a les legislatives, podria donar-se una cohabitació impossible amb Macron que debilitaria França i Europa

 

El Triangle, 4 de maig de 2022

Xavier Rius Sant, periodista 

La Unió Europea va respirar després de la victòria d’Emmanuel Macron davant Marine Le Pen el 24 d’abril, que va obtenir un 58,5% pel 41,5% de la candidata ultra. Però tot i la derrota de la líder de Reagrupament Nacional (RN), Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va vèncer Le Pen amb un 66% de vots davant del 33%, ara aquesta n’ha obtingut un 41,5%, i ja ha anunciat que el RN lluitarà per ser determinant a l’Assemblea Nacional, on també entrarà amb força la França Insubmisa de ­Jean-Luc Mélenchon, que va ser la tercera força a la primera ronda de les presidencials i ara diu aspirar a ser primer ministre. Si a la segona volta de les presidencials una part important dels votants de Mélenchon van votar Macron per barrar el pas a Le Pen, ara sense la por que Le Pen sigui la màxima mandatària de França, no regalaran vots a Macron a les eleccions legislatives, que se celebraran els dies 12 i 19 de juny.

Mélenchon confia que seran els socialistes que s’han quedat orfes de partit, els comunistes, ecologistes i molts ciutadans desencantats els que acabaran votant el seu projecte anticapitalista. Si Le Pen i Mélenchon obtenen bons resultats, poden posar les coses molt difícils a Macron en l’actual context de crisi econòmica i social, amb l’increment dels preus dels carburants per la guerra d’Ucraïna i els reptes difícils que hauran d’afrontar la UE i les institucions comunitàries davant el desafiament de Putin. És una realitat que ni Mélenchon ni Le Pen recolzarien determinats sacrificis que demani Brussel·les, per culpa de l’encariment dels carburants, ni donaran el seu vistiplau a les directrius comunitàries.

En la legislatura que acaba, La República en Marxa de Macron té 351 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional. La majoria absoluta està en 289 diputats. 135 són ara de la dreta tradicional dels Republicans, 44 dels socialistes i 11 comunistes, mentre que Mélenchon en té 17, i Le Pen, 8. Però amb la desaparició a la primera volta de les presidencials de socialistes i republicans, el nou escenari serà totalment diferent i no té per què ser favorable de nou a Macron. Si es dona una cohabitació, no serà com les de Mitterrand, Chirac i Jospin, en què els líders dels dos principals partits d’estat es podien entendre. I és que els projectes de Le Pen, Mélenchon i Macron són totalment antagònics entre si, més enllà que Mélenchon i Le Pen coincideixen en les crítiques a Brussel·les i el no a la política neoliberal de Macron.

La mecànica de les eleccions legislatives és diferent que la de les presidencials, i poden passar a la segona volta no només dos candidats, sinó tres o quatre, més enllà que sovint dies abans algun d’aquests es retira i demana el vot per una altra força amb qui ha acordat el canvi de cromos. Jo em retiro aquí i demano el vot per tu, a canvi que allà ho facis tu a favor del meu partit. Però per la incompatibilitat de projectes, ni els candidats de Macron es retiraran demanant el vot per Mélenchon, ni els de Mélenchon ho faran demanant el vot per Macron o Le Pen. El resultat final de la segona volta pot donar una Assemblea en què ni Macron tingui una majoria suficient per imposar un primer ministre del seu partit, ni tampoc una Assemblea dominada per un altre partit, com passava amb les cohabitacions de republicans i socialistes, de manera que al final sempre es podia arribar a un acord.

Amb el Partit Socialista i els Republicans desapareguts, hi pot haver un Parlament inestable o un Macron havent d’entendre’s amb Mélenchon, que seria com un PP o Ciutadans governant amb l’ala esquerra de Podemos. Si ja hauria estat letal per a la UE i els seus valors que Le Pen hagués obtingut la presidència, amb la marxa enrere a la lliure circulació, la supressió d’aranzels i l’expulsió d’immigrants, també ho pot ser un Consell de Ministres i una Assemblea Nacional incapaços d’acordar polítiques amb el president Macron, mentre Putin i Le Pen es freguen les mans. Tot és susceptible d’empitjorar. Res feia pensar que en sortir de la pandèmia Europa viuria una guerra com la d’Ucraïna amb la crisi de refugiats i una nova crisi econòmica i energètica. Sent França i Alemanya els pilars o motors de la Unió Europea que vol debilitar Putin, si França resulta ingovernable tots en patirem les conseqüències.

                                                              

Leer en castellano en el Triangle

 4 de mayo de 2022, Xavier Rius Sant

La Unión Europea respiró tras la victoria de Emmanuel Macron frente a Marine Le Pen el 24 de abril, que obtuvo un 58,5% por el 41,5% de la candidata ultra. Pero a pesar de la derrota de la líder de Reagrupamiento Nacional (RN), Macron ha quedado debilitado, ya que mientras que hace cinco años venció a Le Pen con un 66% de votos frente al 33%, ahora ésta ha obtenido un 41, 5%, y ya ha anunciado que el RN luchará por ser determinante en la Asamblea Nacional, donde también entrará con fuerza la Francia Insumisa de Jean-Luc Mélenchon, que fue la tercera fuerza en la primera ronda de las presidenciales y ahora dice aspirar a ser primer ministro. Si en la segunda vuelta de las presidenciales una parte importante de los votantes de Mélenchon votaron a Macron para cerrar el paso a Le Pen, ahora sin el temor de que Le Pen sea la máxima mandataria de Francia, no regalarán votos a Macron en las elecciones legislativas, que se celebrarán los días 12 y 19 de junio.

Mélenchon confía en que serán los socialistas que se han quedado huérfanos de partido, los comunistas, ecologistas y muchos ciudadanos desencantados los que acabarán votando su proyecto anticapitalista. Si Le Pen y Mélenchon obtienen buenos resultados, pueden poner las cosas muy difíciles a Macron en el actual contexto de crisis económica y social, con el incremento de los precios de los carburantes por la guerra de Ucrania y los retos difíciles que tendrán afrontar la UE y las instituciones comunitarias frente al desafío de Putin. Es una realidad que ni Mélenchon ni Le Pen apoyarían determinados sacrificios que pida Bruselas, por culpa del encarecimiento de los carburantes, ni darán su visto bueno a las directrices comunitarias.

En la legislatura que termina, La República en Marcha de Macron tiene 351 de los 577 escaños de la Asamblea Nacional. La mayoría absoluta está en 289 diputados. 135 son ahora de la derecha tradicional de los Republicanos, 44 de los socialistas y 11 comunistas, mientras que Mélenchon tiene 17, y Le Pen, 8. Pero con la desaparición en la primera vuelta de las presidenciales de socialistas y republicanos, el nuevo escenario será totalmente diferente y no tiene por qué ser favorable de nuevo a Macron. Si se da una cohabitación, no será como las de Mitterrand, Chirac y Jospin, en las que los líderes de los dos principales partidos de estado podían entenderse. Y es que los proyectos de Le Pen, Mélenchon y Macron son totalmente antagónicos entre sí, más allá de que Mélenchon y Le Pen coinciden en las críticas a Bruselas y el no a la política neoliberal de Macron.

La mecánica de las elecciones legislativas es diferente que la de las presidenciales, pudiendo pasar a la segunda vuelta no sólo dos candidatos, sino tres o cuatro, más allá de que a menudo días antes alguno de éstos se retira y pide el voto por otra fuerza con quien ha acordado el cambio de cromos. Yo me retiro aquí y pido el voto por ti, a cambio de que allí lo hagas tú a favor de mi partido. Pero por la incompatibilidad de proyectos, ni los candidatos de Macron se retirarán pidiendo el voto por Mélenchon, ni los de Mélenchon lo harán pidiendo el voto por Macron o Le Pen. El resultado final de la segunda vuelta puede dar una Asamblea en la que ni Macron tenga una mayoría suficiente para imponer un primer ministro de su partido, ni tampoco una Asamblea dominada por otro partido, como ocurría con las cohabitaciones de republicanos y socialistas, de forma que al final siempre podía llegarse a un acuerdo.

Con el Partido Socialista y los Republicanos desaparecidos, puede haber un Parlamento inestable o un Macron teniendo que entenderse con Mélenchon, que sería como un PP o Ciudadanos gobernando con el ala izquierda de Podemos. Si ya habría sido letal para la UE y sus valores que Le Pen hubiera obtenido la presidencia, con la marcha atrás a la libre circulación, la supresión de aranceles y la expulsión de inmigrantes, también puede serlo un Consejo de Ministros y una Asamblea Nacional incapaces de acordar políticas con el presidente Macron, mientras Putin y Le Pen se frotan las manos. Todo es susceptible de empeorar. Nada hacía pensar que al salir de la pandemia Europa viviría una guerra como la de Ucrania con la crisis de refugiados y una nueva crisis económica y energética. Siendo Francia y Alemania los pilares o motores de la Unión Europea que quiere debilitar a Putin, si Francia resulta ingobernable todos sufriremos sus consecuencias.

MACRON i LA LLUITA CONTRA EL SEPARATISME ISLÀMIC. L’anunci de classes de religió islàmica a Catalunya ha coincidit amb la voluntat del president francès de defensar la laïcitat de l'Estat. Ho analitzo a NacióDigital

  

NacióDigital, diumenge 27 de setembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

L’anunci del Departament d’Educació que s’impartirà religió islàmica com a assignatura optativa en algunes escoles públiques -en atendre la Generalitat la demanda de 2.000 famílies- ha creat controvèrsia tant entre sectors de la comunitat educativa, com de les mateixes forces d’esquerra. Des de posicions progressistes sempre s’havia rebutjat que s’impartís religió catòlica als centres, ni que sigui com optativa. Una cosa és estudiar les religions a secundària i l’altra fer classes de religió a primària.

Serà la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, que presideix Mohamed el Ghaidouni, l’entitat responsable de la selecció del professorat i que aquest accepti el marc en què s'hauran d'impartir les classes. Tot i que entre la comunitat educativa hi ha la por a ser acusats d’islamòfobs, entre els que rebutjaven que s’imparteixi religió catòlica, preocupa que la inclusió de la islàmica generi un increment de famílies que demanin la catòlica, trencant l’ideari laic de bona part de les escoles.

 L’anunci que a Catalunya s’impartirà religió islàmica ha coincidit en el temps amb la voluntat del president francès, Emmanuel Macron, de plantejar una sèrie de mesures per defensar laïcitat d'un Estat on no es fa religió a l’escola pública, tret dels departaments exalemanys d’Alsàcia i Mosel·la, on regeix un concordat no derogat.
A França, per exemple, seria impensable que, com va passar aquí, el funeral d’Estat per les víctimes de tragèdies com les de l’avió de Germanwings estavellat el 2015 fos un acte religiós catòlic. De la mateixa manera que l'acte de dol per l'atemptat del 17-A fons una cerimònia ultireligiosa. A França el funeral d’estat sempre és civil.  

Ara Macron vol plantejar una sèrie de mesures, alguna de les quals ja s’han anunciat, com la prohibició que ginecòlogues i llevadores franceses facin els certificats de virginitat que s’exigeix a les noies musulmanes o filles de musulmans a l’hora de casar-se. Mesures per combatre el que s’anomena "separatisme" i "comunitarisme" que regeix amb més o menys intensitat en part de la població de religió musulmana, alguns de tercera generació.
A França aquestes normes paral·leles potser poden ser ignorades per aquells homes fills de musulmans que volen fer la seva vida perquè han deixat de creure o perquè han relativitzat la religió en l’àmbit estrictament privat. Si tenen independència econòmica, no cal que donin xplicacions a ningú, donat que un home musulmà pot casar-se amb una dona no musulmana.

 Però resulta una presó infranquejable per les dones musulmanes que estimen a un no musulmà o per a les filles de musulmans que has esdevingut atees o agnòstiques, ja que l’islam prohibeix el matrimoni d’una musulmana amb un no musulmà. I una filla de musulmà sempre se la considerarà musulmana. Als països islàmics no és legalment possible deixar de ser musulmà ni que una musulmana o filla de musulmà pugui casar-se amb un "infidel". En canvi, un musulmà pot casar-se amb una cristiana perquè que es creu que l’Islam es transmet amb el semen i la dona només és la terra on es posa la llavor.
Tot i que sovint les famílies europees que ho fan, se n’amaguen, totes les parelles europees que han adoptat un nen o nena marroquí, han hagut de passar prèviament pel consultat o la mesquita apostatant del cristianisme i fent la Shahada o conversió a l’islam. També fan la Shahada molts homes europeus ateus o cristians que es casen aquí amb una musulmana o filla de musulmans. No perquè ho exigeixi a Europa el codi civil, sinó com a condició per tal que la família d’ella i la dita comunitat accepti el matrimoni com vàlid i evitar que la considerin quelcom semblant a una prostituta.  

Les mesures de Macron
Les mesures que vol aprovar Macron a França, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials en què es tanca a moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, sinó també que es consolidin en certs barris i entorns  model de vida que contradiuen drets fonamentals establerts amb igualtat entre sexes. El dret a l’educació de les dones, dret al treball, dret a creure en Déu i a deixar de creure-hi, dret a casar-te o aparellar-te amb qui et sembli, entre altres.
Aquesta voluntat de Macron de legislar contra el separatisme i comunitarisme islàmic coincideix amb el debat sobre el dret a la blasfèmia i a les manifestacions contràries als sentiments religiosos, ara que s’està fent a París el judici per l’atemptat de Charlie Hebdo de gener de 2015.
Precisament la periodista del setmanari, Zineb El Rhazoui, viu protegida per la policia des de llavors. Són moltes les dones exmusulmanes a Europa, també a Catalunya i Espanya que denuncien la persecució i amenaces de la Comunitat per haver deixat de creure i fer-ho públic, per aparellar-se amb un no musulmà o per denunciar el masclisme de la religió islàmica.

Dones laiques i exmusulmanes
A Catalunya i l’estat espanyol el col·lectiu Neswia està format per dones musulmanes laiques i exmusulmanes com Mimunt Hamido, Hakima Abdoun, la sahrauí Nasara o l’amazig Zoubida Boughaba, que denuncien no només el masclisme de les societats i col·lectius islàmics, sinó també la tolerància de les esquerres amb les pautes de segregació de l’islam. Neguen que portar el vel sigui una opció que es pren en llibertat, com defensa part de l’esquerra, sinó que en la majoria de casos és una imposició de la família i la Comunitat.
També lamenten que en la defensa del feminisme, el col·lectiu LGTIB i la normalització de les relacions sexuals entre joves, aquesta part de les esquerres, mirin cap a l’altra banda i fugin d'estudi amb l’argument que “elles, les dones musulmanes, han de fer el seu camí”. Tampoc veuen bé que l’esquerra adopti dins la diversitat alguna feminista islàmica amb vel a les seves llistes, alhora que fan silenciar a les exmusulmanes que han triat com opció dins d’aquesta diversitat ser atees. Millor dit, no és que hagin triat pel seu orgull ser atees. Igual que un homosexual no ho tria, moltes filles de musulmans no trien ser atees, simplement s'adonen que ho són.

Quan l'esquerra apropa les exmusulmanes a la dreta
I es que una crítica que fan aquestes filles de musulmans, musulmanes laiques o atees és que l’esquerra expulsa a les dones exmusulmanes i les apropa a la dreta. Recordem, per exemple l’eurodiputada belga, Assita Kanko, que va rebre a Puigdemont i Comín el primer dia que van anar al Parlament Europeu. Va néixer a Burkina Faso en una família musulmana, va apostatar i va impulsar a Bèlgica campanyes contra l’ablació. I va acabar renegant de les esquerres, perquè al seu entendre ignoraven els valors de la Il·lustració europea quan es tractava de les problemàtiques de les dones dels països musulmans. Ara és eurodiputada del partit conservador Nova Aliança Flamenca.
Un cas similar al de la somali Ayaan Hirsi Ali, que es va establir a Holanda on va estudiar i va esdevenir atea. I després de militar un  temps en el patit socialdemòcrata, desenganyada del relativisme cultural que al seu entendre practicava, va acabar sent diputada del conservador Partit Popular. Va patir diverses amenaces de mort i intents d’assassinat, vivint ara als Estats Units on continua amb protecció policial. A Twitter, posant la paraula “ex muslims” trobarem centenars de comptes de grups d’exmusulmans, majoritàriament dones, que denuncien arreu del món, també a Europa, la persecució i amenaces que pateixen per haver abandonat l’Islam.
I és que el pinyol d’aquest conflicte és que els Estats islàmics, a diferència dels de tradició cristiana o jueva, no accepten els valors de la Il·lustració que té com a nucli la llibertat de pensament, de creure o no creure i poder-ho explicar-ho amb normalitat. I és que els països musulmans no només no reconeixen que un musulmà pugui deixar de ser-ho, sinó que es persegueix i castiga l’apostasia. En uns països amb la mort física, en altres amb penes de presó, i en altres amb la mort civil.

Religió en en l'àmbit privat
A Europa, després de les guerres religioses entre catòlics i protestants dels segles XVI i XVII, es van implantar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el lliure pensament ocuparien el públic. I amb més o menys rapidesa aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar aquí a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació amb el Concili Vaticà II.
El Judaisme té com a llibre la Torà -que coincideix en el fonamental amb l’Antic Testament- no ha fet una readaptació del seu text. Israel, però, va ser creat per Ben Gurion, que no amagava que, malgrat ser jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que és ateu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic. Molts diputats de la Kenésset israeliana, afirmen que són ateus i encara que no agradi als ultraortodoxos, no passa absolutament res.
Més enllà que s’imparteixi religió islàmica a les escoles catalanes, i que aquesta no es faci separant nens i nenes a la classe,  el repte d’acabar amb les segregacions per l’origen culturals i religiós, també s’ha d’afrontar a casa nostra. La solució no és fàcil. Per això cal estar atents a les propostes que farà Macron. I sobretot aquí, escoltar les queixes de les filles d’immigrants musulmans que volen ser simplement dones europees que vesteixen i estimen a qui volen i se senten perseguides per la Comunitat.

  

                                                   

 Llegir a NacióDigital