LAS 381 PROPUESTAS DE VOX PARA EL 23J MUESTRA A VOX COMO UN PARTIDO QUE A DIFERENCIA DE LE PEN O MELONI, QUE CREEN QUE EL ENEMIGO ES DE FUERA, VOX CREE QUE EL ENEMIGO A DERROTAR ES DE CASA Y ESTÁ DENTRO.

 

Abascal, "patria y pasta" que en 2009 al perder escaño y sufrir el embatgo de su casa, se propuso no volver a pasar hambre; Ignacio Garriga ungido por Dios, del Opus y que dio un paso al frente para salvar España; Ortega el falangista y soldado; y Jorge Buxadé, que añora el franquismo, de ideas falangistas y miembro del Opus Dei, cabeza pensante de Vox. Estos son los líderes de  Vox que propone 381 medidads para derrotar el 23 de julio al enemigo interior. Y en mi libro "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron", publicado por Akal analizo su evolución hasta sus posicionamientos actuales.

A diferencia de Le Pen, Meloni o la ultraderecha de Josep Anglada de Vic o Silvia Orriols de Ripoll (Aliança Catalana),que condideran que el enemigo es y viene de fuera, para Vox el enemigo a derrotar es y está en casa.

 

Así Vox en su programa  propone derogar numerosas leyes como las de violencia machista, matrimonio homosexual, aborto, eutanasia, memoria histórica y memoria democrática y suprimir el estado autonómico. A nivel fiscal suprime el cariz progresivo de los impuestos, atendiendo así a la ideología ultraliberal de Espinosa de los Monteros, pero introduce que las familias de cuatro o más hijos estarán de hecho exentan d epagar impuestos, con lo que complace a los sectores falangistas y del Opus Dei. 

Es un prgrama que difícilmente sería aceptable por el PP de Feijóo y está por ver que hará Vox en el caso que Feijóo necesite de sus votos para ser investido presindente, tanto en el caso que Vox entrara en el gobierno como en el que no.

 

 

          

VOX CONTRA L'ENEMIC INTERIOR. Per Vox, a diferència de Le Pen o Meloni, el perill i els enemics pincipals no venen de fora, sinó que està dins i és de casa. Ho analitzo al Punt Avui

 

                         

 El Punt Avui, dilluns 12 de juny 2023

Xavier Rius Sant, periodista 

Vox va tenir una forta crescuda el 28 de maig, passant dels 530 regidors obtinguts a tot l’Estat el 2019 als 1.695 actuals. A Catalunya el creixement va ser més significatiu, ja que va aconseguir 124 regidors enfront dels 3 de fa quatre anys. I ara mentre negocia amb el PP la formació de governs autonòmics i municipals exigint formar-ne part, es prepara per ser el soci indispensable d’Alberto Núñez Feijóo per arribar a La Moncloa el 23 de juliol. Amb Giorgia Meloni governant Itàlia i Marine Le Pen esperant les properes eleccions ocupar la presidència francesa, hi ha qui diu que fracassats els cordons sanitaris el que s’ha de fer és deixar-los governar, més quan Le Pen i Meloni han abandonat el rebuig al projecte europeu. Es diu que si governen es mostrarà que les seves solucions simples a problemes complexos no funcionen o són inaplicables.

Encara que Meloni no pugui canviar la normativa europea d’immigració, sí que pot frenar actuacions i operacions dels guardacostes i obstaculitzar la tasca de les ONG, i provocar l’increment de la pèrdua de vides humanes. Però mentre que per a Meloni i Le Pen l’enemic o els perills principals venen de fora, són la globalització, certes normes de la Unió Europea i la immigració, per a Vox l’enemic principal és a dins i és de casa. Per a Vox, a qui Núñez Feijóo necessitarà si l’esquerra surt derrotada, l’enemic principal és l’independentisme, que cal il·legalitzar. I va més enllà i proposa la supressió de l’estat autonòmic i de la cooficialitat del català, l’euskera i el gallec. Mentre que per a Le Pen la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon no és l’enemic a abatre, amb qui comparteix part de les crítiques a les polítiques de Macron, per a Vox tan perillós com l’independentisme i el govern de Pedro Sánchez és l’espai a l’esquerra d’aquest, és a dir Sumar i Podemos, a qui atribueix part de l’autoria de moltes de les lleis que Vox vol derogar.

Vox està integrat al grup Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu, on hi ha el PiS, Llei i Justícia polonès, que ara impulsa una llei per inhabilitar polítics que fa una dècada van dirigir polítiques d’amistat amb Rússia, en un moment en què ningú no qüestionava treballar per un bon veïnatge. I l’objectiu d’aquesta llei és inhabilitar l’exprimer ministre, expresident del Consell Europeu i actualment cap de l’oposició, Donald Tusk. Vox comparteix amb els actuals mandataris de Polònia i d’Hongria la voluntat de retallar la independència judicial, perseguir l’oposició, censurar la premsa, il·legalitzar ONG i entitats, a més d’impulsar reformes legals que reverteixin els drets de les dones i persones LGTBI. Però Vox va més enllà que el PiS polonès i el Fidesz de Viktor Orbán i vol canviar el marc constitucional per tornar a l’Espanya uniforme. És només el soci necessari d’Alberto Núñez Feijóo per arribar al govern d’Espanya. Però no ens enganyem. No només molts votants del PP comparteixen part del que proposa Vox per eliminar els enemics interiors. També ho comparteixen alguns dels seus dirigents, com la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso.

 

 

FRANÇA INGOVERABLE, EUROPA DÈBIL. El Triangle. Victòria d'un Macron afeblit. Si Melenchon i Le Pen obtenen bons resultats a les legislatives, podria donar-se una cohabitació impossible amb Macron que debilitaria França i Europa

 

El Triangle, 4 de maig de 2022

Xavier Rius Sant, periodista 

La Unió Europea va respirar després de la victòria d’Emmanuel Macron davant Marine Le Pen el 24 d’abril, que va obtenir un 58,5% pel 41,5% de la candidata ultra. Però tot i la derrota de la líder de Reagrupament Nacional (RN), Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va vèncer Le Pen amb un 66% de vots davant del 33%, ara aquesta n’ha obtingut un 41,5%, i ja ha anunciat que el RN lluitarà per ser determinant a l’Assemblea Nacional, on també entrarà amb força la França Insubmisa de ­Jean-Luc Mélenchon, que va ser la tercera força a la primera ronda de les presidencials i ara diu aspirar a ser primer ministre. Si a la segona volta de les presidencials una part important dels votants de Mélenchon van votar Macron per barrar el pas a Le Pen, ara sense la por que Le Pen sigui la màxima mandatària de França, no regalaran vots a Macron a les eleccions legislatives, que se celebraran els dies 12 i 19 de juny.

Mélenchon confia que seran els socialistes que s’han quedat orfes de partit, els comunistes, ecologistes i molts ciutadans desencantats els que acabaran votant el seu projecte anticapitalista. Si Le Pen i Mélenchon obtenen bons resultats, poden posar les coses molt difícils a Macron en l’actual context de crisi econòmica i social, amb l’increment dels preus dels carburants per la guerra d’Ucraïna i els reptes difícils que hauran d’afrontar la UE i les institucions comunitàries davant el desafiament de Putin. És una realitat que ni Mélenchon ni Le Pen recolzarien determinats sacrificis que demani Brussel·les, per culpa de l’encariment dels carburants, ni donaran el seu vistiplau a les directrius comunitàries.

En la legislatura que acaba, La República en Marxa de Macron té 351 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional. La majoria absoluta està en 289 diputats. 135 són ara de la dreta tradicional dels Republicans, 44 dels socialistes i 11 comunistes, mentre que Mélenchon en té 17, i Le Pen, 8. Però amb la desaparició a la primera volta de les presidencials de socialistes i republicans, el nou escenari serà totalment diferent i no té per què ser favorable de nou a Macron. Si es dona una cohabitació, no serà com les de Mitterrand, Chirac i Jospin, en què els líders dels dos principals partits d’estat es podien entendre. I és que els projectes de Le Pen, Mélenchon i Macron són totalment antagònics entre si, més enllà que Mélenchon i Le Pen coincideixen en les crítiques a Brussel·les i el no a la política neoliberal de Macron.

La mecànica de les eleccions legislatives és diferent que la de les presidencials, i poden passar a la segona volta no només dos candidats, sinó tres o quatre, més enllà que sovint dies abans algun d’aquests es retira i demana el vot per una altra força amb qui ha acordat el canvi de cromos. Jo em retiro aquí i demano el vot per tu, a canvi que allà ho facis tu a favor del meu partit. Però per la incompatibilitat de projectes, ni els candidats de Macron es retiraran demanant el vot per Mélenchon, ni els de Mélenchon ho faran demanant el vot per Macron o Le Pen. El resultat final de la segona volta pot donar una Assemblea en què ni Macron tingui una majoria suficient per imposar un primer ministre del seu partit, ni tampoc una Assemblea dominada per un altre partit, com passava amb les cohabitacions de republicans i socialistes, de manera que al final sempre es podia arribar a un acord.

Amb el Partit Socialista i els Republicans desapareguts, hi pot haver un Parlament inestable o un Macron havent d’entendre’s amb Mélenchon, que seria com un PP o Ciutadans governant amb l’ala esquerra de Podemos. Si ja hauria estat letal per a la UE i els seus valors que Le Pen hagués obtingut la presidència, amb la marxa enrere a la lliure circulació, la supressió d’aranzels i l’expulsió d’immigrants, també ho pot ser un Consell de Ministres i una Assemblea Nacional incapaços d’acordar polítiques amb el president Macron, mentre Putin i Le Pen es freguen les mans. Tot és susceptible d’empitjorar. Res feia pensar que en sortir de la pandèmia Europa viuria una guerra com la d’Ucraïna amb la crisi de refugiats i una nova crisi econòmica i energètica. Sent França i Alemanya els pilars o motors de la Unió Europea que vol debilitar Putin, si França resulta ingovernable tots en patirem les conseqüències.

                                                              

Leer en castellano en el Triangle

 4 de mayo de 2022, Xavier Rius Sant

La Unión Europea respiró tras la victoria de Emmanuel Macron frente a Marine Le Pen el 24 de abril, que obtuvo un 58,5% por el 41,5% de la candidata ultra. Pero a pesar de la derrota de la líder de Reagrupamiento Nacional (RN), Macron ha quedado debilitado, ya que mientras que hace cinco años venció a Le Pen con un 66% de votos frente al 33%, ahora ésta ha obtenido un 41, 5%, y ya ha anunciado que el RN luchará por ser determinante en la Asamblea Nacional, donde también entrará con fuerza la Francia Insumisa de Jean-Luc Mélenchon, que fue la tercera fuerza en la primera ronda de las presidenciales y ahora dice aspirar a ser primer ministro. Si en la segunda vuelta de las presidenciales una parte importante de los votantes de Mélenchon votaron a Macron para cerrar el paso a Le Pen, ahora sin el temor de que Le Pen sea la máxima mandataria de Francia, no regalarán votos a Macron en las elecciones legislativas, que se celebrarán los días 12 y 19 de junio.

Mélenchon confía en que serán los socialistas que se han quedado huérfanos de partido, los comunistas, ecologistas y muchos ciudadanos desencantados los que acabarán votando su proyecto anticapitalista. Si Le Pen y Mélenchon obtienen buenos resultados, pueden poner las cosas muy difíciles a Macron en el actual contexto de crisis económica y social, con el incremento de los precios de los carburantes por la guerra de Ucrania y los retos difíciles que tendrán afrontar la UE y las instituciones comunitarias frente al desafío de Putin. Es una realidad que ni Mélenchon ni Le Pen apoyarían determinados sacrificios que pida Bruselas, por culpa del encarecimiento de los carburantes, ni darán su visto bueno a las directrices comunitarias.

En la legislatura que termina, La República en Marcha de Macron tiene 351 de los 577 escaños de la Asamblea Nacional. La mayoría absoluta está en 289 diputados. 135 son ahora de la derecha tradicional de los Republicanos, 44 de los socialistas y 11 comunistas, mientras que Mélenchon tiene 17, y Le Pen, 8. Pero con la desaparición en la primera vuelta de las presidenciales de socialistas y republicanos, el nuevo escenario será totalmente diferente y no tiene por qué ser favorable de nuevo a Macron. Si se da una cohabitación, no será como las de Mitterrand, Chirac y Jospin, en las que los líderes de los dos principales partidos de estado podían entenderse. Y es que los proyectos de Le Pen, Mélenchon y Macron son totalmente antagónicos entre sí, más allá de que Mélenchon y Le Pen coinciden en las críticas a Bruselas y el no a la política neoliberal de Macron.

La mecánica de las elecciones legislativas es diferente que la de las presidenciales, pudiendo pasar a la segunda vuelta no sólo dos candidatos, sino tres o cuatro, más allá de que a menudo días antes alguno de éstos se retira y pide el voto por otra fuerza con quien ha acordado el cambio de cromos. Yo me retiro aquí y pido el voto por ti, a cambio de que allí lo hagas tú a favor de mi partido. Pero por la incompatibilidad de proyectos, ni los candidatos de Macron se retirarán pidiendo el voto por Mélenchon, ni los de Mélenchon lo harán pidiendo el voto por Macron o Le Pen. El resultado final de la segunda vuelta puede dar una Asamblea en la que ni Macron tenga una mayoría suficiente para imponer un primer ministro de su partido, ni tampoco una Asamblea dominada por otro partido, como ocurría con las cohabitaciones de republicanos y socialistas, de forma que al final siempre podía llegarse a un acuerdo.

Con el Partido Socialista y los Republicanos desaparecidos, puede haber un Parlamento inestable o un Macron teniendo que entenderse con Mélenchon, que sería como un PP o Ciudadanos gobernando con el ala izquierda de Podemos. Si ya habría sido letal para la UE y sus valores que Le Pen hubiera obtenido la presidencia, con la marcha atrás a la libre circulación, la supresión de aranceles y la expulsión de inmigrantes, también puede serlo un Consejo de Ministros y una Asamblea Nacional incapaces de acordar políticas con el presidente Macron, mientras Putin y Le Pen se frotan las manos. Todo es susceptible de empeorar. Nada hacía pensar que al salir de la pandemia Europa viviría una guerra como la de Ucrania con la crisis de refugiados y una nueva crisis económica y energética. Siendo Francia y Alemania los pilares o motores de la Unión Europea que quiere debilitar a Putin, si Francia resulta ingobernable todos sufriremos sus consecuencias.

El 2027 serà l’any de Marion Maréchal? Analitzo al Punt Avui victòria de macron, pujada de Le Pen i possible lideratge de Marion Maréchal Le Pen d'aquí 5 anys

 

 El Punt Avui, 26 d'abril de 2022

 Xavier Rius Sant

La Unió Europea i aquells que creiem en els valors dels drets humans i el projecte europeu vam respirar alleujats en conèixer la victòria de Macron front Marine Le Pen. La ultradreta ha format part, o en forma, de governs de coalició a Itàlia o Àustria, i governa en solitari a Hongria i Polònia. Però una victòria de Marine Le Pen com a presidenta de França, en l’actual context de la guerra d’Ucraïna, hauria estat un desastre per al futur d’Europa. La UE s’ha de mostrar unida contra la guerra de Putin, un atac que no és només contra Ucraïna, sinó contra tota la Unió i els seus valors. I cal que la Unió Europea continuï endavant davant cants de sirena com ara els de Le Pen, que volen trencar el projecte, en nom d’un impossible retorn a un proteccionisme econòmic, una preferència dels anomenats de casa en l’àmbit laboral vers els estrangers i un tancament de fronteres que, com s’ha vist al Regne Unit amb el Brexit, no ha solucionat les problemàtiques que pretenia resoldre, sinó que les ha empitjorat.

Però, tot i la victòria, Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va derrotar Le Pen amb un 66% de vots contra un 33% de la líder xenòfoba, ara aquesta ha obtingut un 41’5%. D’aquí unes setmanes se celebraran eleccions legislatives i caldrà veure si, en l’actual context de desfeta dels partits tradicionals, el Reagrupament Nacional de Le Pen i la França Insubmisa de Mélenchon, recollint el vot del descontent, obtenen bons resultats i aboquen França a un quinquenni inestable. Però encara que Macron aconsegueixi la majoria de la cambra, el malestar popular existent i la crisi social i econòmica continuaran amb l’increment dels preus dels carburants a conseqüència de la guerra. I amb Macron que ja no podrà presentar-se el 2027, més enllà de si es produeix una reconfiguració dels partits tradicionals, la ultradreta tornarà intentar-ho. No és cap secret que Marine Le Pen, igual que Macron o Mélenchon, pel seu caràcter desperten l’antipatia de molts ciutadans. I és probable que la candidata de l’extrema dreta no sigui llavors la dues vegades fracassada Marine, sinó la seva neboda Marion Maréchal, que no només va ser amb 22 anys la diputada més jove de l’Assemblée Nationale, sinó que té un bagatge intel·lectual superior al de la seva tia. I de la mateixa manera que Marine, amb un 41%, ha superat el sostre de vot del seu pare, que va ser del 18%, la neboda podria superar el sostre de la tia i de l’avi.

Xavier Rius Sant. Periodista i autor del llibre Els ultres són aquí

 Llegir al Punt Avui

                              

ABASCAL, ENTRE UCRAÏNA i VALLADOLID. Publico al Triangle article sobre la cimera ultra que va organitzar Vox a Madrid, coincidint amb la campanya de Castella i Lleó, la postura pro Rússia de Le Pen i Orbán, i la indefinició de Vox front el conflicte d'Ucraïna

 

El Triangle, 9 de febrer de 2022. Llegir en català

El dissabte 1 de desembre del 2018, dia de reflexió de les eleccions andaluses, la Fundació per la Defensa de la Nació Espanyola, amb Santiago Abascal, va convocar, amb el suport d’entitats afins com la catalana Somatemps i l’antiavortista Hazte Oír, una manifestació per la unitat d’Espanya a Madrid, demanant més mà dura amb Catalunya i contra el Govern de Pedro Sánchez, que havia arribat a la Moncloa gràcies als vots de Podemos i els dels independentistes bascos i catalans. Hi van participar deu mil persones. Vox era encara un partit extraparlamentari que s’havia fet visible als mitjans interposant querelles i compareixent com a acció popular a les causes judicials que s’estaven instruint per l’1 d’octubre. Les enquestes d’Andalusia li donaven entre un i quatre escons, i gràcies a la manifestació Abascal va aparèixer aquell dissabte de reflexió a Andalusia en diferents televisions d’àmbit espanyol, no per demanar el vot pel seu partit a Andalusia, sinó denunciant que Sánchez ocupava la Moncloa gràcies a pactes amb separatistes i terroristes, i criticant el PP de Rajoy per no haver aturat amb un 155 de veritat l’independentisme català.

Eren unes eleccions andaluses anticipades, perquè Ciutadans, que governava en coalició amb Susana Díaz, acabava de sortir del govern l’havia deixat en minoria, com a resposta al fet que el PSOE havia arribat amb Pedro Sánchez a la Moncloa amb el suport de l’independentisme català i basc. I encara que Abascal aquell dissabte de desembre del 2018, a les declaracions a la premsa, no demanava el vot pel seu partit, posava el dit a la nafra en el tema neuràlgic d’aquelles eleccions, que no era ni la corrupció, ni l’atur, ni els problemes en els sectors agrícoles o industrials, ni els serveis en les zones rurals, del que ara coneixem com l’Espanya buida. El tema central era Catalunya. Abascal, amb 12 escons, va tenir la clau perquè es formés el primer govern de l’anomenat Trifachito, el pacte entre PP, Ciutadans i Vox, però amb Vox fora del govern.

El 29 de gener passat, primer dissabte de campanya a Castella i Lleó, Abascal, sabent controlar l’agenda política i informativa, va organitzar amb èxit una cimera de part de la ultradreta a Madrid a la qual van assistir els primers ministres de Polònia i Hongria, Mateusz Morawiecki i Viktor Orbán, i la mateixa Marine Le Pen. La majoria d’assistents estan integrats al grup dels Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu, al qual pertany Vox, si bé els del Fidesz d’Orbán, que han sortit fa poc del Partit Popular Europeu, estan transitòriament com a no adscrits, i Le Pen pertany a l’altre grup ultra, Identitat i Democràcia, format per partits que no comparteixen l’ultracatolicisme del grup on és Vox. Le Pen necessitava guanyar perfil i projecció, donat que a la cursa a les presidencials de l’abril li ha sortit la competència d’Éric Zemmour, a qui ha donat suport la neboda díscola de Marine, Marion Maréchal-Le Pen. Entre els assistents a la cimera hi havia Vincenzo Sofo, eurodiputat de Germans d’Itàlia, parella sentimental de Marion Maréchal. Van fer seure de costat Marine Le Pen amb la parella de la seva neboda. Però aquesta no va ser la principal situació de tensió de la trobada. Amb Polònia preocupada per l’hostilitat de Rússia i el perill de guerra a Ucraïna, que demana el suport de l’OTAN, dels EUA i de la UE, però amb Orbán i Le Pen fins ara favorables a Putin, es va aconseguir incloure dues línies a la declaració final lamentant “les accions militars de Rússia a la frontera oriental d’Europa que ens han conduït a prop d’una guerra”. Tot i això, tant Abascal com el número dos del partit, Jorge Buxadé, es van posar de perfil amb el conflicte, criticant Sánchez per no informar el Parlament, però sense posicionar- se si donen suport a les peticions i les decisions de l’OTAN, la UE i Joe Biden.

Vox ara vol governar, començant per un executiu bipartit a la Junta de Castella i Lleó amb el PP, però no es defineix davant el conflicte d’Ucraïna. Si més tard o més d’hora el govern del PSOE amb Podemos és reemplaçat per un del PP amb Vox, els ministres de Vox, com han fet ara alguns de Podemos, criticaran, encara que sigui per motius diferents, que Espanya s’impliqui seguint el que diuen l’OTAN, Brussel·les i Washington a favor d’Ucraïna.

 

Abascal, entre Ucrania y Valladolid

 Xavier Rius Sant, El Triangle, miércoles 9 de febrero de 2022. Leer en castellano en El Triangle

El sábado 1 de diciembre de 2018, día de reflexión de las elecciones andaluzas, la Fundación para la Defensa de la Nación Española, con Santiago Abascal, convocó, con el apoyo de entidades afines como la catalana Somatemps y el antiabortista Hazte Oír, una manifestación por la unidad de España en Madrid, pidiendo más mano dura con Catalunya y contra el Gobierno de Pedro Sánchez, que había llegado a la Moncloa gracias a los votos de Podemos y los de los independentistas vascos y catalanes. Participaron diez mil personas. Vox era todavía un partido extraparlamentario que se había hecho visible en los medios interponiendo querellas y compareciendo como acción popular en las causas judiciales que se estaban instruyendo para el 1 de octubre. Las encuestas de Andalucía le daban entre uno y cuatro escaños, y, gracias a la manifestación, Abascal apareció ese sábado de reflexión en Andalucía en diferentes televisiones de ámbito español, no para pedir el voto por su partido en Andalucía, sino denunciando que Sánchez ocupaba la Moncloa gracias a pactos con separatistas y terroristas, y criticando al PP de Rajoy por no haber detenido con un 155 de verdad el independentismo catalán.

Eran unas elecciones andaluzas anticipadas, porque Ciudadanos, que gobernaba en coalición con Susana Díaz, acababa de salir del gobierno le había dejado en minoría, como respuesta a que el PSOE había llegado con Pedro Sánchez a la Moncloa con el apoyo de independentismo catalán y vasco. Y aunque Abascal aquel sábado de diciembre del 2018, en las declaraciones a la prensa, no pedía el voto para su partido, ponía el dedo en la llaga en el tema neurálgico de aquellas elecciones, que no era ni la corrupción, ni el paro, ni los problemas en los sectores agrícolas o industriales, ni los servicios en las zonas rurales, de lo que ahora conocemos como la España vacía. El tema central era Cataluña. Abascal, con 12 escaños, tuvo la clave para que se formara el primer gobierno del llamado Trifachito, el pacto entre PP, Ciudadanos y Vox, pero con Vox fuera del gobierno.

El pasado 29 de enero, primer sábado de campaña en Castilla y León, Abascal, sabiendo controlar la agenda política e informativa, organizó con éxito una cumbre de parte de la ultraderecha en Madrid a la que asistieron los primeros ministros de Polonia y Hungría, Mateusz Morawiecki y Viktor Orbán, y la propia Marine Le Pen. La mayoría de asistentes están integrados en el grupo de los Conservadores y Reformistas del Parlamento Europeo, al que pertenece Vox, si bien los del Fidesz de Orbán, que han salido recientemente del Partido Popular Europeo, están transitoriamente como no adscritos, y Le Pen pertenece al otro grupo ultra, Identidad y Democracia, formado por partidos que no comparten el ultracatolicismo del grupo donde está Vox. Le Pen necesitaba ganar perfil y proyección, dado que en la carrera de las presidenciales de abril le ha salido la competencia de Éric Zemmour, a quien ha apoyado la sobrina díscola de Marine, Marion Maréchal-Le Pen. Entre los asistentes a la cumbre estaba Vincenzo Sofo, eurodiputado de Hermanos de Italia, pareja sentimental de Marion Maréchal. Hicieron sentar juntos a Marine Le Pen y la pareja de su sobrina. Pero ésta no fue la principal situación de tensión del encuentro. Con Polonia preocupada por la hostilidad de Rusia y el peligro de guerra en Ucrania, que pide el apoyo de la OTAN, de EE.UU. y de la UE, pero con Orbán y Le Pen hasta ahora favorables a Putin, se logró incluir dos líneas en la declaración final lamentando «las acciones militares de Rusia en la frontera oriental de Europa que nos han conducido cerca de una guerra». Sin embargo, tanto Abascal como el número dos del partido, Jorge Buxadé, se pusieron de perfil con el conflicto, criticando a Sánchez por no informar al Parlamento, pero sin posicionarse si apoyan las peticiones y las decisiones del OTAN, la UE y Joe Biden.

Vox quiere ahora gobernar, empezando por un ejecutivo bipartito en la Junta de Castilla y León con el PP, pero no se define ante el conflicto de Ucrania. Si más tarde o más temprano el gobierno del PSOE con Podemos es reemplazado por uno del PP con Vox, los ministros de Vox, como han hecho ahora algunos de Podemos, criticarán, aunque sea por motivos distintos, que España se implique siguiendo lo que dicen la OTAN, Bruselas y Washington a favor de Ucrania.

   

 

 

Com hem de cobrir l'extrema dreta? Intervinc al debat del Col·legi de Periodistes del dijous 30, sobre què s'ha de fer amb els partits ultres. Parlar-ne? Ignorar-los? Com s'ha d'informar?

Anar a la web del web del Col·legi i l'enllaç d'incripció

MARINE LE PEN A TV3. Publico al Periódico una reflexió sobre la presència de la ultradreta als mitjans públics i l'entrevista a Marine Le Pen, que fa Ricard Ustrell, que s'emetrà diumenge al vespre

Ahir al vespre vaig assistir a la projecció prèvia a la sala Phenomena de Barcelona de la nova temporada d'entrevistes en profundidat de Ricard Ustrell en el programa Els Quatre Gats, que comença aquest diumenge, amb el programa sobre Marine Le Pen que es va projectar íntegre. 
Sobre la'entrevista, el programa i la polèmica si els mitjans públics com TV3 donen massa espai a grups ultres com Democracia Nacional, Vox o ara amb Marine Le Pen, publico aquest article al Periódico, penjat aquesta tarda a la web i que demà sortirà a l'edició en paper.

MARINE LE PEN A TV-3

A l'extrema dreta li agrada que els mitjans reprodueixin les seves consignes, però si aquestes s'aborden amb profunditat i crítica, no sol acabar gaire ben parada.

 Xavier Rius, dijous 22 de novembre de 2018 

L’anunci de l’emissió a TV-3 de l’entrevista amb Marine Le Pen, feta per Ricard Ustrell, al programa 'Els quatre gats', ha tornat desencadenar la polèmica sobre si la televisió catalana dona massa difusió als líders ultres. Hi ha qui pensa que els '30 Minuts' sobre ultradreta i mesquites, en els quals hi apareixia Democracia Nacional, i les entrevistes a 'FAQS' al dirigent de Vox José Ortega Smith eren gols en pròpia porta. I que el retorn d’Ustrell amb les seves entrevistes sigui amb Le Pen seria un nou error. Un servidor discrepa d’aquesta opinió, ja que el que dona ales als ultres no són els minuts que surten, sinó com es tracta la informació. I Ustrell intercala opinions i anàlisi de persones crítiques amb Le Pen, com el futbolista Lilian Thuram i l’actor Sergi López.

Afirmacions falses sense rebatre

Els líders ultradretans ofereixen propostes simplistes a problemes complexos. I tal com vam veure amb la campanya a favor del 'brexit', basen molts dels seus arguments en dades falses. Quan el 2011 Xavier García Albiol va obtenir l’alcaldia de Badalona i Plataforma per Catalunya va aconseguir 67 regidors, era habitual escoltar que si un immigrant obria un negoci tenia una exempció d’impostos de cinc anys. I lamentablement sovint es trobava a faltar que els qui entrevistaven dirigents ultres no deixessin clar que aquestes afirmacions eren falses.

Recordo un programa del 2013 d’'Equipo de investigación' centrat en Josep Anglada. Mentre l’entrevistaven a Vic li sonava el mòbil i una veïna li comunicava que unes immigrants musulmanes s’havien emportat menjar sense pagar d’un supermercat pròxim. Allà hi va acudir Anglada amb els reporters i van entrevistar aquesta veïna sense contrastar amb els empleats de l’establiment i sense adonar-se que la veïna és la mateixa ciutadana hispanoxilena, simpatitzant de Pinochet i col·laboradora de PxC, que havia protagonitzat la mítica enganxada, a TV-3 amb el Josep Cuní del "¡Prou, prou, prou!".

Quan vaig publicar el 2011 el llibre 'Xenofòbia a Catalunya', després dels èxits electorals d’Albiol i PxC, Anglada va arribar a assistir a una presentació del llibre per això que 'l’important és que es parli de mi encara que sigui malament’. Però un any més tard em va interposar diverses querelles per injúries i calúmnies que van arribar a l’Audiència de Barcelona, que les va desestimar. I és que als ultres els agrada que es reprodueixin en els mitjans les seves consignes, però si s’aborden amb profunditat, tal com fa Ustrell, no solen acabar ben parats.

De la ultradreta convé parlar-ne, i parlar-ne no necessàriament la beneficia. I ja que tenim a Vox en l’horitzó, amb qui Le Pen mostra proximitat al final de l’entrevista, em permeto apuntar que el que sí que la beneficia és que, com es feia en ocasions amb PxC, s’organitzin contramanifestacions davant dels seus actes. Tantes vegades m’ha preguntat Anglada abans d’un acte: ¿Saps si vindran els "guarros" a manifestar-se?. Ell volia que vinguessin, ja que així apareixia la Brigada Mòbil, hi havia encreuament d’insults i aquest acte de 50 persones segur que sortia als mitjans.      

Xavier Rius, El Periódico 22 de noviembre de 2018

El anuncio de la emisión en TV-3 de la entrevista con Marine Le Pen, realizada por Ricard Ustrell, en el programa 'Els Quatre Gats', ha vuelto desatar la polémica sobre si la televisión catalana da demasiada difusión a los líderes ultras. Hay quién piensa que los '30 Minuts' sobre ultraderecha y mezquitas, en los que aparecía Democracia Nacional, y las entrevistas en 'FAQS' al dirigente de Vox José Ortega Smith eran goles en propia puerta. Y que el retorno de Ustrell con sus entrevistas sea con Le Pen, sería un nuevo error. Un servidor discrepa de esta opinión, ya que lo que da alas a los ultras no son los minutos que salen, sino cómo se trata dicha información. Y Ustrell intercala opiniones y análisis de personas críticas con Le Pen, como el futbolista Lilian Thuram y el actor Sergi López.

Afirmaciones falsas sin rebatir

Los líderes ultraderechistas ofrecen propuestas simplistas a problemas complejos. Y como vimos con la campaña a favor del 'brexit', basan muchos de sus argumentos en datos falsos. Cuando en el 2011 Xavier García Albiol obtiene la alcaldía de Badalona y Plataforma per Catalunya consigue 67 concejales, era habitual escuchar que si un inmigrante abría un negocio tenía una exención de impuestos de cinco años. Y lamentablemente se echaba en falta en ocasiones que quienes entrevistaban a dirigentes ultras no dejaran claro que dichas afirmaciones eran falsas.

Lo que sí beneficia a los ultras es que, como pasaba a veces con PxC y deseaba Anglada, se convoquen protestas delante de sus actos 

Recuerdo un programa del 2013 de 'Equipo de Investigación' centrado en Josep Anglada. Mientras le entrevistaban por Vic, sonó el móvil y una vecina le comunicó que unas inmigrantes musulmanas se estaban llevando comida sin pagar de un supermercado cercano. Allí acudió Anglada con los reporteros y entrevistaron a dicha vecina sin contrastar con los empleados del establecimiento y sin percatarse de que dicha vecina es la misma ciudadana hispanochilena, simpatizante de Pinochet y colaboradora de PxC, que había protagonizado la mítica enganchada en TV-3 con Josep Cuní del "¡Prou, prou, prou!".

Cuando publiqué en el 2011 el libro 'Xenofòbia a Catalunya', tras los éxitos electorales de Albiol y PxC, Anglada llegó a asistir a una presentación del libro por aquello que 'lo importante es que se hable de mí aunque sea mal'. Pero un año más tarde me interpuso diversas querellas por injurias y calumnias que llegaron a la Audiencia de Barcelona, que las desestimó. Y es que a los ultras les gusta que se reproduzcan en los medios sus consignas, pero si se abordan con profundidad, como hace Ustrell, no suelen acabar bien parados.

De la ultraderecha hay que hablar, y hablar de ella no necesariamente le beneficia. Y ya que tenemos a Vox en el horizonte, con quien Le Pen muestra cercanía al final de la entrevista, me permito apuntar que lo que sí le beneficia es que, como se hacía en ocasiones con PxC, se organicen contramanifestaciones delante de sus actos. Tantas veces me ha preguntado Anglada antes de un acto: ¿Sabes si vendrán los "guarros" a manifestarse?. Él deseaba que vinieran, dado que así aparecía la Brigada Mòbil, había cruce de insultos y ese acto de 50 personas seguro que salía en los medios.      

 Leer en castellano en El Periódico

 

A l'edició de paper sur publicat el divendres 23 de novembre

EL REPTE D'EUROPA: DESACTIVAR DISCURS DE LE PEN. Publico a Nació Digital

«Si França, Brussel·les i Berlín no actuen sobre les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri, podrà ser de veritat el guanyador»

Xavier Rius, Nació Digital. 12 de maig de 2017

"Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l’holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent.

Pocs analistes havien pronosticat les victòries del Brexit i de Trump, i aquells dies les enquestes donaven com a vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. El Front Nacional era des de 2014 el primer partit de França, com ho demostrava el fet de ser el més votat a les últimes eleccions europees i regionals.  I Petry liderava un partit euroescèptic que, en el context de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània, superant a la CDU de Merkel, i les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.


Le Pen mai va creure que pogués guanyar la segona volta de les presidencials de diumenge, però sí que trauria uns resultats molt millors que els que ha obtingut i que la seva veritable victòria la tindria a les legislatives de juny. I més enllà que la Unió Europea hagi respirat tranquil·la per l’àmplia victòria d’Emmanuel Macron, el cert és que Le Pen, més enllà de quedar-se per sota dels pronòstics, ha doblat els vots del seu pare i ha obtingut 10.644.118 vots, trencant el sostre de vidre del Front Nacional i finiquitant el cordó sanitari republicà que feia que en segona volta tots els altres partits fessin front comú contra el FN.

Certament la victòria de Macron és una bona notícia per Europa, però si França, Brussel·les i Berlín no desactiven algunes de les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri Marine Le Pen, podrà ser de veritat el guanyador. I Le Pen sembla que amb la proposta de redefinir o fer un nou partit i potser passant pàgina a propostes que espanten també als seus votants potencials com la sortida de l’euro, ja s’està posant les piles i sembla que se centrarà més en l’aspecte identitari, la islamofòbia i el rebuig a la immigració, així com el rebuig a la “casta política” francesa i la tirania d’Alemanya.

Recordem que fa cinc anys François Hollande en guanyar les eleccions va proclamar davant la multitud que l’aclamava a la Bastilla: “He sentit la vostra voluntat de canvi”. Hollande deia això en un moment que la classe política estava força desacreditada pel seu aïllament de la realitat de que vivia la ciutadania. Encara no feia un any de l’escàndol sexual i econòmic del qui havia intentat ser candidat socialista a la presidència, Straus Khan.  I el mandat d’Hollande no s’ha caracteritzat per cap canvi ni pel fets, ni per les formes del president.

Ara Macron té una nova i potser última oportunitat, i més enllà de la seva capacitat de regenerar la vida política francesa, cal que Brussel·les i Berlín facin un gir cap a una Europa més social. Macron va celebrar la victòria fent sonar l’himne d’Europa. Angela Merkel ha felicitat a Macron però continua oposant-se al fet que es comparteixi el deute amb els anomenats eurobons, a reformar el pacte d’estabilitat i a alleugerir les polítiques d’austeritat. I si la Unió Europea no fa aquests canvis, Macron es trobarà atacat per dos fronts, els la França insubmisa de Melenchon i el partit de Le Pen, amb una mena de pinça al carrer i al Parlament que desacreditarà les institucions franceses i europees, que podria propiciar una victòria real de Le Pen d’aquí cinc anys.

Wilders no va guanyar les eleccions del març, i Petry ha dimitit en viure Alternativa per Alemanya una nova crisi. La primavera ultra europea anunciada, aquest any evidentment no serà, però si Macron no aconsegueix regenerar la classe política francesa i Europa no fa un canvi de polítiques econòmiques, d’aquí cinc anys una Le Pen que no té res a perdre, podria ser la novena presidenta de la Vª República francesa, i el projecte europeu llavors sí que faria aigües.


 Llegir a Nació Digital

GUANYARÀ LA POR?, Analitizo al Punt Avui consequències i reaccions a atemptats com el de Berlín i la pujada de l'extremadreta

Xavier Rius, El Punt Avui, 23 de desembre de 2016

Si alguna conclusió podem treure de l'atemptat al mercat de Berlín és que l'any 2017 no serà millor que els anteriors, donat que Estat Islàmic anima els seus seguidors a actuar a Europa, que la ultradreta pujarà i que els partits defensors dels valors pels quals va sorgir el projecte europeu retrocediran. El que caldrà veure és si la sensació d'inseguretat derivada d'atemptats com el de Niça o el de Berlín aconseguirà canviar la nostra manera de viure. Caldrà veure si continuarem passejant despreocupadament entre la gentada, sortirem a comprar o a gaudir d'uns focs artificials o si ens tancarem més a casa. A Catalunya i a l'Estat espanyol tenim la trista experiència del terrorisme d'ETA. I, malgrat atemptats com el d'Hipercor, tothom va continuar fent la mateixa vida. Tots vam seguir anant a centres comercials assumint el perill de ser víctima d'un atemptat, amb la mateixa actitud amb què sortim a la carretera els divendres sense que ens afecti la certesa que aquell cap de setmana hi haurà a les carreteres una dotzena de morts.

Però, encara que els europeus no deixem de sortir i ens acostumem a viure amb el risc de ser víctimes d'un atemptat, on sí que es plasmarà la por serà en els resultats d'eleccions pròximes, com ara les presidencials franceses o les alemanyes del 2017, on la ultradreta té molt a guanyar. I davant aquesta certesa, com hem vist a França amb els candidats de les presidencials, alguns actuen equivocadament assumint part del discurs dels xenòfobs. L'any 2002, socialistes, comunistes i ecologistes es van mobilitzar en la segona volta votant Chirac per barrar el pas a Le Pen, però no està clar que aquesta mobilització es repeteixi.

Tant Marine Le Pen, com l'holandès Gert Wilders, com la líder de l'emergent Alternativa per Alemanya (AfD), Frauke Petry, han carregat després de l'atemptat de Berlín contra Angela Merkel per la seva política d'admissió de refugiats. Però les propostes que fan els ultres, tot i ser electoralment rendibles, són impossibles d'aplicar. No es pot prohibir una religió i no es poden fer deportacions de centenars de milers de persones.

Donat que encara no s'han detingut els autors de l'atemptat de Berlín i ignorem si l'acció tindrà, com en altres atemptats, un epíleg sagnant, no saben com afectarà les eleccions, si Merkel serà derrotada, i amb quina força AfD entrarà al Parlament. Però, tant o més perillós que l'entrada dels xenòfobs al Parlament, serà que la resta de partits endureixin el seu discurs amb propostes que només aconseguiran legitimar els ultres. Ha passat a França quan François Hollande va fer seva la proposta del Front National de retirar la nacionalitat francesa als que se sumin a Estat Islàmic. Algú creu que, a algú que està disposat a immolar-se, el farà desistir l'amenaça de perdre la nacionalitat?

L'any també pinta malament des del punt de vista de principis que crèiem consolidats, com ara la persecució de criminals de guerra. Amb Obama, John Kerry i l'ONU fora de joc, els presidents de Turquia i Rússia, Recep Tayyip Erdogan i Vladímir Putin, pacten una solució al conflicte sirià que implica la continuïtat de Baixar al-Assad, que Europa i l'ONU acabaran acceptant com un fet consumat.

Llegir al Punt Avui

¿LOS VOTANTES DE IZQUIERDAS CON FILLON? El rechazo de la izquierda a las propuestas sociales y económicas del candidato conservador, podría dar la victoria a Le Pen, dado que es dudoso que comunistas, ecologistas y socialistas se movilicen masivamente por el candidato conservador como en 2002 en la segunda vuelta para evitar la victoria del FN. Publico en El Periódico

Xavier Rius, periodista

El Periódico, 1 de diciembre de 2016

En las elecciones presidenciales francesas del 2002, Jean-Marie Le Pen obtuvo en la primera vuelta 4.804.713 votos, frente a los 5.665.855 del conservador Jacques Chirac. En esa primera vuelta, con un amplio abanico de candidatos, votaron 28.498.471 franceses, un 71,6% del censo. El hecho de que el candidato de Frente Nacional superase al socialista, Lionel Jospen, conmocionó a centristas e izquierdistas, que en la segunda vuelta, en la que participaron 31.062.988 franceses --el 79’71% del electorado--, votaron masivamente por Chirac, que venció con 25.537.956 votos frente a Le Pen, que obtuvo 5.525.032. Dichas cifras, con más participación en la segunda vuelta, confirmaron que socialistas, ecologistas y trotskistas se movilizaron, dando su voto al candidato conservador para evitar la victoria de Le Pen.

EL PROGRAMA DE FILLON

Dado que parece casi seguro que Marine Le Pen, cuyo partido fue el más votado en las europeas del 2014, llegará a la segunda vuelta de las presidenciales, y que el otro candidato será el conservador François Fillon, que el domingo ganó las primarias, asaltan dudas de si, como ocurrió en el 2002, los votantes de izquierda se movilizarán en la segunda vuelta por el candidato conservador.

El programa social y económico de Fillon, con sus propuestas de alargar la edad de jubilación, recortar el Estado del bienestar, despedir a medio millón de funcionarios --mayoritariamente profesores y médicos, dado que no debilitará a la Policía ni al Eejército--, es rechazado por toda la izquierda. Fillon, además de acercarse a las políticas de Trump, May y Putin, hace propuestas que contentan a los sectores más conservadores, como prohibir las adopciones a las parejas gais, restringir la llegada de refugiados y una serie de medidas para controlar no sabemos si al islam como religión o a los musulmanes como colectivo. Propuestas que son atractivas para posibles votantes del Frente Nacional, pero que son rechazadas por los votantes de izquierda que deberían darle su apoyo en una segunda vuelta.

LA IZQUIERDA DESENCANTADA

Y sus propuestas relativas al recorte del Estado del bienestar, subsidios, jubilación y drásticos recortes en sanidad y educación no son compartidas por Le Pen, que, como toda ultraderecha que niega serlo, defiende unas ideas sociales de mantenimiento del Estado benefactor que debe proteger a la clase media y trabajadora castigada por las políticas de Bruselas y las grandes corporaciones y la globalización. Una globalización que según la encuesta de la fundación Bertelsmann, millones de ciudadanos ven como un problema. El Frente Nacional, como otras ultraderechas y populismos que crecen, se nutre no solo de votantes conservadores o rurales, sino sobre todo de votantes de izquierda desencantados. Por ello, quedando ya en segundo plano las ideas de Le Pen y Fillon sobre el islam o los refugiados, que se asemejan, es posible que muchos votantes de izquierdas desencantados opten en la segunda vuelta por el programa económico y social de Le Pen frente al de Fillon. Y que el votante ecologista y comunista que en el 2002 se movilizó sin dudarlo por Chirac no acuda a las urnas. Ello puede tener como consecuencia que Le Pen sea la próxima presidenta de la República.

Leer en castellano en El Periódico

LA CRUÏLLA DE L'ISLAM A EUROPA, article que publico al Punt Avui sobre l'atemptat a Charlie Hebdo

Xavier Rius, periodista

Divendres, 9 de gener de 2015 

 Llegir al Punt Avui

 El brutal atemptat a la revista Charlie Hebdo a París significa un punt d'inflexió que, si les comunitats islàmiques que viuen a Europa no afronten amb valentia, pot abocar els seguidors d'aquesta religió a un carreró sense sortida de confrontació que només beneficiarà els sectors musulmans que amb la prèdica o les armes reneguen dels valors de llibertat de consciència i expressió d'Europa i, també, els líders populistes que creixen sacsejant la xenofòbia, en un context de ruptura de la cohesió social. Escenari nefast per a la majoria de musulmans o originaris de països musulmans i també per als qui creiem en els valors de l'humanisme i la llibertat de creences.

Tan cert com que fa sis o dotze segles eren més tolerants i oberts als descobriments científics, als debats filosòfics i a la diversitat de creences certs països islàmics que bona part de l'Europa cristiana, l'islam oficial viu avui al marge de certs descobriments científics, i nega la prevalença de la substantivitat dels drets humans. Substantivitat dels drets humans que es basa en la consideració igualitària de totes les persones siguin d'on siguin i tinguin les creences que tinguin i, també, en la llibertat de poder canviar de creences i no amagar-se'n.

L'islam, que està mancat de màxima autoritat o califa des del 1924, no ha anat en aquesta direcció i considera l'Alcorà l'última i definitiva revelació de Déu que no pot ser reinterpretada, i no només pretén donar resposta als reptes espirituals dels creients, sinó que també és el marc al qual s'han de sotmetre la política i les relacions humanes. I com que està per sobre de la política i els drets humans, no es permet, per exemple, que un musulmà deixi de ser-ho, tot i que milions al nord d'Àfrica deixen de ser-ho sense fer-ho públic.

Certament, en molts països islàmics i entre les comunitats magribines europees hi ha molts pensadors que qüestionen certes interpretacions de l'Alcorà o fins i tot qüestionen l'autenticitat o la literalitat de certs fragments de l'Alcorà i dels hadits o frases atribuïdes a Mahoma. Però, lamentablement, tret de Tunísia, que gràcies a la pressió del carrer la seva nova constitució prohibeix la persecució de l'apostasia –és a dir, deixar de ser musulmà o qüestionar la literalitat de l'Alcorà–, el text que els musulmans d'una o altra tendència consideren com a sagrat té fragments, sobretot en la seva segona part, que inciten a l'odi contra els ateus, els jueus i els cristians. Tot i que a l'Antic Testament i la Torà hi ha fragments que criden a la violència, avui des de les esglésies cristianes i les sinagogues quan es comenten aquests fragments es contextualitzen i no s'interpreten en aquest sentit.

L'islam, però, tal com s'interpreta majoritàriament, xoca amb els principis de llibertat ideològica, de consciència i d'expressió. Evidentment els musulmans europeus no poden canviar el que es diu des de les mesquites i els palaus reials a Riad, Qatar o Rabat. Però, pel seu propi bé, haurien de reconèixer sense embuts que la llibertat de consciència –creure o no creure– i la d'opinar amb paraules o dibuixos de bon o mal gust formen part dels pilars d'Europa.

 

PRESENTACIÓ DE LA CAMPANYA D'UCFiR A LES ELECCIONES EUROPEES "No votis als hereus de Hitler i Franco"

Unitat Contra el Feixisme i el Racisme ha presentat aquesy migdia davant les oficines deParlament Europeu a Barcelona la campanya contra el vot a partits racistes, franquistes i xenòfobs i el pacte dels partits a no utilitzar el discursos xenòfobs ni fer el joc a aquests partirs.
Han intervingut Ernest Maragall, candidat d'ERC-NEC, Ernest Urtasun cap de llista d'ICV- EUiA, i Javi López cap de llista del PSC. També ha parlat la candidata Núria Lozano d'EUiA i Quim Soler de la CUP, partit que no es presenta a aquestes eleccions.

 Javier López (PSC)

 Ernest Urtasun d'ICV

Ernest Maragall, ERC-NEC

"Crida de les candidatures i forces polítiques de cara a les eleccions europees

Ens preocupa l’extensió, per gairebé tota Europa, de l’extrema dreta. Aquesta pren diverses formes, des del nazisme descarat (Jobbik, Alba Daurada), passant pel feixisme disfressat de demòcrata (el Front National de Marine Le Pen o la Lega Nord), fins al populisme xenòfob (UKIP o Geert Wilders). Tot i aquestes diferències, Le Pen i Geert Wilders han pactat una candidatura conjunta per a les eleccions europees del proper 25 de maig, amb la que amenacen amb ser una de les forces més votades a diversos països.

A l’Estat espanyol, sembla que hi haurà diferents candidatures d’extrema dreta, com ara els nazis de “España en Marcha” i de Democracia Nacional —que inclouen dirigents que proposen una sublevació armada i militants que duen a terme brutals agressions al carrer— i el populisme d’extrema dreta de Vox, on participa Alejo Vidal-Quadras. Obtinguin o no un vot important, aquestes forces representen una amenaça per a la democràcia i la convivència.

És molt perillós quan altres partits imiten els seus discursos xenòfobs, islamòfobs, o gitanòfobs, o bé respecte a la qüestió nacional i les llibertats sexuals. L’experiència de França demostra clarament que quan els partits institucionals copien les idees de l’extrema dreta, a la llarga no li resten suport sinó que la normalitzen i l’enforteixen.

Amb la situació de crisi actual, el feixisme és una amenaça real, però la seva victòria no és inevitable. Som moltes més les persones que defensem una societat plural i democràtica, les que celebrem la nostra diversitat i riquesa cultural, les que volem la justícia social per a tothom, sense importar el color de la pell, el gènere, la religió, l’orientació sexual…

Per tant, com a candidatures i partits oposats al feixisme i al racisme, adoptem els següents compromisos de cara a la campanya electoral:

1. No utilitzarem discursos xenòfobs, ni ens quedarem en silenci si altres ho fan.

2. Al mateix temps que duem a terme la nostra pròpia campanya, farem el possible per difondre també els arguments i els materials dels moviments unitaris i ciutadans contra el feixisme i el racisme. Als territoris on ja s’han establert moviments d’aquest tipus, els donarem el nostre suport; on encara no existeixin, farem el possible per contribuir a la seva creació.

3. Dins del Parlament europeu, no permetrem cap concessió a l’extrema dreta: exigirem el compliment, el més estricte possible, del reglament per tal d’evitar que tinguin grup propi, amb accés a informes, càrrecs i subvencions… que farien servir per fomentar l’odi. Limitarem al màxim la seva capacitat d’enverinar la política europea.”"

La declaració també es troba en castellà i euskera, a http://redunitaria.wordpress.com/

Unitat contra el feixisme i el racisme
http://unitatcontraelfeixisme.org
http://www.facebook.com/unitatcfr

http://twitter.com/#!/UnitatvsRacisme

 Document signat pels candidats

La España en Marcha, MSR, Falange Española de la JONS, Democracia Nacional, y Impulso Social- AES, llistes ultres, nacional revolucionàries o xenòfobes que es presenten. (clica)  També ocupa parcialment aquest espai VOX

LA ULTRADERECHA QUE VIENE; PUBLICO EN EL PAÍS

TRIBUNA

La ultraderecha que viene

El verdadero peligro procede de formaciones de centro y de esa izquierda desorientada que asumen parte de esos discursos que llevaron a Europa al totalitarismo y a la guerra

Xavier Rius Sant 29 ABR 2014 - 00:00 CET

 EL PAÍS

El 30 de marzo fue el Frente Nacional de Marine Le Pen, el partido de ultraderecha, el que tuvo unos excelentres resultados en las elecciones municipales francesas. El 6 de abril fue en Hungría, donde el neonazi Jobbik consiguió el 21% de los votos en las legislativas. El Jobbik, a diferencia del Frente Nacional, no maquilla su discurso, es claramente antisemita y antigitano y reivindica episodios e ideas del régimen nazi de la Cruz Flechada, responsable del exterminio de cientos de miles de judíos. El ascenso electoral de los partidos xenófobos contamina en muchos países al resto de fuerzas políticas. Es el caso de Francia donde, antes Nicolas Sarkozy y ahora los mismos socialistas, han asumido implícitamente algunos elementos del discurso de la ultraderecha, proponiendo medidas condenadas al fracaso como la expulsión de gitanos rumanos o búlgaros. En Hungría el partido gobernante, el conservador Fidesz, de Viktor Orbán, no sólo recorta las libertades y comparte con Jobbik algunas propuestas, sino que en nombre de una supuesta necesidad de renacer de la nación húngara y de recuperar su lugar en Europa, dio derecho al voto estas elecciones a las minorías húngaras de Serbia, Eslovaquia o Rumanía. Medida que recuerda las ideas expansionistas de Hitler en Polonia o Checoslovaquia en defensa de un espacio vital.
El ascenso de estos dos partidos de ultraderecha es una confirmación de que, tal como anuncian las encuestas, la ultraderecha puede duplicar o triplicar sus escaños en las próximas elecciones europeas con un discurso contrario a la inmigración, reivindicando la recuperación del control de las fronteras nacionales, y proponiendo la salida del euro y la Unión Europea. Una Unión que se ideó tras la barbarie nazi, precisamente, para evitar nuevas guerras. Así en 1951 se creó la Comunidad Económica del Carbón y del Acero que daría paso al Mercado Común, y más tarde a la Unión Europea. Una Unión en la que los estados cedían parte de su soberanía económica, monetaria y de fronteras, con unos ciudadanos amparados por la Carta de Derechos Fundamentales de la UE. Y tanto el Frente Nacional francés como el Jobbik húngaro, no sólo cuestionan las libertades fundamentales que reconoce la Carta y desean recuperar el poder de gestión de la economía cedido a la UE, sino proponen la salida de la misma, la recuperación del las fronteras y convierten en enemigos a los inmigrantes, sobre todo los musulmanes, y a los gitanos, señalándolos como una amenaza para Europa.
 Marine Le Pen ha querido dar una imagen
 de moderación distinta que la ofreció su padre

Ciertamente no todos los grupos de ultraderecha son iguales. Tres son las tendencias o familias de la ultraderecha europea. Unos, como el Jobbik húngaro o Amanecer Dorado de Grecia, no maquillan su discurso neonazi. Otros, como el Partido por la Libertad del holandés Geert Wilders o la misma Marine Le Pen, enfocan sus críticas a la pérdida de soberanía a causa de la integración europea y piden la salida de buena parte de la inmigración, rechazando con más énfasis la islámica. Por último, otros como el UKIP británico, enfatizan más las tesis eurófobas. Afortunadamente España será una excepción y parece que no habrá ninguna candidatura ultra que consiga escaño en Estrasburgo.
Plataforma X Catalunya, que obtuvo 67 concejales en 2011, no piensa presentarse y afronta una serie de avatares judiciales en relación a la reciente expulsión de su líder, Josep Anglada. Y las cinco candidaturas o coaliciones que se han presentado, La España en Marcha, Democracia Nacional, Falange de las JONS, Movimiento Social Republicano e Impulso Social, no ocultan una ideología franquista, ultracatólica o nacional-revolucionaria, con la que difícilmente conseguirán calar en el electorado. Y por más que en la lista de VOX haya candidatos de pasado ultra —como es el caso de Pablo Barranco, que fue secretario general de Plataforma per Catalunya—, dicha candidatura no puede equipararse a la ultraderecha europea, dado que no hace propuestas xenófobas ni eurófobas.
Es evidente que el Frente Nacional actual, no es igual que el Jobbik húngaro o Amanecer Dorado, y Marine Le Pen ha querido dar una imagen de moderación distinta que la ofreció su padre. Pero hasta hace un año el número tres del Frente Nacional, el eurodiputado Bruno Gollnisch, era presidente de la Alianza Europea de Movimientos Nacionales, de la que forma parte el Jobbik húngaro. Y sigue formando parte del Frente Nacional su fundador, Jean Marie Le Pen, que fue condenado en 2008 por minimizar el nazismo, en 1998 por negar la igualdad de las razas humanas y en 1989 por cuestionar la existencia de las cámaras de gas. Y gracias al liderazgo fuerte de su hija ha conseguido aglutinar a personas de ideas antisemitas con islamófobos que consideran Israel el baluarte de Occidente.
Es una realidad que el espacio ciudadano y económico europeo no es actualmente como se soñó. Pero las propuestas de la ultraderecha eurófoba son inviables y acarrearían grandes costes económicos y comerciales a corto y medio plazo. Es posible que la Unión Europea se precipitara al pactar el ingreso de Rumanía y Bulgaria sin plantear previamente unas políticas de integración de sus comunidades gitanas que, tras la caída de comunismo, se convirtieron en el chivo expiatorio de sus incipientes democracias, retornando dichos ciudadanos a formas de vida endogámicas y a un nomadismo que, gracias a la libertad de circulación europea, multiplicó por diez la distancia geográfica en la que se movían sus antepasados. Pero una cosa es reconocer la problemática derivada del asentamiento de miles de gitanos rumanos en Francia, Italia o España, y otra hacer de ello bandera electoral, sin más propuestas que presionarlos para que se marchen de una ciudad y se instalen en otra a cuatro horas de autopista.

 Manuel Valls destacó como ministro del Interior por las expulsiones de gitanos rumanos o kosovares

De la misma manera, una cosa rechazar es el papel de ciertos imanes salafistas, y discrepar de interpretaciones del islam contrarias a la interculturalidad y la laicidad, y, otra, la islamofobia étnica que criminaliza a millones de personas por su origen y les empuja a encerrarse en el gueto como reacción a una sociedad que los estigmatiza o los criminaliza.
La cuestión que debe preocupar no es únicamente que en Francia el Frente Nacional haya ganado en 11 ciudades, sino que la derecha o la misma izquierda asuman parte de sus tesis. Manuel Valls ahora primer ministro, destacó como ministro del Interior por las expulsiones de gitanos rumanos o kosovares, generando tormentas mediáticas que legitimaron su discurso de dureza, por más que dichas medidas sean poco o nada eficaces sino van acompañadas de un pacto europeo para afrontar la situación de marginalidad de dichos colectivos.
El peligro de la Europa que se unió para evitar nuevas guerras y nuevos fascismos no vendrá únicamente de 35 o 50 eurodiputados ultras. El peligro es ese centro y esa izquierda desorientada que, dudosa de las herramientas y estrategias para dar un giro a las políticas económicas, asume parte de discurso de quienes añoran o proponen ideas o valores de quienes llevaron a Europa al totalitarismo y la guerra. Y asumiendo en parte dichas propuestas, hacen de ciertos colectivos el chivo expiatorio de problemáticas complejas.

Xavier Rius es periodista y autor de diferentes libros y estudios sobre ultraderecha

Leer en EL PAIS