UNA CONFUSIÓ PROVOCADA QUE, AL MENYS A MI, EM PERJUDICA
Fa tres setmanes la Maria Dantas
d'ITACAT-Comunicació va creure que em convidava a mi a un debat sobre la
sanitat dels sense papers, però va parlar amb una altra persona que no li va
dir que, evidentment, s'estava equivocant de persona, i jo m’assabento quan el
debat ja s'ha fet. Fa uns dies una amiga de Face em diu que ens veurem a unes
jornades d'aquí a dues setmanes on "Xavier Rius Sant" hi és de
ponent, però a mi ningú no m'havia trucat ni preguntat si puc o si vull
participar-hi. El dilluns passat al Ple de Salt la regidora de PxC, Maria
Osuna, em comenta agradablement un article de l'e-noticies, titulat “La
Catalunya musulmana” que creu que jo he escrit i jo no l'he escrit. Ahir, en
acabar la manifestació de Vic en Jamal Meziani de la mesquita del carrer Sant
Pere i l'Abdelhaq Diyer de Manlleu em comenten molestos aquest suposat article
meu de l’e-notícies que ha estat reproduït a altres webs.
Em fa molta mandra parlar-me. Ho
comento a la biografia meva de presentació en aquest blog: (a diferència d'algú més jove de
qui m’atribueixen coses que jo no he dit, i que va començar a escriure en un
diari -dels mateixos temes que jo- quan jo ja havia publicat varis llibres, jo
no he canviat d'identitat). També ho explicava de passada en el meu últim
llibre quan el digital Tot Salt (pro Jaume Torramadé) i la web dels anti-ARU
deien de mi que era “un personatge amb un historial de canvis de nom”. I és que resulta que la persona que fa vint
anys va canviar d’identitat per esdevenir “Xavier Rius”, des que vaig anunciar
la publicació de “Xenofòbia a Catalunya” no para d’escriure de l’Anglada i de
l’Albiol, fet que ha incrementat aquestes últimes setmanes que, fins i tot,
acusa a CiU de “tous i bonistes”, cosa que a mi m’està tornant a crear un
merders impressionants.
La cosa és que el novembre de
1991, en un moment que jo col·laborava a tots els diaris de Barcelona i Madrid
tret del Ya, l’ABC i La Vanguardia, sobre temàtiques de seguretat, defensa,
conflictes internacionals, reforma de la justícia militar, estrangeria, terrorisme, i havent
publicat diversos llibres sobre el servei militar i l’objecció de consciència
(qüestió a la que jo m’havia donat a conèixer molts anys abans) comencen a
publicar-se articles dominicals sobre la reforma de la mili i el creixement de
l’objecció a La Vanguardia, signats per “Xavier Rius” que jo no he escrit i
tothom m’atribueix a mi.
He de dir que després de militar
activament al durant deu anys al Casal de la Pau i el Moviment d’Objectors de
Consciència (MOC) i ser conegut a nivell mediàtic a diaris, ràdios i TV com un
dels portaveus del MOC a Catalunya i l’Estat, quan plego el 1987, escric varis
llibres, passo a escriure com a analista sobre aquesta qüestió, i en poc temps
amplio les meves col·laboracions i articles a diaris i revistes com expert i
analista en temes de seguretat, defensa, dret penal, conflictes i drets humans
i col·laboro amb el Centro de Investigación para Paz de Madrid (CIP). Reconec que jo era un cas peculiar, donat que
sense ser advocat (sóc mestre) escric i faig xerrades sobre temàtiques molt
especialitzades a diaris com El País o El Mundo o El Independiente, com la
reforma de les lleis penals, processals i penitenciàries militars o dret penal
internacional i crims de guerra. Imagino que si aquest diaris me’ls publicaven
malgrat la meva joventut i ser autodidacta, ho deuria fer bé. Estic orgullós,
per exemple, d’haver tombat el procediment sumaríssim amb pena de mort de la
Llei Processal Militar, que es debatia al Congrés l’any 1989, gràcies a un
article a El País i una sèrie d’esmenes que li vaig demanar al Miquel Roca de
CiU que fes, i va guanyar.
Quan comencen a aparèixer aquests
articles a finals de 1991 sobre la mili i l’objecció a La Vanguardia signats
com “Xavier Rius” faig diferents gestions amb La Vanguardia, i després que em
diguin que no hi ha cap “Xavier Rius” a la Redacció, m’aclareixen que ho ha
escrit el redactor Javier Tejedor (quatre anys més jove que jo) que fins no feia gaire era a la delegació de
Madrid i s’acabava d’incorporar a la de Barcelona. Aconsegueixo parlar amb ell
i em dirà que es diu Xavier Tejedor Rius, que sap perfectament qui sóc jo i
m’ha llegit moltes vegades, però que ha decidit no a signar ni com a
Tejedor, ni com a Tejedor Rius, donat que ell sempre havia volgut ser “Xavier
Rius” especialista en temes de seguretat i defensa i que mai més no utilitzarà el
seu cognom patern Tejedor. Llavors jo faig una queixa a la direcció del diari i
al Col·legi de Periodistes dient que m’estan atribuint el que ell signa i que
és absurd que dues persones diferents signem igual dels mateixos temes. Setmanes
més tard el Col·legi de Periodistes i la direcció de La Vanguardia em responen
dient que el redactor Javier Tejedor Rius ha fet un canvi del seu nom en el
registre civil per passar a ser “Xavier Rius Tejedor”. El Col·legi de
Periodistes, tal com es recull en el document que adjunto en forma d’imatge
dictaminarà que “després de constatar documentalment que el periodista Xavier
Tejedor s’havia canviat legalment el seu nom pel de Xavier Rius que, conseqüentment,
el problema només podia resoldre’s en el terreny de l’acord i la bona voluntat d’ambdues
parts”.
Dictamen del Col.legi de Periodistes, revista Capçalera.
Jo llavors vaig anunciar que
passaria a signar com Xavier Rius Sant, però demanava que ell signés d’alguna
manera que no fos exclusivament “Xavier Rius” nom i signatura –el meu nom!- amb
la que feia anys que escrivia a diaris, revistes i llibres. Deia que si no
volia utilitzar el cognom patern, que n’agafés una altre dels seus avis, o
signés com Francesc Xavier, o pactar alguna manera per diferenciar-nos, però ell ho
rebutja. Aquesta qüestió informant que jo
sí que em volia diferenciar i signaria amb els dos cognoms es va publicar a El
País i més tard se’n va fer una notícia a El Mundo on jo també col·laborava on
ell no quedava gaire bé. Jo tornaré a utilitzar eventualment l’etiqueta d’”objector
de consciència” per més que no parli en nom de cap associació i sigui d’alguna
manera un retrocés al passat.
CONFUSIÓN, El País 21.12.1991
Desde el pasado domingo día 3 de noviembre están apareciendo unos
artículos de información y análisis sobre el servicio militar, la
objeción de conciencia y la nueva Ley del Servicio Militar en las
páginas de un diario firmadas por Xavier Rius.Puesto que yo soy autor de
diferentes publicaciones sobre esta temática y escribo sobre ello en
diversos periódicos, entre ellos EL PAÍS, y se me está atribuyendo la
autoría de dichos reportajes, deseo dejar claro, ante la imposibilidad
de hacerlo desde las mismas páginas de dicho diario, que yo no soy su
autor.
Dichos artículos, al igual que otro reportaje sobre las víctimas del
terrorismo, han sido escritos por el redactor Xavier Tejedor Rius,
quien, tras especializarse en temas de defensa e interior, se ha
reincorporado a las páginas de un diario con su nuevo nombre
periodístico: "Xavier Rius".
Dado que el señor Tejedor Rius no piensa firmar con su apellido
paterno, apareciendo sólo como Xavier Rius, y aunque yo desde ahora
firmaré con mis dos apellidos para diferenciarme de dicho redactor, me
veré abocado a esta absurda confusión que, sin lugar a dudas, al menos a
mí, me perjudica.-
Objetor de conciencia y miembro del CIP.
Notícia a El Mundo: La saga de los Rius, 24 d'abril de 1992
Jo passaré a signar Xavier
Rius-Sant com a acte de bona voluntat, però ell ho fa només com a “Xavier Rius” Jo
aclareixo constantment quan es dóna la confusió que som dues persones diferents
però ell, sovint, no explica que ha canviat d’identitat i no és jo. Així un any
més tard unes associacions de Sabadell organitzen uns debats sobre la reforma
de la mili i l’objecció, els responsables de l’ajuntament en veure que xavier Rius ara escriu a La Vanguardia contacten amb ell
trucant a La Vanguardia i el dia de la xerrada els col·lectius juvenils de
Sabadell i el grups d’objectors es troben que qui seu a la taula no és la
persona que havien proposat. D’anècdotes d’aquest tipus en podria explicar
moltes. Ell agafa sovint un to sensacionalista i recordo com s'enfadavem amb mi sovint els responsables de les administracions que gestionaven la Prestació Social dels objetors, i jo havia d'explicar, No sóc jo, és l'altre!
Mentrestant jo col·laboro a la
majoria de diaris, tret de La Vanguardia i publico més llibres com “Xavier Rius
Sant”. També escric a El Mundo a opinió i alguns dels meus articles a El Mundo
sobre la guerra de Bòsnia i sobre la legislació de crims de guerra són
seleccionats a fi d’any per l’anuari del diari que recull cinc articles de cada
mes. Jo visc entre Barcelona i Moià.
Doncs bé, l’agost de 1995, sent
jo col·laborador de El Mundo, ell deixa La Vanguardia i passa a formar part de
la redacció de l’edició de El Mundo de Barcelona i s’estrena amb una notícia de
la que jo n’havia escrit i parlat a la ràdio: Una trifulca de mig any abans
entre mossos d’esquadra de paisà i guàrdia civils a Moià. Que la notícia amb
que s’estrena sigui aquesta sobre el lloc on visc POTSER ÉS CASUALITAT O POSTER
NO.
Jo no me n’assabento aquell mateix dies en ser
de vacances, però uns dies després que surti aquest article, es publica al
Mundo un article meu a Opinió sobre el GAL i general Galindo que havia enviat
uns dies abans, i molts redactors del Mundo a Madrid estan convençuts que a qui
han contractat sóc jo. Al cap de poc més d’un any, per motius que m’abstenc de
comentar, ell deixa de signar articles al Mundo on continua treballant.
Quan plega del Mundo impulsa el
digital e-notícies -o E notícies- i com aquell digital serà generalista la confusió ja no serà
tan habitual. Ell escriu com a “Xavier Rius”, jo com a Xavier Rius-Sant, si bé
per qui em coneix de sempre jo segueixo sent, senzillament “Xavier Rius”. No m’importa
signar com Xavier Rius Sant, però no em sento còmode, ni és el meu nom quan es
dirigeixen a mi com “Xavier R. Sant” com passa amb molta gent que té nom
compost que prima el segon, o com Xavier Riusant, com únic cognom. I hi ha gent
que em diu que sóc jo qui he canviat d’identitat i que hauria de signar, com
creuen que em deia abans, “Xavier Sant”.
Jo intento viure al marge d’això, tot i que moltes vegades he de repetir
“t’equivoques de persona” o “confons dues persones en una”.
Amb el temps e-notícies, centrat en l'activitat del Parlament català, agafarà un to que com denunciarà ERC durant el primer Tripartit, "em subvenciones o difonc rumors del teu partit". Així des d'ERC es crea e-brutícies (Clica aquí per anar a e-brutícies) lamentant que primer durant el govern de Jordi Pujol amb CiU, i ara amb Maragall i Montilla, el PSC cedeix al que anomeran pressions o extorsions: o em subvenciones o difonc rumors que et perjudiquen. La resta de digitals, com Nació Digital, Vilaweb i Racó Català denunciaran que les subvencions que té e-notícies són molt superiors a la resta de digitals i diaris de paper amb versió digital, en proporció a l'audiència. Durant mes d'un any, i des de difentes webs, e-bruticies farà (des de la mateixa Generalitat) una rèplica diària als que anomena "les intoxicacions d'e-notícies". Des de sectors independentistes es recordarà el paper que havia jugat ell des de La Vanguardia l'any 1992 i el triple joc que havia fet amb la informació que obtenia dels familiars de detinguts durant l'Operació Garzón que hauria passat a la Guardia Civil o publicat de manera tergiversada .
El 2007, quan publico “El libro
de la inmigración en España” deixo d’insitir a cada article que em posin el
guionet i, sense proposar-m’ho, em trobo que a la majoria de llocs on
col·laboro, sobretot premsa de fora de Catalunya, com El País on els articles
surten amb la foto, i de vegades també al Periódico i l’AVUI, els articles meus surten a dalt, sota el
títol com “Xavier Rius” i al final de l’article com “Xavier Rius Sant autor de…,
o periodista especialitzat en…”, etc. Faig xerrades arreu d'Espanya com un dels màxims experts en política migratòria i tinc forta presència mediàtica fora de Catalunya.
Els problemes reapareixen quan es
fa públic que en pocs mesos trec el llibre “Xenofòbia a Catalunya” i casualitat
o no aquest periodista comença a escriure com no havia fet mai sobre l’Anglada
i sobre l’Albiol, justificant sovint el seus punts de vista. No explicaré aquí
les moltes confusions amb que m’he trobat. Jo continuo dient que al menys a mi
em perjudica que m’atribueixin coses que jo no he dit. Però a nivell d’anèctoda
divertida tinc el mail que em va enviar l’Anglada a mi equivocant-se d’adreça
de correu a l’agost (ell sap perfectament qui és un i qui és l’altre)
felicitant-me per l’article a l’E notícies: “No sóc racista, però”. E-notícies és acusat d'agafar ara un línea sensacionalista al favor d'UDC (clica aquí) (i també aquí)
Hi ha també una altre fet que al
menys a mi em perjudica i molt. Ell que no havia publicat mai cap llibre, el maig de 2011, dies abans de les municipals i amb la seva línia pro CiU, treu el seu primer llibre “Contra la
Barcelona Progre” que es un al·legat contra el PSC i Iniciativa. Doncs bé a la
majoria de llocs, diaris i digitals surt anunciat com “El último libro de
Xavier Rius” o “un nuevo libro de Xavier Rius” (http://www.periodistadigital.com/ocio-y-cultura/libros/2011/05/16/xavier-rius-contra-libro-barcelona-progre-hereu-alcalde.shtml)
i diverses llibreries el llibre és etiquetat com de “Xavier Rius Sant”, entre
ells el FNAC. Això farà que em queixi al seu editor pel fet que s’etiqueta com
a Xavier Rius Sant i que alguns dels mitjans que l’anunciaven com “un nou
llibre” o “l’últim llibre de Xavier Rius”. Alguns mitjan ho canvien, altres no. El FNAC,
després de setmanes de queixa ho canvien, altres no (mira aquí com posa que és de Rius Sant) En aquest moments jo tinc quatre
llibres diferents a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona, uns
com a “Xavier Rius” i altres com a “Xavier Rius Sant”, però linken com a llibre
del mateix autor –jo-, també, “Contra la Barcelona progre” (actualitzat! Finalment gràcies a la bibliotecària de Moià ho he aconseguit esmenar!). A la Biblioteca Nacional de España encara surto jo com l'autor
Com ell es nega a
donar cap més cognom que el seu matern, Rius, em diuen que el sistema informàtic
no pot evitar-ho si aquesta persona només utilitza un cognom (el matern). .
I
com deia al començar aquest escrit, aquests últims mesos, després de tenir una línea totalment pro CiU, s'apropa al PP i al discurs més dur d'UDC, i comença a justificar a Xavier García Albiol i Josep Anglada. Però va més enllà i va acusar a la Joan Ortega d’UDC de semblar l’Imma Mayol per defensar
la sanitat dels sense papers, i fa una setmana va fer l’article sobre la Catalunya
musulmana que moltes entitats islàmiques m’han atribuït a mi. Com vaig escriure
al País fa més de 20 anys, aquesta és una confusió absurda que, al menys a mi,
em perjudica!. POTSER ÉS CASUALITAT, POTSER NO. Ell sempre diu que s’ha de ser
burro per confondre’ns i no hi ha confusió. Doncs que truqui a ITACAT comunicació, amb qui
va parlar, a les associacions islàmiques d’Osona, a la regidora de PxC de Salt que
aquests últims dies s’han confós i els hi digui que són idiotes o que la culpa
és meva –que vaig néixer “Xavier Rius” i quan ell estudiava jo ja havia publicat vàrios llibres com "Xavier Rius" -, per no voler signar “Riusant”
Llegir informació de la redacció de La Vanguardia on surt a la foto com Xavier Tejedor Qui és?, ¿Quién es?, autor de, periodista, biografía, biografia, Wikipedia, Vikipedia, Vikipèdia, Qui sóc?, ¿Quién soy? e, a, de, per, articles, notícies, fotofografies, fotografias, noticias, notícies, -, i, e-, a,enoticias,
