ORIOL AMORÓS DEIXA L'ESCÓ AL PARLAMENT PER TORNAR A LA SECRETARIA D'IMMIGRACIÓ EN SUBSTITUCIÓ DE XAVIER BOSCH.

 Xavier Bosch, Secretari sortint

Oriol Amorós, deixar el Parlament per tornar a la Secretaria d'Immigració

El fins ara diputat, Oriol Amoros, que va ser l'anterior legislatura portaveu adjunt d'ERC al Parlament, i que va perdre les primàries d'ERC a l'alcaldia de Barcelona front Alfred Bosch, ha estat nomenat nou Secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat. 

Amorós no només es retira de l'activitat parlamentària, sinó que torna així al càrrec que va ostentar entre  entre 2006 i 2010, quan amb el Tripartit va ser Secretari per a la Immigració. Durant aquella etapa va impulsar el Pacte Nacional per a la Immigració i la Llei d’Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya, i va participar en la negociació de la transferència a la Generalitat de Catalunya de les autoritzacions de permisos de treball. 

El fet que la Conselleria d'Afers Social i Família recaigui ara en la militant d'ERC, Dolors Bassa, ja feia pensar que es cessaria a qui fins fa uns dies ocupava el càrrec, Xavier Bosch, vinculat a Convergència i la Fundació Nous Catalans i que ocupava el càrrec des de 2010. Bosch, que li ha tocat gestionar un període en el que el Govern central va reduir gairebé a cero els fons d'integració a les persones nouvingudes, i va viure episodes complexos com l'expulsió del dirigent de Nous catalans, Noureddine Ziani, ha publicat aquesta carta de comiat que adjunto a continuació:   

ESCRIT DE COMIAT DEL FINS ARA DIRECTOR D'IMMIGRACIÓ DE LA GENERALITAT

Quan un dia de finals de gener de 2011 l’aleshores conseller Josep Lluís Cleries em va presentar les persones de la Direcció General per a la Immigració amb les quals havia de començar a treballar vaig pronunciar unes paraules on, entre d’altres coses, em comprometia a treballar,en equip, com un bon servidor públic i amb lleialtat.

Cinc anys i dues legislatures després deixo el càrrec amb la confiança de pensar que he complert els meus compromisos d’aleshores. Des de la Direcció General per a la Immigració hem fet una feina col•lectiva lleial al govern, a la resta d’institucions i sobretot a la gent, a les persones a qui hem servit tant bé com hem sabut.

Amb aquesta feina he conegut molta gent i he après coses noves en un enriquiment personal que valoro moltíssim.

Però hem hagut de superar serioses dificultats. Per començar, el 2012 Madrid ens va escanyar econòmicament ja que el govern espanyol va deixar a zero els fons que des de feia anys ajudaven a finançar les nostres polítiques d’acollida i integració. Uns fons que no podien ser automàticament coberts per la Generalitat degut als problemes financers que llavors patia i que avui encara pateix. La crisi i la manca de liquiditat van provocar, a més, restriccions en els horaris i les retribucions dels treballadors públics, unes restriccions que no ajudaven precisament a mantenir un bon ritme de feina.

Malgrat aquestes limitacions, però, en aquests anys hem mantingut un bon ritme: hem creat un sistema que ha permès fer més de 100.000 informes d’estrangeria(d’integració social per a l’arrelament social a Catalunya, d’esforç d’integració,d’adequació de l’habitatge i de nacionalitat) d’acord amb el nou reglament de la Llei espanyola d’estrangeria. Hem desenvolupat la Llei d’Acollida de les Persones Immigrades i de les Retornades a Catalunya i hem començat a implementar arreu del país la creació del Servei de Primera Acollida. Un servei innovador per ajudar a les persones nouvingudes des del moment del seu empadronament en un municipi català un servei de formació en les llengües oficials, començant per la catalana,d’orientació laboral i, molt important, de coneixement de la societat catalana i el seu marc legal. Una gran eina per facilitar l’encaix al seu nou entorn social i nacional, posant les bases per a la seva integració al país.

Hem redactat, aprovat i desenvolupat plans i els hem començat a desenvolupar, com el Pla de Ciutadania i Migracions horitzó 2016, elaborat al llarg de tot un any amb la participació de centenars de persones, entitats i institucions; el Pla de Protecció Internacional de Catalunya que ha estat la base sobre la qual s’ha creat el Comitè d’Acollida de Persones Refugiades, en plena activitat en aquests moments;i el Pla de Mobilitat Internacional, pensat per coordinar i impulsar mesures de suport als nostres emigrants, assessorant-los si volen marxar, acompanyant-los mentre són fora i proposant-los mesures perquè puguin tornar dignament.

Hem continuat les polítiques de retorn voluntari, d’inclusió sòciolaboral (PRT), de convalidació de títols universitaris (SARU), d’alfabetització de persones adultes (Lletres per a tothom), hem desenvolupat el protocol contra les Mutilacions Genitals Femenines i hem reunit les entitats municipalistes i les diputacions en una estratègia antirumors i de lluita contra el racisme i la xenofòbia per tot Catalunya.

Tot i les estretors pressupostàries hem distribuït 8 milions euros a les entitats socials del país en concepte de subvencions per ajudar-les a dur a terme la seva feina integradora.També hem fet aportacions importants al Consorci per la Normalització Lingüística per apropar els cursos de català a les entitats de persones migrades.

Un punt i a part es mereixen els ens locals: són una peça clau en les polítiques d’acollida i d’integració de les persones migrades. Hem dedicat molts esforços a ajuntaments i consells comarcals i amb ells hem fet coses junts. I moltes més se n’han de continuar fent. A ells hem dedicat més de 18 milions d’euros a través dels contractes programa anuals.

Tot això i moltes coses més les hem fet un reduït equip humà absolutament vocacional. Vocacional en el sentit de servir, ajudar i comprendre les necessitats però també els anhels d’aquesta gran part de la nostra població vinguda d’arreu del món.

Moltes gràcies a l’equip de direcció: Llorenç, Orland, Rosa Maria, Xavier, a les adjuntes Montse i Maria Rosa, a la meva secretària Esther, a la Rosa i Arantxa. A l’Àngel, al capdavant del comitè d’acollida de refugiats.

Moltes gràcies també a: Jordina, dues Cristines, Xavier, dues Laures, Àurea, Bernat, dues Mireies, Gemma, dos Jordis, Alícia, Pilar, Sabrina,Muntsa, Abdul, Agustí, Elisabet, Pere, Toni, Joan, Anna, Magda, Najat, Ricard, dos Sergis, Artur, dues Martes, Mayte, dues Núries i Maria.

Poca gent per fer una feina enorme. Una feina ha anat encaminada, d’una banda, a facilitar que el 20% de la població catalana que té origen en la immigració recent se senti acollida i faci els passos necessaris per integrar-se en una societat diversa, plural, variada però catalana al cap i a la fi. I, de l’altra,ha estat treballar perquè l’altre 80% entengui la necessitat d’aquesta acollida i faciliti la integració de tothom en una societat cohesionada. La tan esmentada “cohesió social”, és necessària per progressar però saber-la gestionar des de la diversitat d’orígens (tenim persones de 178 nacionalitats diferents), de llengües (se’n parlen 270 a Catalunya), religions i maneres de fer i de pensar és un repte. Un repte immens que hem de continuar assumint. En un país com el nostre, avesat històricament a créixer per la via dels moviments migratoris aquesta tasca és perfectament factible.

Deixo la Direcció General amb una sensació de recança però amb la consciència d’haver fet una bona feina i la confiança que qui em substitueix ho farà amb la mateixa determinació i ganes sota la direcció de la nova consellera Dolors Bassa.

Vull acabar agraint el suport rebut per part de la consellera Neus Munté, des d’ara consellera de la Presidència. Va saber crear un gran equip humà al Departament de Benestar Social i Família basant-se en la confiança. Neus: moltes gràcies.

Ara mateix no sé quina serà la meva propera dedicació. Continuaré, sens dubte en l’entorn de la Fundació Nous Catalans –on hi sóc des de la seva creació, molt abans de ser nomenat director general- treballant amb persones i entitats per aconseguir entre tots la construcció d’una Catalunya millor.

Em podeu localitzar fàcilment a través de Facebook i a twitter (@xavierboschg) des d’on podem estar en contacte de forma àgil.

He començat parlant de lleialtat i vull acabar aquestes paraules manifestant la meva lleialtat però també confiança i compromís amb els presidents Puigdemont i Mas als quals seguiré en el camí de construir una Catalunya, pròspera, justa i lliure. És a dir, independent.

Adéu i fins ben aviat.

Xavier Bosch i Garcia
Barcelona, 26 de gener de 2016

ACLARIMENT SOBRE COSES QUE JO NO HE ESCRIT I EL MEU DOBLE SOBREVINGUT

UNA CONFUSIÓ PROVOCADA QUE, AL MENYS A MI, EM PERJUDICA

Fa tres setmanes la Maria Dantas d'ITACAT-Comunicació va creure que em convidava a mi a un debat sobre la sanitat dels sense papers, però va parlar amb una altra persona que no li va dir que, evidentment, s'estava equivocant de persona, i jo m’assabento quan el debat ja s'ha fet. Fa uns dies una amiga de Face em diu que ens veurem a unes jornades d'aquí a dues setmanes on "Xavier Rius Sant" hi és de ponent, però a mi ningú no m'havia trucat ni preguntat si puc o si vull participar-hi. El dilluns passat al Ple de Salt la regidora de PxC, Maria Osuna, em comenta agradablement un article de l'e-noticies, titulat “La Catalunya musulmana” que creu que jo he escrit i jo no l'he escrit. Ahir, en acabar la manifestació de Vic en Jamal Meziani de la mesquita del carrer Sant Pere i l'Abdelhaq Diyer de Manlleu em comenten molestos aquest suposat article meu de l’e-notícies que ha estat reproduït a altres webs. 

Em fa molta mandra parlar-me. Ho comento a la biografia meva de presentació en aquest blog: (a diferència d'algú més jove de qui m’atribueixen coses que jo no he dit, i que va començar a escriure en un diari -dels mateixos temes que jo- quan jo ja havia publicat varis llibres, jo no he canviat d'identitat). També ho explicava de passada en el meu últim llibre quan el digital Tot Salt (pro Jaume Torramadé) i la web dels anti-ARU deien de mi que era “un personatge amb un historial de canvis de nom”.  I és que resulta que la persona que fa vint anys va canviar d’identitat per esdevenir “Xavier Rius”, des que vaig anunciar la publicació de “Xenofòbia a Catalunya” no para d’escriure de l’Anglada i de l’Albiol, fet que ha incrementat aquestes últimes setmanes que, fins i tot, acusa a CiU de “tous i bonistes”, cosa que a mi m’està tornant a crear un merders impressionants.  

La cosa és que el novembre de 1991, en un moment que jo col·laborava a tots els diaris de Barcelona i Madrid tret del Ya, l’ABC i La Vanguardia, sobre temàtiques de seguretat, defensa, conflictes internacionals, reforma de la justícia militar, estrangeria, terrorisme, i havent publicat diversos llibres sobre el servei militar i l’objecció de consciència (qüestió a la que jo m’havia donat a conèixer molts anys abans) comencen a publicar-se articles dominicals sobre la reforma de la mili i el creixement de l’objecció a La Vanguardia, signats per “Xavier Rius” que jo no he escrit i tothom m’atribueix a mi. 

He de dir que després de militar activament al durant deu anys al Casal de la Pau i el Moviment d’Objectors de Consciència (MOC) i ser conegut a nivell mediàtic a diaris, ràdios i TV com un dels portaveus del MOC a Catalunya i l’Estat, quan plego el 1987, escric varis llibres, passo a escriure com a analista sobre aquesta qüestió, i en poc temps amplio les meves col·laboracions i articles a diaris i revistes com expert i analista en temes de seguretat, defensa, dret penal, conflictes i drets humans i col·laboro amb el Centro de Investigación para Paz de Madrid (CIP).  Reconec que jo era un cas peculiar, donat que sense ser advocat (sóc mestre) escric i faig xerrades sobre temàtiques molt especialitzades a diaris com El País o El Mundo o El Independiente, com la reforma de les lleis penals, processals i penitenciàries militars o dret penal internacional i crims de guerra. Imagino que si aquest diaris me’ls publicaven malgrat la meva joventut i ser autodidacta, ho deuria fer bé. Estic orgullós, per exemple, d’haver tombat el procediment sumaríssim amb pena de mort de la Llei Processal Militar, que es debatia al Congrés l’any 1989, gràcies a un article a El País i una sèrie d’esmenes que li vaig demanar al Miquel Roca de CiU que fes, i va guanyar.

Quan comencen a aparèixer aquests articles a finals de 1991 sobre la mili i l’objecció a La Vanguardia signats com “Xavier Rius” faig diferents gestions amb La Vanguardia, i després que em diguin que no hi ha cap “Xavier Rius” a la Redacció, m’aclareixen que ho ha escrit el redactor Javier Tejedor (quatre anys més jove que jo) que fins no feia gaire era a la delegació de Madrid i s’acabava d’incorporar a la de Barcelona. Aconsegueixo parlar amb ell i em dirà que es diu Xavier Tejedor Rius, que sap perfectament qui sóc jo i m’ha llegit moltes vegades, però que ha decidit no a signar ni com a Tejedor, ni com a Tejedor Rius, donat que ell sempre havia volgut ser “Xavier Rius” especialista en temes de seguretat i defensa i que mai més no utilitzarà el seu cognom patern Tejedor. Llavors jo faig una queixa a la direcció del diari i al Col·legi de Periodistes dient que m’estan atribuint el que ell signa i que és absurd que dues persones diferents signem igual dels mateixos temes. Setmanes més tard el Col·legi de Periodistes i la direcció de La Vanguardia em responen dient que el redactor Javier Tejedor Rius ha fet un canvi del seu nom en el registre civil per passar a ser “Xavier Rius Tejedor”. El Col·legi de Periodistes, tal com es recull en el document que adjunto en forma d’imatge dictaminarà que “després de constatar documentalment que el periodista Xavier Tejedor s’havia canviat legalment el seu nom pel de Xavier Rius que, conseqüentment, el problema només podia resoldre’s en el terreny de l’acord i la bona voluntat d’ambdues parts”.

  Dictamen del Col.legi de Periodistes, revista Capçalera.

Jo llavors vaig anunciar que passaria a signar com Xavier Rius Sant, però demanava que ell signés d’alguna manera que no fos exclusivament “Xavier Rius” nom i signatura –el meu nom!- amb la que feia anys que escrivia a diaris, revistes i llibres. Deia que si no volia utilitzar el cognom patern, que n’agafés una altre dels seus avis, o signés com Francesc Xavier, o pactar alguna manera per diferenciar-nos, però ell ho rebutja.  Aquesta qüestió informant que jo sí que em volia diferenciar i signaria amb els dos cognoms es va publicar a El País i més tard se’n va fer una notícia a El Mundo on jo també col·laborava on ell no quedava gaire bé. Jo tornaré a utilitzar eventualment l’etiqueta d’”objector de consciència” per més que no parli en nom de cap associació i sigui d’alguna manera un retrocés al passat.  

Link nota meva a El País, "Confusión" 21-12-1991 

 CONFUSIÓN, El País 21.12.1991

Desde el pasado domingo día 3 de noviembre están apareciendo unos artículos de información y análisis sobre el servicio militar, la objeción de conciencia y la nueva Ley del Servicio Militar en las páginas de un diario firmadas por Xavier Rius.Puesto que yo soy autor de diferentes publicaciones sobre esta temática y escribo sobre ello en diversos periódicos, entre ellos EL PAÍS, y se me está atribuyendo la autoría de dichos reportajes, deseo dejar claro, ante la imposibilidad de hacerlo desde las mismas páginas de dicho diario, que yo no soy su autor.
Dichos artículos, al igual que otro reportaje sobre las víctimas del terrorismo, han sido escritos por el redactor Xavier Tejedor Rius, quien, tras especializarse en temas de defensa e interior, se ha reincorporado a las páginas de un diario con su nuevo nombre periodístico: "Xavier Rius".
Dado que el señor Tejedor Rius no piensa firmar con su apellido paterno, apareciendo sólo como Xavier Rius, y aunque yo desde ahora firmaré con mis dos apellidos para diferenciarme de dicho redactor, me veré abocado a esta absurda confusión que, sin lugar a dudas, al menos a mí, me perjudica.-
Objetor de conciencia y miembro del CIP.

 Notícia a El Mundo: La saga de los Rius, 24 d'abril de 1992 
Jo passaré a signar Xavier Rius-Sant com a acte de bona voluntat, però ell ho fa només com a “Xavier Rius” Jo aclareixo constantment quan es dóna la confusió que som dues persones diferents però ell, sovint, no explica que ha canviat d’identitat i no és jo. Així un any més tard unes associacions de Sabadell organitzen uns debats sobre la reforma de la mili i l’objecció, els responsables de l’ajuntament en veure que xavier Rius ara escriu a La Vanguardia contacten amb ell trucant a La Vanguardia i el dia de la xerrada els col·lectius juvenils de Sabadell i el grups d’objectors es troben que qui seu a la taula no és la persona que havien proposat. D’anècdotes d’aquest tipus en podria explicar moltes.  Ell agafa sovint un to sensacionalista i recordo com s'enfadavem amb mi sovint els responsables de les administracions que gestionaven la Prestació Social dels objetors, i jo havia d'explicar, No sóc jo, és l'altre!

Mentrestant jo col·laboro a la majoria de diaris, tret de La Vanguardia i publico més llibres com “Xavier Rius Sant”. També escric a El Mundo a opinió i alguns dels meus articles a El Mundo sobre la guerra de Bòsnia i sobre la legislació de crims de guerra són seleccionats a fi d’any per l’anuari del diari que recull cinc articles de cada mes.  Jo visc entre Barcelona i Moià.

Doncs bé, l’agost de 1995, sent jo col·laborador de El Mundo, ell deixa La Vanguardia i passa a formar part de la redacció de l’edició de El Mundo de Barcelona i s’estrena amb una notícia de la que jo n’havia escrit i parlat a la ràdio: Una trifulca de mig any abans entre mossos d’esquadra de paisà i guàrdia civils a Moià. Que la notícia amb que s’estrena sigui aquesta sobre el lloc on visc POTSER ÉS CASUALITAT O POSTER NO.

 Jo no me n’assabento aquell mateix dies en ser de vacances, però uns dies després que surti aquest article, es publica al Mundo un article meu a Opinió sobre el GAL i general Galindo que havia enviat uns dies abans, i molts redactors del Mundo a Madrid estan convençuts que a qui han contractat sóc jo. Al cap de poc més d’un any, per motius que m’abstenc de comentar, ell deixa de signar articles al Mundo on continua treballant. 

Quan plega del Mundo impulsa el digital e-notícies -o E notícies- i com aquell digital serà generalista la confusió ja no serà tan habitual. Ell escriu com a “Xavier Rius”, jo com a Xavier Rius-Sant, si bé per qui em coneix de sempre jo segueixo sent, senzillament “Xavier Rius”. No m’importa signar com Xavier Rius Sant, però no em sento còmode, ni és el meu nom quan es dirigeixen a mi com “Xavier R. Sant” com passa amb molta gent que té nom compost que prima el segon, o com Xavier Riusant, com únic cognom. I hi ha gent que em diu que sóc jo qui he canviat d’identitat i que hauria de signar, com creuen que em deia abans,  “Xavier Sant”. Jo intento viure al marge d’això, tot i que moltes vegades he de repetir “t’equivoques de persona” o “confons dues persones en una”.

Amb el temps e-notícies, centrat en l'activitat del Parlament català, agafarà un to que com denunciarà ERC durant el primer Tripartit, "em subvenciones o difonc rumors del teu partit". Així des d'ERC es crea e-brutícies (Clica aquí per anar a e-brutícies)     lamentant que primer durant el govern de Jordi Pujol amb CiU, i ara amb Maragall i Montilla, el PSC cedeix al que anomeran pressions o extorsions: o em subvenciones o difonc rumors que et perjudiquen. La resta de digitals, com Nació Digital, Vilaweb i Racó Català denunciaran que les subvencions que té e-notícies són molt superiors a la resta de digitals i diaris de paper amb versió digital, en proporció a l'audiència. Durant mes d'un any, i des de difentes webs, e-bruticies farà (des de la mateixa Generalitat) una rèplica diària als que anomena "les intoxicacions d'e-notícies". Des de sectors independentistes es recordarà el paper que havia jugat ell des de La Vanguardia l'any 1992 i el triple joc que havia fet amb la informació que obtenia dels familiars de detinguts durant l'Operació Garzón que hauria passat a la Guardia Civil o publicat de manera tergiversada .

El 2007, quan publico “El libro de la inmigración en España” deixo d’insitir a cada article que em posin el guionet i, sense proposar-m’ho, em trobo que a la majoria de llocs on col·laboro, sobretot premsa de fora de Catalunya, com El País on els articles surten amb la foto, i de vegades també al Periódico i l’AVUI,  els articles meus surten a dalt, sota el títol com “Xavier Rius” i al final de l’article com “Xavier Rius Sant autor de…, o periodista especialitzat en…”, etc. Faig xerrades arreu d'Espanya com un dels màxims experts en política migratòria i tinc forta presència mediàtica fora de Catalunya.

Els problemes reapareixen quan es fa públic que en pocs mesos trec el llibre “Xenofòbia a Catalunya” i casualitat o no aquest periodista comença a escriure com no havia fet mai sobre l’Anglada i sobre l’Albiol, justificant sovint el seus punts de vista. No explicaré aquí les moltes confusions amb que m’he trobat. Jo continuo dient que al menys a mi em perjudica que m’atribueixin coses que jo no he dit. Però a nivell d’anèctoda divertida tinc el mail que em va enviar l’Anglada a mi equivocant-se d’adreça de correu a l’agost (ell sap perfectament qui és un i qui és l’altre) felicitant-me per l’article a l’E notícies: “No sóc racista, però”.  E-notícies és acusat d'agafar ara un línea sensacionalista al favor d'UDC (clica aquí)  (i també aquí)

Hi ha també una altre fet que al menys a mi em perjudica i molt. Ell que no havia publicat mai cap llibre, el maig de 2011, dies abans de les municipals i amb la seva línia pro CiU, treu el seu primer llibre “Contra la Barcelona Progre” que es un al·legat contra el PSC i Iniciativa. Doncs bé a la majoria de llocs, diaris i digitals surt anunciat com “El último libro de Xavier Rius” o “un nuevo libro de Xavier Rius” (http://www.periodistadigital.com/ocio-y-cultura/libros/2011/05/16/xavier-rius-contra-libro-barcelona-progre-hereu-alcalde.shtml) i diverses llibreries el llibre és etiquetat com de “Xavier Rius Sant”, entre ells el FNAC. Això farà que em queixi al seu editor pel fet que s’etiqueta com a Xavier Rius Sant i que alguns dels mitjans que l’anunciaven com “un nou llibre” o “l’últim llibre de Xavier Rius”. Alguns mitjan ho canvien, altres no. El FNAC, després de setmanes de queixa ho canvien, altres no (mira aquí com posa que és de Rius Sant) En aquest moments jo tinc quatre llibres diferents a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona, uns com a “Xavier Rius” i altres com a “Xavier Rius Sant”, però linken com a llibre del mateix autor –jo-, també, “Contra la Barcelona progre” (actualitzat! Finalment gràcies a la bibliotecària de Moià ho he aconseguit esmenar!). A la Biblioteca Nacional de España encara surto jo com l'autor

Com ell es nega a donar cap més cognom que el seu matern, Rius, em diuen que el sistema informàtic no pot evitar-ho si aquesta persona només utilitza un cognom (el matern). .

I com deia al començar aquest escrit, aquests últims mesos, després de tenir una línea totalment pro CiU, s'apropa al PP i al discurs més dur d'UDC, i comença a justificar a Xavier García Albiol i Josep  Anglada. Però va més enllà i va acusar a la Joan Ortega d’UDC de semblar l’Imma Mayol per defensar la sanitat dels sense papers, i fa una setmana va fer l’article sobre la Catalunya musulmana que moltes entitats islàmiques m’han atribuït a mi. Com vaig escriure al País fa més de 20 anys, aquesta és una confusió absurda que, al menys a mi, em perjudica!. POTSER ÉS CASUALITAT, POTSER NO. Ell sempre diu que s’ha de ser burro per confondre’ns i no hi ha confusió. Doncs que truqui a ITACAT comunicació, amb qui va parlar, a les associacions islàmiques d’Osona, a la regidora de PxC de Salt que aquests últims dies s’han confós i els hi digui que són idiotes o que la culpa és meva –que vaig néixer “Xavier Rius” i quan ell estudiava jo ja havia publicat vàrios llibres com "Xavier Rius" -, per no voler signar “Riusant”

Llegir informació de la redacció de La Vanguardia on surt a la foto com Xavier Tejedor Qui és?, ¿Quién es?, autor de, periodista, biografía, biografia, Wikipedia, Vikipedia, Vikipèdia, Qui sóc?, ¿Quién soy? e, a, de, per, articles, notícies, fotofografies, fotografias, noticias, notícies, -, i, e-, a,enoticias,