Xavier Rius Sant, periodista
El Punt Avui, 14 d'abril de 2020
Ningú no dubta que la majoria d’estats aprovaran
nous marcs legals per combatre crisis sanitàries com la que estem vivint
i per donar cobertura plena i més marge d’actuació a pràctiques que
retallen drets i llibertats com el confinament i les geolocalitzacions.
L’Estat espanyol no és la Xina, on tothom surt de casa amb un telèfon
mòbil que indica on pot i on no pot anar, segons a quina categoria els
han classificat, amb els serveis de seguretat que saben amb qui
interactua. Però el 27 de març el Butlletí Oficial de l’Estat va
publicar un decret que aprovava una sèrie de mesures “per protegir la
salut i la seguretat” que permeten de verificar en quina comunitat
autònoma hi ha cada terminal de telèfon i els seus moviments i dona
cobertura a un sistema d’autoavaluació mèdica similar al que va
desenvolupar la Generalitat, a la qual cosa s’afegeix una
geolocalització voluntària.
Els
estats autoritaris, amb mancances democràtiques o amb governs
populistes que feia anys que retallaven drets i llibertats, ho estan
aprofitant per afeblir la separació de poders i les llibertats de premsa
i d’expressió. A Hongria, Viktor Orbán ha aprovat una llei que li
permet de governar indefinidament per decret i d’empresonar qui difongui
informacions crítiques. A països àrabs que patien revoltes, com Algèria
i l’Iraq, el coronavirus ha buidat les places, i ara que no hi ha dret a
manifestar-se alguns dels seus dirigents han estat empresonats. Al
Marroc, l’Iran, Jordània, els Emirats Àrabs i Oman, on els governs tenen
la clau ràpida per fer apagades digitals, s’ha prohibit la venda de
diaris en paper, cosa que també ha significat un cop econòmic que
debilita encara més els mitjans independents.
Més enllà dels conflictes de competències i de l’ineficaç
recentralització feta pel govern de Pedro Sánchez, tant el Procicat, el
pla de Protecció Civil de la Generalitat, com els articles de la llei
d’estat d’alarma de 1981, han quedat superats per les mesures que s’han
hagut de prendre, que aquí, més enllà de certs incompliments de les
normes de confinament, en alguns casos contradictòries, han estat
majoritàriament obeïdes. El confinament a l’Estat espanyol és molt més
estricte que els dels països del nostre entorn, i no s’ha permès ni que
els nens surtin a fer un tomb, ni poder anar a córrer o caminar una
estona en solitari. Resulta contradictori veure les llargues cues
esperant per entrar en un centre comercial o una botiga i que no es
permeti a persones amb patologies articulars, de sobrepès o coronàries,
sortir a caminar. Restriccions que, sí algun particular o alguna
associació de malats les portés als tribunals, probablement els donarien
la raó, fet que forçaria el govern a rectificar, com va fer amb els
nens autistes.
És
d’esperar que, quan es trobarà la vacuna o el tractament, recuperarem
la normalitat d’abraçar-nos. Però caldrà veure si les lleis i les eines
de control que aprovaran els estats, en el context de la greu crisi
econòmica i el malestar social que patirem, s’utilitzaran per vigilar on
anem, amb qui ens trobem, el contingut dels missatges de WhatsApp que
enviem i si seran utilitzades per empresonar dissidents.
