L'alcalde de Moià, Dionís Guiteras, planteja tornar-se a presentar però demana que s'hi sumi gent nova. "Fins ara hem fet de gestors del del deute, ara podem plantejar projectes". Ho explico a Nació Digital

Xavier Rius, NacióDigital, NacióManresa, dissabte 23 de febrer de 2019

 "Fins ara hem fet de gestors pagant el deute. Ara, si ens acompanya més gent, podem plantejar projectes i noves propostes". Aquest és el missatge que ha exposat l'alcalde de Moià, Dionís Guitera,s a l'acte que, sota el lema "S'acaba un cicle", ha portat a terme AraMoià a Les Faixes, davant d'un centenar llarg de veïns.
Guiteras, que va arribar a l' alcaldia el 2011 amb la llista Ara Moià, vinculada a ERC, ha exposat la situació de fallida econòmica en que es van trobar el municipi,  amb un deute que ningú no sabia realment quin era en aparèixer factures i deutes als calaixos, i que es va estimar en 25 milions i mig d'euros. I ha fet una explicació detallada de les mesures "gens agradables" que van haver de prendre, com acomiadar el 40% de la plantilla municipal i baixar el sou dels treballadors que van continuar, les difícils negociacions amb les entitats financeres per evitar que els interessos del deute continuessin augmentant, i evitar que l'Ajuntament fos posat a una llista negra que el podia deixar sense liquiditat i amb el rebuig de les empreses a prestar serveis.

 "Ara que el deute és només de vuit milions d'euros, hem complert el nostre objectiu i tanquem un cicle. Tenim projectes i propostes per fer, però volem que a AraMoià s'hi afegeixi més gent -ha dit l'alcalde- i també volem debatre amb el veïns sobre què cal fer i quines polítiques públiques necessita Moià". En la seva intervenció no ha aclarit quins dels actuals regidors estan disposat a continuar ni tampoc què pensava fer ell. Guiteras encara no ha confirmat la seva presència a les llistes, tot i que ha apuntat que "probablement sí" que ho faria.
A les passades eleccions a la capital del Moianès només s'hi van presentar dues llistes. AraMoià, que va obtenir deu regidors, i CiU, tres. Aquest mes de maig això canviarà, ja que la CUP ja ha anunciat que farà candidatura. Hi ha la incògnita de si Ciutadans, ara per ara inexistent, que va quedar tercer a les passades eleccions catalanes, intentarà fer llista, donat que amb el 13% de vots que va obtenir llavors, hauria entrat a l'Ajuntament amb dos regidors.

 

 Guiteras explicà com s'ha anat gestionant i pagant el deute

Llegir-ho a Nació Digital, NacióManresa

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol

Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 

 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.

EL COTXE ATROTINAT DEL QUE PARLÀ JOAN TARDÀ, DESPRÉS DEL NO DE LA CUP, Comento a Nació Digital el que va dir a Moià que el Procés era com un cotxe atrotinat, però si s'aprovaven els pressupostos tindria benzina per continuar, ara que no hi ha pressupost.

Fa dues setmanes Joan Tardà, acompanyat de Joan Puigcercós i de Meritxell Benedí, castellterçolenca que va de dotze a la llista per Barcelona al Congrés de Diputats, va fer una magistral xerrada a l'ateneu La Pólvora de Moià. Dic xerrada i no míting preelectoral, perquè les intervencions del mestre Tardà semblen més una conferència o classe magistral repleta d'arguments per l'anàlisi i la reflexió, que un míting electoral triomfalista i sobreactuat com fan sovint la majoria de polítics d'un o altre partit. Ho va fer a la Pólvora, un local que pel nom i pel seu ambient estaria molt a prop de la CUP i la tradició llibertària, si bé el públic de la sala, tret d'algun convergent, era totalment fidel i d'afiliació republicana, inclosos alcaldes i regidors d'ERC del Bages i el Moianès.

Tot i ser un acte preelectoral, convocat sota el lema de "Som República, defensem el teu vot" Tardà no dedicà ni una paraula a incidir en les diferències de programa entre ERC, CDC i la CUP. Sinó que, sense triomfalisme però amb convicció, es va centrar en defensar la viabilitat del procés independentista, i com seria la transició cap a l'estat propi amb unes noves eleccions d'aquí catorze mesos i un referèndum sobre la constitució catalana.

I després d'afirmar que el moment actual era diferent als anterior donat que, per primera vegada hi havia un govern clarament independentista i una majoria parlamentària que també ho era, comparà el procés amb  "un cotxe una mica atrotinat" que si el Parlament aprovava els pressupostos "el cotxe tindrà benzina i agafarà embranzida per continuar endavant".

Acabades les intervencions es va donar pas al col·loqui amb intervencions de tota mena dedicant-se una llarga estona al què diria no diria la constitució sobre la renta garantida de ciutadania o si havíem de tenir exèrcit. Ningú, però, va voler ser mosca collonera, i no es va fer la pregunta de què passaria si, com ha passat, la CUP tombava els pressupostos.

Tot i que la conseqüència lògica d'un govern que ha perdut la majoria parlamentària seria la convocatòria d'eleccions, la coincidència amb l'estiu i les eleccions espanyoles han donat marge a Carles Puigdemont a guanyar temps o intentar refer els pont trencats o dinamitats i esperar a la moció de confiança del setembre que, en el cas que no l'obtingui, abocarà a unes noves eleccions a la tardor i la més que segura pèrdua de poder institucional per part de CDC o com se digui llavors el partit.

La xarxa i les converses de cafè van plenes aquests dies de retrets a la CUP, a la maldat de l'antisistema Anna Gabriel, a si la CUP és realment independentista o simplement formen part de la més genuïna tradició llibertaria de temps passats quan la CNT era una força determinat al Sallent de Gabriel. I mentre alguns diuen que la CUP a la que van votar era la de David Fernández i Antonio Baños, no la de Reguant i Gabriel, es pregunten si es van deixar enganyar per alguns que no volen fer un nou estat, sinó que han aprofitat la conjuntura per recuperar aquella frase del líder anarquista Bonaventura Durruti: "No nos asustan la ruínas, heredaremos la tierra".

Un servidor no té ni idea de com evolucionarà el procés, ni quines forces es mouran dins de les CUP "entre juliol setembre". Perdona'm Robert Saladrigas per agafar el títol de la teva novel·la juvenil que evoca una època de canvi i creixement adolescent. Però tornant a la comparació que va fer Tardà a l'ateneu La Pòlvora –un nom per si mateix evoca connotacions anarquistes- em pregunto amb quin grau de convenciment i quin us farà ara Tardà de la metàfora del cotxe atrotinat i de la manca de benzina.

 Llegeix l'article a Nació Manresa

ORIOL AMORÓS DEIXA L'ESCÓ AL PARLAMENT PER TORNAR A LA SECRETARIA D'IMMIGRACIÓ EN SUBSTITUCIÓ DE XAVIER BOSCH.

 Xavier Bosch, Secretari sortint

Oriol Amorós, deixar el Parlament per tornar a la Secretaria d'Immigració

El fins ara diputat, Oriol Amoros, que va ser l'anterior legislatura portaveu adjunt d'ERC al Parlament, i que va perdre les primàries d'ERC a l'alcaldia de Barcelona front Alfred Bosch, ha estat nomenat nou Secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat. 

Amorós no només es retira de l'activitat parlamentària, sinó que torna així al càrrec que va ostentar entre  entre 2006 i 2010, quan amb el Tripartit va ser Secretari per a la Immigració. Durant aquella etapa va impulsar el Pacte Nacional per a la Immigració i la Llei d’Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya, i va participar en la negociació de la transferència a la Generalitat de Catalunya de les autoritzacions de permisos de treball. 

El fet que la Conselleria d'Afers Social i Família recaigui ara en la militant d'ERC, Dolors Bassa, ja feia pensar que es cessaria a qui fins fa uns dies ocupava el càrrec, Xavier Bosch, vinculat a Convergència i la Fundació Nous Catalans i que ocupava el càrrec des de 2010. Bosch, que li ha tocat gestionar un període en el que el Govern central va reduir gairebé a cero els fons d'integració a les persones nouvingudes, i va viure episodes complexos com l'expulsió del dirigent de Nous catalans, Noureddine Ziani, ha publicat aquesta carta de comiat que adjunto a continuació:   

ESCRIT DE COMIAT DEL FINS ARA DIRECTOR D'IMMIGRACIÓ DE LA GENERALITAT

Quan un dia de finals de gener de 2011 l’aleshores conseller Josep Lluís Cleries em va presentar les persones de la Direcció General per a la Immigració amb les quals havia de començar a treballar vaig pronunciar unes paraules on, entre d’altres coses, em comprometia a treballar,en equip, com un bon servidor públic i amb lleialtat.

Cinc anys i dues legislatures després deixo el càrrec amb la confiança de pensar que he complert els meus compromisos d’aleshores. Des de la Direcció General per a la Immigració hem fet una feina col•lectiva lleial al govern, a la resta d’institucions i sobretot a la gent, a les persones a qui hem servit tant bé com hem sabut.

Amb aquesta feina he conegut molta gent i he après coses noves en un enriquiment personal que valoro moltíssim.

Però hem hagut de superar serioses dificultats. Per començar, el 2012 Madrid ens va escanyar econòmicament ja que el govern espanyol va deixar a zero els fons que des de feia anys ajudaven a finançar les nostres polítiques d’acollida i integració. Uns fons que no podien ser automàticament coberts per la Generalitat degut als problemes financers que llavors patia i que avui encara pateix. La crisi i la manca de liquiditat van provocar, a més, restriccions en els horaris i les retribucions dels treballadors públics, unes restriccions que no ajudaven precisament a mantenir un bon ritme de feina.

Malgrat aquestes limitacions, però, en aquests anys hem mantingut un bon ritme: hem creat un sistema que ha permès fer més de 100.000 informes d’estrangeria(d’integració social per a l’arrelament social a Catalunya, d’esforç d’integració,d’adequació de l’habitatge i de nacionalitat) d’acord amb el nou reglament de la Llei espanyola d’estrangeria. Hem desenvolupat la Llei d’Acollida de les Persones Immigrades i de les Retornades a Catalunya i hem començat a implementar arreu del país la creació del Servei de Primera Acollida. Un servei innovador per ajudar a les persones nouvingudes des del moment del seu empadronament en un municipi català un servei de formació en les llengües oficials, començant per la catalana,d’orientació laboral i, molt important, de coneixement de la societat catalana i el seu marc legal. Una gran eina per facilitar l’encaix al seu nou entorn social i nacional, posant les bases per a la seva integració al país.

Hem redactat, aprovat i desenvolupat plans i els hem començat a desenvolupar, com el Pla de Ciutadania i Migracions horitzó 2016, elaborat al llarg de tot un any amb la participació de centenars de persones, entitats i institucions; el Pla de Protecció Internacional de Catalunya que ha estat la base sobre la qual s’ha creat el Comitè d’Acollida de Persones Refugiades, en plena activitat en aquests moments;i el Pla de Mobilitat Internacional, pensat per coordinar i impulsar mesures de suport als nostres emigrants, assessorant-los si volen marxar, acompanyant-los mentre són fora i proposant-los mesures perquè puguin tornar dignament.

Hem continuat les polítiques de retorn voluntari, d’inclusió sòciolaboral (PRT), de convalidació de títols universitaris (SARU), d’alfabetització de persones adultes (Lletres per a tothom), hem desenvolupat el protocol contra les Mutilacions Genitals Femenines i hem reunit les entitats municipalistes i les diputacions en una estratègia antirumors i de lluita contra el racisme i la xenofòbia per tot Catalunya.

Tot i les estretors pressupostàries hem distribuït 8 milions euros a les entitats socials del país en concepte de subvencions per ajudar-les a dur a terme la seva feina integradora.També hem fet aportacions importants al Consorci per la Normalització Lingüística per apropar els cursos de català a les entitats de persones migrades.

Un punt i a part es mereixen els ens locals: són una peça clau en les polítiques d’acollida i d’integració de les persones migrades. Hem dedicat molts esforços a ajuntaments i consells comarcals i amb ells hem fet coses junts. I moltes més se n’han de continuar fent. A ells hem dedicat més de 18 milions d’euros a través dels contractes programa anuals.

Tot això i moltes coses més les hem fet un reduït equip humà absolutament vocacional. Vocacional en el sentit de servir, ajudar i comprendre les necessitats però també els anhels d’aquesta gran part de la nostra població vinguda d’arreu del món.

Moltes gràcies a l’equip de direcció: Llorenç, Orland, Rosa Maria, Xavier, a les adjuntes Montse i Maria Rosa, a la meva secretària Esther, a la Rosa i Arantxa. A l’Àngel, al capdavant del comitè d’acollida de refugiats.

Moltes gràcies també a: Jordina, dues Cristines, Xavier, dues Laures, Àurea, Bernat, dues Mireies, Gemma, dos Jordis, Alícia, Pilar, Sabrina,Muntsa, Abdul, Agustí, Elisabet, Pere, Toni, Joan, Anna, Magda, Najat, Ricard, dos Sergis, Artur, dues Martes, Mayte, dues Núries i Maria.

Poca gent per fer una feina enorme. Una feina ha anat encaminada, d’una banda, a facilitar que el 20% de la població catalana que té origen en la immigració recent se senti acollida i faci els passos necessaris per integrar-se en una societat diversa, plural, variada però catalana al cap i a la fi. I, de l’altra,ha estat treballar perquè l’altre 80% entengui la necessitat d’aquesta acollida i faciliti la integració de tothom en una societat cohesionada. La tan esmentada “cohesió social”, és necessària per progressar però saber-la gestionar des de la diversitat d’orígens (tenim persones de 178 nacionalitats diferents), de llengües (se’n parlen 270 a Catalunya), religions i maneres de fer i de pensar és un repte. Un repte immens que hem de continuar assumint. En un país com el nostre, avesat històricament a créixer per la via dels moviments migratoris aquesta tasca és perfectament factible.

Deixo la Direcció General amb una sensació de recança però amb la consciència d’haver fet una bona feina i la confiança que qui em substitueix ho farà amb la mateixa determinació i ganes sota la direcció de la nova consellera Dolors Bassa.

Vull acabar agraint el suport rebut per part de la consellera Neus Munté, des d’ara consellera de la Presidència. Va saber crear un gran equip humà al Departament de Benestar Social i Família basant-se en la confiança. Neus: moltes gràcies.

Ara mateix no sé quina serà la meva propera dedicació. Continuaré, sens dubte en l’entorn de la Fundació Nous Catalans –on hi sóc des de la seva creació, molt abans de ser nomenat director general- treballant amb persones i entitats per aconseguir entre tots la construcció d’una Catalunya millor.

Em podeu localitzar fàcilment a través de Facebook i a twitter (@xavierboschg) des d’on podem estar en contacte de forma àgil.

He començat parlant de lleialtat i vull acabar aquestes paraules manifestant la meva lleialtat però també confiança i compromís amb els presidents Puigdemont i Mas als quals seguiré en el camí de construir una Catalunya, pròspera, justa i lliure. És a dir, independent.

Adéu i fins ben aviat.

Xavier Bosch i Garcia
Barcelona, 26 de gener de 2016

TORNA LA TENSIÒ A MOIÀ? SI SÓN CERTS ELS FETS DENUNCIATS AHIR PER CDC AL PLE SOBRE LA MANIPULACIÓ DEL REGISTRE D'ENTRADA I LA DESTRUCCIÓ D'UN EXPEDIENT, EL FET PODRIA TENIR CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES I JUDICIALS, I SI SÓN FALSES S'HAURIA CALUMNIAT A L'EQUIP DE GOVERN

Imatge de l'alcalde Dionís Guiteras i dels regidors Clusella i Capdevila escoltant a Montse Girbau quan pregunta per la instància de constitució d'ARA Moià i la de petició d'un ajut desapareguda uns dies després.

Montse Girbau (a la dreta) preguntant a l'alcalde

(ACTUALITZAT! : Vull aclarir que vaig anar al ple a fer alguna foto i em va sorprendre el que es va dir per part de CDC. Després ho vaig posar a Face i twitter -com vaig fer dels diferents actes de campanya electoral o de la consulta del Moianès- i algun mitjà m'ha preguntat què havia passat, jo els hi he dit que parlessin amb ARA Moià i CDC, i m'han dit que agafarien alguna foto meva del blog, Facebook o twitter. Regió7 en l'edició digital i Manresa Info, n'han informat aquesta tarda. Regió7 demà n'informarà amb més extensió demà a l'edició en paper)
----------------------------------------------------------- 

Tot i que semblava que la constitució de la nova comarca del Moianès seria plàcida, i que l'actual mandat de l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras, també ho seria, si fossin certs els fets denunciats per CDC al ple municipal d'ahir, el nou mandat i la constitució de la nova comarca pot veure's enterbolit per una sèrie de processos judicials i polítics de tristes consequències.

Així en el ple d'ahir, en el segon punt de l'ordre del dia, quan es donava compte de la constitució dels dos grups municipals (10 regidors ARA-Moià ERC i 3 CiU) la regidora de CDC, Montse Girbau va preguntar a l'alcalde si s'havia modificat o manipulat el registre d'entrada de l'ajuntament per poder incloure l'escrit de constitució del grup municipal d'ARA Moià, dins del termini de cinc dies hàbils després de la constitució del consistori, tal com prescriu l'article 24 del ROM (Reglament Municipal).

Tots els regidors poden consultar informàticament cada dia els escrits que han entrat al registre, i segons Girbau el dia 19 de juny, data en que acabava el termini, ARA Moià-ERC no havia passat encara pel registre de l'ajuntament l'escrit de formació del grup municipal. Però el dia 23, una instància de sol·licitud d'un ajut d'un ciutadà, l'expedient del qual es va tancar el dia 22, desestimant la petició, va "desaparéixer", passant el número de registre que se li havia adjudicat el dia 19, a un escrit de l'alcalde Dionís Guiteras, comunicant la creació del grup municipal. 

Davant d'aquesta possible irregularitat o falsificació de document públic els regidors de CDC van demanar l'expedient i van comprovar com aquell número de registre corresponia certament a la petició que es va desestimar i tancar (sembla que ja ho havia demanat anteriorment) el dia 22. I van demanar una auditoria o informe al programa informàtic que tramita els documents "Gestiona" sobre l'escrit d'aquest ciutadà i de l'expedient  pel que se li va desestimar, documents que van rebre. 

Així en el seguiment documental i informàtic quedaria clar, segons CDC de Moià, que després de "suprimir" aquests documents, es va atribuir el dia 23 de juny el seu número de registre amb data de 19 de juny a l'escrit de constitució d'ARA Moià-ERC signat per Dionís Guiteras i els altres nou regidors. I tot i que els regidors de CDC van poder fotocopiar aquesta instància del dia 19 demanant un ajut, el seu pdf es va esborrar o eliminar el dia 22 del sistema informàtic municipal.

Si es tractés d'un creuament d'expedients la manera de solventar-ho és fent una diligència d'esmena en la que es diu que a aquell número de registre hi correspon aquest o aquell escrit i no al que se li havia atribuït. El mateix passaria si fos una tramatitació duplicada d'una mateixa sol·licitud, que quan els funcionaris municipals se n'adonessis farien constar que s'anul·la l'escrit de tal registre d'entrada, però en cap cas s'atribuieix aquell número i data a un altre escrit presentat dies després. 

Davant la pregunta de la regidora Girbau ahir al ple, Guiteras va negar que ell hagués donat cap ordre de modificar el registre d'entrada i va negar haver fet destruir o esborrar cap instància lliurada al registre per un ciutadà i va dir que desconeixia què havia passat.

 En els punts posteriors del ple en que es votava els regidors de cada grup municipal que formarien part de comissions o organismes, CDC hi va votar en contra en considerar que el grup municipal d'ARA Moià no existia en no haver-se fet la instància en el termini establert, per la qual cosa els deu regidors de l'equip de govern són hores d'ara regidors no adscrits. 

 Darrera del que pot haver estat una manera barroera de solventar un despiste sobre els terminis, la cosa prodria complicar-se, donat que manipular un expedient, canviar número i data de registre i destruir un expedient, o registrar un document amb una data anterior i un número atorgat a l'escrit d'un ciutadà, podria ser un delicte de falsificació de document públic castigat amb tres anys de presó i inhabilitació que implicaria, de ser cert, aquell que va donar l'ordre, potser als funcionaris que ho van fer i en darrer terme a l'alcalde que és qui consta com a persona que lliure l'escrit en la modificació que es va fer al registre d'entrada.    

S'ha de dir que dos dels tres regidors de CDC havien format part el mandat passat del grup municipal d'Entesa, Joan M Navarro com a regidor, i Montse Girbau com a militant. A aquestes eleccions ni Entesa, ni el PSC, ni el PP ni la CUP van voler presentar-se.

 Els tres regidors de CDC van votar en contra d'aquells punts en que es nomenava els representants d'ARA Moià a les comissions i òrgans, donat que creuen que el grup no s'ha constituit legalment i són deu regidosr no adscrits

EL CONSIDERAT LÍDER DE L'ATAC D'STROIKA I TRES NOIES PACTEN UNA PENA DE 15 MESOS DE PRESÓ PER L'AGRESSIÓ D'UNS MILITANTS D'ERC A TERRASSA

Javier C. M. considerat pels Mossos d'Esquadra i fiscalia el líder del CUSOS (grup violent d'Ultras Sur de l'Espanyol) condemnat a 19 anys de presó per l'atac neonazi d'Stroika a Manresa, i tres dones també imputades, han acceptat la proposta de conformitat entre la defensa, fiscalia i l'acusació particular de ser condemnats a  15 mesos de presó per l'agressió del dia 1 d'agost de 2010 a dos militants de les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) quan feien una pintada independentista a Terrassa. 

Per aquesta agressió, l'acusació particular demanava 20 mesos de presó per a ell i les tres noies  que també van participar en els fets. El judici s'anava a celebrar avui, però les parts han arribat a un acord pel que els quatre acusats accepten una pena de 15 mesos, que només complirà Javier C, ja empresonat i amb atecedents. El passat mes de juny, el dia que es va iniciar el judici pels fets d'Stroika, Javier C i els altres condemnats per l'atac de Manresa van rebutjar una proposta d'acord dels advocats amb fiscalia i acusació que implicava assumir la culpabilitat, i finalment alguns d'ells van ser condemnats a penes superiors de les que es van negociar mentre s'intentava el pacte de conformitat per evitar el judici.
L'agressió per la que accepten la condemna de 15 mesos va tenir lloc quan els dos militants de les JERC es dirigien a acabar un mural independentista al carrer Colom de Terrassa, a una rotonda propera a l'accés a l'autopista C-58. En arribar al lloc els dos joves independentistes van ser envoltats per Javier C i dues noies, que els van començar a increpar i Javier C M va donar un cop de puny a un dels militants, i el va ferir al llavi. Tot seguit van començar a perseguir-los i els van donar cops a l'esquena. Quan un dels agredits va aconseguir trucar a la policia amb el mòbil, Javier C. M. i les dues noies van pujar a un cotxe conduït per una tercera noia -també condemnada- que els esperava i van fugir.  El fet que un policia de paisà que va veure part dels fets va apuntar la matrícula, va facilitar la identificació i detenció dels autors. Una de les dones condemnada per aquesta agressió, va ser jutjada per la seva presumpta participació en l'atac d'Stroika com a informadora i tasques de suport, però va ser absolta.
 S'ha de dir que el cas Stroika encara no està tancat del tot, no només pels recursos dels condemnats demanant l'absolució o una pena de només dos anys, i pel recurs en sentit contrari de la fiscalia i acusacions, sinó que està pendent el judici per la presumpte extorsió que va fer un dels acusats absolt, i altres tres joves a diverses persones per pagar el advocats dels seus companys

PRESENTACIÓ DE LA CAMPANYA D'UCFiR A LES ELECCIONES EUROPEES "No votis als hereus de Hitler i Franco"

Unitat Contra el Feixisme i el Racisme ha presentat aquesy migdia davant les oficines deParlament Europeu a Barcelona la campanya contra el vot a partits racistes, franquistes i xenòfobs i el pacte dels partits a no utilitzar el discursos xenòfobs ni fer el joc a aquests partirs.
Han intervingut Ernest Maragall, candidat d'ERC-NEC, Ernest Urtasun cap de llista d'ICV- EUiA, i Javi López cap de llista del PSC. També ha parlat la candidata Núria Lozano d'EUiA i Quim Soler de la CUP, partit que no es presenta a aquestes eleccions.

 Javier López (PSC)

 Ernest Urtasun d'ICV

Ernest Maragall, ERC-NEC

"Crida de les candidatures i forces polítiques de cara a les eleccions europees

Ens preocupa l’extensió, per gairebé tota Europa, de l’extrema dreta. Aquesta pren diverses formes, des del nazisme descarat (Jobbik, Alba Daurada), passant pel feixisme disfressat de demòcrata (el Front National de Marine Le Pen o la Lega Nord), fins al populisme xenòfob (UKIP o Geert Wilders). Tot i aquestes diferències, Le Pen i Geert Wilders han pactat una candidatura conjunta per a les eleccions europees del proper 25 de maig, amb la que amenacen amb ser una de les forces més votades a diversos països.

A l’Estat espanyol, sembla que hi haurà diferents candidatures d’extrema dreta, com ara els nazis de “España en Marcha” i de Democracia Nacional —que inclouen dirigents que proposen una sublevació armada i militants que duen a terme brutals agressions al carrer— i el populisme d’extrema dreta de Vox, on participa Alejo Vidal-Quadras. Obtinguin o no un vot important, aquestes forces representen una amenaça per a la democràcia i la convivència.

És molt perillós quan altres partits imiten els seus discursos xenòfobs, islamòfobs, o gitanòfobs, o bé respecte a la qüestió nacional i les llibertats sexuals. L’experiència de França demostra clarament que quan els partits institucionals copien les idees de l’extrema dreta, a la llarga no li resten suport sinó que la normalitzen i l’enforteixen.

Amb la situació de crisi actual, el feixisme és una amenaça real, però la seva victòria no és inevitable. Som moltes més les persones que defensem una societat plural i democràtica, les que celebrem la nostra diversitat i riquesa cultural, les que volem la justícia social per a tothom, sense importar el color de la pell, el gènere, la religió, l’orientació sexual…

Per tant, com a candidatures i partits oposats al feixisme i al racisme, adoptem els següents compromisos de cara a la campanya electoral:

1. No utilitzarem discursos xenòfobs, ni ens quedarem en silenci si altres ho fan.

2. Al mateix temps que duem a terme la nostra pròpia campanya, farem el possible per difondre també els arguments i els materials dels moviments unitaris i ciutadans contra el feixisme i el racisme. Als territoris on ja s’han establert moviments d’aquest tipus, els donarem el nostre suport; on encara no existeixin, farem el possible per contribuir a la seva creació.

3. Dins del Parlament europeu, no permetrem cap concessió a l’extrema dreta: exigirem el compliment, el més estricte possible, del reglament per tal d’evitar que tinguin grup propi, amb accés a informes, càrrecs i subvencions… que farien servir per fomentar l’odi. Limitarem al màxim la seva capacitat d’enverinar la política europea.”"

La declaració també es troba en castellà i euskera, a http://redunitaria.wordpress.com/

Unitat contra el feixisme i el racisme
http://unitatcontraelfeixisme.org
http://www.facebook.com/unitatcfr

http://twitter.com/#!/UnitatvsRacisme

 Document signat pels candidats

La España en Marcha, MSR, Falange Española de la JONS, Democracia Nacional, y Impulso Social- AES, llistes ultres, nacional revolucionàries o xenòfobes que es presenten. (clica)  També ocupa parcialment aquest espai VOX

MOIÀ, ALGUNES REFLEXIONS ARA QUE S'HA DESIMPUTAT ALS QUE VAN DENUNCIAR LA MALA GESTIÓ I LES MOLTES IRREGULARITATS

 Ara fa 16 anys, quan regidors de l'oposició com en Paco Torres, denunciaven l'ús personal i descontrolat que feia l'alcalde, Josep Montràs, de la targeta VISA d'alcaldia, vaig tenir algunes converses molt llargues amb dirigents nacionals i comarcals de CDC, els qual s'avergonyien del que sortia a la premsa, però no s'atrevien a tocar des de Manresa o Barcelona el territori de Josep Montràs.  Per posar un exemple, Montràs s'oferia a fer comptes i recollir diners dels dinars d'alcaldes de la comarca a algun restaurant del Bages, i un cop havia recollit els diners, segons testimonis, pagava el dinar de tots amb la VISA municipal i els diners que havia recollit es quedaven, presumptament, a la seva butxaca 

 

Quan a finals del passat mandat, va esclatar la situació de fallida de l'ajuntament de Moià, vaig escriure a diversos mitjans alguns articles analitzant les causes de la fallida de Moià, la incompetència d'alguns dels seus gestors, la possible corrupció feta per part d'algunes persones, la megalomania  de Josep Montràs, alcalde durant 28 anys de la vila amb majoria absoluta, i els beneficis que molta gent havia obtingut de tants anys d'incompetència i mala gestió, que emergien amb un deute de 26 milions d'euros.  

Vaig tornar a escriure de Moià a inicis d'aquest mandat, (clica per llegir un article al Triangle) quan es declarar la fallida tècnica de l'ajuntament, lamentant que semblés que el nou alcalde Dionís Guiteras, no volgués aixecar catifes ni buscar-ne responsabilitats. La caiguda de CiU de 7 regidors a 2 -i per pels no és va quedar només amb un- ho va interpretar molta gent com un suoport tàcit de sectors influents i de molts dels qui devien petits favors a Montràs de votar Guiteras i la nova llista d'ERC, convençuts que no aixecaria catifes. La majoria dels antics regidors d'ERC-MAP es van presentar sota la nova sigla d'Entesa. 

 Però vaig deixar de fer-ho quan, a causa de la denúncia que havien fet a l'anterior mandat els regidors llavors d'ERC-MAP, ara d'Entesa, al Tribunal de Cuentas, en tramitar la denúncia per delegació la Sindicatura de Comptes, van ser imputades amb els bens embargats 23 persones, entre ells els regidors del mandat actual o anteriors, que havien posat la denúncia. 

Hi ha un tema del que no se n'ha parlat gens i és que, casualment, el nou alcalde de Moià i diputat d'ERC al Parlament, Dionís Guiteras, és Vicepresident la Comissió de la Sindicatura de Comptes del Parlament. Aquesta imputació va generar un gran desgast a Moià i alguns dels regidors denunciants, imputats per una inexistent complicitat amb un mala gestió i poblable malversació que ells havien denunciat, van acabar dimitint.  I hi ha qui va interpretar aquesta imputació de 23 persones -fins i tot dels regidors denunciants- per un organisme, la comissió parlamentària del qual n'és Vicepresident l'actual alcalde de Moià, com una possible voluntat de certs sectors per decapitar a bona part dels que havien estat regidors en mandats anteriors. 

He de dir que em feia patir la imputació de l'exregidora Iolanda Burdó, que va ser un temps regidora de CiU, i va dimitir abans d'acabar el seu mandat farta del que veia que feia l'alcalde Montràs. Em feia patir veure imputat i amb els bens cautelarment embargats el regidor Paco Torres, principal denunciant des de fa 16 anys de les irregularitats, malversacions i incompetències que van portar Moià a la ruïna. Em feia patir veure com el socialista Enric Terencio es veia culpabilitzat per una gestió de la que ell no n'era responsable.

Ahir es va fer públic (llegir a Regió7), que finalment el Tribunal de Cuentas, després de les actuacions de la Sindicatura de Comptes, ha desimputat a 20 regidors i exregidors, i imputa només  als que considera com possibles responsables i, per tant, obre un processament sobre ells. Aquests són l´exalcalde, Josep Montràs, l´exsecretari Francesc Armengol i qui va ser l´interventor en els darrers anys de govern Montràs, Alfons Rossell. 
Llàstima, però, que la part més grossa de les irregularitats, la gestió de l'empresa Moià Futur, amb els pisos que no es faran a l'antiga caserna de la Guàrdia Civil i el parking fantasma de tres pisos que hi ha sota el CAP, han quedat fora del procès judicial. Aquestes irregularitats de Moià Futur, el CAP i els pisos de la caserna han quedat fora del sumari donat que l'Ajuntament va decidir no personar-se el passat novembre.

Celebro la desimputació dels qui van denunciar les múltiples irregularitats i de regidors que no en van ser responsables, i espero que la justícia actui en aquest cas de despotisme, presumpta vulneració de normatives, mala gestió,  megalomania, ús indegut de recursos públics, etc.
 

Llegir noticia de les imputacions i desimputacions a Regió 7
 Anar al blog de Moià Deute

Una de les manifestacions davant l'Ajuntament, a finals del passat mandat

EL QUE CiU I ERC NO RESPONEN, publico aquest article al Periódico sobre si expliquen o no què fer l'endemà del no de Rajoy i la comparació amb Gandhi o Israel

Xavier Rius, periodista. El Periódico 5 de desembre de 2013 

Malgrat que sembla que aviat coneixerem la pregunta i la data en què el Govern català desitja fer la consulta sobre la independència, el que no han explicat ni la Generalitat, ni ERC ni l'Assemblea Nacional Catalana és com continuarà el procés quan Mariano Rajoy prohibeixi la seva celebració o impugni la llei de consultes, ni què es farà l'endemà d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, que crec que CiU no convocarà perquè sap que les perdria. He llegit amb gran interès diversos llibres publicats fa un any que argumentaven jurídicament i políticament la viabilitat del procés cap a la independència, entre ells el de Joan Ridao, i vaig quedar decebut per l'omissió del preu que hauríem d'assumir per aconseguir una ruptura no pactada amb Espanya.

LA QÜESTIÓ no és que Catalunya hagi arribat a un punt en  què la consulta és la millor opció per encarar el futur -que és el que penso-, i que aquesta consulta, si hi hagués voluntat política, encaixés amb la Constitució; ni que Catalunya fos sostenible econòmicament fora d'Espanya. La qüestió que ni CiU ni ERC responen és: ¿què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin que parlin les urnes? I en el cas que hi hagués comicis plebiscitaris, ¿què farem si les forces independentistes obtenen la majoria i Madrid es nega a negociar la transició i el repartiment d'actius i passius financers? El que van fer Macià i Companys el 14 d'abril de 1931 i el 6 d'octubre de 1934, respectivament, va ser proclamar, emetre per Ràdio Barcelona i enviar la guàrdia d'assalt a controlar aquesta emissora i Telefónica, mentre s'esperava la trucada favorable o desfavorable del capità general i de qui ocupava el poder a Madrid. La qüestió no és que Rajoy optés per empresonar Junqueras i Mas com es va fer amb  Companys, que seria poc intel·ligent, sinó que ignorés la declaració d'independència. La pregunta és fins on estem disposats a emprendre una desobediència civil i econòmica, i assumir el preu que comportaria.

En alguns d'aquests llibres, i en documents del Consell Assessor per la Transició Nacional que mostren la independència com una cosa fàcilment assequible, es fan analogies amb els casos d'Eslovàquia -els txecs van respondre que estaven encantats que se separessin- i els de les repúbliques soviètiques, on les lleis ho permetien i es va fer mentre l'URSS agonitzava. Però no pertanyem a un imperi que s'ensorra, ni tenim un soci que vulgui divorciar-se, ni Rajoy és David Cameron. Es defensa la viabilitat de la declaració unilateral a partir de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que no va considerar il·legal la independència de Kosovo, i s'acostuma a al·ludir al paper d'arbitratge de la Unió Europea en el cas de Montenegro. Però un servidor, que va viure in situ el procés de desconnexió de Kosovo i Montenegro de Sèrbia, rellegint les analogies que s'han fet amb aquests territoris té la sensació que s'han escrit amb una notable ignorància del que va passar.

Quan dic que es desconeix què va passar a Kosovo no em refereixo solament a l'olor dels cadàvers i els pobles arrasats, que són part del procés. Em refereixo al context. Montenegro, sent el 1999 membre de la Federació Iugoslava, va acollir milers de desertors serbis que es van negar a lluitar a Kosovo, sense que l'Exèrcit federal hi pogués fer res. Mentre s'exigia visat per entrar a la República Federal Iugoslava, els montenegrins deixaven entrar a qui fos com a turista. És a dir, mentre Iugoslàvia es dessagnava, i sense trencar oficialment amb Belgrad, Montenegro s'havia convertit en una entitat que només aplicava les lleis federals que li convenien. Respecte de Kosovo, davant la impossibilitat d'arribar a un acord amb Belgrad i pel veto rus, l'ONU i l'OTAN -que administraven des del 1999 un territori gairebé sense vinculació amb Sèrbia- van permetre que el Parlament kosovar proclamés la independència. Amb posterioritat, el Tribunal Internacional de Justícia va considerar que això no vulnerava el dret internacional. Malgrat això, i per l'oposició de Rússia i Sèrbia, Kosovo no és membre de l'ONU.

DESPRÉS  dels viatges d'Artur Mas a Israel i l'Índia, el mateix president ha fet analogies de la tenacitat dels catalans amb la dels que van crear Israel i amb Gandhi, que va aconseguir la independència de l'Índia. Però els dos casos van tenir grans costos humans i econòmics. Si Rajoy no accepta negociar, i com que és evident que el secessionisme no agafarà les armes, ¿encapçalarà Mas un moviment de desobediència civil com va fer  Gandhi? L'únic que ha dit alguna cosa és Junqueras a l'insinuar una aturada de l'economia durant una setmana, i va ser desautoritzat.

 Llegir-lo a El Periódico en català
 Leerlo en castellano en El Periódico

ACTE POLÍTIC I SOCIAL DE PRESENTACIÓ DE LA MANIFESTACIÓ DE 29-J AL VENDRELL

Si la manifestació antiracista de Vic del 26 de maig de l'any passat (clica), tot i acabar sent un èxit de participació i de civisme, no va aconseguir el consens polític necessari, i alguna força política de govern va dir que portaria joves antisistema a la ciutat a cremar contenidors, la que es convoca al Vendrell pel 29 de juny al migdia, sí que està aconseguint amplis suports. 
Després haver-se celebrat diverses xerrades actes previs, aquest dimarts hi haurà un acte de presentació amb la participació de SOS Racisme, Unitat Contra el Feixisme, el sindicat USTEC,  i diputats d'ERC, PSC, ICV, EUiA i la CUP.

  Anar al blog dels actes de la campanya i la manifestació
Anar al Facebook de la manifestació i els actes previs

I AVUI JORNADES D'UNITAT CONTRA EL FEIXISME A BARCELONA al Centre Cultural Islàmic del Clot.

 Imatges de la manifestació del 26 de maig de l'any passat a Vic