Xavier Rius Sant
El Punt Avui, 23 de febrer de 2021
El 23 de febrer de 1981 el diputat de Fuerza Nueva, Blas Piñar, era l’únic membre de la ultradreta franquista que no renegava de ser-ho present a l’hemicicle. Fuerza Nueva a les eleccions de 1979 va aconseguir 378.964 vots, 110.730 a la província de Madrid, que li van donar l’escó. Però a les eleccions de 1982, amb la ultradreta dividida, havent de competir amb tres candidatures falangistes i amb Solidaridad Nacional, del colpista Tejero, Fuerza Nueva va quedar fora i no va tornar a seure al Congrés cap partit manifestament franquista i ultra fins a l’abril de 2019, quan Vox va obtenir 24 diputats, que es convertirien en 52 mig any després.
La ultradreta ha competit electoralment durant 38 anys totalment dividida, vivint unes inacabables lluites caïnites. Així, a les europees de 2014 es van presentar separadament Falange Española de las JONS, Democracia Nacional i el Movimiento Social Republicano, i les coalicions d’Alternativa Española del gendre i la filla de Blas Piñar, amb la Comunió Tradicionalista Carlista, d’una banda i, per altra, la de La Falange-FE amb Alianza Nacional. També s’hi va presentar llavors l’escissió del Partit Popular creada per Vidal Quadras i Santiago Abascal, Vox, que sense fer llavors un programa clarament homologable al de la ultradreta franquista o al Front Nacional francès,va aconseguir 244.929 vots, a 4.000 d’aconseguir l’escó.
L’única ultradreta que havia aconseguit ser mínimament rellevant a l’Estat espanyol era la de Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, que va estar a punt d’entrar al Parlament de Catalunya l’any 2010, i a les municipals de 2011 va aconseguir 67 regidors. Però era una ultradreta centrada en el rebuig a la immigració, no en l’enyorança del franquisme, per més que els seus dirigents fossin franquistes. I els seus votant, partidaris del “primer els de casa”, no abraçaven majoritàriament les idees de la sagrada unitat d’Espanya. Per això no va entrar Anglada al Parlament. Si a Vic PxC obtenia a les municipals tres mil vots i era la segona força política, a les eleccions catalanes a la capital d’Osona es quedava en només mil, perquè aquest “primer els de casa” es manifestava votant Convergència per fer fora Montilla, “que no és de casa”, de la Generalitat.
Mentre Vox vivia la travessa del desert, liderada per Abascal i Ortega Smith, que recriminaven a Rajoy feblesa amb el procés català i que no s’atrevís a derogar la llei de l’avortament, els partits ultres històrics van conjurar-se a fer una candidatura unitària a les europees de 2019. I es creà el setembre de 2018 la coalició ADÑ-Identitidad Española, de la qual formaven part les dues Falanges reconciliades, Democracia Nacional i Alternativa Española. I les propostes d’aquesta coalició franquista i les de Vox serien molt similars. Derogar l’estat de les autonomies, prohibir l’avortament, no a les polítiques de gènere i, sense sortir de la Unió Europea, recuperar control de fronteres, fer fora els immigrants irregulars i barrar el pas a l’islam. Però llavors Vox va irrompre a les eleccions andaluses, va deixar sense espai ADÑ i va començar un ascens del qual el darrer episodi són els onze diputats aconseguits a Catalunya. Un vot desacomplexat amb la unitat d’Espanya que no s’entendria sense el discurs del rei del 3 d’octubre de 2017 que va legitimar l”a por ellos”. I a poc a poc ha permès que sortissin de l’armari molts militars recentment retirats que demanaven al Rei en diferents manifestos que fes un cop per salvar la unitat d’Espanya i posar fi al govern socialcomunista del PSOE i Podemos. I hem pogut conèixer xats de Whatsapp en què generals retirats proposen afusellar 26 milions d’espanyols i repetir unes maniobres com les de 1936. I si bé el Partit Popular, desorientat i en caiguda lliure, no s’ha afegit a aquest corrent en favor de tornar sigui com sigui a l’España Grande y Libre de Franco, molts dels seus votants sí que ho han fet votant a Vox i repetint amb Abascal “Viva su Majestad el Rey!”
